La Tertúlia
Ens queda un quart contartuli
que, en fi, no ens ha avisat que tingui cap problema
d'última hora, així que esperem que s'incorpori,
que és el director de l'ISM de Torreforta,
Rafael Muñoz.
Amb aquests quatre convidats
comentarem l'actualitat del dia.
Estan bé de salut, per cert, perquè avui tenim
com a notícia destacada l'inici
d'una vegada tres dies als metges
i no sé si tindrà repercussions o no
als hospitals i als centres d'atenció primària,
però n'hi ha vaga. Estan bé de salut o no?
De moment sí, i hem pres una aspirina
de bon dematí per
fer medicina preventiva.
Sí, el polen ataca, però vaja, l'aguantem.
Al·lèrgic al manel o no? No, no, afortunadament.
Però hi ha molts, eh? Moltíssims, molta gent, sí.
I el Joan, que està bé de salut?
Millorant.
Sí? Sí. Però, en fi, no necessites anar al metge.
De moment no.
El que sí, potser necessita anar al metge, perquè acaba d'arribar
ara mateix, és el quart contartuli.
Rafa Muñoz. Rafa, bon dia. Bon dia.
Jo vaig anar ahir nit al metge.
On has posat aquest cas?
Amb previsió que avui hi havia vaga.
Exacte.
Que va, bé, amb el braç enguixat.
Sí, sí, és una fractura de canell.
Violència domèstica.
Molt estret de la seta.
Home, bé.
Fent una truita, batent l'ou per fer una truita.
Home, preferiria dir violència escolar,
quedaria més titular, no?
Els alumnes de l'ESO agradeixen els directors.
Això és potser.
Arribarem.
Tan malament estem als dies?
Bé, no, estem bé, estem bé.
Bé, un problema domèstic, en fi, que no va més, no?
Ara, uns quants dies amb el braç enguixat?
Sí, sí, un parell de mesos, de moment.
L'atenció a l'hospital, l'atenció sanitària, bé?
Correcte?
Sempre correcte.
Jo és que sóc molt correcte dels metges, també.
Com veuen això de la vaga dels metges?
Sense que cap dels quatre tingui una vinculació professional
amb aquest col·lectiu, com ho veuen?
Fatal, fatal.
Jo estic absolutament en contra del sistema reivindicatiu de la vaga,
si no és, absolutament inextremis.
I no crec que sigui el cas.
I quan la vaga afecta la salut pública,
això ho hauria de tenir molt en compte
i ja dic que hauria de ser un recurs darrera possibilitat.
Manel.
Bé, el que diu el Ton sembla que hauria de ser així, no?
I, per tant, també sembla que una vaga mèdica
no sempre sigui adient per la societat.
És un servei públic d'importància, de primera fila.
Però també caldria tenir en compte
quin és el rerefons aquesta vaga, no?
I, per tant, doncs, jo no sé exactament.
Quin és el rerefons?
Algú de vosaltres?
Hi ha qüestions laborals, de falta de personal,
també salarials.
Tot de sempre, no?
Falta de recursos humans i millores econòmiques.
Bé, en principi, ja dic, la vaga mèdica
es té d'observar d'una manera especial, no?
Ara, hi ha en rerefons raons importants,
cal estudiar-les i valorar-les també, no?
Joan, els arqueòlegs no feu mai vaga, no?
Em sembla?
Ja són drupos de mena, no?
No, ara treballen intensament, eh?
Aquí treballeu sempre al 100%.
Sí, de moment no ens podem queixar aquí a Tarragona
de la feina que tenim,
però vaja, tornem al tema dels metges.
Evidentment, una vaga mèdica és un tema molt delicat.
I començant per ho mateix.
Jo demà tenia una prova mèdica que me l'han suspès
i m'han tocat bastant el nas, no?
Però per l'altra banda, dius,
potser sí que hi ha coses que a la sanitat pública no funcionen.
i suposo que els metges es veuen abocats
a prendre aquestes mesures dràstiques.
Ara estudiem què hi ha darrere i veiem què passa, no?
Però, vaja, pel que sents de gent, amigues, companys, metges,
les coses no acaben de rutllar com haurien de rutllar.
I llavors s'han vist obligats a entrar en aquest tema tan delicat.
Rafa?
Aquí hi ha tres coses, no?
Una és la clàssica.
Aquest país jo crec que algun dia necessitaria una regulació del dret de vaga.
S'ha intentat en alguna ocasió,
mai s'ha pogut arribar a un acord,
de vegades pels sindicats,
de vegades pels empresaris,
de vegades pel govern.
Dos, els metges, si realment,
clar, jo tinc les notícies que té tothom, no?
