Tens sensacions d'ofec i falta d'aire?
Estàs trist i sense ganes de fer res?
Tens pors i no saps per quin motiu?
Si creus que necessites ajuda psicològica,
contacta amb la psicòloga Sònia Navarro.
Al seu gabinet, al carrer Pau Casals, número 10,
primer tercera de Tarragona,
o ve al telèfon 977 22 05 60.
La salut passa pel benestar psicològic.
Saludem, com cada dijous, Sònia Navarro, psicòloga clínica.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia, Jolanda.
Benvinguda.
Abans de donar pas al tema d'avui,
ens agrada molt aprofitar el temps,
perquè són temes prou importants i transcendents,
per això ens agrada aprofitar-ho bé,
però sí que m'agradaria recordar
que, com tots els espais del matí de Tarragona Ràdio,
per aquest en particular,
la línia telefònica resta a la seva disposició.
quan convingui, vostès poden trucar
si volen fer alguna consulta, alguna pregunta
o algun comentari sobre el tema que tractem,
o un altre que vulguin que tractem en propers programes.
Ho poden fer en directe a través del 977 24 47 67,
o bé a través d'internet, a través del correu electrònic,
ens adrecen un missatge al matí,
arroba tarragonaradio.com,
al matí, tot junt, òbviament,
arroba tarragonaradio.com,
per fer una pregunta, una consulta, un comentari, un suggeriment.
977 24 47 67.
Dit això, abordem el tema d'avui,
que és un clàssic quan es parla de psicologia,
de psiquiatria,
si arribem a un punt diferent.
Ens referim concretament a l'anorèxia nerviosa
i a la bulímia nerviosa,
perquè sembla que és un tàndem,
que va sempre molt en paral·lel als dos trastorns.
Bé, pot anar lligat o no,
el que passa és que moltes vegades es comença
per un tema d'anorèxia
i és molt fàcil acabar amb bulímia.
Vull dir, moltes vegades es donen els dos a la vegada
i a vegades, doncs, des de l'inici ja és anorèxia
i ens quedem aquí,
o bulímia i també ens quedem aquí.
Vull dir que es poden donar les dues,
les tres situacions, diguem.
Sobre aquest tema se'n parla molt,
però més que res el titular,
el cas d'aquella persona concret,
però realment per saber exactament
què és l'anorèxia nerviosa
i no confondre-ho amb aquella joveneta
que vol perdre una mica de pes
i tampoc no passa res,
per situar bé les coses al seu lloc
intentem a través d'una definició
saber exactament què és l'anorèxia nerviosa.
A veure, de fet,
tant en l'anorèxia com en la bulímia,
hi ha un intent de pèrdua de pes,
això és claríssim.
en l'anorèxia és quan la persona realment
arriba a un punt en què degut a altres trastors
que ja té,
o moltes vegades altres trastors
que apareixen arrel de l'obsessió
d'anar aprimant, aprimant, aprimant,
doncs arriba a un punt que el pes
està per sota d'una normalitat,
vull dir, tenim diferents constitucions,
diferents persones, però que està molt per sota
del que la persona pot o necessita
per poder viure amb normalitat.
Per poder afrontar...
Parteix d'un excés de pes, realment?
A vegades sí, a vegades no.
La bulímia, gairebé sempre,
i amb un percentatge molt alt,
parteix d'un sobrepès.
En el cas de bulímia,
gairebé un percentatge molt alt,
realment és una persona,
molt habitualment dones,
perquè el tant per cent de dones
és molt més al que el d'homes,
que ha tingut sobrepès
o que són una miqueta grassonetes,
i llavors a partir d'aquí sí que comencen a fer
diferents estratègies per anar aprimant-se.
En l'anorèxia, a vegades sí, a vegades no.
A vegades són noies absolutament normals,
que a nivell de pes,
vull dir, amb un pes normal per la seva alçada
i per la seva edat i per la seva constitució,
però que en un moment donat realment
comencen a obsessionar-se
perquè estan més grasses
o perquè han d'aprimar-se més
o perquè no els hi cap aquella roba concreta
que volen posar-se.
