Ara són dos quarts de 10 del matí
i un minut seguim en directe des del matí
de Tarragona Ràdio Temps per la tertúlia.
Ja estem encantades d'iniciar aquest temps de conversa.
Per a l'hora un pel tristes, perquè és la darrera de la temporada.
Per tant, intentarem aprofitar aquest temps
amb les nostres tertulianes d'avui, que ja saludem.
Ana Pardo, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda, Xus Garcia, bon dia.
Hola, bon dia.
Rosa Martínez, bon dia.
Bon dia.
Cinta Daufí, bon dia.
Bon dia.
Benvinguda, respira, descansa, que t'acabes d'incorporar.
Com dèiem, iniciem la darrera tertúlia de la temporada
amb una possibilitat de temes a tractar,
tot i que tampoc no necessitem notícies que ens vinguin de fora,
perquè ja ens ho fem arribar bé, no?,
per poder parlar d'aquells temes que creiem que poden ser d'interès.
Avui tenim moltíssims fronts oberts.
Si us agrada la política, parlem de política.
Si us agrada de festes, parlem de Sant Joan.
Si parlem de la situació de la dona, parlem de paritat,
ara que parlem de política, parlem d'aquesta nova llei,
també que atorga aquest equilibri
o intent d'equilibrar el paper de la dona i l'home
en el si de la família.
Parlem del debat que hi ha a França
de portar uniforme a l'escola.
En fi, mireu si tenim temes per parlar.
Per tant, comencem per allà on vosaltres vulgueu...
En tinc més, eh?
Si voleu us en trec més, ho en teniu prou.
Mira, l'Anna s'ha portat la xuleta.
Això és la carta del restaurant.
Sí, a veure, què els hi poso, senyora?
Què em recomanes, tu?
Per això jo l'anam de bo.
Doncs no sé què dir-te, eh? No sé què dir-te, xul.
Què tenim més fresquet?
Què tenim més fresquet?
Home, jo, el que jo us recomanaré no està bé.
Jo recomanaria festa, perquè és estiu
i perquè ja estem tips de segons què.
Jo t'ho anava a dir, però dic, bueno...
Però ho deixem per l'hora del recreo, pel final,
ho sembla, eh?
I ens ocupem de temes més seriosos, en tot cas.
A veure, a més que jo avui, repassant una mica la premsa,
que és allò que fas a primera hora del matí,
encara que sigui així molt ràpid,
trobo que n'hi ha coses que són molt en positiu.
I com que a mi m'ha agradat molt, doncs ho repeteixo.
El Parlament aprova la llei
que dona quatre setmanes de permís
de paternitats als funcionaris.
Estic molt contenta, no perquè els funcionaris
tinguin més permís.
Nosaltres, no particularment, contentes per vosaltres,
però vaja.
Jo crec que ja està bé que la maternitat
estigui exclusivament adreçada a la dona,
que els permisos estiguin adreçats a la dona
i que sigui la dona, doncs que a la força, entre cometes,
no n'hi havia cap possibilitat més,
ha de demanar el permís.
Des del moment en què es puguin arribar a compartir els permisos,
i el qual obligarà el senyor que l'ocupa
a ocupar-se les 24 hores del dia d'aquella criatura,
crec que anem treballant i anem caminant cap a una igualtat
que a mi la trobo molt positiva.
Ara diré una cosa lletja,
no és ni deixa de ser la meva opinió,
sinó que intento traslladar el que poden pensar molts oients,
perquè els funcionaris i la resta de treballadors no.
És que jo també estic d'acord amb això,
però trobo que algú ha de ser el primer
i la resta ja vindran després.
Vols dir que vindran?
Exacte, vols dir que vindran?
Les empreses privades vols dir que acceptaran això?
Quan han començat els empresaris privats
a afavorir coses que ja han afavorit el funcionariat?
Escolta, no vol dir que s'acomuni,
vol dir que es poden demanar compartidament.
És a dir, a qualsevol empresa,
en principi no la té perquè importar.
Llavors aprofundiríem més
si els càrrecs de direcció són d'homes i dones
i potser prescindir d'un auxiliari és fàcil,
d'un directiu no,
tot això que potser és una mica més interessant.
I la llei és una cosa,
la realitat empresarial és una altra.
Que si el dret de l'alletament no pots,
queda-t'hi una hora.
Després hi ha els convenis també particulars,
hi ha els convenis de sector
i canviar una coma d'un conveni no és fàcil.
Ja, però a veure,
jo trobo que és una notícia
que és positiva
i que pot ser encara més positiva
quan se generalitzi.
I en el moment en què ajuda
a que les tasques
històricament adjudicades a la dona
puguin ser més compartides,
jo la trobo en positiu
i l'he volgut portar
perquè és bo començar el dia
amb alguna cosa bona.
