Un dimarts més al matí de Tarragona Ràdio.
Saludem Jordi Tinyena. Bon dia, Jordi.
Bon dia.
És el punt de lectura, aquest espai que fem en col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona,
un col·lectiu que, entre altres punts en l'agenda anual,
té retre, homenatge, podríem dir-ho així,
o dedicar un dia de forma periòdica a un d'aquests autors o autores
que s'emmarquen dins del col·lectiu.
Recentment, si no m'equivoco, va ser el passat dijous,
aquesta trobada d'escriptors del Camp de Tarragona
es va dedicar a un home, bé, del Cuber, però molt d'aquí,
perquè fa molts anys que la seva vida professional
l'ha desenvolupat a la ciutat de Tarragona.
Estem parlant de Joan Cavallé.
Efectivament, de Joan Cavallé,
que és un home que treballa molt a la ciutat i per la ciutat
i que és segurament poc conegut, molt poc conegut.
I mira que té feina a l'esquena, des del punt de vista literari.
Sí, com a escriptor.
Té moltíssima obra feta, publicada i estrenada
i com a gestor cultural, que és l'activitat professional
a la qual es dedica, és molt conegut en els ambients aquests.
Ara, és un home que és molt discret.
El dijous passava pel matí de Tarragona Ràdio
i precisament aquest fet el comentava,
la discreció, una certa timidesa i introspecció, fins i tot,
en el seu fer, i bé, aquesta manera d'anar treballant discretament,
anar publicant obra quan publica,
i ell mateix ens explicava que per raons personals i familiars...
I en silenci.
I en silenci ha estat un temps, doncs, allò dedicant-se més a la família
i que ara sembla que tornarà a publicar algunes coses que ja té fetes.
Això va dir, efectivament.
És una promesa que esperem que compleixi.
Què podem explicar, aquestes alçades de Joan Cavallé?
moltíssimes coses, però intentarem sintetitzar-ho una mica, no?
Doncs mira, podríem dir que és un home de la literatura.
És a dir, per confessió pròpia,
ell es va sentir atret per la literatura des de molt jovenet
i no ha deixat de sentir-s'hi.
Jo no sé si va explicar que el primer relat el va fer amb 7 o 8 anys.
Sí, sí, molt aviat, molt aviat.
I també va començar a publicar, molt jove,
amb un èxit molt primerenc,
que el va situar molt ràpidament entre els escriptors més estrenats,
més coneguts del Teatre Català del moment.
Aquesta discreció també és un valor afegit
a la imatge que té dins del món literari, Joan Cavallé?
Tu i tu pots...
Per mi sí, per mi sí.
Jo que també m'agrada més escoltar que no parlar,
tot i que aquí...
Aquí et fem parlar cada setmana.
Aquí vinc a parlar.
La discreció, el fet de ser una persona que no busca un protagonisme,
que no el creu que hagi de tenir,
o en tot cas que vol tenir per allò que escriu
i no per allò que mostra,
doncs per mi sí que és un valor positiu.
I tant.
Ell també ha manifestat moltes vegades que la literatura...
Bé, la literatura i la vida la majoria de vegades
no es pot separar en paral·lel,
però que ell tampoc ha volgut fer de la literatura
la seva manera de guanyar-se la vida.
I això sempre l'ha deixat molta llibertat
a l'hora de realitzar la seva obra, no?
Sí, home, el Joan Cavallé és un home molt exigent,
a més a més, amb ell mateix.
És a dir, és un home que valora molt la literatura.
Jo crec que això ens passa a una determinada generació.
A mi també em passa, i vull confessar.
L'altre dia explicava el Joan Cavallé a la sessió aquesta,
explicava un sentiment que jo comparteixo plenament
i és que deia que li havia costat moltíssim creure's escriptor.
I jo ho entenc perfectament,
perquè a mi també em va costar molt.
Jo també tenia publicades ja unes quantes novel·les
i encara quan em deien escriptor
era com un vestit que em venia gran.
Deia jo, Joan, doncs a mi també.
Era el mateix vestit i ens venia gran els dos.
Doncs perquè jo suposo que som una generació
que s'ha educat amb un respecte molt reverencial per la literatura.
Ens ha semblat una cosa tan gran.
Hem tingut una admiració tan gran per aquells autors que ens han agradat
que quan de cop i volta escrius un llibre
i la gent et diu que tu ets escriptor,
tu no et veus com aquelles persones a les quals et mires.
i tu dius, no, no, perdona, jo sí he escrit un llibre,
n'he escrit dos, n'he escrit tres,
però jo no em veig com ells.
Jo penso que ell ho va confessar l'altre dia,
que efectivament li havia passat això,
i jo crec que és un fet compartit per tota una sèrie de gent.