Les que sortem pels mitjans de comunicació,
si realment el que diuen és cert,
i sembla que la conclusió és cert,
home, a mi m'espanta bastant, no?
Perquè, clar, és que, dius,
que aniré a un metge
que potser el dia que et toquen a tu
porta 60 hores de treball a la setmana.
Espanta una mica, això, no?
Perquè se suposa que jo ja està en plenes condicions físiques i mentals.
No sé si una persona
amb una activitat tan delicada com és la medicina,
després de 60 hores setmanals
està en condicions d'atendre perfectament bé algú.
Per tant, el tema ja no és un tema del metge,
és un tema del sistema.
I els polítics,
els que manen en el sistema sanitari,
potser s'haurien de plantejar què s'està passant aquí, no?
I després que el tema pròpiament de la vaga,
penso que és d'aquestes vagues que jo crec que s'haurien pogut evitar.
Rafa, jo crec que en el rerefons hi estan d'acord,
en el rerefons de la vaga hi estan d'acord fins i tot els polítics,
perquè el sistema no funciona i això és una obvietat.
Això ho sabem,
sabem com estem en llistes d'espera, etcètera, etcètera, etcètera.
La falta de personal, la falta de mitjans,
i això en tots els àmbits.
Jo el que deia que penso que el mitjà reivindicatiu és excessivament dur,
és dur i coactiu,
però no només coactiu front a la classe política,
que és els que han d'arreglar.
I penso que si poguessin ho arreglarien d'avui a per demà,
el tema és que no es pot arreglar d'avui a per demà.
És un tema excessivament coactiu fins i tot amb els receptors del servei mèdic.
Ens ho diu el Joan, li han sospès una prova mèdica,
qui no ha viscut una situació d'espera amb certa angoixa
quan estàs pendent de proves mèdiques,
que s'allarguen en el temps una barbaritat
i que damunt d'avui a per demà te la puguin suspendre.
El dany moral és greu, és important.
Jo he dit que, sens dubte,
no qüestiono el dret dels metges a reivindicar,
a demanar, a millorar, etcètera, etcètera, etcètera.
El sistema.
Jo penso que arribar al plantejament de la vaga
ha estat excessivament precipitat, dur,
i que no és una solució final.
Ai, un mitjà final.
Això és el que dic.
Què fa i el sistema, doncs?
El sistema sanitari de la sanitat pública.
Fixeu-vos en una cosa.
Ara tenim el problema mèdic
i fa unes setmanes teníem el problema amb els mestres
i tot el merder aquest cagut
en una hora més de...
Del Pacte Nacional per l'Educació.
Sí, és curiós, no?
O és significatiu que dos temes
de cap dalt importància social,
com és el tema de l'educació i el tema de la sanitat,
estan tibant fort i hem de veure,
aviam, com reaccionen totes les parts,
o reaccionem totes les parts,
perquè som tots implicats i se solucionen.
I darrere hi ha un tema de què?
De mitjans, com diu l'Anton,
de diners, de personal, etcètera, etcètera.
Per això dic que és un problema de sistema.
Educatiu i sanitari en els dos casos.
És a dir, van més enllà d'unes reivindicacions concretes
d'uns col·lectius professionals.
Sembla que hi ha gent en temes estructurals.
I de cost econòmic.
És a dir, el cost de la sanitat, el cost de l'educació,
comporta a nivell estatal
la necessitat de grans mitjans econòmics.
Això fa cruixir una mica,
perquè la societat evoluciona molt ràpidament
i les estructures o infraestructures que existeixen
no van tan ràpidament.
I a més, cada vegada la gent, la societat demana,
demanem més servei, demanem, diguem-ne,
més necessitat que entri diner, no?, indirectament.
És que això, en poques paroles, és l'estat del benestar.
És a dir, si aquesta estructura de l'estat del benestar
està fent crac o no.
I l'assumim bé o no?
Home, pot arribar a fer crac.
Difícil, això.
Els estats del benestar,
sortint després de la Segona Guerra Mundial,
amb una Europa que en aquell moment es plantejava
unes solucions alternatives al liberalisme econòmic,
però, vaja, tot pot estar en crisi.
Home, jo no crec que faci crac.
El que passa és que hi ha problemes estructurals,
importants, vull dir, que s'han de solucionar.
Hi ha problemes de recursos,
però no és tot un problema de sistema.
Jo, amb l'exemple que posava el Joan
del tema de les lliures en la hora,
que, vaja, no ens afecta perquè només s'afecta a primària,
aquí justament és el contrari,
vull dir, no és un problema de recursos.
