.
Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
I com cada dilluns, a aquesta hora, obrim el temps de l'entrevista,
aquest temps anomenat a quatre bandes,
un espai que arriba amb la conversa que propicien quatre convidades.
Rosa Gairal, molt bon dia, Rosa.
Bon dia, bon dia.
Carme Pedrol, bon dia, benvinguda.
Bon dia.
Laura Roman, bon dia.
Bon dia, bon dia.
I avui no està entre nosaltres, i ho lamentem molt, Laura Picó,
per raons absolutament alienes a la seva voluntat.
Recordem que la Laura Picó és advocada en exercici
i avui tenia convocat un judici a aquesta hora.
i, escolti, quan el jutge diu que a aquella hora hi ha un judici,
no pot dir no, no, me'n vaig a la ràdio,
que m'esperen les meves contertulianes i el convidat d'avui.
Jo sé que la Laura ja ens ho ha expressat així,
li feia molta ràbia, no seria, avui,
perquè tenia moltes ganes de parlar amb Manel Sant Romà.
Bon dia, Manel.
Bon dia.
Faré l'entrevista sense advocat, això em preocupa.
Això em preocupa.
No sé si és millor tenir un metge a la sala o un advocat, en aquest cas.
Bé, un metge a prop sempre va bé.
Sempre va bé, o algú que hagi fet un curset de primers auxilis,
o alguna cosa així.
Sempre, sempre, això és molt important.
Doncs no res, aquí et deixo en bona companyia.
Tu, Laura, en tot cas, últimament és qui trenca el gel.
No sé si estàs donant aquest títol o te l'has atribut tu.
No és el millor paper, però, en fi, em toca fer-ho a mi.
L'hi toca.
Bon dia, Rafel.
Bon dia, bon dia.
Començo bé avui, eh?
Escolta, jo volia...
Normalment sempre comencem preguntant
sobre per què una persona decideix dedicar-se a tal o qual cosa.
En el teu cas, això es complica.
Perquè, clar, repassem el teu currículum i fas tantes coses
que no saps per on començar.
Jo, de tota manera, tinc la sensació
que tu de petitet ja devies ser un colinquiet.
A ta mare devies portar una mica...
No recordo ser-ho massa.
No recordo ser-ho massa.
I tampoc tinc consciència de ser-ho.
El que passa és que...
Bé, sí, realment,
quan me miro el meu currículum
o la meva experiència vital,
doncs sí, la veritat és que no estic mai
més de cinc anys fent el mateix.
Però no tinc una sensació de ser un colinquiet
o almenys no tinc la sensació d'haver-ho sigut de petitet.
En tot cas, el primer que vaig fer,
que és l'astronomia,
continua sent la meva vocació...
Bé, diria que amb altres,
però la vocació que vaig poder realitzar, diguem-ne.
La dona en què em vaig poder casar,
que la desitjava molt i em vaig poder casar.
El que passa és que en aquest cas,
de dona només n'estic una i me l'estimo molt
i molt probablement, doncs,
només n'atindré una, no?
Si la vida no porta per coses rares.
Ai, un problema, sí.
Home, si molt...
Aquesta vida no se sap mai, això.
No ho sé, no es pot dir mai, no?
Però vull dir que, vamos,
que no tinc cap intenció de tenir-ne cap més.
Però d'amors, diguem-ne,
coses a fer n'he tingut uns quants
i el que vaig poder realitzar ara,
l'astronomia.
I va ser vocacional totalment
i ho continuo sent.
De fet, jo em continuo considerant
un astrònom amb excedència.
El que passa és que, bueno,
la vida m'ha portat per altres llocs
i em sento més un navegant per la vida
que allò que va fent surf
i les oles, doncs,
les va intentant agafar com millor venen, no?
De manera que no caiguis mai.
Alguna vegada he caigut, per això.
Em sembla que això del colinquet
li hauríem de preguntar a la seva mare
en lloc d'en ell, eh?
Sí, però suposo que et diria que no.
Jo sempre...
Jo crec que...
A veure, era un nen trasto, com...
Però aplicar bé t'hi devies treure bones notes.
Sí, jo sempre he tret bones notes.
Sí, sí, jo era més aviat un nen...
Repelent, no.
Diria...
A veure, mirant-me a mi història,
jo crec que era...
No, mirant-me a mi història,
jo crec que era repelent.
Perquè jo treia bones notes,
però també era gamberro,
però no m'enganxaven mai.
Com que jo era el que treia bones notes,
el Sant Romà,
no pot ser que...
La presumpció d'inocència la tenia sempre.
Però això és el pitjor, eh?
Bueno, doncs jo sempre he funcionat...
Jo tinc records d'haver fet moltes trastades al col·legi,
res del que m'hagi d'avergonyir,
però trastades.
I en canvi mai me van castigar.
No, pràcticament mai me castigaven,
perquè el Sant Romà...
És impossible que hagi esto.
És impossible, un bon ninyo, no?
El qual suposo que hi devia haver més d'un,
i potser algú no pot estar sentint ara,
que deia, la mare que el va a parir aquest tio, no?
Deus tenir algun enemic antic.
Sí, bueno, el que en anglès diuen
els amics van i venen,
els enemics s'acumulen, no?
Doncs, bueno, suposo que ja em vaig començar a acumular llavors.
Però tampoc tinc...
No tinc noció d'haver sigut massa, massa malparit, diguem-ne.
Ara deies de l'astronomia.
Des de quan estàs enganxat, diguéssim, d'alguna manera?
Doncs a l'astronomia, des dels 14 o 15 anys,
quan vaig estar dubtant molt entre dues vocacions,
perquè eren dues,
o sigui, això...
Allò, com ho se poden querer dues mujeres a la ve?
Doncs en aquest cas jo estimava dues coses
i les continuo estimant.
El que passa és que una s'ha frustrat,
que era l'egiptologia,
un era l'egiptologia i l'altre era l'astronomia.
Jo des de...
El que passa és que,
influenciat per l'entorn,
em vaig decantar per l'astronomia,
el qual ja m'està bé.
Vull dir que ha estat molt bé
i continua sent divertit
i per mi és part de la meva entranya.
Jo, les coses que m'interessen realment, realment,
a veure, m'interessen.
Vull dir, m'interessa la meva família,
els meus amics i la gent en general.
Això vagi per descomptat.
Fora de les persones,
per descomptat el que més m'interessa
l'astronomia, amb diferència.
I l'egiptologia,
el que passa és que amb l'egiptologia
no m'he pogut professionalitzar.
Amb el tema de l'egiptologia,
em deixeu que demani que expliqui.
Jo demanaré que expliqui una anècdota,
perquè, a veure,
demostra que en el fons
també ets un mitoman, com tothom.
Sí, cada vegada més, a més.
Una vegada en una ocasió.
L'altre dia em comparava,
un senyor em comparava
amb la Sara Montiel i la Carmen Sevilla
i vaig pensar...
A tu et comparava?
No sé si em volia insultar.
Sí, sí.
Però en quin sentit?
No ho sé,
i la veritat és que no vaig entendre massa bé,
però era una carta pública.
Però vaig pensar,
potser em volia...
Em fal·legar, home.
Em fal·legar.
Em fal·legar o aconseguir.
Clar, clar.
Perquè, a més,
sobretot les senyores,
les divas,
m'agraden,
m'agraden molt.
