El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Abi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Com es troba?
Mira, com sempre, ja t'ho dic, quan vinc aquí em trobo...
Ja m'ha arribat al mig de la setmana...
Me fa mal aquí, em fa mal allà, però aquí em trobo bé, mira.
No, aquí fantàstic, aquí no sé què tenim a l'entrada la porta a la ràdio,
que ja com que s'ha desconectat tot, no?
No, i saps que parlem de coses i recordes,
i això de passar un rato, doncs mira, agradable.
A més a més, aquí tots sou simpàtics, tots sou...
En fi, em trobo entre família, com és llogic, per això que l'avi em trobo entre família entre vosaltres,
que sou els nets.
Doncs sí, doncs sí.
Avi, a veure, torneu-me jo quan tu no hi ha RQR, eh, me dirà al final.
Però és que hi ha amics que ens han trucat,
i sobretot d'una dona que viu a l'Avinguda Catalunya,
i que té una foto, que me la va ensenyar la Belén,
que des d'aquí dono records,
que té una foto del camp del Nàstic,
doncs gairebé com aquí diu, davant de casa seva.
Sí, sí, sí, és que era així.
Recordi-m'ho.
Per exemple, l'Avinguda Catalunya, per exemple,
acabava on hi ha ara el carrer aquest de...
No, com se diu ara?
Rovira i Virgili.
Rovira i Virgili, no?
Sí.
Allí acabava, hi havia com una paret més alta,
i allí hi havia el camp del gimnàstic,
amb dues portes,
una tocant allà al final,
i l'altra al començament.
hi havia dues portes per un motiu,
hi havia una cremiget pel camp,
i l'altra és perquè llavors,
tocant el gimnàstic,
hi havia el camp de tenis.
El camp de tenis, doncs,
era de gent una miqueta més podent,
gent que podien permetre-se un aquell temps,
i allí doncs s'havia jugat tenis,
i a dalt hi havia un altre camp,
que havia sigut de hockey.
De hockey?
És que es Tarragona amb algú,
i després allà al final,
un de baloncesto.
A veure, el bàsquet encara rai,
perquè ho seguim i ho tenim ara a l'actualitat,
però el hockey, com que vam marxar cap a Reus, no?
Hockey de terra.
De terra, ah no, d'aquest de gel.
No, no, camp de terra.
Ho dic, que a Tarragona va haver una època,
del començament del nàstic,
és dels més antics que hi ha,
però és que no és més antic pel futbol,
sinó més antic per la part esportiva,
va vindre aquell senyor de fora,
va començar a Tarragona.
Mantenia l'atletisme, no?
També, des del principi,
atletisme o a córrer.
Sí, sí, escolta,
va haver campions aquí.
De Tarragona van sortir campions,
i el campion,
que li diem al campion que estava allà,
viu a la part antiga de Tarragona,
bueno, ara ja no d'allòs, no?
Molt conegut aquella part,
que va guanyar,
no sé si va ser l'any 26,
no sé quin any va ser,
allà en Beres va guanyar una medallà d'or.
Ah, en Beres?
Sí, vull dir,
que a Tarragona,
tant en pla esportiu,
ha tingut gent amb ciclisme,
havien guanyat la volta a Catalunya,
allà baix amb natació,
el nàutic.
Vull dir que,
vull dir que a Tarragona,
en pla esportiu,
en aquell temps que hi havia més gent,
doncs hi ha hagut,
com després amb el gimnàstic,
a primera han jugat nois d'aquí a Tarragona.
Vull dir,
que amb el plan esportiu,
i llavors clar,
allà hi havia la part,
que et dic,
del tenis a dalt,
el camp de hòquei,
i després hi havia això.
Ara,
després el camp de hòquei,
això es va servir només
pels barris,
que anàvem a jugar,
fent campionats de carrers,
coses d'aquestes,
anàvem molt bé,
perquè era un camp,
doncs amb dues porteries,
bé,
i s'hi jugava,
que clar,
bé,
no hi havia l'herba,
o el que sigui,
però d'això.
I l'altra part d'aquí era,
doncs,
per entrar d'allòs.
I llavors,
això estava al final
de l'Avinguda de Catalunya.
Llavors,
a partir de l'Avinguda de Catalunya,
que acabava el nàstic,
llavors venia el Camí de l'Àngel,
que era un camí,
que anava fins a les cases barates,
que dèiem.
Em vas explicar,
del Camí de l'Àngel,
perquè diu que antigament
n'hi ha vingut una espècie
de capella o alguna cosa
dins aquell camí.