Home, sense assenyalar ningú,
alguns i algunes també podien pensar una mica així, no?
No, això és un sentit personal.
Sobretot avui en dia, com hem parlat tantes vegades,
que es publiquen tants llibres i tothom publica,
i tothom escriu, i bé, tothom té dret a fer-ho.
Tothom té dret a fer-ho.
Només faltaria.
No, només això.
És que, per exemple, l'Associació d'Escriptors de Nova Catalana,
per poder-ne ser membre de ple dret,
i per tant per ser escriptor,
n'hi ha prou amb un llibre publicat.
Vull dir que, esclar, una cosa és el que és una obvietat,
aquell que escriu és escriptor,
i una altra cosa és l'actitud reverencial
que podem sentir alguna gent davant de la literatura
i, per tant, la dificultat que podem trobar per encaixar-nos-hi,
per dir i per tanyo.
Llavors, clar, això va lligat, en el seu cas,
ja ho deia, a una voluntat de rigor molt gran,
a una autoexigència molt gran.
Hi ha persones que escriuen més de pressa, segurament,
i que publiquen amb menys frivolitat
o simplement amb menys preocupacions.
el Joan no és així.
Sembla que l'obra ha d'estar madura,
l'ha de treballar,
i només quan està ja satisfet...
No només vol explicar història,
sinó que mira molt la manera d'explicar-la.
Sí, sí, sí.
Jo crec que aquesta és una de les característiques del seu teatre,
el fet de no haver-se volgut dedicar a un tipus de teatre,
potser comercial,
pel qual segurament tenia la porta oberta,
havia tingut la porta oberta de molt jove,
i en canvi no ha volgut fer-ho.
I per ell el teatre no és només un fet d'explicar històries,
sinó que és tot un món
en el qual desenvolupar sensacions, idees, projectes, etc.
No es pot qualificar mai cap de les seves obres de superficial,
en aquest sentit, sinó tot el contrari, no?
Absolut, en absolut.
A més, jo crec que és molt inquiet, ha escrit de tot, eh?
Sí, és el que t'anava a dir,
que s'has mandat al teatre,
que és un dels pilars de la seva producció.
Sí, segurament el més important, sí.
Segurament el més important.
Però també ha publicat narrativa,
també ha fet traduccions,
és una obra d'una vintena de llibres, més o menys.
Home, doncs...
Déu-n'hi-do, esclar, que és jove.
Sí, sí, hi ha un bagatge important al darrere.
Això és claríssim, no?
A més, a més, ha estat reconegut,
i ho dèiem al començament,
perquè de molt jove ja havia estat reconegut
per la crítica i per alguns premis.
Però és que ha guanyat premis de narrativa,
va guanyar el Premi Citat d'Alzira,
amb la novel·la Rei de mi,
que era, ella ho explicava l'altre dia,
que era una mena de reinterpretació del Robinson Crusoe.
Efectivament, si llegeixes la novel·la,
doncs és una reinterpretació d'això.
M'ha guanyat premis de teatre,
ha guanyat premi de traducció, també.
És a dir, tot allà on ha escrit
ha estat ben considerat per part de la crítica.
Parlem una mica de la seva obra, Jordi, si et sembla?
Sí, sí.
Per on podríem començar?
Bé, podem parlar una mica de tot.
Podem parlar de la narrativa, per exemple,
que no és el seu camp més excel·lent,
més excel·lent en el sentit de número d'obres i de dedicació.
Ella ha publicat narracions curtes en volums col·lectius.
És, ara que anava a dir això,
és, a més a més, un, com ho diríem,
un impulsor de les activitats literàries
al marge de la creació des de molt aviat.
Forma part del col·lectiu de la gent del Llam,
que és un col·lectiu actiu que encara existeix des de fa molts anys,
que va impulsar també una petita editorial
per publicar els seus treballs
i que ara està englobada dintre d'Arola.
Llavors, dintre de la col·lecció de la gent del Llam,
ella ha publicat narrativa,
l'amor no és problema,
em sembla que és el primer, que és del 88,
i després ha publicat coses compartides,
com el Contes a deu narradors,
o bé, l'últim, per exemple, l'any passat a columna,
amb el volum de Castellers,
un conte de castells també del Joan.
i ha publicat la novel·la aquesta que dèiem ara rei de mi,
que va ser el Premi Citat del Lira del 93.
També ha publicat un llibre infantil,
això és molt recent,
és d'aquest any mateix, del 2006,
a l'editorial Cruïlla,
que es diu L'home que volia ser rei.
I ell diu que té una novel·la acabada fa bastant de temps.
