Iniciem un nou punt de lectura al matí de Tarragona Ràdio,
com cada dimarts a aquesta hora i en companyia de Jordi Tinyena.
Jordi, molt bon dia.
Bon dia.
Benvingut. Avui parlem d'un autor que ha estat notícia endarrerament
a motiu de les novetats editorials que s'han presentat per Sant Jordi
i, en particular, autors de casa del camp de Tarragona,
pels quals, òbviament, des d'aquest espai,
sempre donem un recolzament particular.
Estem parlant de Francesc Valls Calçada,
que ha tret la seva tercera i nova novel·la
després d'un llarg període de silenci com a novel·lista.
Doncs sí.
El Francesc Valls s'havia donat a conèixer en la literatura
justament amb dues novel·les de les quals ja fa bastants anys.
Estic morta, saps?, que va ser publicada el 1982.
Per tant, estem parlant d'una persona que va començar a escriure molt jove,
perquè encara és un home jove,
i després va publicar, sis o set anys després, el 89,
Els Conellets Afemats.
Des de llavors no havia tornat a publicar cap altra novel·la.
Havia publicat, això sí, tres llibres de poesia a partir de l'any 2003.
És a dir, el Sal, en qualsevol cas,
des del 90, des del 89 fins al 2003 no publica res.
Quan torna a publicar ho fa en poesia,
i no és fins ara, el 2006,
que...
És a dir, mira, des del 89 fins al 2006.
Ja ho n'hi do, eh?
Sí, una nova novel·la.
Home, no ha estat 16 anys, però jo recordo que el mateix autor,
Francesc Valls Calçada, que passava pel matí de Tarragona Ràdio,
explicava que ha estat un treball molt laboriós i llarg en el temps.
És una novel·la que ell mateix deia que està molt documentada,
i en la qual, doncs, hi havia hagut d'esmerçar moltes hores.
És una novel·la molt insòlita.
Aquest és el terme just,
perquè es col·loca en un terreny novel·lístic molt poc fraçat,
molt poc conegut i molt poc transitat pels novel·listes del país.
Per què m'entengueu?
És una novel·la d'ambientació històrica,
i això no seria cap novetat,
perquè realment en els últims temps n'hi ha moltes,
i fins i tot la que ha triomfat es per Sant Jordi
és una novel·la històrica.
Però aquesta es situa en un temps que no és gens freqüent,
vaja, que és absolutament infreqüent a la novel·lística,
que és l'any 1000.
Recolar tantíssim en la nostra història és, doncs, això,
un fet absolutament insòlit.
No sé si hem dit el títol, L'Aigua parlava.
L'Aigua parlava, sí.
Publicarola.
Publicarola, que ha publicat una barbaritat en guany.
Jo penso que no ens cansarem,
jo no em cansaré mai de remarcar el paper
que estan jugant les editorials del Camp de Tarragona,
tant Arola com Cositània i ara Reus també,
perquè estan fent una feina extraordinària.
Ara, mira, de les 41 novetats que publicava l'opuscle
dels escriptors del Camp de Tarragona,
fet per l'Ajuntament de Sant Jordi,
del 41, 15 eren d'Arola.
És a dir, un 15 i mig, un 36%.
I un dels llibres més venuts a Tarragona
també el publicava Arola,
que era la història de Tarragona.
És la història de Tarragona, de Maria Antonia Ferrer.
I d'aquestes, a més a més,
la meitat de les 41 novel·les.
Qualcosa vol dir que el gènere es manté
i, d'altra banda, que bé,
doncs que la gent dona suport a aquesta novel·la.
Sí, perquè inicialment fa molts anys,
i tu recordaràs, les editorials locals,
sempre se'ls atribuïa aquesta tasca
de publicar història local,
algun altre llibre de poesia,
i clar, amb el temps ens hem adonat
que hi ha editorials com les nostres,
com Arola o com a Cositània,
en aquest cas parlem d'Arola,
perquè és la novel·la que ens ocupa.
S'ha decantat per la novel·la,
per la recuperació dels clàssics,
pel teatre, pel llibre infantil,
les guies d'excursió, de viatges...
La veritat és que publica de tot,
publica absolutament tots els gèneres.
Jo crec que és el resultat
d'una voluntat de normalització,
és a dir, d'un editorial que,
amb el tamany que té,
amb el volum de llibres que té publicats,
ha decidit funcionar com una gran editorial
i no fer cap tipus de reserva
davant de cap gènere.
