El matí de Tarragona Ràdio comença un divendres més
l'aventura de la vida aquí a la sintonia de la Ràdio de la Ciutat
aquest espai que realitzem en col·laboració amb les àrees de serveis socials
i ensenyament de l'Ajuntament de Tarragona
i amb el suport de la Fundació Catalana de l'Esplai.
És la segona temporada de l'aventura de la vida,
una aventura en la qual hi prenen part moltes escoles de la ciutat,
molts nois i noies de primària,
i és el cas del grup que ens acompanya avui.
És una bona representació, insistim, representació,
és impossible que vingui tota la classe per una raó d'espai, senzillament.
Avui, com dèiem, ens acompanyen alumnes de cinquè B, de primària,
del col·legi La Salle, acompanyes de la Marta,
la professora que els acompanya fins aquí als estudis de l'Avinguda Roma.
Bon dia a tots i totes. Bon dia.
Bon dia.
M'agrada dir-ho això perquè potser algun oient pot pensar
que aquesta dona parla sola, no hi ha ningú més,
perquè, clar, com que esteu silenciosos, com ha de ser,
abans de començar, avui parlarem de coses tan importants
com l'autoestima, la superació. Iniciarem l'espai amb un conte
que heu elaborat vosaltres mateixos, que prèviament heu enregistrat aquí a la ràdio,
però, en tot cas, utilitzem allò de la cortesia.
Anem a presentar-nos. I bé, jo crec que aquest primer paper
l'hi donem a l'Arnau, que ens expliqui una miqueta qui sou,
i després coneixerem la resta de companys de la classe Arnau, quan vulguis.
Hola, bon dia. Són del col·legi La Salle de Tarragona
i venim a parlar-vos d'un conte que es titula a la banqueta,
de l'Àngel Llambrí, un company nostre de la classe 5B.
Aquesta és la presentació formal, la classe de 5B.
Són tot un grup de nois i noies, els noms dels mateixos,
ens els dirà la Cristina, oi?
Molt bé, i aquí a l'estudi ens acompanya la Laura,
el Mar Vallonrat, el Mar Favà, el Daniel, el Ricard, la Míriam,
la Cristina, la Sandra i l'Arnau.
Amb tots vosaltres parlarem d'autoestima, de superació,
però primer tenim molt d'interès a conèixer el conte
que heu creat especialment per aquesta ocasió.
Val a dir, algunes vegades ja ho hem explicat,
però com que afortunadament es van incorporar nous oients
al matí de Tarragona Ràdio i aquesta aventura de la vida,
és que l'aventura de la vida parteix d'una premissa fonamental,
és un programa que el que vol és educar els joves
en hàbits saludables, en la convivència i en valors
que siguin d'utilitat, no només per als nois joves,
sinó també per als pares, les mares i en conjunt la comunitat educativa.
Doncs bé, hi ha uns materials que cada escola
i cada grup treballa com creu més convenient
i en guany les escoles han anat un pas més enllà
i els mateixos elaboren els materials
que després posem en pràctica aquí a la ràdio,
després d'haver-ho treballat molt i molt a classes.
Doncs bé, el Col·legi La Salle,
aquests diferents grups de cinque de primària,
han optat per crear un conte, crear-ho ells mateixos,
enregistrar-lo, teatralitzar-lo,
ho van enregistrar aquí a la ràdio fa uns dies
i serveis de punt de partida.
Escoltem el conte i després en parlem, d'acord?
Sí? Doncs vinga, escoltem el conte.
Hi havia una vegada un nen que es deia Víctor
i no sabia jugar a bàsquet.
Els seus amics eren en Joan, l'Arnau, la Carlota i la Marta.
Un dia, a classe d'esport, van jugar a bàsquet.
Comença el partit, va dir el professor.
Van estar tota l'hora jugant a bàsquet.
Ni els seus amics ni la resta del seu equip
li van passar la pilota una sola vegada.
Quan tingueu la pilota, passeu-me la sisplau.
Al cap d'uns minuts va acabar el partit.
Va guanyar l'equip d'en Víctor.
Tots estaven contents, però en Víctor no,
perquè els seus amics no li havien passat cap vegada la pilota.
El següent dia...
Joan, Arnau, Marta, Carlota,
em podeu ensenyar a jugar a bàsquet?
Els seus amics van contestar-li.
Sí, i tant!
Per què no?
A molt de gust.
D'acord.
Moltíssimes gràcies, sou uns bons amics.
