Al matí de Tarragona Ràdio iniciem un nou capítol del Punt de Lectura,
aquest espai que cada dimarts els arriba en col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i com cada dimarts també en companyia de Jordi Tinyena.
Bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Benvingut. Avui també fixem la nostra mirada
en un personatge molt proper, geogràficament parlant,
tot i que l'autor que avui ens ocupa
tenia i té un ressò que va més enllà del que és el Camp de Tarragona, no?
Sí, és un autor que va néixer al Camp de Tarragona
però es va fincar a Barcelona.
De totes maneres, és un autor d'aquests
que en el seu moment va ser una personalitat
que encara és un autor que figura per mèrit pròpi
a les històries de la literatura
tot i que es cau molt lluny dels lectors actuals.
La segle XIX és Antoni Bufarull.
És Antoni Bufarull, sí.
Qui era?
Doncs un personatge d'aquests que diríem un entusiasta
de les lletres i de la recuperació de la memòria catalana.
Un dels impulsors de la Renaixença.
Fa pocs programes parlàvem dels llocs florals
doncs ell és un dels primers que segueix la crida de Rubió
per restaurar els llocs florals
i va estar vinculat tota la vida.
Va ser el primer secretari a l'edició de 1859.
Després va ser president, en fi, sempre hi va estar vinculat.
Comencem a dibuixar el perfil d'aquest personatge.
Nascut a Reus, un dels impulsors dels llocs florals.
Un entusiasta, calia ser-ho, no?, per participar de tot plegat.
Se'n va a Barcelona, òbviament, i allà què es dedica?
Professionalment a la història.
A la història.
Estudiador professionalment.
Però es va dir que és un perfil molt net del que podem imaginar
com un home de la Renaixença, no?
És a dir, un home interessat per tot allò que fa referència al país
i al redreçament cultural del país.
I, per tant, des de la visió històrica, però també és autor de...
És autor d'una gramàtica catalana, per exemple.
Clar, tu dius, com és possible que toqui tantes tecles?
Doncs bé, són els homes de la Renaixença, les toquen totes.
Bufarull va ser historiador i va escriure llibres dedicats a la història.
Per exemple, la història crítica, civil i eclesiàstica de Catalunya.
Va ser autor d'una gramàtica catalana, d'alguna altra lliure de lingüística,
però d'una gramàtica catalana en col·laboració amb Adolf Blanc,
una altra dels iniciadors.
Va ser també traductor al castellà de les cròniques de Jaume I,
de Ramon Montaner, de Pere III, que n'havíem parlat aquí un dia,
de les cròniques històriques, i després va ser autoliterari.
Autoliterari també, altra vegada, tocant totes les tecles.
Va escriure poemes, va escriure drames històrics,
primer en castellà i després en català,
va escriure novel·la i va escriure narració.
És a dir, és un home que es dona generosament
a aquesta ambició de recuperar la literatura catalana
i de recuperar una certa visió de país.
Probablement el nostre interès, sobretot si ens volem iniciar
amb la lectura d'Antoni de Bufarull,
sigui en aquesta primera novel·la que recupera
la renaixença.
Sí, aquesta és una novel·la molt interessant
pel moment en què neix i per les ambicions
que Bufarull hi posa.
El que passa és que, vista en perspectiva actual,
aquesta és una lectura que ens queda molt lluny,
perquè els pressupostos, tant els estètics
com els ideològics que animen la novel·la,
nosaltres avui estem francament superats.
És a dir, que no perdríem l'interès
a mesura d'anar fent la seva lectura?
O és molt difícil o és molt complex?
No, difícil no.
La llengua dels renaixentistes no és un model de llengua,
això ja ho sabem, perquè escrivien com podien
i cadascú parlava el català que parlava,
que era el que havia après a casa o a l'entorn immediat.
Però a part aquí no vindrà la dificultat.
És també un problema lingüístic, es pot llegir.
És un problema de ritmes.
Estem acostumats amb un altre tipus de novel·la,
ara en parlem si vols, però és un problema de ritmes.
De totes maneres, és interessant acostar-se al personatge,
conèixer l'existència del personatge
i conèixer l'existència de la novel·la,
el que va significar i el que és.
