Són dos quarts de 10 del matí.
Gairebé un minut.
Seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Amb aquesta mirada que setmanal vent fem des de la sintonia
de la ràdio de la ciutat de l'actualitat dels darrers dies
sota la mirada d'un convidat o convidada.
En aquest cas hem convidat a Carme Borbonés.
Bon dia, Carme.
Hola, bon dia.
La Carme és professora de la Universitat Rovira i Virgili.
És directora de Caritas Diocesana aquí a Tarragona
i també és la presidenta d'aquesta entitat arreu de Catalunya.
Una persona molt implicada en el que és aquesta entitat
i també diferents temes relacionats amb el treball social.
Carme, avui la teva presència jo diria que pot ser molt il·lustrativa
des del punt de vista que ets una persona que treballa des de Caritas
i que coneix determinats temes socials.
Ho dic perquè a Caritas us ocupeu de moltíssims col·lectius
de la nostra societat actualment que són notícia,
que continuen sent notícia per diverses raons.
Parlo des dels immigrants fins als malalts i familiars
que pateixen Alzheimer.
Aproviant-me que han estat d'actualitat aquesta setmana.
La inauguració de la Universitat Rovira i Virgili,
no tant l'acte protocolari, però sí cap a on van els estudis universitaris
amb tot el tema europeu.
En fi, que jo ara estic mirant el rellotge
i crec que aquesta prop de mitja horeta se'ns farà molt curta, realment.
Espero respondre amb aquestes expectatives que he generat ara amb les teves paraules.
La mirada que es fa, o que tenim la sensació que es fa de la immigració,
si més no a través de les notícies que ens arriben als mitjans de comunicació,
és allò de com resoldre un tema estructural,
un tema que sembla que no tingui res a veure amb les persones.
Avui sense anar més lluny, després d'aquesta reunió que han tingut els diferents països europeus,
veiem titulars que diuen Alemanya, Austria i Holanda,
estan enfadadíssims amb l'estat espanyol per la regularització que va fer l'any passat.
I diuen, home, no vindrà de 25.000 immigrants més a Espanya, no?
Vull dir que vostès no saben organitzar-se,
vostès són els culpables que vingui tantes persones de fora
amb aquest efecte que diuen després de les regularitzacions.
Em sembla que no es parli de persones, no?
No tens aquesta sensació?
Exactament.
Jo no voldria entrar en un debat que és evidentment més polític,
però sí que us voldria explicar com ho entenem des de Càritas.
Des de Càritas, el nostre plantejament respecte també a tota aquesta situació
i que ahir vam fer pal·leja aquests responsables dels governs dels Estats d'Europa,
que els va estar seguint amb molt d'interès.
Efectivament, us diríem que nosaltres a Càritas el programa no és si el paper o no el paper,
l'entrada o no l'entrada,
sinó que és procurar que aquesta gent que està aquí,
que està en una situació de moltíssima feblesa, de molta vulnerabilitat,
es puguin anar incorporant amb tranquil·litat, amb totes les oportunitats,
perquè arribin a ser unes ciutadans, per dir-ho així,
amb una vida digna dins de la nostra societat.
I això és el que fem a Càritas.
No preguntem gaire la situació que estem dient des del punt de vista legal,
sinó que a nosaltres el que ens interessa és treballar amb ells,
acollir-los, en primer lloc, respondre les seves necessitats més bàsiques i vitals en el primer moment,
però després, sobretot, i això és el més important,
i d'això no se'n parla, i això que voldria fer l'aportació de Càritas,
que aquestes persones s'han d'anar coneixent la nostra societat,
han de prendre la nostra llengua, han de prendre la nostra manera de fer,
i s'han de qualificar o requalificar professionalment,
perquè trobin un lloc professional, un lloc digne,
on guanyar-se la vida, on tindre cura de la seva família
i on s'hi desenvolupin com a un ciutat més del món europeu.
Però això com es pot fer des de l'alegalitat?
No ilegalitat, sinó l'alegalitat.
És a dir, d'estar en aquest limbo administratiu...
Efectivament, ja t'he dit que això és un limbo administratiu,
i això és, per aquesta raó, si no sé si la gent s'ha donat compte,
que quan parlen de les ONGs que treballen amb aquests col·lectius,
la gent passa això estranyada no veure-hi a Càritas,
i quan saben que Càritas té tots els projectes,
la major part dels projectes tenen cura d'aquest col·lectiu immigrant,
perquè nosaltres tenim un altre plantejament,
un plantejament diferent del que s'està fent.