Doncs mira, ja que són quatre, farem un dia d'escola cadascú
i el divendres farem un partit als cinc.
Però avui, com que és divendres,
juguem als cinc a una altra cosa i el dilluns ja començarem.
I així ho vam fer.
Al cap de setmana, el Víctor estava molt impassient i content,
amb ganes que arribés el dilluns per començar a jugar amb els seus amics.
Avui em toca a mi.
Perfecte, i què fem?
Començarem a saber votar la pilota amb la mà dreta i amb la mà esquerra
i després, corre el més ràpid que puguis votant la pilota.
El dia següent li va tocar a en Joan.
Després a la Carlota i finalment a la Marta.
Avui tu, Marta.
A tirar.
Ja ho he fet amb en Joan.
Què han vist demà?
Ja ho he fet amb la Carlota.
Votar i passar?
Ja ho he fet amb l'Arnau.
Doncs només et puc posar, però va fent un 1 contra 1.
Ah, d'acord.
Al final va guanyar la Marta per una cistella.
El divendres vam fer jocs i va tocar jugar a bàsquet.
A en Víctor li passaven moltes vegades la pilota
i al final anaven empatats.
Li van passar la pilota a en Víctor.
Va córrer cap a la cistella.
Es va col·locar a la lina de trible, va tirar i...
Bàsquet!
Van guanyar gràcies a en Víctor.
En Víctor estava molt content.
Ara, quan juguen a bàsquet, ja li passen la pilota
i en Víctor se sent molt feliç.
Acabem d'escoltar un conte creat per Àngel Llambríc de 5è B
de la Salle Tarragona.
Esperem que us hagi agradat.
Bé, doncs, aquest és el conte que ens parla de la participació en el joc,
d'ajudar a qui més li costa, de demanar ajuda, de l'esforç per millorar,
de no desanimar-nos si a la primera no surten les coses.
Però a mi m'agradaria primer que tot, ja sentíem la narradora
que deia que era un conte creat per vosaltres mateixos,
que algú en parlés una miqueta més de com heu treballat el conte a l'escola.
I en tot cas, jo crec que la Sandra ens ho pot explicar, no, Sandra?
Doncs vinga.
El conte és d'un company de la nostra classe.
Després de llegir-lo, vam parlar dels valors que transmetia
i de la importància que té per una part l'esforç.
Ja que, com ja hem comentat, per molt que et costi una cosa,
el primer que has de fer és intentar vèncer i millorar-te tu mateix.
Però si tot i així veus que no te'n surts,
l'ajuda dels teus companys i amics també és molt important.
Aquí hi entraria el segon valor, el companyerisme.
És a dir, cooperar amb els que estan al teu voltant,
tant a l'escola com fora,
perquè és l'única manera d'aprendre els uns dels altres
i així superar tots junts les dificultats.
Tots tenim qualitats, hem d'aprofitar-les
i alhora valorar les dels altres.
Bé, doncs, a partir d'aquí jo crec que tenim prou arguments
per començar a parlar del que ens ocupa.
Així, a grans trets, de què penseu vosaltres que parla el compte?
En general.
A veure, qui s'atreveix a trencar el gel?
Vinga, Arnau.
D'ajudar els amics per una cosa que no sabem fer.
Clar, perquè teòricament no naixem amb la lliçó a presa, no?
No ho sabem fer tot, no, Laura?
Digues.
De poder ajudar a tots els amics
i no tenir vergonya en demanar coses que no saps.
Aquí hem escoltat, digues, Míriam.
Que tot no són perfectes
i que també amb algunes coses necessitem ajuda.
Això és importantíssim.
Parlem del compte,
després ja intentem traslladar aquestes opinions
una mica a la nostra experiència de tots plegats.
Si fixem-nos en el compte, clar,
es juga el partit, això de jugar un partit,
doncs, a banda del fet de jugar,
és trobar-te amb els companys,
sentir, doncs, que totes les mirades estan en tu
perquè ho fas molt bé.
El Víctor no se sent així, em penso, no?
El Víctor està jugant
i què li passa al Víctor?
Digues, Marc, fa va.
I per més que ho intenta jugar, que no ho aconsegueix.
I no li passa en la pilota?
No.
Per què creieu que no li passa en la pilota?
A veure, Laura.
Perquè saben que no sap jugar bé
i que pot fallar alguna estrella.
Per tant, el grup diu
home, volem guanyar el partit,
si el Víctor toca molt la pilota,
aquest partit no el guanyem.
I és molt important guanyar el partit.