Aquí tenim tota una història
a nivell cultural
de quin és el model
de noia guapa perfecta
que ens l'estan recordant constantment.
I clar, la publicitat ens envia sempre missatges.
Si algú diu que hem de ser primes
i si no ho som, no som felices.
Les models solen ser excessivament primes.
Oi, són molt felices, ja les veus,
sempre van contentes amb unes rialles
que desfilen que dius
oi, aquesta dona és l'alegria personificada.
Moltes realment,
molt a prop de les anorèxies.
Llavors, realment,
comencen a obsessionar-se molt amb el pes
amb una por exagerada d'engreixar
en l'anorèxia
i això fa que comencin a fer règims molt sabers,
que comencin a vomitar.
Agraveixen el seu cos.
Utilitzin laxants, diurètics,
que comencin a fer molt d'exercici.
El que passa és que, Sònia,
potser no cal confondre
aquella persona que és conscient
que té una tendència a engreixar-se
per la seva naturalesa,
pel seu metabolismo
i que tota la vida és conscient
que ha de fer dieta
en el sentit que ha de mesurar el que menja,
ha de controlar,
s'ha de cuidar.
No confondre-ho amb aquella persona
que està obsessionada.
Com sempre m'agrada preguntar,
l'altre dia quan parlàvem
dels trastorns obsessius,
on està la ratlla?
On podem veure de dir
no, no, escolta,
jo no tinc cap problema,
senzillament és que jo vull cuidar-me,
vull mantenir un pes estable,
o no, realment començo a tenir un problema?
Hi ha una ratlla que ens determini realment
si hi ha problema o no n'hi ha?
Te'n recordes quan la setmana passada
parlàvem precisament dels trastorns d'ansietat
i vam parlar del trastorn obsessiu compulsiu?
Moltes de les noies amb anorèxia
tenen associat un trastorn obsessiu compulsiu
i la línia estava en quin moment
perjudicava totes les ansietats,
perjudicava la teva vida.
La ansietat interferia en la teva vida quotidiana,
no?
Fins a quin punt interfereix?
En una persona que es cuida
i que, bueno, sap que té tendència,
doncs portarà una dieta més o menys equilibrada,
ferà una mica d'esport per cuidar-se
i això és una cosa absolutament saludable i normal,
però si un dia ha de menjar-se un trosset de pastís,
doncs se'l menjarà i no passa res.
No se sentirà culpable.
Amb una noia amb anorèxia,
aquest pastís no se'l permetrà?
Primer no se'l menjarà.
No se'l menjarà.
No, no, perquè a més solen ser personalitats
molt exigents, però molt autoexigents en si mateixes
i molt fortes en el sentit que si realment
no volen menjar una cosa, no la menja.
Una voluntat que si l'apliquen per altres àrees de la seva vida
és envejable, però en aquest cas...
Clar, però és que moltes vegades són noies
amb una capacitat d'estudi molt alt,
amb una capacitat de sacrifici molt alt,
amb un... vull dir, són noies que
en altres àrees de la vida, inicialment,
són molt bones.
Després, evidentment, a l'anar perdent pes,
van perdent força, van perdent concentració
i van perdent totes aquestes àrees
en què eren tan bones,
però que solen ser persones molt...
que realment porten...
inclús que moltes vegades a la família
inclús se les valora molt positivament
perquè són molt fortes, molt sacrificades,
fan tot, treuen molt bones notes,
estudien molt, fan esport,
fan quantitat d'activitats.
No hi ha perfectes.
Gairebé, diríem que sí.
Allò que entenem per perfecte.
Sí, perquè és difícil, no?
I llavors, doncs,
clar, el trastorn obsessiu compulsiu
quan comença, quan realment
tota la meva vida
volta al voltant del menjar,
tot el que...
els meus pensaments van constantment
al voltant del menjar,
de les calories,
d'això m'ho puc prendre i això no.
És a dir, quan deixo de prestar atenció
a altres temes
i em concentro només en que tot és menjar.
