Iniciem el punt de lectura aquí al matí de Tarragona Ràdio,
aquest espai que cada setmana ens arriba en col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i amb la veu, la companyia de Jordi Tinyena.
Molt bon dia, Jordi.
Bon dia.
Parlant d'escriptors d'aquestes terres,
avui mirem cap al sud, ja sabem que costa sempre.
Més del sud més costa.
Des de qualsevol punt del món sempre costa mirar cap al sud.
Per què serà, eh?
Amb l'escalfureta que hi ha i el bon ambient que hi ha.
Calapolar, mirar cap al mar.
No ho sé per això.
Ja ho sé per això.
Avui parlem d'un home, d'un autor,
d'aquells que a vegades a tu t'agrada dir
que probablement no estigui justament tractat.
Pels lectors o no sé per qui, ara ho esminarem.
Es tracta de Sebastià Joan Arbó.
No és l'únic.
No és l'únic.
Però és un d'ells, sí.
És un d'aquests grans autors que en el seu moment
va despertar moltíssimes expectatives,
que ha deixat una obra no massa llarga, però molt sòlida,
i que en canvi ha desaparegut de les llibreries.
És un d'aquests autors, jo diria que és un d'aquests autors
que haurien d'estar de fons de les llibreries habitualment,
i un d'aquests autors que s'haurien de llegir permanentment.
Un clàssic modern.
Qui és?
És un repitenc.
És un repitenc com l'Emili Rosales,
que va guanyar el Sant Jordi fa un parell d'anys.
Doncs bé, és un repitenc que ha fincat després en posta immediatament,
i que va escriure fonamentalment en els anys abans de la guerra.
És veritat que després també encara va continuar escrivint.
Va morir molt gran, va morir en 82 anys, va tenir temps de tot.
Però l'obra més important és sobretot la d'abans de la guerra
i en català, perquè va escriure en castellà també.
Posteriorment s'hi va fer algun que altre esforç generalment
per cronistes i autors locals de recuperar la seva memòria,
la seva figura, de reeditar algun que altre llibre, no?
Aquestes coses que es fan.
Sí, home, no fa massa, ja no fa massa, ja fa 14 anys,
cap a l'any 92...
Tens passa molt ràpid.
Sí, cap a l'any 92 es va publicar l'obra completa,
l'obra catalana completa, que va anar precisament a cura
de l'Emili Rosales, que es mentàvem ara fa un moment.
Però, llevat d'aquests moviments d'una certa recuperació,
la veritat és que és un perfecte desconegut.
Aquí, en general, a les Terres de l'Ebre,
doncs el coneix una mica més, però, vaja, no gaire.
Que escriu, narrativa...
Sí, és un novel·lista.
És un novel·lista.
Ell va ser... Els seus pares eren pagesos,
però treballaven al servei d'una família rica i cultivada francesa,
amb una bona biblioteca, que és on va...
Ell es va interessar per la literatura, no?
O sigui, ell en algun moment confessa
que havia llegit coses en català,
havia llegit alguna novel·la del Puig i Ferreter,
havia llegit coses del Miquel Llor,
però que, esclar, que al mateix temps llegia...
Diquens llegia Balzac,
desia Dostoyeski a la biblioteca d'aquesta casa,
i que el salt era massa gran.
Té raó.
Va créixer en aquest ambient.
A què es va dedicar?
Es va dedicar professionalment, tant com va poder, a la literatura.
Jo dic sempre professionalment en aquest sentit de rigor,
de voluntat de rigor formal i de rigor d'escriptura.
Ell se'n va anar a Barcelona, molt aviat,
i allí va començar a publicar novel·les.
La primera novel·la que va publicar va ser l'any 27,
ell és nascut el 2, el 1202.
Als 25 anys, per tant, publica la primera novel·la a Barcelona,
que es titula L'inútil combat,
que es publicarà...
Perdó, al 27 de Barcelona es publica el 31, la novel·la.
I immediatament després es publicarà la gran novel·la
de Joan Sebastián Algoa.
Aquella que, si algú vol llegir alguna cosa,
va més que començar per aquesta,
perquè a la millor no llegirà gaire més,
però aquesta val la pena llegir-la,
que és Terres de l'Ebre,
i que li va donar de seguida
amb un prestigi del món literari
de la Catalunya d'opera guerra,
immediatament abans de la guerra,
perquè això és del 32 o del 33.
