.
Comença un nou episodi de l'Aventura de la Vida
al matí de Tarragona Ràdio, com cada divendres,
aquesta hora hi ha en col·laboració amb les àrees de serveis socials
i d'ensenyament de l'Ajuntament de Tarragona
i amb la col·laboració directa de diferents centres educatius.
Avui, anava a dir, estem molt ben acompanyats,
però bé, de fet, estem tan ben acompanyats com cada divendres,
concretament ens visiten alumnes de cinquè i sisè de primària
del Col·legi Pau del Clos de Tarragona.
Una representació, perquè la veritat és que és impossible
que tots puguin venir per una raó òbvia d'espai,
però jo crec que els companys d'aquests nois i noies
se senten ben representats.
Benen acompanyats del director de l'Escola Pau del Clos,
és el Josep Cornador.
Josep, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Benvingut.
Moltes gràcies, estem molt bé aquí.
I molt tranquil·lets, i molt bé,
com si ho haguéssim fet tota la vida, eh?
Els veig molt...
Els hi fa il·lusió venir.
Home, és una experiència diferent.
En una època, moltes vegades, nois i noies que ens visiten,
és que la ràdio no l'escolto gaire.
Alguns escolten el futbol, sobretot, o música,
però majoritàriament és una generació molt acostumada
a veure més la televisió que no pas a escoltar la ràdio, no?
De tota manera, penso que la ràdio
no sé si deixarà de ser mai el principal mitjà de comunicació
per estar al dia, per entretenir.
Sí, sí, això és el que farem avui,
comunicar idees i maneres d'entendre la vida que tenen aquests joves.
Heu triat un tema que, fins i tot,
els que se suposa que hem assolit la maduresa,
també ens ho hem de replantejar cada dia, no?
Prendre decisions.
Tema difícil.
Bé, quan havíem de triar el tema del programa de l'Aventura de la Vida,
una de les coses que vam pensar és que a l'edat aquesta
que ens trobàvem a cinquè i a sisè,
era un moment que, d'alguna manera, ens comencem ja a fer grans.
I fer-nos grans, entre altres coses,
vol dir començar a prendre una actitud,
unes decisions davant de la vida, davant del dia de cada dia.
Ja no tots ens ho donen fet,
sinó que nosaltres comencem a tenir molt a dir.
I per això ens va semblar que el tema podia ser maco.
I vau prendre justament aquesta decisió de mirar aviam quan ens fan triar,
arriscar-nos, valorar tot el que hem de valorar i prendre la decisió.
Com treballeu l'Aventura de la Vida a l'escola en general, Josep?
Doncs, bàsicament, a partir de temes de, a veure, xerrades i tallers,
tant per pares com per alumnes, com per mestres, d'alguna manera ja estem tots implicats.
Teniu una AMPA molt activa, a més a més, eh?
Molt activa, molt maca.
Home, quan passa això, val la pena dir-ho i significar-ho,
que teniu una AMPA que, Déu-n'hi-do,
treballeu molt en coordinació i en col·laboració, no?
Sí, sí, vull dir, és la clau de totes les escoles,
tenir una gran col·laboració entre els pares i els mestres.
El Diré ja ha superat la prova.
Ara us toca a vosaltres, això de superar una prova, quina...
Jo, primer que tot, vull saludar la Desiré, l'Alba, el David de la Torre,
el Carles, el Gonzalo, David Negrié, Verònica, Irene, Mireia i Àngela.
Us vull saludar, però a mi m'agradaria, sobretot i primer que tot,
que saludéssiu els vostres companys de classe i de l'escola,
que probablement us estan escoltant i que, bé, no poden ser aquí,
però que sàpiguen que se senten ben representats.
Bon dia a tots i totes.
Bon dia.
És que sempre tinc aquesta sensació de dir que està aquí,
si no parlen, potser no em creuen que hi ha algú aquí a la ràdio.
Aviam, heu treballat moltíssim, eh?,
l'aventura de la vida per venir aquí a la ràdio
i explicar-nos, aviam, com és aquest difícil camí de prendre decisions.
Ens proposareu més endavant el comentari d'una pel·lícula
que heu vist, una pel·lícula magnífica,
jo crec que totes les persones que l'han vist segur que els hi ha agradat molt.