Per tant, menjo el mínim,
si tinc oportunitat,
intento gastar moltíssima energia,
amb molt d'esport,
molt d'exercici,
em provoco el vòmit,
pren laxans i qualsevol cosa
que estigui al meu abast
per perdre pes de forma ràpida
i continuada.
Per suposat.
Aquesta és l'acció
que fa la persona que pateix la...
Ingerir poc i gastar molt,
i cremar molt.
En el cas de la bulímia?
En el cas de la bulímia,
aquesta noia
s'acabarà menjant el pastís.
És la diferència, no?
S'acabarà menjant el pastís,
però realment després
es sentirà tan culpable
que el que farà és intentar...
Bé, es provocarà el vòmit.
És a dir, normalment,
amb la bulímia
hi ha un període de restricció
de menjar aliments,
acompanyat d'un període d'atracón,
vull dir,
li puja l'ansietat
d'una manera impressionant,
ha de menjar,
ha de menjar...
De manera compulsiva,
més a més.
Exacte,
el que es trobi,
i llavors després,
com que també tenen
el trastor obsessiu compulsiu,
barrejat,
si recordes,
vam dir,
tenim una obsessió,
fem una conducta compulsiva,
perquè creiem que això
ens evitarà l'obsessió,
i això després
ens fa sentir encara més culpable,
amb la qual cosa
tornem a fer una altra obsessió.
Intentes esmenar
a un altre lloc que has fet
i així et passaràs el dia.
Llavors,
en aquest cas,
hi ha un període
de restricció de menjar,
seguit d'un període
d'atracón
que no es pot,
seguit,
evidentment,
de la provocació del vòmit,
perquè realment
se senten molt culpables,
i llavors han de...
Pensen que traient
o vomitant,
doncs llavors realment
les calories les trauran.
Llavors fan aquests...
Els atracons
solen ser
en tipus de menjar
precisament del que engreixa,
és a dir,
la majoritària...
els dos trastorns,
no?
Sí, sí, sí.
Poden anar per separat
o associats?
Sí,
poden anar per separats,
hi ha persones
que només tenen anorèxia
o que només tenen bulímia,
però moltes persones
comencen fent primer
la restricció del menjar
en plan anorèxia,
i al final del procés
acaben patint bulímia.
La bulímia
moltes vegades
es dona
en noies grassonetes,
però quan ve
d'un procés d'anorèxia,
quan s'arriba
la bulímia
la noia està
absolutament
prima,
però prima,
prima,
prima.
De les conseqüències
en parlarem
immediatament,
però clar,
el que ens agrada
sobretot
intentar esbrinar
és per què s'ho segueix.
Jo imagino
que són moltíssimes
les causes,
però algunes
s'apunten
amb una certesa
de dir
que passa per això.
Mira,
en els dos trastorns
el que hi ha
és una alteració
de la percepció
de la imatge.
Aquest és el trastorn
que realment
existeix.
Llavors,
nosaltres tenim
una representació
mental
de la nostra imatge
i del que creiem
que els altres
veuen de nosaltres.
Es correspon
amb la realitat
generalment?
Sí, habitualment sí.
És a dir,
el que jo veig al mirall
és el que veuen els altres,
en principi,
en una persona
que no tingui cap trastorn.
Sí, sí,
habitualment sí.
Però llavors,
en aquest cas,
en els trastorns
alimentaris
hi ha una alteració
en aquesta percepció
que la persona té
de si mateixa.
Llavors,
normalment,
són persones
que durant
el llarg de la seva vida
han tingut molta insatisfacció
amb el seu cos.
És a dir,
que d'alguna manera
no s'han agradat,
es refusen,
no li agraden parts del cos
o no li agrada el cos.
Això passa molt
en general
a l'adolescència.
Per això és
l'etapa d'inici
bàsicament
dels trastorns alimentaris.
perquè és una època
de canvis físics,
és una època
en què un no s'acaba
d'agradar
i és una època
en què,
segons la percepció
que tinguem,
si som molt autooxigents,
doncs aquí podem anar fent
una alteració
de la nostra percepció.
Vull tot perfecte,
estudio molt,
també vull un cos perfecte.
