Són dos quarts de 10 del matí, mig minut a la mirada, a l'actualitat,
a les coses que passen al nostre voltant i fins i tot més enllà cada divendres al matí de Tarragona Ràdio
amb diferents veus, diferents personatges, avui ens acompanya la professora de la Facultat de Ciències Jurídiques
de la Universitat Rovira i Virgili, Laura Roman. Molt bon dia, Laura.
Bon dia, Ioranda.
Benvinguda. La mirada que justament és casualitat, o no, perquè és un tema que ja fa temps que s'arrossega,
però coincideix amb el temps que justament avui forma part de les portades dels diaris
i dels mitjans de comunicació de base nacional, i és que el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit
el recurs del Partit Popular contra l'Estatut.
Si continuem llegint, trobem moltes valoracions polítiques, però des del punt de vista tècnic,
a vegades els ciutadans se'ns queda encara d'una certa perplexitat,
perquè dius, home, si diuen allò de la sobirania popular, i s'ha votat, i s'ha fet un referent,
i s'ha aprovat, i en principi i en teoria s'ha començat a aplicar,
que és el que fa des del punt de vista tècnic, jurídic en aquest cas,
que una llei ja aprovada, a més una normativa d'una alta instància,
com és una Constitució, entre cometes, com és l'Estatut,
que es pugui després entrar en tot aquest procés,
i que després la Constitució tothom posi el crit al cel
quan es parla de fer alguna reforma puntual.
A veure, a mi m'agradaria intentar explicar-me de manera que tothom ens ho pogués entendre,
perquè a vegades quan te'n vas a conceptes massa tècnics és complicat.
Però jo crec que aquí hi ha dos discursos que poden separar-los,
o poden anar al mateix temps o no.
Intentaré almenys un, que és la meva especialitat, explicar-lo bé,
perquè tothom ho entengui i després podem valorar l'altre.
Jo crec que aquí hi ha un discurs polític i un discurs jurídic, o tècnic,
perquè la gent ens entengui.
Del polític, si volem, podem parlar després,
perquè el PP i justament uns diputats del PP
són els que impugnen un Estatut d'Autonomia,
sent una força política,
amb representativitat important a l'Estat espanyol, etcètera.
Sí, però també el defensor del poble ha presentat recursos,
i altres comunitats autònomes.
D'això, del defensor del poble també m'agradaria després,
com a mínim des d'un punt de vista tècnic,
explicar per què, com i què justifica els recursos d'inconstitucionalitat
que presenta el defensor del poble.
Anem una mica a explicar, tècnicament,
per què és possible presentar aquest recurs,
i quina finalitat té, des d'un punt de vista jurídic i tècnic,
la presentació d'un recurs d'aquest tipus.
Aquest tipus de recursos només es poden entendre, sí,
partim de la idea que la Constitució és la norma primera,
és la norma suprema, és la norma superior,
inclús per sobre dels Estatuts d'Autonomia,
per sobre també de les lleis,
no només de les que aproven els Corts Generals,
sinó també de les que aproven els Parlaments Autonòmics.
La Constitució és norma suprema,
i des d'un punt de vista de la pròpia Constitució,
s'inventa, seguint els models d'altres estats,
perquè tribunals constitucionals estan pràcticament a tots els estats
que tenen constitucions democràtiques,
s'ha d'inventar un mecanisme que permeti controlar
totes aquelles normes, totes aquelles lleis,
per tant també Estatuts d'Autonomia que no deixen de ser lleis,
perquè són també aprovades pel Parlament Central,
un mecanisme per tant que intenti controlar totes aquelles lleis
que s'aproven en tant que siguin conformes o no a la Constitució.
Per tant, per garantir que tothom respectarà la Constitució,
busquem un mecanisme, que en aquest cas és el Tribunal Constitucional,
que és l'únic que pot jutjar si una llei,
si un Estatut d'Autonomia és contrari o no a la Constitució,
és compatible o no amb la Constitució.
El raonament aquest que un Estatut d'Autonomia i una llei,
igualment, estan aprovats pel Parlament,
que és l'òrgan sobirà, que representa la Sobirania Popular i tot això...
Fins i tot s'ha sotmès a un referèndum.
Efectivament.
El que passa és que s'ha demostrat que el Parlament,
els parlaments en general d'arreu,
poden aprovar normes que siguin inconstitucionals.
