Fins demà!
Com cada setmana aquí al matí de Tarragona Ràdio ens curem en salut en col·laboració amb la xarxa social i sanitària de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.
Avui ens acompanya el director de l'Hospital de Santa Tecla, el doctor Josep Mercader. Molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut i saludem el doctor Jordi Enjuanes, ell és el cap de Torno Laringiologia de la xarxa.
Doctor Enjuanes, molt bon dia.
Bon dia.
Quan ho he assajat m'ha quedat bé, eh? No m'he equivocat l'altre ja en aquesta paraula i fixi's, ara en directe sempre ha costat molt, eh?
És de concurs.
És el que li anava a dir. Vostès quan estudien no els fan fer allò com els 16 jutges però amb la paraula de la seva especialitat?
No, nosaltres directament estudiem-hi prou.
Ja ho estudiant i no cal que ho diguin perfectament, no?
No, no.
El nom de l'especialitat.
Bromes a banda, la idea del programa d'avui és fer una mirada a aquesta àrea, a aquesta especialitat, però des d'un fet molt puntual i molt concret que té a veure amb la detecció precoç de la sordesa, sobretot en nadons, en nens i nenes acabats de néixer.
Bé, el fet és que properament a la tardor, a més trigar a final d'any, doncs posarem en funcionament, no posarem en marxa a l'hospital, un programa liderat pel doctor Enjuanes per la detecció precoç de la sordesa.
Una cosa que a altres països i a altres comunitats de l'estat espanyol ja es fa obligatòriament per llei i que aquí no es fa i aquí a Tarragona en concret el nostre hospital serà el primer a posar aquest programa en marxa.
En el cas de Tarragona o en el cas de Catalunya? El cas de Tarragona en particular?
Jo coneixo el cas de Tarragona. A Catalunya hi ha pocs llocs que de manera sistemàtica ho facin, hi ha pocs hospitals a Catalunya.
El no ser una cosa obligatòria per llei, doncs bé, no s'ha posat en funcionament perquè s'ha considerat probablement que hi ha altres prioritats, però...
Diguem-ne que els protocols i per llei, com diu vostè, ara quan neix una criatura obliga a fer tota una sèrie de proves de detecció de determinades malalties, no?
Exacte, amb una analítica de sang, bàsicament es fa, que es detecten diverses malalties que poden ser detectades a través d'una analítica,
però la detecció de la sordesa, doncs bé, ara ja està demostrat i doncs hi ha estudis suficients com perquè sigui una prova que s'instauri de manera sistemàtica,
perquè la detecció precoç de la sordesa és important pel desenvolupament del nadó.
Però vaja, això el doctor Juanés és l'especialista i és el que ens ha d'explicar en què consisteix.
Del seu propi cos i també per tot el tema de la socialització, que és fonamental.
És una prova molt senzilla, no, doctor Juanés? Des del punt de vista material, pràctic.
Sí, des del punt de vista material.
Que ningú es pensi que li fan una gran prova a la criatura que va a néixer, no?
Actualment disposem de dues tecnologies, que són tecnologies totalment objectives.
Una, que és més coneguda, que són els potencials advocats,
que és estimular l'orella amb uns clics i recollir la informació d'audició que fa el cervell.
És com una lectoencefalograma, per entendre'ns.
Des de fa una mica més de deu anys, disposem d'una altra tecnologia,
que són les automissions acústiques,
que és que vam descobrir fa uns anys que l'orella, a part de rebre sorolls,
era capaç de generar-ne de sorolls.
I la capacitat de generar aquests petits sorolls que detectem amb un micròfon
col·locat al conducte de l'orella, ens tradueix la salut de l'orella.
M'està dient que l'orella genera sons?
Efectivament.
Déu-n'hi-do.
Efectivament.
de les cèl·lules receptores de l'orella,
les receptores pròpies són les cèl·lules ciliades internes,
i les cèl·lules ciliades externes coneixíem que tenien les proteïnes contactils com els muscles,
però desconeixíem quina era la seva funció.