Després...
El 32.
Després va publicar encara notes
d'un estudiant que va morir boig.
L'hora negra, en fet,
a partir d'aquí hi ha una llarga corrua de novel·les.
També va fer teatre, alguna cosa de teatre.
va l'any 35 i a la ciutat Malaïda,
el 36 despertar i el 37 nàusica.
Sense gaire èxit.
Aquesta és la veritat.
Com és la manera d'escriure de Sebastià Joan Arbó?
Doncs avui ens pot semblar...
A veure, Sebastià Joan Arbó ha hagut de viure
una mica sota l'estigma de ser un autor costumista,
perquè en un moment determinat
algú va voler-lo comparar amb el Blasco Ibáñez
de Canyar i Barro i de la Barraca
i d'aquestes novel·les de l'Albufera.
Llavors, clar, és veritat que el món de Terres de l'Ebre
és un món també lligat al conreu de l'arròs, del Delta i tal.
Un món rural molt dur.
Sí, un món rural molt dur.
Per tant, sí que hi ha, evidentment, alguns punts en contacte,
però aquesta comparació, aquesta afiliació,
li va fer molt de mal, perquè les novel·les, home,
vistes amb molta perspectiva avui dia,
no són novel·les fonamentalment costumistes.
No és que no hi hagi algun element, que és òbvi que hi és,
però no ho són en absolut.
Jo penso que, al contrari, en algun moment,
ell va ser un home molt a la paix,
molt en línia del que es faria immediatament després,
fins i tot en algun moment, una mica abans,
d'autors tan importants com Sartre o Camí.
Vull dir, estem parlant de literatura existencialista, per exemple,
i, home...
És un salt impressionant de Blasco i Banyes.
Sí, clar, clar, clar, no té res a veure.
Per això dic que ja ha fet un mal favor que algú vulgués comparar-lo,
perquè no és comparable.
És a dir, jo, si haguéssim de comparar-lo,
posats a que no tinguem més remei que fer-ho, eh?
Però si haguéssim de fer...
Més que res amb un objectiu d'orientar els oients, eh?
Més que...
Doncs l'actor es faria bé en pensar amb Dostoyevsky
molt més que amb el costumisme.
És a dir, sí que és veritat, aquest tipus de personatges torturats,
aquest tipus de personatges forts, infeliços,
angoniejats constantment,
això sí que ho té la literatura del Sebastià Giorarboa.
Clar, vaja, no ens ha d'estranyar que després ell fes el pas
cap a un tipus de novel·la que després es diria existencialista,
perquè els mateixos existencialistes en el seu moment
van reconeixer Dostoyevsky com el pare de l'invent, no?
Aquesta angoixa, aquesta cosa inevitable de la pròpia vida, no?
Sí, el destí ens porta sempre cap al desastre.
Quina alegria, no?
Molt content, no.
Molt content d'estar, no?
Si centrem la nostra atenció en Terres de l'Ebre,
que com deies és l'obra capdalt de Sebastià Giorarboa,
imagino que ja pel mateix títol és una narració molt arrelada al territori,
a la seva terra, a la seva coneixença, no?
Sí, sí, sí.
Terres de l'Ebre, a part que és una novel·la llarga,
pel que avui estem acostumats, és una novel·la llarga.
Ah, quan dius llarga?
Quan dir llarga vol dir...
400, 500, més, més.
Sí, uns 400 pàgines bones,
depenent del tipus de lletra que hi posin més o menys.
Però és una novel·la, pel estàndard actual, és una novel·la llarga.
I és una novel·la molt densa, a més a més,
amb molts personatges, amb bastants personatges,
tot i que els protagonistes no són tants.
i, efectivament, el lector hi trobarà aquell món de l'Ebre,
hi trobarà el món de l'arròs,
hi trobarà el món de la duresa del treball,
d'en fi, d'una vida extraordinàriament difícil per tirar endavant
i insisteixo en aquest tipus de personatges perfilats
com a personatges marcats pel destí cap al fracàs,
perquè són la seva constant.