De fet, aproven normes, articles, parts, no tota una llei, evidentment,
però parts d'una llei, poden ser contràries a la Constitució.
Com cal preservar la Constitució,
no només perquè ara, en aquest moment,
l'Estatut pugui contradir-la en algun aspecte molt concret,
sinó perquè la Constitució recull els principis fonamentals del nostre Estat.
Pensem en els drets i les llibertats,
pensem en l'organització de totes les institucions.
Com cal preservar la Constitució,
cal establir un instrument per,
si hi ha alguna incompatibilitat,
si hi ha alguna norma que la vulnera, que la viola,
puguem controlar-la i, en el seu cas,
si és declarada inconstitucional,
apartar-la de l'ordenament jurídic.
I pregunto, per què això no es fa abans que s'apliqui la llei?
Perquè, generalment, es presenten recursos
un cop la llei ha entrat en vigor.
El control, mira,
en aquest tipus de control que fa el Tribunal Constitucional
l'anomenem control de constitucionalitat.
Si veus que me'n vaig massa a conceptes no tecnis,
m'avides.
El control de constitucionalitat pot ser,
pot tenir caràcter previ a l'entrada en vigor de la norma,
és a dir, es pot controlar una llei
abans que aquesta llei hagi entrat en vigor,
i pot tenir caràcter a posteriori.
És a dir, un cop la norma ha entrat en vigor,
els òrgans que poden,
perquè no tothom pot impugnar una llei,
poden activar el mecanisme.
Què passa amb el control previ?
Que, en principi, diríem,
home, té més iògica que una llei
sigui controlada abans d'entrar en vigor
i, si és inconstitucional,
ja no entra en vigor i en solucionem un problema.
En el nostre ordenament jurídic,
aquest tipus de control no existeix.
Va existir, en el moment en què s'aprova la Constitució,
el 79, va haver-hi un procés
que es podia activar contra Estatuts d'Autonomia
i lleis orgàniques.
Les lleis orgàniques són les lleis principals
del nostre ordenament jurídic.
Abans que entressin en vigor,
què va passar?
Que aquest recurs va ser utilitzat
amb motius estrictament polítics.
Llavors, s'interposava aquest recurs
per bloquejar, paralitzar el procediment.
Al final no s'aprovava res mai.
Clar, la minoria política al Parlament,
que podia activar aquest procediment,
sempre l'utilitzava, l'interposava de tal manera
que què feia?
Paralitzar.
Si el procediment legislatiu normalment dura
sis o vuit mesos,
si el paralitzes pot durar dos anys.
I no s'avança, clar.
I no s'avança.
Bloquejava.
I a més, en aquells anys,
estem parlant dels anys 80,
era molt important que l'activitat legislativa
fos vigorosa.
Sí, i s'havia de reformar moltíssim el panorama jurídic.
Efectivament, s'havia de fer tot.
Va ser llavors quan es van aprovar tots els Estatuts d'Autonomia,
totes les lleis orgàniques que encara ara estan en vigor.
Clar, en aquells moments, allò era només...
Ja es va decidir eliminar aquest organisme.
El 85, imaginat, cinc anys després,
s'aprova la derogació, la supressió d'aquest recurs.
De tal manera que ara només és possible
impugnar una llei quan hi ha entrat en vigor.
Clar, però ara penso entrar en vigor
aquelles persones a les quals es veuen afectades
en sentit positiu o negatiu per aquesta llei.
Si el Tribunal Constitucional d'aquí a un temps,
que no escur, precisament,
decideix que hi hagi inconstitucionalitat
i s'ha d'eliminar de...
En aquest cas seria de l'Estatut.
Aleshores, què passa?
Problemes.
Retroactivitat de la llei més favorable,
allò que diuen els juristes, no sé què, no sé...
Clar, ja...
Problemes.
Són coses que, des del punt de vista tècnic,
estan ben clares,
però que els ciutadans en el dia a dia
ens deixen una mica parats.
Quina complicació.
Sí, i jo crec que en aquest cas
el Tribunal Constitucional
resoldrà ràpid.
Quan jo dic resoldrà ràpid,
no vol dir resoldre en 15 dies.
Només per estudiar...
