Comencem la tertúlia d'aquest matí de dijous,
una tertúlia que avui compartirem amb l'historiador i professor
de la Universitat, en Josep Maria Sabatebós.
Bon dia, Josep Maria.
Bon dia, bona hora.
També ens acompanya Pere Valls, exregidor del PSC a l'Ajuntament de Tarraona.
Bon dia, Pere.
Bon dia.
I també l'advocat Manel Roca.
Bon dia, Manel.
Hola, bon dia.
Doncs amb aquests tres tertulis comentarem l'actualitat del dia.
Avui, en fi, pràcticament tothom a aquesta hora del matí
a tot arreu del país parla de futbol,
encara que fins i tot hi hagi gent que evidentment no li agrada el futbol.
No sé si els nostres tertulis el van seguir o no en directe al partit per televisió,
però és evident que encara que no se seguís,
en fi, les mostres d'alegria,
quan marcava, també quan marcava l'Arsenal,
però també, sobretot, quan marcava el Barça,
fa que, en fi, pràcticament tothom sàpiga a aquesta hora del matí
que el Barça és campió d'Europa.
Ho van viure d'alguna manera en especial
o, al revés, van intentar fugir de la gran massa de futboleros?
Josep Maria.
Per força, vull dir que no.
Un no pot estar al marge de tots els fets que passen
i el futbol, evidentment, és un fet important en els nostres dies.
Aquí estaves mirant abans, a sota del diari,
el de Tarraco Viva.
Després en parlarem, si vols.
No, no, t'ho dic perquè Tarraco Viva
reprodueix espectacles de circ de l'època romana
que ja es donaven en aquells moments com una cosa.
De fet, no hi ha res nou.
I despertava les passions, no?
Despertava passions i era una manera d'entretenir
i trencar la monotonia de cada dia.
I el futbol, ahir vaig escoltar per una emisora també
una frase d'aquelles lapidàries, que em va fer molta gràcia,
que deien que no és cosa de vida o mor.
El futbol és quelcom més.
I aleshores, evidentment,
has devingut avui en dia una cosa que mou masses,
mou molts diners,
i on hi ha diners i on hi ha sentiment,
que també n'hi ha pel que fa al Barça,
quelcom més que un club, no?
Doncs aleshores això s'ha de viure, s'ha de viure.
Amb alegria, amb alegria, els últims minuts, evidentment, eh?
A partir d'aquell minut 76-77, me sembla que era,
que vas començar a tenir una miqueta d'alegria.
Però abans van passar 76 minuts amb no tanta alegria,
vull dir, amb un cert desencís a partir d'aquella errada arbitral
d'anul·lar aquell gol absolutament vàlid, eh?
que, d'alguna forma, va trencar tot el partit,
perquè segurament s'hagués vist un altre partit de futbol,
i a partir d'aquells moments, doncs, van veure, doncs, allò,
aquell constant estar tancats dintre del seu propi camp,
els de l'Arsenal,
i el Barça, doncs, intentant que no li passés el que li podia passar,
que amb una escapadeta d'aquell...
d'aquell morenet Terri Henry, eh?
Doncs hagués pogut passar sort del porter Valdés,
sort de la serenitat que deu donar aquest xicot holandès
que entrena el Barça des de fa dos anys,
que això, doncs, ha donat els seus efectes.
Pere.
Sí, a veure, és que jo penso que tot el que està dient el Lloret Marieta
té tota la raó, no?
És molt difícil substreure's o dir,
jo no ho vaig veure i jo no en sé res,
perquè això seria, vaja, seria algú...
Home, no saber res és tal marge del món.
Això, Pere, això és com aquells que diuen
que només veuen els documentals del Nacional Geogràfic.
Això és mentida.
La gent avui en dia que diu que no sap qui és la Belén Esteve,
per mi que és una postura d'aquelles...
Molt bé, paté i endavant,
però la realitat és aquesta,
que avui en dia tothom sap qui és el que solen obrir,
encara que no li agraden els toros,
vull dir que és normal, són una sèrie de coses que estan aquí.
El que passa és que aquestes coses passen amb pocs esdeveniments,
i jo diria que això només passa amb el futbol,
almenys a Europa.
Perquè la quantitat de gent que es belluga d'una manera o d'una altra
i que porta i que arrastra i que arrossega
i que indirectament hi viuen o directament,
o senzillament no hi viuen, però ja està en el cas,
doncs això només ho té el futbol.