Exacte.
Llavors,
van negant,
o sigui,
l'alteració de la percepció
inclou
que realment
no s'agrada
al seu cos,
que neguen
el seu baix pes,
és a dir,
que moltes vegades
una persona
li diu que està prima
i diu que no,
no, no,
no estic prima
perquè mira,
aquí em surt no sé què
o allà em surt no sé quantos.
I surt un os,
perquè realment
estan en una situació...
Però sí,
l'important
que hem de veure
és que no es cuento,
és a dir,
la persona realment
es veu,
així hi ha l'alteració...
estem parlant
d'una alteració...
L'alteració que tenen
de la percepció
del seu cos
vol dir que realment
aquesta persona
es veu grassa
o es veu...
Quan es mira
no es veu el conjunt,
es veu unes certes zones
i se les veu afectades.
Vull dir que aquí
hem de treballar.
Hi ha moltes queixes constants,
aquesta persona
és una persona
que es queixa,
és que estic grassa,
és que no puc menjar això,
és que hauria de fer
més espor,
és que no m'agrada això,
això no em queda bé.
hi ha queixes
sobre coses
que a vegades
són inapreciables
per la resta de persones
o que ni s'han fixat,
vull dir que
eviten situacions
en què han de mostrar
parts del cos,
per exemple a la platja
o comencen a intentar
no anar
a llocs públics
en els que,
doncs,
bé,
realment el cos
es vegi
o una part del cos
que es pugui mostrar,
no?
I comencen a fer
intents d'amagar
o de dissimular
algunes parts del cos
concretament
per les que comença
l'alteració
a la percepció
perquè normalment
la gent no comença
a veure's grassa
per tot arreu,
sinó que
no m'agrada la panxa
o no m'agrada
el cul
o no m'agrada
una part
del meu cos.
Són noies
amb una autoestima
molt baixa,
amb molt poca confiança
en si mateixes,
no?
Que
moltes vegades
inclús van deixant
de fer coses
que fins a aquest moment
i es van aïllant
i es van aïllant
en gaudint,
en gaudit,
per suposat.
Però és un dels factors,
és a dir,
precisament perquè es pugui donar
aquesta malaltia,
un dels factors
mantenidors
és que s'aïllin.
Perquè si no,
realment,
si no s'aïllen,
a veure,
com que estan
obsessionades
tot el temps
amb el menjar,
evidentment,
necessiten temps
per pensar en el menjar
i això implica
que han de deixar
de fer altres activitats
socials
perquè posen
massa energia
en l'exercici,
la dieta,
el que mengen,
el que no mengen
i s'amaguen
de certes conductes,
sobretot en les bulímiques
s'amaguen
de les conductes
de vòmit.
Has fet referència
als factors mantenidors
que és una definició
de...
Hi ha altres factors,
no?
Que també cal tenir en compte.
quan parlem tant
d'anorèxia
com de bulímia.
Sí.
Mira,
amb l'anorèxia
com a factors
que predisposen
o que poden predisposar,
no sempre és igual,
jo ara dic factors
que poden...
Després,
cada cas
és molt particular,
però com a factors
predisponents,
és a dir,
que predisposen,
hi ha l'edat,
entre els 13
i els 22 anys,
precisament perquè
és un moment
que la persona
s'ha d'ajustar
al seu cos,
per tant,
és un moment
en què l'alteració
de la percepció
del cos
pot ser més habitual.
Persones
que tenen
un pensament dicotòmic,
és a dir,
tot és blanc
o tot és negre,
que no veuen
un intermig,
jo estic grassa
o estic prima,
però no puc veure
un intermig
que estic bé
o que estic normal,
que tenen
molta necessitat
d'aprovació
per part dels altres,
és a dir,
que basen
tota l'autoestima
a l'exterior,
que encara no
s'han format
en aquest nivell
i que són molt
responsables,
però molt,
molt,
molt responsables,
és a dir,
que...
Són un contrasentit,
sí,
doncs pot ser
un factor
precisament
per l'autoexigència.
Això poden ser...
