Com cada dilluns, a aquesta hora, obrim el temps a quatre bandes.
Saludem ja Carme Pedrol. Bon dia, Carme.
Bon dia.
Rosa Gairal, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Laura Picó, bon dia.
Bon dia.
Respira, acaben d'incorporar-se.
Raons de feina no han fet possible que arribi fins ara.
Raons de feina també faran que Laura Roman s'incorpori
i més tard avui a quatre bandes.
Un programa que té com a convidat un veí de la Carme,
podríem dir-ho així, entre altres moltes coses,
és el Jordi Albiol. Bon dia, Jordi.
Bon dia.
Jo anava a dir pescador jubilat,
però jo no sé de què t'has jubilat al Serrallo,
perquè no pares, no s'hi treballes més ara que quan estaves en actiu.
Bueno, que no vaig a la mar, però treballar.
No vas a la mar.
I alguna vegada també hi vaig.
Però estàs amunt i avall tot el dia, no?
Sí, sí, bueno, hem de fer alguna cosa, els jubilats hem de fer alguna cosa.
Sí, però potser es treballa més quan s'arriba la jubilació,
o s'ocupen més les hores, diu la Rosa que sí,
que no pas quan tens la jornada laboral.
Sí, i passen les hores molt aviat.
Diu, això jo ho faré a la tarda,
jo no tinc temps de fer-ho, jo ho faré demà.
Bueno, jo ho faré demà.
Amb el Jordi, clar, podem parlar del Serrallo,
podem parlar de la seva feina,
podem parlar d'ell mateix, de tantes coses podem parlar.
Jo el primer que em ve al cap és preguntar-te,
si m'ho permeten aquestes senyores,
que són les entrevistadores,
elles ja intervindran.
La primera vegada que et vas fer a la mar?
La primera vegada?
Bé, la primera vegada que vaig fer a la mar,
però que no oficialment, doncs.
Va ser que, clar, els xiquets,
sempre l'il·lusió era anar a l'estiu a la mar,
i vaig anar a la mar,
amb una barca que li deien la Punzella,
que era de ximo,
molt vella,
i me'n recordo,
que em vaig marejar com a un pop, com sempre,
però me venen cosetes que la gent que anaven,
i jo els veia com a Déus,
enfilant-se per aquí, per allà,
i jo marejat perdut per allí,
però me'n recordo.
I recordes quina edat podies tenir?
Jo devia tindre 6 anys.
Tenies claríssim que tu volies dedicar-t'hi a això?
Sí, sí, sí.
És que ja n'hi pensàvem res més.
Era natural, no?
Allà on te vivia,
baix teníem un forn.
A baix,
a casa on te vivia,
teníem un forn.
I el forner tenia 3 filles.
I sempre em deia,
tu has de ser forner, eh?
Tu has de ser forner.
I m'ensenyava la pala.
Et volia col·locar una filla directament, eh?
M'ensenyava la pala,
una pala petita,
aquesta pala que hi ha aquí penjada,
aquesta serà per tu, eh?
I jo, sí, sí,
però jo la marc.
I per ser pescador,
s'ha de venir de mena o no?
No, hi ha molta gent que no,
i s'han posat a la marc,
i els hi ha agradat molt,
i continuen.
Ara, els que no han vist res més,
és que ja no t'imagines res més.
Què he de fer, jo?
Pescador,
és que és tan normal.
És una ofici que passa de pares a fills.
Sí.
És com a heretat.
És que no,
veus, només sents per la casa,
de la marc,
i veus els que són una mica més grans que tu,
que ja han començat a anar a la marc.
I aquell ja va a la marc,
jo encara no,
i aquell ja va a la marc,
i fins que t'arriba l'hora,
perquè no et deixen anar més aviat els pares.
Com va superar el mareig,
perdona, Laura,
el mareig,
és que interessa perquè és pràctic.
No, jo als 13 anys vaig començar a anar a la marc,
ja amb la llibreta,
o sigui, enrolat,
oficialment.
Però continuaves marejant o què?
Em vaig marejar 3 anys,
si no seguits,
quasi seguits.
Però com ho va superar,
el tema del mareig?
Dic des de l'unió de vista pràctic.
Per avorriment, per avorriment.
Perquè el mareig es veu,
primer cada dia,
després vas...
És com una vacuna.
Sobretot els dilluns és criminal,
els dilluns t'has de marejar per força.
Però a poc a poc te va marxar,
que fa mal temps,
te tornes a marejar,
i fins que el mareig,
al cap de 3 anys,
i així diuen,
amb aquest no podem,
anem-se'n.
És com una diplomatura,
3 anys de mareig.
I se'n va al mareig,
però molt, eh?
Però és que,
no ho sé,
suposo que l'altra gent també.
Ja tens el mareig,
jo menjava,
estava menjant a la ribella allà,
dinant,
dinant,
i me sentia una cosa
que en vez d'anar per avall,
me pujava.
m'acabem a...
Ai,
m'estic marejant.
Deixava la cullera,
m'anava allà a treia,
allà a fora l'orla,
tornava a vidre que vega la cullera,
i tornava a menjar.
Això ja és quan ja no et marejaves tant.
Ara, potser,
els que comencen ara,
potser es prenen alguna medicació,
no?
No allò a pèl·lo,
com abans.
No.
No?
Sí,
algú encara,
al començament,
se pot prendre una via dormint,
alguna coseta,
però també ara és molt diferent d'abans.
Ara es van amb unes barques,
és que abans les barques,
jo a la barca que vaig començar a anar a l'enmarc,
no teníem ni llum,
ni llum elèctric,
i anàvem amb llum de carburo.
Això ho explico sempre,
la gent que potser em sent medirant
sempre diu el mateix,
però és que la realitat,
portàvem llum de carburo,
dur més el ribar a bordo
i tindre que preparar el fanal
de la llum del carburo,
més de l'olor del carburo
i està marejat per tot el dia.
És així?
I barques molt velles,
males aulors,
panderoles que deien altres,
que són uns escarbatets així.
És que era...
Espanelola, sí.
Era l'any 46,
46-49.
L'any 49.
L'any que va pujar el Gignàstic a primera.
Sí.
Bueno, sí.
Ara totes riuen.
Sí, jo me'n recordo,
jo anava amb el padrí,
amb el pare,
el tio amb els déu,
tots els del serrallo,
tots a peu,
vinga, per amunt a veure el Gignàstic.
Tu recordes el Gnàstic quan va estar a primera?
Sí.
I ara el tornarem a veure.
Molt poquet,
però anava.
I anava amb el pare,
i amb tots els del serrallo.