No hi ha cap altre esdeveniment mundial,
llevat potser dels Jocs Olímpics,
però és un cop cada quatre anys i puntualment,
que arrasti tanta gent.
I això és un fet, no?
I és un fet que, doncs clar, tothom s'hi vol apuntar,
i és lògic, no?
I llavors, bueno, conscients del potencial que té,
doncs això, a més a més, mou uns generals immensos
que han de repercutir sobretot en els que ho fan, no?
Que són els clubs, els futbolistes, no?
Tot això.
I llavors, potser això està una mica desmarxat,
perquè també, doncs, tant, tant, tant,
però clar, cues a les cinc i a les tres de la matinada
perquè et donin una entrada, perquè et venguin una entrada
i que després et quedi sense.
I aquí no passa res.
No passa res.
Hi ha queixes, però no passa res.
I que la gent, doncs, sigui capaç de demanar dos dies de festa,
que es facin no sé quants avions, no sé quants autocars,
i això perquè era París, que mira, carretera Monts i arriba, no?
Però clar, és que això sí que ha sigut, no sé, Berlín després del mateix.
Quan va ser Atenes no et dic res.
Són tot un seguit de coses que fan veure que el futbol és que el cop més que...
Que un joc, que un esport, evidentment.
Manel, ho vas viure tu o no?
O et vas quedar al marge?
A més, els companys ja ho han dit quasi tot.
El professor Sabatent s'ha donat una classe sobre futbol avui.
S'ha explicat, quasi mig partit.
Els va agradar l'alineació, jo no sé si són gaire futboleros o no,
perquè diuen que l'alineació de...
Es va equivocar.
A veure, jo crec que...
Va fer patir molt el Barçaí.
Sí, el típic que diu tothom, que el Van Bommel, aquest Van Bommel,
tenia que haver sortit l'Inestes al primer moment, etcètera.
Abans se parlava de Tarraco Viva, jo crec que això és Barcino Viva, no?
Sí.
Aquesta és la precisió històrica, no?
Bé, jo crec que ja no cal remenar-ho massa, el fi al cap.
Malgrat els sentiments, malgrat els diners i tot,
només era un partit de futbol.
Vull dir, és que a vegades traiem una mica les coses de Polleguera.
Bé, és un fenomen social.
S'ha de respectar, campió d'Europa, enhorabona,
i ara anem pel Nàstic, no?
Sí, sí.
Del Nàstic, la veritat és que, en fi, avui també és notícia,
ara comentava el Pere les cues que es van fer per anar a veure la final de la Copa Europa,
avui també és notícia pel Nàstic que ahir, amb un parell d'hores,
es van vendre pràcticament totes les entrades que hi ha pel proper desplaçament a Castelló
i que aquest matí, ara a les 10, s'han de vendre a les últimes 50 localitats.
És a dir, que això demostra que el futbol,
sigui a nivell local o sigui a nivell nacional o internacional,
mou massa i passions.
Sí, es va bé.
He llegit una cosa avui a la premsa, escrita,
dient que el Nàstic, dintre de poc, farà una llista d'espera pels associats,
és a dir, per les altes, perquè ja no arribarà un moment...
Ja n'hi caben més.
Ja n'hi caben més, no?
És que...
No, però això té una explicació, eh?
Per l'acabuda del camp, a més.
Però sobretot perquè hi ha d'haver cada diumenge un nombre d'entrades a la venda.
A la venda, això també és.
I s'han de guardar unes entrades per l'equip que ve de fora.
Sí, però després arriba el moment que a vegades aquestes entrades no apareixen per cap lloc.
Bueno, llavors es poden vendre.
Per rum general, eh?
Per rum general.
Després pot passar el que va passar amb el Barça i el RAC, no?
Per això ho dic, que dius, bon, on són aquestes entrades?
En qualsevol cas, les celebracions, en fi, com sempre han estat multitudinàries,
les celebracions, malauradament, quan hi ha tanta gent,
ahir, per exemple, a Tarragona es van concentrar milers de persones a la plaça de la Font,
no cal dir que a Barcelona, a Canaleta, es va haver-hi més de 100 o 125.000 persones,
segons les diverses fonts informatives,
però, malauradament, una celebració d'aquestes multitudinàries,
les passions i els sentiments que mou el futbol,
tenen una derivació en actes de violència urbana, de vandalisme.
Sempre.
Sempre, però és un fet que ja no podem evitar?
És com una allò preciós, una vàlgula d'escapes social,
és dir, hi ha una sèrie de gent marginada
que aprofita aquests actes col·lectius
per explotar i per llançar, doncs,
aquesta mena d'averí que porten dintre aquest neguit.
