Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon dia i bona hora.
Polifonies populars.
Sí, avui parlarem poc tu i jo.
Home, a vegades els oients surten guanyant, ja t'ho dic.
I farem treballar el Lluís, els controls.
Ah, molt bé, també, també.
Doncs vinga, que comenci ja a treballar.
És magnífic, no sé exactament què és el que estem escoltant.
Em consta que és una polifonia, com t'ho dius.
És magnífic, però no sé què és.
El programa d'avui anirà d'aquest val?
Avui farem un recorregut per els cans que tenim al voltant d'una àrea molt àmplia,
que és la Mediterrània.
Deies que requerirà un petit esforç, però que valdrà la pena.
S'ha d'escoltar.
Clar que sí.
Escoltar, a vegades, no és el mateix que sentir, diuen.
Doncs això s'ha d'escoltar una miqueta.
Bé, en tot cas, farem una mica un recorregut per la Mediterrània
i veurem diferents exemples de com el mar nostre ens uneix
i la manera de cantar dels pobles que banyen la Mediterrània
té una important relació d'una ribera a l'altra.
No sé, veurem diferents exemples,
però això que hem sentit són uns temes dels Alps
tocant a la zona de la Provença francesa.
i temes d'aquestes es poden sentir a molts llocs,
des del Cauca, Turquia, Grècia, el sud d'Itàlia, Campània,
la zona de l'Adriàtic, l'illa de Sardenya, l'illa de Còrsega,
fins i tot algun detall a les Balears,
o bé en la zona sud dels Alps,
la zona que hi ha entre els Alps i el Mar Maitalani.
En aquest programa, normalment, toquem dites populars.
Hi ha una dita popular que diu, precisament,
en el sud dels Alps,
que les muntanyes separen les aigües,
però junten les persones.
I en aquest cas, el que passa és que normalment
en les muntanyes que rodegen la Mediterrània,
o bé que estan dins de la Mediterrània,
com en les mateixes illes,
en alguns punts més o menys elevats
s'han produït aquestes connexions
entre diferents valls
que s'uneixen a través del cant.
I dona aquesta cosa que se'n diu polifonia popular,
que sona una mica riembombant, però no s'espantin,
perquè, en el fons, quan parlem de polifonia popular
i en aquesta zona del Mediterrània,
parlem de diferents veus, de veus múltiples,
que poden anar de 3 a 9 persones,
que canten amb tons diferents, aquestes persones,
això és el que li dóna gràcia,
i que normalment canten sense acompanyament musical,
sense acompanyament instrumental, perdó,
o molt rudimentari, és el que en diríem a capella.
El que ens uneix,
o què diuen els estudiosos que uneix totes aquestes veus?
Diuen que és l'herència d'una cultura ramadera,
que eren uns tipus de sons
que es van muntar en un tipus de població
que acaba estant al camp
i que té una part de connexió,
fins i tot en les comunicacions,
alguns dels sons que sentirem així són una mica rars.
Té molts anys,
però tu recordes la pel·lícula Padre Padrón,
dels germans Taviani.
Aquesta història de comunicar-se en els camps
a través del cant,
i un cant comú,
per tot el que era la ritualitat
o el defensar-se,
el poder parlar d'un pastor a l'altre,
és un clàssic.
Fins i tot hi ha llenguatges,
allò del silbo de la Gomera,
per exemple.
Hi ha fins i tot alguns estudiosos
que diuen que hi ha una possible connexió...
Això s'estudiava al batxillerat antigament,
el silbo de la Gomera.
Aquí evolucionem una miqueta més allò,
i ja fem una mica aquestes petites combinacions,
que són molt elaborades,
i que realment són d'un primitivisme,
podríem dir, molt gran.