La Generalitat hi aboca més recursos,
vull dir, destina 1.200 milions d'euros en aquesta hora
i, en canvi, no agrada als professionals.
Per què? Doncs, bueno, probablement perquè s'està fent malament,
probablement perquè no s'està dialogant en les parts,
probablement perquè moltes vegades els polítics
a lo millor no coneixen de primera vaga
què és el que està passant a les trinxeres.
I això és important.
Jo penso que en qualsevol d'aquestes qüestions
hi ha mancat molt de diàleg.
I jo per això ho deia abans,
a lo millor en el tema dels metges,
si s'hagués produït més diàleg
i s'hagués produït més...
No ho sé, eh?
S'hagués evitat aquesta vaga.
A part del tema de diàleg hi ha temes estructurals.
Per experiència personal,
que està en un hospital...
Home, el diàleg per arribar a conces d'estructures.
I hi ha persones tres dies dormint a urgències
perquè no hi ha llits.
I això és un tema realment que existeix, no?
I les llistes d'espera existeixen.
A banda d'un tema d'estructures...
Sí, però és que al mig jo no ho saben,
que els polítics és això, eh?
És que jo dubto que ho sàpiguen.
Segons quines coses, eh?
A llavors que estan discutint-se
que si envien cartes o no envien cartes
als membres del partit,
o al 3%,
o que si som una nació o no,
i els problemes diaris, quotidians,
no ens els solucionen.
Millor que donem la gestió a la caixa
que potser ho farem millor.
Perquè el cervell de la sanitat pública
estaria per sota en aquests moments
i en aquest país
per sota del que seria desitjable?
Arran d'això que comentava ara el Joan, eh?
Tres dies...
Sembla que sí.
Sempre, sempre.
A urgències, esperant un llit...
Llistes d'espera.
Llistes d'espera.
Llistes d'espera amb l'angoixa
que comporta l'espera
d'una intervenció quirúrgica,
fins i tot,
amb uns temps
absolutament inadmissibles, intolerables.
El dany moral que li genera...
Segurament perquè cada cop
el ciutadà és més exigent també, no?
Escolta en la societat.
És aquest el tema.
És a dir, l'estat del benestar
que és una situació absolutament canviant
i a l'alça
on té el límit.
Llavors, com no en té de límit,
com no en té de límit
i va a carrera feta
precisament tot el que és
l'organització i la infraestructura
per donar acollida i donar servei
a aquest estat del benestar,
penso que es haurien de prioritzar les qüestions.
L'estat del benestar com a objectiu,
correcte, però prioritzem.
I la sanitat tindria que ser,
la sanitat d'educació tindria que ser,
està a la primera línia de la llista
en diferència respecte ja a la segona i tercera.
Aquest és el problema.
Qui és el reproche, jo penso,
on podem fer els nostres governants?
Que sí, l'objectiu, l'estat del benestar,
cada vegada demanem més,
cada vegada demanem més,
no té límit
i s'ha d'anar a carrera feta darrere.
Com quan no s'hi arriba,
si és que no s'hi arriba
perquè no s'hi pot arribar,
que com més tenim més demanem,
prioritzem i llavors diem sanitat
per davant de tot
i amb diferència respecte a altres partides pressupostàries,
com per exemple armament,
si ja podríem començar a parlar
amb què es destinen els diners.
Defensa, no?
Exactament.
El que seria l'estat espanyol.
La defensa és un concepte...
És que defensa...
És que defensa...
Diguem-ho clar.
No, no, no.
Diguem-ho clar.
Defensa és un concepte necessitament genèric.
I defensa potser també fa coses positives i bones,
quan diuen que són amb missió de pau, etcètera, etcètera.
No, no.
Un F-16 o un F-18,
un avió d'aquests,
no sé quants,
mils de milions de pessetes val
a una sola peça.
Una sola peça.
Això esborrona,
de tal manera que dius,
home, un de menys,
pel que serveixen,
que és per fer la guerra,
que és material de guerra,
no de missions de pau,
doncs, home,
prioritzem-ho.
Potser és aquesta la dinàmica
que tenia que seguir els governants.
A mi hi ha un tema que em preocupa,
que és la dualització de la societat
que s'està produint.
Què vols dir, dualització?
Vull dir que una prova...
No ho sé.
Jo, com que sóc cardiopatat,
m'he passat d'arribar aquestes històries.
El que no pot ser
és que jo demani una prova
qualsevol,
de tipus cardiològic,
que és important perquè és el teu cor,
i que diguin,
això jo d'aquí sis mesos li farem.
en canvi,
per la mútua,
per una mútua,
de les mútues privades
que hi ha en aquest país,
que te la puguin fer
al cap de dos dies.
