Seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Cada dimarts reservem una estona per parlar d'algunes qüestions
relacionades amb el món de les lleis, de l'administració de justícia.
Intentem, en la mesura del possible,
tractar temes que intuïm que puguin ser del seu interès
o bé temes que estiguin relacionats amb l'actualitat.
Des de ja fa dies, una part de l'actualitat aquí a Catalunya
passa per l'ocupació que fan diferents col·lectius
de determinats espais de la ciutat de Barcelona.
Alguns d'ells que estan a punt d'enderrocar-se
per tirar endavant projectes immobiliaris i urbanístics
de la capital catalana.
Òbviament, estem parlant del desallotjament en el seu dia
del local o els edificis coneguts com a la Macabra
i ara aquesta ocupació de tot un col·lectiu de persones
que s'autodenominen artistes de l'edifici de Can Ricard.
No parlem estrictament del fenomen Ocupa,
tot i que sí que pot ser el punt de partida.
Per parlar d'alguns aspectes que tenen a veure amb els arrendaments
i no d'una manera formal, ordinària, allò de tinc el contracte,
pago el lloguer, sinó que poden haver-hi altres formes
que també moltes vegades es necessita que la justícia intervingui
per poder resoldre conflictes que se'n puguin derivar.
Per parlar-ne ens acompanyen avui dos advocats.
Manel Roca, bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
Víctor Roca, bon dia.
Benvingut.
No sé si el fenomen Ocupa el voleu tocar des del punt de vista legal o no,
així de punt de partida,
tot i que, com dèiem, el gruix del programa el dedicarem a parlar
d'altres aspectes que tenen a veure amb els arrendaments.
Ocupar una finca que no és teva, doncs és una il·legalitat.
Després podem entrar en altres valoracions socials o ideològiques,
però en principi és una il·legalitat.
Sí.
A veure, el que passa és que ara, efectivament, està de moda.
Està de moda en el sentit que prolifera bastant el fet dels Ocupes amb K,
no amb C.
Llavors, aquests Ocupes, que surten pels mitjans de difusió,
que es veuen per la televisió,
doncs són gent que veieu normalment una mica desarralada, no?
És a dir, forma part d'aquest conjunt de poble,
doncs gent llibertària, gent idealista,
gent que no sap on caure.
És a dir, tot un seguit de gent
que llavors s'aglutinen i es fiquen dintre d'un lloc.
En aquest cas, ara està en tots els diaris
i en tots els mitjans de comunicació
el que està passant a Barcelona amb Carri Car,
sembla que és, el macabre.
I que forma part del projecte Roba 22.
Que abans estaven en un altre lloc, sí, que feien circ,
que feien, no sé, tocaven la guitarra, ballaven,
és a dir, actuacions lúdiques.
Tot això des del punt de vista pintoresc està molt bé, no?
Però des del punt de vista
de l'abesant entroncada amb el món del dret
i amb el món de qui és l'amo d'allò i què passa
i per què ho tolera i per què no ho tolera,
doncs òbviament això és una il·legalitat, no?
Vull dir-te que no hi ha dubte.
És el que deies, que hi ha moltes lectures,
en el cas de Barcelona,
que podríem traslladar aquesta opinió a altres ciutats,
però en el cas de Barcelona,
si anem mirant els diaris quotidianament,
veus, per exemple, que grans projectes urbanístics
per encabir grans edificis, grans oficines,
doncs se'n desplacen en determinats locals,
determinades activitats que es fan de forma arreglada,
des de centres cívics, etcètera, etcètera.
Probablement aquest tipus de moviment urbanístic
a les grans ciutats provoca lògicament la resposta,
no d'aquest col·lectiu, que té un perfil molt determinat,
però sí també altres col·lectius i associacions de veïns
que estan protestant.
Per això moltes vegades quan parlem d'aquestes qüestions,
potser cal singularitzar cadascun dels col·lectius.
Jo crec que és important quan has parlat d'ocupa amb K,
perquè també hi ha ocupes amb C,
famílies que tenen autèntiques dificultats econòmiques,
que passen per situacions de pobresa,
i en un moment determinat veuen una casa
que està abandonada i s'hi posen a viure,
perquè això també és una il·legalitat.
Això és una altra branca de la problemàtica social.
És a dir, dintre de la situació de l'ocupació indeguda,
per dir-ho d'alguna manera,
doncs efectivament hi ha moltes branques, no?