El padrí,
l'avi,
i el tio Pasqual,
l'escalat,
tots,
vinga,
tots en fila,
vinga,
acaba de prendre café tothom,
a peu,
del serrallo,
cap al camp.
ha vinguda de Catalunya.
Abans anava a peu,
la gent,
tenien dos cames,
que ara no?
Sí.
Ara t'has fet les rodes.
En aquella època,
el serrallo també estava com una miqueta més distanciat
del centre de Tarragona,
no dic físicament,
sinó...
Sí,
físicament també.
És que per anar del serrallo
i passar pel mig dels horts i tot això,
per anar per amunt.
Però a banda de físicament
també hi havia aquest tall,
no?,
de la gent del serrallo d'una banda
i la resta de Tarragona d'una altra.
Sí.
Això se va superant, no?
Sí, sí, sí.
Sí, dona,
ara ja es va superant.
Perquè a naltros anàvem a Tarragona.
Però a naltros,
el serrallo sempre hem sigut independents,
serrallo independent.
Si hi ha algun conflicte...
Tenim molt pont allinat.
La segregació del serrallo, eh?
Tenim molt pont.
I si hi havia algun conflicte entre vosaltres,
ho solucionàvem entre vosaltres o no?
O això ja no?
Com?
La gent del serrallo?
Sí,
la gent del serrallo entre vosaltres,
per famílies i així o no?
Sí,
tota la vida hi ha hagut,
una mica de...
uns que se barallaven i tot això,
però bueno,
no ha arribat mai la sang al riu,
i el teníem a prop al riu.
No,
però sempre hi ha hagut.
Per la mar se discutien més abans que ara,
els pescadors entre barca i barca i tot això.
I hi ha una cosa aquí,
que abans no portàvem a ràdios,
no portàvem ni telefonia,
no portàvem res.
I veies un,
i el millor et deia,
aquest me vol fer la punyeta,
i ara me vol passar per la prova.
I el millor que ell no tenia aquesta idea,
però com que no hi podies parlar,
ensenyes i tot en tenies,
i estaves liat.
Ara doncs pas la radieta,
eh, però ho vols passar?
No, que jo aniré per aquí.
Doncs bueno, jo aniré per allà.
Era un problema de comunicació.
La falta de comunicació és un gran problema al món.
Però realment sou diferents,
la gent del Serrallo de Caràcter?
Teniu una altra manera de fer
que la resta de gent de Tarragona?
Jo crec que sí.
Sí?
Perquè, a veure,
què creus que és diferent?
Però és molt normal,
perquè nosaltres tenim una altra manera
de treballar,
de fer feina,
de fer família.
Tocar-me aquí també pots posar cullerada.
De parlar.
De fer família.
Molt important.
De fer família.
En quin sentit ho dius, Jordi?
Ho dic perquè nosaltres era un bar
que es coneixíem tothom,
érem tothom,
tothom,
allà es coneixia tothom
i, claro,
era un círcle més tancat
dalt de Tarragona,
doncs ja potser la part alta
també era així,
però els altres puestos no.
No.
Era més obert.
Nosaltres un puest molt tancat,
allà es coneixíem tothom.
Ja podies anar-hi i em volguessis,
que mira aquest és del Serrallo.
També ho dèiem,
aquest és de Tarragona,
ja abans.
Sí, exacte.
dèiem que aquest és de Tarragona,
però els del Serrallo
jo crec que era
perquè era més tancat
i era quasi tot família.
A més,
una cosa curiosa
que a mi em sembla
que és
o l'únic ofici
o dels únics oficis
que tothom sap
el que cobra un de l'altre.
Sí.
No?
Clar, clar.
Perquè a més a més es pregunta,
no?
I es pregunta normal
i la gent no ho troba
estrany que preguntis
quan heu fet avui
i al cap de la setmana
quan s'heu partit?
I clar,
i tothom sap
que cosa com els altres oficis
no passa,
perquè doncs,
tu pots tindre un sou
però després
pots tindre altres coses,
no?
I a més a més
és que potser no es diu,
allà ho diu tothom.
Vull dir,
mira, avui hem fet això
o hem tornat a pescar?
Vull dir,
i s'explica tot.
Jo crec que això també és una cosa...
I la manera de parlar
també és molt identificativa,
no?
És molt identificativa,
no?
Sí.
Però inclús ara.
Sí.
Incluso ara.
El que sempre parlo
és coses...
Vosaltres no ho noteu
però els que no són del Serrallo
identifiquem pràctic.
I ara perquè hem canviat molt,
doncs abans encara més.
sempre deies coses de l'ofici,
de la fenya.
Jo treballava en una botiga
i sempre em deien
quan m'havia comprat l'alfombra,
una alfombra o uns del Serrallo,
jo ho sé,
perquè aquesta no,
que és molt grossa
i em barrancaré.
Clar,
o sigui,
allí no tropessem,
bueno,
es diu tropesar,
no?
Allà em barranquem.
Sempre em barranquem.
O sigui,
no ens ho paguem.
O sigui,
el Serrallo no ens ho paguem.
Sempre em barranquem.
I o sigui,
és el que diem,
que té un llenguatge propi.
Sí, sí, sí.
I després físicament,
potser no tant,
però això,
en fi,
clar,
us relacionàvem molt,
suposo que més abans que ara,
entre famílies.
O sigui,
la filla de Cal,
no sé què,
es casava amb el fill de Tarragona.
Hi havia una certa endogàmia,
alhora de...
Sí, sí.
Físicament,
hi havia uns trets característics.
Oh,
és que si un se casava
amb una dalt de Tarragona
i fes...
No feia gràcia,
no?
No feia gràcia.
I aquí el Serrallo
que s'ha anat a buscar
una dalt de Tarragona.
Déu-n'hi-do.
Però també teníem,
així com el que dèiem,
que es discutíem
o es barallàvem molt,
també,
però quan convenia una ajuda,
si abocava tothom,
si faltava una barca,
si el que sigui,
patia tothom
i a veure què ha passat
i...
L'ajuda també hi era.
Ha canviat moltíssim.
La fesomia del Serrallo
també ha canviat molt.
Home,
en aquelles èpoques
també es distingia molt
entre els pescadors
i els treballadors del port,
que a vegades era diferent,
perquè no tots els que treballaven al port,
més enllà de la pesca,
eren veïns del Serrallo.
Eren de Tarragona.
No,
els treballadors del port
eren una altra cosa.
Era una altra cosa.
No eren del Serrallo.
Però avui en dia...
N'hi havia que vivien al Serrallo,
però no molts.
Però no molts,
no molts.
Avui en dia ha canviat tot això.
També es van superant
les barreres físiques.
Sí,
ara ha canviat totalment.
Els del port
més aviat vivien a la part alta
de Tarragona.