Ens heu portat també un parell de temes musicals
que tenen molt a veure a prendre decisions,
no només a nivell individual, sinó general.
Algun que altre llibre de poemes, a més, no fa gaire,
sou padrins d'un dels elements del patrimoni de la humanitat,
la vostra escola, no?
Vull dir que tenim molta feina pel davant.
De quin monument sou padrins?
A veure, l'Alba.
Són padrins del monument Fòrum de la Colònia.
Des de fa una setmana?
Sí.
No recordo que vam anar a la unitat mòbil
i vam estar parlant amb vosaltres.
Del divendres passat.
I ja sabeu què li heu de fer a la mona, al fòrum?
Sí, els alumnes de primer i segon.
I faran la mona?
Sí.
Molt bé.
I què més coses heu de fer com a padrins d'aquest monument?
Anar-hi a visitar el fòrum.
David de la Torre.
Què més?
I també l'hem d'estudiar
i, com dir-ho d'una manera,
fer publicitat.
Sabem, com que encara s'ha d'estudiar,
però jo no sé si sabeu què es feia allà al fòrum de la Colònia.
Sí? La Verònica potser ho sap?
Doncs el fòrum de la Colònia antigament era com una mena d'ajuntament
i de jutjats a la vegada.
I allà anava tothom, es qüestionaven les coses, es parlava, no?
Sí.
Home, això no és el fòrum de la Colònia,
però sí que pretén ser un fòrum que tots pugueu parlar avui
i explicar-nos i fins i tot orientar-nos què passa quan hem de prendre decisions.
Jo sé que algú de vosaltres ha fet un relat,
que pot ser un bon punt de partida per la tertúlia que mantindrem a partida.
Ara és la Irene, no?
Sí.
Ens ho llegiria, sisplau, Irene, i així ens posem una miqueta en ambient
del tema que tractem avui.
Quan tu vulguis, t'escoltem.
Una decisió difícil.
La Marta era una noia que jugava en un equip de vòleibol juvenil
en un barri dels afores de Barcelona.
No era precisament un equip molt bo,
ja que des que havia començat la temporada
només havien guanyat dos partits,
n'havien empatat un i n'havien perdut vuit.
La Marta, en canvi, era una jugadora bona,
no com les altres.
Era quasi l'única que feia punts.
Però tot i això, totes eren molt bones amigues.
Ho eren des que eren petites,
quan va començar a jugar al vòleibol.
Un dia, després d'un partit,
que també havien perdut,
la Marta sortia del vestidor amb la Joana,
la seva millor amiga,
quan de sobte, un senyor que l'esperava amb un peu contra la paret
i unes ulleres negres com el carbó,
li va dir,
«Vull parlar amb tu».
«Amb mi?», va preguntar la Marta molt estranyada.
«Sí, amb tu», va insistir l'home.
«Bé, jo me'n vaig», va dir la Joana.
«Què volia?», va preguntar la Marta
mentre s'acostava a l'home.
«T'he vist jugar,
ets molt més bona que totes les teves companyes juntes
i et volia oferir jugar en un equip professional a França,
en una petita ciutat del sud».
Però la Marta es va quedar amb la boca oberta,
no sabia què dir.
«Et pagaríem un sou
i podries venir aquí de visita els dies lliures
i, per suposat, et donaríem un pis al centre de la ciutat».
Va explicar-li l'home amb toco un vincent.
«Però jo no puc deixar-les, són les més amigues
i tampoc no puc deixar la meva família»,
va replicar la Marta.
«Et faries molt famosa,
ets molt bona, Marta,
i en un equip com aquest no triomfaràs mai»,
va dir-li el senyor insistint.
«Demà t'esperaré al vestíbul del poliesportiu
i em dius la teva decisió».
Després de dir això, l'home se'n va anar tot silenciós
i la Marta es va quedar allí, plantada al passadís.
No sabia què fer.
El dia següent, després de l'entrenament de la tarda,
la Joana li va preguntar
«Marta, què volia l'home aquell tan estrany?».
La Marta va pensar una mica abans de contestar.
No sabia si dir-li que se n'anava a França amb l'home
o no dir-li res i quedar-se.
Ella volia ser famosa i triomfar,
però també volia quedar-se amb els seus amics i la seva família.