Llegir-la, doncs, està a l'abast.
És possible llegir-la, està a l'abast.
Està a l'abast en la seva versió original
i està a l'abast en una versió més reduïda,
potser més llegidora,
però que conserva la llengua original de Bufarull.
És a dir, és un tast perfectament aproximat a la...
Quan dius reduïda, què vol dir?
Que és voluminosa?
Bé, la novel·la és una novel·la del XIX, amb dos volums,
llargueta, és una novel·la històrica de caràcter,
doncs, l'habitual a l'època, i és llargueta.
No sé si hem dit el títol, em penso que no.
Bé, el títol sencer és
L'orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant,
que és un títol molt romàntic.
Ui, l'orfaneta.
És un títol molt romàntic, sí.
Home, i què ens veia a explicar, Jordi?
Poder explicar una miqueta l'argument,
després ja entrarem en altres consideracions.
Bé, la novel·la consta de dues parts,
dèiem ara dos llibres, tradicionalment
s'ha editat un llibre a cada part,
consta de dues parts, un pròleg i una píl·lac,
i està basada en dues històries
que avancen en paral·lel amb algun personatge
que les comunica i les fa compatibles.
D'una banda, una trama històrica,
que té personatges reals històrics,
com són Jaume d'Urgell,
Ferran d'Antaquera,
el mossèn Fiballé, que és conseller de Barcelona
en aquell moment,
i d'una altra, una banda purament
de ficció, purament novel·lesca,
que és la de l'orfeneta de Menargués.
Llavors, la novel·la comença
la nit del...
A veure si no m'equivoco
i ho dic amb exactitud,
la nit de l'1 de novembre de 1413,
que és just el moment
en què les tropes de Ferran d'Antaquera
assetgen el comte d'Urgell a Balaguer.
És just el moment en què s'acaba la guerra
per la corona d'Aragó.
Resultat, una guerra
que havia estat resultat del compromís de Casp.
Doncs bé, a partir d'aquest moment
tenim una trama històrica
que enfrontarà un rei castellà amb Catalunya
i una trama novel·lesca
que enfrontarà un jove ardit
i ben educat, sensible i valent
amb un traïdor gascó
que serà partidari del rei castellà.
I a partir d'aquí, doncs, vinga.
A partir d'aquí tira, que ja que ve.
Aventura, tragèdia, drama...
Sí, barreja...
La novel·la barreja dos coses molt clares.
Una, d'una banda, el model històric
del que són les novel·les de Walter Scott
o d'Alessandro Mansoni,
amb personatges històrics, en aquest cas,
i que és una trama que serveix a buforull
per exposar idees polítiques, clarament,
i per formular la hipòtesi,
que ara en parlarem, quina és la hipòtesi de la novel·la,
i després la trama de Folletó,
que és un triangle amorós,
que serveix per recollir
tot el que són els trucs del Folletó de l'època,
sorpreses, traïcions, enganys, persecucions...
En fi, és una novel·la del moment.
Quina és la hipòtesi, doncs, que deies que era interessant?
Sí, la hipòtesi política que es defensa
a la novel·la de buforull
és que la dissord de Catalunya
té el seu origen en el compromís de Casp.
El compromís de Casp va donar la corona
després de la mort del rei sense descendència
davant de dos pretendents
va donar la corona al pretendent castellà
a la casa de Trastavara, Ferran d'Andaquera,
que va ser qui va regnar
i, per buforull, això explicaria
la decadència de Catalunya,
és a dir, l'existència d'una monarquia
que no és catalana, que no és de la corona d'Aragó,
que no entén el caràcter català
i que, per tant, es comporta despòticament
i a partir d'aquí venen tots els mals.
I això s'exemplifica a la novel·la
amb un episodi històric
que és el del pagament del bactigal,
de la carn,
que buforull novel·la
i és que el rei es nega a pagar,
va al mercat de Barcelona,
els compradors del rei van al mercat
tot just quan comença a regnar,
va al mercat a comprar la carn
i es nega a pagar l'impost
que els carnissers li volen cobrar
elegant que és el rei.