Sí,
i hi havia gent també
del Serrallo
que treballava.
I les dones
que cosien sacs
eren...
que cosien sacs al moll,
perquè abans les cargues
anaven en sacs
i moltes dones,
la majoria,
eren del Serrallo.
Jo volia preguntar-te això.
El paper de la dona,
del pescador,
és un paper una mica
sacrificat
i patidor,
no?
Ara no tant.
però abans molt,
abans molt,
perquè sortíem
i les dones,
ni les dones,
ni els homes,
ni ningú,
ja no sabien on eres,
ni quan arribaries,
ni què passava,
ni res.
I...
per la dona
era molt pesat.
Era molt pesat.
I en trobà molt soles.
I no només per la dona,
sinó que també
a la millor era mare
de...
Clar,
jo vaig pescar
molt de temps
a Mallorca
i ja era un...
i ja era,
doncs,
ja teníem
casat
i tot això.
I s'estàvem
quasi tot l'estiu
fora.
Veníem
cada 15 dies,
passava només el dissabte
i el domenç
i se'n tornàvem a anar.
Doncs la meva dona
li tocava fer
d'home i de dona.
Tenia que fer
de pare i de mare.
Saludem la Laura Román,
que s'acaba de...
Hola, Laura,
bon dia,
perquè així es pot
incorporar perfectament
a la conversa.
La meva dona
doncs tenia que fer
de pare
i tenia que criar
els crios
i gràcies a Déu
l'he sapigut criar molt
perquè la Carme ja ho sap
qui és la meva dona
i si tenia que haver
una reunió al col·legi
tenia que anar
a la reunió al col·legi
i fer de pare
i de mare.
És a dir que...
Sí, a veure,
jo és el que anava a dir
que el Serrallo
és un barri,
ara no tant,
clar,
perquè també canviem
molt les coses,
però era un barri
molt matriarcal.
És una cosa
que quan jo ho explicava
que llavors les dones
eren les que portaven
a la casa,
les que s'hi havien d'anar
a la comandància
i havien de celles,
les que s'hi havien d'anar
als bancs i havien de celles,
perquè clar,
els marits,
en l'època normal
arribaven a les 6 de la tarda
i ja no és això
de dir si anaven a Mallorca
o anaven a fora,
però en l'època normal
jo sempre he dit
que el Serrallo
matriarcal,
vull dir,
i les dones han sigut
les que han tirat
la casa endavant
i sí.
Jo volia dir
que al Jordi
això no li ve d'ara,
tot això
que tothom el demana
i sempre faig,
que sempre m'emboliqueu,
a més una persona
és que el pots embolicar,
primera que es deix
i després que sap molt,
no?
Però que
jo no li diria
que recités la poesia
perquè és una miqueta llarga.
Es veu que l'he fet
més d'una vegada.
Tu no li diries
per nosaltres sí.
Però jo volia
que expliquessis
l'anècdota,
l'anècdota,
vull dir que sempre
ha sigut un nen
així com una miqueta
d'espert,
ja quan anava al col·le,
espaviladet.
I jo volia
que expliquessis
una miqueta
l'anècdota
de quan se van inaugurar,
que eren les escoles
o era la Puy?
No,
era la llotja.
La llotja.
I acabat
s'ha de fer
a les escoles.
L'any?
La primera llotja,
clar.
La primera llotja.
I jo,
això exacte,
era,
jo tenia 9 o 10 anys
del 36,
46,
45,
entre 45 i 46.
Jo tenia 9 anys,
li he de fer
la convenió
entre 9 i 10 anys.
No me'n recordo exactament,
però entre 9 i 10 anys.
I,
clar,
al Serrallo
no hi havia,
a la llotja
de la Cofredia
no n'hi havia.
Anavam a vendre
a Casa Prats.
I,
clar,
per entrar placa
i tot això,
vam dir,
doncs,
hem de fer
una llotja,
vendre's el pis naltros.
I vam fer,
quan hi havia
l'abadia
de governador,
que se va fer
molt amic
de placa
i placa
estava
a les hordes
d'aquell home.
Entre els dos
se van ajudar molt
i van lograr
fer
la llonja.
I a la inauguració
de la llonja,
que va vindre
el senyor
Marquès de Valterra,
que era
el director
de l'Institut Social
de la Marina de Madrid,
va vindre
a inaugurar-ho.
Cal dir-ho
en aquell temps,
totes les autoridades,
totes les autoridades
que no eren autoridades,
tothom allí.
Tothom allí.
I,
clar,
van buscar un xiquet
per dir una poesia.
tothom uniformat.
abans,
perquè encara
havien de fer
a les escoles,
un xiquet
a dir una poesia
i m'han agafat a mi.
Jo et dic
que tenia 9 o 10 anys.
Una mica d'aigua.
Si no,
no m'estava...
Però et devies espantar
moltíssim, no?
O no?
No me'n recordo.
La inconsciència
de la infància, no?
Jo
sembla que sigui
molt decidit,
però
sóc molt responsable.
Me fa molta por
fer les coses.
Fa resposta.
Quan estic,
bueno,
vere,
cantem,
cantem,
però sóc responsable.
i m'han dit
Jordi,
tu estudia
d'aquesta poesia.
Bueno,
m'estudio
l'oposia.
Vinga,
va vindre un dia
a placa
i li vaig dir
davant d'ell,
vinga-me així,
endavant.
Ja se la diré.
Home,
ja és el que és el que espero, eh?
Si ja va sortir
el diari un dia.
No, no,
però el fa mateix.
No la vam llegir
nosaltres.
Diu,
l'excellentíssim
senyor marquès
de Vallterra.
Senyor,
al verme tan xico
dirigir-vos un saludo,
us causarà,
no lo dudo,
extrañesa singular.
Mas què queréis?
Mis amigos
dicen que soy muy parlero,
pues esta vez
no los quiero
por mentirosos dejar.
Ja que se callan ellos,
me adelanto
i si tropiezo,
por ellos hablar empiezo,
dispensad si lo hago mal.
I en su nombre
i en el mío
os dirijo,
molt cumplida,
la més franca,
bien avenida
i el saludo més cordial.
Sé que,
bajo l'uniforme
que en vos,
señor,
contemplamos,
orgullosos saludamos
a la Marina Española.
Salutamos a Franco
i con él
a España entera.
saludamos su bandera
pura y limpia
como el sol,
bandera que hijos ingratos
quieren hoy hacer jirones,
colmando así de baldones
la patria que los crió.
Nosotros no lo seguimos
ni entendemos de bajezas.
En nuestros pechos vilezas
jamás lograron caber
y antes que España
algún día
gima entre duras cadenas
la sangre de nuestras venas
sabremos todos verter.