Nosaltres el que intentem és obrir espais amb aquestes persones,
com te deia indistintament, si tenen o no tenen papers.
Nosaltres el que fem és que som persones, insisteixo, vulnerables i febles,
que necessiten que aquesta societat que els té aquí
els faciliti les eines, els recursos, perquè s'hi puguin incorporar en dignitat.
I no es vegin viure molt temps a la marginalitat,
no solament pels papers, sinó perquè no troben espais
com incorporar-se a la nostra societat.
L'obsessió dels estats i els governs és que tornin a repatriar-los
i que tornin cap a casa seva,
però que tornin i es tornin a trobar amb la situació
que ja els va fer sortir d'allà.
És complexa, però a vegades els ciutadans tenim la sensació
que falta imaginació i voluntat,
perquè probablement hi ha altres solucions.
Jo diria que a la majoria d'aquestes persones
les encantaria quedar-se a casa seva.
Efectivament, pensem que és molt dur marxar de casa,
deixar el teu entorn, deixar la teva família,
deixar aquesta cultura en la que has nascut,
en la que hem viscut tots els teus abans passats,
que a tu et donin una raó de ser com a persona.
Llavors, abandonar això, penseu que deuen estar en una situació molt límit.
Ara bé, també els europeus, ara parlo com a societat,
també ens hem de plantejar que els hem enviat molts missatges,
els diem que aquí a Europa estem molt cufògues de convivir
amb aquest primer món, que està tan content.
Nosaltres estem refregant, no?
Exactament.
Si els fem arribar allà, mitjançant les noves tecnologies,
els fem arribar que això, escolta, aquí,
tot ho tenim perfecte, tothom té oportunitats,
és lògic que si una persona viu en una situació de molta necessitat,
de moltes limitacions, que veu que els seus pares i els seus avis
van poder superar-se, busquin un futur millor pels seus fills.
És a dir, a vegades es parla molt aquí de l'efecte crida,
i jo els voldria recordar a la gent,
tots els que compartim aquesta nostra societat,
que el que hi ha és l'efecte expulsió.
És a dir, aquesta gent, com deies tu molt bé i Holanda,
no marxarien si sapiguessin que en el seu entorn més proper,
aquell que els estimen, el que és la seva identitat,
els donarà oportunitats.
El que passa és que preveuen que no tindran oportunitats.
Llavors, pot ser, els estats europeus,
que ens tirem ara els plats pel cap,
el que haurien de pensar-nos és quina política s'ha fet amb l'Àfrica.
L'Àfrica, i parlo de l'Àfrica,
corredament, tan llunyana i tan propera a la vegada.
Què hi han fet?
L'han anat a expoliar.
I ara què?
Els han deixat allí en unes situacions
que aquesta gent no té necessitat de sortir.
s'hauria de fer un esforç en origen
i intentar aquestes persones que tinguin oportunitats.
I torno a insistir, que tinguin oportunitats.
Clar, si allà no en tenen i pensen que no en tindran,
lògicament, tothom, qualsevol persona,
va en aquell lloc on pensi que potser tindrà més oportunitat
per ell i pels seus fills.
L'esforç en origen és el que dona la sensació,
si més no, que no es fa, no?
Que es parla de...
A vegades tens la sensació que els estats donen al moines, no?
Que parlem de caritat i no de justícia,
entesa com s'entenia abans, no?
És més fàcil parlar de caritat
que no pas parlar de solidaritat, de compartir béns.
Caritas es basa sobre aquest concepte,
compartir béns entre les comunitats, entre els germans.
I en aquest sentit, nosaltres ho fem extents,
no preguntem res més, és a dir, compartim els béns.
Però penso que els estats ara ja comencen a parlar
que s'ha de fer aquest esforç.
L'altre dia vaig veure que va vindre aquí un polític,
aquí un polític italià, si no recordo,
no voldria equivocar-me,
que va dir que Europa havia de recuperar els conceptes,
per dir-ho així, de la solidaritat.
Recordem també quan vam fer,
quan hem estat treballant molt sobre el,
per dir-ho així, la Carta Magna Europea,
que dèiem que hi havia unes gerals cristianes europeus,
hi ha hagut un gran debat.
I recordo que aquest polític deia,
és que Europa ha de recuperar aquests principis cristians,
que és el de la solidaritat, el de l'acolliment, etc.
I això us hauríem de retornar a replantejar.