I els carnissers li diuen
doncs ben bé, visca el rei però que pagui.
No està malament.
Aquí paga a tothom.
És a dir, tenim el dret a cobrar aquest impost
a tothom i no hi ha excepcions.
El rei també paga.
Els compradors del rei s'hi neguen
de cap males maneres.
El rei castellà no entén
que hagi de pagar impostos
a una part del seu regne.
I llavors entra un conflicte institucional.
La ciutat de Barcelona,
amb els seus consellers,
entre altres el conseller Fiballer,
defensen els carnissers
i defensen els drets de la ciutat
a cobrar els impostos
i defensen l'obligació del rei
a complir la llei
i a respectar els furts de la ciutat.
Davant d'això,
hi ha l'actitud despòtica del monarca
que es considera ofès
per aquest gest.
Que vostè no sap amb qui parla,
sóc el rei.
I que no vol pagar de cap de les maneres.
Aquest és l'afrontament.
Llavors,
això li serveix a buforull
per teoritzar aquesta idea política
de dir bé,
és que aquest monarca castellà
no ens ha entès mai.
I des del començament
no ens ha volgut entendre.
I per tant,
tots els mals venen d'aquí.
Ens vam equivocar.
En el compromís de cap,
havíem d'haver donat la corona
a Jaume d'Urgell,
que era de casa.
I no pas amb aquest castellà
que va venir de fora.
Ja veus.
Aquesta és la trama.
Llavors, esclar,
forma un triangle
que cadascun dels angles
és d'una banda el rei,
el monarca,
de l'altre el fiballer,
el defensor de les institucions catalanes
i de l'altre Catalunya.
Esclar,
i en la trama amorosa
es repeteix el triangle.
El mateix.
Catalunya és l'orfaneta
de Menargues,
el rei és el dolent,
és el doncell de Puig Moren
i el defensor,
que és fiballer en la trama històrica,
en la amorosa
és el jove Guillemet.
Que són les institucions catalanes.
Sí, sí,
en la trama política
són les institucions.
Com va ser acollida
la hipòtesi política d'una banda
i la novel·la
com a obra literària d'una altra?
Ho sabem.
La novel·la
i la hipòtesi
van anar juntes
perquè era impossible
que no hi ha necessitat.
Deslligar-la una de l'altra,
no?
Perquè la trama aquesta
més de folletí
no deixava de ser una metàfora,
no?
Sí.
De fet,
no queia...
A veure,
quan el 1862 apareix la novel·la,
Bufarull recull en aquesta novel·la
hi ha coses
que ell havia madurat literàriament bastant
perquè ell havia escrit,
havia començat escrivint
drames històrics en castellà.
Doncs un dels drames històrics en castellà
que havia publicat,
que havia estrenat
en anterioritat
i que és de 1846,
fixa-t'ho fent
quasi 20, 15 o 16 anys abans,
no?
Doncs
es deia
El consejo de ciento
i en El consejo de ciento
en aquest drama
ja hi havia
les idees bàsiques
del que després
serà a l'orfaneta.
Era aquesta mateixa hipòtesi.
Sí, sí, sí.
Ja hi havia...
Amb diferències
perquè aquí és més moderat
en relació al rei castellà.
En castellà.
No és tan anticastellà.
No és tan anticastellà.
Després ho serà més a l'orfaneta.
Però ja estava contingut.
Bé,
el cas és que
quan va aparèixer la novel·la
va aparèixer
com a...
amb entregues
es va vendre per capítols
tot i que la novel·la
no està escrita així
està escrita sencera
d'una tirada
però es va vendre
per subscripció
i amb entregues
que és un sistema
habitual a l'època, no?
I sí que sabem
sí que sabem
que va tenir
una recepció
molt important
perquè es va tornar
a editar
al cap de dos anys
i després es va tornar
encara a editar
diverses vegades
i també es va traduir
al castellà molt aviat
per tant
sí que l'impacte
va ser considerable.
Sabem a més a més
perquè ho han deixat escrit
molts renaixentistes
i molta gent de l'època
que sobretot
va tenir un impacte
molt gran
entre els sectors
més catalanistes.