No.
A veure, aquí hi ha opinions de tota mena.
Marc en Ballonrat.
Què?
Perdó, no, ho dic, fa ball i ballonrat
perquè com que hi ha dos Marcs,
o n'hi havia tres i tot.
Dos, dos.
Per això dic, diem els cognoms en la resta,
no diem els cognoms perquè només n'hi ha un.
A veure, és important guanyar el partit o no?
No, perquè l'important és participar.
Estàs segur d'això?
I què passa quan perdem?
Doncs que l'important és participar
i que no passa res.
Ja veurem, ja veurem.
Més opinions sobre què volem fer.
A veure, Arnau.
Jo crec que no cal passar-li a un amic
la pilota perquè sigui dolent.
Que no se li passa igualment.
Sí.
Sandra.
Que l'important és participar i divertir-te.
Més opinions?
Digues, Ricard.
Que si li tenen de passar amb la pilota
perquè encara que perdin,
han jugat bé.
Però de veritat, de veritat,
si vosaltres penseu,
quan juguem,
i parlo de tots, eh,
parlo de la Marta,
la vostra professora,
de la Marissa,
del Francis,
de mi mateixa,
realment,
quan juguem
o estem en una competició,
ens és igual guanyar o perdre?
Vinga, seríem sincers.
Què penseu?
Per exemple,
Míriam.
Algunes vegades.
Cristina?
Sí,
perquè...
Sí, què?
Que sí,
que no m'importa guanyar o perdre.
Ens és igual guanyar o perdre.
Segur.
Ricard?
Que ens agrada guanyar,
però si perdem no passa res.
Però ens agrada guanyar.
Ens agrada guanyar.
Daniel?
Que ens agrada bastant guanyar
i si perdem,
doncs no ens agrada molt.
Ens agradaria molt més guanyar.
Preferim guanyar sempre.
Sí.
El preu que sigui.
És a dir,
fins i tot deixant que un company com a Víctor
no toqui la pilota.
Estarem contents si guanyem.
No.
I mira,
el Víctor,
escolta,
és un,
ja li passarà.
Què en penseu?
Digues, Laura.
No,
perquè el Víctor es sent malament.
Mhm.
Míriam?
No,
perquè també ell es mereix jugar.
Vosaltres,
digues,
digues,
Cristina.
Que no,
perquè tots estàs tan divertint
i ell no.
Arnau?
Jo prefereixo passar-li
que no perda.
Ho feu,
això en realitat?
No.
A vegades no.
Laura?
A vegades no.
A vegades sí
i a vegades no.
Dic jo,
eh,
jo a veure,
ei,
que jo no us he vist mai jugar,
jo parlo per la meva experiència.
Segons temps al dia,
segons el moment de l'emoció,
no?
Si som sincers,
hauríem de pensar de dir que és així.
Eh?
Bé,
anem bé,
anem bé.
Escolteu-la,
vosaltres creieu que el Víctor
s'esforça prou.
No és una miqueta de dir,
mira,
ai,
passeu-me la pilota.
Ell s'hi esforça per aprendre,
per saber una miqueta més.
Marfa,
va,
què dius?
Sí,
perquè sí.
Sí,
s'esforça.
Tu creus que sí,
que hi posa interès,
Ricard?
que sí,
perquè si no,
esclar que no li passaria la pilota,
perquè si no s'esforça,
no aconseguirà res.
Sandra?
Sí que s'esforça.
Sí que s'esforça,
i tu,
Arnau,
què en penses?
S'esforça el Víctor prou?
Jo crec que sí,
perquè si no,
no li ha,
no hauria demanat ajuda als seus amics.
Daniel?
No,
el mateix que l'Arnau,
que sí,
que va decidir demanar ajuda als seus companys.
Vosaltres creieu que la resposta dels seus amics
va ser bona,
va ser la correcta?
Penso que tots direu que sí,
oi?
Sí.
I el dia a dia,
en realitat,
hi ha aquesta resposta sempre,
que algú necessita ajuda,
algun company o alguna companya?
A vegades no.
A vegades no.
Daniel?
A vegades sí.
A vegades sí,
a vegades no.
Sandra?
A vegades sí,
a vegades no.
Arnau,
alguna cosa més?
No,
ja...
Sense dir nom,
sobretot,
teniu algun exemple recent
que us vingui al cap?
D'alguna vegada,
en un sentit o en un altre?
Sí?
Sense dir noms,
no cal dir el nom de ningú.
