.
És un quart d'una del migdia, mig minut,
tenim el David Serra a l'altre costat del fil telefònic,
disposats a donar-nos algunes pistes
de veure quines pel·lícules es presenten com a molt atractives
cara a aquest llarg cap de setmana.
David Serra, bon dia.
Bon dia, com estem?
Ara sí, que penso que el tenim aquí
i el tenim perfectament a punt de gaudir
d'un llarg cap de setmana de cinema, no?,
entre altres coses.
Doncs la veritat és que sí.
La veritat és que hi ha un munt de pel·lícules,
jo ara mateix estava mirant i dic,
escolta, és impossible seguir la cartellera
perquè tu posa molt complicat, eh?
Impossible anar a totes les preestrenes,
però hi ha alguna que altra pel·lícula que ja has vist
i has vist ja una de les que es presenten
com a favorites de la setmana,
que és el Deja-te llevar.
Deja-te llevar té un avantatge, que té el Banderas.
El Banderas.
I té el Banderas i a mi recupero una miqueta
totes aquestes històries de la música del ball
i que la veritat fa molta gràcia
perquè, clar, el personatge del Banderas encaixa perfectament
en aquest perfil on la música de Saló,
on el baile, la rumba, el xà-xà-xà,
tot el tipus de baix moderns i no tan moderns
tenen joc i, en certa manera,
recuperem aquest espirit de les pel·lícules,
diguem-ne, dels anys 70, dels anys 80 fins i tot,
en el qual tenim un home molt guapo
que balla molt bé.
I la veritat és que l'Antonio Banderas
doncs encaixa perfectament amb aquest perfil.
És un drama.
Sí.
Vam, primer, és un drama.
Sí, sí.
Drama musical, drama de ball, però drama.
Però és un drama en el qual
un s'oblida absolutament
de tots els aspectes, diguem-ne, formalistes
per anar directament a el que realment interessa,
que és, bueno,
tot el que és el món del ball,
el món del personatge,
el carrer,
com les hibridacions
entre el que serien els bailes de saló
amb les noves,
diguem-ne,
el capoeira,
el hip-hop,
tenen un joc,
tenen un encaix
en aquesta història.
Jo penso que és una pel·lícula d'aquestes
que realment
un les va veure
per ganes
de deixar-se portar pel ritme
i, bueno,
és una lectura
que tampoc va més enllà, eh?
O sigui, és una pel·lícula d'aquestes
que jo no la posaria
una nota massa alta,
però sí destacaria
que surt ballant el son,
al ritme.
Com a entretinguda,
jo, clar,
és inevitable
fer comparances així
més properes
a la darrera pel·lícula així
de ball
i tot plegat
i de balls de saló
era aquella
que protagonitzava
Richard Gere,
em sembla que era
la Jennifer López,
sí?
Sí, exactament.
I la Susanne Charan,
bailaones.
Sí, exactament.
Una mica en la línia.
Una mica en la línia.
Una mica en la línia,
però això sí,
amb un ritme
una mica més forteta,
més forteta,
en el sentit que
és més frenètica,
una mica més videoclip,
encara més.
tu l'has vista
per passar l'estona
com a que està bé, no?
No, exactament.
I a més fa gràcia
perquè et donen
el banderes.
Exacte.
Que tu deies el banderes.
El tema és aquest, eh?
O sigui,
si t'ho dic la veritat,
el comentari era
sort de que està el banderes.
És a dir,
la lectura és...
Si en lloc del banderes
és un altre,
segurament no funcionaria
la pel·lícula.
No, no hauria sigut el mateix.
Si anem per la part
del drama que tu deies,
la pel·lícula
no es defensa gaire bé.
Ja, ja.
Es mentava ara
fa un moment
en Richard Gere
que està a la cartellera
amb la pel·lícula
La huella del silenci.
Aquí no balla,
fa altres coses.
No, aquí a més
és una pel·lícula interessant
perquè jo ja tenia
els meus dubtes
de quan s'estrenaria
aquesta pel·lícula
precisament perquè
el tràiler porta
molt de temps
als cinemes.