Jo he vist el paper
dels recursos presentats pel Partit Popular
i dels recursos presentats pel defensor del poble,
només per llegir
aquell informe de 500 o 600 planes,
només per això dedicaran com a mínim un mes.
Jo crec que ho faran més ràpid,
sense arribar als terminis habituals.
Pensem que ara un recurs d'inconstitucionalitat
triga més o menys uns 5, 6, 7 anys a resoldre's.
I aquella llei s'està aplicant.
I aquella llei pot tenir conseqüències pels ciutadans.
Per això jo ho preguntava,
perquè no és un tema d'alta política.
Són conseqüències sobre el ciutadà
en les seves activitats més quotidianes
des del món de l'empresa,
el món del treball
o el tema dels estudis,
de l'educació, de la llengua, de la cultura.
És a dir, que ens afecta
en l'ordre diari de la nostra vida.
Per tant, si d'aquí 7 o 8 anys
es decideix que, efectivament,
és inconstitucionalitat,
constitucional, aleshores què farem?
Doncs aleshores tenim problemes,
perquè el Tribunal Constitucional
arriba fins on arriba.
És a dir, ell declara
que la llei és constitucional o inconstitucional.
I declara, per tant,
si és nul·la o pot seguir vigent.
El que el Tribunal Constitucional no vol,
no és que no pugui,
però jo crec que no vol tant,
sobre el que no vol pronunciar-se
és sobre els efectes.
Perquè això li portaria molts problemes.
perquè, imagina't aquest que estem comentant,
una llei que per les seves característiques
afecti directament els ciutadans.
I va passar.
Pensem en la llei
de l'impost de la renda
de les persones físiques.
Doncs sí.
I aquesta té conseqüències directes.
Jo heig de pagar un impost
o no l'heig de pagar,
o heig de pagar
a un cert nivell o no.
el Tribunal Constitucional
anys després la va declarar inconstitucional.
No tota la llei,
també pensem que és important.
No, no, determinats aspectes.
Determinats articles molt concrets.
En aquell cas,
el Tribunal Constitucional
va rebutjar,
pronunciar-se sobre els efectes.
Per què?
Perquè volia dir,
en alguns casos,
tornar a unar
de diners increïbles
als ciutadans,
que possiblement
l'Estat no estava en condicions
de fer-ho.
Per tant,
quin mecanisme fa
que no s'apliqui allò?
Simplement,
la declaració
d'inconstitucionalitat
i de l'unitat
és vigent,
actua a partir del moment
en què és declarada
l'inconstitucionalitat.
És a dir,
que no té efectes retroactius.
Què seria l'ideal?
De moment,
escurçar terminis.
Tribunal Constitucional,
diríem.
Pronunciis més ràpid.
No esperem cinc anys
ja tenir un pronunciament.
En el cas de l'Estatut d'Autonomia,
jo crec que
és molt necessari,
perquè aquest Estatut d'Autonomia
requereix
d'una legislació
immensa
per poder-lo posar a la pràctica.
Llavors,
d'aquí poden
despenjar-se després
molts problemes.
Clar, dubto que la majoria
de ciutadans
hàgim llegit
tot l'Estatut
de dalt a baix,
però tot ens fa sospitar
que, aviam,
que s'utilitza
aquest tipus
d'eines
per la convivència
per interessos partidistes,
per part de tothom.
Vull dir,
això no ho veig,
jo no crec que el zel
de determinades persones,
determinats partits,
sigui tant de defensa
dels ciutadans
i que em perdoni,
sinó més aviat
allò de la cursa política
i la manera
de posar
pals a les rodes
uns als altres.
A més,
aquests dos recursos
d'incosti
en el cas del PP
és un recurs
que activa,
diríem,
la minoria
política
en el Parlament.
És un recurs
que poden presentar
o 50 diputats
o 50 senadors.
Per tant,
un recurs
que està pensat
en principi
per protegir
les minories
parlamentàries.
És a dir,
perquè aquells
que no han pogut,
perquè no tenen
força suficient,
participar en el procés
d'elaboració
d'una llei,
perquè no tenen
la majoria
en el Parlament,
puguin reaccionar,
i per tant
és un instrument
de garantia
i protecció
de les minories.
En aquest cas
és evident
que aquesta és una
força política
que ha estat
insistentment
en contra.