I diu que ara, no?
I que potser ara es decidirà a treure-la.
Però no ha dit res, eh?
No ha dit res d'aquesta novel·la, de moment.
No, no, no, no, no expliquem res, no.
Amb això es comporta com és.
Un dia la trobaràs al mercat i diràs,
mira, ja ha sortit la novel·la del Joan.
És a dir, perquè la trobarem al mercat,
perquè potser no ens diu res, tampoc, no?
Sí, sí, sí.
Clar, la novel·la, la narrativa en general,
ell confessava que és un gènere
en el qual l'autor és el gran demiur, no?
És el gran manaire, perquè ho controles tot,
ho decideixes tot, tot depèn de tu, no?
A diferència del teatre en el qual,
entre tu i el que veurà el públic després,
hi ha tot un món.
La interacció és diferent.
I tant, perquè en el teatre
no només hi ha les teves paraules que tu has escrit,
sinó que hi ha després la interpretació dels actors,
el moviment escènic, la direcció...
Clar, el producte final no és només cosa de l'autor de l'obra,
sinó d'un munt de gent que hi participa.
A vegades té poc a veure amb allò que havia concebut l'autor.
És possible que ell no hi hagi gaire.
No sempre, però a vegades passa, no?
És possible, és possible.
El Joan de Tres Maies ho ha provat tot,
perquè també en alguna obra l'ha dirigit i l'ha produït.
Ha treballat molt amb Zàlata, aquí a Tarragona,
al seu teatre amb el Joan.
Efectivament.
Una altra de les característiques,
que és que és un home que li ha agradat
i ha volgut treballar en el seu entorn habitual,
que és la ciutat de Tarragona,
quan, aviam, possibilitats d'anar més enllà
de la ciutat de Tarragona n'ha tingut, en aquest sentit.
Sí, i tant.
Ja ho dèiem al començar que va haver-hi un moment
que semblava que tenia obertes totes les portes.
Segurament les continua tenint obertes,
perquè aquestes portes, quan s'obren,
difícilment es tanquen.
Però, home, ell viu aquí,
és d'aquí, vaja.
Clar, la seva relació amb la literatura,
com a autor, jo m'imagino que no es pot desvincular
de la seva tasca professional com a gestor cultural,
i d'aquí, doncs, la importància que té la literatura
dins del panorama cultural a la ciutat de Tarragona,
si parlem d'artardors literàries
o altres convocatòries d'aquestes característiques
que sorgeixen d'institucions com l'Ajuntament.
Sí, sí.
La veritat és que la participació del Joan a l'Ajuntament
li ha donat la volta, absolutament,
com a punt mitjó.
Li ha donat la volta al panorama cultural,
ja no literari, de la ciutat.
Clar, parlant de literatura, sense cap mena de dubte,
la ciutat de Tarragona és la que gaudeix
d'un suport de l'Ajuntament més actiu,
més bo i més eficaç pel que fa a literatura de tot Catalunya.
Jo no en tinc cap mena de dubte,
igual que no en tinc cap mena de dubte
que amb una part importantíssima
respon al treball, a la feina del Joan.
Sense cap mena de dubte.
Efectivament, com tu dius, la tarda literària.
Hi ha algunes coses que ja venien d'abans,
però no havien tingut l'empenta que tenen
ni de cap manera,
i d'altres que són absolutament noves,
com les jornades d'escriptors,
en fent el suport que es dona el 23 d'abril,
jo què sé, mil coses.
Ha fet assaig també, no?
Ha fet assaig, sí.
Aquesta és una faceta menys coneguda,
perquè és normal que ho sigui,
perquè això va més dedicat ja a professionals.
I, per tant,
això té un ressò públic molt menor.
Ha fet traducció,
i ha fet traducció d'algun autor
molt i molt important
en el món del teatre,
que per confessió pròpia sabem que ell
se n'ha sentit influït,
que és el Samuel Beckett.
Llavors, ell va traduir
el teatre complet,
amb dos volums,
del Samuel Beckett
entre els anys
1995 i 1996,
que va ser publicat per l'Institut del Teatre.
Clar, aquest és un treball molt important.
tenir un autor d'aquest pes europeu
ha traduït al català
és culturalment molt important.
És obra seva, sí.
També va traduir
Aguí de m'ho passant,
que també és un autor...
Comptes, no?
Sí.
Exactament.
Mamà Esquerra, efectivament.
Això ho va traduir el 92
i ho va publicar la gent del Llam,
que són aquestes feines petites,
de dir-hi els petits...
Necessàries.
Sí, però que les ha de fer
algú, no?
Entre altres.
I després, el teatre.
Clar, el teatre és el...