Señor,
este es mi saludo
que enviamos a España entera,
al caudillo
y a la bandera
que fulgura
cual aurora
y cuando hijos
desleales
lo trajeran
con fiera
a Zanya
diremos
que viva España
y la Marina Española.
Ole, ole, ole, ole.
Si això us han sigut
els senyors del PP...
A veure,
amb 9-10 anys
aprendre tot això,
Jordi no em diràs
que no et va costar.
Ai, d'aquí devia ser
que...
Bona, me va costar...
Home, però Déu-n'hi-do, eh,
memoritzar tot això
perquè...
I el fet que us recordis ara...
Sí.
Déu-n'hi-do, eh?
L'hi-vans fet.
No crec que ho estudies molt,
jo me quedava bastant això,
però doncs...
Recordes com et van vestir
i on et van col·locar?
Recordes com et van vestir
i on et van col·locar?
No, jo portava el trajet
de la convenió
que feia poc
que l'havia fet, eh?
Els 9 anys va fer la convenió,
el trajet,
i el trajet,
jo allí,
saludant,
i...
Bé, després, la veritat,
la Carme explicava
que després una mica comediant
sempre ha sigut,
perquè també estaves
en un grup de teatre,
no?
Sí, i al centre parroquial.
Espera, jo vull dir una cosa,
després el seu germà
va estar en un camp de concentració.
Vull dir, mira tu la diferència.
Això feia poc que havia sortit.
Clar, de la poesia
que li van fer fer...
El meu germà gran
el van fer anar a la guerra
per quintes,
va estar al front de l'Ebre.
I després,
quan se va acabar la guerra,
el van agafar
i se'l van emportar
al camp de concentració de Càcer,
des de la plaça de Toros.
Allí, pobret,
va patir tot el que...
Bueno, és igual.
Han acabat batalló de treballadors.
I quan va acabar de tot això,
han acabat
i li van fer fer l'Emili.
Dos anys més de l'Emili.
Sí, en total cinc anys.
I tu recites la poesia al Caldillo.
I jo feia un poquet
que mon germà
havia acabat
de tot el combat aquest,
doncs...
Mira.
Però en aquell temps,
fill meu,
era el que tocava.
Sí, sí.
I llavors,
el Serrallo
era antifranquista o no?
Home, el Serrallo
sempre ha sigut antifranquista.
que estem, eh, Jordi?
Ha sigut sempre antifranquista,
però en aquell temps...
Però tothom s'ha acabat.
En aquell temps
no podies dir res.
No podies dir res.
Tothom a callar
i sí senyor i...
A més, eren èpoques
molt dures econòmicament.
Un estava per portar
el pa a casa
per la família
i poca cosa més.
Sí, però doncs
jo me'n recordo
que nosaltres no teníem
encara ràdio,
però el veí de Dalt Feliu
tenia ràdio
i els dissabtes
s'anàvem tots cantant
a escoltar
perquè hi havia...
Feien ràdio Pirinaica.
Ràdio Pirinaica.
I el pa a la mama
i a cantar-ho.
Calleu!
Calleu, eh!
Carmen Collares!
Això també passava clar.
Corrito, medalles
i Carmen Collares!
Però ells allà
escoltaven...
Calleu, eh!
Això també.
Ara, de parlar massa
de política i tot això
no es parlava.
En català
sempre ho parla a tots.
En català, sí.
Al col·legi
te'l fèiem en castellà,
però entre nosaltres,
entre els amics,
entre els pares,
les mares,
tothom,
sempre en català.
Sí, Carmen,
penso que volies dir...
Sí, jo volia dir...
Els pescadors
són gent religiosa.
Pregunto.
Ah, preguntes.
Sí.
I supersticiosa també?
Supersticiosa també, Jordi?
Com?
Supersticiosos sou?
N'hi ha que ho són molt.
N'hi ha que són molt.
i el que has dit tu?
I el que has dit tu,
algú tothom té.
Encara que no vagin a missa...
Home, jo vull dir perquè...
Però la mare del Carme,
totes les barques
tenen la mare del Carme.
I el calà,
la majoria...
Això és el que volia.
diria que un 90%
a l'aigua en nom de Déu.
i quan hi ha mal temps,
molts no ho diuen,
però calàve'l
i quan tira la sàpia.
Home, jo he dit
per si hi ha algú
que no ho sap.
I en quant a les supersticions,
quines són les supersticions
més generalitzades
entre els pescadors
del Serrallo?
Bueno, ara s'ha perdut molt.
Tradicionalment?
Sí.
Un capellà no podies dir-ho.
Tenies que dir
un saquet de carbó.
Un saquet de carbó?
Sí, sí.
Si ho nombraves...
No, no, dius...
He vist un capellà,
no, dius.
He vist un saquet de carbó.
Ai, ai, ai.
És a dir,
que si deies un capellà,
ja aquell dia
millor que no sortissis a la mar.
Si tenies que parlar,
tenies que dir
doncs he vist...
Tenies que dir
el saquet de carbó
m'ha dit això...
Això és veritat, eh?
No, no, ja m'ho crec, ja.
O una bruixa,
també...
Ai, que m'has anat a anomenar, ara.
I una altra cosa
que tampoc almenys no agradava
és que, per exemple,
que diguessis
demà,
mira, guarda'm un quilo de...
Això encara ara.
Encara ara.
O sigui,
no pots encomanar-los el peix
el dia abans.
No.
És de mala barany,
com si no pesquessis.
Si vols una caixa de gambes
no ho pots dir.
No.
I què és de vida?
No, res.
Demà ja trucaré.
Exacte.
Doncs mira,
a partir de les quatre truc.
Ja ho saps
el que vol dir, però...
Jordi,
no fa gaire,
perquè era notícia,
vam estar parlant
amb representants
de la confreria
sobre la situació
del peix blau,
ara en aquests moments.
la veritat és que
és una situació
que valia la pena
fer-la pública
de com s'està pagant
la sardina,
el peix blau en general,
els pescadors ara,
no?
És la veritat.
Però és terrible,
és...
Parlàvem,
deien unes quantitats
que ens quedàvem
francament parats.
Entre 4 i 6 euros.
La caixa.
La caixa de 12 quilos.
Entre 4 i 6 euros,
però hi ha hagut dies
que han anat a 2 euros.
la sardina.
La sardina.
El saitó no,
el saitó va caríssim.
El saitó la peixeta
arriba a la de 12 euros.
Sí,
no,
no,
el saitó
és l'oro negro,
però és que no n'hi ha.