Ara que treus aquest tema dels sentiments religiosos,
de fet estem vivint un moment molt complex,
molt difícil d'entendre,
i un moment en què el ciutadà,
segur que tots tenim una miqueta d'embolic al cap,
perquè hi ha els missatges del papa,
la resposta del món islàmic,
no hi ha un sol món islàmic,
com no hi ha un sol món cristià.
És un moment complex, realment,
en què la pròpia societat està molt desorientada.
Caldria en tindre temps per anar-ho reflexionant,
i crec que això ha estat el que ha fet el papa en el seu...
De fet, el papa el que va fer és dictar una lliçó
en un ambient acadèmic.
No va fer ni una altra encíclica,
ni va fer unes declaracions,
per dir-ho així, a l'Àngelus,
que fa vegades en les seues sortides dominicals
o en les seves entrevistes més públiques.
Llavors, hem d'entendre que hem de trobar aquest espai
i anar-ne parlant
que Europa retrobi allò que l'ha fet sentir-se com a Europa.
I com deies tu molt bé,
aquestes arrels cristianes poden tindre diferents sensibilitats.
Això ho haurien de respectar.
Però, sobretot, entendre què ha significat Europa,
que ha sigut l'avantguarda de lluitar per la igualtat,
per la justícia, com no et deia, per la solidaritat.
I això també ens porta a replantejar
que al darrere hi ha una filosofia.
I aquesta filosofia, aquesta manera d'entendre el món,
té una vessant religiosa i espiritual
que moltes persones troben a faltar
i que entenen que potser ara
han de fer ja un punt i a part
i tornar a replantejar-nos moltes coses.
Tornant amb el tema de la immigració,
hi ha una qüestió molt preocupant,
si és que hi ha una qüestió més preocupant que d'altra,
en aquesta qüestió,
que és el tema dels menors.
No només pel fet que venen criatures
de 9, 10, 11 anys,
sinó pel fet que, clar,
un menor que afronta la sortida del seu país
ha de ser realment audaç, intrepit, intel·ligent.
Estem parlant que probablement
les persones amb més potencial
marxen del seu país d'origen.
Un noi que és capaç de posar-se
totes les rodes d'un camió
o pujar a una patera, a un caiuco,
realment és un noi tanàs,
és un noi valent,
que el seu país tindria un futur esplèndid
si tingués els mitjans.
Exactament.
Per tant, els països d'origen
s'estan quedant sense els meus millors valors.
S'estan descapitalitzant
des del punt de vista humà,
que això no ho acostumen a fer més.
Imagineu-vos quina societat
més desesperada
o més mancada d'esperança de haver-hi.
Perquè aquests nois
no és que marxin el sol si s'està.
Comencen a arribar nenes, també,
que fins ara n'anen només nens.
Què està passant?
Les pròpies famílies també els ajuden.
És a dir, hi ha un clima
que afavoreix això
i això és molt arriscat.
Imagineu-vos, i torno a insistir,
com deuen sentir-se aquestes famílies
que s'arrisquen
i empengen amb aquesta gent jove
a que comencin aquest camí
d'incerteses
i de total inseguretat
de saber si podran arribar o no.
Això ens hauria de fer reflexionar
i pensar com estan
aquests col·lectius,
com estan aquests pobles de l'Àfrica.
Però, clar, aquí també sempre
només parlem ara dels cajucos
que ens arriben a través de Tenerife
o del sur de l'estat espanyol.
Però, escolteu, aquesta és una minoria.
Ens entra molta més gent
per la frontera dels Pirineus,
i això no ho hem d'oblidar,
és a dir, que venen d'Europa,
i aquí també, per això dic
que jo no entraria en el tema polític,
però sí que ho vull ressaltar
perquè des de Càritas
en tenim constància,
i també tot el col·lectiu
que ve llatinoamericà.
Penseu que a Càritas
els atenem molt.
El que ens passa és que
és molt més fàcil
això que us comentava,
d'anar portant amb ells
a terme projectes i activitats
que els facilitin
incorporar-se en el món laboral d'aquí.
És molt més fàcil,
però n'atenem moltíssims,
moltíssims, moltíssims.
Clar, això no s'explica.
25.000 persones, estem parlant,
que en aquests moments
estan a Canària,
si comparem amb xifres de ciutadans
que venen de països
de les antigues republiques socialistes,
persones que venen
de l'Amèrica Llatina,
segur que són moltíssimes,
més de 25.000,
i no els veus mai, no?,
en els titulars dels diaris.
Ni sembla que creïn
aquesta gran preocupació
que estan creant ara
els governs d'Europa,
i de fet aquests governs d'Europa
són les fronteres
com nosaltres podem ser-ho per Àfrica, no?
