.
Són dos quarts de deu del matí, un minut i mig.
La veritat és que estem molt encantades de retrobar-nos amb Pilar Sada,
és conservadora del Museu Nacional Arqueològic.
Pilar, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per acceptar la nostra invitació,
perquè ens agrada, quan ens acompanya la Pilar,
de tant en tant ens agrada dir-ho,
ella parlar de la seva professió, de la seva feina,
sempre està ben disposada,
per parlar de temes així com més generals,
però, en fi, al final, la vostra feina,
la que està relacionada amb la història, amb el patrimoni,
parla de l'actualitat.
Jo crec que tot és actualitat.
Tot és actualitat.
Jo penso que sí, el que passa,
jo d'entrada us ho heu de dir moltíssim que m'hagi convidat.
Jo no crec tenir cap valor per estar aquí parlant del bien i del mal i del sexo de Los Ángeles,
que es diu no, sinó al contrari.
Jo encantada molt sovint d'escoltar-vos a vosaltres.
Vull dir que jo no sé si tinc res per dir.
M'agrada molt, ja ho saps, participar i xerrar amb tu,
perquè trobo que és superagradable i que sempre surten temes interessants.
Per això que comentaves de la història i de lo contemporani,
quan fem una mirada al passat o fem una mirada a la memòria,
estem fent una mirada des de l'avui, des del dia d'avui,
i no pot ser altra cosa que contemporani.
I, a més a més, perquè penso que no és per una qüestió gremial,
això sempre ho he dit,
que els que ens dediquem a aquesta mirada
no defensem la importància de la història
com una qüestió gremial.
És el nostre terreny, que no se'ns acabi,
sinó perquè som uns convençuts, jo soc una convençuda,
que el coneixement de la història, el coneixement del passat,
el coneixement de com ens hem format,
ens ha de servir per conèixer-nos a nosaltres mateixos
i, fonamentalment, per tenir criteri,
és a dir, per poder plantejar-nos el futur amb més eines.
En aquest sentit, cada cop trobem més els diaris escrits,
parlem d'aquest cas de referències
a persones que treballen la història
per explicar-nos el present.
Aquesta setmana llegia en un diari,
no caldrà fer ni frases,
ni dir que una jove historiadora australiana,
una eminència,
treballa en el camp també de l'antropologia,
parlava de la por,
la por al llarg de la història
i com analitzava les pors
que, en definitiva, argumentava
que en aquests moments el que ens mou
i el que marca els valors a la nostra societat
és la por.
Deia que la societat del segle XIX
era una societat relativament feliç,
morir no els preocupava excessivament,
morir amb dolor tampoc,
perquè diguem-ne que era un plus
per assolir una categoria superior
després de la mort i que ara en l'actualitat
la por que tenim a tot és terrible
i després de l'11S més encara
i de quina manera la por està
marquant absolutament les nostres vides
en aquests moments, no?
Sí, imagino que les incerteses,
quan no tenim una claretat
de la realitat, no?
Quan tenim un munt d'incerteses,
això crea por, no?
Quan la gent coneixem més o menys bé
en quin món ens movem
o veiem una mica clar quins són les directrius
cap a on hem d'anar, no?
Doncs m'imagino que això ens dona més seguretat, no?
I en canvi, nosaltres jo crec que estem
en un munt d'incerteses, no?
No sabem ben bé cap a on anem, no?
Hi ha hagut uns canvis, jo diria que molt brutals, no?
Que s'han produït...
En poc temps, no?
En poc temps, i jo penso que és un món
que va molt de pressa,
que moltes vegades va molt de pressa
sense assimilar o sense assumir
la seva realitat
i sobretot els passos que ha de donar
més endavant
i que a més a més és cert
que una mica estem en una situació
un pèl catastrofista, no?
O totes les notícies
que més o menys tractem i parlem
són pèls catastrofistes,
ja sigui des del punt de vista de la seguretat,
que tot el dia, doncs això, no?
A partir de l'11S,
però no només de l'11S,
sinó jo diria que una mica abans també
doncs hi ha una por
al que pugui passar
i una por al del costat, no?
que pugui fer alguna cosa
que sigui en contra de la teva seguretat,
però a més a més, bueno,
cada dia estan sortint temes
que ens fan dubtar de cap a on anem, no?