Ja veurem com acaba la història.
Ja veurem.
Perquè, clar, la història s'ha quedat així,
com un serial d'aquests de la tele, no?
Pendent d'un final.
La Irene ha fet un final, no?
Tu li has fet un final a la història.
El comentem després?
Perquè, clar, qualsevol final podria anar bé.
Jo no sé què en penseu.
Com creieu vosaltres que acaba la història
o, dit d'una altra manera,
quina decisió haguéssiu pres en el David Negrier?
Jo, quedar-me amb els meus amics.
Tu també t'haguessis quedat?
Sí.
Un pis, tal com està l'habitatge,
li donaven un pis, un sou,
seria famosa,
i tu et quedaries amb els teus amics, amics.
Pots fer-ne de nous?
Ja, però com ja som de tota la vida,
ja me quedo amb ells.
Sembla això de temptar amb la poma, eh?
I no hi ha manera, eh?
Els amics, els amics.
Verònica, tu què faries, tu?
Jo li diria que el senyor,
que jo me'n vaig,
però si m'enduc els meus amics.
Home, no sé si es tiraria tant, eh?
L'oferta, no ho sé.
Però bé, tot és qüestió d'aprovar-ho en aquesta vida.
Tu, Mireia, què faries?
Jo faria que me n'anés a França
i que cada dia que tingués lliure
baixés els meus amics
i els pogués ensenyar vole i volta.
Una mica el que li deia aquest senyor
que la volia fitxar, no?
De vina dona,
perquè tampoc no et separaràs per sempre
dels teus amics, Àngela.
Tu què faries?
Jo me n'aniria
i m'emportaria tota la meva família
i els amics cap al piset aquell.
És a dir, no faries un trasllat de maletes
i coses,
sinó que t'emportaries tot el teu entorn directament.
No renunciaries a res.
No.
D'aquesta manera.
És una altra opció.
Desiré,
què farem?
Anirem a França a jugar a volej o què farem?
Jo me quedaria aquí
perquè tinc la meva família
i els meus amics,
si no és ho mateix,
perquè allà no entens res
de què et parlen.
Sí, però escolta,
i d'aquí uns anys
no te'n penediries?
No ho sé.
Ah, Alba.
Jo me n'aniria,
però si em deixés emportar la meva família
i les meves amigues,
li escriuria cartes o alguna cosa així.
La família potser s'acceptaria,
però els amics,
jo no sé si aquest senyor
estaria disposat a moure tanta gent.
David de la Torre.
Jo me n'aniria a França
i intentaria anar
cada dia que pogués
aquí
per veure la meva família
i els meus amics.
I els amics.
Tu pràctiques algun esport, David?
Al pati, al col·legi,
pràctico futbol.
Futbol.
I si ara et diguessin
escolta,
vine a jugar a futbol
no sé on,
que et farem un contracte milionari
tipus Galàctico.
Sí.
Acceptaries.
Tu, Carles,
què faries?
No en el tema Galàctico,
que parlem del boli,
que són altres paraules.
Jo me n'aniria
amb la meva família
i els dies fèstius
baixaria a veure els meus amics.
El Gonzalo
vol afegir alguna cosa més?
No?
Més endavant,
ja parlarem d'altres coses.
Alguna opinió més
respecte a això?
No?
Aviam,
jo veig que està una miqueta equilibrat,
uns quants,
qualsevol decisió
és la correcta,
segurament, no?
Aquí no estem parlant
si està bé
aspirar a ser important,
famós,
guanyar molts diners
o quedar-se a fer
una vida més modesta
a casa seva.
Això no ho estem qüestionant
perquè totes dues coses
són correctes,
és una decisió personal, no?
El que estem parlant
és que costa una mica
prendre una decisió.
Vaja,
a mi em costa
prendre decisions.
Vas al restaurant,
què voldrà de segon,
carn o peix?
I dius,
doncs no ho sé,
no poden ser les dues coses
i et diuen,
no,
ha de triar,
carn o peix.
No us passa a vosaltres
això cada dia?
Sí.
Parlem d'algunes decisions,
d'aquestes que heu de prendre,
no tan importants
com el cas de...
Irene,
que fem allò
una mica de suspens,
ja direm,
al final real de la història,
no ens hem oblidat.