Clar.
Pagant-se en Pere Carta.
Per tant, clar,
està generant que
aquells de nosaltres
que ens podem pagar
una sanitat privada,
estem pagant
aquesta sanitat privada.
Coexistint la sanitat pública,
és evident,
perquè, clar,
no és de dir,
és que, mira,
jo he optat
perquè,
com que tinc diners,
deixo la seguretat social
i, per tant,
me passo al sistema sanitari privat.
No, no,
jo continuo tenint
la seguretat social
perquè me la continuen
descomptant cada mes,
però, a més a més,
si vull tenir
una certa premura
en el temps
en aquelles coses importants,
m'he pagut
una sanitat privada.
Però, pensa una cosa,
paga la sanitat privada
per anar al metge,
però quan tens
un problema greu,
et vas a arraure,
al final,
en una clínica privada
que després
tenien per urgències
en un hospital públic.
Aquest no és el problema,
jo,
el problema és,
i la gent que no es pot pagar
una sanitat privada?
Malament rai.
Clar,
és que aquest és el problema,
això deia societat dual,
urgències.
Tenen una bona sanitat,
la pública,
és una bona sanitat,
jo crec,
una bona sanitat,
a més,
és la que té més mitjans
i, per tant,
en medicina
el que compta
són diners
per investigar
i per tecnologia,
per maquinària
i instrumental, etcètera.
el que passa és que
les llistes d'espera
ho fan molt bé tot.
Clar.
Ho fan molt bé tot.
És a dir,
el sistema està col·lapsat.
És a dir,
una prova cardíaca,
que et diguin d'aquí a sis mesos,
dius,
caramba,
si en sis mesos
m'ho pot passar absolutament de tot,
els temes d'acord,
no?
O l'angoixa
de dir si tinc o no tinc
una enfermedad coronària.
Però és curiós això
que esteu dient
perquè d'alguna manera
contradiu el sentit de dir
el sistema està col·lapsat
però la sanitat,
potser el ciutat
s'acaba refiant més
de la sanitat pública
en última instància
que de la sanitat privada.
Jo ho he dit sempre,
si em passa alguna cosa greu
que em porti.
Per experiència pròpia,
sens dubte.
Les coses greus, sí.
El que passa és que
això provoca un altre
efecte de rebot.
Vull dir,
que la gent que ha descobert
ara, home,
doncs que si vols
que t'atenguin ràpidament
entres per urgències.
I col·lapsa.
Llavors col·lapsa
el sistema d'urgències.
Vull dir,
un altre tema
que jo sé que porto
els col·làrics avui,
però la immigració,
clar,
a la immigració
o els nouvinguts
que en diem ara,
els jubilats que venen
del nord d'Europa.
En segons quins barris,
en segons quins caps,
estan provocant
un col·lapse del sistema
perquè ja entren
directament per urgències
o perquè, evidentment,
potser tenim més
problemes sanitaris
que els nadius.
I per fer front
a la nova immigració,
aquests jubilats
que venen del nord d'Europa,
com diu el Joan,
què fem?
Clar, el sistema?
Cada cop necessitarà més...
Cada vegada més gent.
La gent fa més gran
perquè els avenços
tecnològics...
Per tant,
més diners.
Més diners.
Per tant,
vol dir reestructurar
el pressupost,
menys avions
i barcos de guerra
i més de...
Avui el Tom B
en plan antimilitarista, eh?
Bueno,
amb aquest aspecte
ho soc molt
i de fa molt de temps.
No considereu
que és una vergonya
que un avion d'aquests
que només serveix
per tirar bombes,
res de missions de pau,
valgui aquests
mils de milions
de pessetes
i, a més,
s'estavellen
de quan en quan.
S'estavellen...
Home,
n'han de fabricar de nou.
S'ha de vendre, no?
Quan tenim llistes d'espera
amb problemes gravíssims
de primer ordre
i immediats,
jo ho plantejaria així.
El Manel Roca
també seria partidari
de dir
que és la sanitat pública
millor que la privada?
Segons en quin aspecte,
sí.
És a dir,
no hi ha dubte
que el que deien abans
els companys
ha d'abocar molts diners.
Hi ha possibilitats
d'investigació,
hi ha possibilitats
de nova tecnologia,
aparells
que són molt cars,
que solament
a nivell estatal
es poden adquirir,
que les clíniques privades
moltes no poden
i, aleshores,
això fa que,
doncs,
aleshores hi hagi
possibilitats d'atenció
molt importants.
I tant que sí.