I és que una vegada
vas explicar una anècdota
que a mi em costava de veure't
en el sentit que,
tal com l'explicaves,
et representaves
com una grupida d'aquelles
que va de trés
del cantant guapos de rock.
Perquè et vas comportar
a Egipte exactament igual, no?
Sí, perquè la primera vegada
ha, després de molts anys,
una part del meu amor,
fins a l'any 2001.
Jo vaig a Egipte
la primera vegada
el 10 de setembre del 2001.
Si recordes què va passar l'11?
Jo estava l'11 de setembre famós allí.
I aquell...
L'endemà de l'11 de setembre
jo vaig anar a la Vall dels Reis
per primera vegada.
Jo, quan vaig entrar a la Vall dels Reis,
encara recordo ara,
em poso la pell de gallina,
jo em vaig emocionar,
em caien les llàgrimes,
perquè per mi allò era...
I, a més, era millor
del que m'havia imaginat,
perquè a vegades dius
no serà tan bonic
com t'imagines, no?
Però és que, a més d'això,
quan vam entrar a la Vall dels Reis
amb tot el grup de turistes
i tot això,
venga, per aquí,
i va, per aquí,
a la porta de la tomba
número 5
de la Vall dels Reis,
que, bueno,
això potser
per la majoria
dels que ens escolten
no diu res,
però la tomba número 5
de la Vall dels Reis
és una tomba
retrobada l'any 1995,
és la tomba
dels fills de Ramcet II
i és la major tomba
que s'ha trobat
a la Vall dels Reis.
Fa 10 anys
que l'estan excavant,
encara l'estan excavant.
A la porta
hi havia l'arqueòleg
que la va descobrir,
que és l'egiptòleg
més important del moment.
Clar,
els que passaven per allí
no el coneixien,
però per mi era
era Paul McCartney
més Mike Jagger,
més Paul Metten,
més tota la gent
que jo admiro.
La Sara Montiel
i el cuple
és aquest senyor
i l'arqueològic.
I aleshores,
jo crec que l'habitava
perquè hi havia un basco
que m'anava fent fotos,
perquè veia
que passava
alguna cosa sensacional
i la meva dona deia
va, vine,
i jo li deia
calla ja!
I el guia,
el guia egipci
em mirava amb mala cara
perquè deia
què fa aquest cony
de turista
retreçant-se.
I jo tremolava
i me'n vaig anar directe
amb ell,
no sé què va,
al meu voltant
sentia veus,
va, vinga!
I jo li vaig dir,
dic, perdoni,
vostè és Ken Wix?
Diu, sí,
què passa?
Perquè era l'endemà
i estaven a la porta,
suposo,
parlant de l'11 de setembre
perquè havia passat
el dia abans
i era les torres.
I potser es pensava
que jo li anava
a donar alguna notícia
i llavors li vaig dir
el que es diu,
no, sempre he admirat
el seu treball
i porto un llibre seu
perquè a més portava
un llibre d'ell
i llavors es va relaxar molt
i tal,
vam estar xerrant,
li vaig explicar
la meva petita història
d'egiptola frustrat,
tot això en cinc minuts,
eh?
I sentint crits
que dèiem,
ah, què t'esperem?
I tal,
jo, calla,
el Vasco fent-me fotos
i tinc les fotos del Vasco
en la qual no l'habito
però gairebé
amb l'egiptòleg aquest
que em va firmar
un llibre que guardo,
doncs,
com pots imaginar
en el millor lloc
de la casa
i, bueno,
doncs,
aquesta és la meva experiència
mitomaníaca
amb un egiptòleg.
I l'egiptòleg
estava allà
per casualitat
o perquè estava treballant?
Estaven tancant la...
Estaven,
perdó,
estaven obrint la tomba
perquè això era el setembre
i estaven preparant la tomba
per tornar-la a excavar
perquè ells típicament
escaven entre el desembre
i el març
perquè fora d'allí
no es pot treballar,
és horrorós el calor que fa,
no?
I ells estaven obrint
la tomba aquell dia
amb dos o tres estudiants
d'ell,
nord-americans
i amb el inspector
d'excavacions
de la vall del rei.
És un egipci
que tinc les fotos amb ells
i després,
doncs...
Perdries els papers
per algú més,
ara,
en l'actualitat,
així,
aquest nivell.
Allò d'aturint màquines...
Home, sí,
hi ha molta gent
que admiro,
sí, sí, sí.
O sigui,
jo fins i tot
hi ha gent
que conec
i que són amics meus,
hi ha tres o quatre persones
que són amics meus
i els conec
i que els veig
relativament sovint,
els quals
m'ha quedat bocabadat
sentint-los
i els admiro.
I llavors
hi ha molta gent.
el que passa és que
la gent que no el conec
directament
és por mite,
por mite,
perquè potser després
els coneixes
i no valen la pena.
Als altres hi ha afecte,
hi ha carinyo,
hi ha admiració
i hi ha més coses, no?
Amb el món de l'òpera,
doncs,
també tinc alguns mites.
Normalment,
la Maria Baio,
per exemple,
és una cantant,
a mi em té el cor robat
i a més és molt petiteta,
m'agradaria conèixer-la.
Potser algun dia
la coneixeré
per saludar-la,
però sí, sí,
jo soc més aviat
i com més va més,
com més va més.
m'ha deixat portar
pels sentiments, no?
De fet, jo,
algunes vegades
veient alguna pel·lícula
m'acaba alguna llagrimeta.
Ja està bé.
I, per exemple,
La Bohème,
que és una òpera
de les més famoses,
a mi,
cada vegada que he vist
La Bohème,
que l'he vist 4 o 5 vegades,
al final de La Bohème
me fa plorar.
Perquè això demostra
que ets humà.
Me deixo anar,
clar,
si me deixo anar
i com que és trist
el que passa allí
i la música és meravellosa,
doncs,
doncs,
d'això,
perquè d'això es tracta...
Estic piquent els ulls.
D'això es tracta,
vull dir,
que me deixo portar,
me deixo emocionar,
sí, sí, sí.
No sé si anava
a deixar la pregunta,
però...
És igual.
Però tu ets professor
de matemàtiques.
Sí, sí, sí.
Clar,
jo...
Clar.
Bueno,
jo...
Jo és que he tingut
la sort de combinar
el millor dels dos mons,
perquè jo,
per exemple,
també,
potser la paraula...
Sí,
també és emocionar-se.
Jo,
a vegades,
a veure,
jo,
molt sovint,
la meva dona ho podria dir,
em troba per casa
els llibres de la meva biblioteca,
que els he comprat tots jo,
un per un,
però que molts els torno a descobrir,
perquè, clar,
no els he llegit tot,
no tinc més de 4.000
i no els he llegit tots,
i llavors,
retrobant un llibre
i tornar-lo a mirar.
I moltes vegades
són llibres de matemàtiques,
perquè...
Però llibres de matemàtiques
pures, eh?
No de 3 més 4,
12,
llibres abstractes
de matemàtiques
i l'abstracció
de la matemàtica
a mi també
em produeix
bones sensacions,
m'agrada molt.
Jo soc físic
de formació,
però soc més teòric
que pràctic,
jo no sé,
prou feina
ser clavar un clau,
un clau en el sentit
de la paret,
eh?
I no,
no,
però jo en matemàtic
m'assento més matemàtic
que físic,
m'agrada molt l'abstracció.