Efectivament,
per això dic que
amb això també som una miqueta hipòcrates,
si em permeteu la paraula,
perquè, torno a insistir,
si vinguéssiu
i si la gent s'apropa
a les diferents càritas,
de qualsevol càritas parroquial
del poble més petit
de la nostra diòcesi
o de Catalunya,
o anem a càritas interparroquial
de Tarragona
o de Barcelona
o de Girona,
on vulgueu veure
que hi ha uns grans col·lectius
i hi ha grans programes
on hi ha moltíssima gent
que prové d'aquestes altres
d'aquestes altres comunitats,
ja sigui de l'Europa,
de l'ESC,
que podríem dir-ho,
o de Llatinoamèrica,
que s'hi està treballant moltíssim,
és a dir,
el que us comentava
és que és més fàcil
per una sèrie de raons històriques
d'una història compartida
durant molts anys,
és més fàcil anar
ja ajudant-los
a incorporar-se
a la nostra societat
i no es veu tant,
i torno a insistir,
l'entrada d'aquesta
és perquè dono uns titulars
i m'ho permetràs
tu que ets tècnica del tema,
però és clar,
aquest titular
d'un grup de persones
en una situació
quasi d'extrema situació vital
apareixen allà
en una costa de Tenerife,
és molt més impactant
que l'entrada
per un aeroport
d'una persona
que sembla que vingui
aquí amb un bijat de turista.
Sí, sí,
no, no,
i les conseqüències
són exactament les mateixes.
Carme,
com creus que la societat
està rebent això?
Tu creus que hi ha un rebuig?
Que hi ha un rebuig
és real,
però sembla que
ningú vol manifestar-se
perquè no és correcte
dir que estàs en contra
que al teu barri
vingui a viure gent de fora,
dir que estàs en contra
que vingui tanta gent
que et prendrà la feina
i el pa,
com es deia abans.
Sembla que no es diu,
però creus que està latent
en la societat aquest sentiment
o no?
O són tan solidaris
com presumim?
A veure,
aquí hi ha dues actituds.
La gent,
com us comentava,
i des de la nostra experiència
de Càritas,
així que van rebent
col·lectius
o persones individuals
que s'incorporen
mitjançant una feina,
un suport,
etcètera,
la gent els va acollint
i se sent solidària
i la gent entén
que podem fer
una contraprestació
d'un servei
a canvi també
que ells es vagin
incorporant a la nostra societat
i en aquest sentit
la gent té una actitud positiva,
ho podríem dir,
insisteixo,
des de Càritas
que com sabeu
venen moltes persones
i poso l'exemple concret
a Tarragona i a Reus
que venen a demanar-nos
persones
per treballar en una feina,
per tindre cura d'infants,
per tindre cura de gent gran.
Llavors aquí
hi ha una actitud
completament positiva,
vull dir,
amb les dificultats
concretes
de relació personal
però en qualsevol altra.
Això és positiu.
Ara, llavors,
en alguns moments,
però jo us podria dir
que des de Càritas
no ho percebem
però sí que com a societat
ho percebem,
en alguna situació
pots tindre
aquesta resposta
més límit
que tu plantejaves
però i és aquí
on crec que hauríem
d'esmarxar
els nostres esforços
i on crec
que en aquest cas
nosaltres,
a la nostra societat,
a l'estat espanyol
hauríem de revisar
quina és la nostra política
i quina és la nostra manera
d'anar també
comunicant a la societat
què és el que hem de fer
i quina és el futur
perquè el futur del segle XXI
és un futur globalitzat
on hi haurà
una extrema mobilitat
més que parlar d'immigració
i on el que parlaré
més de mobilitat
de persones.
O sigui,
s'hauríem de començar
també a canviar el xip.
I parlem de pobresa,
no només d'immigració.
Exactament.
És a dir,
clar,
què passarà?
Que amb aquest món global
que estem parlant
que no és tan fàcil
la donà com un altre
és molt lògic
que la gent vagi
del lloc on té
menys oportunitats
allò que hi ha més oportunitats.
A veure,
jo sempre recordo una cosa.
Pensem que fins a la Primera Guerra Mundial
no existien els passaports.
És a dir,
la gent podria anar a circular
lliurement
pel planeta
sense cap limitació.
Bueno,
doncs escolta,
tot canvia en la vida,
no?
Sí,
dos senyors
que tenen tantes responsabilitats
i això no vull
ara tindre una frase reduccionista
del problema
que és molt més complexa.