Això em ve al cap,
aquest comentari
que estem fent,
perquè justament
una de les notícies
de les últimes hores
també té relació
amb la sanitat pública,
però per un altre motiu
ben diferent,
perquè un il·lustre polític
d'aquest país
ha estat,
les últimes 72 hores,
ingressat en un hospital
de Tarragona,
ja saben que estem parlant
del president d'Esquerra Republicana,
Josep Lluís Carot Rovira,
que ahir al matí
quan sortia de l'hospital
deia que, en fi,
que agraïa l'atenció
i el servei
de la sanitat pública
durant aquestes 72 hores.
Però, en fi,
més enllà del que digués
o no Carot Rovira,
em van i al cap pensar
que, en fi,
vivim en una societat
estressant,
en què moltes vegades
els que estan també
en primera línia
de l'activitat,
de l'activitat política
en aquest cas,
doncs,
pateixen algun problema
o algun ensurt,
si és que es pot qualificar així,
el que ha tingut
el senyor Carot Rovira.
Un nostre polític
de l'estat espanyol
com el president
Rodríguez Ibarra
també va patir
una cosa similar.
Els extrems se toquen.
De totes maneres,
el president d'Esquerra Republicana,
l'amic Josep Lluís Carot Rovira,
jo penso que,
enrere fons,
estarà agraït
d'haver estat
la primera víctima
de l'Estatut.
Això ja no li pren ningú.
Celebrem que hagi estat
només un toc d'atenció,
que no quedi cap seqüela
i que segueixi lluitant
per un millor estatut,
que de moment
el tenim molt justet
amb massa rebaixes
i massa retalls.
I en aquest aspecte
jo m'apunto
al carbo d'Esquerra Republicana
de ser més reivindicatius
en aquestes negociacions
que s'estan portant a terme.
Però no s'apunten a l'hospital,
suposo,
com que no hi hagi.
No, no, no.
Com ja ha sortit,
celebro que hagi sortit.
Sobretot en dies de paga.
Molt bé.
Com ho veuen,
això dels censurs
que pateixen gent de...
En fi,
ho pateix tothom,
però és també
en una societat
cada cop tan estressant.
Estressant i estressada.
Aleshores,
avui he llegit, per exemple,
en relació a Carot Rovira,
que diu que
els últims dos dies,
abans de ser ingressat,
havia donat
21 entrevistes
en dos dies
i cada dia a Madrid
anar i tornar.
Bé, això comporta...
El cos,
el cos no dur...
Ahir en Carot
va dir una cosa important,
que passa això
per anar,
per satisfer
els problemes urgents
i no els importants.
Aquí hem de prioritzar
i ens sembla
que el que hem de prioritzar
és la pell
ni no les urgències
de 22 entrevistes
o de reunions,
etcètera,
etcètera.
I els que passen
per un susto
ho saben.
Sí,
perquè jo crec,
a més,
que això
que va dir
de tenir
que anar a Madrid
tan sovint
no ho dèiem
doble sentit.
No, no.
I això el Rafa
ja ho sabem,
no?
Però és veritat,
que no tens un problema.
Avui tenim dos il·lustres
contartulis
que no fa gaires mesos
que han tingut allò...
Exacte.
Una mena de cas
Carot Rovira,
no ho podríem dir?
No, no,
jo el vaig guanyar,
la Carot,
perquè jo com a mínim
tenia l'artèria obturada.
Home,
a mi m'han posat
un manguito
que a ell
i això l'hi hem fet,
no?
Però vas en el metge
o en l'empista?
En l'empista,
en l'empista.
És cert,
quan es té un problema
de salut
es relativitza
tot tant,
tant,
tant,
tant,
fins i tot...
No, però amb això
és curiós,
no?
Perquè,
bueno,
ja ho saben
els companys,
clar,
jo fa un any,
doncs,
amb un episodi
també cardíac,
no?
I, a veure,
tenim una artèria
obturada
en un 93%,
vull dir,
jo no tenia col·lesterol,
vull dir,
mai he tingut col·lesterol,
vull dir,
no fumo,
vull dir,
no tinc teclisàrids,
vull dir,
per tant...
Però quants anys
portes pesat?
Això no havia contemplat,
però...
És que comença per aquí.
Però no fotem més llenya al foc
que ja he tingut un canall per cap.
Entre el braç i això.
No,
però és curiós
perquè el metge,
el meu cardiòleg,
a més és un amic,
no?,
d'infància,
el Lluís Sullivan,
em deia,
home,
diu,
fa uns anys,
quan nosaltres parlaven
amb els americans
i ens parlaven de l'estrès,
les cardiopaties,
diuen,
nosaltres ens n'enfotien d'ells,
no?
I cada vegada més,
anem als Estats Units
a aprendre
què està provocant l'estrès,
no?