Jo ja no sé
si de l'aprovació
de l'Estatut,
però sí de molts
dels continguts
que finalment
té l'Estatut
i per tant
és un recurs
polític
que pot plantejar
en termes jurídics
algunes incompatibilitats.
Segurament
el Tribunal Constitucional,
jo no sé
si segurament
el Tribunal Constitucional
declararà
algun aspecte
inconstitucional,
però bé,
sí que és veritat
que hi ha un debat jurídic
important a fer,
esclarir si realment
fins ja on pot arribar
l'Estatut o no.
En tot cas,
que sigui el PP
no sorprèn.
És la força política,
és l'única força política
que estava en condicions
de poder presentar
aquest recurs.
Ja ho va anunciar.
Però i el defensor del poble,
Laura?
El defensor del poble
és una altra...
és una altra història.
Perquè el defensor del poble
en principi
és un òrgan
que està legitimat
per presentar aquest recurs.
Però
no sabem massa per què.
És a dir,
el defensor del poble
és una institució
que actua
en el terreny
dels drets
i les llibertats.
És una institució
que el que fa
rebe queixes
dels ciutadans
i quan considera
que hi ha una lesió
o que hi ha
problemes
en l'activitat
de l'administració
relacionats
amb els drets
i llibertats,
es posa en coneixement.
que una institució
que té aquest caràcter
molt connectat
amb drets
i llibertats
decideixi,
ho pot fer,
és òrgan legitimat,
ho pot fer,
però decideixi
presentar el recurs
no s'entén.
No s'entén.
De fet,
jo crec que hauria
de ser una institució
que no pogués
presentar
aquests tipus
de recursos.
És a dir,
que es limités
a presentar
el que ell pot fer,
que són els recursos
d'emparar
connectats
amb drets
i llibertats.
Per què ho ha fet?
Doncs possiblement
també pot haver-hi
una lectura política
al darrere
de la presentació
del recurs
d'encòstic
per penedafensor.
No, no,
una setmana moguda
i hem tingut
una precampanya,
tindrem una campanya moguda
i no tan sols
en quant als missatges
i continguts
de cadascun dels programes,
sinó
amb la presentació
o posada
en l'aparador
de tot aquest tipus
de temes
que són transcendents.
Hi ha determinades
reformes
que també se'n parla
aquesta setmana
es feia públic
a l'embaràs
de la...
És que no sé mai
si és princesa
o...
Jo, com el dic sempre
amb el nom escursat
que queda molt llenç
de la princesa, no?
La princesa,
la dona del príncep Felip.
La Tia Leticia.
La Tia,
el segon embaràs.
I, clar,
a banda de totes
les valoracions
aquelles que a nosaltres
no ens interessen
que puguin fer
en determinats mitjans,
lògicament
es barreja
amb tot el tema
de la Constitució,
precisament,
i del tema
de la línia successòria.
a mi em dóna la sensació
perquè aquests dies
ho sentia,
perdó,
que deien,
és que, clar,
sí,
ja es farà
perquè s'ha de dissoldre
el Parlament
i dius,
dóna la sensació
que als polítics
d'aquest país
els hi fa com a mandra.
És a dir,
reformar determinats
aspectes de la Constitució
pot crear crispació
i posicionaments
polítics
molt radicalitzats,
però això
de la monarquia
de reformar-ho
per la línia successòria
sembla que els hi faci
mandra a tots,
no?
No tens aquesta sensació
de dir,
jo ho entenc,
Sí,
però ara ens hem de posar,
tu,
a canviar
allò de la línia successòria.
Jo també,
jo ho entenc,
perquè estem
en el Parlament
a parlar d'això.
Amb tot el que tenim,
però, clar,
això tard o d'hora
les criatures
creixeran
i en un moment determinat
el príncep Felip
regnarà
perquè continuarem
sent tot a punta
una monarquia parlamentària
durant molts anys.
És clar,
tard o d'hora
ho hauran de fer,
no?
Sí,
jo crec que,
efectivament,
hi ha una qüestió
de mandra
i és que,
jo inclús et diria,
en el meu cas
em faria hasta ràbia
que hi hagués aquesta reforma.
Sí,
perquè dius per altres coses
més transcendents
no la toquem.
La Constitució
necessita una posada al dia
des de fa molt temps.
Tots els països ho fan,
Laura.
Per què nosaltres,
no?