A veure, això, la societat actual, doncs,
comporta que hi hagi aquestes situacions, no tan desagradables,
molt difícils d'evitar i possiblement que sempre passaran, eh?
Vull dir que...
Jo, d'això de la violència, més m'estimo no oposar-m'hi,
perquè, vull dir, també és un altre fet, és un fet.
I no cal que hi hagi celebracions perquè hi hagi actes vandàlics,
vull dir, aquí no celebrem res,
i si passegem per aquesta avinguda que tenim aquí al davant,
veurem que no hi ha un banc que no estigui pintat,
i que no estigui embrutat, i que, en fi,
aquestes coses passen sense celebracions.
I celebracions d'aquesta mena, cada dijous els esports esportius n'hi ha,
i en passen sempre, no?
Jo el que penso és que, tornant al Nàstic,
és que si ahir els colers van patir 70 minuts i escaig,
els del Nàstic ens tocarà patir dies.
No.
dies, eh?
180 minuts, petit.
Vols dir que...
180.
Vols dir que els...
Són dos partits.
Són més del doble que el Barça.
No, però no t'en dius, eh?
Quin partiment.
Bueno, però aquests dos partits poden ser els dos darrers,
amb la qual cosa ja anem...
Llavors, si són els dos darrers, en patirem bastant més.
Patirem.
Clar, per això t'ho dic.
Si el diumenge a Castelló la cosa s'arregla,
i l'altre aquí també es va arreglant,
més o menys ja estarà.
Més enllà de...
Ja estarà, però...
Pensem que no és a un partit.
No.
En falten quatre o cinc, encara.
Sí, però encara, diguem-ne,
a un partit pot passar de tot.
Sí.
Com ahir, perdoneu,
els 25 minuts de la segona part,
jo ho veia molt negre.
Perquè, clar, allò no funcionava.
I, en canvi, 5 minuts hi van donar la volta,
que el Barça ho ha fet més d'una vegada, això.
Però no ho havia fet.
Quan tens més partits,
el ginàstic porta avantatge,
té un coixí de punts,
i, a més a més,
a veure, tens marge de maniobra.
Ara, clar,
si els perds tots, no.
Però és que els altres no en poden perdre cap,
els de darrere.
Abans, clar,
tens aquests avantatges,
que això, doncs, són, bueno,
les circumstàncies.
Jo diria que està amb la naturalesa humana,
també, tot això que estem dient, no?
Sí.
No hi ha dubtes.
Tu has...
Manel ha fet cine, també,
i, com a cinèfil,
saps que hi ha molta gent
que li agraden les pel·lícules de terror.
I els agrada anar allí per patir,
veure pel·lícules.
I els aficionats al futbol,
també,
o qualsevol esport,
de vegades,
és allò.
També t'agrada...
Home, com més patiment,
més elevat,
segurament, no?
Suposo que ahir a la nit
la dilució d'alegria
va ser encara més llar, no?
Bé, que és el que deia...
Jo, fent una miqueta de broma,
diria que és allò
d'aquella persona
que es compra una sabata
d'un número menys
per després poder
treure's la sabata
i estirar els ditets
i tindre el cul.
Vull dir,
exagero la nota, eh?
Però la satisfacció que dóna
treure-la sabata
i allò,
el descans que tens
en aquell moment,
a vegades compensa
el patiment
que hi ha hagut anterior.
Però a vegades,
això de patir,
també...
Ahir es va patir,
vull dir,
aquells 70 primers minuts
eren d'angoixa continguda.
Però és que l'esport,
tot l'esport,
el nivell que sigui,
és molt cruel
perquè al final
només guanya un.
Vull dir,
ahir,
el Marcel va fer mèrits
per no perdre.
I l'estreia al partit
segurament va ser
Thierry Henry.
No hi ha dubte.
Exacte.
El jugador Thierry Henry.
El que passa és que això
és molt selectiu
i al final,
dalt de tot,
només n'hi arriba un.
I a vegades
és la sort o la desgràcia.
Vull dir,
el Barça va tirar un...
Li van anul·lar un gol,
va tirar un xut
que el partit
va desfriar el pal.
Això també és desgràcia
si vas a mirar,
no?
O desencert o encert,
és igual.
Depèn de quin cantó
ho miris, no?
Però clar,
l'esport és això,
vull dir,
arriba de dalt,
un de sol,
i això,
de cap a l'any que ve
ja no val res, eh?
