Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon dia, bona hora.
Vostès pensaven que era impossible afegir un element encara inèdita
en aquesta secció dedicada a les festes de Nadal.
Doncs no, no és impossible.
I en aquest programa, dies abans de la celebració de les festes de Nadal,
parlarem d'algun altre element que no n'hem parlat mai.
No, no parlarem de pessebres ni de...
No, perquè ens hem ocupat durant molt de temps.
Ni de pastorets, en aquest cas, ni de reis.
Parlarem de carasses?
De carasses.
Què són?
Parlem de carasses.
No tinc ni idea que són carasses.
Les carasses són...
És un element propi d'aquest cicle.
Si més no, no conec la paraula.
A potser l'objecte sí, però no tinc ni idea.
Bueno, carassa, d'entrada la paraula, vol dir...
És bo començar per les paraules,
perquè, clar, si no començo per parlar, no sabem de què parlem.
Les carasses vol dir una cara de més o menys,
o bé de grans dimensions,
o bé amb una expressió molt marcada.
Per tant, bé de cara.
De cara, sí, sí.
Avui parlem de cares, d'una altra cara del Nadal.
Una cara potser menys coneguda
i més històrica en alguns casos,
però viva en algunes poblacions, no?
Les carasses són uns personatges, m'atreviria a dir, no?
Tot i que són personatges inanimats,
en el sentit que no són persones,
que estaven col·locats en l'àmbit dels temples, no?
No són màscares.
Mira, doncs podria ser una cosa semblant,
però les màscares normalment sabem
que s'identifiquen amb les dimensions de la cara d'una persona,
i aquí estem parlant, doncs, com d'una màscara,
però de grans dimensions,
i no establerta, doncs, com a decorat d'un personatge viu,
sinó...
És a dir, no vinculades amb el teatre.
No, tot i que, evidentment,
tota escultura té una part de vinculació amb el teatre,
en el sentit que forma part d'un apartat, doncs,
de l'atretzo, no?
O de la màscara.
I, per tant, imatges de la cara...
De cares.
De grans dimensions.
Ara veurem de quina tema...
De grans dimensions.
En els temples.
En els temples, concretament, sota els orgues.
Els orgues...
Els temples catòlics.
Els temples cristians, catòlics, sí, sí.
Bé, jo només em centraré en països catalans avui,
segurament ja no hem aprofundit tant,
això de ser una cosa, doncs, més estesa per tot Europa,
però jo m'he centrat només en països catalans,
que és el que està més estudiat
per, bueno, un conjunt de persones
que, doncs, han publicat diferents articles
i crec que tenen una bona aportació.
Bé, en tot cas, els orgues són un instrument musical
que la gent coneix,
però sempre han tingut una doble funció.
Una, l'acompanyament de les ceremònies religioses,
pur i estricte,
i l'altra, una funció, m'atreviria a dir,
més civil, com les campanes, no?
Les campanes poden servir, doncs,
per anunciar les hores,
és una funció civil,
però, doncs, també poden servir
per anunciar les cerimònies religioses.
Els casaments, els enterraments, els funerals...
Els tipus de festa que se celebra,
si és de primer ordre,
si és una festa normal,
doncs, hi ha diferents nivells.
A l'orga li passa una mica això.
Els organistes,
sempre han sigut uns personatges
prou particulars dins de l'àmbit eclesiàstic,
i...
En la història, avui en dia,
quan anem als cicles aquests,
a Andorga Fantàstic,
que fan al estiu,
són persones que no tenen
aquesta excepció tan literària, no?
I tan mítica.
No, oi,
aquesta és la faceta de concert, diguéssim.
Exacte.
Però l'organista sempre ha tingut
una altra faceta més desconeguda,
que s'allunava molt
d'aquest àmbit eclesiàstic,
o fins i tot del concert,
que era una mena de connexió, no?
entre el públic assistent als oficis
i l'església,
o l'art que s'hi donava a l'església.
Un descodificador, podíem dir.
Sí, jo crec que és una persona...
Gairebé, com un descodificador.