Jo, perdona,
Sònia,
alguna vegada he sentit
dir que en aquest cas
com en altres àmbits
de l'educació
i de pujar als fills
l'actitud
de la mare
prèviament
és molt important
del pare també,
però la mare,
diguem-ne,
com a figura femenina
que contempla la filla
en aquest cas
i parlem sobretot
de dones,
ara sentit
d'aquelles mares
que també,
sense patir cap trastorn,
estan tot el dia
que m'he deprimat,
tot el dia fent dietes,
tot el dia parlant
del tema,
d'elles mateixes,
diuen que no és gaire positiu
que la mare,
independentment
que les seves filles
adolescents
tinguin algun tipus
de trastorn,
que no remenin tant
aquestes coses
dels quilos
i les dietes,
no?
Bé,
és un factor,
si tu,
és com tot,
aprenem a la família,
llavors,
si a la nostra família
aprenem
que tot va al voltant
del cos,
del físic,
del pes,
doncs el cos,
el físic i el pes
serà molt important
per mostrar-nos
a l'exterior,
no?
També les famílies
que són molt protectores
també poden ser
com un factor
que pot predisposar
famílies molt rígides,
famílies
en les que els conflictes
no se solventen,
és a dir,
que s'eternitzen,
es queden aquí
una mica en l'aire
i, bueno,
es queden,
però que no s'acaben
de solventar,
famílies
en les que no reconeixen
els límits individuals,
és a dir,
que és molt difícil
que cadascú
tingui el seu espai
i el seu rol,
no?
Que sàpiga...
Tot molt barrejat,
vull dir,
tothom,
a vegades,
els papers
estan al revés,
no?
Una mica invertits.
Els pares amics,
els pares col·legues,
les mares que són
la millor amiga,
la filla,
aquestes coses
que a vegades hem de parlar,
les filles que fan de mare
i les mares que fan de filles,
vull dir que...
Ai, tenim molts programes
pel davant, eh, Sònia?
Déu-n'hi-do.
I també quan hi ha
trastorns afectius
amb la família,
especialment en les mares,
que és la figura femenina,
és a dir,
quan la mare té problemes,
que és una miqueta
el que tu estaves comentant,
no?
I també,
com a factor
que pot predisposar,
poden patir aquest problema més
les famílies
de nivell socioeconòmic alt
que no pas,
baix o mitjà
i famílies, doncs,
amb valors estètics
molt importants,
és a dir, que...
Sí, que li donen
molta importància
a l'aparença,
a tot aquest tipus de coses.
Exacte.
A nivell de factors
més precipitants,
és a dir,
aquests serien els que
poden predisposar,
d'acord?
Perquè ja he dit,
que a veure,
són factors generals,
amb cada història
no es donen tots,
és evident.
Hi ha un patró
i a partir d'allà,
doncs,
cada cas és diferent.
Exacte,
i hem d'anar buscant
cada cas particular,
però com a factors
precipitants,
doncs,
tots aquests canvis
que es donen massa
sobtadament a l'adolescència,
que són tan sobtats
que la persona
no pot assumir
tan ràpidament,
quan hi ha separacions
o pèrdues
una mica doloroses,
però que no s'acaben de...
que el conflicte
es queda en l'aire,
no?
El que estava dient
de la família
que deixa el conflicte
en l'aire,
quan hi ha un increment
ràpid de pes,
quan hi ha un increment
d'activitat física
que llavors s'aprimen
sense buscar-ho
i a partir d'aquí,
doncs,
li agafen el gustillo,
estem millor així,
doncs va.
Igual no era
un objectiu inicial,
però per alguna raó
s'augmenta l'activitat
i es consumeix més
segons s'aprima
i llavors a partir d'aquí
comença a obsessionar-se,
no?
I com a factors
mantenidors,
és a dir,
que ens ajuden
a mantenir
l'aïllament social,
per suposat,
que ho he comentat abans,
l'activitat física
i que
hi hagi problemes
a nivell familiar,
és a dir,
que la interacció
amb la família
sigui una mica
no massa correcta,
no?