Hauríem de començar
a pensar
una altra actitud
perquè el món serà una altra.
És una contradicció.
Estem en un món global
però que restringeix
el moviment de les persones.
és contradictori,
absolutament,
no?
Del tot.
Global podria ser
en quant a moviment de persones
aquest panorama
que dibuixaves
a començaments del segle XX
però realment
tota aquesta globalització
doncs ha accentuat més
l'utilització
dels pronoms possessius.
Per això et deia
que ens hauríem de replantejar
i insisteixo
i torno cap a Europa.
Europa ha de replantejar
què significa Europa,
què ha estat Europa
la història de la humanitat
i tornar a buscar
aquells principis essencials.
Que jo crec que això
quan torno a dir-te'ho
els principis cristians
que després es van reflectir
quan parlem moltes vegades
després
de les nostres cartes magnes
quan parlem dels drets humans.
Escolteu,
els drets humans
no és res més
que posar en un paper
més o menys
per dir-ho
si pactat
entre diferents col·lectius
els principis
i sempre s'ha tingut
el cristianisme
i això no ens ha de fer
por de reconèixer-ho.
Parlàvem de pobresa material.
Hi ha una altra pobresa
que encara agreujarà
més les diferències
i que em consta
que des de Càritas
també us preocupa
que és la falta
de formació
en noves tecnologies
d'un sector
cada cop més ampli
de la societat.
Efectivament.
Això ja ens preocupa moltíssim
i a molts els pot semblar
que queden molt llunyà
després d'aquestes temes
que estàvem ara parlant
després de l'arribada
més i més d'aquestes persones
en aquelles situacions.
Però nosaltres preveiem
i des de les Càritas
i de totes les Càritas
a l'estat espanyol
estem treballant
en un observatori
per veure
i per analitzar
quina serà
la conseqüència
de la fractura
que en diem
la fractura digital.
És a dir, preveiem
que les noves pobreses
a Europa encara es faran
més difícils de superar
perquè hi haurà uns col·lectius
que estaran molt avançats
perquè han tingut
moltes oportunitats
perquè es podran incorporar
perfectament
a l'àrea de les noves tecnologies
i totes aquestes altres persones
que venen ara
amb aquesta situació
de tanta feblegia
i de tanta vulnerabilitat
se'ls serà molt difícil.
Llavors hi haurà
dos grans sectors.
Aquell sector
que es pot incorporar
en aquesta nova societat
i aquestes altres
que potser
casi se'ls farà impossible
poder-s'incorporar.
I estem treballant,
insisteixo,
la Confederació de les Càritas
i Osegènies d'Espanya
està treballant
en aquest tema
per veure
què significa
aquesta fractura digital
perquè de veritat
això serà molt dur.
I no es veu
molta solució
en aquest sentit.
Perquè clar,
primer aquestes persones
han de solucionar
el tema més material
de menjar cada dia
per exemple
o tenir un habitatge
o tot ve junt després.
Un cop despegues...
Aquest estiu
Càritas Europea
ha fet un informe
i ha dit
la nova pobresa
que apareixerà a Europa
serà aquesta pobresa
lligada al tema
d'immigració.
I llavors clar
és que el tema
comença
per l'habitatge
com tu deies
per la sanitat
passa per l'educació
i passa per els serveis socials.
Els quatre pilars
de l'estat del benestar
o de la societat del benestar
com ho volguessin dir
que clar
que hem d'entendre
que inclús
ni que existeixin
realment no tothom
els pot utilitzar
amb les mateixes oportunitats.
Perquè
torna a insistir
un noi
una noia
que va a l'escola
que avui dia
els incorporem
i tenen un lloc escolar
parla de la nostra ciutat
parla d'aquí
de Tarragona
i de la nostra
d'aquestes en particular
tenen un lloc escolar
i tenen accés
a tots
aquests recursos
escolars
i tu diràs
bueno
perquè el dia de demà
aquesta fractura digital
es produirà
però clar
el context
l'entorn familiar
l'entorn sociofamiliar
afavorirà això
o hi haurà més fracàs?