Finalment sembla ser que la funció és de donar-nos una audició molt més fina,
molt més acurada del que físicament podia tenir l'orella,
però per això genera una vibració i tota vibració mecànica genera un soroll,
que és el que som capaços de detectar si hi ha vibració, hi ha orella sana, hi ha audició.
Seria com l'afinador del piano, aquesta, m'agrada que vostè deia, perquè els sons arribin amb més claretat.
D'alguna manera seria com una mena d'amplificador.
Clar, Déu-n'hi-do.
Bé, han descobert això, continuem amb un parèntesi que he obert perquè sempre s'interessa estar al dia dels coneixements de la ciència i tant.
Per on anàvem?
Dèiem que generava aquest son, les dues proves, exacte.
Doncs una prova és molt senzilla, que és l'autoemissió acústica,
que és determinar en el nadó la presència d'aquests sorollets, que són les autoemissions.
Aleshores, si l'audició hi és present, hi ha detecció d'aquests sorollets, d'aquestes autoemissions,
per tant, determinem les dues orelles per separats, la salut d'aquella orella i, per tant, l'audició és present en el nadó.
I això és possible fer-ho des del tercer dia de la vida.
És a dir, el tercer dia, quan encara està l'actiatura a l'hospital, pràcticament a punt de marxar, si tot ha anat bé,
se li fa aquesta prova abans d'anar cap a casa.
Efectivament.
Diguem-ne, el resultat és immediat?
I bé, si el diagnòsit és favorable, doncs ja està, fet, no?
Perquè, clar, no fer un diagnòsit precoç de la sordesa en un nadó, què pot provocar?
Una catàstrofe. És una catàstrofe.
Pensem que les persones són persones en tant que en pensem.
I, en general, les persones no pensem en abstracte, pensem en llenguatge.
Mal podem estructurar el llenguatge sense audició.
Mal podem pensar si no sentim.
D'aquí ve, tradicionalment, la figura del sormut, que era el tonto del poble.
Ens diuen que no havia pogut desenvolupar un llenguatge, un pensament estructurat, per culpa de no sentir.
Per tant, és un desastre.
Clar, no es fa aquesta prova, aleshores, aquells pares en van anar amb el seu nadó cap a casa i el nen no té cap altra simptomatologia,
menja més o menys bé, dorm més o menys bé, com tots els nadons,
però, clar, en principi ells no veuen cap cosa que els faci pensar que el seu fill o la seva filla és sord o sorda.
Normalment es detecta quan el nen no respon a estímuls externs.
El solet d'una porta, no es desperta quan cau un plat a la vora del bressol.
Això ja fa sospitalment la mare.
No es tomba quan sent la veu de la mare, no busca la mare amb la mirada quan està al seu voltant.
Hi ha una sèrie de conductes que fan sospitar que aquell nen no té una bona relació amb el seu entorn, plenament auditiva.
I no es podria pensar que és a causa d'una altra cosa?
Difícilment.
I alguns es descobreixen quan no parlen, quan arriba l'edat que han de començar a dir coses i no diuen res,
perquè, clar, si no senten res, no diuen res.
Però tot això es deu veure quan ja té uns mesets, no?
Sí, a partir dels tres mesos comencen a mareixar les sospites.
Clar, estem parlant d'una pèrdua auditiva bilateral.
Per tant, el nen que té una minusvalia és més franc que la seva manifestació.
L'altre problema és quan el nen té una pèrdua unilateral, d'una sola orella.
Això ho ha passat desapercebut ben avançada l'escolaritat.
Clar, clar, clar.
Perquè els nens són tremendament hàbils i amb una sola orella poden funcionar perfectament.
No, no, i si ja t'has acostumat des del començament a funcionar amb allò que tens, realment ets absolutament destra.
De totes maneres, parlar de sordesa com altres problemes, no hi ha una única sordesa.
Hi ha moltes maneres de sordesa o no.
Ho dic perquè, clar, en funció del tipus de sordesa que sigui, pot tenir una solució o no tenir-la, no?
A l'hora d'un cop diagnosticar d'aquella sordesa, a l'hora de tractar-la.