Hi ha la branca aquesta de lúdica, per dir-ho d'alguna manera,
o de llibertària, digue-li com a molt.
Sí, forma part d'una ideologia i d'una manera d'entendre la vida.
Molt bé. Els rastes, les crestes verdes,
aquestes coses tan estranyes, tota aquesta parafernàlia, no?
Que fins i tot fa molta gràcia, no?
En cert modo.
I després hi ha la gent que per estricta necessitat
es veu amb la tessitura de tenir que posar-se dintre d'algun lloc
perquè no tenen sostre, no?
Després hi ha l'ocupació, hi ha un caràcter,
hi ha, diguem-ne, d'una tipificació pitjor,
que és la que gent fora de la llei
que es fica en llocs per traficar amb droga
o per exercir altres activitats de caire legal,
una cosa molt estranya.
I que et copsen un espai públic i se'l queden, pràcticament.
Sí, però no solament espai públic,
sinó que moltes vegades s'introdueixen dintre de finques privades
masies abandonades o quasi abandonades,
llocs que poden ser...
que estan sota el plantejament d'un pla d'urbanisme municipal
i que la gent comença a marxar d'allí.
Llavors, quan veuen la finca buida,
es fiquen dintre, no?
Llavors feien rai per treure'ls, no?
Perquè després, si arriba el cas, ja parlarem de com treure'ls,
que què passa, com se fa, etcètera.
Aviam, molt superficialment era important, probablement,
fer aquest petit esbós d'aquesta situació.
Perquè, a més, estem en uns moments de molta confusió social
amb totes les notícies que mesos enrere estan sortint,
d'especulació a diferents ciutats de l'estat espanyol,
de temes immobiliaris que en tronquen directament
amb determinats responsables polítics.
Clar, aquest ambient, doncs, pot crear una miqueta de resposta
o justificació, a vegades, de coses que probablement
no es puguin justificar.
Per tant, què volem fer des d'aquest espai?
Senyir-nos el que diu la llei.
I saber què diu la llei respecte a aquests arrendaments,
entre cometes, que es poden produir
o aquesta ocupació de determinats espais.
Però després, això és cert, el que estàs dient,
però a vegades la informació desinforma.
És a dir, produeix confusió.
Confusió.
Com que aquell ha especulat, jo puc fer això.
Proveix confusió dintre de l'opinió pública.
Exemple, aquest cas tan puntual que estem parlant,
perquè és el recent, d'això de Can Ricard,
que és el que ara s'està sortint cada dia a la televisió.
És a dir, es van ficar dintre,
i el primer dia els Mossos d'Esquadra van rodejar tot el recinte
i no deixaven entrar ni sortir ningú ni fer res.
Efectivament.
Fins i tot es van veure unes fotografies
amb les quals entraven aigua per les taulades de les cases,
pel bus d'ells.
I, en canvi, ahir o abans d'ahir, no recordo tampoc el dia,
es va permetre, a través de l'Associació de Veïns,
van pressionar, perquè entrés la Creu Roja,
i van començar a entrar mantes i aigua,
i algun que viure, se suposa.
Perquè l'Associació de Veïns considerava
que aquella pobra gent que estava a dintre,
doncs, esclar, era una qüestió de supervivència.
Bé, què passa?
Que llavors surten alguns polítics
i un diu que no hi ha dret
i que se'ls ha de fumar fora,
que se'ls ha de treure,
l'altre diu que, bueno, que parlem-ne,
com he sabut.
I l'altre diu que això és el que digui el jutge.
Llavors, cert que es va produir una denúncia
al jutjat de guàrdia
demanant una mesura cautelar immediata
i el jutge, de moment, no l'ha dictada,
aquesta mesura, pendent de veure què és el que passa.
I a tot plegat, aquest matí sentíem
l'alcalde de Barcelona que deia
i aquí anem al punt que ens ocupa avui,
hauríem de canviar la llei
perquè no es pot deixar a una instància municipal
prendre una decisió com aquesta.
i dius, bé, que ens expliquin primer quina és la llei
i ja es farà una opinió.
No té que ser la instància municipal.
És a dir, el sorgues legislatiu,
executiu i judicial,
a veure,
té que privar sempre el judicial,
l'autonomia de l'entjudicial.
Per tant, és un jutge qui té que decidir,
no un particular o un organisme.
El jutge no ha decidit res de moment.
