El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
És que com no s'acaba d'encendre aquesta llumeta...
I jo vaig dir a l'avi, ja està, avi, que entrem a l'entrada.
Avi, que s'hava acabant d'explicar el que vam acabar ahir a mitges, així i així.
Bueno, mira, jo et dic, llavors allí ja va ser un punt...
No, però centri'm a la gent, per aquells que ens hagin començat a sentir ara, on comencem?
Perquè ahir estàvem a les Teresianes, després vam anar a un lloc on...
No, no, va ser a les Teresianes, llavors ja van començar, ja els vam fer la part d'ocieli social.
Sí.
Hi havia educació d'escans, hi havia temps d'això, i els nacionals que van dir això.
I llavors hi havia la secció femenina, hi havia ocieli social.
I llavors, clar, llavors ja, ben posadet, a la Rambla, allà on hi ha el banc aquell...
I quina feina feien aquesta gent, avi?
Doncs hi havia noies d'aquelles que... que moltes noies havien de fer el servei social,
per poder treballar o estudiar, i llavors hi havia la secció femenina,
i llavors hi havia altres que eren infermeres, i llavors allí feien...
Hi havia unes taules, i clar, hi havia nens i nenes que, per exemple,
a casa seva no podien massa d'això, i allí anaven a l'ocieli social i els tenien allí dintre.
Llavors també, allà al Camp de Mar, hi havia aquella casa que hi ha d'en de la sopa,
que abans de la guerra hi ha aquella família castellà arnau,
van deixar una quantitat perquè els pobres poguessin menjar un plat de calent,
un plat de sopa...
Sí, això ens ho va explicar, sí, sí.
Doncs bé, llavors això ja es va posar-se ja l'ocieli social.
I llavors hi ha famílies, hi anaven allí amb les paroles,
el que sigui, ja cada dia anaven a buscar el menjar a l'ocieli social.
i tot allò va ser també a l'ocieli social.
Una època que, clar, doncs mira, va anar molt bé molta gent, perquè, doncs mira...
Clar, recordem que estem parlant després de la guerra, no, avi?
Sí, sí, sí.
Que va fer molt de mal i que hi havia molta gent que no va aixecar cap mai.
Sí, sí.
I llavors també, això que deia jo, que allí a les targines aquestes venien els nens aquests i nenes d'allà
i la gent els adoptaven, després hi havia llocs on els acollien i els tenien.
Per exemple, al carrer Cavallers, a casa Ixart, que a casa Ixart és una casa molt important de Tarragona,
els familiars, escritors, el que sigui, que amb la guerra, doncs, van matar aquell senyor,
que allà a casa es van incautar.
Sí, sí, els van quedar tot, sí.
I després de la guerra, allí, doncs també...
No, i amb la guerra, allí també va ser una espècie de refugi.
Refugi on hi havia, doncs, molts nens, principalment nens,
doncs que els acollien allí, estaven allí dintre, com que fos un internat.
El que passa és que hi havia problemes, perquè, clar, hi havia...
Molts tinguents s'havien criat a la seva manera.
No, no, clar, eren rebels, tenien el seu caràcter.
A la seva manera, i que aquelles noietes voluntarioses, joves, i el que sigui,
a vegades tenien problemes amb això, no?
El Tibona van dir que posaràs a ser sèrio i posaràs, doncs, allò van...
Arriba un moment que van tindre que dir, bueno, prou.
Sí, sí.
I llavors molts van anar a la Sabinosa,
que llavors també la Sabinosa, doncs, era allò que havia sigut per allò,
l'antitiberculós, el que sigui,
i molts el van portar allà ja amb un pla més sèrio, perquè, escolta'm...
Sí, perquè allà a la Sabinosa havia estat un...
així com una espècie d'ambulatori,
però de gent que ja no aixecava cap, per entendre's.
Que tenia malalties molt fortes, no?
No, allò, més viat, venia molta gent també de Madrid,
i aquests puestos, i allà hi havia el preventori,
aquest antitiberculós, que deien.