El canvi climàtic,
el tema que ens quedarem sense peix
dintre de l'any 50...
Tot és por, tot és por.
Tot és com una mena de coses
que són catastrofistes
que ens fan insegurs, no?
Cap a on anem, no?
Ahir sentia, no?
Barcelona en el 19...
El tema dels cotxes, no?
El tema dels 2012, no?
Deia, serà col·lapsat, no?
Serà en els cotxes allà
i no es podrà moure.
Llavors, jo ho vaig visualitzar de seguida.
Només veiem els aspectes negatius
o hauríem precisament de conèixer
què ens passa,
conèixer els antecedents
i programar
perquè aquestes coses, com a mínim,
o no passin
o estiguin d'una altra manera
proposades, no?
O projectades, no sé.
Jo a mi és el que em preocupa, no?
I probablement podem donar
un vot de confiança
a aquests pronòstics
dels canvis climàtics,
de tot, evidentment,
perquè són experts,
són científics, són entesos,
però, clar, la por també serveix molt
perquè tothom estigui, doncs,
tranquil, quiet
i que, en definitiva,
no molestem gaire
la por a perdre tot allò,
el material que tenim,
la por al dolor,
és una altra de les constants
en aquests moments.
I això crea por,
i, a més a més, jo crec que
crea insolidaritat, no?
Que això és horrorós, no?
Aquí.
I a mi això em preocupa encara més, no?
Perquè penso que
estem obligats, evidentment,
a tractar els temes
amb tota l'objectivitat possible
i el realisme possible
i jo m'enfio dels tècnics,
és a dir,
si a mi els tècnics
ara estan dient
que hi ha un perill
amb el canvi climàtic
de realment anar cap a una societat
que sigui insostenible,
doncs jo m'ho crec,
espero que no sigui
per a alguns...
algú que hi hagi al darrere
que no sigui...
Jo m'ho crec
perquè jo crec que és veritat
que hi ha un problema
en el canvi climàtic, no?
A veure,
s'han de comú i l'observació
del teu entorn ja...
Però algú s'ha de fer, no?
Algú s'ha de fer socialment,
és a dir,
no ens podem quedar només
en el catastrofisme
del canvi climàtic
produirà uns efectes
absolutament devastadors i tal,
sinó que algú s'ha de fer, no?
Alguna cosa s'ha de fer
i alguna cosa s'ha de fer
solidàriament,
és a dir,
no només per aquest món
que dius tu,
aquest primer món
que té tota una sèrie
de prebendes, no?
I d'avantatges
i la por a no perdre tot això,
sinó que s'ha de plantejar
d'una altra manera
molt més sostenible
tenint en compte
un marc molt més global, no?
Fixa't, Pilar,
perdó,
amb allò que dèiem
que no ha passat el temps,
tu t'imagines
a la dècada dels 80
en un aeroport
que et facin treure
les sabates
als mitjons,
que et facin un registre
com si el caché
o què diuen en castellà,
tu t'imagines
que hagués pensat
si això a qualsevol viatger
l'hi haguéssim fet
fa 20 anys?
Sí.
Bueno, hauria estat un escàndol.
Hauria estat un escàndol.
I avui dia a la ciutadania
ho assumim...
Sí, però a més a més
assumeix una altra cosa.
I fins i tot com a necessari.
Sí, però a més a més assumeix
sense veure
que això faciliti res
en l'altra banda
que és millorar la seguretat,
és a dir,
per què hi ha els aeroports
i per què no
a les estacions de tren,
per exemple.
O esports.
I tu com a ciutadà
penses
que jo soc ciutadà de primera
si vaig amb avió
perquè llavors sé
o puc pensar
que això està més o menys controlat,
cosa que jo no n'estic segura
en absolut,
però en canvi
soc un ciutadà,
una ciutadana
que agafa cada dia el tren
per moure'n
per la ciutat
i aquesta seguretat
no la tinc.
Llavors,
si no fan aquest sistema,
llavors què vol dir?
que estic exposat
a qualsevol altra cosa.