Que els papers
no estiguin
ben col·locats,
que l'autoritat,
que no l'autoritarisme,
l'autoritat
no estigui clara,
que no hi hagi
unes pautes...
No estiguin
establert a la jerarquia
familiar,
no?
Sí,
inclús a vegades
que no hi hagi
unes pautes
a nivell alimentari,
val?
i famílies
que no s'asseuen
a menjar mai,
no hi ha uns horaris...
Exacte,
que cadascú menja
una mica el que vol,
que cadascú es fa...
Hores del dia a menjar,
es menja amb la família,
es dedica un temps...
Exacte,
llavors això també
pot ser un factor
una mica...
Pot ser tot,
que predisposi,
que precipiti
o que mantingui,
no?
Quina és la incidència
que té així
a grans trets
entre la població?
Doncs mira,
l'anorexia
sol ser un 1%
de la població
i la bulímia
entre un 1 i un 3.
És a dir,
és molt més habitual
la bulímia
que no pas l'anorexia,
eh?
Encara que es parla
més de l'anorexia, eh?
S'apunta que els nois
també comencen
a incorporar-se una mica,
imagino que
entran també
en aquests patrons
de bellesa,
d'estètica,
entre d'altres coses,
no?
Que també hem comentat
alguna vegada.
Sí,
però els nois
va de...
de cada 10...
O sigui,
perdona,
d'entre 1...
de cada...
Sí,
espera que ho digui,
que ara estic jo.
que ho digui bé.
1 de cada 10,
més o menys, eh?
És a dir,
com a...
per 10 noies
que mateixen
alguna alteració.
Un és un noi
i 9 són noies.
Aquesta és la proporció.
Parlem de les conseqüències,
breument,
perquè, com sempre,
el temps passa molt ràpid,
són de diferents tipus,
òbviament.
Sí,
n'hi ha de dos tipus,
més a nivell fisiològic
i més a nivell psicològic.
Començo per les psicològiques,
perquè si no ens dona
gaire temps d'acabar,
doncs ja...
Ja en parlarem.
Però moltes vegades
aquest trastorn
va associat
a depressió
o distímia.
Distímia,
si recordes,
era aquella depressió
cronificada,
que, bueno,
en simptomatologia
més dèbil,
però molt cronificada
en el temps.
molta ansietat,
molta irritabilitat,
molta dificultat
per conciliar la son.
És a dir,
sempre va associada,
tant la bulímia
com l'anorèxia,
a alguns
de tots aquests trastorns
que estic dient.
Problemes de concentració,
autoestima baixa,
pensaments negatius,
constants,
irracionals
del seu cos,
canvis sobtats
de personalitat,
és a dir,
canvis d'humor,
molt, molt...
Tendència a l'aïllament,
trastorn obsessiu compulsiu,
problemes de relacions
amb altres persones,
problemes d'addicció,
pot comportar,
i trastorns
del control d'impulsos,
és a dir,
comprar compulsivament,
robar,
o fer alguna conducta...
Vaja,
un absolut descontrol
de la teva vida.
Per suposat,
perquè pot crear
tota una sèrie
de trastorns
associats
amb aquest...
Perdó,
el control dels seus actes,
de les seves decisions,
són persones que queden,
doncs,
una miqueta,
descontrolades,
i mai millor dit.
Des del punt de vista
fisiològic,
que fa estralls
aquesta malaltia.
Per suposat,
perquè mira,
pot produir temes de...
problemes
amb les dents,
pot produir...
a part que produeix
desnutrició,
llavors problemes
amb la pell,
augment del...
del vellocorporal,
no?
Problemes
amb els ronyons,
inclús en graus
molt extrems,
que el cor...
problemes amb el cor,
molta fatiga,
pneumonia,
la menorrea,
la pèrdua de la...
de menstruació,
anèmies,
perdona,
alteracions a l'esòfag,
perquè se'ns oblida
que quan hi ha molta bulímia...
Clar,
l'àcid gàstric,
realment de l'estómac,
està constantment passant
per l'esòfag,
i l'estómac està preparat
per aquests àcids.
l'esòfag no està preparat
perquè això sigui
una cosa contínua,
no?