Llavors, entre les coses que fan els organistes,
per exemple,
hi ha
tocar
llibertats d'orga,
que es diu les llibertats d'orga,
que precisament es poden tocar també
amb motiu de festes de Nadal,
però en diferents moments de l'any.
Què són?
Les llibertats d'orga són peces de caràcter popular
que tocaven els organistes
al marge del repertori pròpiament eclesiàstic.
Per exemple...
Fora de l'ofici.
Sí, a Vilanova o a Valls es coneixen,
o dins de l'ofici, també,
es coneixen
quaderns de
repertori
popular,
a Tarragona també n'hi ha un del segle XIX,
per exemple,
en què hi ha peces de caràcter popular,
o sigui, no les peces de caràcter religió,
sinó, per exemple,
les tonades de la festa d'hivern
o les tonades de la festa major d'estiu.
A més d'això,
els organistes feien coses relacionades amb els sons,
però una mica més teatrals, no?
I una de les coses que feien
era, en alguns òrgans,
hi havia unes tecles especials
que servien per moure les carasses,
aquestes màscares.
Les carasses estan col·locades
sota dels òrgans
i eren com un apèndix de l'òrgan,
podríem dir, no?
Què feien aquestes carasses?
Doncs,
emetien sons,
sons normalment relacionats amb el mal,
perquè
les carasses sempre han tingut la imatge
de la iconografia del turc,
del moro, no?
L'infidel, en aquest cas.
L'infidel, no?
Però, curiosament,
col·locat dins del temple
i...
A sota de l'orga, no?
Normalment s'identifica els sons
no amb música celestial,
sinó amb la música del perill, no?
Normalment el turc, el moro,
sempre ha estat vinculat
amb aquesta imatge,
a la Mediterrània,
però, a més a més,
per exemple,
a diferència del bé,
que podien acompanyar
per músiques diverses,
el turc sempre ha acompanyat
per percussió, no?
I en aquest cas,
els sons o brams, no?,
que diuen les actes,
doncs se feien des d'unes tecles determinades
que, doncs,
que movia l'organista.
A banda,
en aquest mecanisme,
en aquesta maquinària,
hi ha una part de tremolla
important
perquè les màscares aquestes,
les carasses,
doncs,
movien els ulls i la boca, no?
O mouen els ulls i la boca,
perquè, com veurem,
n'hi ha conservades.
Una mica com si estéssim
en un element d'imatgeria de festa, no?
Doncs,
o un element teatral, no?
Era un espectacle més
que contribuïa una mica
a fer, doncs,
la imatge del turc
més domèstica.
Primer, evidentment,
segurament tenia una imatge, doncs,
molt de por,
molt de l'enemic,
però,
amb el pas dels anys,
s'hi van introduir elements,
per exemple,
les artilogies aquestes
servien per obrir la boca,
alguns traien la llengua,
i quan traien la llengua,
doncs,
tiraven caramels
dins de les esglésies, no?
Evidentment,
no normalment
durant l'ofici,
sinó al final,
normalment,
de dos oficis congrès,
que són la missa de Sant Esteve
i la missa de Cap d'Any, no?
O,
també hi ha altres documentacions,
per exemple,
que en els concerts
que es feien a les esglésies,
doncs,
en aquests cicles,
doncs,
al final dels concerts
també hi havia aquesta,
aquest, diguéssim,
crescendo final,
no?
Aquesta,
aquesta,
part,
doncs,
de clímenes final,
d'eculsió final de la festa,
no?
Que era aquest allançament
de llaminaduries,
de caramels i tal,
no?
Llavors,
si mirem un mapa
de països catalans,
tenim constància,
encara,
de diferents carasses.
La permanència
és molt,
molt curiosa
perquè
no totes estan
en els temples,
és a dir,
però explicaríem
alguna anècdota
de per què
aquestes carasses
van deixar de ser valorades,
no?
Actualment,
a dins dels temples
n'hi ha,
però estan en desús,
és a dir,
ja no funcionen
amb aquesta finalitat
de llançar caramels,
de llaminaduries,
però sí que s'han conservat.