Però bé,
La huella del silenci
és una pel·lícula
de cinema,
diguem-ne,
aquesta sí que podríem dir
directament que és
un drama de veritat,
que és una història
en la qual veiem
els, diguem-ne,
problemes,
perquè són problemes
que reporta
el ser una persona
superdotada,
amb la capacitat
de lectura
de les paraules.
O sigui,
aquesta seria la idea
de la pel·lícula,
explorar el món,
la dimensió
d'una noia
superdotada
i amb aquests concursos
que, per cert,
penso que estan molt
instal·lats
en el món anglosaxon.
Sí, ara em penso
que arribarà una
a la televisió catalana
també.
Sí, pues bueno.
Que és de l'altre ja, no?
Exactament.
I que, bueno,
que la família
és molt peculiar
perquè, diguem-ne,
el Richard Gere
és professor
de teologia
i la dona,
doncs bueno,
és una científica.
I a partir d'aquí,
doncs bueno,
tenim una història
en què la espiritualitat
hi serà present,
que descobrirem
lo difícil
que és portar
una família
amb uns ingredients
tan peculiars.
I jo penso
que si dèiem abans
lo del Banderas,
aquí la força
que inspira
el personatge
del Richard Gere
té que ser potser
l'edició
major
d'aquesta història.
És una setmana
en la que s'estrenen
molts drames.
La primera
Déjate llevar un drama,
aquesta altra
La huella del silenci
d'un otro drama
i s'assuma a un altre
El triunfo
de Mireia Ross.
Sí,
la del triunfo
además de la de Mireia Ross
que me'n recordo
que va estrenar
aquí a Tarragona,
si no me'n recordo malament,
jo vaig poder assistir
a l'estrena
la pel·lícula
de la Moños.
Ah, sí, sí, sí.
i la va fer
el desaparegut cinema
Òscar.
Però bé,
la pel·lícula aquesta
del triunfo,
que és una pel·lícula
que a més ha sigut
molt ben rebuda
en el festival
de Màlaga,
precisament perquè
fa una exploració
de tot el que és
el cor del Raval
amb els ditanos,
que a més
és una adaptació
de la novel·la
del Francisco Casabella.
Sí.
O sigui,
ha agafat,
ha fet una adaptació.
Penso que ha sigut
una pel·lícula
una mica
molt personal
des del punt de vista
de la Mireia Ross
perquè ella és
una admiradora
precisament
de l'escriptor
del Francisco Casabella
que us declarava així
i ha volgut fer
tota una peripecia
que és la novel·la,
aquest món complicat
gairebé
s'expidia
de la màfia gitana
i parlant precisament
de tot aquest ambient
que també és un protagonista
que és el barri
del Raval.
Amb Juan Diego
i Ángela Molina,
no?
Juan Diego i Ángela Molina.
Exactament.
Juan Diego,
el Pep Cruz
també surt,
són personatges
de gitanos,
i l'Àngela Molina.
O sigui,
una miqueta
seria tot aquest univers
que suposo que la droga
té una presència poderosa.
Ho dic perquè
de fet la novel·la
del triunfo
no l'he llegit,
tothom me l'ha recomanat,
m'han dit que està molt bé
i que realment donava
per una pel·lícula,
però imagino
que tot aquest univers
de les màfies gitanes
estarà reflectit.
Més drames,
encara en tenim més,
eh, de drames.
Digues, digues,
tu veus.
A veure,
de drama, drama, drama,
per exemple,
De la Tir mi Corazón.
De la Tir mi Corazón
se ha parado.
Tampos suspensivos.
El títol és una mica llarg,
tu el reconeixeràs a mi, eh?
Home,
aquesta és la pel·lícula
que tenia que arribar, eh?
Aquesta pel·lícula també,
jo penso,
que té la raó de ser
d'haver estat seleccionada
en el Festival de Berlín
i a més s'ha portat en Sevilla
el premi a la millor pel·lícula,
eh?
I ha guanyat un munt de premis
a nivell de França,
en la pel·lícula francesa
de Jacques Laudière
i a mi,
ara et diré la veritat, eh?
Aquí després la gent
m'ho matarà.
El fet que sigui una pel·lícula
tan premiada francesa
em fa una mica de por.