Parlem d'aquestes decisions
quotidianes
que hem d'aprendre,
que semblen coses
bajanades,
però escolta,
Déu-n'hi-do,
algú ha hagut de prendre
una decisió
per senzilla que sigui,
avui?
Per exemple,
què em poso
si he d'anar a la ràdio?
La samarreta
color verd
o la samarreta
color groc?
Per exemple,
Desiré,
ha estat una de les decisions
que has hagut d'aprendre
aquest matí?
Sí,
amb les sabates.
Amb les sabates?
Però oi que
li has dedicat
un temps
a pensar-hi?
I creus
que has pres
la decisió correcta?
No sé...
Home,
vas còmode,
vas bé?
Sí.
Doncs potser sí,
no?
Sí.
Vinga,
qui més ha pres
decisions aquest matí,
Carles?
Jo,
quan he pensat a casa,
si portava un trapà
o me'l deixava,
que potser
no podia menjar.
Et dius,
el prenc o no el prenc?
Si no el prenc,
i quina reflexió has fet?
Si no el prenc,
tindré gana.
Si el pren i no me'l puc menjar,
també tindré gana,
no?
Al final no l'he portat
i no tinc gana.
I no tens gana.
Bé,
i escolta,
al final hem d'assumir
allò que decidim.
David Negrier.
Jo,
si portava alguns llibres
o no portava uns.
I com has barrinat tot això
per prendre una decisió?
Doncs he portat
els d'una assignatura
i els de les altres dos
no els he portat
perquè ja me n'anava.
Mireia.
Jo per la roba.
La roba.
La que m'ho posava.
Home,
al final l'has encertat
perquè vas molt guapa,
no?
Sí,
dona i tant.
Verònica.
Jo també de la roba
perquè és que no sabia
si posar-me un exercici
de maniga curta
perquè visc el temps
feia calor
i dic
no,
millor me'l fico aquest
perquè és que si no
m'haguéss trucat.
Escolta,
que m'hi posi a dir
vine al banyador
perquè aquí fa molta calor.
Ja t'ho dic ara directament.
Abans el Josep
quan introduïm el tema
comentava
comencen a ser grans
i han de començar
a prendre decisions.
Fa una mica de mandra
prendre decisions
fa una mica costerut,
sí o no?
Sí.
Què dius, David?
A mi no m'agrada
prendre decisions.
No t'agrada.
És millor que decideixin
per tu, no?
Sí.
A vegades.
Estic d'acord amb tu,
és complicat.
El que passa
que si decideixen per tu
a vegades poden decidir
coses que a tu no t'agraden,
no?
També ho has pensat això.
Tu què dius, Carles?
No t'agrada volent.
No t'agrada volent.
La majoria dels cops,
les coses que decideixen
els de més per tu
estan bé,
però hi ha vegades
que no.
A tu t'agrada
prendre decisions?
Sí.
Sí?
De quin tipus,
aviam,
generalment,
quina mena de decisions
prens en la teva vida normal?
Ja sé que és complicat
ara pensar-hi,
però si se t'acuta
alguna situació,
en qualsevol moment
ens l'expliques.
el que menges,
per exemple,
t'agrada prendre
la decisió del que menges?
Per aquí hi ha més de més...
Digues, Verònica.
Jo, per exemple,
he pres una decisió
per ajudar ma mare.
Una nit frego amb un germà
i una altra nit frego jo.
Però tenies alternativa?
Sí.
Et van deixar triar?
Sí.
I tu vas triar ajudar?
Sí.
Perquè si no ajudaves
hi havia conseqüències?
Sí, molt bé.
Aquí entra en un altre capítol,
digues, David.
Que jo a l'estiu,
amb la meva germana,
poso-hi un dia tot,
frego el bany
i poso la taula
i el dia següent
ho fa la meva germana.
Tenies alternativa,
com li deia la Verònica?
O era o sí o sí?
Sí.
Sí.
Era sí o sí.
De totes maneres,
quan s'ha de prendre una decisió,
penseu en què pot passar
en funció del que decidiu?
Intenteu anar una miqueta més enllà
i mirar el futur més immediat?
Per exemple,
tu deies el tema de les sabates.
Podem anar a coses,
diguem, de més importants,
més transcendents.