O sigui que jo penso
que estem en un món
amb molta angúnia,
jo diria,
per els problemes,
però amb poca claretat,
jo diria,
d'anàlisi a vegades
i sobretot
amb poca decisió
de prendre mesures,
encara que ens costin,
encara que ens canviï la vida,
encara que ens faci pensar
que potser hem arribat
fins a aquest punt
en una situació,
però que potser
hauríem de canviar alguna cosa
perquè el món sigui
una mica millor per tothom,
no per nosaltres sols.
Clar,
i la sensació és que percebem
constantment una visió negativa
de la vida terrible
que està fent
de la nostra societat
una societat absolutament trista.
I la projectem a la gent jove,
que això també preocupa molt.
Però, mira,
de la gent jove en parlarem
abans quan fèiem referència
a la història.
Quants aniversaris
no anem celebrant?
Quan no celebrem,
celebrem, perdó,
no és la paraula
ni de bon tros,
commemorem
el final de la Guerra
del Vietnam,
estem commemorant
el final
de la Segona Guerra Mundial,
el tancament
dels camps de concentració.
Constantment,
ara llegia
que aquest cap de setmana
s'estrena una pel·lícula
que va guanyar
l'os d'or de Berlín
sobre els abusos
que van fer
determinats individus
a serbis,
a la població bòsnia,
etcètera, etcètera.
Clar,
ens dediquem
a fer commemoracions,
a fer aniversaris
i tenim aquest panorama
a l'Iraq.
Sí,
això és tremendo.
A l'Iraq
i tota la zona,
a l'Iban,
a l'Israel,
a l'Estat.
I per la nostra societat
en la llunyania
passa completament desapercebut.
Clar,
jo veus això
i dius
és a dir,
com som capaços
de condemnar
genocidis
que tenen 60 anys
i el que està passant
aquí al costat.
I el que està passant
ara és que és evitable.
És evitable
i el major genocidi
o el major...
No sé,
jo penso,
per exemple,
a la problemàtica d'Àfrica,
no?
El continent africà
que està patint
la major part
de les malalties.
L'altre dia
venia un informe
sobre les malalties mundials
i és el continent
que està patint
el major nombre
de casos de malalties
que pràcticament
estan instal·lades
a l'Àfrica
i que estan produint
una mortalitat
de dones,
de nens,
però just
en aquella zona
que no té
un futur
en absolut,
no només clar,
sinó que té un futur
absolutament negre,
no?
I s'està
posant de manifest
i en canvi
continua
creixent
aquesta situació.
Jo crec que alguna cosa
hem de fer
i això no és catastrofista.
Jo penso que...
Però si no és
des de la societat civil,
al final,
no ho sé,
perquè el que no és societat civil
sembla que no...
A nivell internacional
sembla que no...
El que passa és que
s'hauria d'exigir això,
no?
Perquè
és una qüestió
que jo diria
que la societat civil
pot fer molt...
Jo penso que és una mica
la diferència
que deies tu
quan parlaves
del tema
dels anys 80,
no?
que hi havia una consciència
segurament
que podíem anar
cap a alguna cosa millor.
És a dir,
hi havia una consciència
instal·lada,
jo diria,
en la gent
que teníem un futur
que podia ser millor
i que aquest futur
el podíem fer entre tots
i aquest futur
hi havia una part
de participació
molt important
de tu mateix,
no?
Com a individualment
i com a col·lectivitat.
I jo penso que això
ara una mica
s'ha perdut,
aquesta idea.
Una,
perquè,
bé,
hem delegat
moltes vegades
que aquesta situació
millor
només l'han de fer
els governs
i per altra banda
hem acceptat
que es pugui arribar
fins a un límit determinat
o que no es pugui arribar
més enllà.
I jo penso que hi ha d'haver
les dues coses,
una exigència
en els caps,
és a dir,
en l'organització
de les nacions,
en l'organització
dels països
que són els que han de portar
a terme
unes polítiques
perquè això funcioni millor
però a la vegada
jo també crec
que hi ha d'haver
una implicació
de la societat,
perquè si no
hi ha com una separació
d'aquestes dues realitats
que no ens porten lloc.
I segurament
tornaríem a parlar
de la por,
la por en què
aquest escenari
es traslladés
a la nostra vida,
és a dir,
mirar cap a una altra banda
perquè tenim molta por
que nosaltres
poguéssim ser els protagonistes.