Mhm.
Sí.
Bé, jo les darreres pel·lícules
que he vist premiades
en aquest àmbit
doncs m'han fet una mica de por.
Tot i que direm
que, bueno,
sembla que és una pel·lícula
que ve avalada
per els Premis César
i que de fet
no és gens còmode.
No és gens còmode,
segons m'ho hem comentat.
Una pel·lícula de personatges,
una pel·lícula en la qual
es parla del món de,
bueno,
una mica de les addiccions
i que és una exploració intimista,
això els franceses
us ho fan
algunes vegades bastant bé,
d'altres es passen
i que jo l'aniré a veure
després de veure El Triunfo.
És a dir,
si tingués que posar-me
uns horaris
per veure pel·lícules,
la pel·lícula d'Odiar
seria la segona de la llista.
Hi ha més drames, eh?
Després passem a les comèdies,
però hi ha més drames.
Hem començat bé
amb una de ball,
però ara s'acomplicarà tot.
Digues, digues.
Hi ha un altre drama,
una pel·lícula
que es titula Zona Libre.
La Zona Libre.
La Zona Libre.
Dóna'm una pista.
D'Amos Guitai
amb Carmen Maura.
Sisplau.
Amos Guitai.
Vale.
Aquí,
aquesta sí que la tinc
moltes ganes de veure-la
perquè a més
Amos Guitai
és un home que explora,
precisament,
és un cinema d'autor
però amb compromisos
socials importants.
recordo malament
és la història
de, precisament,
en la que surt
la Natalie Portman
i compartís cartell
amb la Carmen Maura.
Sí, sí, sí.
Doncs, bueno,
una història de viatges
en la qual s'explora
tot el tema
del conflicte israelí-palestí.
Per tant,
una pel·lícula necessària.
I, a més,
amb una actriu
tan poderosa
com Carmen Maura
compartint,
diguem-ne,
cartellera
amb la Natalie Portman,
no em negaràs
que això és una mica exòtic.
Doncs sí,
la veritat,
és que s'hi crida l'atenció.
Sí, sí, sí.
No, no, realment,
Amos Guitaí
és un director
amb compromís social,
un director
que té ganes
de contar històries necessàries,
d'aquestes
que diem necessàries.
Doncs,
Tona Libre
deu ser, precisament,
una d'aquelles pel·lícules
que passaran
ràpidament
per la carterera
i que es fa obligatori
recomanar immediatament.
I tenim, també,
dues comèdies
d'Eclarat-me culpable.
Sí,
amb 20 dièsel
de protagonista
i dirigida
per cine l'úmet.
Lo cual
és molt curiós,
no?,
perquè tindre
un director
tan potent,
tan potent
com és el lúmet
i tindre
un actor,
bueno,
diuen que és actor
que és el 20 dièsel,
que fins ara
havia sigut un personatge
més aviat
del cinema d'acció
i el cinema fantàstic,
no?,
doncs jo penso
que pot ser
una cosa curiosa.
És una història
que a més
que parla
del món de la màfia,
un territori
particularment
proper
al cine l'úmet
i jo penso
que pot ser
una comèdia divertida.
És una comèdia judicial,
s'anuncia així
almenys
en el document
de premsa
i que, bueno,
com es porta
a tota una família
de mafiosos
al jutjat
i el que pot derivar
tot aquest,
diguem-ne,
aquest fet peculiar,
que és portar
una família
al complet
entre 15 i 20 membres
de la màfia
al jutjat,
amb un jutjat
tant amb una cultura
de jutjat
com és la cultura
dels americans.
I la del darrer títol
que s'estrena,
En busca d'un beso...
En busca d'un beso.
En busca d'un beso
no tinc referències,
però hi ha una pel·lícula
que s'estrena
que la tinc que recomanar,
Jolanda,
que no sé si la tens anotada
per aquí,
que és Bajo cero.
Sí, també,
també s'estrena aquesta, sí.
I t'he dit per què,
perquè aquesta és una pel·lícula
familiar obligatòria
de la jornada.
Disney.