Però si parlem de les sabates,
clar, les conseqüències és,
si està el dia núvol,
em poso unes sandàlies,
posem pel cas,
però si plou se'm mullaran els peus.
Però clar,
si em poso aquestes altres sabates,
tindré calor.
És a dir,
un cop abans de prendre una decisió,
esteu una estona pensant
les conseqüències
en un sentit o en un altre,
que pot tenir la decisió
que heu pres?
Sí.
algú em pot explicar
o ho pot argumentar una miqueta?
Sí?
Digues, Irene.
Que mires les dues possibles decisions
i busques els convenients d'una
i mires quina té més convenients bons per tu
i fas aquella.
Hi ha un clàssic,
que és allò de fer la llista,
en una cosa posar les parts positives,
en una altra negatives,
mirar i haver de cantar-se
per una a una altra, no?
Diuen,
jo no conec ningú que ho faci,
però sempre he sentit parlar
d'això de la llista.
Escolteu una cosa,
teniu la percepció
que els grans
prenem les decisions
amb molta facilitat
o ens costa exactament
igual que a vosaltres?
Mireia.
Jo crec que us costa
perquè també hi ha moltes vegades
que us poseu a pensar
a veure què us poseu,
o si voleu sortir.
David Negrier.
Jo també estic d'acord amb la Mireia
perquè a vegades
tu vols fer una altra cosa,
però potser si tens fills,
el teu fill vol fer una altra cosa
i tens que elegir una altra cosa
o una altra.
Què dius, Gonzalo?
Jo crec que no,
perquè crec que us sembla més fàcil.
Que és fàcil,
us sembla?
Ja t'ho dic jo ara,
us sembla?
Tu pregunta,
pregunta als grans
i ja veuràs com no és tan fàcil.
Carles.
Jo crec que no,
perquè com ho feu més ràpid
i decidiu les coses més ràpid
sembla que sigui més fàcil.
Sembla,
tu també ho has dit ara,
igual que Gonzalo,
sembla.
David de la Torre.
Jo crec que us costa més
perquè feu servir més
l'ús de la raó.
Aleshores,
ho emboliquem tot més, no?
Es raona més.
Clar, es raona més
i és tot com a més complicat.
Digues, Alba.
Jo crec que sí,
però ho voleu amagar.
Ens fem els xulos.
A nosaltres,
que costa això.
Deciré, digues.
Jo crec que sí també,
però hi ha vegades
que no costen tant com els nens.
Prendre decisions
no és utilitzar la llibertat personal?
Us heu plantejat
que quan preneu una decisió,
malgrat que a vegades
hi ha moltes limitacions
i molta pressió,
el que estem fent
és exercir la nostra llibertat.
Ho creieu, això o no?
Sí.
I us agrada
tenir aquesta sensació
que sou lliures
per prendre una decisió?
Sí.
Irene, com acaba la història?
Què fa la Marta?
Doncs, al final,
la Marta decideix
quedar-se
i renunciar a la fama
i als diners.
No tindrem una amiga
famosa i milionària.
Llàstima.
Heu triat una pel·lícula.
A mi particularment
m'agrada molt
i em consta
que als oients
també segur que els agrada.
La pel·lícula
es titula
Billy Elliot.
Escoltem un dels temes,
la música magnífica,
tota la banda sonora.
Escoltem una de les cançons
de la pel·li de Billy Elliot.
Vinga, va.
de la pel·lícula.
El personatge de la pel·lícula,
Billy Elliot ha de prendre
una decisió
i no té res a veure
ni amb les sabates,
ni amb el bocata,
ni amb la samarreta,
ni si vaig al cinema
o al futbol.
La decisió que ha de prendre
Billy Elliot
és molt complicada
i té moltes conseqüències
i se l'ha de curre molt
i s'ha de sacrificar molt
i ha de lluitar molt.
Algú ens pot explicar,
perquè pot haver-hi oients
que no hagin vist la pel·lícula,
algú ens pot explicar
o posar-nos en antecedents
de la pel·lícula de Billy Elliot.
David, per exemple,
entre tots una miqueta, d'acord?
Ho fem entre tots.
El Billy Elliot
és un nen normal i corrent.
El que passa
és que li agrada el balet.
Per això no té res de dolent, no?
No,
per això és normal i corrent.