Però curiosament
la publicitat
de la tirada
de la novel·la
l'editor almenys
posa èmfasi
exclusivament
en la matèria
del Folletó
que és el que pensava ell
que li donaria èxit
però en canvi
el ressò
que ens ha quedat
possiblement
perquè l'altre
no l'ha escrit ningú
també s'ha de dir
però el que ens ha quedat
ha estat sobretot
el dels cercles
més catalanistes
i més afins
a la renaixença
que la van rebre
d'esta pena
en polla de xampany
per entendre'ns.
I posteriorment
hi ha hagut un acostament
o un retrobament
o una recuperació
de l'obra
d'Antoni de Bufarull
i en particular
d'aquesta novel·la?
No, la veritat
és que aquests autors
tenen un paper
a la història
perquè han estat fonamentals
per la recuperació
de la literatura.
Està una mica
al prestatge
de les icones, no?
Sí, sí
però és molt difícil
de recuperar
perquè els drames
històrics romàntics
han caducat molt
en català
en castellà
i en qualsevol llengua.
és un tipus de literatura
que la veritat
és que ha passat
molt ràpidament
de moda, no?
I el fulletó
avui dia
té un competidor
tan impressionant
que és la televisió
i les telenoveles
que és impossible
que es recuperi, no?
De tant en tant
surt alguna mostra
de fulletó
que té molt d'èxit
que és el cas
de la Sombra de Llento
famosa
que no és més
que un fulletó
al final
però
en aquest terreny
és molt difícil
però com a gènere
i amb continuïtat
i tot plegant
de vegades
hi ha aquestes sorpreses
i aquests fenòmens
però no
a banda de
que bé
que Déu-n'hi-do
d'aquesta obra
d'Antoni de Bufarull
destacaries
ja has esmentat
tot un reguitzell
d'obres
a l'inici
de la conversa
però vaja
en principi
pel que expliques
i per la potència
de la tesi política
que planteja
i tot plegat
és l'obra
més significativa
no?
Sí, sí, sí
ell va escriure
més coses
naturalment
va escriure
ja t'ho he dit
abans
poesia i teatre
va escriure
també alguns llibres
per exemple
costums que es perden
records que fugen
d'arreus
centrat en
memòries d'arreus
del 80
o
en fi
o azanyes
i recordes
de los catalanes
el 1846
ell va escriure
més coses
però esclar
cap d'elles
amb l'impacte
de l'Orfanet de Menargues
perquè l'Orfanet de Menargues
de cop i volta
inaugura la novel·la
de les renaixences
és a dir
jo hi existim
la novel·la existeix
i ho feia aquí
amb una novel·la
una novel·la llarga
ambiciosa
de caràcter polític
de fulletó
on hi ha tots els elements
que configuren
la literatura romàntica
el drama històric
el costumisme
que també hi és
i les tècniques
del fulletó
clar
pensem que la data
que és el 62
clar
pel que fa
la novel·la històrica
arriba tard
és a dir
Scott
i és un home
que ha escrit moltíssim
i Manzoni també
vull dir
escriva molt tard
arriba quan ja a França
per exemple
estan triomfant
els Alexandre Dumas
i estan triomfant
els fulletinistes
pròpiament dit
per tant
clar
ell ho recull tot
tot el que ha anat
substint
durant el romanticisme
a Europa
ell
quan decideix
fer la novel·la
ho té a l'abast
i ho remena
ho remena
historicisme
pintoresquisme
finalment Jordi
els autors
contemporanis
o immediatament
posteriors
Antoni de Bufarull
es van emmirallar
una miqueta
en aquesta novel·la
per fer les seves obres
bé la veritat és que
una part molt important
de la novel·la
que va seguir
a Bufarull
s'ha de dir una cosa
molt important també
després de Bufarull
la novel·la
és veritat que arrenca
ell fa la primera
i és veritat que arrenca
però arrenca amb crosses
a una gran distància
de l'ambició
de literària de Bufarull
pensa que ell publica
el 62
fins al 69
no hi haurà altra novel·la
passaran 7 anys
sense que el segueixin
i la novel·la
que sortirà
que és una novel·la històrica