I descentralitzar-se,
que és això que durant tant de temps s'ha reivindicat.
Sí, sí, sí, juguen un paper molt important.
Permeten la publicació de llibres
que d'altres maneres seria impossible
que apareguessin.
I ara estic pensant, per exemple,
en el cas d'Arola,
vull que m'entengui la gent
perquè no es tracta de dir
no, no, és que publicen llibres
que no publicaria ningú
perquè, esclar, com que són petits llibres
i llibres que no interessen a ningú,
no els publicaria ningú.
I no vull dir en absolut això.
Al revés, llibres molt importants
que no publicaria ningú
perquè, per exemple,
s'està publicant
totes les obres completes
de Josep Pini Soler,
que efectivament no publicaria ningú
però que són importantíssimes pel país,
o està publicant l'obra completa
del Puig i Ferreter,
també importantíssima.
Ha recuperat escris de Jaume Vidal i Alcubé.
Clar, clar, estem parlant d'una obra
molt important,
no comercial,
i per això no la publicarien,
però culturalment importantíssima.
O, per exemple,
estem parlant de col·leccions de teatre
en un país en què es publica
molt poc teatre
i de col·leccions de poesia
en un país en què es publica
poquíssima poesia
i només uns quants noms, no?
Per tant, jo insisteixo
que és una gran feina.
Home, en el cas del teatre
és un cas molt singular
perquè és de les poques editorials,
realment,
que té una col·lecció
estable de teatre.
Sí, sí, de clar, sí.
Que ens sentim molt orgullosos
d'aquestes editorials,
de compartir territori
amb aquestes editorials
que des d'aquí
continuen treballant
i obrint-se
i obrint el mercat
a tot arreu, no?
I mantenint col·leccions
que tenen una competència brutal,
perquè, clar,
ara parlàvem teatre, poesia,
això és ben poc
i, per tant,
s'ha d'agrair
que aquestes editorials
vulguin donar xupluc
a aquest tipus de produccions.
Però parlant de narrativa,
el problema és un altre,
és que la narrativa
té una competència brutal
perquè aquí sí que
les grans editorials
juguen fort
i sí que publiquen
i publiquen...
És on tenen el negoci.
Clar, és on tenen el negoci,
publiquen molt
i publiquen constantment.
És un terreny, per tant,
que a les nostres editorials
els costa molt competir
perquè no tenen els mateixos mitjans
ni de promoció
ni de distribució
que tenen les grans.
I, en canvi,
doncs també Arola,
com amb la novel·la
que ens ocupa avui,
doncs aposta
per mantenir
una línia de narrativa,
que és la col·lecció
La Miloca,
que vaig inaugurar jo,
cert?
És veritat,
amb l'ombra del coronel.
Sí, amb l'ombra del coronel
i que ja deu anar
pel volum número 7
o una cosa així.
És a dir,
aquesta voluntat
de mantenir també
una col·lecció narrativa
dintre de l'editorial
és també lluable.
Doncs hem deixat
passar la ressaca
de Sant Jordi.
Hem dit uns dies després
que podem fer
aquest petit parèntesi
dins d'aquest espai
i arrel de parlar
d'aquesta novel·la
a la darrera
de Francesc Valls Calçada.
L'Aigua parlava,
situa la trama,
tota aquesta peripècia
del frara,
aquest protagonista,
l'any mil.
Per tant,
és una novel·la històrica
en el sentit
que històricament
ens situa
en un escenari
molt concret.
Sí,
però ja deia abans
que ets insòlita
perquè col·locar-ho
l'any mil
vol dir situar-se
en un terreny
d'ombres.
D'ombres
des del punt de vista
de la documentació
perquè sabem realment
poca cosa.
Sí que sabem coses,
però no en sabem gaire.
I el Francesc
ha assumit,
jo penso,
dos riscos
importants
en aquesta novel·la.
Una,
la reconstrucció històrica
per la raó
que ja és mentat.
No tenim tampoc
tanta documentació.
Em consta
que ell s'ha documentat
força
i em consta
perquè vaig tenir accés
a les galerades,
és a dir,
al llibre
abans de ser imprès
i allí s'havien col·lat
materials de treball
que després naturalment
han estat eliminats
i entre els materials
de treball
hi havia llistes
de biografia consultada.