Perdó, el jutge de moment no ha decidit res.
Però, lògicament,
allà hi ha una ocupació indeguda.
L'alcalde que tu dius de Barcelona
deia, eh, nosaltres no podem fer res
el que digui el jutge.
Rentaven una miqueta les mans, en aquest sentit.
Per tant, evidentment,
el que digui el jutge
i que sàpiga l'opinió pública,
doncs que això, d'una manera o d'una altra,
es resoldrà,
perquè sempre el propietari
del lloc ocupat
és el que té que denunciar
i el que té que exercitar una acció,
el que té que fer alguna cosa.
Perquè, esclar, si tu tens una finca,
es fica gent dintre
i tu no fas res ni dius res...
D'ofici ningú vindrà a establir cap pleit, no?
Excepte que es produís una qüestió
com, per exemple,
el tràfic de drogues,
amb la qual, possiblement,
la policia, l'administració,
els Mossos d'Esquadra
anirien sense necessitat
de la teva denúncia, no?
És que, amb aquests temes,
hi ha diversos factors que influeixen,
segons el meu pare.
Primer,
com molt bé hem comentat ara,
la titularitat d'aquell immoble
que està ocupat
no és el mateix
un immoble de titularitat privada
que pública a l'hora de l'administració,
en aquest cas,
l'Ajuntament de Barcelona,
poder actuar.
Segona,
també dependrà
de l'activitat
que es desenvolupi.
No és el mateix
que s'ocupi
un immoble,
una finca
per viure
o per sobreviure
o que es desenvolupi
una activitat
d'aquestes denominades
insalubres
contra llei.
De tota manera,
tinc que dir
que per l'experiència
amb aquest tipus d'assumptes
costa,
en moltes ocasions,
fer fora
amb aquells ocupants,
ja no els diré ocupes,
hi ha dos vies
per tirar endavant
aquestes reclamacions,
la via penal
i la via civil,
a vegades difícils
de diferenciar,
perquè és com altres aspectes
dintre del món del dret
que és aquest tema,
penal o civil.
Sigui per la via que sigui,
cert és,
i potser per qui anaven els trets
de l'actuació,
l'actitud
de l'alcalde
del Batlle de Barcelona,
amb què els jutges
els costa a vegades
prendre una decisió.
Òbviament,
són carde que no,
és a dir,
aquella gent legalment
té que anar al carrer,
però no és una qüestió
tan ràpida i contundent.
Depèn de diversos factors.
Ho dic arrel
que jo recordo
algun cas
anys enrere,
no recordo exactament.
Aquest de Barcelona.
No, Barcelona, per exemple.
El moviment Ocupa
s'havia fet fort
en una sèrie de feus.
I francament
es van tirar endavant
al principi
denúncies
i fiscalia
i l'actuació
dels òrgans penals
a nivell judicial,
però al final
va acabar,
no recordo exactament,
però diria
o amb penes lleus,
imposicions de penes lleus,
és a dir,
per via penal,
o fins i tot
amb l'arxiu
de les actuacions penals,
el sobreseïment,
és a dir,
no consideració
per part dels jutges
que hi hagués cap delicte
i actituds civils,
és a dir,
els famosos llançaments
tal com es fan
amb els desnonaments
per via civil,
dels desausis.
D'acord?
És a dir,
que el tema
és com altres
dintre del món del dret,
amb aparència,
pot ser el pitjor
dels delictes del món,
una qüestió
absolutament mediàtica,
però l'efecte jurídic
no és de la gravetat
que poden comportar
altres actituds
punibles.
Particulars,
que no siguin tan mediàtiques,
segurament.
Cert, cert, cert.
El que passa és que
el que està dient el Víctor
és cert
i seria oportú
que quedés ben diferenciat
a nivell col·loquial
el que és
la situació
d'ocupació
de l'ocupa,
que fins ara
estàvem analitzant,
del que és
l'ocupació
d'una finca,
d'una casa,
d'una altra forma.
a veure,
l'ocupació
per les bones,
per les braves,
precisament és això,
és a dir,
entrar per la força
o d'una manera
inadequada dintre,
que pot significar
que es persegueixi
per la via penal,
és a dir,
una denúncia
i que es prengui
una mesura ràpida.
I després,
l'ocupació
que se'n diu
aprecari,
que vol dir
que algú
ocupa
una finca
sense títol,
és a dir,
sense contracte
ni sense document
que acrediti
que allí pot haver
un lloguer
o un arrendament
encobert
d'alguna manera.