Quan parlaves
de les malalties d'Àfrica,
aquesta setmana
s'inaugurava
una exposició
a l'antiga audiència
va comptar
Creu Roja
i la URB Solidari
va comptar
amb la presència
del delegat
de Creu Roja
i la Mitja Lluna
a la Mediterrània
explicava
d'aquestes malalties
parlava de la malària
que fa estrany
juntament amb la cira.
El 90%
és una malaltia endèmica,
s'ha instal·lat en allà
i ja no hi ha manera
de treure-la.
Però fixa't
que ho lligaven
amb el canvi climàtic
i deien
que aquesta calidesa
que està tenint
la Mediterrània
és un caldo de cultiu
per l'insecte
que trasllada
a aquesta malaltia
i com aquesta
moltes més.
Per tant,
dient
estem molt tranquils,
molt bé,
ara com vinguin
amb aquesta cosa
que ens venen
també les malalties
al final
serà bé.
Llavors,
potser ens preocuparem.
Llavors,
això és el que és lamentable.
Mira la grip del pollastre
que se'n parlava tant
i no s'ha tornat a parlar.
I ara s'ha tornat a parlar.
Si no arriba
no tenim problema.
Jo crec que el problema
una mica és la solidaritat
que et comentava.
Si globalitzem
per una banda
hauríem d'intentar globalitzar
per l'altre,
i només globalitzem
per la banda econòmica
que és la que ens interessa.
A més,
això és el que percep
el ciutadà,
jo que no sóc entès
enrere de tot això.
Sí,
però no sé per què
jo sospito
que a la gent li encanta
això de l'economia
i de comprar-se coses
i tenir coses.
Però,
no sé,
globalitzem per aquesta banda
i en canvi
no globalitzem per altres.
Jo penso que
en tot cas
hauríem de globalitzar
per tot,
no?
Parlaves
que aquest tipus
de coses
afecten a la gent
més jove
i avui justament
podem llegir
en diaris
un estudi
que l'ha fet
la Universitat Autònoma
de Barcelona.
Per tant,
no és allò com a vegades
un estudi fet
a la Universitat
de Michigan,
que vés a saber
si Michigan té universitat,
jo ho ignoro.
No,
és un estudi
de la Universitat Autònoma
de Barcelona
assenyala
i diu
que el 20%
de nens
en edat preescolar,
nens entre 3 i 6 anys
tenen símptomes
d'ansietat.
Clar,
que un nen
o una nena
de 5 anys
tingui símptomes
d'ansietat
de forma generalitzada
fins a arribar
a un 20%,
a mi em sembla
una barbaritat.
Sí,
però és la societat
que estem muntant
i, bueno,
ho comentàvem ara
a micròfon
tancat una mica,
no la preocupació
per aquest tema
de la gent jove,
no només això,
sinó que estem veient
una gent jove
que està
una mica
sense directrius,
que està al carrer,
que tenen
problemes
d'inserció
en tots els mons,
ja sigui,
en el món de l'educació,
en el món laboral,
en l'ambient social general,
coses que provoquen,
com el d'Anglaterra,
el Toni Blair,
que proposa
que hi hagi un equip
de psicòlegs
que ajudi els pares
per educar-los,
programes
que estem veient
a totes les cadenes
sobre el tema
de l'educació infantil.
Però, Pilar,
tu creus
que
és que
a vegades
jo soc una mica
escèptica,
és a dir,
jo no canvio
el meu estil de vida,
però això sí,
reservo
una horeta
a la setmana
a la Supernani.
Aquest és el tema.
No, clar,
el problema és que...
I això és el que ha proposat
Toni Blair, al final.
És un problema de valor.
Jo no canvio res,
però que em vinguin de fora,
igual que tens
altres tipus de serveis,
i dedico una horeta
a aquesta senyora
o senyor
que vindrà a ajudar
a que...
Tornem a delegar
les nostres obligacions
amb un sistema
que ens faciliti
tot això.
Una mica,
jo penso que és
un problema
d'escala de valors
i un problema
de responsabilitats.
Clar, però fixa't
que quan parla
de simptomatologia
d'aquest 20% de nens
diu que els mestres
detecten
fòbies,
problemes d'adaptació
relacionats amb l'entorn,
agressivitat.