Però el seu pare no vol.
Però per què no vol?
Perquè li molesta que balli,
Billy Elliot.
Diu que és de nena.
Anda, estamos.
Clar.
Carles, què més passa?
És a dir,
el nen vol ballar,
però ho diu o s'amaga?
Ho fan secret?
Ho fan secret,
però al final el descobreixen
i el seu pare s'enfada
perquè gasta el diner
s'anen a classes de balet
i amb els problemes que té el pare
perquè estan fent una vaga minera.
Clar,
perquè aquest nen
no és d'una família
de molts diners, no?
No és d'una família
d'aquelles benestants.
Tenen problemes econòmics
a casa seva, no?
A més,
viu amb el pare,
amb el germà,
la mare no hi viu amb ells?
No,
l'àvia.
L'àvia.
La mare ja està morta.
Clar.
I què vol fer,
David,
què vol fer
el pare del Billy Elliot?
Què vol que faci el seu fill?
El seu fill
vol que faci boxa
perquè així diu
que el gran serà un home
i serà un home fort,
però el Billy no vol,
vol fer dansa,
balet,
i llavors el pare
s'enfada,
el descobreix,
després ho té que fer
amb amagat
perquè si no
el seu pare
se la torna a enfadar
i el seu fill,
el gran,
se'n va a fer
coses d'aquestes,
manifestacions
i coses d'aquestes
i tenen que anar
al jutjat
perquè el jutgin
i coses d'aquestes.
perquè hi ha una vaga
de treballadors
i estan mobilitzats
i tenen molts problemes
i aleshores dius
que Billy Elliot
ha de fer
les seves classes
de ballet,
de dansa,
d'amagat.
Què més passa,
Desiré?
Que té un amic
que és una mica
afeminat
i llavors,
quan el Billy
se'n va
allà a Londres...
Però si el pare
no el deixa
anar a Londres,
que se'n va
d'amagat
també a Londres.
No,
perquè la professora
que l'ensenya
li va dir
que tenia
una bona oportunitat
i al final
el seu pare
es va ficar
a ballar
davant d'ell
i el va veure
ballar
llavors
li va deixar anar.
Què més passa,
Verònica?
Però que el pare
també el deixa
d'anar...
Tindre que deixar
anar al Billy
es va tindre
que arriscar
posant un autocar
que les persones
que estaven en vaga
inclou el seu fill,
el gran,
doncs
li llençaven
ous i tot això
i el pare
doncs va anar
a treballar.
És a dir,
que perquè el nen
pogués anar a Londres
fer aquestes proves
i entrar a aquesta escola
el pare va renunciar
allò que era més important
per ell,
que eren els seus principis,
no?
Perquè ell seguia la vaga
i ell estava
en suport amb els seus treballadors
se la va jugar
que els seus companys
el tractessin de traïdor.
El paper del pare
al començament
no el deixa,
no el deixa
però aquí es nota
que el pare
s'estimava molt
el seu fill,
malgrat la reticència
del començament.
Mireia.
Jo al final
passa que
el Billy
al final
es fa molt famós
i el seu pare
i el seu germà
i un amic seu
el van a veure
el van a veure
com vallen.
Aquest és el final feliç, eh?
Que us agraden les pel·lis
en final feliç?
Sí.
No?
El Gonzalo no?
A tu que t'agraden les pel·lis
sense final feliç?
Que sí.
Que sí,
perquè té sentit que no,
dic no,
home, no pot ser
si a tots ens agrada
el final feliç
però no totes
tenen final feliç.
Alba.
que quan se sent atret
pel balet
és quan va
quan està fent classes
de boxe
i la senyoreta
Wilkinson
ensenya a les nenes
balet.
Sí, sí, digues.
I ell se sent
atret
i va
i va
allà
a aprendre.
És que
el Billy Elliot
no només el pare
és tot el que l'envolta, no?
Que sembla que
crea moltes dificultats
per tirar endavant.
Sí.
Per tant,
allò de prendre decisions
les dificultats
parlem de tot una mica.
Què us ha agradat més
de la pel·lícula?
Comencem per aquí,
per exemple,
Àngela.
L'àvia
perquè era molt simpàtica.
I és la que
des del començament
tot i que
s'anava una miqueta
però des del començament
entenia la situació, no?