Míriam?
Doncs a vegades,
quan juguem a algun partit,
unes nenes que són,
o nens,
que són molt bons,
només juguen ells sols
i n'hi ha altres
que s'queden sense jugar.
És que això és habitual,
aviam,
la realitat ens diu això,
no descobrirem aquí
res extraordinari.
Perquè, clar,
guanyar i sentir que has guanyat,
i que a més,
si parlem de bàsquet,
has encistat allà tu,
et sents tan bé,
no?
I si mires cap a altres companys
que no han pogut jugar
i que no han tocat la pilota,
et sents igualment bé
o no t'afecta?
De veritat.
Daniel?
Doncs de vegades no t'afecta.
Clar.
Heu estat en les dues bandes?
A veure si m'explico.
Fent alguna cosa,
pot ser jugant a bàsquet
o potser en alguna classe
de matemàtiques
o de plàstica
o del que sigui,
allò que estàs fent
no tens ni idea
perquè, mira,
les teves qualitats
no estan per aquest camí,
estan per un altre.
I has vist que ningú
et donava un cop de mà?
Us heu trobat alguna vegada?
Sí?
Arnau, per exemple?
No cal dir en què exactament.
Com t'has sentit
quan estaves una miqueta perdut
i veies que bé
que cadascú anava a la seva
perquè estava molt atabalat
i ningú et donava un cop de mà?
Com et senties?
Malament.
Algú més ha sentit
o ha tingut aquesta experiència?
Tots?
Perquè com que no ho sabem fer tot,
lògicament, digues, Laura.
A vegades, també,
amb els meus companys,
els vaig demanar a vegades ajuda,
una nena,
i em va dir que no,
que no sabia fer-ho.
Que no ho sabia fer.
Cristina?
Hola, quan estic a casa
i llavors no em surt una cosa...
I et sents allò perduda, no?
Dius, ai, si algú em pogués ajudar.
Escolteu una cosa,
quan us trobeu en aquesta situació,
alguna vegada us ha demanat ajuda
algun amic o amiga
o algun company o companya?
Us han demanat ajuda, Daniel?
Sí, i es té que intentar ajudar els amics.
I ho fem?
Sí, de vegades.
De vegades.
Tot és molt incert, eh?
Us hi fixeu, eh?
Que tot és molt incert.
A vegades sí, a vegades no.
Per això no només us trobeu vosaltres,
les persones grans també ens trobem
en aquestes circumstàncies, no?
Hi ha dies que estem més col·laboradors
que uns altres.
Hi ha dies que estem de millor humor
que uns altres, no?
I estem més predisposats a ajudar o no?
Sí o no?
Sí.
Sí?
S'ha de demanar ajuda
o hem d'esperar que ens l'ofereixin així?
Mira, perquè som així de guapos i de guapes.
Laura?
S'hauria de demanar ajuda
perquè si esperes que te la donessin,
potser no te la donen.
I per què creia...
Digues, Ricard.
Que se t'ha de demanar
perquè si no,
igual acaba la classe
i encara no ho has fet.
I per què creieu que no,
que ens costa demanar ajuda?
Perquè, clar, si no ho diem,
ningú ho sap.
A veure, en Míriam, per exemple.
Perquè de vegades ens fa vergonya
que ens ajudin
i, doncs, de vegades,
potser penses que et sentiries malament
dient-ho davant de tothom.
És a dir, que penses que no saber fer una cosa
és com a estrany, no?
Que ets l'única del món que no ho sap fer.
Podria ser que fos així.
Arnau?
Com, per exemple, les divisions,
que hi ha gent que no li surten.
I llavors, com, per exemple,
tota la classe la sap fer
i després s'enriuen de tu que...
que no la saps fer.
Ah, i mira, què sembla mentida,
com el fàcil que és i tu no saps, no?
Dius, home, doncs no serà tan fàcil
quan no sóc l'única persona del món
que li costa fer-les, no?
Déu-n'hi-do.
Digues, Marc.
Quan fas sentir malament una persona,
doncs, que després li vols demanar tu ajuda
i llavors et sents malament
perquè ella et diu que no.
Clar.
Això també passa,
que demanes ajuda pensant que te la donaran
i, escolta, no m'atabalis
que jo tinc la meva feina, no?
Sí.
Això també passa a vegades.
Però intenteu pensar...
Alguna vegada heu demanat ajuda
i heu tingut una bona resposta?
Sí, Cristina?
Ens pots dir en què i en quines circumstàncies?