És com la gamba,
la gamba va molt cara,
sí,
però en guany
hem tingut una temporada
bona,
però mitjany
que no n'hem tingut
i en tot el Mediterrano
n'hi ha hagut.
I la sardina,
no sé què faran,
com a nosaltres,
la maire.
La maire és un peix bol,
doncs...
Boníssim.
que n'hi ha preu.
Hi ha hagut dies
que l'hem tingut
que llançar,
però ja no és
de Tarragona sola,
és a tot arreu.
Però aviam,
i veiem
les parades de peix,
veiem peixos
d'allò més exòtics,
que veus a saber
d'on venen,
i la maire,
la sardina,
que és boníssim,
que és fàcil,
que és nutritiu,
no tenim tendència,
menjar-ne.
Però porten peix
de tot arreu del món.
Porten peix
de tot arreu del món.
Venen avions,
amb avions.
Però, Jordi,
els consumidors
ens falta informació.
A mi m'explicaven
l'altre dia,
per exemple,
la sèpia,
a mi em deien,
no compris la sèpia aquesta
que venen tan posadeta,
tant de la mateixa mida,
compri ara la sèpia bruta,
que és la bona,
perquè l'altra,
doncs clar,
la conserven,
hi ha de venir des de fora,
i l'han de posar,
no sé quant,
compra la sèpia bruta.
És molt més bona,
és molt més de tot,
però sembla que tenim tendència
a comprar allò
més arregladet, no?
És que les dones
no són les d'abans,
ara avui en dia.
La majoria
de xiques joves
o mig joves.
Totes treballen.
Jo ho crec que,
quan et pregunten de raó,
no, no,
ho dic per això,
ho dic per treballar-ho.
Per netejar-ho,
per guisar-ho,
i tot això,
la majoria de dones
ara van allò al supermercat
i compren...
Però una maire,
una sardina,
es neteja ràpid.
És més,
les peixeteries ho saben això
i t'ho netegen,
allà davant i t'ho netegen.
Vull dir,
treballen bé també.
És un problema
de perdre
aquells 10 minuts més
del compte,
que això ho hem de fer sempre,
només amb això.
I de saber on compres,
jo crec.
Jo crec que...
Un ha de saber on compra
i el peix que té,
d'ombra.
Sí, sí, sí.
S'ha de comprar el peix
ja amb una peixetera
que tinguis confiança.
Perquè allà,
al Serrallo,
hi ha peixeteres molt bones,
peixeters i peixeteres,
que compren peix,
molt de peix de Tarragona
o de la costa.
Pots dir llenguades
aquí a Tarragona
no n'hi ha,
però compraràs el de la cala
o de la ràpida.
I això és el que
s'ha de saber.
Les dones han d'agafar
a una peixetera de confiança
que sàpiga i que no l'enganyi.
El que passa és que a vegades
també és veritat
que el peix d'aquí
surt més car
que a vegades
el peix que porten
d'una altra banda.
Clar,
és que és més car
però és que és més bon.
Però la gent a vegades...
Mira,
ara s'explicaré una cosa.
Ara els escamarlans
anireu al mercat
i veureu uns escamarlans
que estan vius,
que belluguen,
belluguen.
Clar,
és molt normal
que diguin
aquests escamarlans
són d'aquí de Tarragona.
No t'ho creguis.
Els de Tarragona
no n'arriba cap de viu allí.
Aquests escamarlans
venen del nord d'Irlanda
o no sé d'on
que a l'hora del menjar
ja ho veus
que no són igual
que els d'aquí.
Però estan vius.
Els agafen en nances
i els posen
de la nance
amb una peixera,
amb un líquid
o no sé què,
el que sigui
i els aguanten vius
i aquí arriben
i al mercat
i et diuen
són escamarlans de Tarragona.
Si són vius
deuen ser de Tarragona
és el primer que penses.
El primer que penses
és a dir
clar que són de Tarragona
si estan vius
de Tarragona
si no és el ford de l'hivern
si no és el ford de l'hivern
no n'arriba cap de viu
perquè els agafes
amb l'arrastre
amb el mallà
i allí doncs
moren
que és normal
que es morin.
Ara és mala època
per ser pescador?
Per viure de la pesca
només?
Sí.
Una família?
Ara és molt difícil
molt difícil
que si no ve
una mare de Déu o altra
la fanyada que tindrem
no ho aguantarem.
I n'hi ha que pleguen?
Molts pleguen
i molts hi haguessin plegat
si els hi haguessin comprat
perquè ara no hi ha desguasses
i ara diu
que a primers d'any
potser vindran
les desguasses.
La comunitat econòmica
aquesta
que ha fet
aquesta la perdició
de totes i això
aquests ara
pagaran el desguàs
i moltes barques
se desguassaran.
Està fent una mica
el que es va fer
amb els pagesos
de la fruita seca?
Igual.
Estem igual.
Els pagesos,
els pescadors
són cosins germans.
I el jovent
d'allà al Serrallo
que té empenta?
De jovent
només hi ha
mira,
de jovent
els fills dels amos.
Clar,
perquè volen...
Jo em porto
la barca
el meu gran
que va de patró
i el segon
que va de segon patró
els dos xicats
que tinc
i ells aguantaran
perquè si no
jo he jubilat
ja ho haguessin venut
com ha fet el d'Albert
i molts que no tenen
ningú que segueixin
però és que fins ara
encara es podia
i es guanyàvem bé
la videta
anaves fent
doncs
és molt pesat
la marca
no es creguen
que regalin res
però bueno
com que tenim
aquest no sé
hem fet res més
que això
doncs encara que
tinguis que patir
portava la sang
doncs pateixes
però bueno
és com els toreros
això també
hi ha vegades
que els agafa el toro
o ai
pateixen
però bueno
és un dels oficis
en els quals
no s'ha integrat la dona
mira jo ho diria
perquè té la seva feina
aquí no
les dones
no s'ha d'anar a pescar
no n'hi ha cap
qualsevol altre ofici
poques o moltes
s'han anat incorporant
però per què creus?