Doncs bé,
aquest és un element
a risc,
és un risc,
portar el lector
en un temps tan recolat
és més difícil
que no pas portar-lo
a un temps conegut,
això és una obvietat.
I un segon risc
que és una decisió
que ella ha pres
com a novel·lista
que té a veure
amb la llengua.
És a dir,
el llibre
està escrit
amb voluntat
de recrear
el que podia estar
el llenguatge medieval.
Molt recolat.
Clar,
es tracta d'una ficció,
una ficció doble
d'una banda
perquè no tenim constància,
és impossible
tenir cap constància
d'aquell moment
perquè l'única constància
d'una llengua
és l'escriptura
i l'escriptura
no neix
fins dos segles més tard,
per tant,
és absolutament impossible.
El Francesc Valls
s'inventa
una llengua,
simplement.
i d'altra banda
una ficció
també
perquè naturalment
a l'hora
de redactar
la novel·la
ell sí que utilitza
mots medievalitzants
i fórmules medievalitzants
però no fins a l'extrem
que allò pugui
passar per medieval
perquè si no,
no s'ho llegiria ningú.
De manera que el lector
s'enfronta
amb una trama novel·lística
que se li explica
amb una llengua
que de seguida
agafa el perfum
i alguna cosa més
que el perfum
també un cert sabor
d'un català medieval
inventat.
un hipotètic català medieval
del segle X
que això naturalment
és un exercici
per l'escriptor
és un gran exercici
difícil
i de cara al lector
és una aposta
del Francesc Valls
d'aquestes de cara
ho creu
perquè si l'encerto
l'endivino
és a dir
si el lector hi entra
el lector seguirà
però si el lector
xoca amb la llengua
doncs la novel·la
ja no li serà grata
ja no continuarà llegint
potser li agradaria la novel·la
però la llengua
el farà fora
per tant
aquest és un risc
que el Francesc
ha assumit
voluntàriament
i deliberadament
jo crec que se'n surt
sí perquè el lector
entra amb una certa facilitat
sí jo crec que se'n surt
la novel·la a més a més
arrenca
amb una imatge
molt potent
molt molt molt potent
i això és una virtut
de les novel·les
quan clar
ja saps tu
que hi ha novel·les
que estàs a les 50
o les 60 pàgines
i dius
o no
li donaré 10 pàgines més
però
però a veure què passa
d'aquesta no
aquesta des de les primeres pàgines
té un ritme
molt ràpid
i té una escena inicial
molt potent
molt potent
que atrapa
ve a explicar
segons es va dir
el mateix autor
allò a grans tres
lògicament
perquè del que es tracta
de les novel·les
és llegir-la
que ve a explicar
la peripècia
d'un personatge
singular també
que transita
per aquest segle
per aquest any mil
en aquesta edat mitjana
doncs
gran desconeguda
sí
té un aire autobiogràfic
està narrada
en primera persona
pel mateix protagonista
i de fet
és la història
d'una autoconstrucció
de la construcció
de la vida
d'un personatge
que passa
que es mou
d'una banda
geogràficament
i llavors
tenim el personatge
que el tenim aquí baix
a les costes de Tarragona
de la Tarra abandonada
després si de cas
farem un esment més llarg
fins al Pirineu
aquest és l'àmbit
del que seria
després Catalunya
però que l'any mil
naturalment no és
encara això
sinó que
la marca hispànica
la part despoblada
encara
tot el sud
encara està despoblat
doncs es mou
per aquest territori
pivotant sobre Barcelona
inevitablement
i des del punt
de vista vital
és la història
d'un personatge
que passa
per diferents estats
és
doncs
panat
a galeres
és
un
pària
és un monjo
és un sant
és un cavaller
deia que feia
miracle
sense voler
i sense adonar-se
no?