Sí, a vegades...
Explica'ns alguna anècdota.
Segur que potser te'n recordes.
Doncs un dia necessitava no sé què,
vaig demanar i sí que em van ajudar.
Sí, a casa, quan estic i no va ser algú,
el vaig a preguntar a la meva germana
i m'ho resol.
Ja ho demanes ajuda.
Si no li preguntes a la teva germana,
ella no sabrà que tens aquest problema.
Algú recorda algun cas concret, puntual?
L'Arnau parlava del tema de les divisions.
Podem parlar de mil coses, no?,
que ens passen al llarg del dia.
Tenim relació amb altres persones,
més grans, companys de classe,
amics de fora de l'escola.
Teniu present algun moment que,
recent o no tan recent,
de dir, doncs, necessitava ajuda
i me l'abandonar, en què?
En quines coses?
A veure, Laura, tu què és el que millor fas?
O consideres tu que fas millor?
Tocar la guitarra.
Tocar la guitarra és el que fas millor.
Tu, Marc, què creus que fas millor?
Segur que fas moltes coses bé,
però el que tu dius,
per això tinc la mà trencada, jo.
No ve més res al cap.
Dibuixar, cantar, jugar...
A la plàstica.
A la plàstica.
Potser ets un bon artista,
qui sap.
Marc Favà, tu què creus que fas molt bé?
Jo, especialment,
ara no em ve res, no.
No tinc ni idea.
Segur que hi ha alguna cosa,
perquè tots tenim alguna coseta,
alguna virtut més assenyalada.
També tenim molts defectes, esclar,
però coses bones moltíssimes.
Daniel.
El futbol.
El futbol.
Ets bo jugant a futbol.
Jo crec que sí.
I algú et diu,
escolta, Daniel,
ensenya'm aquesta xilena que fas tan bona,
com la fas, tio,
explica'm com m'he de posar.
Alguna vegada t'ha vingut algun company o companya
a demanar-te que ajuda?
Sí, però poques vegades.
I per què no li demaneu al Daniel,
que segur que és molt bo?
Home, i us farà classes gratis, segur, eh?
Segur que no us cobrarà res.
Ricard, tu què fas molt bé?
L'esport i les matemàtiques.
Molt bé.
I alguna vegada t'han demanat ajuda
els companys per les mates?
Sí,
em pregunten si tenen bé el resultat,
a vegades.
I tu no creus que estaria bé?
Escolta, en lloc del resultat,
vols que mirem si està feta tota l'operació,
tot el procés,
potser millor, o què?
Sí.
I els vols ensenyar mates,
els companys,
ja et venen a ajudar?
Home, sí,
però si estem enmig d'un control
no està bé dir-li.
Home, no, no.
Aquí entrem en un territori perillós
que és el territori
estoy copiando, eh?
Això és un altre tema
que aquí no entrem.
Aquí parlem entre classe i classe,
a l'hora del pati,
fora de classe,
en un moment determinat,
si el professor doncs ho permet
de poder comentar,
no parlem del control.
Aquest tema, ui, és intocable.
Míriam, què fas bé tu?
Moltes coses, segur.
I que a tu t'agradi,
que n'estiguis orgullosa.
Tocar la guitarra i fer esport.
Podeu fer un duet amb la Laura
i fer esport amb el Ricard, per exemple.
Cristina, què fem?
Tocar la guitarra.
Però si tenim aquí el trio
los panchos en chicas, eh?
Les tres toquen la guitarra, fantàstic.
Sandra?
Les mates.
Les mates.
que sou bons en mates, tots dos?
Eh?
Sí.
Podíeu fer, muntar un congrés
de matemàtiques, eh?
A la classe.
Tu, Arnau, què és el que et dona?
Se't dona bé.
Els esports.
Els esports, també.
Algún esport en particular?
Sí.
Quin?
El bàsquet.
El bàsquet.
És a dir, que tu podries donar classes
perfectament al Víctor del Comte, no?
Sí.
Molt bé.
De tot això que feu, també, alguna vegada
heu ensenyat o heu ajudat algun company o company,
alguna amica o coneguda?
Laura, per exemple?
La Cristina, un dia.
Ah, la Cristina és una mica deixeble teva, eh?
Amb la guitarra, molt bé.
Va venir la Cristina a dir-te
escolta, aquest acord no m'acaba de sortir
o com va anar la cosa?
No, estava amb la classe de guitarra
i la senyora et va dir
que l'ajudés una mica a fer uns acords.