De l'any que ve
tothom comença de zero.
Vull dir,
és història.
Home,
això de que no val res.
Vull dir,
el màrqueting
i les samarretes
i tot el negoci
que es farà.
Si no juga bé
els primers partits
plus moral,
tot el que vulguis,
però l'any que ve
tothom té zero punts.
L'esport és això, eh?
Futbol també és televisió,
sobretot ara.
Sí.
En el segle XXI
els espectacles televisius
mouen masses
i milers de persones
van estar ahir
a l'estadi de França,
de París,
però, sens dubte,
milions se'l van veure
per televisió.
Suposo que,
com que ho van veure
per televisió,
alguna imatge
se'ls va quedar.
Sobretot avui
hi ha aspectes
fora de l'estrictament esportiu
que es destaca,
el fet que hi hagués
el president del govern espanyol,
José Luis Rodríguez Zapatero,
que a més va demostrar
explícitament
el seu barcelonisme,
tenint en compte
que és el president espanyol
que per primera vegada
és allò,
es mostra clarament...
És que era el dia
que ho podia fer
perquè els altres dies
jugàvem d'altres.
A més,
se va veure una cosa...
Això pot tenir
alguna connotació
en l'àmbit?
Perdó,
en aquest moment
d'aquest estado
que hi havia allí
el Rodríguez Zapatero...
Amb els Reis,
Maragall...
El Javi,
primer va basar
la mà de la reina
i després la va agafar
i la va posar una abrasada.
Segurament no sabia què fer.
Ja, ja, ja.
Era aquells moments
d'emoció.
En què el protocol es trenca,
no?
Quan es baixa baix
del camp de futbol,
això d'un protocol
no n'hi ha gaire.
En futbol i en tot
hi ha silencis
que diuen més
que les paraules
i hi ha no-imatges
que potser diuen
més que les imatges.
Jo quan has preguntat
si hi havia alguna imatge,
hi ha una no-imatge
que m'ha quedat gravada.
Quina?
D'ahir?
La d'ahir.
El fet que Reicher,
l'entrenador,
doncs no va sortir
més que un momentet
quan es va fer el gol.
Va saltar
i tot el que sigui.
Però després
va deixar
el protagonisme
i les càmeres
ho van captar.
No sé on era ell.
No sé on era.
Però no es va
allò
atribuir el mèrit
de tot el que sigui.
La humilitat,
la humilitat
de l'entrenador,
això m'ha quedat
amb un altre entrenador
que s'ha importat.
L'hagués tirat per amunt
i tot un seguit de coses.
Ja ho va fer en la Lliga
que va deixar la celebració
bàsicament pels jugadors.
Pels jugadors.
És una persona
que això és digne.
Com que són imatges
i venen de l'estranger,
jo no sé
quin tipus de realització
es feia,
perquè això també
s'ha de tindre en compte.
Si això es hagués fet
al camp del Barça,
probablement
les imatges
haguessin estat diferents.
Això van ser
unes imatges
més neutres,
fetes per una televisió
que no se jugava res
i no sé si tenien simpaties
o no pel Barça.
Sí,
però una part de les imatges,
sobretot després del partit,
sí que eren de realització
espanyola segurament.
Sobretot en les que vam veure,
per exemple,
això,
els Reis
amb el president Zapatero.
I amb la Porta,
vull dir que
hi ha una sèrie d'autoritats
que van adquirir
un protagonisme,
però el protagonisme
de l'entrenador
que moltes vegades
és allò
qui rep tots els cops
quan les coses van mal dades.
Aquí veiem els postres
amb l'entrenador
al davant,
aquí a Tarragona.
Té una diferència,
no?
Què sé,
cada club,
cada equip segurament
al seu moment
i en funció de la personalitat
del col·lectiu
fa que tinguin
més protagonisme o menys.
Ara que dieu això,
he vist una pancarta
megalòmica
a la Rambla,
a por.
Allí a la xanfrà
enorme
dels legionaris
que fan una mica
cara d'esperverats,
per cert.
Una mica de por,
no?
Una mica de por.
Cada concertat
es pot espantar
el rival,
deu ser,
no?
En fi,
són moltes imatges
les que ens deixa
un partit de futbol.
Avui tornarem a tenir
imatges de la celebració,
en fi,
multitudinària
del Barça.
No passarà res més.
Diuen els entesos
en el món del futbol
que això suposa
l'inici d'una nova època
que pot ser triomfal
amb aquest equip.
És possible.