I també noten
això entre els pares
i parlen
de factors d'alerta,
nul respecte
per les normes,
o sigui,
nul respecte
per les normes
que no les han conegut
mai.
Sempre volen tenir
l'última paraula
i són massa moguts.
Sí.
Jo parlava un dia
amb una mestra,
una mestra amiga,
que porta,
bueno,
està a punt de jubilar-se
i porta,
jo diria,
més de 40 anys
en l'ensenyament
i em comentava
i em comentava que actualment
en els centres
de primària
els professors
i professores
amb més anys
d'experiència,
amb més taules,
amb més coneixement,
han de posar-se
a les classes
de preescolar
per poder intentar
dominar
els nens
que els hi arriben.
Això és bastant simptomàtic.
Són nens tiranos,
són nens dictadors.
Totalment.
I llavors,
avui sentia,
quan anava cap a treballar,
Emili Teixidor,
que parlava sobre
el tema
del...
sobretot
del tema
de la conducta,
això que deies tu,
de si s'han de tenir
i de la disciplina,
si és important
la disciplina,
si hi ha d'haver normes,
si la gent
hem d'acceptar normes
o no s'han d'acceptar
i com s'ha de transmetre això
en l'educació,
no?
I parlava precisament
amb tots aquests temes
que hi ha hagut
aquests últims dies
de les agressions
de pares a professors,
la protesta...
Ara ja estem
amb el tema aquest
de que ja s'està judicialitzant
tot el que passa
a l'escola.
Aquests dies
i avui justament
s'està reformant
la llei del menor.
Sí, sí,
però jo em sentia,
18 anys
serà major d'edat
i per tant...
Podrà acabar
de complir la seva pena
a la presó,
s'ha de proporcionar
el delicte
amb la condena.
També diuen
que tant se val
la reforma
si no ho doten
de pressupost
com sempre, no?
És una mica
el mateix
com el tema
de l'educació.
Però fixa't
que a les escoles
aquest curs
s'està aplicant
la normativa disciplinària
ja amb una miqueta
més de contundència.
D'entrada,
determinades sancions
que s'han d'aplicar
a aquells
joves estudiants
que tinguin
un comportament
que se surti
del que ha de ser
de les normes,
abans ja saps tu
que per expulsar
dos o tres dies
déu-n'hi-do.
Podia fer la falta
a l'octubre
i l'expulsàven
al Junts Reunió
del Consell Escolar.
I llaríssim el procés.
Doncs ara la cosa
va bastant ipso facto.
Ho volen canviar,
jo ho vaig veure més enllà.
Per tant,
està a vent-hi una...
És a dir,
aquest hi ha hagut un fracàs
i sembla que ara
s'intenta reconduir.
Esperem que no ens passem
d'ara al ratlla,
tampoc, no?
No, clar,
és que jo penso
que la disciplina
s'ha de basar
en el respecte,
fonamentalment,
o entorn més proper
i respecte,
en principi,
pel general.
És a dir,
no tolerància.
Aquesta paraula tolerància
a mi em posa malalt.
A mi també.
Si no respecte,
respecte real,
però per un mateix,
per començar,
per un mateix.
És que s'ha de ser
molt intolerant
en moltes coses,
no es pot ser tolerant
en tot.
Jo em sembla
que no s'ha de tolerar
tota la injustícia,
no has de ser tolerant
en la injustícia,
però sí que has de ser
respectuós
amb les idees
del centre personal
que tinguis al costat,
perquè si no,
no pots establir
una relació.
Ens quedem amb respecte
i deixem la tolerància.
Jo penso que sí,
i la disciplina
ve del respecte,
penso.
Hi ha d'haver disciplina,
és a dir,
a totes les societats.
Hi ha d'haver unes normes
de tenir la nostra disciplina.
I això no vol dir imposició,
no vol dir imposició
per càstig,
ni imposició...
Però sí que quan una persona
ha fet o ha trasgredit
determinada norma
que s'ha dit
que és bona per tothom,
doncs d'alguna manera
se li ha de fer veure
que allò no està bé,
no?
I ho ha de veure
i ho ha de percebre,
no?
