El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramà.
El timonet i el nostre amor, i catorze mariners,
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Doncs sap que hi ha algú que ens ha respost a la pregunta d'ahir?
A veure, recordem que quan vam acabar ahir,
l'avi ens va llençar una pregunta a l'aire,
que jo li vaig dir, deixi-ho a l'aire i a veure si algú ens respon.
Que és que quan algú cau, el primer que fem és riure.
Jo crec que és una reacció.
És la primera reacció, més d'agafar la persona...
No riem en plan de...
Llavors sí, llavors corrents anem allà i t'esforces, ajudes...
Però també depèn de la caiguda.
Perquè hi ha caigudes que són preocupants,
jo he vist amb una senyora gran caure,
i de veritat que l'últim que he pensat és riure.
Primer agafar-la i després fins i tot arribar...
a portar-la cap a urgències, perquè depèn de la caiguda, eh?
Jo saps què passa, que he caigut diverses vegades,
i més ara, tal com estic.
Així que ens ho va comentar.
I saps que m'ho consola?
Què?
Que penso que cada vegada que caig, que t'aprenc a caure.
Ah, ja va agafant el truquillo?
Ai, truquillo.
Quan vas per caure, si no, el bastó no t'aguanta i veus que...
Que va passar una vegada aquí, el vidre aquí a la ràdio.
Sí.
Abaix a l'escala, abaix de tot, vaig entrar i el...
Vaig esclar una miqueta que havia enfregat o el que sigui,
i el caure, el bastó sempre t'aguanta, més o menys.
Teòricament.
Teòricament.
Però el bastó va rediscar.
El bastó primer...
I vaig caure més fort encara.
I saps per què?
Perquè aquella goma que porta el bastó...
Va agafar també...
Havia caigut, havia caigut.
I clar, la fusta sola, vaig caure.
Veus?
Vull dir que a vegades una cosa...
Saps, avi, què passava molt?
Ara què diu això de relliscar i això?
Això passava molt a la Rambla abans.
Jo no sé si ara...
Jo crec que sí, que hauran posat ja les mides perquè la gent no caigui,
però abans i tothom quan...
I que plovia, havies d'anar tant tu.
Això és el que li anava a dir, perquè passava moltes vegades,
quan anaves pel mig de la Rambla i que hi ha quatre gotetes,
allò que el sol quedava una mica amulat, tothom no s'atrevia.
Però ara hi ha una altra cosa més perillosa...
El què?
T'ho dic per experiència, jo gairebé l'he trobat,
més perillosa que quan plou aquestes coses.
Què és?
És una sèrie d'adornos que fan als carrers els gossets.
Si vas descuidat i és d'aquells que són encara que estan en mig règim,
que estan entre Pinto i Valdemoro, que no és espès,
el tanto, eh?, el tanto que jo he vist una bona rediscada
i un bon patinatge per coses d'aquestes.
Vull dir que diem, diem, diem,
però no som conscients a vegades del que estem...
perquè hi ha persona que, clar, és conscient i pot i plega.
Avi, però què se li diu, per exemple?
Però si, per exemple, no és com ha de ser, ja no el plega.
Sí.
Perquè com ha de plegar, un que sigui clar.
Avi, no m'ho digui això per la ràdio.
No, no, no.
Aquesta hora encara rai que...
No, no, vull dir, però és real.
Sí.
Sí, sí, és cert.
Cal que sigui ingrat, és real.
És real.
Doncs per això et dic que el caure depèn de...
I veus, caus a vegades de la manera més...
Perquè hi ha persona que els ossos els tenim de moltes maneres, ja.
i a vegades simplement un gest.
Un que ve corrents i t'apartes de cop perquè no et faci caure.
I, bom, aquesta reacció, aquest gesto,
doncs tens que, per exemple, unes parts del cos
que ja no tenen prou calç, se'n ressenteixen.
No, i tant.
Sí, sí.
I s'ha d'anar molt al tanto.
S'ha d'anar molt al tanto.
Per això dic que el caure, a vegades...
I, clar, veus una persona que cau i la primera cosa que faig és anar.
No vol dir que la primera reacció és si és una caiguda d'aquelles que fan riure.
Que no fan riure, no?
No, no, no, però clar, en el moment...
Som així, som així.
Avi, parlant de clots i parlant de coses,
perquè normalment a Tarragona, això passa com a qualsevol altra ciutat,
doncs aixecant els carrers...
A Tarragona també hi ha hagut tant de moviment de carrers, sempre?
No.
Que vostè recordi, allò, obres per un costat, obres per un altre...
No.
O costava molt abans, això de fer obra?
A mi, el que em fa gràcia, a vegades, segons quins carrers vas,
menys va que no hi ha música.
Per què?
Perquè a Tarragona els velluguen totes.
No, no, vols fer en sèrio, eh?
No, no, ja.
Vas pel carrer i que te clic, que te clac el Tarragona,
i si plou, encara més, llavors el temps refresc i tot.
No, no, això pot ser, eh?
Com enganxis una, t'abanya, eh?
Per això et dic...
Sobretot els peus, te'ls deixen nets, eh?
Riem, riem, però no són coses de riure, eh?
No, no.
Tu vas pel carrer, segons com, i xofes un clac de costat,
d'altre aquí, d'altre allà.
Jo penso més, m'haig de música, perquè si no ballarien totes.
Sí, estaríem...
Vull dir que hi ha moments a la vida
que les coses tan sèries fan riure, eh?
És el que et deia.
Sí, lògic.