Però amb el beneplàcit
del propietari?
Depèn.
N'hi ha de dues fórmules.
El precari
inadequat,
per dir-ho d'alguna manera,
més o menys tolerat,
i el precari
absolutament
i expressament
reconegut
pel propietari,
autoritzat.
I també hi ha
una forma de precari
que és
l'actuació
d'un arrendador,
d'un propietari,
que de forma
encoberta
intenta dissimular
l'existència
d'un lloguer,
d'un arrendament
dintre d'un local
o d'un lloguer.
Per no declarar els diners.
Per no declarar els diners
o per tenir,
segons ell,
la possibilitat
de poder
desauciar
amb rapidesa
i amb facilitat
aquella persona
o aquell ens
que està dintre
d'una casa.
Per tant,
trobem tres formes
de precari.
Moltes.
A veure,
moltes fórmules
perquè, a més,
això,
si entrem dintre del món
de la via civil,
això ja es complica
en el sentit
que hi pot haver-hi
criteris de jutges,
interpretacions,
plecs,
llargs,
difícils,
recursos...
Estem en un món
ja més complicat.
Mira,
precari
ve del llatí,
un tratadista
que es deia
el piano,
ja en parlava
de tot això,
i era del...
quan hi havia
moltes terres
i hi havia
moltes finques
i no estaven ocupades,
llavors,
molta gent,
els servants
de la cleva,
que en deien,
és a dir,
el poble,
demanava al senyor,
a la propietària
dels latifundis,
pregava preces,
precibus,
que els deixés ocupar,
no?
Això és el precibus precari,
eh?
Vé d'aquí.
Què vol dir això?
Per exemple,
tu tens una casa
i llavors
et poses d'acord amb mi
i dius,
mira,
te la deixo
precari.
Te la deixo,
no em pagues lloguer,
no em pagues cano,
no em pagues preu,
no em pagues res.
Però me la vas mantenint.
Però me la vas mantenint
i tu estàs allí precari
i no et faig cap contracte.
Ara, això sí, eh?
Quan jo ho necessiti,
tu te'n vas.
No pateixis.
Molt bé.
Jo estic allí.
Pacto entre caballeros.
O bé amb document,
dient que t'ocupes a precari.
Es pot fer un document.
A precari,
evidentment.
Reconec que la senyora
o el senyor tal
doncs és propietari
d'aquesta finca
i que jo estic allí a precari
i que no pago mercet preu
ni res de res.
Molt bé.
Molt bé.
I tu estàs allí dintre, no?
Llavors, quan arriba el moment
me'n vaig.
Però què passa si no me'n vaig?
És a dir,
em demana el propietari
i escolta tal
i com m'acorda
necessito la casa
has de marxar.
Jo aniré pagant diners
i tu miràs,
què dius?
Jo no t'he pagat,
que sí, que no.
Ja hi som, no?
Hi ha un plet.
Això, òbviament,
aquestes característiques,
aquestes connotacions
no tenen res a veure
amb el senyor
que li ocupa en una finca.
Sigui per un moment ocupa
o sigui per una persona illada
que es fica dintre d'una casa.
I en aquest cas
que ara comentaves,
què?
Un jutge pot dictar
interpretant la llei
cap a una o cap a l'altra?
No pot.
No pot.
Ha de dictar.
Ha de dictar, no.
Però vull dir,
pot dictar
que té raó el propietari
o pot dictar
que té raó
el que ocupa la casa?
Sí, òbviament.
Per tant,
la llei,
com gairebé totes,
són molt interpretables.
Entrem dintre
del que se'n diu jurisprudència.
És a dir,
entrem dintre del món
d'una resolució judicial
que pot ser d'una manera
o pot ser de l'altra.
O sigui,
pot ser favorable
a les peticions
de la part actora
i la part de la provietat
o pot ser favorable
al cas defensa
que pot acreditar
el contrari
del que l'amu diu.
Clar,
però així com
un contracte de rendament
i, òbviament,
no tinc ni idea
i puc preguntar
a Bajanades.
El que tu vulguis.
Així com un contracte
de rendament
té molt delimitat
els drets
i els deures
d'en dues parts,
un document
o un pacte precari
no té clares
les obligacions
i els drets?