I també m'agraden
les humanitats,
ara estic acabant
la carrera d'humanitats
a la UOC
i ho he fet...
Ho he fet per què?
Sí, perquè això no costa.
M'agrada el currículum.
Ens faltava que també
seguia assistent.
I no m'agrada
allò que fan alguns,
en aquests moments
tenim algun ministre
al govern
que posa en el seu currículum
que té estudis
de no sé què,
el qual vol dir
que va començar
i no va acabar.
Per tant,
jo no poso
allò de la UOC,
espero que acabi aquest any
i llavors ja posaré
ell, espero,
i essenciat de la humanitat.
Però els títols
els penges
a la paret de casa teva?
No, no, no.
A veure,
jo tinc com tots,
jo tinc l'ego
que acostuma a tenir
gairebé tothom,
però he conegut
gent amb molt més ego
que jo
i no tinc...
Jo no m'agrado massa,
a veure,
m'agrado el just
per viure amb mi mateix.
Es veuen alguns diplomes
a les cases,
a les parets?
No, no, no.
Quasi que no,
que no cal penjar-ho.
El títol de doctor en física,
si ara me'l fessis buscar,
no el trobaria.
Home,
però un títol de doctor en física
potser sí que queda bé
en una paret,
però clar,
un diploma de curs
de primers auxilis,
per posar un exemple,
doncs...
Jo no em poso,
no em poso.
La meva dona posa
algunes coses
i això que no és mitòmana
i menys de mi,
tot i que m'estima molt,
però crec que guarda
molt bé les formes,
però alguna cosa
té penjada d'alguna cosa,
però la veritat és que no.
Més aviat me fa...
No m'agrada massa,
no, no.
Veure'm a mi mateix,
ja em bec al mirall,
en tinc prou.
O sigui,
ho porto bé amb mi mateix,
però sense...
Però et deus trobar amb aquest,
no?
No, no.
Tampoc.
A veure,
no, no, no, no.
A veure,
me trobo una mica amb aquest
en el sentit
que em semblo molt amb ma mare
i com que ma mare
me l'estimo molt,
com tot ésser humà
que estima la seva mare
i quan me bec al mirall
penso, hòstia,
si és la mama, no?
I en aquest sentit,
però bueno,
la meva mare tampoc
és que no sé
si m'està sentint o no
o la mama,
si m'està sentint,
però no és que sigui una persona,
no sé si és una dona guapa,
vull dir,
a veure,
és una macota,
és aixerida.
És aixerida, sí.
I m'assemblo molt a ma mare,
jo.
El que ja m'està bé,
és veritat,
clar que sí,
ara sí, sí, sí.
Doncs,
però no,
la veritat és que no em trobo amb aquest,
el que ja m'està bé també,
perquè si no,
m'hagués complicat potser més la vida,
així que ja m'està bé.
Ara que parlàvem de professor i així...
És veritat,
ara et quadro bé, Rosa.
Sí, sí, sí.
Jo dic,
de què la conec,
ara sí, sí, sí.
D'això,
els alumnes trobes que han variat?
Perquè ja deu fer temps
que fas de professor també, no?
Sí, afortunadament han variat,
bueno,
són gent jove,
a veure,
en quant als seus coneixements,
no estic content,
no?
En quant a la forma de ser,
és clar,
és clar que han variat.
però, bueno,
és el signe dels temps,
no?
Jo trobo que han variat
en funció del que els hem ensenyat,
els pares i la societat,
no?
Tenim els joves que nosaltres hem format
i en certs aspectes,
doncs,
afortunadament són joves,
això és fantàstic,
jo el millor de donar classe
és que dono classe a joves.
També he donat classes a gent gran
i em sembla millor
en el sentit que tenen més interès
per allò que senten.
però, és clar,
donar sempre classe a gent
de 18 a 19 anys
rejoveneix una mica,
no?
Ells sempre tenen 18 a 19 anys
i en canvi tu
mai els tornes a tenir
ni els 40,
ni els 41,
ni els 42.
Han canviat,
han canviat,
però jo m'apunto
amb els joves,
jo...
l'altre dia ho deia,
ara que hi ha hagut el tema aquest
dels botellons i tot això,
jo crec que s'ha de mirar bé això,
s'ha de mirar bé,
no simplement prohibir-ho i tal,
jo quan els joves diuen alguna cosa
m'ho escolto,
igual que l'altre dia,
però amb l'altre tema
ara direu que us faig la pilota,
però jo crec que hagués sigut
dels diputats del Congrés
que hagués marxat amb les dones del PSOE
quan aquell impresentable
va dir allò,
no?
Jo normalment,
a les minories,
o sigui,
jo tinc una màxima
que és que les minories
i sobretot,
sobretot les víctimes
sempre tenen raó,
per definició,
després ja en parlarem,
però d'entrada
sempre tenen raó,
com els professors també,
amb els meus fills,
quan els meus fills
alguna vegada han intentat,
és que el professor,
no,
el professor per defecte té raó,
després ja en parlarem,
però per defecte té raó,
doncs els joves,
per mi per defecte tenen raó,
el que passa és que
que esclar no sempre tenen la raó,
però quan els joves
són el millor que tenim,
la societat,
els nens són el millor
i els joves encara
ja no són tan bons
com els nens
i després ja quan són grans
ja s'han convertit
en alguna cosa
que ja no és exactament allò,
però mentre són joves
tenen un potencial tremendo
i a mi m'agrada molt
el contacte amb els joves.
I què et sembla
que és el que els pares
han fet diferent
perquè aquesta ganalla
perquè tu deies
és diferent?
Perquè nosaltres
vam ser diferents,
nosaltres som una generació
de la post-post-guerra
i
encara vam viure
jo almenys recordo,
jo tinc 49 anys,
per tant per mi
Franco,
la dictadura,
el cop d'estat
és una cosa molt real,
la por que es tenia,
de fet encara,
avui el meu pare
té 83,
ara farà 83 anys
i encara fa poc
em deia
ai nen,
que poc haguessis durat
el 36 tu,
perquè jo soc una persona
doncs com veieu
que parlo molt
i que opino,
no?
I de fet
soc conscient
que les meves opinions
no agraden a tothom,
però com deia Grutxo Marx,
si no els agraden
no tinc d'altres,
vull dir que...
és un bon mostrari,
no?
Sí,
per tant...
Fins de paraules no et quedaràs,
no?
No,
no tinc d'altres,
o sigui,
no els he agradat,
ho sento,
no tinc d'altres d'opinions,
vull dir,
vol que n'hi digui més,
tinc un mostrari,
no?
Llavors,
no sé,
jo crec que,
jo crec que nosaltres
som una generació
que va viure
encara el que era la por,
encara el que era la repressió,
encara el que era una Espanya
gris,
pobra,
fins i tot la Tarragona
dels anys,
que jo recordo la Tarragona jove,
a part d'aquella,
ja era en color,
perquè les fotos
eren en color,
però era gris,
eh?