I és evident,
vull dir,
que l'estrès està provocant
situacions d'aquest tipus,
no?
I arribarem,
i arribarem.
Això de que som un país mediterrani
és mentida.
Cada vegada som un país anglosaxó.
En moltes coses,
eh?
I l'estrès,
sobretot.
I patim ensurs
i diem que reposarem
dues o tres setmanes,
però després segurament
tornarem a l'activitat,
no?
Caron Rovira en aquest cas
ha dit,
no,
no,
ara m'ho prenc amb tranquil·litat,
l'estatut queda aparcat,
l'important és la vida personal
i familiar,
no tornaré fins després
de Setmana Santa.
Sí,
però és igual,
però Caron tornaràs.
Tenim un ensur d'aquests
i diem,
ara m'ho prendré d'una altra manera
i a les 24 hores
no te n'en recordes,
estàs una altra vegada
immers en la dinàmica
del dia a dia
i si ets patidor,
ets patidor
i si tens angúnias
doncs tens angúnias
i per molt que et diguin
que tranquil.
Joan,
i tu que has patit
també un ensurt
de salut
en els últims mesos,
què?
Has rebaixat el ritme?
Déu-n'hi-do.
I el pes?
Més encara
i el que falta.
Se't veu molt millor,
eh?
Sí.
Ui,
no em diguis això
que em miris amb aquests ulls
que...
Ai.
No,
realment l'home
és l'únic animal
que et tropeça
dues vegades
amb la mateixa pedra
i ho hauríem d'aprendre,
perquè a la vida
diuen que només es veu una vegada.
I no aprenem.
Diuen.
No aprenem, no?
I això de dues vegades
jo crec que són moltes més, eh?
Es tropeça moltíssim.
Home,
front a una eternitat
jo,
lògicament,
i té que haver
després de mils de milions d'anys
suposo que
alguna possibilitat.
Esperem.
Deixem passar de temes així
suaument,
ja que parlàvem de Carot Rovira
i que ara s'ho pren amb calma
aquests dies,
no podrà assistir,
per tant,
el proper dijous
a Madrid
a l'aprovació inicial
de l'Estatut.
Potser és boja, eh?
Com que abans el ton
també comentava
de pas,
comentava allò de l'Estatut.
Ara que l'Estatut
ha quedat en un tercer pla
de l'actualitat,
perquè des de fa
gairebé una setmana
em sembla que
només se'n parli
d'un altre tema
que és de l'alto
al foc permanent d'ETA,
com veuen això
de l'Estatut,
ara que això,
que aquesta setmana
farà un primer pas
bastant definitiu
ja al Congrés
de Madrid.
Haurem aparcat
tot l'enrenou,
en fi,
tot el pim-pam-pum
que hem tingut
o que hem patit,
no sé com dir-ho,
durant els últims mesos,
quedarà aparcat,
Rafa?
Tu que poses cara de sèptic?
Com em poso cara de sèptic?
O d'avorrit?
No puc posar una altra...
Les dues coses,
però és que tampoc
es pot posar una altra cara.
L'Estatut no s'ha tancat
i no es pot tancar.
Una primera fase.
Què vols dir
que no es pot tancar?
Home,
que és molt difícil
tancar-lo.
Es tancarà algun dia.
Rafa,
el problema
és que es tancarà
i es tancarà malament,
però es tancarà,
perquè el que no podrem fer
és d'aquí dos anys
tornar a parlar
de l'Estatut.
O potser sí.
Ojalá,
tal com es planteja
que quedi,
serà bo poder-ne parlar
no d'aquí dos anys,
sinó d'aquí un any.
A el Toña queda clar
que no li agrada.
I al Manel?
El què?
A l'Estatut,
si li agrada
tal com que era.
Jo crec que es pot millorar,
també és millorable.
Òbviament,
el Parlament de Catalunya
va aprovar un estatut.
Aquell ens semblava bé
en aquell moment.
Aleshores,
ara s'ha retallat.
Però jo el tinc esperança
sempre.
Jo crec que
és el que deia abans,
no?
No ens hem de tancar mai
i sempre hem de pensar
que s'ha d'avançar,
que tot és modificable,
que tot és millorable
i que aquesta esperança
s'ha de tenir sempre.
S'ha de lluitar per això.
El Tom deia
que d'aquí dos anys
no es podrà tornar a parlar
d'alguna cosa.
Bé,
potser sí o potser no.
No ho sabem,
no?
Sembla que serà així difícil,
però no impossible,
no?