Sí.
Globalment, distingim dos tipus de sordesa.
La sordesa de percepció, és a dir, que l'òrgan de l'audició és incapaç de percebre el soroll
i la sordesa de transmissió, que és que tota l'estructura de l'orella és incapaç o té gran dificultat
per transmetre el soroll des de l'aire fins a l'òrgan auditiu, fins a la còclea.
En principi, les sordeses de percepció, ara per ara, no tenim cura.
Podríem parlar de tot el tema d'implants cocleats, etcètera, però diem que no té cura, té compensació.
Mentre que, en principi, ja en alguns casos, les sordeses de transmissió,
per dificultat de transmetre el so des de l'aire fins al cargol,
haurien de tenir algun tipus de solució que habitualment és quirúrgica.
Aquestes solucions estan a l'abast de qualsevol edat, vull dir,
o són tractaments, solucions que es van donar quan la criatura és més gran.
Com es planteja la vida d'un nou nat en el moment que es detecta que té sordesa?
La idea és que detectem les sordeses de les dues orelles abans, profundes,
amb greu implicació amb l'aprenentatge, abans dels tres mesos.
Abans dels tres mesos haurien d'haver detectat tots els nadons de Catalunya
que tenen dificultat auditiva.
A partir d'aquests tres mesos es posa en marxa tot un protocol,
que s'haurà d'establir per llei,
i que consisteix fonamentalment en intentar estimular aquell nen
durant un temps amb audífons i reeducació,
veure fins on és capaç d'arribar amb una pròtesi auditiva convencional
i en funció de la seva evolució determinar si es continua per aquesta via
amb una pròtesi auditiva externa convencional, un audífon,
o bé es decanta cap a el que coneixem com a implants coclears,
que és el que la gent diu una orella electrònica o una orella elèctrica.
Són intervencions molt sofisticades en aquest segon cas,
que vostè deia, complicades, amb riscos...
Sí, són intervencions d'alta tecnologia
i a més a més requereixen sobretot una reeducació posterior
a la intervenció molt important,
i un seguiment molt important d'un conjunt de professionals,
no només més mèdics,
de cara a la reeducació i a l'aprenentatge de l'audició.
En principi, generalitzant, es coneixen les causes d'aquesta sordesa?
Cada cop en coneixem més.
De fet, la majoria són de causa genètica,
i que no passa més que no aparegui una altra gent
implicada en aquest tipus de sordesa.
Coneixem molt sovint el patró de transmissió, la causa,
però la solució ara per ara no hi és.
S'està treballant amb vectors,
és a dir, a intentar implantar amb el cargol,
a través d'un virus, el gent que falta.
Però estem parlant de tecnologia
que ara per ara ens sembla ciència-ficció,
però s'està treballant.
Sí, ja arribarà.
Ens sorprendrà encara molt més la ciència.
De un i dos ens ha de sorprendre.
Quina és la prevalença que té la sordesa?
És habitual o en quin percentatge?
Aproximadament, eh?
Tampoc no merejarem els oients, però...
A veure, nens, per fer una comparació
i per veure la importància d'aquesta detecció.
Per això li pregunto, per la importància.
Tothom entén que la detecció precoç
de l'hipotiroidisme, de la fenilcetonúria,
és a dir, la punxeta que es fa al taló del nen...
Que ploren, escolta, que sembla que s'hagi d'enfonsar el món.
I que tothom entén que és fonamental i que és universal,
doncs és considerar, per exemple,
que un hipotiroidisme congènit,
és una mala funció del tiroide,
es dona al voltant d'un cada 15.000 nadons,
un cada 15.000 nadons nascuts vius.
I es fa sistemàticament?
Sistemàticament.
La prevalència de nens nadons
amb pèrdua sensorial, pèrdua perceptiva,
de les dues orelles profunda,
es calcula que és entre un cada 700 i un cada 1.000.
Jo ja sabia que vostè em veuria aquesta cara, ara.
M'ha deixat sorpresa.
Evidentment.
De 15.000 i fem aquesta prova de forma sistemàtica,
700 i 1.000, i no la fem?