I llavors,
jo crec que
als nostres fills
no els hem volgut passar res
de tot això,
i els hem passat
la,
bueno,
la llibertat absoluta,
la discussió,
la dubte,
totes aquestes coses,
i esclar,
hi ha coses que no es poden dubtar,
per exemple,
el tema dels professors,
jo el tema dels professors
he sigut sempre inflexible,
el professor,
no el professor,
l'autoritat,
la persona que està al càrrec,
sempre té raó,
a veure,
ara parlem-ne,
però per defecte,
i en canvi crec que això
és una cosa
que em s'ha dit molt
als pares,
i per exemple,
la idea que l'escola
educa,
no,
perdoni,
l'escola ensenya,
l'altre dia ho deia
la tertúlia,
els pares eduquen,
l'escola fa el que pot,
o sigui,
la responsabilitat
del que passa a l'escola
a l'última hora
és dels pares,
i això ho he dit clar
perquè estic amb una família
de mestres,
perquè he sigut professor i tal,
però crec que aquestes coses
tenen poc clar,
i és clar,
en conjunt,
i no em trec les poses de sobre,
jo em considero
part dels causants
del problema,
però la canalla
fa el que aprèn,
no,
jo soc,
en aquest aspecte
soc rossonià,
vull dir,
l'home neix,
no neix bo,
però en tot cas neix
a lo que lege,
i la cultura,
en el sentit més ample,
és la que va formant
i a les persones
amb l'afegit
del seu caràcter,
però,
però si els joves
són nihilistes,
si una part dels joves
són agressius,
si una part dels joves
no són per ells mateixos.
Pot ser que els pares
no estiguin prou preparats.
Esclar,
és que de pares
no se'n prepara.
És que abans tampoc
es preparaven els pares.
Jo crec que els pares
no ens han preparat mai,
o sigui,
ningú l'han preparat
per ser pare,
potser hem de començar
a pensar allò...
No, vull dir,
no preparat per ser pare
sinó preparat culturalment.
Clar,
clar,
a veure,
jo tinc molt clar
que els...
jo ara treballo
en una institució sanitària
i n'estic molt orgullós
perquè això és el primer,
el primer que hem de fer
és que la gent visqui.
Una vegada
la gent viu
amb llibertat,
i això ho hem de fer
per tota la societat,
el més important,
amb molta diferència
és l'educació.
Amb molta diferència.
Jo soc qui soc
per la...
per la...
una part del meu caràcter,
per la cultura,
però en gran mesura
per el que he llegit.
Ningú...
Està en els llibres,
està en la cultura,
està en la música,
està en el que fem
els humans.
Per tant,
és molt important
l'educació
i després,
com més cultura
d'una persona,
sí que evidentment
hi ha maltractadors
que són gent molt culta,
sí que evidentment,
però bueno,
casos paranois
n'hi ha en tots.
Però és més probable
que et trobis un maltractador
poc educat
que educat.
N'hi ha d'educats.
És més probable
que et trobis un violent
poc educat
que educat,
no?
I això és fonamental.
Però, Mareu,
no en quant a coneixements
enciclopèdics,
sinó en tant que és
educat en quant a valors.
No, no, no,
educat, educat,
no ensenyat,
ensenyat, vull dir,
a veure,
jo conec gent,
no massa,
però conec gent
enciclopèdica
que són uns perfectes
cretins.
A veure,
pot passar de tot.
Ara,
educat,
vull dir,
format,
sabent on vius,
en quin món estàs,
què ha passat a la història,
per això jo l'altre dia
deia una tertúlia,
matemàtiques, llengües,
geografia i història,
això és la base.
Això,
a tope.
L'he d'escriure i cuentes,
que és de llengues,
i cuentes.
Cifres i lletres,
matemàtiques i llengües,
llengües,
perquè amb les llengües
també en tens altra gent,
vull dir,
si saps alemant,
els alemants són alemants
perquè parlen alemant,
no perquè hagi nascut a Alemanya,
i els italians són italians
perquè parlen italien.
Si en tens les...
I després,
la geografia i la història,
on estàs,
com és el món,
on ens situem,
i la història
en el sentit ample
de la paraula,
les coses no passen perquè sí.
Això,
i després,
tot el més ja està bé,
però això és bàsic,
i això falta moltíssim,
falta moltíssim.
Jo,
una de les coses
que estic orgullós dels meus fills,
no és que siguin bons
en matemàtiques ni en llengües,
que en general ho són,
sinó que,
quan veuen una notícia
a la tele,
tenen esperit crític.
Jo,
a vegades,
me quedo al marge
i penso,
hòstia,
la toques bastant.
Hi ha coses
que no hi estic d'acord,
però són capaços
de raonar.
La capacitat
de raonar és bàsica,
o sigui,
per tu mateix,
no per allò que et diuen altres,
sinó per tu mateix.
Jo crec que això,
per això,
no perquè m'ho han dit,
sinó per això,
per això i per això.
Crea l'esperit crític.
Sí,
l'esperit crític,
cada vegada ho serà més,
eh?
Ensenyar esperit crític
serà crític.
I una mica el sentit comú,
també, no?
Sí,
que també trobo que s'ha perdut
tot el sentit.
És part de la cultura,
el sentit comú,
és la cultura...
És una cosa que s'ha perdut.
Demano temps,
demano temps,
perquè es veu que el jutge
ha estat,
doncs,
generós.
Arriba l'advocat.
I arriba Laura Picó,
Manel Sant Romà,
està protegit,
té una advocada a la sala.
Per fi,
per fi.
Laura,
bon dia.
Hola,
bon dia.
Respira,
agafa aire
i tu mateixa,
al teu ritme,
et vas incorporar a aquesta conversa.
Descats,
jo he sentit,
eh?
Venies al cotxe escoltant.
A valls no,
però a un quilòmetre
ja se sentia.
Va,
que t'ha rebut una ratlla.
No et preocupis, Laura,
perquè encara queden molts temes,
perdoem.
Perquè,
Manel,
entre altres coses,
també sabem,
entre altres moltes,
que,
bueno,
que ets un expert
en matèria d'informàtica,
que es pot dir
que ets el pare
de la primera xarxa
ciutadana informàtica,
del tinet.
A veure,
no sóc un expert
en informàtica,
no he tingut formació informàtica
i sóc un usuari d'informàtica.
El que sí que vaig tenir la sort
és d'estar
en el lloc correcte,
en el moment correcte
quan començava
la revolució d'internet,
diguem-ne.
I això m'ha permès
conèixer-ho a fons
els qui l'han fet,
els pioners,
els personatges,
la gent que s'hi belluga.
I aleshores,
tampoc diria
que sóc un expert en internet,
perquè això no n'hi ha,
però,
bueno,
passava per allí.
Jo sempre em comparo,
hi ha una pel·lícula
que es diu,
en català no la fes,
es diu Rojos,
Reds,
que és la història
del John Reed.
John Reed era un periodista
del Partit Comunista
Nordamericà.
Warren Beauty, no?
Exacte,
Warren Beauty.
Que estava a Moscú
al novembre
de la revolució,
el moment correcte.
Ell no va ser
un revolucionari,
però va conèixer Lenin,
va veure pel carrer
com passava la gent
a ocupar
els ministeris
i tal,
i ell va baixar al carrer
i es va sumar amb ells.
Jo sóc el John Reed,
no tan guapo
com el Warren Beauty,
i per tant
no he tingut una vida
tan complicada
com el Warren Beauty,
però sí,
jo em sento molt
John Reed.
Aquella pel·lícula
l'he vist moltes vegades
i em sento molt John Reed
perquè tens la fascinació
d'això.
Jo he conegut,
bueno,
ho conec
i fins i tot
som amics,
puc dir que som amics
perquè ho som,
a l'inventor
del que se'n diu IP.