Perquè,
bueno,
l'explicació
una altra vegada
en dos nivells.
Políticament
no hi ha l'acord suficient
com partirà endavant
les reformes que calen
i jurídicament
per reformar
certes parts
de la Constitució
el mecanisme
que s'ha d'utilitzar
és un mecanisme
complicat.
És com un mecano,
si treus una peça
potser trontolla tot.
Jo no tant,
jo no en el cas
de la corona
i de la reforma
que caldria fer.
No, en el cas de la corona
no, parlo de reformes
més transcendents.
Jo el que penso
és que
jo penso
tinc la sensació
que tothom
està d'acord
en què s'ha de reformar
la Constitució,
parlis amb qui parlis,
inclús
Partit Popular,
totes les forces
parlamentàries
amb representació,
estan d'acord
en què cal reformar
la Constitució.
El que ningú està d'acord
és com reformar-la.
I en quins aspectes
s'ha de reformar, no?
I en quins aspectes.
Llavors,
com és un procés
que si vols tocar
certes parts
requereix
dissolució de les cambres,
convocatòria
d'eleccions generals,
constitució de noves cambres
i,
no oblidem,
referèndum popular,
doncs,
per tirar-la endavant
cal,
com a mínim,
un consens polític
de base,
perquè és que si no,
no aconseguirem
acabar el procés.
Per tant,
per mi,
falta aquest consens
de base.
pensem que els aspectes
que es volen reformar
són essencials
o que cal dir
en reformar.
Comunitats
autònomes.
Clar, no?
Aquí ja,
si home,
amb el que acabem de parlar
de la presentació
de recursos constitucionals.
Clar,
per reformar la Constitució
cal que Partit Popular
i Partit Socialista
es posin d'acord.
No pot ser d'una altra manera.
En qualsevol aspecte
que es vulgui reformar.
Si no tenim aquest consens
de base,
i és evident
que en moltes matèries
no és que no el tinguem,
és que estan
en dos pols
o oposats totalment,
és molt difícil
dir-ne en aquesta reforma.
Perdona,
en qüestió de la corona,
jo en qüestió de la corona
penso
que d'una banda
fa mandra
i d'altra
a mi
em dóna la sensació
que hi ha certa,
no diria por,
però cert respecte.
Sobretot que ara
el referèndum.
És a dir,
ara imaginem,
imaginem, eh?
Sí, sí, sí.
Que ara fem ciència-ficció.
Vinga.
I avancem.
Que ara resulta
que tots es posen d'acord
perquè això sí que és veritat
que tots estan d'acord
en opinar
com a mínim
que la dona i l'home
han de tenir
la mateixa condició
de sortida
a l'hora,
en aquest cas,
de l'accés a la corona.
Suposem
que tots estan d'acord,
perfecte,
tenim el consens polític
que dèiem.
Tirem endavant el procés.
Val.
Ho aprovem
en el Congrés
i en el Senat.
Dissolem
el Congrés
i el Senat.
Convoquem
noves eleccions.
Constituïm
un nou Parlament.
Tornem a aprovar
aquella reforma
en el nou Parlament
i després ho enviem
al poble
i li preguntem
al poble
vostè està d'acord
a...
Depèn molt
de la pregunta
que facis.
Exactament.
Ah, la pregunta.
La resposta del poble.
Jo no ho sé,
no ho sé,
no ho sé
perquè jo aquí
com tinc unes opcions
en fi
bastant republicanes
i ho confeso,
jo no sé
què diria el poble.
No sé quina seria
la resposta del poble
davant de...
Depèn de la pregunta.
No, exacte.
Mai preguntarien
vostè creu que cal
que la monarquia
tingui continuïtat
al nostre país?
Això no ho preguntarien mai.
Això no ho preguntaran.
Però és igual,
tu imagina la pregunta
que hauria de ser,
és a dir,
vostè pensa
que la dona
i l'home
han d'estar
en les mateixes
condicions
a l'hora
d'accedir
a la corona?
Pot ser que tothom
digui que sí,
segurament tothom dirà
que sí,
però pot ser
que els resultats
del referèndum
per una alta abstenció,
per no siguin
del tot prou clars
com per evidenciar
no tant que la gent
està d'acord
en que la princesa
Leonor sigui reina,
no això,
que la gent
potser no estigui
tan d'acord
en mantenir
un sistema
de monarquia.