Sí.
Mireia,
tu què t'ha agradat més?
A mi el moment
que m'ha agradat més
és quan el Billy
arriba del col·legi
i el seu pare,
el seu germà i l'àvia
l'esperen
perquè obri la carta
de l'U de Londres.
que ploreu a les pel·lis?
Sí.
Jo en aquesta
em vaig fer un tip, eh?
Jo també.
Qui més va plorar?
Jo.
També,
un tip de plorar
que ens vam fer totes.
Tu també?
No, jo no.
No plores a les pel·lis?
No ets de plorar?
Si són molt tristes,
són molt tristes, sí, no?
A veure,
anem fent així la ronda,
seguim l'ordre
de la taula.
Irene?
que l'àvia del Billy
sempre des de començar
la pèl·lícula
insisteix que ella
de petita
que sempre
li estaven dient
que hauria pogut ser
ballarina professional
però que al final
no va seguir
no sé per què
i no ho va ser.
Vols dir que no sabem per què?
Potser perquè va prendre
la decisió equivocada?
Sí.
Podria ser, ja ho veurem.
Verònica?
A mi el que m'ha agradat més
va ser quan el Billy Elliot
agafa tot el seu coratge
i li demostra al seu pare
que pot arribar a ser
un gran ballarit
i pot tindre futur.
Quina força que té aquí, eh?
El Billy Elliot.
David Negrier?
A mi m'agrada
quan el Billy planta
el seu pare cara
i li diu
que ell vol ser de dansa
i no vol
dedicar-se al boxe
i al gimnàs
que li demostra
que sap ballar
i és quan
el seu pare
pensa una mica
i pensa
i pensa
i pensa
i al final
li deixen a Londres
a fer les seves proves.
Aquella escena
és tremenda, eh?
Gonzalo?
Jo estic d'acord
amb el David
perquè
és el moment
més impactant.
I molt emotiu
també, no?
És que això
de planta cara
sembla que ens agrada
a tots molt, no?
Sí.
Carles?
Quan
el Billy Elliot
va a Londres
i davant del jurat
es ficava allà.
Aquesta escena
és el que més m'agrada.
Aquesta escena és molt xula
també.
David de la Torre.
La meva escena preferida
és quan el pare
entenc que el Billy Elliot
té talent
i puja al bus.
I en aquell moment
és quan ja
veus que
se'n sortirà.
Alba?
A mi el que m'agrada
més de la pel·lícula
és l'esforç
que ha fet
en Billy
per aconseguir
ser ballerí.
I a tu,
decide?
A mi
quan el pare
i el seu llarmer
gran
s'ha donat
una abraçada.
l'he trobat
un acte
molt carinyós.
Aquí és quan van plorar.
Oh, com ens van posar
de plorar de Cire.
Només de pensar-hi
mira, ja tornaria jo.
A veure,
està claríssim
que per Billy Elliot
no li és fàcil
arribar a ser
un ballerí professional
per aquella escena final
que deia la Mireia
que van els amics
i la família
i tot
i veus que s'aixeca
l'escenari
és un moment
inoblidable.
Vosaltres heu pensat
alguna vegada
que us agradaria
ser de grans?
Aquella pregunta típica
que et fan
quan ets petit
i que ho dies profundament.
Ai, què vols ser
quan siguis gran?
Escolta, jo què sé,
primer vull ser gran
i després ja en parlarem
però vosaltres heu pensat
que voleu ser de grans?
Per exemple,
desiré?
Sí, jo de gran
m'agradaria ser professora
de guarderia.
Tu, Alba?
Jo, dissenyadora.
De moda
o d'enginys
o de coses,
de moda.
Tu, David,
de la Torre
no ho tens clar encara?
No ho tinc clar.
És que no és fàcil.
Carles?
Sembla una mica xungo
però a mi m'agradaria
ser historiador.
Historiador xungo?
És una professió
xulíssima
i a tu que t'agraden
les històries
i que xales tant
i tant.
Gonzalo?
A mi pilot de cotxes.
Aniràs a veure
algun tram
del Rally Catalunya
aquests dies?
Déu-n'hi-do.
David de Grier.
Jo vull fer
la carrera de Medicina
però després
vull fer
fisioterapeuta.