Avui en dia
tothom parla
del protocol IP,
de la telefonia IP,
de la televisió IP.
Bueno,
doncs el senyor
que es va inventar
el protocol IP
és un senyor
que jo tinc
el seu telèfon particular
i és íntimament,
bueno, íntimament,
a veure,
ens veiem,
però viuen als Estats Units,
que és en Vinton Cerf,
que ha vingut a diverses vegades
de Tarragona.
Va venir a inaugurar
un carrer,
aquest el seu nom.
Sí, sí,
un carrer a Tarragona,
un carrer a internet,
que el va inaugurar ell.
Clar,
Vinton Cerf és un personatge
de nivell d'anys
tenint una cosa que és,
esclar,
tenir la sort
de conèixer gent d'aquesta,
bueno,
doncs és fantàstic.
Per tant,
jo he tingut aquesta sort
i això aquí a Tarragona
doncs va suposar
que vam engegar
el tema de Tinet
i bé,
vull dir,
però vamos,
d'aquí expert
en informàtica
en absolut.
El que passa és que
crec que soc capaç
de parlar
amb els informàtics,
la qual hi ha molt,
perquè hi ha moltes vegades
els informàtics
que tenen un toc
també autista
com a vegades
ser científics
que s'aparten
de la realitat.
Jo conec el seu llenguatge
i puc fer de traductor,
diguem-ne.
Seria una mica la...
Ets molt humill.
I Tinet,
com sorgeix la idea
de fer...
Tinet sorgeix,
mira,
t'ho explicaré
molt...
com va ser.
A l'any 94
hi havia una fundació
a l'Ajuntament
que es deia
Fundació Ciutat de Tarragona,
crec que no existeix,
que era producte
de les guerres
entre Reus i Tarragona
per la universitat.
Crec que l'havia fet
l'alcalde Requesens,
aquesta fundació.
I, bueno,
no tenia gaire activitat.
I llavors
el rector,
el Joan Martí
i l'alcalde,
es veu que van parlar,
el Joan Miquel Nadal,
van parlar
d'haver de revitalitzar-lo
una mica i tal,
i llavors em van dir
si jo volia fer-me càrrec.
I jo vaig dir que sí
i a més ja
amb la idea,
doncs com que estava apareixent
internet,
dic,
home,
farem alguna cosa
relacionada a internet.
Llavors,
un dia estàvem a la universitat
amb uns companys
i un d'ells,
un alumne,
un que acabava la carrera,
em va dir,
escolta,
ja sabeu que a Bolònia
donen internet gratis a la gent,
accés a internet gratis.
Què dius?
O sigui,
vam anar a una pàgina,
de les primeres pàgines
que hi havia
i vam veure l'experiment
de l'Ajuntament de Bolònia.
Van dir,
hòstia,
per què no ho fem aquí,
no?
I així va començar tot.
Vam convèncer
en aquells moments
el que era el responsable
de la fundació,
que era el Joan Aregio,
que ara és,
que després,
gràcies a ell,
va passar a la Diputació.
Tinet,
ho dic gràcies
perquè va haver un moment
que l'Ajuntament
ho volia tancar.
Llavors,
com que el Joan
estava a la Diputació,
va prendre la Diputació
i després ha desdevingut oasi
i tot això.
I així va començar Tinet.
Per què no?
Per què no nosaltres també?
El que passa és que
tot aquest grup de gent
que et dic
que eren 4 o 5 persones,
el Robert Rallo,
el Jaume Grau,
el Lluís Anaia
i el Jaume Manel Gómez,
bàsicament,
que són uns fieres,
aquests sí que són,
bueno,
d'aquells que dius
agafa 4 informàtics
per invadir-se-li com val.
Aquests 4
i ens mengem el món,
o sigui,
ens el mengem.
Jo no,
jo faré de traductor,
però els altres
se'l mengen,
doncs aquests.
Boníssims
i amb això
i la col·laboració
de l'Ajuntament,
i vam convèncer
més gent
que posés
la caixa
de pensions
i doncs
vam aconseguir els diners
i ho vam posar en marxa.
La resposta ciutadana.
Parlant de la informàtica,
què en penses
del programa Emule,
de baixar-se pel·lis,
música,
tot això per internet?
Bueno,
que estem davant
d'una situació nova,
és a dir,
que el que...
A veure,
l'Emule
en si mateix
és una eina
escèptica,
és a dir,
que serveix
per baixar-te fitxer...
O sigui,
perquè si tu tens
un fitxer,
jo el pugui baixar
sense intermediaris
de tu directament,
no?
Clar,
això s'està fent servir
per baixar-se
música i pel·lícules
que la gent té
i les posa
a disposició
de tothom.
Bueno,
esclar,
el món ha canviat.
I posaries
barreres o no?
No.
És que volen posar-les
i volen penalitzar-ho,
però jo crec que no ho fan
perquè no saben com.
No,
perquè,
a veure,
primer,
la tecnologia d'internet,
això és una cosa
que és difícil
d'explicar ara,
però si ara
tinguéssim
una pissarra,
en un minut
us ensenyaria
i és fàcil
d'entendre.
La tecnologia d'internet
és intrínsecament
antibarreres.
Hi ha un famós
dels pioners
que jo els he conegut
que té una frase
que diu
internet quan detecta
la censura
passa pel costat,
diguem-ne,
no?
O sigui,
la manera de censurar
internet
és destruint
la xarxa
físicament
i no fent
que res hi circuli.
Però si volem
que hi circuli
com hi circula ara
la informació
de la caixa,
de viatges,
de l'Enciclopèdia Britànica,
de les universitats,
que volem,
doncs també
hi circulen altres coses.
I aleshores
el que fa falta aquí
és que la societat
doni resposta
als problemes.
Per exemple,
amb el problema
de la pedofília,
que no és un problema
d'internet,
que existeix des de sempre,
però que internet
ho favoreix,
doncs hi ha
excel·lent policia
que estan davant
de pantalles
que acaben detenint gent
i els veiem
com els detenen.
Vull dir que,
per tant,
hi ha coses
que fan falta policies
i hi ha coses
que fan falta legisladors.
Legisladors
que se'n donin compte
que no es poden
posar portes al camp
i per tant
s'han de fer
legislacions diferents
i també fan falta empresaris,
empresaris que se'n donin compte
que no poden continuar vivint
d'aplicar un cànon
sobre coses
que estan
amortisades
i més amortisades,
no?
Per tant,
la meva d'això
és no a la censura,
evidentment,
entre altres coses
perquè no es pot
i si a què
la societat
se'n doni compte
que té una eina
molt potent
sobre la qual
doncs ha de legislar,
ha de fer
protecció...
Però estan canes,
planes?
jo anava bastant sovint
a veure una plana de cinema
que es deia
spanisher.com
i la van tancar
perquè eren pel·lis
i...
Sí,
però per exemple,
mira,
jo l'ADCL que tinc a casa
tinc un alàmbric,
la connexió a internet
ho tinc a través d'això
perquè tenim un ordinador
a casa,
menys la meva dona,
tothom...
Bueno,
som tres,
els meus dos fills i jo
i cadascú té el seu ordinador,
no?
I llavors,
doncs bueno,
anem tots amb el portàtil
per casa,
un està allà tirat en un lloc
l'altre s'ha tirat en un altre,
això,
jo ho tinc obert,
de manera que si algun veí
vol entrar,
doncs que entri.