No la fem.
I d'entre els nens que per qualsevol causa
han de ser atesos en una unitat de neonats,
una UCI de neonats,
es calcula que augmenta tremendament
fins al punt d'1 cada 200 o 300 nens.
Bilateral i profunda.
I perceptiva.
Estem ignorant les que són unilaterals,
les que són transmissives,
és a dir que la sortesa en si és molt més prevalent.
Els mecanismes que s'han de posar en marxa,
si es detecta precoçment a banda de la part mèdica,
després hi ha tota la part educativa
i tota la part d'aprenentatge
que ha de fer els pares
per socialitzar el seu fill
amb aquesta mancança,
mentre no es pugui donar una solució,
es part un temps preciós
i recuperable, a més en més,
en l'evolució de la criatura, no?
Costa molt.
Són com a esponges.
Els tres primers anys són fonamentals.
Per això.
I per tant, per això,
ara ens estem,
els otorrinos, entre cometes,
barallant,
perquè això sigui abans dels tres mesos,
si pot ser sis mesos,
i abans de l'any tenir el nen encarlat
en un sentit o en un altre
per fer una pròtisa auditiva
o bé un implancó a crear.
No li preguntaré per què no s'ha fet fins ara.
Deixarem aquesta pregunta.
En tot cas,
parlem del que s'ha de fer a partir d'ara,
que és el més important.
Com es materialitza?
Com es crearà aquest protocol?
Què farà a partir de la tardor,
aproximadament,
ens deia doctor Marcadé,
que es puguin tirar endavant aquesta prova?
Bé, això depèn del servei d'otorrino.
En principi,
la idea és començar...
Això requereix un aparatatge,
que és el que estem ara mirant
per quin aparatatge en concret ens decidim.
I després,
depèn que ells organitzativament
es posin d'acord
amb com,
quan es fa,
quin personal ho fa
i amb quins horaris ho fan.
Ara és el que veníem parlant
abans,
que en alguns llocs
això és una feina que es fa per la nit,
precisament per...
Aprofitar el silenci.
Per aprofitar el silenci.
I a més avui en dia,
que hi ha tanta contaminació acústica, no?
Sí,
les transmissions
és una cosa que és rapidíssima,
potser està feta en minuts.
El tema és que
la prova és tremendament sensible al soroll.
Si només que el nen
amb el xumet
faci xup, xup, xup, xup
i ja hi ha una distorsió
que no hi ha manera.
Per tant,
s'ha de fer amb el nen
dormidet,
recent mamadet,
allà al braçol,
se li col·loca la parella a l'orella
i ja està.
Això ha de ser una cosa,
però bé,
tots de puntetes
i ensoritzar a una sala
és curiós,
però bé,
a mi m'ha sorprès molt
les xifres que ha donat
de la incidència que té
aquesta afecció
respecte a d'altres
que està molt bé
i que hem de continuar naturalment
esperant que es facin.
La tendència és que de cop
a tall de la medicina
preventiva de la salut
és intentar fer
el màxim de proves
diagnòstiques
als nadons,
no?,
quan neixen.
Sí, sí, sí.
Estem parlant d'això,
però en un futur,
Déu-n'hi-do,
la quantitat de proves
que es farien,
justament per prevenir
futures patologies
en les persones.
Aquesta és la tendència.
Sí, sí,
i aquest és un exemple claríssim
donada a la prevalença
que ha dit el doctor Juanes
que és necessari
instaurar-ho
d'una manera sistemàtica,
no?,
amb tots els nadons que neixen
se'ls ha de fer aquesta prova
de manera sistemàtica.
Caldrà acompanyar-ho
d'una campanya d'informació
perquè jo ja estic visualitzant
els pares i mares primerencs
què fan amb el meu nen,
per què li fan això,
què és sort,
què té problemes,
ho hem d'explicar molt,
perquè no s'espantiniu,
per això vostès ja ho saben.
que és una prova de rutina,
que no passa res, no?
Sí, és una prova molt ràpida,
absolutament incruenta,
molt senzilla,
molt ràpida.