Consideren,
més enllà que sàpiguen
siguin tècnics o no
o aficionats al futbol?
És possible perquè són
futbolistes molt joves.
Llavors,
no és un equip fet
de gent gran
o de gent més gran
que els poden tindre
un parell d'anys bons.
I jugadors
en fam de títols?
Que això a vegades diu
que quan un jugador
no ha guanyat prou coses títols
i de diners,
perdona.
Perdona?
I de diners també.
Sí,
però per exemple,
el Ronaldinho i el Letó,
que són potser
les estrelles estrangeres,
fins ara no havien guanyat
res important.
Vull dir,
encara no havien guanyat res.
La Lliga d'Espanya,
però ni cap a Europa,
ni cap a la Copa del Món,
ni cap a la Copa d'Àfrica,
ni res de tot això.
Llavors,
és el primer títol
que això dins el món
et consagra
com una estrella de debò.
Més que guanyar
la Copa del Món
d'aquí unes setmanes,
qui la guanyi,
que allí és un conglomerat
de futbolistes
amb una federació
que, per cert,
ahir no sé si vau fixar,
però tothom portava
la bandera del seu país.
És curiós,
això no havia passat mai,
no?
Els mexicans,
tothom portava
la bandera del seu país,
no?
Sí, sí,
i Julaguer.
Julaguer portava
una bandera independentista.
Sí, sí, sí.
Julaguer també.
Una cosa que no
s'havia vist tant mai,
no?
La gent...
Home,
la gent té consciència
de país.
D'on són,
i és d'un tesi,
no?
Un fet que juguin
en un equip
d'una societat
que és el Barça
no treu que la gent
tingui una tirada.
Això és una relació econòmica,
no?
Sí.
I el fet del que diuen,
una victòria com la d'ahir,
respecte a altres victòries
del Barça
en anys anteriors,
tenen la mateixa connotació
no només esportiva,
sinó aquesta de país,
de representar...
L'any 92
es van ajuntar
el Barça
i els Jocs Olímpics,
en poques setmanes
de diferència.
Ara,
no,
perquè ara ja,
esportiva ben parlant,
això és un...
com quan l'ha guanyat
un altre equip,
un campió d'Europa
que és molt important
i res més.
No es pot lligar
amb res més
internacionalment.
Perquè
molts futbolistes
que hi havia allí...
Però continuen tenint
la mateixa simbologia
de victòria nacional,
entre cometes,
un partit del Barça,
una victòria com la del Barça,
del que representa
per Catalunya?
La mateixa ara,
el 2006,
que potser a la dècada
del 70 i 80?
Això depèn de les...
Jo crec que Barcelona
està suficientment projectada
des de les Olimpiades ja,
i el fet
que el Barça
representi
Barcelona
i representant
a Barcelona
indirectament,
però
bastant directament
també a Catalunya,
doncs això
avui en dia
ja no té
el mateix efecte
que podia tindre,
evidentment,
que podia tindre
30 i escaig anys
abans.
En la foca del franquisme,
no?
Ah, vull dir,
és diferent.
Aleshores era diferent,
no?
Aleshores hauria tingut
un altre sentit.
A més cal veure la llotja,
la llotja fa 40 anys
o 30 anys
i hi ha l'alcalde
i el govern.
Ara hi ha moltes més
autoritats pel mig,
no?
Encara que no les convidin.
No les convidin.
Perquè recordem que
les autoritats catalanes
no les van convidar.
Però el fet és aquest,
no?
Ni ara ni fins a l'any 92.
Manel,
tu creus que s'ha perdut
una mica d'aquesta simbologia
de potser fa 20 anys o 30?
Seria bo que es n'és perdent.
A veure,
els moments
històric polítics
d'un país
condicionen molt
les circumstàncies
que concurren
amb tot el que són
aquesta classe
de celebracions socials.
Jo, de totes les formes,
crec que tot això
es treu una mica
de context.
Com dic,
es treu una mica,
com he dit abans,
de polleguera.
És a dir,
barregem els símbols nacionals,
les banderes,
els països,
en un partit de futbol,
a Catalunya...
És a dir,
hi ha un garbuix
de coses
que caldria situar-les
una mica dintre
del context exacte
del que es tracta.
Però jo no crec
que s'hagi perdut
la identitat.
Al revés,
jo crec que potser
s'ha potenciat,
inclús fins ara,
actualment,
molt més
del que passava
fa 30 o 40 o 50 anys.
I en relació
amb el Nàstic,
amb la situació actual
del Nàstic...