No pot ser de dir,
ai, no, pobrets,
doncs és igual,
no passa res,
demà ja ho solucionarem.
No, jo crec que s'ha de posar
uns límits,
han d'haver uns límits
en les coses
i això és bo.
I això no vol dir ni tirania,
ni vol dir imposició,
ni vol dir res de tot això.
Jo jo penso que ens hem...
Aquí ens hem trasbalsat
els conceptes, no?
Sí, sí, sí.
I les escales de valors.
I això, a l'educació
ho estan veient, no?
I estan veient també
que no només,
i tu comentaves,
hi ha d'haver una infraestructura,
hi ha d'haver uns recursos econòmics,
sinó que en aquests moments
ja és qüestió fins i tot
d'organigrame.
És a dir,
és qüestió
de fer un altre tipus de programa,
de veure quina és la problemàtica,
d'estructurar-lo de manera diferent,
perquè no funciona,
això l'altre dia parlàvem
amb un psicòleg d'un centre
i m'ho deia,
és que l'estructura actual
que tenim del sistema educatiu
veiem que no funciona,
que no...
No va de cap manera.
No té relació
entre la societat que tenim,
que ens entra per les aules,
no té relació
amb la societat que tenim al voltant,
és a dir,
les famílies,
ni la composició
d'aquestes famílies,
ni l'àmbit més ciutadà,
i d'alguna manera
s'ha de fer alguna cosa,
perquè és que si no...
I no només passa aquí,
passa aquí,
està passant a França,
està passant a la Terra,
està passant a Alemanya,
l'altre dia
aquella escena de violència
d'aquell alumne
que va entrar a l'institut
i va començar a disparar,
es va suïcidar,
vull dir,
tot això,
jo penso que passa alguna cosa.
Clar,
però amb tots els respectes
als professionals
que fan els estudis exhaustius,
jo crec que no cal ser
un psicòleg expert
per saber que si a un nen
des que neix
li deixes fer
el que li doni la gana,
quan sigui gran,
continuïn a anar fent
el que li doni la gana.
És impossible.
És així de fàcil,
aquesta reflexió,
després treballar-hi
és molt complicat.
Clar,
són coses que dius,
ens falta una miqueta
d'autocrítica social,
perquè fixa't que són coses
que tothom pensa
però no es diuen.
És com la cançó aquella
de Tot va molt bé,
senyora Baronesa,
tot va molt bé,
és a dir,
se'ns està cremant el pis
però tot va molt bé,
no passa res.
El meu pare em deia
una frase sempre,
el meu pare que era navarro,
em deia una frase sempre
en castellà que deia
no has de fer el que vols
sinó,
en castellà deia
no tienes que hacer
lo que quieres
sinó lo que debes.
i aquesta qüestió
era bàsica.
El quiero
és allò
que em dóna la gana,
una mica parlar malament.
El que jo decido, jo.
El debo no,
el debo vol dir
que t'has de fer una reflexió,
que has de plantejar-te
les coses,
que has de reflexionar,
que has de veure
diferents possibilitats
i has de triar,
amb la qual cosa vol dir
que tu ets lliure
d'escollir,
però hi ha tota aquesta part.
I a mi em sembla
que això és molt important
perquè fer el que a un bon
li dóna la gana
en certa manera
no és que sigui fàcil
o difícil.
Bueno,
és no plantejar-te res,
és com bolets, no?
Tu estàs aquí,
fas el que vols i tal.
Si t'has de plantejar
alguna cosa més,
has de reflexionar,
has de veure l'entorn,
has de veure
el que tu penses
de les coses,
t'has de preguntar coses,
t'has de posar qüestions
i al final has de decidir
i has d'exercir
la teva llibertat,
que això jo penso
que és bàsic, no?
Exerci la seva llibertat
de les persones, no?
Però jo crec que és molt important.
I jo crec que aquí
alguna cosa passa
a nivell social
s'ha controlat a vegades.
Mira si passa
que ahir es va sumar
la 61 víctimes
en dones
de maltractaments.
Clar,
en aquest cas
ha estat
un home
de 88 anys
que va matar
la seva dona
de 82 anys.