És una pel·lícula
que parla
de fets verídics,
que parla precisament
del món
precisament
de l'Antàrtida
en el qual
un home
salva la vida
gràcies
als seus gossos
i en un moment donat
els gossos
es queden abandonats,
sitiats per la neu
i l'home
se sent en l'obligació
d'anar a buscar
aquests huskies siberians
que són els gossos
que li van salvar la vida.
Una història
Reader Digits
que en mans de Walt Disney
pot ser una pel·lícula
molt entretinguda
i d'aquelles
que convida
als infants
a descobrir
uns paisatges
inoblidables,
uns gossos
que aquests no parlen,
no tinguen por,
però que relaten
una història
d'aquestes tipus
nacional geogràfic.
L'altre que hi ha
és En busca d'un beso salvaje.
En busca d'un beso salvaje.
Tampoc no s'anuncia
en grans lletreros, eh?
En busca d'un beso salvaje.
No tinc la referència
d'aquesta pel·lícula.
Potser,
digue'm
qui la interpreta,
farem el kit.
James Boliar
i Emmanuel Chiriqui.
No els conec, eh?
No els conec jo.
Escolta una cosa,
jo em documentaré
que per això
internet funciona de conya.
De fet,
el que faré
és anar-la a veure-la,
aquest cap de setmana.
Això sí que és voluntat, eh?
Exacte.
Ficaré una mica de voluntat
si vets les demés, eh?
Bé,
i fem les recomanacions
de la darrera hora.
A veure,
les que encara tenim,
sí,
les que encara tenim a la cartellera.
Uns quants títols,
què et sembla?
Doncs mira,
si anem pel part
del cinema familiar,
la recomanació suprema
és anar a veure
La niñera màgica
que ja està
la darrera setmana.
Una pel·lícula
que ja la vam parlar
prou bé
en aquesta,
diguem-ne,
aquesta peculiar
interpretació
de la Emma Thompson,
que val molt la pena,
l'edat de Dielo 2,
que no fa falta defensar-la
perquè a més
és la primera de la cartellera,
és la que millor està funcionant,
La nòvia por contracte,
perquè és simpàtica,
perquè és una pel·lícula agradable,
i sobretot
jo recomano
El plan oculto.
El plan oculto,
una pel·lícula
de l'Espigli
que va guanyant
amb el temps.
És una pel·lícula
que he vist dos vegades,
Jolanda,
t'ho confesso,
el meu pecat,
i que amb un segon visionat
guanya encara més
que en un primer.
I aquesta probablement
surti?
No,
el plan oculto es mantindrà bé,
la que sortirà segur,
aquesta sí que fa llàstima
que surti,
és la niñera màgica
perquè és un cinema familiar
que, diguem,
fet amb intel·ligència
i millor niña,
i que val la pena,
si algú no l'ha vist
amb la família,
vull dir,
doncs no perdre-se-la.
Molt bé,
doncs escolta,
emprès bona nota,
aprofitarem aquests dies
per deixar-nos caure
per algunes de les sales.
David Serra,
gràcies,
bon cap de setmana.
I bueno,
a disfrutar-ho la setmana que ve,
prometo que estaré present
aquí a l'emissora.
Faré tots els esforços
per un motiu,
Jolanda,
pel Festival Rec.
Clar,
que comença aquesta setmana vinent,
hem parlat aquest matí
amb els seus responsables
al matí de Tarragona Ràdio
i Pinta,
molt bé,
com cada any,
però a més,
enguany arriba
a moltíssimes més activitats
paral·leles.
Exactament,
doncs el divendres
dareu mi peculiar visió
a formar per una miqueta
també del festival,
del que hem vist,
el deixarem de veure
i parlarem de la cartellera.
Molt bé, David,
doncs aquí t'esperarem
el divendres,
gràcies.
Un bé, Tomàs,
i bon cinema
per a tothom.
Igualment,
adeu-siau.
I començàvem el David
parlant del
Deja te llevar,
que és aquesta cançó,
que és una pel·lícula
que està, doncs,
envasada
en el món del ball
i estem un plàstic
nostàlgics
i recuperem
la banda sonora
d'un altre títol
dels anys 70
de la clàssica,
típica i tòpica
pel·lícula de ball
recorden a Toni Manero,
no?