Totes les maneres,
no oblidem que aquest estatut,
ja ho vam dir en el seu moment,
neix la reforma
perquè la Constitució,
i a més una Constitució
possibilista en aquell moment,
i per tant va ser una Constitució
que no es va tancar bé tampoc.
I a partir d'aquí,
jo crec que aquesta és la mare dels ous.
D'aquí dos anys
és que serà difícil
perquè una vegada
que estan amb un estatut,
ara, d'aquí dos anys,
què pot passar?
Jo que sé mil coses.
Evidentment.
La família real pot entrar en crisi
si s'hauria de reformar la Constitució,
i a partir d'aquí reformem l'estatut.
Jo que sé.
Això seria desitjable,
també.
Entrar en crisi,
no entrar en crisi,
jo penso que una mica ja ho està.
Joan,
tema d'estatut?
Això és la comèdia de falset.
El ciutadà...
Cansa, no?
No ho sé,
però una cosa
que n'aprova en quatre,
després un pacte pel seu cantó,
diuen que el president
de la Caixa
i el president de Foment Nacional del Treball
van cridar l'ordre
al senyor Zapatero
i al senyor Mas,
diuen,
això què és?
El mercat de Calaf?
L'Estatut?
Potser el que faré jo
el dia del referèndum de l'Estatut
és anar a m'anar a pescar tonyines.
I em sembla que no serà l'època,
però bueno, és igual.
Ara justament els hi anava a preguntar
com creuen
que afrontaran els ciutadans
el referèndum
després de tot el...
I en fi,
és a dir,
el referèndum sembla que serà el juny,
pot ser al setembre,
però possiblement serà el juny
i poden passar,
d'aquí al juny
encara poden passar coses,
però com creuen
que el ciutadà de carrer
afrontarà el tema del referèndum?
Jo crec que dependrà molt,
primera,
de què facin els polítics
i també que facin la República.
Més?
No, no, sí,
perquè segons com el tema s'anunci,
depèn com el venguin.
pot provocar una alta abstenció.
Jo crec que hi haurà abstenció,
ara dependrà de si serà molt alta o no.
I això és perillós també.
Jo crec que hi ha un problema molt seriós
que és el que la gent,
la societat,
no sap què és l'Estatut,
millor dit,
quin és l'Estatut.
És a dir,
estic convençut
que si ara sortíssim al carrer
i comencéssim a preguntar
què conté aquest Estatut
o què pot contenir,
la majoria de gent
no sabria dir-nos
tres o quatre idees
de què comporta
aquesta norma estatutària.
I, per tant,
es tindria que crear
una tasca
d'ensenyar a la societat
una mica,
d'una forma didàctica,
què és l'Estatut,
què comporta l'Estatut
i què ens vol dir l'Estatut.
Això seria el primer.
Perquè, si no,
la societat,
la massa,
no en té ni idea,
és a dir,
la societat no sap...
L'Estatut,
l'Estatut,
està intoxicat d'Estatut,
però no...
Tens raó,
eh, Manel?
Jo penso que,
efectivament,
se sap una mica...
Potser la gent
no s'acaba d'aclarir
perquè hi ha hagut
molt estirar i arronsa,
no?
Aquesta competència
o aquella o...
La gent més que aclarir-se
se n'ha cansat.
Perquè una cosa
que avui és bona,
demà és volenta.
I s'han centrat
en quatre o cinc temes,
el tema de la nació,
el tema del...
Sí, sí,
però no sap res més que això.
Els temes polèmics.
Res més.
O finançament,
però en canvi,
no s'ha parlat de res
ni d'estructura territorial,
ni s'ha parlat de política lingüística,
ni de política educativa...
I llavors què fa,
al final,
la gent?
Parlo en termes genèrics,
no?
Doncs mira,
què fa la gent?
Confia en el que fa el partit
del que n'està afiliat
o n'està afiliat
o n'està fi
o l'ha votat.
I diuen,
si el PSC
diu que li sembla bé,
doncs no deu estar tan malament.
Si Convergència i Unió
diuen que han aprovat
i han votat favorablement,
doncs no deu estar tan malament.
I al final,
potser es té una percepció al carrer
que l'estatut que s'aprovarà,
doncs ja,
si l'aproven els nostres polítics
i inclús els nacionalistes,
com Convergència i Unió,
doncs ja deu estar prou bé.
Però pots tenir el sentit contrari,
perquè dius,
ostres,
un estatut que precisament
als dos extrems
diuen que no,
Esquerra Republicana
i Partit Popular.
Què passa aquí
quan un d'ells deia que sí?
Afortunadament
La gent s'encança.
El dia de la votació
es va allir,
hi ha unes paperetes,
unes que diuen que sí,
les altres que diuen que no,
i per inèrcia,
que sí,
agafa la papereta i la tira.