Però és d'aquells casos,
no dic però,
és coma,
és d'aquells casos
que es parla
i que es diu
més d'una vegada
que la dona
estava amb una inconsciència
irreversible
des de feia
més de sis mesos
en aquestes edats
i en el cas
d'una de les malalties,
clar,
ja...
Podia haver...
Però aquest és
la...
Dius 81, no?
A França...
61.
A França,
vaig llegir,
em sembla que va ser ahir
o abans d'ahir,
una notícia
que el titular era
a França
mor
una dona
cada tres dies
assassinada
per violència de gènere.
Una dona
cada tres dies.
O sigui,
són 100
en el que va d'any
117 o 114
les que han mort
d'aquest any.
Jo ho he trobat.
I a nosaltres
aquesta xifra
de 61 ens esgarripa.
ho vaig trobar brutal.
Jo ho vaig trobar brutal.
No coneixia
aquesta xifra
i és tremenda.
Ahir venia,
em sembla que no sé si va ser ahir
o abans d'ahir,
en un diari,
em sembla que era en el país
i el titular era
a França
mort assassinada
per violència de gènere
una dona
cada tres dies.
Em vaig quedar al·lucinada
que quan dius
una dona
cada tres dies
dius,
a veure què passa aquí,
ho llegeixes.
És que amb aquesta por
d'aquestes grans coses
que ens han de venir
no hi ha aquest nivell
de mortalitat
i de víctimes.
És que jo vaig veure
horrorós.
Probablement sigui
una de les causes
de mort
més importants a Europa
en aquests moments,
no?
La violència de gènere
contra les dones.
Llavors vol dir
que és això,
no és només
la qüestió puntual
que hi hagi
aquestes morts
que us trobo gravíssim.
És que per què
hi passen aquestes morts,
no?
Què passa en la societat
que hi ha aquesta violència?
Què passa en aquesta societat
que la dona
en aquest cas
i en altres casos
doncs els més joves?
Són els perjudicats
d'aquesta estructura.
Jo crec que alguna cosa
hem de fer
i hem d'esperar
de la societat
i dels nostres polítics
que això s'ho plantegui.
Exacte,
i preguntar
avui que torna a ser notícia
al Parlament de Catalunya
preguntar
bé,
vostès què faran
amb tot això, no?
Sí,
i no com gestionaran això,
que a mi em sembla
que la gestió
se'ls dona per suposant.
Només faltaria
que no sabessin gestionar.
Però quin és el punt de partida
i quins són els temes
que els preocupen realment?
Quins són els temes clars
i quins són les prioritats
i com ho faran això?
Què prioritzaran?
De quina manera?
Quins recursos posaran
per prioritzar tot això?
Perquè si no,
tot això
és paper mullat
i la gestió
es dona per suposat.
Quan un no gestiona bé
en una empresa
el canvien.
És l'habitual, no?
És allò que deies
de la globalització.
L'empresa privada
ens agrada
per segons què,
però per segons què,
no ens agrada
en determinats àmbits
la manera de gestionar.
Creus que s'està parlant
del Parlament,
de la investidura,
del nou president
de la Generalitat
al carrer?
O està passant
bastant desapercebut tot?
Jo la veritat és que ahir
per temes personals,
per temes familiars
vaig estar tot el dia fora
i ho vaig seguir molt poc.
Jo que acostumo a seguir-ho
perquè m'agrada
i m'interessa,
ho vaig seguir poc.
I he seguit més aquest matí
des que m'hi he aixecat
amb totes les notícies
del postprimer
primera intervenció,
però jo no sé
si la gent està
un pèl
cansada
o saturada.
És a dir,
jo penso que
no sé
si es facilita,
es va a veure
amb les eleccions,
amb l'extensió
que hi va haver,
jo penso que no sé
si s'està facilitant
el que la gent
s'incorpori
a prendre part
de la història aquesta,
o si la gent
està una mica
cansada.
La societat reclama
una renovació
que no vol dir
renovació de partits polítics
perquè al final
la gestió
és el que tu deies,
no?
És que és d'anar
per suposat,
no?
És una renovació
de continguts,
de missatges,
de plantejaments
a nivell general,
aquí no estem parlant
de...