perquè per duresa
hi ha altres feines dures
que també s'han incorporat
sí hi ha moltes feines dures
però
és que la marca
té moltes coses
dures
per exemple
tu a terra
mira si ara
jo aquí no estigués bé
diria
bueno aquí
s'apanyeu me'n vaig
no vull ni part ni quartona
res dios
me'n vaig
a la barca no
ja saps on te'n vas
ni nadant arribes a terra
has d'aguantar tot el rat allí
sol allí
i tots
que es barallen dos
per exemple
es discuteixen del futbol
el que sigui
ara tu
has raconat tot el dia
sense dir-ho
i vols dir que no és
perquè sou
sou molt tancadets
en això
que us agrada molt
estar els homes sols
que us costa molt
de defensar la dona
no jo voldria
si ara fos
més embarcat
tota la tripulació
més d'homes
dones
no jo trobo que és una feina dura
no no
però és una feina molt pesadeta
l'únic que sí
però no ho sé
jo crec que última hora
s'ha tindran d'embarcar dones
però fan el seu paper també
les dones
s'han especialitzat
i la dona està a terra
i la dona està a terra
fa la seva feina
i en cap at
de pesat ho és
pensa que allí
tot el dia branda la barca
tot el dia belluga
tot el dia fa ciroll
i si no és una feina
és una altra
no
de treballar no treballem molt
no
treballem quan s'ha de treballar
o sigui a lo millor
però hi ha moltes hores mortes
hi ha moltes hores
que no fa res
que estàs allà parat
o llegint
o dormint un ratet
no el patró
el patró és mecànic
i tot això
i sempre algun home per allí
però molts mariners
tenen
un horet o dos
o tres
que no fan res
llegint
o dormint ratet
i tot això
però quan diuen
a xurrar a treballar
a xurrar
a estirar els aparells dalt
i tot això
ja no es para
ja no es para
ja no es para
ja no es para
ja no es para
ja no es para
anem per fenya
anem per fenya
Jordi alguna vegada
has viscut una situació
perillosa
perillosa
o no
jo?
a la mar
jo sí
n'he passat
dos de dolentetes
jo personalment
però
la més dolenta
va ser
un cop de mar
que es va fotre
i pescava
jo a mi m'agrada
anar sempre molt fora
molt a lluny
però aquesta vegada
era aquí
estàvem
amb 30 brasses
4 milles
de la costa
i estàvem per allí
davant de Calafell
i el temps
no m'agradava
mal temps
mal temps
i el temps
dic va
xorrem
i anem per a terra
i se n'anà
per a terra
ja
va començar a vindre
una mar
però una animalada
de mar
i servant allà
i popa
ells estaven triant
el peix
que jo els hi deia
doneu-se'n anya
doneu-se'n anya
i plegueu
i vaig veure
que venia
com una muntanya
com una muntanya
miro així
jo portava el timó
així
veig
què és allò
els vaig pegar
un crit de seguida
ferreu-se
i jo em vaig agafar
el timó de seguida
vaig baixar la marxa
i aguantant el timó
i veig la marxa
s'aboca
s'aboca
s'anava abocant
abocant
segons
segons
perquè sembla
que sigui una eternitat
i la marxa
no s'adrissa
no s'adrissa
no s'adrissa
ara ara ara ara
quan se va adrissar
miro popa
tot era aigua
i a la mar
tot ple de caixes
tot coses sobrant
peix tot sobrant
i la gent
i la gent van quedar
tots aferrats
amb un aparellet
que portàvem
de la porta popa
tots agafats allà
plens de sang
un
amb un fill
per allà dalt de la porta
això m'emociona
quan ho explico
perquè
és la primera
devia ser una màniga
va ser
acabat aquest del temps
va dir que va ser
un cap de fibló
que va passar per Mallorca
i la cua
va vindre cap aquí
la cua
del fibló
que va passar per aquí
i pel trosset
per allà
que va passar
entre
creixell
i tot això
se'n van portar pins
i se'n van portar tot
va ser com
una màniga
però
la primera vegada
que vaig veure
la por
a la cara
de la gent
perquè venia
un germà meu
que tota la vida
havia anat a la marca
que vaig jubilar
cap d'un any
perquè ja tenia 65 anys
i vaig veure
la por
no havia vist
mai amb la vida
la por
a la cara
de la gent
van-hi tots cap aquí
van-hi tots cap a cap
però
blams
afinats
vaig veure
el que és
la por
jo he caigut dos vegades
a la marca
una vegada tenia 23 anys
era el primer any
que m'anava a la barca
que era
de patró
anaves de sobrau
anaves de sobrau
anaves de sobrau
23 anys jo
passaria nedar
i tot això
i vaig caure a la marca
vaig caure a la marca
perquè l'arba
abans eren ars de fil
de cotó
i tot això
i el passaves
una mica per l'aigua
perquè per rentar
l'aigua
els hi saves
els tenies que secar
com ara tot és de nylon
i allò no passa
però abans els tenies que secar
tenyir i tot això
i el rentar
va agafar l'èlice a l'art
i jo estava
era el patró
però el que passa
que el patró jove
doncs se'n va a treballar
i poses el pont
a servar
de servar
doncs a exportar la barca
doncs un home bé
l'home més vell de bordo
però a Tarragona
però a Tarragona
i tu te'n vas allà a treballar
i agafa l'art a l'èlice
jo damunt
de xop
com si te posessis damunt
d'una alfombra
i te l'estiren
doncs això va passar
jo estava allà damunt
aguantant l'art a xilma
i es tiren
i caig de cap a la mar
bé
feia mestral
feia bastant de vent
de mestral
dic
ja vindran
agafant-me a cable
perquè t'emprenyes
quan te passa una cosa
i la barca
doncs
se va parar
el motor de seguida
perquè l'èlice
la sàrcia
va frenar el motor
i es va parar
prou a vent
prou a vent
i es para
dic
bé
doncs ara
jo
un xiu esquerro de goma
que portava
dels primers
que van sortir
que allò era una preciositat
jo el xiu esquerro
no la mollo
me'l vaig treure
estava així per la mànega
jo no la mollo
aquest xiu esquerro
nedant
i dic
ara la barca vindrà cap aquí
i pujaré
però en vés de vindrà cap aquí
el vent la va tirar cap allà
i jo
ja no l'agafo
ja no l'agafo
ja no l'agafo
i
i em van tirar
uns salvavides
que eren
unes
uns trossos de suro
que anaven deixant
amb una vela
i bueno
vaig poder agafar
i me'l vaig posar aquí
el pit
i la barca
anava corrent
del vent
del vent
aquests no vénen
aquests no vénen
clar no podien engegar
no podien fer res
i vaig estar
tres quarts d'hora
a la marca
que era el 28 d'abril
que l'aigua està molt freda
encara
el 28 d'abril
ja et dic
perquè tenia 23 anys
i
aquí també hi ha una cosa
que sempre ho explico
perquè és la realitat