I una tercera és fes en blanc.
Bé, d'acord.
No s'ho posar-la dintre el som.
I la quarta...
I una quarta possibilitat
no anària, eh?
Que és la que a mi
més ben preocupada.
En quant a votació,
vull dir,
en quant a participació en votació, eh?
En fi,
veurem com evoluciona
encara el tema de l'estatut.
Deixi'm ja per acabar
i fent això,
el lligam de temes.
Dèiem que el tema de l'estatut
ha quedat,
després de molts mesos,
en primer pla de l'actualitat,
del pim-pam-pum polític,
ha quedat en un segon o tercer pla,
o en un quart pla,
fins i tot,
de l'actualitat.
Jo diria que,
afortunadament,
perquè una altra notícia
ara ens ocupa,
ja des de la setmana passada,
que és l'anunci d'Altu
al foc permanent,
sense ser ciutadans
del País Bàs
i sense ser,
tampoc els contartulis,
evidentment,
experts ni coneixedors
en profunditat
de la situació d'Auskadi.
Creuen com a ciutadans
que ara sí que va de debò
i que estem davant
d'una oportunitat única
i històrica
per obrir un procés de pau?
Ton?
Jo penso que sí.
Jo penso que sí.
A part que personalment
n'estic esperançat.
A mi la notícia
em va emocionar,
així de clar.
Després d'uns anys,
sabent que hi ha tanta gent
patint
en un país,
en una nació
com la nostra,
que és a Euskadi,
en què ens podríem veure
en la mateixa situació,
constantment coaccionats,
amenaçats de mort.
Però no només
perquè ets un càrrec,
sinó perquè una bomba
pot petar en qualsevol lloc
i enganxar familiars,
amics,
coneguts,
no?
Que s'anunci l'alto al foc,
caramba,
això és una notícia bona.
Que ETA ho hagi anunciat ara,
bé,
jo penso que ho anuncia ara
perquè també ETA
hi veu les possibilitats
de posar-hi punt
i final.
Si amb això hi afegim
que el PP,
afortunadament,
després de les desgraciades
primeres declaracions
que va fer el Rajoy ja front a la notícia,
sembla,
sembla que
avui hi ha una reunió important
a la Montcloa
que es pot arribar
a un pacte d'acord
per aconseguir
el tractament
d'aquest tema
amb unanimitat,
jo crec que estem al final.
Optimista,
Manel?
Jo crec que sí.
Parlar de pau
és molt bo
i crec que per primera vegada
s'està entrant
en la dinàmica
del diàleg,
que és un tema
que al principi
d'aquesta tertúlia
ja havia sortit
per altres qüestions.
Amb el diàleg
es pot arribar
tot arreu
i aleshores
això és important
que continuï així.
Es queda un minut.
Joan,
Rafa,
com ho veieu?
Moderadament optimista.
Moderadament,
només?
Jo tinc dos familiars
víctimes d'ETA
vius
amb seqüeles
i aquesta és una postura
important també
que tenia en compte.
Jo vaig ser professor
al País Bàs
l'any 76.
La societat basca
necessita urgentment
tancar pàgina
i Espanya també.
Per tant,
optimista en aquest sentit
però
el procés serà llarg.
Hi ha qualsevol iniciativa
per acabar
amb un problema
enquistat
com aquest
és important
i ara sembla
que es veu
una miqueta de llum
i potser estem
al principi del fi.
Serà diferent
a les altres treves?
Hauria de ser.
L'anunci fins i tot
ha estat ben diferent
a les anteriors.
No se parla
d'una treva,
es parla d'un auto.
Permanent,
la paraula permanent
i d'auto.
Incluso la litúrgia
que l'hem voltat
és diferent.
En fi,
avui com dèiem
hi ha una reunió,
ho deia el Ton,
una reunió important
entre el president del govern
i el líder de l'oposició
a veure si
a partir d'aquí
doncs...
Fonamental,
l'acord
amb aquesta reunió
fonamental.
Aquí el PP
té molta responsabilitat.
Veurem com evoluciona el tema
perquè d'això segurament
encara que no sigui
un tema estrictament local
segur que anirem parlant
en el futur
a les tertúlies
de Tarragona Ràdio.
Senyors,
ho deixem aquí.
Gràcies per compartir
aquesta estona amb nosaltres.
Joan Menchon,
Rafa Muñoz,
Ton Úbert,
Manel Roca,
gràcies a tots quatre.
Que vagi bé el dia
i fins la propera.
Adéu-siau.
Bon dia.
Bon dia.
Gràcies.
Gràcies.