Ah, sí?
I llavors,
clar,
va quedar al Camí de l'Àngel,
al Camí de l'Àngel,
i va ser al Camí de l'Àngel.
Però al Camí de l'Àngel,
no hi havia també alguna
que una altra llegenda urbana
de coses que s'havien vist?
No?
Jo me'n recordo
que m'ho havia explicat vostè,
no?
Així com recordo
el fantasma
que alguna vegada
ens ha comentat
d'aquella casa
que va crear vostè.
No,
això,
això és un altre compuesto.
No,
però em pensava
que al Camí de l'Àngel
també s'havia vist alguna cosa.
Els fantasmes
són creacions
interessades.
Home,
hi ha de tot,
hi ha de tot.
Tot no es pot fer.
Mira,
a la plaça de Toros,
bueno,
trencar la plaça de Toros,
va haver un temps
que quan el creixem primer
només hi havia dues cases.
Bueno,
el magatzem de l'Ajuntament
allà baix
i l'Electre
allà al costat
de la plaça de Toros,
que hi havia
això de l'Electre
que passava
al Reg Major.
Doncs la plaça de Toros
quan va acabar la guerra,
com molts llocs,
es va quedar abandonada,
el que sigui.
I es veu que en sec
aquest carrer
va començar a caure
coses d'allà,
la gent,
com que en aquell temps
sempre hi ha la superstició,
que si hi ha fantasmes,
no fantasmes,
hasta que van enganxar-los
i resulta que era gent
que anaven allí
a treure el ferro,
a treure el que podien
per anar-ho venint.
Que llavors va ser...
Una manera de guanyar-se la vida
com una altra,
almenys en aquell moment.
Va haver un temps
que la plaça de Toros
va ser també
com si fos
d'amagatzem
de xatarra de cotxes.
Cotxes abandonats
de cotxes de xatar,
anaven allí.
Clar,
amb una excusa,
una cosa,
l'altra,
i va...
Com sempre s'ha aprofitat.
Vull dir,
del que deia
l'Avinguda Catalunya.
L'Avinguda Catalunya
baixant des de dalt
del portal del Roser,
hi havia el jardí,
el jardí de Saavedra,
no?
Llavors hi havia aquella casa
que hi ha,
que era casa gran
perquè hi havia baixos i tot,
baixos i soterrani.
Sí, sí, sí.
Llavors hi havia
dues casetes més,
una fonteta,
llavors hi havia
un parell de casetes més
i llavors ja venia tot,
davant del nàstic,
la part d'esquerra,
hi havia una gran finca,
una finca de pagès,
bueno,
de pagèsos, no?
Sí, sí, sí.
De gent que tenia la finca.
I allí tocant,
baixant per l'altre carrer,
hi havia el picadero
que deien
que allí anaven a dependre
doncs de pujar a cavall
o que sigui
entre els militars.
Per això anaven al picadero.
El picadero saps què és
per ensenyar cavalls?
Sí, sí, no, no.
Això és a l'esquerra.
I llavors ja començava
el camí de l'Àngel.
El que passa és que,
perdoni que hàgiu posat
aquesta cara de sorpresa
però clar,
és això que dius
al mig de com
ara mateix seria
al mig de la ciutat.
Sí, sí, sí.
Oh, escolta'm,
és que ara quan passo jo
al final de la vida de Catalunya,
quan passo jo per dir
veig
aquí vine a fer-me jo
pels corills.
Què dius?
Vull dir,
a Tarragona.
Encara se'n recorda
aquestes coses,
avi,
és que vostè és una màquina, eh?
No, no, no,
però són coses
que ho passes.
I llavors
el passar,
baixar,
això fins allí.
Llavors ja venia
el que hi havia l'Àngel,
que hi havia el gran escultor
Martorell,
en fi,
hi havia diferents d'aixòs,
no?
I baixant per la dreta
hi havia el camp de mar
que és on feien l'instrucció
als soldats,
entens?
I llavors estava
mig abandonat,
quatre pedres grosses
per allà al mig,
en fi,
que després ja van arreglar-ho
per fer els festivals d'Espanya.
Però, a vida,
això ja en parlarem demà,
si li sembla,
i continuarem
amb els festivals d'Espanya
i amb el que faci falta.
Gràcies.
Adéu-siau.
I 14 marines
eren escuts a Calella,
eren escuts a Palafrugell,
quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat.
Fins demà!