Per això, per si li deien.
Llavors, en la guerra, allò va ser, doncs, hospital militar.
Però també va haver acolliment d'això.
Però després va passar a ser com una espècie d'escola-refugi,
o una cosa així, o no?
No, el que va passar, que allò va ser que després en una riuada...
Perquè jo sé de gent que ha parlat amb ells,
de qui anava al col·le, o...
No, no, el que passa és que allò,
després hi havia una riuada aquí a Tarragona,
i van agafar tota la gent de per allà,
entre vies i els rius,
i es van posar allà,
i allò va ser la desgràcia,
perquè van començar a crevar fustes com a porta,
o el que sigui, i per això està tan abandonat,
perquè van tenir que dir prou.
Sí, home, és violent parlar d'aquestes coses,
però són reals.
Sí, són coses que ha passat i que estan allà.
Perquè hi ha de tot, de tot.
Doncs jo et dic, aquí al carrer Caballers,
doncs hi havia aquest també un puesto
on servia de, com si haguéssim, institució,
una espècie de...
Vull donar-li un punt,
que ahir li vaig fer una pregunta i no me la va respondre.
Sí, i tant.
Quan van posar l'estató dels despullats,
no es va crear un rebombori,
perquè normalment quan posen alguna cosa nova,
ja ens costa d'acceptar-la.
Imaginem, depèn de quina època es va posar,
i recordem de quina època estem parlant.
Home, mira si va haver-hi repombori,
que no la van poder posar.
Com que no la van estar posada, no?
Llavors van tindre que retirar-la,
i estava al magatzem de l'Ajuntament,
estava aquí,
fins que va vindre la República,
i llavors la van poder posar-la allà.
O sigui, va estar...
Però es va posar per decreto,
allò que dius,
o la posem per nassos,
o aquí ens la treuen cada dos per tres.
Si hi havia, per exemple,
a Julio Antonio,
se li havia demanat una estàtua,
per exemple,
que recordés els màrtires de la independència,
i va fer uns projectes,
va fer un d'allò,
perquè clar,
Julio Antonio,
sabem que ha sigut un escultor molt bo,
molt bon, jove,
diu que van viure aquí al carrer,
entre el carrer Augusto i el carrer San Agustí,
ell va anar aquí a l'escola aquesta,
aquí hi havia el carrer Hermanyà,
o sigui,
un d'això és que de petit
diu que ja agafava el fang del carrer,
ja formava,
ja feia figures,
sí, ja tenia la mà trencada,
després les posava al foc
i clar,
tot se li trencava,
diferent del fang d'art,
vull dir,
que llavors se'n va fer molt popular,
després ja va anar a Madrid,
va conèixer l'ambient aquest dels bohèmias,
va conèixer una senyora més gran que ell,
que deien,
deixàvem de dir,
que es deia la Colombina,
i aquesta va ser el que la va introduir,
i la va introduir a dintre de l'ambient
dels pintors literars,
en fi,
i va conèixer el món de la bohèmia d'allà,
però va ser,
clar,
amb ell llavors li van encarregar-li,
li van encarregar
aquest projecte d'una estàtua,
i ell,
clar,
amb bossetes o no bossetes,
va fer aquesta,
va proposar aquesta cosa,
se li va acceptar,
se li va encarregar...
Que ja és estrany que se li acceptés
a tractar-se teòricament de dos cossos nus.
No,
que ell té,
escoltem,
quants hi ha de cossos nus per tot arreu.
Ja, ja,
però entenguem,
aquí el que passa...
No, però jo dic que en el sentit on anava a posar-se,
no?
Bueno,
però és que aquí van ser...
I us d'abans d'un col·legi de monges.
No en col·legi de monges,
en un col·legi,
com t'has de dir,
com en un altre poste,
com en aquell temps hi havia un munt,
però...
El posen ja carrers que passen molta canària
i passen molta gent,
però...
Però vostè ja m'agafa la idea,
ja.