De fet, també en aquesta èrea de la Mediterrània
hi ha un llarg conflicte entre el cristianisme i l'islam,
i posteriorment unes llargues relacions comercials,
entre aquests pobles i aquesta terra de fronteres,
que pràcticament fins al segle XI
no podem dir que hi ha una situació molt tranquil·la,
o més tranquil·la, diguéssim,
en bona part d'aquesta àrea,
fa que també s'hagi sostingut
que aquestes relacions entre els diferents pobles
va donar aquest sentit.
De fet, per exemple,
una de les altres zones on sona molt
és...
vostès imaginen un petit cor de gent
que canta en cercle,
i, per exemple,
se'n van a la Sardenya,
a l'aïlla de Sardenya,
hi ha un dels cors que diuen més antics d'Europa,
que és el cor Sant Gavina d'Oniferi,
i això tan semblant i tan diferent
com els provençals.
A veure, a veure.
A veure, a veure.
A veure, a veure.
Jo no sé què en pensen els oients.
A mi m'agrada molt, això.
Home, és prou diferent, no?
És curiós.
Home, no sé si estaria tot el dia escoltant-ho
com a Los Éxitos de l'Any,
però vaja.
No, de fet,
no són éxitos de l'any.
És una de les músiques més rudimentàries
i més...
Hi ha de ser bonica en directe, en el lloc, eh?
Sí.
Perquè segur que van festivals i coses i trobades, no?
Tot i que, evidentment,
t'anava a dir que això protagonitza macroconcerts,
fins i tot en alguns dels més importants, no?
Que es combinen amb les coses més modernes
a nivell ètnic, no?
Podríem dir, no?
Bé, en tot cas, això ho escoltàvem.
Això ja és d'una illa.
Això és de l'illa de Sardenya,
una illa clarament italiana,
tot i que tenim, doncs,
una forta empenta als catalans,
també, en aquesta illa.
Hi ha una altra illa,
que és l'illa de Còrsega,
una illa amb 260.000 habitants
i 80 grups corals en actiu d'aquest tipus.
Quan parlo de grups corals,
parlo de persones que es troben, eh?
No són formacions tan a l'uso
com podríem dir en aquesta zona, no?
Còrsega és el lloc on hi ha una pràctica
més viva d'aquest cant, no?
Tot i que això pertany a l'estat francès,
aquesta illa ho és només des de l'any 1769.
I ha sigut sempre una zona
on el cant s'ha mantingut
malgrat les nombroses guerres,
nombrosos avatars que durant 800 anys...
Com la cultura pròpia.
Exacte.
O sigui, a l'illa de Còrsega,
el cant, a diferència potser del que hem escoltat
d'anar de Provença o de Sardenya,
és el tret identitari de la població, no?
Va estar a Roma, van estar els vàndals i els gots,
van estar els serraïns,
van estar les ciutats estat de Pisa i Gènova, no?
En unes èpoques, doncs, medievals.
Aquest cant s'ha mantingut
i té un enorme contingut nacionalista, no?
De fet, fins i tot en algun moment,
alguns dels cantants que van participar
en el procés de recuperació,
més que recuperació, de potenciació d'aquests cants,
han estat identificats gairebé
amb grups terroristes, entre cometes,
a la zona de Còrsega.
Si llegis en l'Astèrix en Còrsega,
es farà una idea clara...
T'ho anava a dir ara,
amb aquells formatges a nord.
Sí, els gossos i les muntanyes, sí.
Bé, tot ha una filosofia de la vida, però diferent.
De fet, la paraula Corsi,
Corsi vol dir persones de la muntanya.
És a dir, l'illa de Còrsega és una illa molt muntanyosa.
Han d'entendre que hi ha...
Tu has estat a Còrsega?
No he estat, però he vist moltes imatges.
No, no, jo tampoc, jo tampoc.
T'anava a preguntar si hi ha alguna semblança
amb la ficció d'Astèrix,
aquells corsos alts, prims, seriosos,
amb caràcter tancat...
Hi ha més semblança...
Si algú ha estat a Còrsega, que ens truqui i ens ho digui.