L'última vegada vam dir
que reivindiquem el paper de les dones
que volen quedar-se a casa
tenint cura dels seus fills
que tenen tot el dret també.
Jo l'en deia als pares
que volen cuidar
quatre setmanes els seus fills també.
Però ara, a nivell laboral,
l'home també pot escollir.
A veure'm.
Ara sí.
Ara pot escollir.
En silenci.
Sí, sí, sí.
A veure, ara, a nivell laboral,
el que és la baixa de maternitat,
a banda d'aquests dies
que a la dona li donen
perquè acaba de parir,
l'altra part,
es pot escollir l'home o la dona.
Estadístiques, les dones.
Sí.
O almenys, pocs.
Però n'hi ha alguns.
Però n'hi ha alguns.
Per tant, això al món laboral ja està.
Jo penso que està bé.
A veure,
el millor seria
que això comencés a tots els nivells.
Si això comença
a nivell de funcionari,
doncs a veure'm,
el govern és el primer
que ho implanta
i el govern no pot exigir
a la patronal
que faci una cosa
que el govern no fa.
I això ha passat
amb molts governs
que està exigint coses
a la patronal
que ell amb els seus propis treballadors
no fa.
Això a vegades
ho hem de pensar una mica.
Que hagi sortit molt bé.
Jo no soc tan optimista
i penso que les lleis
són molt bones,
però que l'home
continua sent home
i la dona
continua sent dona.
El que portem dintre.
I això què dius?
I si una dona
es vol quedar a casa
i que es quedi a casa tranquil·la.
I si una dona
es vol quedar a casa
i que no se la menys tingui
perquè fa aquesta opció de vida.
De quedar-se a casa.
I si l'home
s'hi vol quedar,
doncs també que s'hi pugui quedar.
Que la llei li permeti.
El home això,
que la llei
i que la consideració social
també li permeti
que es quedi a casa.
És a dir,
que no se'l mirin malament
perquè es queda a casa.
Des del primer moment
jo trobo que tot
és com una mena de cadena.
Tots els principis
són com més complicats
i al final
les coses
es generalitzen més.
Des del moment
en què
ho pugui demanar
i el següent,
potser els dos o tres primers,
doncs a lo millor
els costarà una mica
o no,
o són gent que realment ho vol
i passa
el que puguin dir els companys
i la societat
i el que sigui
ho demana,
però que quan això és un dret,
la gent dels drets
de seguida ens agafem
i de seguida
els utiliciem normalment
i sobretot
quan sonem positiu.
Jo trobo que és una mesura
en positiu.
La Cinta m'ha demanat
la paraula fa una estona,
ha aixecat la mà
molt formaleta a ella.
Perquè avui no vinc jo,
i xico,
hi ha dies que t'hi pots fer.
Avui no vens guerrera.
Avui, bueno, bueno.
Jo l'últim dia
em vaig quedar
amb la teva imatge
d'això de les dones
i els homes
de la pirueta aquella
del malabarisme
dels plats xinesos.
Que comences a exagirar
un plat
t'hi agafes un i un altre
i un altre
i al final
o et falten mans
o et sobren plats
o no saps què fer
amb la teva vida.
Per a mi,
la gran notícia del dia
és avui,
primer dia
de vacances escolars.
81.
Un plat més xinès
afegir.
Un plat més,
jo tinc 3 plats més
que afegir.
81 dies
de vacances escolars.
D'aquí al...
Serà el 12 estany?
12.
Ojo.
L'endemà de la diada.
Dos dies abans
d'allò.
Sembla que no hi ha
d'arribar mai, eh?
Vol dir,
això sí que és
planificació
estratègica.
Bueno, bueno.
Pregunteu a totes
les mares de família
treballadores
d'aquest país
com se les han
t'empescat
perquè realment
és molt complicat.
A cop de diners.
A cop de diners,
a cop d'àvies,
a cop de tietes,
bàsicament a cop de diners.
Bàsicament a cop de diners.
Bàsicament a cop de diners.
Jo,
al voltant de tot aquesta...
Reprenent el tema
que havíeu començat.
Vaig llegir també
una notícia
esta setmana.
Bueno,
era un article de fons.
que parlava
que cada any
a l'estat espanyol
385.000 dones
abandonen la feina
per veure's
incapaces
de conciliar
la vida laboral
i familiar.
Això és una cosa
que qualsevol societat
desenvolupada
no es pot permetre.
vol dir,
vol dir,
tots els indicadors
comparats
a nivell europeu,
tant el que seria
la taxa
d'ocupament
femení
com
el que són
les ajudes
a la família.