Jo crec que és una novel·la, a més a més,
és una novel·la que es llegeix,
jo penso que es llegeix amb molt d'interès,
que t'atrapa gairebé des del començament.
Fins a quin punt li influeix en la creació d'aquesta novel·la
la situació social i política de preguerra d'aquella època?
Clar, els anys 30 van ser molt definitoris
de l'obra literària de tots els artistes de l'època.
Sí, sí, del tot, del tot.
La vida, en aquest sentit, sí que hi ha un cert realisme,
a cavall també, ja heu dit abans,
d'un pèl d'acostumisme, perquè és inevitable,
tot i que aquest no sigui l'eix de la novel·la,
i, per tant, home, és una manera d'acostar-se
a unes maneres de viure
que, afortunadament, ja no existeixen.
Clar, la vida...
A veure, Blasco Ibáñez també ho havia reflectit.
La vida de les terres d'Inglregomolls
aprofitats pel Conreu de l'Horros
és una vida difícil, és una vida molt dura, molt, molt dura.
El que passa és que el propòsit de Sebastià Jornar Bon
no té res a veure amb el propòsit del Valencià,
i, per tant, està molt lluny,
però la vida que aflora,
aquest nivell de vida, el sistema de vida,
les relacions entre les persones que viuen,
el tipus de poblament aquest dispers,
que un està amb un cantó, l'altre, l'altre,
i sempre preocupats pel que passarà,
sempre preocupats per demà,
això sí que és present a la novel·la
i té un pes en l'ànim del lector.
El lector de novel·les d'avui en dia
li pot atreure aquestes Terres de l'Ebre pel que expliques?
Jo penso que sí.
A la gent que li agrada llegir històries
amb personatges d'aquells que t'omplen?
Sí, sí.
Fa bona cara.
Fa bona cara, fa bona cara.
Ja ho he dit abans,
és un d'aquests autors que hauria de ser un clàssic,
hauria de tenir-lo de fons
per anar-lo llegint periòdicament.
I ens repetirem si expliquem
per què no se li ha fet justícia en aquest cas
o no se li ha fet el cas que mereixia?
Jo no crec que hi hagi res en contra d'ell especial.
Les circumstàncies, senzillament.
Penso que és un mal en general
de les nostres cultures.
Vull dir, el fet que anem molt de pressa,
el fet que tenim molta pressa
per incorporar novetats
i, per tant, com que la vitrina que tenim
té la mida que té,
doncs quan hi posem una novetat
traiem un santó.
I llavors, entre els que han caigut
i aquests...
En el cas del català això és més greu
perquè la vitrina és petita
i perquè la memòria col·lectiva
també és molt petita.
Per això que dèiem,
perquè al mig tenim un parèntesi
que la gent es pensa que s'ha superat
però no s'ha superat
i trigarà molts anys a superar-se.
És aquest parèntesi de 40 anys de silenci
en el qual la gent no ha conegut
el que estava fent a casa seva
moltíssima gent
o el que ja havia fet.
I, per tant, doncs, bé,
com que no hi ha una formació
sobre la literatura catalana en general,
doncs Sebastià Junarbon
no tenia per què sobreviure
on altres tampoc no han sobreviscut.
Curiosament, els lectors fan descobertes.
Per exemple, avui,
algun que altre oient farà la descoberta
de Sebastià Joan Arbó.
Les bibliotecàries de la biblioteca
ens expliquen sovint obres
que són dels anys 70, 50, 40,
fins i tot,
que es reediten,
es posen allà a l'expositor
i surten com si fos una novetat rabiosa
quan són llibres que tenen dècades i dècades.
Però és el que dius,
de vegades no hi parem compte.
ja està bé, no?,
fer una aturada en el temps,
és a dir,
bé, les novetats estaran allà,
no està malament fer una mirada enrere,
però no per militància,
senzillament per gaudir-ne de la lectura
d'obres que ens poden passar desapercebudes.
Sí, tota literatura té necessàriament
un llistat no massa extens
d'autors que poden ser considerats clàssics.
Llavors, el que passa és que
aquests clàssics s'han d'anar mantenint,
s'han d'anar incorporant,
és a dir,
no podem dir els clàssics són els del 15
o els clàssics són els del 19,
un home no al 20,
hem d'anar incorporant clàssics,
autors,
l'obra dels quals és sòlida,
i llavors, home,
de totes les obres que fa un autor d'aquests
en pots triar una o dues,
i aquestes les hauríem de tenir
en el catàleg permanentment,
no?