Hauríem de pensar
en els fets de França
que van passar
ara fa aproximada
un any
que es donava el cas
que aquests nois
que vivien
que havien provengut
de les antigues colònies
franceses a l'Àfrica
sí que es van incorporar
van assistir
a les mateixes escoles
però l'entorn social
i laboral
i l'especialitat
de les seves famílies
i d'enves mateixes
van fer que no poguessin progressar
com havien progressat
els seus companys
als centres
el fracàs escolar
i l'abandonament
dels estudis primaris
es dona
lògicament
en aquests col·lectius
però fixa't Carme
que ara que has parlat
de l'estat del benestar
aquesta setmana
podien mirar
amb preocupació
no ho sé
les eleccions
a Suècia
que una
de les propostes
que es fa
des del nou govern
és precisament
anar a retallar
aquestes prestacions
i tu saps que
Suècia
s'ha estat un mite
en quant a prestacions socials
ajuda el ciutadament
i diu
com viuen
com viuen fora
aquesta frase
que es deia
els anys 70 i 80
i resulta que
aquests països
estan avançats
en quant a
aconseguir
aquestes mesures socials
aquesta societat
del benestar
comencen a restringir
també
les prestacions
de l'estat
cap als ciutadans
tu ho has dit
una miqueta
això era una miqueta
un mite
a vegades també és un miratge
efectivament el que passa
és que canvien les circumstàncies
i aquests països
també n'hem de seguir aprenent
s'està parlant ara
de la corresponsabilitat
és a dir
de donar més capacitat
a la societat
de fer-se corresponsable
de tot això
d'aquests espais
que et comentava
és a dir
realment la societat
ha de tornar
a reprendre
el seu protagonisme
en la vida
de tots plegats
en la vida
de la comunitat
això és molt important
perquè si no som
i això també us ho direm
des de Càritas
de Càritas
sobre el principi
d'entendre que hi ha una comunitat
i que la comunitat comparteix
la comunitat acull
la comunitat comunica
tot allò que té
és a dir
és aquest
que us deia abans
aquest embrió
de solidaritat
que la fem
sense esperar
que s'estructuri això
amb unes respostes
excessivament tecnocràtiques
excessivament estatalistes
excessivament
inclús intervencionistes
que arriba un moment
que tallen
tota possibilitat
de relació humana
que a vegades afavoreix
molt més
la incorporació
d'una nova persona
sense tanta necessitat
és a dir
no vull anar
a parlar
d'un voluntarisme extrem
sinó un voluntarisme organitzat
i això és el que fem a Càritas
i si algú que m'està sentint
s'ha llegit
l'encíclica del Papa
que parla de Deus Càritas
és a dir
parla de la caritat
parla de Càritas
ens en diu
que ens hem de recuperar
ell torna a parlar d'Europa
hem de recuperar
aquest principi
de solidaritat
de les comunitats
de la comunitat humana
del veïnatge
del barri
podem fer moltes coses
Passa Carme
que és molt complicat
ahir va ser
el dia mundial
de l'Alzheimer
aquesta pràctica
que dius
fa molts anys
que moltes famílies
que tenen un malalt
d'Alzheimer
a casa seva fan
i són famílies
que ja
moltes d'elles
ja no poden més
necessiten aquest ajut
perquè a més
paguen els seus impostos
i necessiten un ajut
i una resposta
des de les institucions
efectivament
això és el que estem comentant
que per exemple
Càritas
en aquest sentit
col·laboren
les administracions
i donem suport
més especialitzat
en col·laboració
amb aquelles entitats
insisteixo
administracions estatals
autonòmiques
o inclús locals
per ajudar
res altres
en personal especialitzat
en aquestes coses
però tornem a insistir
si això no m'ha acompanyat
d'una sensibilitat
llavors es perd
aquesta capacitat
de fer xarxa social
jo crec que les meves paraules
anaven en aquest sentit
és a dir
que no n'hi ha prou
on posar els recursos
és el que m'imagino
recursos sí
l'estat s'ha d'ocupar
però
han d'anar acompanyat
exactament
i això
s'ha d'intentar
és a dir
han de recuperar
la part humana
la part vivencial
de com es dona
com diu el papa
tu has de donar
un recurs
però l'has de donar
amb un sorriso
l'has de donar
amb un principi
d'humanitat
és a dir
que hem de fer
humanitzar
la prestació
d'aquests serveis
i no vull dir
que no es donin ara
des d'un punt de vista
correcte
i de respecte
etcètera
però hi hem de posar
aquest escalf humà
hi hem de posar
l'IVA
hi hem de posar
l'esforç