Per exemple,
a la Catalunya Nord,
la catedral de Sant Joan
de Perpinyà,
un temple,
molt recomanable
de visita
dins del nucli antic
de la ciutat
de Perpinyà,
Perpinyà,
doncs,
podrien dir
que és la capital
de la Catalunya Nord,
diguéssim,
la capital
que exerceix
del territori
al nord dels Pirineus,
està concretament
sota l'orga,
aquesta carassa
mantinguda,
tot i que està en desús,
no?
Però està dins
de la visita
turística
que vostès hi van allà,
doncs,
fixin-nos
sota l'orga
i veuran la carassa.
A Girona
hi ha una cosa
molt curiosa,
que amb unes obres
que es van fer
no fa massa anys,
la carassa
es va considerar
un trastovell
i va acabar
amb un container.
Però,
el propietari
d'un cafè
de la plaça
de la catedral,
el cafè L'Arc,
el va trobar?
Ho va veure,
que s'estava llançant això,
doncs,
els operaris
que ho feien...
Però quina barbaritat,
no?
Sí, sí,
sí,
i ho va rescatar.
I quina sort
va tenir el propietari
d'aquest cafè.
I aquest cafè
es pot veure,
si vostès van
a la catedral de Girona,
passin pel cafè L'Arc
que està col·locat
a la mateixa plaça
de la catedral
i veuran la carassa
que estava
sota l'orga
de la catedral
de Girona.
I no l'han volgut reclamar
perquè es veu?
No.
allò de no movem el tema.
No surt a les guies turístiques
que està allà,
vull dir,
se suposa
que quan llences una cosa
m'imagino que no...
És que no la vols.
Hi ha un altre cas
totalment diferent,
en aquest cas també
a les comarques centrals
nord
o nord-central
de Catalunya,
a Sant Llorenç
de Morunys
hi ha una església,
l'església parroquial
que té dos carasses,
en aquest cas
estan catalogades
des de l'any 1976
com a part del monument
històric
que és aquesta església,
tot i que estan en desús,
però en aquest cas
s'ha seguit el contrari,
i s'ha mantingut
dins del temple,
igual que a la Catalunya
nord
i es poden veure.
A Barcelona,
ciutat,
s'en té constància
de tres.
Una,
dins de la catedral
conservada
en desús,
no està ben bé
sota l'orga,
però també està
en una de les galeries
principals del temple.
Una altra,
cremada a la Guerra Civil
a Santa Maria del Mar.
A la Guerra Civil
es van cremar moltes coses,
no només les religioses,
vull dir,
com veuen,
també es van cremar
els caps de turc,
cap problema,
i en llocs
van cremar els gegants,
vull dir que...
I després hi ha una altra,
que aquesta és activa
i surt pels carrers,
s'ha reconvertit
el tema
de la carassa
i s'ha fet
una peça
que
el que fa
és fer
de capgròs
o de...
o sigui,
no sé si ve
bé la paraula,
però ve una mena
de nano,
capgròs pels carrers
i passeja
uns dies determinats
de Nadal
i va llençant caramels,
però ja s'ha convertit
en un capgròs,
és a dir,
una adaptació moderna
de la carassa.
Seguim cap al sud,
començant pel nord,
a Vilafranca del Penedès,
i van al Museu del Vi,
hi ha una reproducció
d'una que també
es va cremar
durant la Guerra Civil.
Aquí hi ha una llegenda popular
que explica l'Eloi Miralles,
un estudiós de Vilafranca,
que diu que
la cara de la carassa
de Vilafranca del Penedès,
que estava a l'església
que actualment està
al Museu del Vi,
era una cara
que representava
un personatge,
un empresari,
entre cometes,
un amo,
de molt mal record
de la població de Moja,
i que es va identificar
aquesta cara,
va servir per fer el turc,
de ficar un personatge dolent
amb això.
Això hi ha en diversos casos,
per exemple,
amb cap grossos unanos
de Catalunya,
què passa?