jo quan vaig veure
que ja no podia agafar
la barca i tot això
vaig deixar anar
el xubesquero
que portava de goma vermell
i
amb la quietud
que el motor se va parar
no hi havia ciroll
només senties la marca
com rompia la marca
i veia el salvavides
ah i el xubesquero
que s'anava per avall
que anava
s'anava enfonent
i
i te veus tan insignificant
que potser
em vaig tornar una miqueta
més bon xiquet
no s'ho creieu
que sempre he sigut
sempre he sigut
dolentet
però doncs
te tornes més humil
te veus tan petit
tan petit
veus la marca rom
i veus baix
que no s'acaba mai
i el xubesquero
que s'anava per avall
poquet a poquet
i fas
oh
que són
vas passar molta por
no
por no
no em vaig passar de por
jo deia
jo deia
jo m'ha de fer anys
i van tenir
un salvavides
la correnta era contrària
i el salvavides
no es movia
la barca se n'anava
però el salvavides
un salvavides rodó
amb una cordeta
i anant amullant
totes les cordetes
que tenien allà
anant deien capets
però si dic capets
la cordeta s'entén més bé
i així vaig poder anar nedant
nedant nedant
fins que vaig agafar el salvavides
que em van tirar per amunt
estava roncedet
com un oliva
però feia fred
i una altra vegada
perquè
eh
s'acabarà el programa
només parlaré a sol
a nosaltres ens tenen
molts sentides
i una altra vegada
vaig caure a Mallorca
de nit
va saltar el cable
que no portàvem
els pescantes
que no s'aporten ara
unes corrioles
així
el cable passava per allí
el filar a la porta
és que això
de clar
el filar a la porta
i tot això
és igual
va saltar el cable
i em va enganxar
per aquí així
i em va llançar
no sé
a 10 o 12 metres
lluny de la barca
i jo
de nit
i llavors
el caure a la mar
estava junt amb el cable
tocava el cable
però no sabia
si estava de cap per avall
o cap per amunt
vaig sortir
me cau
que em van sentir
que em van sentir
jo sentia l'helice
veus l'aigua
sents
l'helice
aquests no paren
aquests no paren
acabat al cap d'un moment
sento
ah
un escàndol
que se'm van donar a compte
i van parar
i la barca
del mateix pes
del cable
va tirar cap a darrere
jo nedant
vaig anar cap allà
i vaig pujar
temps de pujar a dalt
ja no em podia bellugar
i vaig tindre
tota la sort del món
jo tinc la mare de la Carme
que és cosina germana meva
o germana o mare
tens històries per explicar
que això està distret
em va apagar
quan a la nit
vaig anar a lliçó
i era el metge
perquè vam estar tot el dia
per la mar
per això
i arribar a terra
a la nit
vaig anar al metge
d'allí
de la base naval
i em va dir
fer tota la sort del món
diu
perquè no t'ha tocat
la costella
no t'ha tocat
les costelles
no t'ha tocat
la cadera
i no t'ha tocat
el ronyó
però tenia
un tros
d'aquí a aquí
negre
com un latigasso
del cable
bueno
un altre
no
jo
volia preguntar
que
que de les barques
d'abans
a les d'ara
hi ha una diferència
abismal
vull dir
ara puges
al pont
d'una barca
i he pensat
quan has dit això
dels teus fills
no
que un fa de patró
i l'altre copatró
i en un li agrada molt
la informàtica
i totes aquestes coses
i avui en dia
que la pujar en una barca
d'aquestes
no és com abans
sinó que
a part que has de tindre
un físic
has de saber
la mar i tot
clar també has de tindre
uns coneixements
molt molt molt amplis
que en canvi abans
sí dona
claro
i per això
els dos fan molt bon equip
perquè el Jordi
té més veterania
el gran
perquè va venir
15 anys en mi
15 o 16 anys
jo de patró
i ell
va començar de xiquet
també
els 15 anys
ja es va embarcar
perquè també
el tutor
de les salles
va dir
val més que sigui
un bon pescador
que no pas un mal estudiant
perquè només tenia el cap
a anar a la mar
el que parlem
però home
que la puestor
no te'l prendrà ningú
clar
jo
a tu ja li dèiem
sa mare jo
que el puestor
no te'l prendrà ningú
qui te l'ha de prendre
però estudia una miqueta
home
i per anar a la mar
a tota hora
ja ets a temps
que el puestor
teu no te'l prendrà ningú
però el timor
el tutor
se va viar a buscar
i es va dir això
diu
escolta'm
que s'embarqui
perquè val més
que sigui un bon pescador
que un mal estudiant
no
ell anava
anava provant justet
i anant fent
perquè
ell ja sabia
que tenia que anar a la mar
però si ho deia
el petit
també
que ja va vindrà a la mar
perquè li va dir
no
tu estudia
però
a l'última hora
per treure el títol de patró
es va treure el títol de patró
i el títol de mecànic de primera
i
encara se va embarcar
perquè
anava allà
a la laboral
i a la laboral
no feien cursos
hi havia poca gent
per fer els de dia
i els feien de nit
doncs bueno
es va embarcar
i ja tenia
17 anys
el Marc
però al Marc
li agrada més
i a més a més
és més jove
que porten
12 anys un de l'altre
doncs és més jove
i tot això
dels botonets
i tot això
que ell ho treu més bé
i fan un equip
molt bo els dos
perquè doncs Jordi
té la veterania
de pescador antic
i modern
perquè també tots els aparatos
també els sap fer anar
però a més a més
té son germà
que si convé
doncs escolta
perquè això
allò
doncs aquell altre
li posa de seguida
i tot això
i si no va Jordi
doncs el Marc
també ho porta
jo hem explicat la Carme
que quan hi ha un personatge
il·lustre
que vol sortir a pescar
et criden a tu
ara m'has pres la pregunta
ara m'ha pres la pregunta
que és la que anava a fer
Rosa
no la feia
ni estem quasi acabant
no
això que ha dit ella
tan ben dit
jo no ho hauria dit
tan ben dit
però bueno
no dona
una lista de personatges
il·lustres
has de fer
no
que hem vingut a pescar
la Carme
primera
no
no he anat mai
no he vingut mai
perquè no he volgut
a veure jo sé que ha sortit
l'Artur Mas
va vindre l'Artur Mas
sí dona
va vindre l'Artur Mas
l'arcalde
acompanyant amb el d'això
i ara l'estiu passat
va vindre el senyor arquebispe
que li agrada pescar
era la primera vegada
era un bateig de mar
era un bateig de mar
el senyor arquebispe
era la primera vegada
però que es va fer amic
de Pepito Mosquits
sí
i bueno
i va baixar allí
per una confirmació
no sé què
podria vindre la mar
no pateixi
vostè
però va pescar alguna cosa
va pescar