sí
el sant mot
li diu a la novel·la
però això està tractat
amb molta ironia
jo crec que
en aquest sentit
la novel·la sí que té un aire
té una
no una contradicció
té una paradoxa
i és que
una novel·la que està ambientada
en un temps tan i tan recolat
com és l'any mil
en canvi
la lectura que se'n pot fer
i l'actitud del personatge
moltíssimes vegades
és d'una modernitat
extraordinària
perquè aquest personatge
es mou
sense cap tipus
de
de
de
de lligam moral
és a dir
les seves actuacions
tot allò que va fent
no està subjecta mai
a cap codi moral
tot i que ell
inicialment és un novici
però
no té cap tipus
de
de fre
i això és una mentalitat
molt moderna
es tracta d'aprofitar
totes les ocasions
que se't presenten
sense consideracions
d'aquest
home
recorda la tradició
de tota la picaresca
castellana
sí
recorda la tradició
jo no diria tant
de la picaresca castellana
perquè
el personatge aquest
no és un pícaro
no és el pícaro
però sí que hi ha un llibre
de la literatura catalana
que a mi me'l va recordar
i és
segurament
no és així
segurament el Francesc Baix
o no el va llegir
o no el va tenir en compte
però
és l'espill
de Jaume Roig
l'espill
de Jaume Roig
que efectivament
se l'ha relacionat
sovint
amb la picaresca
que n'hem parlat
aquí
que se l'ha relacionat
amb la picaresca
sí que és un llibre
també amb un personatge
en primera persona
narrat per ell
en els quals va explicant
les seves vicissituds
en aquell cas
a l'entorn dels matrimonis
dels diferents matrimonis
també amb un aire
molt distanciat
i amb un aire
una mica desvergonyit
i et pot recordar
un tipus de narració així
però
les peripècies
del nostre personatge
d'aquest que parlem
no tenen a veure
ni amb les del Picaró
ni tampoc
amb les de Jaume Roig
del matrimoni
aquestes són més generals
de totes maneres
sí que hi ha
hi ha una mica de tot
perquè aquí trobem
elements de novel·la
cavalleresca també
hi ha algun torneig
alguna justa
hi ha alguna lluita
de cavallers
hi ha relacions amoroses
hi ha
hi ha moltíssima crueltat
també
dibuixen molt molt cruel
amb escenes
d'un gran impacte
la veritat
és que té tots aquells elements
per atrapar l'actor
com deies
des de les primeres pàgines
Francesc Valls Calçada
ha triat aquesta època
però com altres escriptors
del Camp de Tarragona
no ha volgut abandonar
el territori
i també situa la novel·la
geogràficament
en aquestes comarques
ara pensava també
un altre dels escriptors
que en parlarà d'aquí
l'Àngel Octavi Brunet
que també
sempre
recrea
les seves històries
en un escenari
geogràficament parlant
que els hi és propi
sí
bé
en aquest cas
la novel·la
no és que passi
exactament aquí
hi ha una part
de la novel·la
hi ha uns episodis
que
molt al començament
de la novel·la
que tenen
com a punt de referència
Tàrraco
és la
és la Tàrraco abandonada
és molt suggerent
la imatge és molt suggerent
perquè ens convida
a fer una mirada
sobre una ciutat
que presenta
les ruïnes romanes
amb molt bon estat
encara
perquè ha estat abandonada
i no ha estat
saquejada
ni desmuntada
ni rehabilitada
i per tant
trobem
és com una ciutat
molt fantasma
molt fantasmagòrica
encara amb tots
els edificis
romans en peu
però absolutament
deshabitats
i
amb un territori
despoblat
amenaçat
en fi
és una mirada
molt suggerent
a la Tàrraco
és una clucada
d'ulls
que busca
la complicitat
del lector
molt bé
doncs
l'aigua parlava
parlin els lectors
un cop
l'hagin llegida
és la darrera novel·la
de Francesc
en Valls
calçada
que sortia
per aquest
Sant Jordi
que publica
Arola
dins la col·lecció
La Miloca
alguna cosa més
a afegir
Jordi?
Sí
perquè
no m'agradaria
que la gent pensés
que és una novel·la
massa cruel
acabo de dir
que era molt cruel
amb algunes imatges
molt dures
i és veritat
però
també he de dir
de seguida
que
tot el llibre
està amarat
per un corrent
de vegades
molt explícit
per exemple
amb el nom
dels personatges
que estan triats
molt intencionadament
i de vegades
no tan explícit
més subterrani
d'humor
i d'uronia
que fa que
la distància
entre el que passa
i el lector
sigui prou gran
com perquè no
em quedi afectat
Doncs
avui ha estat
aquesta novel·la
la protagonista
Jordi Tinyanà
moltes gràcies
i ens retrobem
la propera setmana
Adéu-siau