Les llibreries,
clar,
a mellotra els llibreters diran,
i ara què diu aquest que sap del negoci,
no?
I segurament tenen tota la raó.
Sí, per aquí no parlem del negoci,
ja en parlarem un dia.
Segurament tenen tota la raó,
però a mi m'agradaria
que, per exemple,
a les llibreries hi hagués
aquells dos o tres o quatre prestatges
que tampoc no costa gaire
a tenir aquest fons de clàssics,
és a dir,
on jo qualsevol pogués trobar
aquells llibres
d'aquest segle passat,
del segle XX i ja,
que han significat alguna cosa
en el món de la literatura,
encara que ja no siguin novetat.
És a dir,
un lloc on puguis trobar poemes
de Carla Riba,
on puguis trobar
alguna novel·la del Sebastià Joan Arbó,
o alguna cosa del Carles Soldavila,
en fi,
d'autors que avui dia
no es troben enlloc,
a no ser que estiguin a l'ensenyament
ni s'editen, no?
Llavors bé,
aquests són els clàssics moderns
i aquests haurien d'estar actius.
No ens agrada queixar-nos
en aquest espai,
no som dels que es queixen sovint,
però realment
tornem a parar també el mateix,
si a l'ensenyament
ja no es troben aquests catàlegs
cada cop menys,
disbordadament,
difícilment els podrem trobar
a les llibreries,
però en fi,
es tracta de buscar reconents
on ens donin algunes pistes,
des d'aquest punt de lectura
jo crec que cada setmana
ens en dones alguna,
i apuntar,
jo crec que més d'un
i més d'una tenen una llista
d'autors a recuperar pendents allà.
Aquest és un d'aquests autors
que val la pena recuperar.
Sebastià i Joan Arbó,
moltíssimes coses podríem explicar,
però podem afegir alguna cosa més, Jordi?
De fet, està tot dit.
Ell va escriure,
a més a més de teatre
i d'aquestes novel·les que hem dit,
hem citat L'Henot el combat,
hem citat Terres de l'Ebre,
naturalment,
podríem citar Tino Costa
de l'any 47,
però a més a més
va escriure biografies,
va escriure algunes biografies,
de, per exemple, de Verdagué,
va escriure alguna cosa de Cervantes,
una biografia de Cervantes.
Després va escriure en castellà,
ho he comentat abans
i ho he passat molt per alt.
Va escriure un xicle de novel·les
que es diuen Martín de Caretas
entre el 55 i el 59.
Bé, els temps eren els que eren,
fins a tu les dates, no?
La veritat és que és molt millor
quan escriu en català que en castellà,
tot i que també hi va escriure.
I després ha escrit alguna cosa
directament del Delta,
com per exemple un títol
que és Narracions del Delta,
que va publicar-se ja bastant tard,
l'any 65,
una biografia a Piovaroja,
en fi, una miqueta,
una mica tot.
I també va traduir,
va traduir el francès,
a Chateaubriand,
va traduir també els russos,
a Pushkin en concret,
o a Estetal,
que és un altre dels grans
de la narrativa europea del 19.
I va guanyar algun premi.
Entre altres,
el premi més conegut,
en català va guanyar
el Fasternaz,
dels Jocs Llorals,
el Premi dels Nobelistes,
però el més famós,
sense que mena dubte,
és el que li van donar l'any 48,
amb una novel·la en castellà
que era sobre les piedres grises,
que va ser Premi Nadal.
Un premi important,
Sí, un premi important
i reconegut
en el món literari.
Bé, doncs,
deixem constància
d'aquest nom
i el premi pot ser
per nosaltres,
retrobar-nos
o descobrir
aquesta novel·la
Terra, Sant de l'Ebre,
de Sebastià Joan Arbó,
més enllà de la gent
del territori,
que segur que el tenen present,
reten homenatges
i tot plegat
com a lectors
que vulguin gaudir
de la lectura.
És una bona novel·la,
prenem nota.
Jordi Tinyena, gràcies.
Bon dia.
Adéu, bon dia.