A veure,
jo sempre ho dic.
Que això depèn
de la pregunta
només ho pot
demostrar
en l'abstenció.
Clar, clar, clar.
Però bueno,
imaginem
que hi hagués
un panorama
amb una abstenció
elevadíssima
o una falta
de participació
elevadíssima.
Bueno,
es podrien fer
moltes lectures
i potser
totes no serien
estupendes
i meravelloses
pel que fa
a la monarquia.
I molta gent
diu
els últims dies,
a veure,
si qüestionem
que tots
siguem iguals
per poder,
o que els que
tenen dret
a succeir
en la corona
siguin iguals
a l'hora
d'accedir
a la corona,
perquè no qüestionem
la monarquia
en si,
és la principal
institució
que estableix
una desigualtat
claríssima.
Jo,
o tu,
tu,
i Holanda,
o jo,
no podrem mai
ser reines
d'aquest
meravellós estat.
Home,
i òbviament,
el que és el monarca
com a tal,
té una sèrie
de privilegis,
no parlem del tema
material econòmic,
sinó des del punt
de vista jurídic,
fins i tot,
que no tenen
altres ciutadans,
per tant,
no tots som iguals
davant la llei,
per exemple.
Efectivament,
és una institució
que per la seva
pròpia naturalesa
és...
Es desdiu
en determinats aspectes
de la Constitució
fins i tot.
És l'única institució
de tot l'estat espanyol
que no té
una legitimació
democràtica.
Democràtica
en el sentit
que el poble
no ha dit
en cap moment,
ni pot dir-ho,
ni ho farem,
si volem o no volem,
ja no la monarquia,
si volem o no volem,
que sigui el senyor
el príncep Felip
qui succeixi
la corona.
I si ens ve de gust
que sigui...
Entenem
que si després
es decideix
aquest supòsit
que plantejaves
en aquest llarguíssim
procés
i costós,
etcètera,
etcètera,
que la gent
traduís el seu vot
o no vot
o l'abstenció
en un mínim
és igual
a les hores que fem.
Parlant de reformes,
una que toca de propa
a tu i a tots,
la reforma universitària.
La ministra d'Educació
apuntava,
anunciava aquesta setmana
la reforma universitària
una miqueta
per posar-se
en sintonia
amb els programes
universitaris europeus.
En alguns aspectes
no té res a veure,
vull dir que el tema
d'Europa està molt bé.
El que s'hi argumentaven
i això sí que s'aguanta més
és el tema que sí que dóna
la possibilitat
d'una mobilitat
més àmplia
per a Europa,
però vaja,
el tema dels graus
i tot això a Europa
és diferent
que el que es planteja
aquí en aquestes cinc àrees.
Aquesta setmana
ens posàvem en contacte
amb la URB.
es valorava positivament
el tema de les titulacions,
la continuïtat d'enologia,
però des d'altres universitats
catalanes,
fonamentalment,
es parlava d'una certa pèrdua
d'autonomia universitària
amb aquesta reforma.
No ho sé,
és com tot,
estem tant...
En aquest país
s'han fet
tantes reformes educatives
ja des de la primària
fins a la universitat
que sempre ho mires també
doncs una miqueta
amb pinces,
no?
Tot plegat, Laura?
Jo el que demanaria
al Ministeri
i demanaria
a tots plegats
és que
no mereixem més
la part 10.
Definim el que volem,
definim-ho definitivament.
Però des de la primària.
Clar,
definim definitivament
el que volem.
Jo porto ja uns quants anys
a la universitat
i he vist tants canvis,
tantes reformes
dels plans d'estudis,
tants projectes
de reconversió,
tantes adaptacions
a tants plans europeus
que al final,
jo l'altre dia
entre companys
i és una qüestió
que no té res a veure
amb com
o quina decisió
prendran ara
en aquesta llei
universitària,
però penso
i acabem fent
el mateix
que fèiem
no fa 15 anys,
fa 30 anys.
És el mateix.
En aquests moments
és el mateix
perquè ha de ser el mateix.
Sí que pots incorporar
noves tècniques,
innovació docent,
noves tecnologies,
pots anar incorporant.
Evidentment,
però això no cal que t'ho diguin,
tu ho fas
perquè tu estàs una mica al dia.
Això no ho determina una llei,
ho determina la professionalitat
de cada docent també.