I què tal l'experiència?
Bé.
No et va costar tant, oi que no?
I a tu, Cristina, et va anar bé, no?
Digues.
Que la meva germana, a vegades,
vol tocar la guitarra abans.
I tu li ensenyes?
I t'agrada ensenyar-li?
Sí.
Compartir allò que tu saps?
Sí?
Sandra?
Una amiga de la classe, la Maria Miranda,
que a vegades no li surta les mates
o alguna cosa i em demana ajuda.
No diem noms, eh?
No diem noms de ningú.
Això és com les revistes del cor, eh?
No diem noms de famosos.
No, doncs està molt bé, no?
A més, les matemàtiques, aquelles coses
que si el primer cop de vista no ho veus,
després ho tornen a explicar.
L'ajudo fins que les entengui.
I perfecte.
i oi que et sents bé?
Sí.
Molt bé.
Digues, Míriam.
Doncs a la meva germana petita,
que quan a vegades no entén una cosa,
doncs l'ajudo a vegades.
Més mans per aquí.
Tinc una altra mare del Marc.
Quan jo jugo a bàsquet al meu veí
o el que sigui, l'ajudo.
Però mon germana me va ajudar a mi també.
Arnau?
A la meva germana.
A ajudar-li a jugar a escacs.
Que també jugues a escacs.
I t'agrada?
I a vosaltres, algú molt proper,
a què us ajuden normalment?
Marc?
La germana.
A què t'ajuda la teva germana?
Si alguna cosa em surt com les mates o alguna cosa,
m'ajuda ella.
Ai, les mates.
Ja t'ho he dit, Terri,
que ara hem de muntar algun congrés o alguna cosa de mates.
Míriam.
El meu pare, quan de vegades no entenc un problema,
m'ajuda a entendre'l.
Molt bé.
Cristina?
El meu pare en els problemes
i les meves germanes en càtala i matemàtiques.
Sí, els temes de l'escola, allò que busqueu.
Però més enllà del que és l'escola,
algun aspecte més?
No?
No.
Tornem al conte.
Després de sentir el conte i treballar-ho a classe,
heu canviat una miqueta d'actitud
o la visió que teniu de les coses?
Míriam.
Ai, Sandra, perdona.
Sí.
Penses diferent?
Sí.
Després de veure-ho...
Explica'ns una miqueta
per què t'ha fet canviar la teva manera d'actuar.
Que ens tenim que comprendre'ns a nosaltres mateixos
que cadascú és bo per el que li agrada
i s'esforça més.
Has parlat d'esforç, és important.
Quantes vegades no ens ha passat allò
d'aprendre una cosa per primera vegada
i dir a la primera vegada no em sorodeixo?
Oi, quin desastre, no ho sé fer, no ho sé fer.
I no ho torno a intentar una segona vegada
i una tercera.
Això ens passa, Laura?
Sí, amb matemàtiques.
Amb matemàtiques.
No ho entenc, no ho entenc i no ho entenc.
I ja està.
I no insisteixo, no?
Això vol dir que no m'hi esforço, potser prou.
No?
Més coses.
Míriam.
A vegades els problemes m'hi esforço,
però algunes vegades dic no ho entenc i vaig demanar ajuda.
Ja la primera, no?
Perquè dius, mira, com que no me'n sortirà,
no cal que m'esforci.
Daniel?
També alguns problemes, doncs, m'ajuden els meus pares a fer-ho.
I em fico que no, que no, i fins que no passa un rato,
doncs, no l'entenc.
És que ens tanquem a vegades tots, eh?
Ho fem tots.
Que no, que no?
El que diu el Daniel, que no, que no?
Ens ho posem aquí i fins que no passa una estona, Arnau, digues.
Quan faig deures, per exemple, que no em surt una cosa,
ho deixo estar i començo a fer una altra.
I doncs, bueno, ja em passarà. Digues, Ricard.
Que els deures, quan no em surt alguna cosa,
intento fer, però no em surt, em deixo tancar.
I al cap d'alguns minuts ho torno a provar i em surt.
Perquè t'esforces.
És un tema d'esforç, creieu, o de què pot ser?
Sí? Cristina?
Quan estic, les meves germanes m'ajuden a entendre les coses millor.
Però tu t'hi esforces també, no?
El que està clar és que tots tenim qualitats, no?
Perquè el Víctor no sap jugar a bàsquet,
però podríem imaginar que el Víctor sap fer altres coses.