sobre la guerra del francès
que és
de Joaquim Rieri Bertran
és una novel·la
en comparació
amb la de Bufarull
vull dir
està molt lluny
amb volum
amb ambició
i amb tot
per tant
ell inaugura
allò dient
escolteu aquí teniu això
i és veritat
teniu una bona novel·la
del 19
limitada
al que podia donar
la literatura catalana
que era inexistent
sí que el van seguir
i va haver-hi
un tronc de novel·la històrica
que el va seguir
que ja forçosament
incorporava el fulletó
i el costumisme
que ja ell mateix
havia incorporat
i el va seguir
però
no hi ha cap novel·la comparable
és a dir
ni immediatament després
ni molt després
no hi ha cap novel·la
que se li acosti
ni per ambició política
ni per ambició literària
per cap de les dues
jo penso que ell recull
jo tinc la tesi
que Bufarull
escriu aquesta novel·la
i no n'escriu cap més
perquè igual que Manzoni
amb els promesos
ja havia dit
tot el que volia dir
perquè
la novel·la històrica
pot novel·lar
un episodi històric
i una crisi
un determinat episodi
de crisi
però en el cas
de Bufarull
ell no pretén novel·lar
només això
sinó que hi ha l'ambició
d'entendre que aquella
és la raó de tota la crisi
està tot dit
és a dir
els mals de Catalunya
estan aquí
arrenquen d'aquí
no busquem en cap altre lloc
clar
qualsevol crisi
serà repetir això
que és una mica
el que li passa a Manzoni
amb el promes
i es posi
que també
a través d'un episodi
el que fa és novel·lar
el drama
d'Itàlia
per la fragmentació
doncs bé
tampoc Manzoni
escriu cap altra novel·la
de l'ambició
dels promeses
està tot dit ja
no cal dir res més
a Catalunya
jo vull dir una cosa
abans de tancar-ho
perquè em sembla injust
oblidar
gent que
bé
pel fet de no haver-ho fet
en català
doncs no apareix
aquestes històries
de literatura
però que en canvi
té el mateix esprit
jo vull rescatar aquí
un escriptor
del qual ja he citat
alguna vegada
que és Manol Angelón
que es dedicava
professionalment
a escriure novel·les
novel·les de Folletó
però que
amb anterioritat
a Antonio Bufarull
havia escrit
dos novel·les
en castellà
que es deien
Un corpus de sangre
i El pendón de Santa Blàlia
que ja contenien
bona part
dels elements
de Bufarull
és a dir
aquesta voluntat
de rescatar
la història
catalana
aquesta voluntat
de lligar-la
a històries de Folletó
moments de crisi
bé el corpus de sang
o bé la guerra de successió
en el cas
del pendón de Santa Blàlia
bé tot això ja estava donat
per Angelón
li va faltar
fer el pas
fer el pas al català
que ell no va fer
perquè ell escrivia novel·les
professionalment
i segurament
devia veure
que no se'n sortiria
si havia de viure d'això
clar
però en canvi
Angelón el trobem
no només escrivint
sobre Catalunya
i amb ambicions catalanistes
no tan definides
com Bufarull
això també és veritat
sinó que a més a més
també el trobem
als jocs orals
el trobem
vinculat a la renaixença
només que a l'hora d'escriure
s'hi guanyava la vida
que això els hi va passar
a la generació anterior
que és una qüestió
generacional
Bufarull és més jove
és el més jove
la generació anterior
està carregada
d'autors
en castellà
que escriuen
sobre història
a Catalunya
el mateix Víctor Balaguer
que escriu sobre el mite
del Joan Serrallonga
o el Cortada
en fi
fixa't que hi ha coses
que no canvien
quantes vegades
actualment no surt
la cosa aquella
dels escriptors
que a Catalunya
escriuen en castellà
sobre històries
i coses
que passen a Catalunya
en fi
no obrirem
aquest meló
aquest meló
el deixem per un altre dia
aquest meló
un altre
Antoni de Bufarull
avui el protagonista
del punt de lectura
Jordi Tinyena
moltíssimes gràcies
fins la propera setmana
adeu-siau
adeu-siau