que la persona
acull a l'altre
perquè al cap
són dues persones
per això Carme
saps tu
que és difícil
mentrestant
vull dir
a cada vegada
perdem un llençol
no
jo crec que
el que hauríem de fer
és no perdre
cap llençol
sinó sumar-hi
més llençols
és a dir
sumar-hi
aquesta petjada
humà
ha sortit
aquesta setmana
és la segona
setmana
de l'inici
del curs escolar
i ha sortit
aquesta setmana
un estudi
que va alarmar
moltíssim
la població
un estudi
que revela
que 250.000
alumnes catalans
pateixen
violència escolar
assetjament
i el risc
d'agressions
afecta sobretot
a nens i nenes
d'entre 7 i 8 anys
és un treball
un estudi
que ha fet
l'institutor
Cisneros
és una entitat
més que fiable
no és allò
un titular
periodístic
i realment
doncs
ha creat
inquietud
diuen que
la millor educació
és l'exemple
i clar
si assistim
constantment
a baralles
a enfrontaments
del món adult
des de la política
a la televisió
a la vida quotidiana
no sé què esperem
i no sé per què
ens hem de sorprendre
efectivament
tens tota la raó
vull dir
vull corroborar
la teva percepció
clar
escolta
viuen immersos
en situacions
de violència continuada
violència més o menys
aparent
verbal
virtual
no hem d'oblidar
tots els jocs
i també
inclús en el nostre entorn
estem en una ciutat
que és molt agressiva
de per si
per el que et comentava abans
i el que hem de fer
és recuperar
aquests dos valors
recuperar
el valor
de la humanitat
perquè si no
no tenim esperança
de futur
i això no pot ser
i l'hem de tenir
i això torno a recordar
que val la pena
que fem un punt
i a part
i que Europa
les persones que vivim
i que ens estimem a Europa
i que considerem que Europa
pot ajudar
la resta dels pobles
del planeta
doncs
intentem
veure
que per aquest camí
no arribarem enlloc
que el més important
és reconèixer
els valors de la persona
i llavors a partir
anar treballant
i generant espais
on hi hagi concòrdia
on hi hagi capacitat
d'entendre
el que tens al costat
perquè els infants
al mateix temps
se diu
que són molt cruels
però a l'hora
també són molt solidaris
el que falta
és que falta
estimular aquesta solidaritat
els infants ho són
els infants acullen
qualsevol noi
a la classe
però
ho sabem
això està
en el món de l'educació
ho sabem perfectament
però clar
també és de crear el clima
també és d'acabar
d'explicar el que
i potser
en aquest sentit
hi ha hagut una cosa
que fa molt temps
que ara permetem
que parla com a pedagoga
que els pedagogs
hem reclamat
és un filtre
més important
en els mitjans
de comunicació
i també el que estem parlant
en aquests programes
que la canalla
utilitzen mitjançant
les noves tecnologies
les playstation
i tota aquesta sèrie de coses
veure com podem filtrar
realment
aquest tipus de jocs
que diguéssim
a més de ser jocs d'agressió
el que han de ser
és jocs
per crear aquest esperit
d'acompanyament
i de solidaritat
el que passa Carme
que a tota la vida
jo recordo
nosaltres no teníem això
però teníem una televisió
i hi havia pel·lis
de pistolers
i de policies
i de lladres
i escolta
no anem armats
pel carrer
aquells que vam veure
per tant
això de sempre
jo quan va sortir aquest estudi
el que primer que vaig buscar
va ser la reacció
de la comunitat educativa
de les ampes
de les pròpies institucions
i una vegada més
em vaig quedar sorpresa
quan vaig veure
que només hi havia indignació
va ser indignació
no d'allò de dir
parem-nos
escoltem a la gent
que ha fet l'estudi
no ho posem en dubte
no ho posem en dubte
és a dir
sembla que
socialment
hi ha una miqueta
de por
d'afrontar
els grans temes
és una mica
el que et deia abans
quan estàvem parlant
d'aquests canvis
si semblava
que fent en aquests països
del nord enllà
com deia l'Espriu
a veure
és que a la societat
li ha agradat molt participar
a la gent
i aquest últim
diguéssim
l'últim quart de segle
del segle XX
ens ha agradat moltíssim
participar
i intervindre
i opinar
però després passar
a la corresponsabilitat
això és un altre tema
em permetràs la imodèstia
però jo els explicava
a classe als meus alumnes
i vam estar parlant
del tema de la participació
els vaig dir
escolti
no entenguem-ho bé
una cosa és opinar
i una altra cosa és participar
participar vol dir
que jo sumeixo responsabilitats