O és que ho hem de fer així, ja,
a veure si no sortiríem al carrer.
Carrers, sempre hi ha hagut carrers
que s'han hagut de arreglar, d'una manera o altra.
Però ara, mira, ara...
Jo estava pensant en una de les vegades, avi,
que hem parlat de, sobretot,
de la banda de la plaça Imperial Tarragona,
que abans hi havia nors i hi havia el regmajor i això.
I clar, tot això, quan comença a construir-ho,
jo crec que fins i tot la gent, quan ho van veure,
jo dius, ostres,
qui en t'ha vist i qui en té bé, no?
A mi em passa, eh?
A mi em passa, per exemple,
quan vas amb l'autobús
o passes per alguns dins carrers,
el que sigui, penses,
vens aquí, l'Avinguda de Catalunya,
per exemple, que hi havia només aquell tros de carrer,
el que hi havia de l'Àngel,
que anava fins allà dalt,
les cases barates,
que hi havia un lloc que venien coses,
però la gent que anava així,
que van a les afores,
que havien tatuant,
doncs les hermanites,
la part d'alradera,
i ara passes i dius,
però com pot ser?
I edificis,
i gent de tot arreu.
I llavors penses,
unes coses tan simples,
la feinada per fer-les,
aquests grans edificis,
m'entens?
I vas veient,
i el que passa,
que quan vas passant,
no te'n dones compte,
és el moment que te'n dones compte,
saps com vull dir?
Sí, sí,
quan ets conscient del que hi ha, no?
Sí, aquella placeta que hi ha
allà al carrer de Rubí Virgili,
totes aquelles placetes.
Sí, que la van posar la ben maca
i la van inaugurar.
Sí, bueno,
allà hi havia un picadero,
allà hi havia els de fora,
allà hi havia els militars
i gent d'allòs,
allà hi anaven a entrenar el cavall,
els cavalls, un picadero,
i aquí hi havia això,
si jo què hi havia de fer-me
pels conills.
Saps com a dir?
Quin és l'edifici que m'has de sorprès,
avi, ara comentant això?
No.
Jo que dius,
aquest no me l'esperava mai,
i menys aquí.
No, no.
No?
Precisament per això que deia,
per allò del picadero i com a dir-ho.
No, el que jo mirava l'altre dia,
per exemple,
no és cap d'això,
és allà on hi havia la Mostella,
al final de la Rambla,
on passa per al Tàrraco,
aquell edifici que té 14 o 15 pisos.
Sí, que és un dels més alts
que tenim aquí davant.
Però no és que sigui alt,
perquè hi havia edificis molt alts,
però amples,
però aquest és tan estret.
És que fa formar així com si fos un vaixell, no?
No, no, és estret,
és estret a dir-la punt d'ací.
Sí, però després s'obre.
Però penses,
però escolti,
el que he inventat, per exemple,
el que he fet d'això,
a veure si és d'això,
però escolta'm,
per calcular...
I s'aguanta, eh?
Aguantar els anys que porta aquesta cosa.
Vull dir,
no és que es sorprenguin,
però et quedes,
dius,
guai, quin edifici, no?
L'Atlàntic,
però l'Atlàntic ja està agafat per molts puestos, eh?
Sí, sí, sí, és diferent.
És com ara això que estan fent les obres aquí
a la Rambla, a Caracanyelles,
on hi havia el Seguro.
Per exemple,
hi havia un edifici també molt gran.
Allí havia sigut un...
allà era un puest,
era un tros de percela,
no?
Com si hi haguéssim que havia hagut bombes
i només quedava el terreny.
I allí feien circ i feien teatre
i feien...
Quan venia la fira,
era un puest d'aquests...
És com si fos,
per dir una cosa,
el parc de la Quinta de Sant Rafael,
però més petit, no?
I llavors...
No, no, allò era...
No, les bombes van quedar allí
i va quedar allà un tros de terreny,
com passa aquí a la Rambla Vella,
que hi ha aquell tros de l'Ajuntament,
que també està de solar,
un solar...
Bueno, dic això per fer comparació, no?
Ah.
I allí, doncs,
fent...
Quan venia la fira,
fent allò.
I de sec,
aquell edifici tan gran
i llavors tan maco...
I tan maco i majestuós, eh?
No, no, que és molt maco.
Ara encara veig,
com que he tingut la sort
que agafa Rambla,
carrer Canyelles,
doncs l'estructura...
No, l'estan respectant, sí, sí.
No, no, i tant.
Ara, si m'he sigut Rambla Vella,
ai, Rambla,
o carrer Canyelles,
llavors...
Però ara fa un escaire...
No, em queda maquíssim
i esperem a veure quan acabin de fer-ho...
Que facin a veure...
I de refer-ho, m'he millor dit.
Que quedi edificis,
ja que responguin a Tarragona.
Demà, si ens en recordem,
perquè com a això anem parlant,
vostè i jo,
anem xinotxant,
anirem parlant d'altres edificis
i si vol algú
agendu-nos alguna cosa
sabeu on estem, eh?
Quin mal de cap aquí ets
amb les tonteries.
No, no, tot el contrari.
Però mira, és així.
Que tornem demà, eh?
Va, va, va.
Gràcies.
Adéu-siau.
Bona tarda, vostè passi-ho bé, eh?
Adéu-siau.
Ja vas en cunyeta, ja?
Fins demà.
Bona tarda, dels canons,
els mariners de Calella
i el meu avi al mig de Pots
varen morir a coberta,
varen morir al pèl del canó.