Ah, molt bé.
Tu, Verònica,
ho has pensat?
Sí, vull ser jutgessa.
Jutgessa.
Jo sí que la veig, eh?
La veig així
molt formal,
molt segura.
Irene?
Doncs jo,
o sigui,
primer volia ser
pedagoga,
així,
d'esto.
Després
volia ser
meteoròloga
del temps.
Tu saps que
les senyores
i els senyors
del temps
són les persones
més criticades?
Sí, ja.
Ja ho saps, no?
Tu mateixa.
i ara?
I després astrònoma
i ara,
no sé,
científica,
així por ahí.
Teniu temps per prendre
la decisió.
Tu, Mireia,
has pensat que vols ser?
Sí,
m'agradaria ser
esteticien
perquè des de ben petita
m'hi diuen
que tinc unes mans
molt ben preparades.
Tens traça
per aquestes coses?
Sí.
És que també
s'aneixen
amb una certa aptitud
per alguna cosa.
Àngela?
Jo no ho sé.
Tampoc no ho tens clar.
És el que passa.
no és fàcil
arribar a ser
el que un vol.
Mai.
En cap cas.
Ni per ser jutgessa,
ni esteticien,
ni pedagoga,
ni professora de guarderia,
ni historiadora.
No és fàcil.
S'ha de lluitar molt.
Moltíssim.
I això ho teniu claríssim.
Sí.
I esteu disposats
a fer-ho?
Sí.
Sí, del tot, segur.
Sí.
Vosaltres,
a banda de Billy Elliot,
coneixeu algun personatge,
algú que hagi lluitat molt
per aconseguir
allò que volia?
Tu, Alba,
coneixes algú
o tens alguna referència?
Jo no coneixo ningú així,
però si el conegués
i si fos el meu amic
estaria orgullosa
que ho fos
perquè s'hauria esforçat molt
per aconseguir
el que ell voldria fer
amb la seva vida.
Desirem?
D'una pel·lícula,
la pel·lícula d'Anàrnia,
el nen se diu Peter
i té que lluitar
contra la brisa blanca
per poder salvar el món
d'Anàrnia.
I aconsegueix salvar el món
lluitant.
Tu, Mireia,
tens algun referent
o algú que diguis?
Sí, el Harry Potter
perquè també ha lluitat molt
per saber fer màgia
i el seu amic,
el Hadris,
també li ha ensenyat molt.
Però encara no ha acabat del tot.
Ja veurem
si tanta lluita,
tanta lluita.
Irene?
Que a la pel·lícula d'Star Wars,
el 3,
l'Anna King,
que la seva nòvia,
que està embarassada,
llavors li diuen
que han vist
que es morirà
quan tingui els nens.
Llavors,
un que està
al costat fosc
de la força
li diu
que si es passa
a ell
al costat fosc
que tindrà
prou força
per salvar
la seva
nòvia.
Es posa
la seva nòvia,
sí.
I llavors
ell decideix
passar-se
al costat fosc,
però
al final
ella es mor
tenint els nens
per la ira
que té
ell,
els mor.
Ell lluita
però segurament
en el costat equivocat,
no?
Sí.
En aquest cas.
Verònica?
Que jo com diu
la
la de Giré
doncs
gran bé m'agrada
el Leo Aslan
de la pel·lícula
de les cròniques
de Narnia
perquè té
què triar
entre
ell viure
o
donar la seva vida
per un altre.
Estem parlant
de prendre decisions
individualment,
estem parlant
de lluitar
per aconseguir
un objectiu personal
però també
hi ha maneres
de prendre decisions
i de lluitar
per objectius comuns
i jo em penso
que aquest tema
també l'heu treballat
a l'escola.
Posem una miqueta
de música
perquè els oients
intueixin
què és el que heu treballat
en aquest sentit,
en aquest sentit
de prendre decisions
col·lectives
amb un objectiu
comú.
Heu treballat
amb un objectiu
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Déu n'hi do, eh? La de coses que es poden fer amb tot això. Heu parlat també de la pau de prendre decisió. Abans quan parlàvem dels adults, que si els costa no els costa prendre decisions, hi ha decisions que les prenen fatal, no? La prova és això, segurament.
Bona nit

Bona nit
Bona nit

Bona nit
Bona nit