Hi ha més semblança amb aquest...
Jo et diria, amb la ficció de l'Astèrix,
la ficció entre cometes,
que el que van fer els romàntics.
Perquè, precisament,
si sabem moltes de les coses del cant
que estem escoltant en aquesta illa,
amb muntanyes de fins a 2.500 metres,
que tenen neu permanentment,
en part, moltes de les coses les sabem
perquè van haver els escriptors romàntics del XIX.
No ho sé, però és Per Merimer,
que és un personatge que va estar, per exemple,
a tot l'estat espanyol.
Hi ha la gran descripció de la ciutat de Sevilla.
i, bueno, tota una història, no?
Balsac, Guida, Matpassant, Dumes...
Vull dir, tots aquests personatges ens fan una imatge
de Còrsega i dels seus habitants
una mica particular.
Jo fins i tot diria que, a vegades,
fins i tot bàrbara i cruel, no?
Una mica fins i tot...
Ens quedem amb la d'Esteris i Obelix.
Jo diria que sí.
En tot cas, a Còrsega
hi ha grups molt excepcionals.
Un és un grup que es diu Afileta,
grups que porten pràcticament 30 anys cantant,
que sonen d'aquesta manera
i que ens portaran una mica
a l'origen conegut d'aquest tipus de cant.
No?
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Els corsos no li diuen polifonia corça o polifonia popular, li diuen la veu, aquest tipus de cant, perquè precisament és una mica com si anessis cap a les profunditats de la terra.
Funciona amb tres tons masculins, fixin-se'n, que n'hi ha tres tons masculins.
Hi ha altres grups que avui en dia ja des d'una òrbita més de noves músiques han utilitzat aquestes d'això i introdueixen les dones.
Però fins ara en cants masculins, hi ha tres tons, o wasso, que es ve a ser el baix, és un dels elements essencials, a segonda, que és el que actua de tenor, podríem dir, i o d'irso, que és el que actua d'alt.
Cada un d'aquestos tons masculins és el que dona aquesta particularitat, aquesta barreja.
Tenen les composicions aquestes essencials, aquest tipus de composició bàsica, té tres versos de dues frases, rima la segona, i s'utilitzen sobretot per cantar festes molt ritualitzades.
De fet, expliquen als historiadors que a Còrsega el cristianisme va arribar molt tard i va haver-hi un greu problema de cristianització de la població.
I l'única manera que van, o una de les maneres que es va aconseguir per cristianitzar la població va ser dur aquests cants tan elementals, aquesta bolifonia tan rudimentària, a l'església, i convertir-les en una mena d'actuació ritual.
Fer participar a la població indígena de les cerimònies amb els seus cants tradicionals que no tenien, o sigui, que potser eren sagrats, però en tot cas eren un caràcter sagrat pre-cristian.
Avui en dia ja es pot constatar que hi ha tants cants sagrats com profans, i hi ha tot tipus.
De fet, hi ha quiries, per exemple, que s'interpreten amb aquesta polifonia, tot i que el quirie, com més abans, és un altre tipus de composició que poc té a veure,
podríem dir, amb aquest origen tan, tan, tan remot del que estem parlant aquí avui en dia, i molt menys amb aquest origen tan, tan, podríem dir, rural i pastoral.
En tot cas, aquest tipus de composició s'ha mantingut fins avui en dia, podem dir que va haver una certa davallada en els anys 60,
però en els anys 70 va haver tota una revifalla, sobretot perquè així vam barrejar moltes coses,
però d'entrar un moviment general europeu de revifalla, el que se'n diu la riproposta, això ve de la zona italiana,
i també la consideració que tot això és una cosa més moderna.
Imaginen-se que ara escoltarem un cor d'obrers de la Fiat.
Un cor d'obrers de la Fiat italiana.
De la Fiat, que neix de la Fiat italiana de Nàpols, que es diu Esesi.