Vol dir,
qualsevol cosa
que us pugui imaginar
a nivell europeu
estem a la cua.
És a dir,
el que queda per a fer
en aquest país
és tant
que, bueno,
que evidentment
tota petita cosa
sigui,
benvinguda sigui,
però és que ens queda
un camí tan llarg
que recorre
en aquest sentit.
Bueno,
això sense comptar
el principal
símptoma
que per mi
és un símptoma
de tot això
que tenim
la taxa de natalitat
més baixa
dels països desenvolupats.
Tot i que ha augmentat
un pelet.
Bueno, ha augmentat un pelet...
Deixeu-me afegir
un element.
Per la immigració.
Tu parlaves
dels fills.
Parlaves dels fills.
Avui justament
l'Anna parlava
de lleis.
Avui justament
tinc entès
que s'ha d'aprovar
la llei de dependència
del Parlament de Catalunya.
afegim també
aquelles dones
i diem dones
perquè la majoria
són dones.
Són el 85%.
Que han de tenir cura
també de persones grans,
persones malaltes
i persones discapacitades
a la seva propietat.
Aquí sí que són dones.
A vegades no hi ha places
combinades.
És el que li dic jo
al pernil d'or
del sàndwich
perquè són dones
que es troben
entre la generació
que encara han de pujar
i la generació
que ja es veuen
obligades a cuidar.
I realment
jo amb el departament
amb el que treballo
que és benestar
i família
et trobes casos
d'una cruessa
i d'una injustícia
que tu no és
que és impossible
tirar endavant
la seva vida.
Com pot una senyora
que treballa
perquè a més a més
ha de treballar
perquè necessita
una cuidadora
per sa mare
i necessita
a lo millor
un cangur
que li porti
els nens al col·le
a les 9 del matí
quan ella treballa
a les 8
i que a més a més
li vaia recollir
i tu dius
a veure
i quina mena de vida
té aquella persona
que són els anys
més bons
més productius
els que se suposa
que han de ser
més feliços
perquè quan estàs
pujant els fills
en molts casos
res
això és l'entrada
llavors
no culpem només
la societat
ni els governs
ni això
a lo millor
hem de començar
a culpar
la nostra pròpia casa
és que
jo estic al laboratori
de l'Hospital John 23
hi ha senyores
que estan embarassades
i es venen
a fer la prova
del Sullivan
i a totes les diem
el mateix
sisplau
a les 8 del matí
perquè han d'estar
una hora
o hi ha vegades
les altres proves
que són cobres
que han d'estar
tres hores
i nosaltres
després d'aquí
marxem a un altre lloc
i hem de venir
expressament
tu saps la quantitat
de dones
que et venen
a les 9 i escaig del matí
perquè primer
han hagut de deixar
els nens al col·legi
sí
sí
però és que és més trist
és que n'hi ha que venen
a les 9 i escaig del matí
que han deixat
els nens al col·legi
i venen acompanyades
pel marit
això ja és
i ho dir
vull dir que
si estic amb les companyes
d'aquí
veuríeu
no és allò de dir
és que ve una esporàdica
a la setmana
no
ni molt menys
i dius
a veure
si tu
primer has d'organitzar
com a dona
tota la vida familiar
tota la vida laboral
i tens al costat
sempre generalitzant
haurà marits
o companys
és evident
que no funcionen
d'aquesta manera
però
la majoria
ens passa això
què li passa
a aquesta dona
que estàs dient
la del sàndwich
doncs segurament
que aquesta dona
té el seu marit
i que
al millor dels crios
se cuida algo
però
que de les persones grans
no es cuida
i a la millor
són els pares
d'ell
que aquesta és la segona part
perquè esclar
ens estem trobant
jo per exemple
doncs a veure
que vinc d'un poble
que jo he estat acostumada
doncs de veure
la meva àvia
amb els meus avis
els meus pares
amb els meus avis
i que els meus pares
són grans
que encara viuen sols
perquè podem viure sols
però que jo tinc la consciència
que algun dia
estaran en nosaltres
és que ja ho tenim
ho tenim assimilat
que són les filles
o les nores
les que ens farem carres
però sí
però m'ho vull referir
que normalment
i això ho veus molt
que és la dona
la que cuida
els pares d'ella
si té germans ella
normalment
i a més a més
si l'home
són homes tots
o és fill únic
també cuida ella
els pares d'ell
sí
però és que amb això
estem totes d'acord
que és una situació
molt injusta
llavors
és una vocació
també per les persones grans
que necessiten tenir cura
és injusta
per les persones grans
però és realment
molt injusta
per les dones
per les dones
perquè és que
l'època
jo torno a dir
per mi
n'hi ha una franja
entre
totes les edats