I qui m'ho impedeix a mi
tenir obert?
És que algú vindrà a dir
no,
ho ha de tenir tancat,
no em dóna la gana,
doncs no em dóna la gana,
ho tinc obert,
no?
Si a mi em dóna la...
Si jo vull,
si jo amb l'hemolet
vull posar
les obres completes de Bach,
que m'ho estic pensant,
que les tingui,
m'ho estic pensant,
per què no les puc posar?
Són meves.
Que s'entengui,
si s'ha d'entendre,
que s'entengui
amb la Sociedat General
d'Autorres i tal,
que per cert,
són una gent molt antiga
que viuen d'això,
de fer-nos pagar els CDs
independentment
de què els utilitzin.
Les fotocòpies.
Home,
i deien de la música
de les bodes
fer pagar
a la senyora...
Deien no,
fan pagar.
Fan pagar ja,
fan pagar.
No,
no és que...
Són models de negoci antic
que estan condenats a morir,
vull dir,
així de clar.
I mentrestant
el que s'ha de fer
és protegir,
que la legislació
protegeixi,
diguem-ne,
per fases
amb uns negocis
que són a extingir.
Bé,
avui en dia
ja hi ha músics
que posen la seva música
a la xarxa directament,
amb la qual cosa,
potser no haguessin aconseguit
mai entrar
en els circuits discogràfics,
però d'aquesta manera,
potser es fan famosos.
I si en lloc
de cobrar-nos
3.000 pessetes pels CDs,
ens cobressin
30 pessetes
per cada cançó,
potser la compraríem.
Segurament, sí.
Per tant,
no estic fent apologia
de la pirateria,
ni molt menys,
i molt menys del Tom Manta,
explotar pobres desgraciats
que venen d'aquí.
Però sí que estic dient
que no criminalitzem
la tecnologia
i donem-nos compte
que la tecnologia
també canvia les coses.
Igual que la tecnologia mèdica
està posant-nos
davant de problemes,
camp de legislar,
què fem amb els embrions,
no val simplement dir
no, embriones no,
bueno, a veure,
embriones no.
I si algú pot salvar
el seu fill
concebint un altre fill
i tenir un embrió,
què, li hem de dir que no?
No ho sé,
parlem-ho i legislem-ho.
Doncs igual,
la tecnologia aquesta
que és més escèptica,
no toca tant
el moll de l'os,
però també toca
el moll de l'economia,
toca el moll de les empreses
i ens hem de remengar.
Això és el que penso.
Jo vull parlar de Tarragona.
Vinga.
No, parla de Tarragona.
Jo també, jo també.
Tu ets membre de Setmana Santa
de la SANG?
Jo sóc, no,
dels Nazarens.
Dels Nazarens, perdó.
Sí, vaig portar molts anys
al misteri d'ombros.
I hi ha una miqueta de por
per la problemàtica
de la part alta?
Si per Setmana Santa
ho tindrem arreglat
o no ho tindrem arreglat?
Jo ho estic vivint
una mica des de fora,
però crec que
tots plegats,
ajuntament,
associacions,
agrupació d'associacions
i veïns
haurien de seure
i parlar-s'ho, no?
Perquè és que si no
ens trobarem amb
problemes.
Jo ja dic,
ho estic vivint,
jo per mi ara
la Setmana Santa
l'ha viscut més de lluny
perquè ara fa anys
que no hi vaig,
a la fila,
hi havia anys
que havia anat a la fila,
durant uns 10 anys
havia anat portant
el misteri,
però em sento
implicat, no?
M'agrada que surti
la processó
i que tingui èxit
i que...
Llavors, veient venir
una tormenta,
crec que no sé
si s'està portant
prou bé.
No hauria de passar
que les reivindicacions
dels veïns
afectessin a la processó,
no hauria de passar
que no es parli,
vull dir,
jo crec que els problemes
són per parlar-los
i no per dir
algú ho arreglarà,
no?
I no ens en podem desentendre.
Si, un dia d'aquests
tenen una reunió
amb l'Eregio
i els...
Avui tenen una reunió
aquest vespre.
Jo espero que s'arregli.
Clar, que pel mig
és evident
que hi ha interessos
també exforanis,
però s'hauria de posar
damunt de la taula
i per descomptat
que la processó
no n'ha de sortir
perjudicada.
Jo crec que els veïns
tenen tot el seu dret
a protestar
i tenen el seu dret
fins i tot
amenaçada
que faran alguna
amb la processó,
però no hauria de passar
i s'haurien d'arreglar
les coses.
Jo crec,
per això paguem els polítics.
Ara que ja parlem
de Tarragona,
quin tomet faries
per Tarragona
per recomanar
amb algú?
Bo o dolent?
Home,
jo les versi
en segonament.
Un de bo i un de dolent.
Clar,
jo quan tinc un amic
de fora
el porto on el portem tots.
Esclar,
estem enamorats
del mateix tots.
Estem enamorats
del balcó,
però és que també
els que no estan mai
a Tarragona i ho veu
un diu carai,
no?
Estem enamorats
de tota la part
del circ,
estem enamorats
de les muralles
i sobretot
jo crec que passejar
per Tarragona
en determinades èpoques
de l'any
no sempre.
Per exemple,
aquests dies són molt ruïns
aquests dies que he fet,
no?
Però Tarragona té,
per exemple,
l'octubre de Tarragona,
el setembre,
l'octubre
i l'època de Setmana Santa,
l'abril,
té una llum
que a més no l'han cantat
tarragonins,
l'han cantat Pla
i l'han cantat altra gent
que no eren particularment,
no tiraven cap
a la terra de l'Avellana,
no?
Jo crec que Tarragona
és una ciutat,
per això,
a veure,
no hi estic per la ciutat,
hi estic pels amics,
perquè si no hauria fotut el camp,
francament.
Per què?
Ai, no m'ho fes tant?
Sí.
Quan les preguntes
les faig la santa la teva.
Sí, cony,
heu pensat que quan arribés l'abogat
no em faria bones preguntes.
És l'advocat del diable.
Avui no es pot dolenta.
A veure,
com a societat tarragonina
jo crec que tenim,
tenim,
no dic que té,
no dic que té,
tenim defectes,
tenim defectes.
Jo crec que encara som,
som massa de poble,
de poble en el mal sentit de la paraula,
a mi m'agrada ser de poble,
ser de poble
per el que té,
que et trobes aquell amic pel carrer
i fas el cafè,
i perquè saps qui ets tu,
i saps qui és el Sant Romà,
i tal,
i no pots fingir tant
com es pot fingir en altres llocs,
a mi això ja m'està bé,
però jo crec que tenim una societat
encara on per exemple
sembla que només puguin manar
determinats tipus de persones,
quan en una societat democràtica
pot manar el que acaba d'arribar,
si és el que defensa millor
els nostres interessos.
I una societat
amb un teixit associatiu
encara poc,
no sé,
poc viu,
no sé,
només cal anar a Reus,
per exemple,
que jo és una ciutat
que admiro molt,
per exemple,
és una societat
que s'ha d'entendre amb Reus
i no s'entén,
per què?