Avui en dia tenen un nom artístic, però les primeres actuacions dels anys 70 són un cor d'obrers que utilitza la cançó per fer protesta.
Un cor d'obrers de la Fiat italiana.
Un cor d'obrers de la Fiat italiana.
Un cor d'obrers de la Fiat italiana.
Té un caràcter reivindicatiu, perquè jo no entenc el contingut de la lletra, aquesta no.
Aquesta peça no, però aquest cor...
Però va néixer amb aquest objectiu.
Sí, Esesi és un grup que aneix sobretot per protestar a les vagues dels anys 70 a la Fiat de Nàpols.
I avui en dia és un dels grups que...
Ara ja no treballen a la Fiat.
Trajectòria. No, no, sí, sí, hi ha una bona...
Ah, treballant a la Fiat.
No, calla que no es dediqui només al tema polifonia.
No, no, no.
Tot i que dubto que es pugui viure de fer això també.
Però té aquest nom.
No és l'únic grup també que participa a Itàlia d'aquest moviment,
que és... hi ha un altre encara molt més famós.
Us he portat aquest de la Fiat perquè m'ha semblat curiós, no,
per veure el moviment de protesta, no?
Hi ha la nova companyia de canto populari,
que és una formació molt històrica de la zona de la campanya de Nàpols,
que evidentment no només interpreta aquest tipus de polifonia tan rudimentària.
Esesi també és un grup molt més evolucionat.
Jo he posat aquest tema molt concret, no?
Però vull dir que si escoltéssim tot un LP,
doncs un CD podríem tenir moltes percepcions diferents, no?
De fet, això és un moviment general a Europa,
però Còrsega, a partir dels anys 70,
sobretot de la meitat, dels 70, 75, 76, 77,
neixen grups com Cantao, Populo Corso, Imobrini, Afileta,
són aquests grups que d'una manera o altra el que fan és projectar això
ja a un nivell en un circuit una mica més internacional
i una mica més d'elaboració.
Això fins aleshores només s'havia gravat
amb enregistraments molt rudimentaris i de treball etnogràfic, no?
I el que es fa, doncs, és projectar d'una manera molt gran, no?
Per què passa a Còrsega i no passa a uns altres llocs
d'una manera tan gran?
Doncs bé, una mica les condicions d'isolament
que té l'illa de Còrsega, no?
juntades amb la identificació que es produeix a nivell polític
és molt curiosa perquè a l'estat francès, curiosament,
es donen dues polítiques absolutament posades en funció,
doncs, depèn de qui l'analitzi, no?
Per una banda, podríem dir que hi ha una funció, doncs,
de potenciació de tot el moviment, que podríem dir, nacionalista.
És l'època dels finals dels 70, principis dels 80,
dins de l'oc nacionalista que potser l'estat francès, que...
Sí, que bé, tots sabem fins on pot arribar.
Sobretot a partir de l'any 82, el Mitterrand el que fa, doncs,
és donar una mica de canxa a totes aquestes formes, doncs, nacionalistes, no?
Però, paral·lelament, doncs, hi ha tota una pressió del Ministeri de l'Interior
d'un personatge...
Bé, el prefecte de Còrsega és en Robert Brusart,
és un personatge que acabes identificant aquest tipus de música amb el terrorisme.
Exacte.
Li dona sempre les connotacions violentes a tot allò que sigui un signe d'identitat, no?
Sí, realment el més violent que vam fer aquesta...
No, Còrsega va ser, va ser a Nàpols, va ser a Sud-Itàlia,
va ser a aquestes vagues, no?
Però, realment, té una dimensió social molt important
i això també fa que la singularitzi, no?
La realitat és que, bueno, aquestes peces que hem sentit avui molt rudimentàries
existeixen, doncs, per tota la Ribera Mediterrània,
però, per sort, jo crec que el que ha triomfat una mica
és la percepció que això és un tipus de música
que pot estar, doncs, servint per qualsevol banda sonora,
evidentment, retocant-la, no?