jo no sé si és
perquè un capellà
potser sí que porta mala sort
però
no es diu capellà
es diu un sac de carbó
no un sac de carbó
però ara ja ha passat
ara ja van en clèrgia
amb el d'aquest
i ara no són sac de carbó
no són sac de carbó
que va dir que t'anaven tots
amb la bata
però doncs
vam agafar molt de peix
una sort
va portar sort
vaja
sí sí sí
i l'Artur Mas també
devia anar resant
tota l'estona
l'Artur Mas també va ser bonic
perquè
el que feia mestral
i clar
ells quan diuen
un dia
aquest dia
haig de vindre la mar
que serà aquest dia
jo sempre els dic
heu de vindre el dia
que s'ho digui
jo no el dic
perquè si fa mal temps
avorrireu la mar
per tota la vida
però ell
doncs haig de vindre aquest dia
i a la sortida
feia mestral
no molt
però mestraló
si anem cap allà fora
la mina xica
tot el dia de través
dic
me
esportarem aquí
una marejada
eh
que d'aquí
d'aquí
també va venir
no
del diari
dels diaris
va venir un munt de gent
i de la ràdio
també
portàvem
8 o 9 periodistes
i dic
fotrem aquí
tots marejats
per aquí
calem així
per allà avant
tota la clientela
vomitant allà
dic calem per allà avant
i mira
què farem
vam calar per allà avant
vam xurrar aviat
xurrar
estirar el cap d'aç
sí
es recollir
i vam agafar
què
16 o 17 robes de lluç
un bol
ben maco
va bé això
hem de dir que vagin venint gent
perquè clar
altres no us mareeu mai
ara ja no
ara no
ja ens ha explicat abans
que 3 anys
es vas estar marejant
3 anys
va estar marejant
nena
no us marejant
però hi ha dies
que tenim el cos
bastant malament
encara ara
hi ha dies
que arribes a casa
el temps
s'està passant volant
no sé si
queda s'apropellat
tindrem que deixar
per un altre dia
jo crec que encara
si voleu fer alguna altra pregunta
encara ens dóna temps
tenim 4 minutets
no
jo més que pregunta
li volia
que també una de les altres facetes
que fa
que col·labora bastant
amb el port
amb el museu
amb el museu del port
vull dir també
no
bueno sí
del que parlem
perquè aquella xicata
la Mercè
que és una
molt bona xica
i molt treballadora
amb això del museu del port
quan ho van començar
doncs va agafar
l'Albert
jo
l'Andreu del Mico
Garrita
doncs a veure si podíem
ajudar amb alguna cosa
i doncs
i clar
els ajudaves
i primer venien els xiquets
i nosaltres
els ensenyàvem
els arts
aquest art
és per l'arrossegament
aquest és
pel d'això
per l'encerclament
el trasmall
i tot això
i doncs
i els he donat coses també
xarxes i coses
pel museu
i doncs una cosa
que t'agrada
és bonic
fer alguna cosa
és ensenyar
i clar
quan ha de fer alguna cosa
ella ja truca
escolta
m'hi ha això
aquest bot de llum
que fan un bot de llum
i tot això
en aquell temps
com anaven
així
mirem d'ajudar'ls
amb Sant Vicenç
Pau també
sí
després al Serrallo
hi ha una associació
que no n'hi ha gaires
vull dir aquí a Espanya
n'hi ha
no sé quantes n'hi ha aquí a Espanya
a Espanya sí
però aquí a Catalunya
aquí a Catalunya no
aquí a Catalunya sí
aquí a Catalunya
la de Reus
i llavors
és una associació
d'ajudar
a la gent necessitada
no?
sí
de
com si fos una càritas
però
és diferent
i és a visitar els malalts
i tot això
però
ara avui en dia
ara és una miqueta difícil
hi ha tot això
i
abans
abans ho teníem molt bé
perquè el que diem del barri
el barri es coneixíem tots
i tot el barri
sabies qui
qui necessitava
necessitats
qui necessitava això
però ara al barri hi ha molta gent forastera
que ja no saps
no saps com aclariu
i després
i una cosa
es podria canviar la manera de vendre el peix?
és que es tindrà que canviar
perquè clar
això de la subhasta a la baixa
s'hauria de provar de fer l'alça
quin és el preu mínim?
no n'hi ha
clar
mira com està la sardina
no n'hi ha
i ara és el que s'ha de fer
a França
el govern
hi posa un preu mínim
i arriba per abans
quan arriba aquí
s'ho queden ells
no sé el que fan
si fan farina de peix
o el que sigui
però almenys
no hi aguanta el preu l'altre aquí
no?
perquè clar
el peix
quan el
se puja
de la mar
i es posa les caixes
no està tal qual no?
està barrejat amb tot
vull dir
és que clar
és que no et paguen
res
perquè has de netejar el peix
has de treure la brossa
l'has de llançar
l'has de posar a les caixes
l'has de triar per mides
vull dir
això són coses que no
que no es veuen
i en canvi l'hora de vendre
és el que diem
que llavors per exemple
en la maire
no la compren
perquè va
de tota manera
l'hora de vendre
o la peixateria
la gent es queixa
del preu del peix
igual que el de la carn
no dic que sigui
però vull dir
a ells no els repercuteix
aquest bon preu
però els clients
que comprem
sí que paguem
fortes diners
és a dir
no sé pas
on es perd tot això
però no comprem barat
i ells sí que els hi paguen
molt barat
és el mateix problema
que la verdura
bé Jordi
quan veus aquí tens
cinc consumidores
de peix com a mínim
a Tarragona
de peix blau
i d'aquí
cinc compradores segur
estic molt content
que almenys totes
han anat a favor
d'això
escolta'm
que et creus
que tenia un temporàlio
aquí
quatre dones
i jo sol
no sé
per on me sortiran
has de ser molt acostumat
a tots temporals
s'ha de ser
piguer
s'ha de ser
capellant
temporal
doncs l'has capellat
i Déu-n'hi-do
de forma envejable
t'agraïm moltíssim
la teva visita
i t'esperem un altre dia
perquè Déu-n'hi-do
sí que tenen coses
per explicar
Jordi Albiol
moltíssimes gràcies
gràcies
moltíssimes gràcies
també Laura Román
Laura Picó
Rosa Gairal
Carme Pedrol
moltes gràcies
Carme
sort eh
com los tereros
los tereros
ja està
ara ja no patieixis
un minut i mig
en la una
les notícies
pervers d'azir
infini
voyez
près des étangs
ces grands
roseaux
mouillés
voyez
ces oiseaux blancs
et ces maisons
rouillées
la mer
les a bercés
le long
des golfes clairs
et d'une chanson
a des reflets
d'argent
la mer
a bercés
mon cœur
pour la vie
la mer
qu'on va danser
le long
des golfes clairs
a des reflets
d'argent
la mer
de reflets
changeant
sous la pluie
la mer
au ciel
d'été
au fond
c'est blantant
avec
les angres
si pures
il
les angres
ne
c'est