I jo penso
que és això,
quan critiquen
el que a vegades
no s'ha de pensar
en l'utopia,
jo crec que s'ha de ser realista,
però jo penso
que sí,
que ens hem de fer
plantejaments
a nivell social
que realment
ens portin a algun lloc
o com a mínim
que ens renovin
o que com a mínim
ens incitin
a la participació
només plantejant-se
la realitat
que tenim
és molt dura.
Si només
ens podem plantejar
la realitat,
jo diria que malament
anem més enllà
de la realitat.
Hi ha coses molt bones
també, Pilar,
Déu-n'hi-do.
Evidentment,
i allò
que qual t'he dit
un temps passat
o fui mejor,
jo no m'ho crec
en absolut,
i penso que
el que estem obligats
ara és
a plantejar
el futur
que sigui millor
que el que tenim ara,
el present que tenim ara,
i per tant jo penso
que ens ho hem de plantejar
i s'ha d'escollir.
Ens queden dos minuts exactes
i em neu a acabar
aquesta conversa.
Què més passa?
Es veu,
però molt ràpid.
Som molt xerraires.
Em neu a acabar
aquesta conversa
sense fer referència
a la presència
del Museu Nacional
Arqueològic a Toulouse.
Ens ho pots explicar
en dos minutets?
Jo diria que no és només
la presència del Museu
Nacional Arqueològic
de Tarragona,
sinó que des del museu,
això s'ha fet
des de sempre,
jo penso que en aquest cas
encara més,
és la presència de Tarragona
i a través de Tàrraco,
que jo penso
que és el més important.
En el Museu Nacional
d'Arqueològic de Tarragona
som un centre
de recuperació
de la memòria,
d'una part
de la nostra memòria
que correspon
a aquest passat magnífic
que va ser
la ciutat romana
de Tàrraco,
primera fundació
dels romans
a la península,
capital de la Hispania
Quiterior,
i de sempre,
des de fa ja molts anys,
nosaltres estem treballant
amb la idea
de fer una difusió
d'aquest coneixement
que tenim des del museu,
però no exclusivament
des del museu,
i proporcionar
aquest coneixement
a qui se'ns acosta
al museu,
a la societat de Tarragona,
però també més enllà.
I això hem fet
diversos projectes
i aquest és l'últim projecte
que hem fet,
que és el de
Tàrraco, capital
de la Hispania Quiterior,
una exposició
que hem fet
conjuntament
amb el Museu
Sant Raimon de Toulouse,
un dels 10 museus
que estem a la xarxa
Roman i Europe,
una xarxa
de museus europeus
de Romanitat.
Penso una mica
que per aquí
també hem d'anar els trets,
hem de treballar
amb projectes internacionals,
hem de col·laborar
i hem de plantejar coses
no només veient-ho
des del nostre punt de vista
o des del nostre melic,
sinó obrint-se
una mica al món.
I aquest és un projecte
que la veritat
ha funcionat molt bé,
que estem molt contents,
que ha produït coses
com que escoles de Toulouse
vinguin a Tarragona
amb intercanvis
i facin durant tot l'any
un estudi
de la Tarragona romana,
que es facin
viatges culturals
i turístics
a través d'una agència
de viatges
que fa viatges culturals,
que hi hagi un intercanvi,
que hi hagi conferències
de Tarragona a Toulouse
i que aquesta exposició
pugui voltar a altres llocs.
En principi
és molt probable
que vagi al Museu Nacional
d'Arte Romano de Mèrida,
un altre dels museus
que està també a la xarxa
i jo penso que és una mica
per aquí
per on hem d'anar.
Donar a conèixer
la nostra història,
el nostre passat,
però no com una cosa
anacrònica,
sinó com una cosa
del present
i del futur.
Jo penso que és això.
Hem trobat un bon argument
per acabar,
per no acabar negativament
i amb aquest panorama terrible.
Jo penso que hem passat
molt positius.
Amb una bona cosa
i amb una col·laboració.
La cultura moltes vegades
és capaç de donar-nos resposta
a allò que la vida quotidiana
no ens ofereix.
Jo demanaria
que els polítics posessin
sobretot l'educació
i la cultura
en el centre d'acció.
És la base,
amb la salut i tot allò.
En fi, Pilar,
parlem un altre dia.
Jo encantada.
Ha estat un plaer de veritat.
Bon dia.
Gràcies.
Les deu les notícies.