O sigui,
mira,
a mi com a conversa de cafè
ja m'està bé,
que els ganxets i tot això,
i que ens n'en fotem,
i que si el Reus baixa
i el nàstic puja,
a mi això ja m'està bé
com a conversa de cafè,
però quan parlem de virolles,
quan parlem de futur,
quan parlem de progrés,
quan parlem de l'educació,
quan parlem de la sanitat...
Però és un diàleg
que sí que estableixen
entitats i particulars,
que l'estableixen.
Sí, amb molta fluidesa
i amb molta naturalitat.
Llavors, jo sempre,
per exemple,
sempre dic el mateix,
jo tinc ganes de veure el dia
i potser no el veuré,
en què l'alcalde de Tarragona
i l'alcalde de Reus,
una foto en la qual
les vegin donant-se la mà
i parlant del futur
d'una zona metropolitana
de 300.000 persones,
que té una potència tremenda,
que uns fan comerç
i els altres fan turisme
i els altres fan...
que tenim de tot,
entre tots.
Llavors, com a societat...
Perdona, abogada,
que acabo...
Com a societat,
com a societat no m'agrada.
No m'agrada.
El que passa és que jo
ja soc massa gran
i tinc massa amics aquí
com per anar a un altre lloc.
Però he vist societats més vives.
Per exemple,
el País Basc,
en general,
les ciutats del País Basc
són més vives.
I aquí, doncs,
no m'acaba de fer el pes.
I crec que hem tingut...
Això en general a Catalunya,
amb l'excepció del president Pujol,
que és un estadista sense estat,
més enllà del partit que sigui,
crec que tenim pitjors polítics
dels que toca.
Jo soc dels que pensa
que tenim els polítics
que ens toquen, eh?
Perquè els votem en unes eleccions,
per tant,
per tant,
no hi ha res a dir.
Però falta
aquella mica de més social
que digui,
home, per favor,
no, això no, no?
I llavors,
com tot plegat,
doncs Tarragona
m'agrada molt,
la ciutat,
però la societat tarragonina
no m'acaba de fer el pes.
Ara, la ciutat
és de les maques que conec.
I esperances de futur,
en aquest sentit,
i veus?
I tant, esclar que sí.
Hi ha gent jove,
hi ha gent nova,
ve gent de fora
i acabaran,
acabaran d'això,
acabaran imposant-se
amb els que pensen
que només determinades famílies
poden governar.
Però no només en la política,
en general hi ha aquesta renovació,
parlem de tot el teixit associatiu.
Hi ha un canvi,
realment,
si hi hagi noves famílies?
O sempre tot està en mans
de les mateixes persones?
Sí, sí,
no massa.
Jo l'altre dia,
l'altre dia deia a la universitat,
per exemple,
que ens toca,
jo he estat a la,
vaig estar a la junta gestora
de la nova universitat,
de l'URB,
després em vaig apartar,
però ara hi haurà eleccions,
no?
I jo deia,
on estan els trentanyeros
en l'equip rectoral?
Perquè el que té més jove
té quaranta,
bé,
hi ha una vicerrectora
que em sembla que té quaranta pocs,
però són de quaranta molts
i cinquanta i algus.
Jo en tinc quaranta nou,
eh?
I jo sóc dels que penso que,
eh,
xavales,
a treballar,
que a veure,
jo,
amb altres,
amb vintidós anys
vaig fer una colla de castells,
amb trenta pocs
vaig fer tinet
i encara amb quaranta molts
he aconseguit,
però he participat molt directament,
he aconseguit un domini
per Catalunya.
Bé,
escolteu,
jo ja em vaig jubilar,
vull dir,
que vinguin els joves.
que vinguin els joves,
però hi ha gent que agafa la poltrona,
se poltrona
i després no deixa llogar els altres.
I això passa
amb els col·legis professionals,
etcètera,
etcètera.
Doncs aquesta societat
és la que no m'agrada.
Jo,
jo per defecte,
abans no hi eres tu,
jo per defecte,
quan vec un jove,
li abro la porta i dius,
seu aquí,
escolta,
no voldries pas fer això,
tal.
Quan vec una dona,
també,
quan vec un immigrant,
també,
no barrejo,
però entenem-me,
vull dir,
són la saba nova.
Que tenen poca representativitat
en la societat ara.
Molt poca.
O pitjor,
que els joves que arriben
acaben reproduint
els mateixos esquemes
dels enderions,
que encara és pitjor.
I els joves estan
per fer coses noves,
per equivocar-se,
i l'evolució famosa,
que hi ha americans
que no hi creuen,
però jo crec que els que estem
en aquesta taula
tots hi creiem,
l'evolució ve dels errors,
o sigui,
la naturalesa va provant coses,
diguem-ne,
aleatòriament,
i quan t'equivoques,
doncs,
ah, per aquí no,
anem per allà.
Però primer t'has d'equivocar.
Per aprendre t'has d'equivocar.
I la societat
que no dona joc als joves,
i aquesta societat nostra,
encara és massa vella en aquest sentit.
Estem acabant el temps
abans d'entrar,
que serà en un moment
en la bateria de preguntes curtes,
ara et faran una sèrie
de preguntetes
molt senzilletes,
curtes,
però explica'ns també
la teva propera aventura
que es materialitzarà
a partir de passat demà,
per fer-nos dentetes
a totes nosaltres
i a la gent que ens escoltà.
No és una aventura,
és un viatge organitzat.
Bueno, però té el seu punt, eh?
No res, ens en anem a 75 tarragonins
i 11 barcelonins,
un total de 86.
Ens en anem a un creuer pel Mediterrani
que té com a objectiu fonamental,
a part de disfrutar de Siracusa,
Alexandria, Nàpols, Malta i tal,
i el Caire,
té com a objectiu fonamental
veure un eclipse total de sol
al desert de Líbia.
El segon que hauràs vist a la teva vida.
Espero que sí,
espero arribar-hi,
serà el segon que hauràs vist.
Tenim totes les dents
que es baixen fins baixos.
La baba, la baba.
L'any 2009 n'hi ha una...
Bueno, n'hi ha molts...
A la Xina, dius, no?
A la Xina,
que jo crec que l'anterior vegada
vam ser 26 tarragonins,
aquestes són 86,
l'any 2009 a la Xina, 200, tu.
Abans ens enllies el que se sent
en el moment que estàs mirant
el cel i de cop i voltes
com si Fex s'hagués fet un punt, no?
Sí, es fa de nit en el dia i és...
Ja passa.
Per això en Serrallo esteu acostumats.
En Fex estem acostumats.
Sí, sí.
Vinga, preguntetes per acabar.
Jo, la primera.
Has vist mai una pel·lícula porno?
Sí.
Oh, ho diu així com...
Fins al final, eh?
No, clar, no.
És que al final no arriba...
Cap convidat ha arribat a...
Al final és el...
Esclar, jo em perdo l'argument
i llavors...
Sí, clar, llavors no ho capi.
Baga.
No em faig bandera, però sí, sí.
No m'escandalitzo, a mi mateix, tampoc.
Tres coses que demanaries al rei.
Si fossin rei.
Per mi o per...
En general, eh?
En general.
Home, salut, diner i amor, no ha segut.
No, la veritat és que...
Tres coses, doncs, com deia Virgencita,
que me quede como antes, una.
O sigui, que jo, francament, soc raonablement feliç
i la gent del meu entorn té salut
i raonable felicitat,
el qual fa que jo sigui feliç,
perquè si no, no pot ser.
i saber com...