Però els continguts bàsics,
a veure,
ja no parlo de drets
perquè sembla que parli
de la meva carrera.
Medicina.
Medicina.
Pensem que
per moltes reformes
que hi hagi,
els continguts
que ha de saber un metge
són els mateixos.
Història,
la història
que han d'aprendre.
La història,
el cos humà no canvia,
vull dir,
el que és
el contingut bàsic
de les carreres,
de les licenciatures,
és el mateix.
Jo ara,
els meus alumnes de dret
estan estudiant
els mateixos continguts
amb algunes petites novetats.
Sí,
és veritat,
ara es poden especialitzar
en determinats sectors
que abans no era possible,
però el que és
la troncalitat,
la base,
és la mateixa.
És la mateixa.
El que sembla
és que hi ha un canvi,
a vegades exclusivament
de nomenclatura,
de les titulacions.
però la base
a vegades
és la mateixa.
En aquest sentit,
clar,
jo quan llegia
els aspectes
més destacats
de la reforma,
parlàvem d'aquests
tres anys
que et dona
el que és el grau,
però després
s'han d'afegir
dos anys de màster,
dius,
home,
doncs les carreres
no duraran tres anys,
continuen durant
cinc o set o vuit
i si continues
amb el doctorat,
al final,
bé,
tu acabes els estudis
universitaris
i ets un bon estudiant
a la mateixa edat,
més o menys.
La fórmula
que sembla
que al final
s'estan definint
perquè tot això
encara falta definir,
falta que les universitats
posicionin
acords,
etcètera,
però la fórmula
és més aviat
un 4 més 1,
és a dir,
4 al grau
que seria
la licenciatura
més 1
que seria
i al postgrau
que seria
l'especialització.
Bé,
aquí podem parlar
de moltes coses,
primer 4 anys,
hi ha carreres
que ja estan fora
d'aquests 4 anys,
Medicines,
Arquitectura,
moltes enginyeries,
uns 6 anys
també,
aquests és impossible
que redueixin a 4
la seva matèria.
Val,
alguns tornarem a 4,
bueno,
dret,
per exemple,
ja havia estat a 4 anys,
després vam,
t'estic parlant de fa
molts pocs anys,
estàvem a 4,
vam reformar els
presos d'estudis,
els vam posar 5
i ara resulta
que tornarem a 4.
i tu vas estudiar en 5.
Quan jo vaig estudiar en 5,
però jo he fet,
com a estudiant jo vaig fer 5,
com a professora ja he fet
un pla d'estudis de 4,
un pla d'estudis de 5
i sembla que ara
tornaré a fer un pla d'estudis de 4.
En quant de temps, Laura?
Doncs mira,
ja vaig entrar al 92,
no?,
14 anys.
És a dir,
en 14 anys
3 plans d'estudis diferents.
Això és molt bonic dir-ho
i sembla que és molt fàcil,
fer-me un pla d'estudis.
No, al contrari.
Això requereix preveure
què passa amb aquests estudiants
que han començat amb un pla
i acaben amb un altre.
Com els adaptem d'un pla a un altre?
Preveu.
Vol dir,
preveure també
què farem amb aquests estudiants
que no han acabat
i que han de convalidar
les seves assignatures.
I això no dura un any,
això no ho fa en 6 mesos.
Això és un procés
que s'allarga en 4 o 5 anys.
És a dir,
quan jo aprovo un nou pla d'estudis,
l'extinció de l'anterior...
Clar,
gent que s'incorpora,
que ha deixat els estudis
i s'incorpora al nou sistema,
el que comença primer
amb un pla d'estudis
té el dret
d'acabar amb aquell pla d'estudis.
És a dir,
jo ara,
en guany m'han començat uns de primer,
amb el pla del 2000.
Si l'any que ve
canviem el pla d'estudis,
aquests que han començat
amb el del 2000
han d'acabar,
han de poder acabar.
Per tant,
heu d'estar treballant
amb dos plans simultàniament.
4 o 5 anys.
Déu-n'hi-do.
Classes doblades,
exàmens especials
per un pla i per l'altre,
5 anys.
És a dir,
ara que havíem acabat
d'extingir
el pla anterior,
ara ens diuen
que hem de tornar
a reformar el pla d'estudis.