Ara hi ha una febre
en el Nàstic.
Tenint en compte això,
que hi ha una febre en el Nàstic,
això creuen que ha influït
en els prolegòmens
d'aquests dies
del partit
del Barça,
en la manera
de manifestar
la gent de Tarragona
el seu barcelonisme
o no barcelonisme?
I al revés,
ara també.
És a dir,
el fet que hi hagi hagut
un aconteixement futbolístic,
que el Barça hagi guanyat,
potenciarà
el fet de l'afició
de Tarragonina
cap al Nàstic.
Sí?
Estan d'acord amb això?
Jo crec que sí, no?
Jo crec que sí, clar.
Ho dir perquè, per exemple,
es veuen centenars,
ara ja,
milers de banderes
del Nàstic
als balcons i finestres.
La cua d'ahir mateix,
allà al carrer
d'aquí Grafomartí
per anar a comprar
les entrades,
a les 6 de la tarda
1.500 persones
o 1.400 persones
fent cua, no?
Vull dir que...
Consideren que ser del Nàstic
i ser del Barça
no és incompatible?
Doncs...
A veure...
l'any que ve primera
ja ho veurem, això.
A partir...
Ahir els hi preguntàvem
a aficionats de Tarragona
que estaven a París,
en fi,
del cas del barcelonista
de Tarragona
i els hi preguntàvem
si era incompatible.
Deien que no,
que serà...
Es pot ser del Nàstic
i es pot ser del Barça,
però clar,
fins ara,
perquè el Nàstic
no ha estat en la mateixa
categoria del Barça.
Ara entrem en una nova etapa.
De tota manera,
per molt que vulguem
i per molt que diguem,
jo crec que l'any que ve
en alguns dies
hi haurà conflictes d'interessos
per molta gent,
però sí que és cert
que tant de bo
i siguin molts anys
aquests conflictes d'interessos.
Però el que és veritat
és que el Barça
durant molts anys
ha restat a molta gent
de Tarragona.
Fa no tants anys
hi havia molta més gent
que anava a veure el Barça
que passa al gimnàstic,
no en fa tants anys, això.
Abans es restava,
però potser ara suma?
Sí.
Hi ha un ordre de prioritats.
Sí.
I aleshores,
a veure,
pot ser compatible,
però comencem,
almenys parlo des del meu punt de vista,
comencem pel nàstic, no?
Primer és el nàstic,
després és el Barça,
no?
No al revés.
Però és que això
ho pots portar
primer és el nàstic,
després el Barça
contra el nàstic,
lògicament,
aniràs de vermell,
a favor dels vermells,
no?
Josep Maria,
com ho veus tu?
Home,
mira,
el diari de Tarragona,
a primera plana,
porta la fotografia
del Barça,
del Barça,
i a sota
un afegitor
parlant del nàstic.
Ho lliga,
per dir-ho d'alguna manera.
Ho lliga d'alguna forma.
Però ho lliga
amb
el valor
de notícia
que té avui
una
i l'altra cosa.
Fins ara,
a nivell
de país,
a nivell
de Catalunya,
doncs,
en futbol
gairebé només
es parlava
dels equips
de primera divisió.
Darrerament,
des que el nàstic
està on està,
Tarragona
comença a sonar.
Comença a sonar
nàstic,
fins i tot,
ja no gimnàstic
o de Tarragona.
O sigui,
de faig,
nàstic.
Posa les travesses
i posa gimnàstic.
Clar,
ja comença
a notar-se
i un tractament
publicitari
d'un equip de futbol,
sens dubte,
repercuteix
en la ciutat.
Sens dubte.
Els tarragonins,
doncs,
els tarragonins,
de la mateixa manera
que l'Eto
i els brasilens
portaven la bandera
del seu país,
els tarragonins
també ens agrada
portar la bandera
del nostre país.
I si hi ha
una bandera
de Tarragona
o hi ha una bandera
amb els colors
del nàstic,
això es notarà.
El problema
el tindrem
l'any vinent,
que serem a primera,
no hi ha dubte,
no hi ha dubte,
hi hem de ser
per nassos.
No,
i serem per mèrit,
no per nassos.
Per nassos i per mèrit.
però no,
i els jugadors
hi han de posar
nassos també.
Ja els hi posen.
I l'afició
ja els posa,
perquè aquests
últims partits
des de Lleida
i una miqueta abans...
Com a mínim
des de...
Bueno, sí,
aquí a Tarragona,
però...
Des del dia
que vam anar a València.