I després hi ha una cosa
molt curiós,
a Vilanova,
es va recrear la història
una mica com a Barcelona,
però era una carassa
que es col·locava,
si no recordo malament,
a la façana
de l'Ajuntament de Vilanova,
que movien la gent
del Teatre de Titellas
està a Quirot,
però,
i tenia un nom,
el Moro Manani,
però aquí va haver-hi una gran polèmica
i amb aquestes coses
que fem a vegades els catalans,
d'autoodi,
de tots molt solidaris
amb tothom,
menys amb nosaltres mateixos,
es va prohibir
que llencés caramels
a la carassa
perquè era com una mena
d'ofensa
al fet
a la població islàmica.
Ja saben que en aquest programa
normalment parlem
quan toca
i sense cap problema
dels costums
del món islàmic
i n'hem reivindicat
bastants,
però en aquest cas
es va prohibir
per part de l'Ajuntament
aquest ús,
cosa que va ser contestada
automàticament
pels col·lectius
més moderns
i més joves
de la ciutat,
de manera que
l'escenari
que per festa major
s'organitza
per als col·lectius joves,
alguns absolutament
a favor
de la integració
del món islàmic
i de la cooperació
multicultural,
doncs té el nom
del mort humanani.
És a dir,
la prohibició
va acabar comportant
el que esdevingués
l'emblema
d'un festival
de música moderna
i de músiques
del món,
podríem dir.
Ens perdim
en soliloquis sempre,
ens perdem en soliloquis
de la manera més tonta.
Per cert,
ja saps que hi ha
algun que altre
centre educatiu
en Penso de Saragossa
que han prohibit
el passebre.
Esperem que no es prohibeixi.
No et demanaré
que et manifestis,
però clar,
cada cosa al seu lloc
i un lloc
per a cada cosa.
Sí,
a més a més
és que...
I parlem d'integració
i parlem de multiculturalitat
realment on toca
i no en allò
tan superficial
o tan de detall.
És un desconneixement
absolut
dels costums
dels altres pobles.
I de la cultura popular.
L'altre dia
se va celebrar
el desert
del Sàhara,
una festa,
el nom no la recordo,
però és una mena
de trobada anual
que fan els pobles
nòmades del Sàhara
en què,
van sortir les imatges
per la tele,
per televisió espanyola,
s'explicava
el que alguna vegada
hem explicat
en aquest programa.
Hi ha unes escenificacions
que són lluites
entre pobles
de la Mediterrània.
Evidentment,
quan es fan lluites,
vostès es poden imaginar
que els pobles islàmics
fan igual lluites
entre moros i cristians,
el que és que allà
guanyen els moros,
normalment.
va sortir per la tele
i des de fa dos anys
està declarat
Patrimoni Immaterial
de la Humanitat,
aquesta manifestació.
I ara,
en aquella desfilada
que van fer
als Estats Units,
van evitar
que sortissin
els moros
perquè era una mica...
En fi,
hi ha coses que...
D'acord,
és una precisió personal,
però dius,
home,
potser que...
En aquest cas,
la carassa,
potser inicialment,
sí que representava
el perill,
però en el moment
que s'introdueix
les llaminaduries
i converteix en un element
que dona caramels
als nens,
es produeix del contrari.
Jo l'únic que espero
és que cap il·luminat
decideixi
que els reis mags
no són mags,
sinó que són una ofensa
als pobles del món,
perquè qualsevol dia
potser
també no estarà bé.
No, no,
saps el problema?
Que no pensem...
És una qüestió matemàtica.
Jo crec que hi ha
una tendència
a restar
en lloc de sumar.
I sumar
sempre és més positiu,
ho diu el mateix signe,
que no passa en restar,
que és bastant negatiu.
En fi,
qui era Pedro Botero?
Oh!
Anècdota, anècdota.
Qui era Pedro Botero?
No tinc ni idea
qui era Pedro Botero.
I mira que és un personatge
que tard o d'hora
alguna vegada
hem fet servir.