que jo comparteixo
amb qui sigui
la meva part de responsabilitat
aquella famosa frase
d'en Kennedy
que deia
no he d'esperar
de veure què fa el meu país per mi
sinó jo m'he de preguntar
cada dia
què he fet jo pel meu país
i això
que els que som de la meva fornada
que ho vam viure
en aquells moments
dels anys
per dir-ho així
de la dècada dels 70
jo també ara
ho tornaria a portar
hem de fer un esforç
tots plegats
com a societat
per fer quelcom
sumant
com t'he deia abans
sumant-nos a les administracions
sumant el nostre esforç
però fent quelcom
pels altres
i per la nostra societat
és allò de
tothom ens indignem
això és indignant
això és intolerable
però
diguem-ne que
et quedes amb aquest
i no fas allò
la queixa formal
en condicions
i intentar fer propostes diferents
exacte
quina proposta faig
en queixo
més que queixar-me
el que faig
és d'acord
estic d'acord
amb aquest diagnòstic
però ara
escolta
jo m'ofereixo
o jo crec que a partir d'ara
faré això
Carme
dius que tot ho hem de fer
els ciutadans
cosa que
jo estic d'acord amb tu
aleshores
per què volem els polítics
aquesta setmana
que es parla tant de polítiques
i tot ho podem solucionar
nosaltres
perquè a més déu-n'hi-do
tots plegats
aquesta setmana
uf
tot el dia estan amunt i avall
i baralles
i tu més
a veure
no és que hem de fer
tots els ciutadans
a més tu has estat en política
per tant pots parlar
des de dins i des de fora
a veure
jo crec que
això dels polítics
no són res més
que uns ciutadans
que en un moment determinat
de la seva vida
assumeixen un rol
que és encarregar-se
de la cosa pública
per en el fons
i els ciutadans
el que fem
deleguem amb ells
allò que nosaltres
per dir-ho
creiem que s'ha de fer
per tant
jo crec que això
també ho hem d'entendre
i això és molt bé
això ja ho va dir Plató
el que és
la política
és la cosa pública
en fi
al cap
el govern
és el reflex
del que nosaltres som
per tant
això també que diem
oh és que els polítics
que ens mereixem
bueno
doncs està clar
però això
també és l'essència
de la democràcia
cada X temps
anem a votar
i ara en farem un tip
també siguem
corresponsables
també
escolta
participem-hi
i siguem
en alguna manera
aportem-hi
tal com
la nostra
també coparticipació
en aquest fet
no els hi passem
tampoc tota la responsabilitat
perquè també és molt còmode
això de dir
és que facin
i jo llavors
m'iniveixo
i llavors faig
el que em sembla
amb la meva vida privada
jo feia aquest comentari
quan t'ho deia
no vull dir
que ho han de fer
tot els ciutadans
sinó que em deia
també
sumar-hi esforços
no s'hi val
que jo faci confiança
amb mi
i després
resulta que no col·laboro
amb res
escolti
si jo crea
en aquell projecte
continuo treballant
en aquell projecte
des de la meva petita
per això
individual
i particular
jo en el darrer minut
la Carme
no sé si se'n recordarà
ben semblant de temps
molt ràpid
una vegada
en una tertúlia
de la ràdio
va fer un comentari
que semblava
un detall
transcendent
però
en això
de què hem de fer
en la nostra vida diària
em va cridar molt l'atenció
jo per exemple
li dic als meus alumnes
que posin sempre gasolina
en aquelles estacions de servei
on et posin la gasolina
al cotxe
és a dir
que no te l'hagis de posar tu
per què?
perquè estàs
donant la possibilitat
que es conservi
un lloc de treball
si vas a una gasolinera
d'autoservei
ja saps que allà
s'ha eliminat
un lloc de treball
i això
a mi em va quedar
molt agradable
mira si és fàcil
doncs tenir una actitud
en aquest sentit
o deixa'm-ho dir
o prendre-te un cafè solidari
a la setmana
anant a comprar cafè
d'aquest cafè solidari
d'aquests productes solidaris
en compres
encara que hagis d'anar
a l'establiment
que estigui en aquest
més lluny
però et proposes
que un dia a la setmana
prendràs cafè solidari
un altre dia
posaràs la gasolina
i això us ho diem
també des de Càritas
si hi ha uns espais
on trobem més llocs de treball
per a aquestes persones
que tenen menys oportunitats
doncs són petits gestos
naturalment
però en fi
és millor que res
només faltaria
Carme Borbonés
de veritat
que ha estat un pla
i la teva companyia
moltes gràcies
per acompanyar-nos
fins la propera ocasió
i bones festes
de Santa Tecla
gràcies igualment
una abraçada
bon dia