6.000 tarragonins
cap a Lleida,
això no s'havia vist mai.
No s'havia vist mai,
no?
I això té un pes.
El que passa
és que això
ha de durar.
Ha de durar.
Hi ha d'haver
un nou estadi,
i hi ha d'haver
l'atracció
que la cosa duri
i mantenir-se.
Hi ha d'haver diners
per si...
I ben gestionats.
I una altra cosa.
Ben gestionats, exacte.
I hi ha d'haver patiment.
És a dir...
No hi ha dubte
que n'hi ha.
M'explico pel que ho dic,
això.
És a dir,
fins ara,
dels 8 o 9.000 persones
que hem de mig
han anat al futbol...
Actualment,
no abans.
No, exacte.
Això, això,
per aquí va.
Només hem vist guanyar
el gimnàstic.
Porto uns anys
que tot va bé.
Però l'any que ve
la primera patirà
el gimnàstic.
Patirà bé el gimnàstic.
La primera serà...
No se sap mai.
No, bueno,
parlem clar, no?
No serà dels quatre primers.
Ojalá ho fos, no?
L'any que ve parlo, eh?
Llavors,
és lògic...
Que fos un Getafe
ja estaríem...
Sí,
però això és el segon any.
Això és el segon any.
O la Copi
amb la bandera de Nigèria,
que és l'únic
i això jo em penso
que es pot aguantar
i la gent se n'ha de fer càrrec
d'això
perquè fins ara
molta gent només ha anat
al futbol
a xalar i a divertir-se
perquè, com que tot va bé,
tot va bé,
doncs estem acostumats
a que bufio el ben a favor.
Però algun dia...
Ens hem de preparar
psicològicament
i també econòmicament
i socialment
pels moments que...
Home, hi ha cinc o sis partits
que són molt difícils
de guanyar a casa,
com a mínim.
I que bé, no?
Cinc o sis
per dir-ne els clars.
Però bé,
escolti,
també podem agafar un dia
amb aquests amb el peu girat
i de les històries...
No guanyarem el campió d'Europa?
Aquí ve.
Tenim també un model
en el cap i casal
del que és l'afició
de futbol
amb l'espanyol.
Aquests darrers partits
també la seva afició
també ha responat.
Sí, però...
Aquests eren petits, eh?
L'últim dia
van vendre entrades
de cinc euros
perquè per omplir.
Això tampoc és...
Bueno, això és clar.
Allò va ser una miqueta
que hem d'apuntar
al castell que cal.
cinc euros peix al cova
que deia aquell, eh?
Cinc euros són cinc euros
i és millor tenir cinc euros
que no pas tenir
aquelles grades
de l'estadi
de Montjuïc
que es veien buides
o que es veien...
Amb les lones.
Amb les lones aquelles.
Però això no val...
El futbol no val cinc euros.
És més car.
Llavors,
quan has de començar
a regalar entrades...
Una situació...
Però penses que
el Nàstic
s'ha fet un fart
de portar canalla gratis
que restauraven els pares
i que ocupaven localitats, eh?
I que hi havia...
I anys enrere
ni regalant-les.
I així tot hi havia 1.200 persones
o 800.
No, que no es regalaven, llavors.
Segurament amb una perspectiva històrica
d'aquí un temps.
Avui que tenim una història
com el Josep Maria Sabater
s'haurà d'analitzar
com en poc temps,
en pocs anys,
el Nàstic
ha canviat d'una manera tan radical
pel que fa al suport social, no?
És a dir,
hem passat dels 800 espectadors
de fa poc...
No, 800 espectadors
no hi han sigut mai
al camp del Nàstic.
Home, mira...
El dia que hi ha hagut
menys
eren 1.200 persones,
1.300.
Però és igual.
Però estem parlant
de 15 anys cap aquí, eh?
Ja fa 15 anys
que es va girar la truita.
El que passa és que això,
com que portàvem un...
Estàvem tan sota zero,
per entendre'ns,
abans no s'ha canviat.
Vull dir,
això va començar amb el Gonzalvo.
No fa tants anys
que els aficionatges
es canviaven de banda
al tribuní preferent
perquè podien anar...
Mira, ara fa 10 anys
dels play-off
del Jordi Gonzalvo.
10 anys ja fa.
És des d'allà,
vorens,
que això va començar
a engegar-se una mica.
El que passa és que
després hi ha hagut
una empenta econòmica
molt més gran
i tot ha ajudat
perquè també l'encert
dels fitxatges
i tot això també ha ajudat, no?