El Víctor l'han ajudat a aprendre a jugar a bàsquet,
segurament el Víctor sap fer coses que pot compartir amb els seus companys, no?
Segurament.
Escolta, què us ha agradat el conte, en conjunt?
Què en penseu?
Vinga, fem una ronda d'opinions de conte.
Laura, a tu t'ha agradat?
Sí, perquè crec que t'ho estima perquè ajudes les altres persones
i t'ensenya a no tindre vergonya a demanar una cosa que no saps fer-la.
Molt bé. Marc?
Sí, perquè, a veure, tu pots demanar ajuda quan vulguis,
però també has de tindre uns amics que t'ajudin.
Que estiguin disposats a ajudar-te, no?
Perquè tu et demanes i no et fan cas tan bé.
És tot una mica, no és tot tan senzill com sembla aquí explicant-ho per la ràdio.
Marc Favà, digues.
T'ha agradat?
Sí, perquè és el mateix que el Marc Favà, perquè...
Ai, el Marc Favà.
El treballo enrac.
Efecte mirall, t'has mirat. Tu dic, sóc jo mateix que parlo.
Perquè no ser de ser egoista i s'ha d'ajudar més els amics,
més de pensar en si mateix.
Molt bé. Daniela, a tu t'ha agradat el conte?
Doncs sí, perquè a la vida ha passat moltes coses com aquesta.
I tant, i tant que passen i les que passaran.
Ricara, a tu t'ha agradat?
Sí, perquè el Víctor s'ha atrevit a demanar ajuda i els seus amics li han ajudat i li han fet aprendre.
Molt bé. I a la Míriam?
Sí, perquè si tingués el mateix problema m'agradaria que m'ajudessin les meves amigues.
Clar, i a tu, Cristina? A tu t'ha agradat, ja et veig ja que t'ha agradat el conte.
Per què t'ha agradat?
Perquè ensenya una lliçó de lo que està bé i lo que no està bé.
I a tu, Sandra?
Sí, perquè m'ha fet comprendre les coses millor.
Arnau?
Sí, perquè m'ha agradat el que han fet els seus amics per ajudar.
Bé, doncs es tracta que això no sigui un conte,
que en la mesura del possible ho posem una mica tots en marxa i ho fem realitat.
Escolteu una cosa, aquest cap de setmana Sant Jordi.
Sí.
Us agrada llegir?
Sí.
Sí?
Sí.
Aquest sí és un sí o un sí, com a llegir, sí?
Sí.
Què us agrada llegir en general? A veure.
Arnau, què t'agrada llegir? Quin tipus de lectures o títols?
Si teniu algun títol el podeu dir, és un suggeriment per altres companys que us puguin escoltar.
Arnau?
El Harry Potter.
El Harry Potter.
Guai, eh?
T'has llegit l'últim, ja?
No, estic pel quadre.
Doncs, bé, tindràs sorpreses. No dic res.
Sandra?
Històries de misteri.
Ah, quin tipus, així.
No ho sé, de...
Però com de por i tot?
Sí.
I després no passes molta por quan te'n vas a dormir?
No.
Quina sort.
Cristina, a tu què t'agrada llegir?
De la Tina Superbruixa.
Ah, la Tina Superbruixa. També, molt bé. Míriam?
Igual que la Santa, de misteri i por.
També de misteri i por. I recordes algun títol que ens puguis recomanar? Si ho recordes, eh? Si no, no pateixis.
Sí, eh? L'accident d'aquesta Setmana Santa.
Ah.
És un llibre que es titula així?
Sí.
Ricard?
De Harry Potter i la penya dels tigres.
Ai, i ara anava a preguntar, què no els agraden els llibres de la penya dels tigres, que són fantàstics, amb els descodificadors i tot allò, eh? Que és una meravella. De la sèrie negra o de l'altra?
Dels dos.
Dels dos.
Però la majoria de la negra.
De la negra, que són més llargs.
Ah, efectivament.
En Daniel, què t'agrada llegir a tu?
De misteri i m'he llegit bastants de... La penya dels tigres.
La penya dels tigres, eh? Triomfant.
De misteri i de comèdia.
I de riure, llavors, divertits, que també una mica d'alegria, no? No t'ha de ser misteri i por.
Marc, a tu t'agrada llegir?
Misteri, misteri.
De misteri també, també la penya dels tigres.
Sí.
I tu, Laura?
Així com el Ricard ha dit, que es diu el cau de la por, que és molt divertit, és la por.
El cau de la por.