A veure,
tu s'has acabat
de dir una cosa
que em permetrà
que digui
que,
a veure,
has dit
un contracte
de rendament
té molt delimitat
els drets
i els deures.
A vegades no és així.
Bé,
un contracte
de rendament
que tingui limitats
els drets
i els deures...
Perquè a vegades
hi ha contractes
de rendaments
que només posa
el quilo,
tal cosa,
tal cosa...
Malfet.
Què dius ara?
Esclar que mal fet.
Horrorós.
Malfet per les dues parts.
O bé,
un contracte
que sigui el contrari,
que tingui 10 fulles.
Efectivament.
Això què és,
això, no?
O sigui,
el terme mig...
Però és diferent
quan parlem
d'un contracte
de rendament
o quan parlem
d'una situació
d'aquestes de precari.
Totalment, totalment.
Sí, de tota manera,
jo volia posar un exemple,
un cas pràctic,
una miqueta,
potser distorsionant
o exagerant
una miqueta
la situació de precari,
però que pot succeir,
crec,
que en la realitat
amb algun dels suïents
li haurà passat,
o li pot passar.
Imaginem
que som propietaris
d'una finca,
potser catalogada
inicialment com a rústica,
amb una masia al damunt,
i ens trobem
a l'any 1965.
Anem, doncs,
40 i escaig
anys enrere.
Molt bé,
resulta que el nostre avi,
doncs,
en aquell moment,
era propietari
de la finca,
i un amic seu
diu, escolta,
mi deixa's viure
i s'instal·la amb la família,
i aniré pagant
la contribució.
Eh?
Molt bé.
I potser han passat 40 anys.
Molt bé.
Aleshores,
es mor l'avi,
es mor el pare,
i 40 i escaig
anys després,
aquells senyors
vivin allí dintre.
Què pot passar?
No m'agradaria ser el net,
precisament.
Problemes, problemes.
Mareu començo a burxar
amb la meva història
i de seguida trobo,
ai mira,
mon avi era propietari
d'aquesta finca,
la vaig heredar.
Compte,
aquells precaristes
que no han pagat
o no han pagat
a la família mai
cap tipus de quantitat,
s'han pogut,
fins i tot,
convertir en propietaris
d'aquella finca.
Ha de passar un període
de temps determinat?
Compte,
estic en principi 30 anys,
tal com diu la llei.
Però,
poso una situació
que potser hi ha molts suficients.
Això és impossible,
es pot donar a la pràctica.
He posat l'exemple
d'una finca
amb una masia
perquè,
tal com diu la llei,
aquesta possessió
durant més de 30 anys
té que ser pública,
pacífica i interrompuda.
Podrien donar-se interpretacions
per part de segons quin jutge,
que si fos un pis
hi ha hagut
algun tipus d'actuació
que pot interrompre
aquest termini.
Però,
el típic cas
de la finca
amb una casa,
una masia,
a vegades,
jo ja no entraré
a valorar això,
no legalitzada
encara formalment,
no requalificada
com a urbana
o urbanitzada,
però pot ser un cas típic
de qualsevol contrada,
diria,
fins i tot dins del camp de Tarragona
i ja no dic pobles del voltant.
Aleshores,
això és un cas
de precarista inicialment,
mai ha pagat cap renda.
Aquest senyor pot ser el propietari.
I s'ha pogut convertir
en propietari.
Dic pogut
perquè, òbviament,
es té que interpretar,
com molt bé has dit tu,
la llei
i valorar una sèrie de qüestions
que,
directe o indirectament,
puguin tenir a veure
amb la intenció de les parts,
però aquí
seria una situació
de precari
que s'ha desenvolupat
durant un temps
i ha arribat
fins i tot
a consolidar
un títol
de domini
en aquest precarista inicial.
Potser és una situació
una miqueta exagerada
però seria un dret
que a la llarga
ha adquirit aquest precarista
difícil,
dic difícil,
no impossible,
de contrarrestar
per aquest hereu,
per aquest net
que ha remogut
l'herència familiària
detectat aquella finca.
Podria ser una situació.
Això és cert,
això és cert.
El que acaba de dir
ara en Víctor
és una veritat, no?
I això no desanima els propietaris?
No desanima els propietaris
a deixar precari?
No, creguis.
A veure,
cada cas és un món
i cada problema és diferent
i aleshores
un que té un problema d'aquest tipus
doncs, bueno,
que vagi l'advocat, no?