Mira,
un dels...
Fixa't que he dit
Pedro Botero,
perquè de tota la vida
jo soc de llengua
d'origen castellana
i això de...
Pedro Botero
és un personatge internacional,
però jo explicaré
a la llegenda catalana
que en el fons
hi ha un molt bon article
que va sortir
a la revista
Descobrir Catalunya,
si no recordo,
per part de la Trinitat Gilbert,
una de les persones
que escriu habitualment,
que m'explica,
em va fer gràcia
i dic,
però mira,
això és una de les preguntes
d'aquelles que
quan vas als pastorets
a vegades surt,
no?
Diu,
et cremarem a les calderes
del Pere Botero.
Oh!
Qui és Pere Botero?
I llavors,
jo sempre he plantejado,
si el son Llucifer
o Satanàs
se prenden les versiós,
qui és aquest Pere Botero,
no?
Que a més en català
és Pere Botero,
no Pere Boter.
No, Pere el Botero.
Pere Botero, no?
Per tant,
no sé si té a veure
amb la bota
o amb què té a veure.
Doncs,
el personatge,
la llegenda que ha arribat,
més o menys historiada,
però la tradició,
diu
que en Pere Botero
era un personatge
del nord de Catalunya,
de Tordera,
que va viure
al segle XVII
i que era
de la família
Porter,
Porter.
Aquest Pere Porter
era un pagès
que vivia en un mas
i tenia
com una feina
complementària
a l'agricultura,
no era d'una família
benestant,
un masover normal,
un pagès.
Un pagès normal.
Tenia la de fer botes,
era un boter.
Botes de vi?
De vi,
de fusta,
de vi.
Era una de les oficis
complementaris.
Li anava tan malament,
diguéssim,
al món de l'agricultura
que una vegada
doncs va haver d'anar
a comprar blat,
no?
I no va poder pagar
i el va enfiar.
aquest senyor
al cap d'un cert temps
va pagar
el préstec
però
va haver una errada.
Resulta que
el notari
que havia d'anotar
que se'n diu
una nota de cancel·lació
del préstec
amb el manual
corresponent,
amb el document
corresponent,
doncs sembla
que no ho va
anotar correctament.
Uf,
quin problema.
Allò que passa
amb els llibres del registre
o que passava
amb els llibres del registre
que a vegada
està canviant el nom,
no?
Doncs aquest senyor
li va passar.
Amb la qual cosa
aquest senyor
va tenir una doble
condemna,
una,
la condemna
social,
però després
una altra
que va ser
la més potent
i la que dona
origen a la llegenda
que és
que
va ser
condemnat
automàticament
a l'infern.
Home,
doncs d'aquest senyor
s'hauria de reimiticar
la seva figura,
pobre home.
És el que estem fent
apoya terrenyar
la màdia.
i llavors
llucifer i satanès
se'l van aportar
a l'infern
per mal pagador
i per no haver tornat
aquest préstec.
Però el nostre senyor
que tot ho veu
no es va adonar.
Ara ve la història.
M'estic posant nerviosa.
Ara ve la història.
Llavors resulta que
sabem fins i tot
que la tradició
diu que va entrar
per la porta
que està situada
a l'estany de Sils.
Sabeu que als llacs
sempre passen coses,
hi ha monstres, no?
Hi ha portes cap a l'avern.
Doncs al llac de Sils,
aquest llac
a la zona nord de Catalunya
també hi ha una porta,
la tradició diu
que hi ha una porta
a l'infern, no?
No en monstres
sinó que era la porta
per on l'infern
va entrar
amb Pere Botero,
que no es deia
Pere Botero,
en aquell moment
es deia
Pere Porter.
Llavors,
què va passar?
Per sorpresa
del nostre
Pere Porter,
l'infern
estava ple
de personalitats,
no?
De diferents
de diferent
índole, no?
És a dir,
religiosa,
política, no?
I es veu
que una de les espècies
que més abundava
eren els notaris.
I per sorpresa
del Pere Porter
hi havia
el notari
que li havia
anotat
malament
la
la
la seua
el seu
préstec, no?