Divertidíssim, si és de por. Ui, que divertit que es passa por.
La penya dels tigres són uns llibres molt divertits, hi ha moltíssims nois i noies que els llegeixen.
El Harry Potter, ara no descobrirem la sopa d'all, però em deixeu que em posi una mica antiga?
Sí.
Em poso una mica carca, eh?
Sí.
L'ha dit Blyton, que la coneixeu? I les aventures de los cinco?
Ah, los cinco.
Sí, sí, sí.
Ah, ja m'estranyava a mi, eh? Perquè mira, generacions i generacions.
Ei, que jo em quedo també amb la penya dels tigres, però los cinco són una mica carrinclonets.
Aquestes altres, però no estan malament, no?
Són els tigres, però antic.
Però antic, exacte. I sense descodificador i són com més llunyets, clar, perquè tenen 30-40 anys, los cinco.
Molt bé, sortireu el diumenge a fer un tomet per la Rambla, o estareu pendents de la tele i la ràdio pel Nàstic?
No, sí.
Eh? De tot una mica?
Sí.
Sortirem a fer un tomet, comprarem algun llibre o no, perquè llibres els podem comprar també tot l'any.
I jo sé que heu triat una cançó, ja que sou a la ràdio, perquè no trieu una cançó i la dediqueu i tot això.
Quina cançó heu triat? Qui m'ho diu, la cançó que heu triat?
Capatillas.
El canto del loco.
Ja sabeu que actuaran per Sant Magí, no?
Sí.
A Tarragona, el canto del loco.
Zapatillas, que és una de les cançons més conegudes.
Doncs ja, com que ens hem posat antics amb allò de los cinco, per què no la dediquem, com es feia a les ràdios d'abans?
Què us sembla? La dediquem, la cançó del canto del loco?
Sí.
Qui fa la dedicatòria?
Eh? La Míriam, per exemple?
En nom de tots.
Abans de marxar, volem dedicar una cançó als nostres companys,
al professor Josep Calero i al nostre company Carlos, que s'està recuperant a l'hospital.
Molt bé, doncs la dediquem a tots, per extensió, a tots els companys del col·legi La Salle de Tarragona.
Laura, Mar Vallonrat, Marfabà, Daniel, Ricard, Míriam, Cristina, Sandra, Arnau, ha estat un plaer la vostra companyia.
Moltes gràcies per venir a la ràdio i ens quedem amb el canto del loco, d'acord?
Adéu, bon cap de sermana.
A ver siempre la misma gente.
Estoy flipando que la gente se invente, cuente y luego reinvente.
Apotronado en el sofá de mi casa, vente, se está caliente.
Maestrados vamos al mismo sitio, todos angelonientes.
Alucinando que me miren de arriba abajo como un delincuente.
Intoxicado de que me pongan esa puta música indiferente
Quiero entrar en tu garito con zapatillas
Que no me miren mal al pasar
Estoy cansado de siempre lo mismo, la misma historia
Y quiero cambiar, me da pena tanta tontería
Quiero un poquito de normalidad
Pero a ver, mírame y dime, tronco, no veo ni sitio
Y no puedo aparcar
Estoy muy harto de que me digan si no estás en liste, no puedes pasar
Solo entran cuatro, tenemos zona super mega guay y ni calaveras
Abarrotado, hay aporo limitado y ahora toca esperar
Y nos ha multado y tu coche se ha llevado la grúa municipal
Quiero entrar en tu garito con zapatillas
Que no me miren mal al pasar
Estoy cansado de siempre lo mismo, la misma historia
Y quiero cambiar, me da pena tanta tontería
Quiero un poquito de normalidad
Pero a ver, mírame y dime, tronco, no veo ni sitio
Y no puedo aparcar
Ya se ha aparcado el coche y ahora búscalo del ticket de la hora
Y cuando vuelvas a ponerlo, te habrán puesto una receta de recuerdo
Quiero entrar en tu garito con zapatillas
Que no me miren mal al pasar
Estoy cansado de siempre lo mismo, la misma historia
Y quiero cambiar, me da pena tanta tontería
Quiero un poquito de normalidad
Pero a ver, mírame y dime, tronco, no veo ni sitio
Quiero entrar en tu garito con zapatillas
Que no me miren mal al pasar
Estoy cansado de siempre lo mismo, la misma historia
Y quiero cambiar, me da pena tanta tontería
Quiero un poquito de normalidad
Pero a ver, mírame y dime, tronco, no veo ni sitio
Y no puedo aparcar