Clar,
però segurament hi ha molts casos
que no tenen conflictivitat.
I si uns es guanyen
i els altres es perden,
uns són més conflictius,
els altres tenen
un criteri interpretatiu,
però el que creiem
que ha de quedar ben clar
és la gran diferència
que hi ha
entre l'aspecte
que hem analitzat
primer amb aquest col·loqui
i aquesta xerrada d'avui
i l'aspecte, diguem-ne,
civil,
és a dir,
més particularista,
més d'interpretació
del dret civil
que és el dret de relació
entre gent,
entre persones,
entre ens, no?
Llavors,
pràcticament no té res
a veure
amb la valoració d'una cosa
i la valoració de l'altra.
És com la nit i el dia.
Clar, no es pot posar
en el mà.
Llavors, per exemple,
la gent que té problemes
de que m'han entrat al mas
i m'he trobat dintre
doncs uns...
Una família.
Una família,
uns immigrants
o uns que...
El que sigui, no?
Què fa allà, no?
Òbviament,
allí no es té que anar
per la via civil,
en principi,
per la via del precari,
perquè allí et trobes dintre,
arribes allí
i trobes amb un agent, no?
Allí tens que anar,
doncs,
als Mossos d'Esquadra,
la Guàrdia Civil,
a la Força Pública,
presentar una denúncia
al jutjat de guàrdia
que s'actuï de forma immediata.
Normalment s'actua
de forma immediata.
Diferent és
quan es comença
a veure ja
algunes basants
de dir
que fa 10 anys
que hi són, allí.
Dius,
et...
I bé vostè ara,
ha d'anunciar-ho
després de 10 anys.
Fa 10 anys allí.
És clar,
els que estan dintre
potser comencen a treure,
no sé,
anem a suposar
rebuts
que viuen allà,
d'alguna associació
o que paguen
alguna colma.
O la llum o l'aigua, no?
La llum és més difícil,
però bé,
també poden pagar la llum
i telèfons i coses
si dius,
ep,
aquí ja passa alguna cosa, no?
Llavors ja no es pot parlar
de l'ocupa,
de l'ocupació pura i simple, no?
Parlem de precari
una de les múltiples formes.
Estem entrant ja
dintre d'un terreny
més complicat.
Ara bé,
quan tens,
repeteixo,
un habitacle,
un pis,
una casa o alguna cosa
i te trobes allí
amb algú
o saps que n'han entrat allí,
doncs el que tens que fer
és anar al jutjat
a teva guàrdia
o presentar denúncia.
Vull dir,
això no està clar, no?
I una cosa ja,
per acabar,
no té res a veure
però potser pot estar relacionat.
No té res a veure,
a veure què serà això, doncs?
No, no, no.
A veure per on sortiràs, ara?
El típic cas de la finca
que tota la vida
hi hem passat
i de cop i volta
m'ha vingut al cap
quan parlàveu de les masies.
És una servitut de pas.
Sí.
És una servitut, això.
Depèn si estàs reconeguda, no?
És una figura...
Sí, és una cosa totalment...
És que és una qüestió
molt controvertida, ara.
Està parlant molt
amb la recuperació
de camins de ferradura
i tot això, eh?
Ui, sí.
Això és una figura jurídica
i uns plantenaments
absolutament diferents
de tot el que estem xerrant aquí.
Doncs hem de dedicar-hi a un programa.
Jo crec que podria ser objecte
d'un altre dia, no?
Això és una altra xerrada, no?
Jo crec que sí.
Per lo vist,
sembla ser que aquest programa
té una projecció
de futur enorme, no?
Jo diria que sí, eh?
Oh, carai, tu!
Llavors val la pena
que es conservi
i que es mantingui.
Doncs, escolteu,
i més tenint en compte
que tenim molts períodes
de festes i ponts
en aquest país
i que aprofitem
per anar d'excursió,
podríem parlar-ne
un dia d'aquesta qüestió
que preocupa
a moltíssimes entitats
i moltíssims particulars
perquè realment
a vegades s'arriba
a situacions molt conflictives
i en les quals
és molt difícil
que hi hagi
un pronunciament judicial.
El món del dret
a vegades és molt conflictiu.
En fi,
però vosaltres sou molt pacífics.
La casuística.
Víctor Roca,
Manel Roca,
ha estat un plaer,
com sempre.
Moltíssimes gràcies
i fins al proper programa.
Gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.