En fi, avui faríem...
O ja, de fet,
avui hem fet una tertúlia
bàsicament futbolera i esportiva.
Per variar.
Com que el Josep Maria
comentava al principi,
ha dit de manera tangencial
que avui començava
a Tarracó Viva,
no podem oblidar
que avui tenim una cita...
A partir d'avui tenim
una cita interessant a la ciutat.
És la vuitena edició
d'aquestes jornades
de reconstrucció històrica.
Abans posàvem allò
la comparació
entre un partit de futbol
o les lluites de gladiadors
de l'època romana.
Ahir, la tiren
d'alcalde de Patrimoni,
Maria Mercè Martorell,
deia que després de Santa Tecla,
de Sant Magí,
de la Setmana Santa,
segurament Tarracó Viva
s'està consolidant
com la quarta o cinquena
cita anual
de la ciutat
de pol d'atracció,
de turistes,
de visitants
i d'interès en general.
I estarien d'acord,
bàsicament,
amb aquesta afirmació
ràpidament
perquè hem d'acabar?
Jo crec que sí.
S'està consolidant com a...
Sí, sí, sí.
Va començar,
bastant diferents
amb Setmana Santa
i amb Santa Tecla,
vull dir, no?
Poc a poc,
però els va consolidant.
No vull dir,
per no desmereixer-la,
vull dir,
però potser sí,
perquè és una cosa
més feta entre mig
en una època
que no hi ha grans
esdeveniments
a la ciutat
que fan
que aquest cap de setmana,
vull dir,
aquests dies,
doncs això la gent
s'hi pugui volcar.
Potser també està ben trobada
les dates, no?
Custarà,
costarà una miqueta.
Però està creixent, no?
Tinguem present,
doncs,
que el Nàstic
té més de cent anys,
vull dir,
és un club
més que centenari.
La Setmana Santa
té,
la processó,
té més de cinc segles,
vull dir,
gairebé cinc segles,
així,
dades més o menys històriques,
no?
Aleshores,
això,
això és la vuitena edició,
no?
A més a més,
és un acte cultural,
cultural,
que no reuneix,
comença a reunir
la cosa d'espectacle.
La cultura
no té
la mateixa projecció
que pot tenir
moltes vegades
a l'esport,
o que pot tenir
o tingut l'església
i les manifestacions
litúrgiques,
no?
Passarà,
passarà,
pot passar
que d'aquí uns anys
es converteixi
en un fet
tan important
com pot ser
la processó
de Setmana Santa
o el seguici popular
de Santa Tegla,
vull dir,
les festes majors.
Jo he vist
a Cartagena,
he vist
romanos
i cartagineses
i allò
ho viuen
tota la ciutat
i fan unes reconstruccions
també i fan
uns grups
de la mateixa manera
com aquí
es poden fer
els grups
dels valls
i els entremersos
del seguici
de Santa Tegla,
no?
I moros i cristians
i moros i cristians
a tot el País Valencià,
vull dir...
És trobar,
vaja que bé
les dates.
Són manifestacions
populars
que comencen
a arreglar.
Populars
i culturals
perquè juntament
amb això
hi ha tot un seguit
de conferències
que parlen
que parlen de divulgació
que quan la gent...
És fet a rigorisme
també.
Reconeixer
que hi ha
tot un seguit
de coses
que no solament
tenim les pedres
sinó que
darrere d'aquestes pedres
o tocant aquestes pedres
hi ha vida
i hi ha l'home.
I la gent,
la gent,
la història
li agrada també
aquesta cosa
tan particular
que és
la vida.
Certo.
i reproduir
la vida.
Senyors,
acabem la tertúlia.
Ara m'estaven dient
que hi ha hagut
ha trucat un oient
dient que avui
fa justament
58 anys
que el Barça
i que el Nàstic
va eliminar
el Barça
a la Copa del Rei.
En fi,
hi ha gent
que té les estadístiques...
Em sembla que es va ser
3 a 2.
3 a 2.
És a dir,
el Pere també se'n recordava.
No, jo no hi era, eh?
És a dir,
estem ja pensant
en el proper partit
del Nàstic i el Barça
la temporada
que ve a Primera División.
En fi,
avui hem parlat
de la Tertúlia de Gent.
Avui hem compartit
aquesta tertúlia especial
amb el Manel Roca,
el Josep Maria Sabaterbós
i el Pere Valls.
Gràcies a tots tres
i fins la propera.
Bon dia.
Fins la propera.
Adéu.