Molt de restrenyiment,
bueno...
Hi ha un deteriorament
del cos absolut.
A nivell físic,
molt important.
I els tractaments
no són senzills,
no tothom se'n surt,
i pràcticament,
en bons casos,
és per tota la vida,
com aquell que diu,
no?
Mira,
el tractament és complicat,
o sigui,
es pot fer un tractament
a nivell ambulatori,
és a dir,
a nivell de consulta,
quan estem en els inicis,
a primera fase,
és a dir,
a la primera fase,
quan la persona està tontejant
una mica al menjar,
però l'alteració
encara no és molt greu,
i encara,
doncs,
el seu pes està en un pes
dintre de tot normalitzat,
i no hi ha cap deteriorament
en aquest nivell físic,
que això també implica
que a nivell psicològic,
encara que hi hagi ja
temes d'ansietat,
o temes de distímia,
o temes d'obsessions,
encara no hem arribat
a trastorns greus,
llavors,
es pot treballar
a nivell de despatx,
a nivell ambulatori,
diguem,
en les primeres fases,
que això és la recomanació,
perquè són els que realment
van,
se'n surten,
vull dir,
sí,
no,
no,
perquè està en una primera fase
quan a qualsevol malaltia
és agafar-ho a temps,
exacte,
llavors ja,
en segona fase,
s'ha de treballar més
en hospital de dia,
és a dir,
la noia ha d'estar ingressada
tot el dia,
encara que la nit
pugui marxar cap a casa,
perquè llavors allà
és com menja,
llavors és,
perquè s'ha de vigilar molt
que es mengi,
i que no es mengi
i en fases ja molt greus
s'ha d'ingressar
en un hospital,
moltes vegades
en unitats psiquiàtriques,
perquè llavors
ja tots els trastorns
psicològics afegits
ja són molt greus
que també s'han de treballar
i sobretot
perquè físicament
és que moltes vegades
s'ha de sondar.
En fases molt avançades
parlem de noies,
una noia que pugui tenir,
que pugui fer
un 65 d'alçada
pot estar en 28-30 quilos,
en els casos molt avances
d'anorexia,
estem parlant d'un trastorn
però molt i molt greu.
És que no ens podem oblidar
la malaltia
que ens pot portar a la mort,
l'anorexia
i que a més
és el camí, no?
En la bulímia
és més complicat,
vull dir,
per això també
el percentatge
de la població
és més alt
perquè es pot mantenir
més aquesta malaltia
més amagada
en el temps,
la gent no se n'adona tant
perquè si la persona
realment sap
aïllar-se
per fer els vòmits
i tal,
el pes no baixa
tan...
A veure,
les afectacions
són algunes físiques
però no són tan greus
com en l'anorexia,
per tant són més difícils
de detectar
per l'entorn.
És un trastorn
sens dubte
propi de la nostra societat,
macabrament,
algú deia
que al tercer món
no hi ha casos
d'anorexia
ni de bulímia.
En el nostre primer món,
sí,
és una malaltia occidental
i absolutament moderna
i que té molt a veure
a banda de tota
aquesta explicació
que ens ha fet la Sònia
amb l'actitud
que tenim tots plegats
i la nostra pròpia societat
amb aquest culte
al cos,
que Déu-n'hi-do.
És un envàs
que tenim per tota la vida,
l'hem de cuidar
però això no vol dir
que tampoc l'haguem de tenir perfecta,
cadascú té el que té.
Sònia Navarro,
psicòloga clínica,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
Ens trobem la propera setmana.
Fins la setmana que ve.
Sents que no pots controlar
els teus impulsos
ni la teva conducta?
Creus que tens pensaments
molt obsessius i repetitius
que et fan perdre
molt de temps?
Si creus que necessites
ajuda psicològica,
contacta amb la psicòloga
Sònia Navarro.
Al seu gabinet,
al carrer Pau Casals,
número 10,
primer tercera de Tarragona
o ve al telèfon
977-22-0560.
La salut passa
pel benestar psicològic.