Si poguessin informar-me
de com està fet el món
i com va començar l'univers,
és una cosa que em té preocupat.
El de més...
Ja els hi deixo la tercera,
que em partin el que vulguin.
Un nino de cartró.
Un risc alèstic.
Un aix-en-man o alguna cosa.
Si em contesten aquesta segona,
em poden portar un aix-en-man.
Ara has d'escollir el teu menú ideal.
El meu?
Ah, menú.
Un primer, un segon,
un postre i vi o cava.
A veure...
Vi, un vi del Monsant.
Començo pel final, eh?
El postre també el tinc claríssim.
És l'Apple Strudel amb gelat de vainilla.
És el...
O sigui, és una tarta de poma calenta amb gelat de vainilla.
Em té boig.
El segon, un bon peix.
Típicament, doncs,
un lluç del Cantàbric.
m'agrada el de Tarragona, però...
Però...
Ho sento, ho sento, Carme.
Hi ha Carme i estàs palagada.
Ho sento, Carme, ho sento.
El lluç de Palangra de Tarragona està esquisit, eh?
Vinga, lluç de Palangra.
Canviem el menú.
Lluç de Palangra.
I de primer,
i de primer qualsevol entrant lleugeret,
una...
qualsevol amanida d'aquestes noves
amb coses rares m'agrada.
Senzillet.
Senzillet que m'he deprimat més
del que m'he deprimat.
Ara ens hauries de triar
algun company per anar
amb una boda,
o companya, eh?
Amb una manifestació
i amb una illa deserta.
Company real,
amb noms i cognoms?
De gent de Tarragona.
De gent de Tarragona.
M'has dit amb una illa deserta?
Amb una illa deserta,
amb una boda,
i amb una manifestació.
I amb una manifestació.
A veure, esclar,
penso amb els amics.
Amb una...
Amb una boda,
doncs,
algú divertit,
que jo també procuro passar-m'ho bé,
no m'agrada massa ballar,
però quan vas a ballar balles, no?
I sempre se m'acut...
De fet, en els tres casos
se m'acuta el mateix, eh?
Perquè és un bon company
de qualsevol de les tres coses,
que és el Joan Arejo.
de boda, de mani?
De boda, de mani?
Sí, amb aquest he anat a boda,
he anat a...
De boda no es veig.
Eh?
No es veig de boda tots dos i així.
De boda.
A veure...
Podernitza't, eh, Carme?
De boda aguantant la cerimònia,
molt educadament,
i després...
A la juerga.
A la juerga.
No ens has vist, però...
I de mani també.
A quina mani podria anar,
Joan Arejo i tu mateix?
Doncs el Joan Arejo i jo...
Reivindicant què?
Podríem anar a qualsevol manifestació
de les que se'n diuen progressistes
que no estiguessin ocupades
per determinats progressistes,
que són progressistes de Salón.
Vamos,
el Joan Arejo,
ara, esclar,
que és un personatge conegut,
jo ho sento molt,
però és amic meu,
però prové bastant...
de bastant té a la izquierda
en el seu moment.
Ara està en un partit
que és el que és.
I a l'Illa de Certa
qui seria Robinson,
qui seria Divendres?
A veure,
a l'Illa de Certa,
el Joan,
m'agrada la idea
perquè com que llegeix molt
em deixaria tranquil.
No em marejaria massa.
El que passa és que potser
millor que me'n portés un Manetes
perquè jo no soc massa.
Pel foc,
pel foc,
un Mac Niver.
Sí,
i aleshores,
doncs,
se m'acuden diversos amics
que són Manetes
i aquests m'anirien bé.
Per exemple,
un que segur que organitzaria
a la illa
és un amic meu
que és economista,
que és el Jordi Canyelles.
jo crec que ràpidament
tindríem l'Illa organitzada
i a punt per vendre-la amb algú.
Tu estàs muntant
ja una comunitat sencera.
Per fer una cabanya
i fer-la funcionar
doncs un amic
que es deix Màgi García,
en fi,
no tinc part d'això.
Tens l'equip preparat
per anar a l'Illa.
Tinc l'equip preparat, sí, sí.
És a dir,
que si no fregueu
que Déu no ho vulgui,
el Creuer esteu preparat.
No,
vull,
el Creuer,
o sigui,
anem pràcticament,
podem fer qualsevol cosa.
Fins i tot invadir Líbia.
Estarem atents
a les notícies.
Anem fent l'última ja?
Sí.
Ordena aquestes colles castelleres,
que no sé per què t'ho dic,
perquè ja sí que és la primera,
però bé,
és igual.
Sant Pere i Sant Pau,
la Colla Vella,
la Colla Jova
i el Serrallo.
Ah,
la Colla Jova,
evidentment,
i les altres tres
els tinc un gran respecte,
però no són la meva colla.
Tinc amics en totes elles,
però en tema de castells
ja saps que és molt
blanc o negre.
No,
no,
és igual,
que es faci tot la pinya
i ja està.
Per descomptat,
per descomptat,
amb el més enemic
que pugui tenir
o més adversari,
no li desitjo cap mal,
vull dir que,
al contrari,
perquè els castellers sabem
quan se rep,
com se rep,
però amb els castells
sí que és molt blanc o negre,
és com amb el futbol,
si ets del Barça
no pots ser del Madrid.
I si hagués de recomanar
un llibre
que t'hagi colpit molt?
Em vaig llegir,
quan llegeixo
tot el que puc,
no és massa tampoc,
però últimament
n'hi vaig llegir un,
per un moment,
que ara no recordaré el títol,
però que em va agradar molt,
que era sobre els evangelis apòcrits,
escrit per un estudiós nord-americà,
a mi és un tema
que m'interessa molt,
el tema de la història
de la religió
i de la història
de la Iglesia,
i era un llibre sensacional,
el que passa
és que ara no et sabria
dir el títol,
perquè jo pels títols
sóc molt dolent.
Ara estic sentint el Quixote,
no l'estic llegint,
sinó que l'estic sentint,
i la veritat és que funciona.
L'havia intentat llegir
tres o quatre vegades
i sempre m'havia quedat
a la cinquena pàgina,
i ara l'estic sentint,
i és realment meravellós.
El sento al gimnàs,
mentre faig exercici,
sento un capítol del Quixote.
És una bona banda sonora.
I el recomano,
quan l'acabi de sentir
el llegiré,
perquè és la novel·la
de les novel·les,
realment.
Un minut a la una,
queden preguntes,
moltes i moltes coses
per explicar,
en tot cas,
ja quedaríem un altre dia,
no?
Jo com el Pepe Rubianes,
que va dir aquell dia,
que podem estar aquí
hores i hores.
Manel Sap,
Romà,
moltíssimes gràcies,
bon viatge.
A vosaltres,
m'heu tractat molt bé,
les dones sempre han tractat.
Ja saps que som d'aquesta manera.
I moltes gràcies,
com sempre,
Laura Roman,
Laura Picó,
Rosa Gairal,
Carme Pedrol.
La propera setmana
parlarem amb un senyor
que té molt a veure
amb el món del vi,
si no hi ha novetat,
no, Laura?
És Carles Pastrana,
algú que té moltes coses
per explicar
dels vins aquests
de casa nostra.
Moltíssimes gràcies,
bon viatge.
Gràcies.
La una,
les notícies.
Gràcies.