Clar,
llavors,
més enllà de si,
a veure,
sí que potser convé
cada cert temps
anar adaptant
la universitat
com les escoles,
com primària.
Que és lo mismo,
massa lo mismo.
Sí, sí, sí.
Però, home,
posem-nos d'acord.
Posem-nos d'acord
perquè portem els estudiants,
portem els professionals
de la universitat
a tothom de bòlit.
I escolta,
ara que parles
de portar de bòlit,
el que ens porten
de bòlit també
són els experts,
els pares i mares
que tenim fills
en edat escolar.
Perquè quan no és la motxilla
que crea lesions
a l'esquena,
és el menjar
que els dona colesterol
i obesitat,
o quan no és això.
Aviam,
arriba un moment
que dius
obrin les universitats
perquè els pares i mares
hem de fer un màster
realment.
Perquè, aviam,
que facin altres estudis
o que facin estudis seriosos
i de llarga durada,
no pots treure un estudi
cada mes dient
millor que porti motxilla
amb rodes o sense,
millor que mengin això
o allò altre.
Coses que al final
creen una desorientació
i una desinformació
malgrat tot extraordinària.
I sobretot,
jo crec que a més
una visió
molt exagerada
de la realitat.
I de l'escola.
I de l'escola.
I de l'escola.
I és ja fa pocs dies
perquè és veritat
que en els últims 10 dies,
jo no sé si és perquè
ara ha començat l'escola
i llavors s'ha de parlar
de l'escola,
però és que cada dia
és una notícia
d'aquest tipus.
Un dia és obesitat,
un dia és les esquenes
de motxilla.
I generalment en negatiu,
cosa que em aneu a creure.
Ah, clar, sempre.
Sempre és en negatiu.
A veure,
jo sempre dic
que jo també portava llibres,
Jolanda,
tu també portaves llibres.
Jo també,
amb els macutos.
La meva esquena.
I no era compensat,
era el macuto
que et penjaves
de la dreta
o de l'esquerra.
I feies gimnàstica
amb unes sabatilles senzilles
i...
I no anàvem lligats al cotxe
i no portàvem cascos
per anar amb bicicleta
i tantes coses
i estem aquí
i no som les úniques,
vull dir que
cal seguretat
i cal vigilar els nens.
Però jo crec
que ens estem fent
un gran massa.
Jo l'altre dia
llegia
un informe elaborat,
ja no recordo per qui,
en el que
concloien que
ara potser m'equivoco.
Una fundació.
Una fundació feia l'informe.
Però potser
al voltant del 30%
dels nens
a l'escola
patia bullying.
Bullying, sí.
Llegia el contingut,
almenys el que transcendia
a través dels mitjans
de publicació.
Jo l'informe no l'he llegit.
Sí, sí, sí.
Però clar,
considerava un bullying
que un nen
a classe
fos insultat
un dia.
Un dia.
No sistemàticament,
que aleshores dius
home,
aquella persona
està visquent
una situació
d'emarginació
i d'agressió constant.
Ara,
que el pati
digui tonto,
et faci una empenta
i després
continuem
sent amics,
això no.
No,
perquè tots
haguéssim patit
bullying.
Tots.
Jo crec que tenim
clar el que és bullying
i a vegades
no s'ha de confondre.
I és una llàstima
perquè jo crec
que en el fons
el que fem
és confondre.
Quan a vegades
es confon
el bullying
i diuen coses
en lloc de concentrar-nos
quan hi ha el problema
que realment
possiblement hi és
o intentar prevenir-ho,
ens perdem
en intentar definir,
intentar buscar,
bueno,
protegim tant
aquesta canalla
que és que al final
efectivament
han de ser víctimes
d'alguna cosa.
Si no d'esquena torta
de...
I a sobre els canvien
el plan d'estudis
universitari
quan arriben.
Quan fa d'estudis.
Quin panorama,
Laura.
De fet,
bé,
hem de parlar en positiu
de moltíssimes coses,
només faltaria
i la veritat
és que t'agraïm
moltíssim
la teva companyia
que sempre és un plaer
però també
tota la informació
que ens ha portat
en aquestes qüestions
d'estricta actualitat
i que no ens agafen lluny
sinó tot el contrari.
Laura Román,
professora de Dret de la URB,
gràcies i bon cap de setmana.
Moltes gràcies a vosaltres.