Sí,
ja t'agafo,
ja t'agafo,
va vindre,
aquí va ser el problema,
clar,
el que passa,
que llavors ell va fer aquesta estàtua,
el gent el va encarregar,
i no,
clar,
el que passa és que llavors en aquell temps
hi havia més puritans que d'això,
però a més a més,
segons el règim que hi havia,
segons el règim que hi havia...
Aquí hi volia jo.
Doncs clar,
hi havia més d'això.
Llavors clar,
quan la República van dir,
bueno,
epa,
això d'anar en aquest lloc,
això està aprovat per fer aquí,
això,
aquesta estàtua està aprovat...
O ho posem per rasos.
Perquè havia de ser...
I que no pugui veure,
que no el pugui veure,
que giri.
No,
no perquè diguéssim,
no,
havia de ser així,
havia d'anar,
estàtues de nus,
quants de veus?
No,
no,
m'entens com el que passa?
Aquí a Tarragona no gaires,
eh?
Fixi-savi.
No.
No n'hi ha a Tarragona,
crec que l'única estàtua
de les puglies com a tal
és aquesta, eh?
Un dia en parlem
de les estàtues
i el per què i el com
de moltes estàtues de Tarragona.
Un dia en parlarem,
no?
Perquè clar,
també depèn de qui...
I deixo que la memòria li funcioni
i quan estigui preparat m'ho diu.
No,
sempre,
mira,
jo com que estic preparat sempre
en el sentit que parlo
del que recordo
i si no ho recordo
doncs cap consciència,
no?
Però,
no,
no,
però vull dir que també depèn
de Tarragona,
de les èpoques,
dels escultors que hi han hagut,
en fi,
m'entens com vulgui dir?
Vull dir que hi ha hagut.
Home,
si algú sap
d'alguna escultura més,
d'algún nu,
aquí a Tarragona,
que ens truquen,
ens ho digui.
No,
això no ho parlem ara,
deixem-se...
No,
no,
avi.
No,
no,
avi.
D'escultures,
perquè també tens
allà el passeig de Saavedra
i el busto de Cervantes,
però no...
El cardenal,
vull dir,
també és un d'allà,
m'entens?
Vull dir que hi ha escultures
i escultures,
el que passa en aquella època,
doncs aquells van dir no,
i com que ells vivien,
aquells senyors també vivien allà davant
i també dominaven la situació
dintre d'això,
doncs clar,
hi ha coses
que a Tarragona
no s'han fet
per uns
o pels altres,
tot depèn de...
Però, avi,
jo li deia,
però com havia dit
que era l'única estatua nua
que jo recordo de Tarragona,
que potser no hi hagi algú
que digui
no, no,
que hi ha tal persona aquí
o tal estatua allà.
Jo estava pensant
en American Peace,
aquell que fa pipí,
aquell nen petitet...
Però en American Peace
també és molt curiós
perquè resulta que aquell nen
es va perdre.
És veritat,
durant un temps
no hi havia ningú.
Ell va perdre,
el van trobar
i un dia
el van trobar,
uns coneguts,
van trobar fent pipí
allà en aquell racó de casa,
o sigui que allò fa un racó
i...
I el van trobar allà,
el van trobar fent pipí.
Ai, mira, l'han trobat!
I llavors què van fer?
Van allà fer una miqueta glorieta,
van fer l'escultura
i van fer el nen fent pipí.
I dius,
perquè aquí la solta
és un nen,
una escultura amb un nen pipí.
Té la seva història.
La seva història, sí.
Per això cada cosa
té el seu...
Avi,
parlem de lo del seu
i lo de l'altre
de ma mateix?
Sí?
Gràcies.
Ja t'agrada, ja.
Ja t'agrada
anar provocant...
Home, clar, clar,
ja busco el marro.
El mal és que després
els que se sent...
Això és salsa rosa!
Els que se sentin
dels que ho prenguin amb paciència.
Quina hora,
que s'ho passen també molt bé,
o almenys això ho intentem.
Gràcies, avi, fins demà.
Adéu-siau.
Gràcies, avi.
Gràcies.