És a dir,
la nota de cancel·lació
del préstec
en el llibre.
Estava condemnat
en aquest infern, no?
Aquests personatges
el Pere Porter
es va quedar
sobtadíssim
d'una imatge
que no
no tenia clara
que és que tots
cremaven dins
de grans calderes, no?
Llavors,
es va quedar
molt impactat
d'això
i estava molt
espantat
d'acabar
cremant
dins
de les calderes
de l'infern, no?
Llavors,
resulta que,
clar,
quan va veure
que hi havia
el notari
ell va voler
escapar-se
de les calderes
fos com fos.
I què va fer?
Doncs va
intentar aconseguir
que el notari
el reconegués
i reconegués
que havia estat
una errada seva
perquè, total,
el notari
es bo que l'errada
d'aquest senyor
no era la primera, no?
I no era tal errada,
segurament.
Hi havia de més grossos.
El tema allò de la...
Ja ho sabem, ja.
Total,
que el Pere Porter,
un bon home
i que es veu
que només havia tingut
la desgràcia
de no tenir molts diners,
doncs,
va aconseguir
convèncer el notari
perquè li expliqués
als capitòstos
de l'infern,
Lucifer i Satanàs,
que allò
no era culpa seva.
Amb la qual cosa
els dimonis
el van perdonar
i el van retornar
cap a dalt,
cap a la terra, no?
És a dir,
el van salvar.
Cosa, diguéssim,
la misericòria
de l'infern.
Bastant insòlita, eh?
Bastant insòlita.
Ja no són tan dolents
com diuen els dimonis.
Que no s'acaba aquí la història
perquè li van fer
una gran broma
al senyor Pere Porter.
El senyor Pere Porter
el van enviar
però no el van retornar
per la porta
de l'estany
de Sils
a la seva propera zona
on vivia,
sinó que el van
desembocar
per una porta
del sud de València,
del País Valencià,
amb la qual cosa
aquest personatge
sense diners,
clar,
va sortir d'allà...
Imagina't com vindria
de l'infern
amb un aspecte
desastros.
I explicant
que venies de l'infern
i que t'havien perdonat
i que a més a més
t'havien perdonat
per una juguesca
d'un notari
que la gent no s'ho creia.
No pot ser
que a l'infern
hi hagi els notaris.
Total,
que aquest senyor
va tenir feina
per tornar a casa seva.
el va aconseguir
tornar des del País Valencià
al Principat.
Quan va arribar allà
es va donar compte
per desgràcia seva
que clar,
ja l'havien donat
per condemnat a l'infern,
per mort,
per desaparegut i tot,
doncs se li havien venut
tots els béns
i aquest senyor
estava amb la més
absoluta misèria.
Però,
aquí ve la part final
bonica de la història,
el notari,
el notari
que estava a l'infern,
li havia explicat
que a la seva casa
hi havia el manual
amb les notes,
el manual d'actes
amb les cancel·lacions
l'autèntic,
on ell
va reconèixer
que hi havia,
podia haver l'errada
i va buscar
la pàgina
amb l'espai
on va dir,
li havia dit,
li havia explicat realment,
va recordar
que realment
hi havia hagut
una errada
amb aquest personatge.
Amb la qual cosa,
un cop,
acompanyat
dels batlles
corresponents
a l'autèntic,
el Pere Porter
va aconseguir
demostrar
la seva innocència,
va recuperar
la seva credibilitat.
I el seu patrimoni.
I el seu patrimoni.
Llavors,
a partir d'aquell dia,
ell va explicar
a tothom
amb gran credibilitat
perquè va poder
demostrar
aquest fet,
tothom,
va passar de ser
una persona
amb poca credibilitat,
amb molta credibilitat,
realment,
la imatge
dels notaris
cremant
a les calderes
de l'Infer.
I des d'aquest dia
que les calderes
de l'Infer
es diuen
les calderes
del Pere Boté.
Pere Boté.
Perquè era
un boté
de Tordera.