Jo, per avui, per acabar una mica...
Oi, ja s'acaba.
Ja s'acaba.
Oi.
Bueno, a veure, podem explicar més coses, eh?
Però, el recorregut una mica, crec que se podria acabar amb un grup
que va néixer l'any 77, que són Imobrini.
Imobrini és un grup que li va passar una cosa molt particular, no?
Ells realment és una formació que venen d'una tradició familiar, doncs, molt llarga, no?
Eren uns germans que tenien, doncs, una tradició, un emprenentatge de generació en generació.
Algunes de les peces que hem escoltat avui aquí al programa
són peces que són vigents en els repertoris populars,
però tenen una llarga tradició.
Al costat d'aquestes hi ha altres de nova creació, no?
O sigui, que s'utilitza aquesta tècnica.
Bé, Imobrini és un dels grups que va ser més abanderats,
però en un moment determinat que va tenir un gran èxit en el circuit internacional,
perquè va participar en alguns festivals molt importants
i els va fer catapultar cap a la fama, no?
Llavors, els més puristes de Corsa que van dir que ells ja no feien aquesta veu, no?
La veu que diuen els d'això, aquesta polifonia,
sinó que el que feien era una cosa que podia estar més en la línia de les músiques del món...
Els moderniquis del poble, com si diguéssim, no?
Evidentment, part de raó tenen.
Jo el que sí que he descobert és que Imobrini és un grup que ha estat utilitzat
per crear bandes sonores de pel·lícules importants
i que, entre altres coses, canta al costat de la luz que sal,
perquè us facin una idea en determinats temes, no?
Però ens agradaria acabar escoltant un tema d'Imuobrini
d'aquesta evolució, d'aquesta polifonia popular,
però que, evidentment, veuran que d'entrada s'incorpora
una instrumentació, cosa que hem vist en tots els temes,
ja siguin de Sardenya, de Nàpols, de Córsega, de la Provença, que no n'hi ha...
Però aquesta instrumentació no deixa, en cap cas,
d'evitar que escoltem aquest joc de veus, no?
Que tenen una estructura molt complexa, no és tan senzilla,
fins i tot pensen que en alguns casos hi ha improvisació.
Hem dit que hi ha tradició, però també hi ha peces d'improvisació, no?
Jo crec que Imobrini demostra que això posat d'un escenari
té una vigència impressionant i és un grup realment difícil de veure
a l'estat espanyol, però que, sens dubte, explica molt...
Que no giren gaire, o...?
No giren gaire. Avui, segurament, aquest programa no s'hauria pogut fer
si no haguessin conegut primer els Imobrini, eh?
Perquè, realment, dius, una...
A partir d'aquí vas començar a tirar el film, no?
Aquests jocs de veus, d'on venen, no?
Doncs, segurament, aquests jocs de veus venen d'aquesta tradició tan ancestral.
Doncs, gràcies per la teva curiositat,
que ha fet possible que ens atencem a aquestes polifonies populars,
sobretot de terres italianes, de la Mediterrània, en definitiva,
i acabem amb la música d'Immobrini.
Ens retrobarem la propera setmana, no, Jordi?
Menys musical, suposo.
Com sigui, però aquí, a les 12, al matí de Tarragona Ràdio. Gràcies.
Demàni partirò per una terra a me lontana.
Ancora un anno per vedere i tuoi colori.
Ancora un anno per poter sentire i tuoi profumi, i tuoi suoni.
Aspettami, Corsica, perché io per te
sempre ritornerò.
Aspettami, Corsica.
Aspettami, Corsica.
Aspettami,
Aspettami,

Corsica.
Aspettami, Corsica.
Aspettami, Corsica.
Aspettami,

Aspettami,
Aspettami,
Aspettami,
Aspettami,
Aspettami,
Aspettami,
Aspettami,
Aspettami,
Aspettami,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!