El que s'ha d'explicar molt bé
no és el que se li fa la prova,
si no passa la prova.
Si no passa.
Clar,
estem parlant d'una cosa
que és un cribatge,
no és diagnòstic,
és a dir,
de moment no passa,
no passa perquè,
bueno,
no vol dir que tingui
el problema de la sordesa,
aquesta és una altra.
No, no,
no ho dir.
Es considera que el primer pas
hi ha un 3-5%,
depèn de plantatge,
l'utilatge, etcètera,
sordes en absolut,
a son segon cribatge,
si hi ha assistit
per personal mèdic,
és a dir,
hi ha tot un procediment
per arribar a un diagnòstic
al voltant dels 3 mesos.
Fins que els primers 3 mesos de vida
es va fent aquest cribatge
periòdicament?
Sí.
I ha citat els pares
que portin el nadon
i de tant en tant
se li va fent la prova
a veure si reacciona
com esperen, no?
Hi ha diferents protocols d'estudi
combinant les dues proves,
automissions i potencials,
això criteri de cada comunitat autònoma
i les comunitats autònomes
a Espanya
que es fan exclusivament
els cribatges
amb automissions,
d'altres ho fan directament
amb potencials advocats,
però hi ha un protocol,
per arribar a dos,
màxim tres proves
i tenir el nen determinat,
estudiat i encarrilat.
Déu-n'hi-do,
ja ens farem ressò
quan es posi en marxa.
De fet,
aquest món
cuida molt poc
l'orella i l'oïda,
vostè ja ho sap,
doctor Juanés.
Home,
jo amb els MP3
que veig pel carrer
veig el negoci dels audifunts
molt molt bonic.
Per exemple,
l'escapulari
que diuen alguns,
que van sempre fanjat.
El tema aquest de l'MP3,
realment,
aviam,
els joves no,
se'ls ja és igual,
però hi ha pares i mares
dels que no porten MP3,
que també en queden alguns,
que estan preocupats
per a aquest tema,
no?
Sí,
a veure,
pensi que...
Sense alarmismes parlem.
No,
no,
a veure.
Però l'envelliment
de l'audició,
no la sordesa,
l'envelliment,
la dificultat per entendre,
és una malaltia
fonamentalment
del món civilitzat.
Els pocs
que arriben a ser vells
en zones amazòniques,
per exemple,
no tenen
els mateixos problemes
que nosaltres.
l'orella es gasta,
hi ha una fatiga auditiva,
com més sentim,
més la gastem.
L'assistent tot el dia
exposats a soroll,
ni que sigui harmònic
i musical,
doncs,
a la llarga
això es pagarà.
Ara li preguntaré
una bajanada,
però per això
vostè és l'expert,
el fet que el so
arribi tan directament
a través d'un petit auricular
fa més mal
que el so
que podem escoltar
ambientalment
per fort que sigui,
o és el mateix?
La intensitat
pot ser la mateixa
en quant a decibels,
la pressió sonora física.
El cert és que
la pressió
que generen
uns audífons
intraauriculars
sol ser molt superior
a uns cascos,
sol ser molt superior
i, evidentment,
superior a intensitat
al que seria
el soroll ambiental,
habitualment.
Nosaltres no farem soroll,
eh?
Espero que ens continuïn
escoltant la ràdio,
no provoca cansament
ni res d'això auditiu.
Nosaltres podem provocar cansament,
però la ràdio en si
com a eina no, no?
Bé,
això ja ens dona una alegria.
D'octubo Juanés,
avui hem parlat
d'aquest programa
que s'ha de posar en marxa
a l'Hospital de Santa Tecla.
Esperem que vingui un altre dia
doctor Mercader,
haurem de parlar
de l'autitis,
tot i que no li agradi,
atall de prevenció a l'estiu
i altres afeccions
que són habituals.
Doctor Josep Mercader,
director de l'Hospital de Santa Tecla,
doctor Jordi Juanés,
cap d'Otorrinolaringologia
de la xarxa.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
Bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Aude-siau.
Aude-siau.
Déu-siau.