és el bloc més important.
Jo penso que, clar,
per un autor teatral
el lloc és definitivament important
és que l'obra sigui estrenada.
De la mateixa manera
que per un escriptor
l'important és que t'ho publiqui
a un editorial que distribueixi.
Clar, i que tinguis lectors.
Clar, tu ets novel·lista,
pots publicar un llibre,
te'l pots fer publicar tu.
Però, és clar,
això no omple les expectatives
d'un escriptor.
Les omple en el moment
en què aquest llibre
l'agafa a un editorial comercial
i el posa als reparadors
de les llibreries, no?
Doncs per un autor de teatre,
la prova és
que algú decideixi
invertir uns diners
en que allò arribi al públic.
I això vol dir
no publicar-lo només,
sinó sobretot estrenar-lo.
El Joan és un home
amb sort merescuda
perquè ha aconseguit estrenar
un bon grapat d'obres, no?
Així.
i a més a més molt aviat.
Algunes d'elles
en llocs molt coneguts
pel món teatral,
com és, per exemple,
la Fira de Tàrrega.
La primera,
que va ser en taulats,
s'estrena a la Fira de Tàrrega
de 1983.
Després,
va-hi més endavant, no?
El telèfon, per exemple,
és de la sala de B
aquest de Barcelona,
1989.
Estem parlant de dades
molt recolades,
molt jovenet.
Senyores i senyores,
torna a la Fira del Teatre
de Tàrrega,
el 90.
El concurs,
per exemple,
s'estrena al Teatre Romea,
produït pel Centre Dramàtic
de la Generalitat de Catalunya,
el 94.
Ja veieu,
en fi,
hi ha coses de pes, no?
El Begul,
al Teatre Internacional
de Sitges,
el 94.
El Teatre Barcelona,
dins del Festival Grec,
se li estrena al 97,
estranyament estrany.
I després,
al Teatre Municipal,
s'estrena a la Dinastia Ming,
que és l'última que es trenera.
del 98,
que l'hem pogut veure a Tarragona,
també,
aquesta.
Déu-n'hi-do,
eh?
Déu-n'hi-do,
i tant.
Molt, molt, molt,
Déu-n'hi-do.
Discret, discret,
però ja veus, eh?
Ja estem parlant de l'última,
és el 98.
Clar,
després hi ha un silenci.
El 98 fins al 2006,
són bastants anys,
són vuit anys,
que han passat sense que el Joan
ens digui el què.
Però no ha deixat d'escriure,
ens va llegir els franets,
francament,
alguns molt divertits,
de minipeses.
Inèdits,
que ha de ser clínica,
no?
Sí, sí, sí.
Bé,
suposo que
el veurem pujar a l'escenari
aviat,
no ho sé.
Doncs ja ho veurem,
esperarem aquesta novel·la,
esperarem alguna que altra
obra teatral,
algunes d'aquestes
s'han pogut en veure
afortunadament
aquí a la ciutat
de Tarragona.
Gairebé per acabar,
Jordi,
com és en conjunt
el teatre de Joan Cavallé?
A mi m'és molt difícil
respondre aquesta.
Jo diria dues coses,
i que em perdoni el Joan.
Sí,
m'equivoco molt.
La primera,
que es tracta d'un teatre
en el qual la paraula
ocupa el lloc central.
És a dir,
tradicionalment la paraula
ha estat un element
molt important al teatre.
Però en els últims anys,
no pas ara,
en els últims d'abans
d'aquests últims,
els penúltims,
es va posar
una mica de moda
un teatre
en el qual
la història,
més que no pas la paraula,
i la història vol dir
la posada en escena,
el moviment,
també la paraula,
però com un element més...
Té més pes la història
que no pas el que es diu.
La paraula,
com es diu, no?
Jo crec que el teatre dels Joan
és un teatre molt textual
en el qual
hi ha una voluntat
de convertir el llenguatge
en un personatge més de l'obra,
que tingui un pes específic
i important.
d'una banda és això,
em sembla,
i d'una altra
el fet de no voler-se encasellar
en un tipus de teatre concret
i en canvi,
doncs,
investigar
diferents formes
de representació teatral,
d'arribar al públic
de diferents maneres.
Ara,
més enllà d'això,
jo crec que el teatre
s'ha de veure,
sobretot.
doncs,
esperem veure
de les obres
o alguna que altra
obra més nova
de Joan Cavaller.
Va ser el protagonista
de la trobada
d'escriptors
del Camp de Tarragona
la passada setmana
i avui,
de manera més que justificada,
és també protagonista
aquí al punt
de lectura.
Jordi Tignena,
gràcies
i ens retrobem
la propera setmana.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.