són bones
però hi ha una franja
en què
jo crec que com a dona
a vegades
estàs una mica
que te surts
entre els vinti i pico
i els quaranta i pico
tot està per fer
i tot és possible
i moltes vegades
en aquesta franja d'edat
ja te toquen
potser uns fills
que han vingut
una mica més tard
i uns pares
que per el que sigui
doncs
n'hi ha un Alzheimer
n'hi ha un Parkinson
n'hi ha una mica
de demència genil
n'hi ha una malaltia
llavors veus
que gent
que hauria de ser
terriblement feliç
i que hauria de tenir
de les millors èpoques
de la seva vida
doncs que no se dona el cas
i és molt injust
perquè s'ho carrega en tot
perquè se correguen la casa
perquè se carreguen
se carreguen la compra
perquè se carreguen els fills
perquè se carreguen els pares
o els sogres
i sobretot aquestes coses
que són terribles
en la vida quotidiana
que no et deixen
ni un minut per tu
és a dir
i els anàlisis
i el banc
i no sé quan
i ara aquestes proves
i les altres
i veient
que és que la veus
realment destrossada
destrossada
i se te trenca el cor
perquè dius
és que és la millor època
de la teva vida
en la que podries estar
més feliç
en la que podries trobar
tan satisfeta
mireu
me permeto
recomanar-vos un llibre
que bueno
jo crec que hauria de ser
de lectura obligada
per a la majoria
dels polítics d'este país
si és que algú llegeix
alguns polítics
llegeixen alguna cosa
més que els diaris
que la majoria sembla que no
que es diu
el subdesarrollo social
d'Espanya
causes i conseqüències
del Vicenç Navarro
no sé si el coneixeu
aquest senyor
no?
és un economista
professor de polítiques
públiques
de la universitat
John Homs
bueno
una eminència
una eminència
i explica tot això
explica
diu
i explica
i a més
ho documenta
i bueno
és un llibre
que t'obri els
bueno
que dius
és que és que
això que diu
estome
és tan real
el que jo estic vivint
i el que veig al meu voltant
i explica
i diu que des del punt de vista
de tots els indicadors
que ens puguem imaginar
l'estat espanyol
és un estat
amb un subdesenvolupament
social
bueno
que estem a nivell
de tercer món
i el que explica
diu
qui ha estat aguantant
vull dir
qui ha estat aguantant
aquest subdesenvolupament
en tot el que són
polítiques de suport a la família
a la gent gran
diu
les dones
diu tot això
ha recaigut
al final
la que ha estat aguantant
aquesta manca
de polítiques públiques
perquè
clar
dieu
bueno
i l'home
què fa
i no sé què
escolteu
la majoria dels països
del nostre entorn
tenen uns serveis
d'això
d'atenció a la dependència
d'atenció domiciliària
de serveis
centres de dia
que això facilitaria
moltíssim
perquè
aviam
tu per què has de renunciar
tu per què has de renunciar
a tenir cura del teu pare
i la teva mare
que han tingut cura de tu
i que tu vols tenir-los a casa
és que tu vols que visquin amb tu
però has d'anar a treballar
però també vols una ajuda
i un suport
un centre de dia
com portaries els nens
a la guarderia
quan són petits
i tu tens cura
de la teva família
perquè no per obligació
sinó perquè vols fer-ho
és el que dèiem abans
de les dones
també
a vegades pensa que es diu
no, no
les persones que tenen
aquestes dependències
a un centre
no, escolti
jo vull tenir-los
amb mi a casa meva
el que passa
que vull tenir
doncs aquest ajunt
que a vegades se'ls veu com una nos
en aquest sentit
a mi a vegades també em fa mal sentir
aquestes coses
a mi també
amb el sentit de
oh, què fem amb els fills
oh, què fem amb els pares grans
oh, què fem amb els malalts mentals
que això és un altre tema
també
que hi ha molta gent
que té malalts mentals a casa
que no saben què fer-ne
sobretot en el sentit
de l'esquizofrènia
vull dir que és un tema
també que Déu-n'hi-do
què fem?
no és que haguem de fer alguna cosa
és que abans es prenia
d'una manera més natural
i torno
potser a ser antiga
com dèiem l'altre dia
i amb el sentit que a mi no em farà res
tenir els meus pares
vull dir
però com que has d'anar a treballar
necessites que et donin un cop de mà
però de fet
de fet
no sé
suposo que cadascú es munta una mica la vida
jo com que també tinc molt assumit el tema aquest
potser mai buscat l'autoocupació
per poder tenir una mica més de
de moviment
si justament tothom no pot
jo de veritat
no he trobat
he trobat molts casos
hi ha nivells econòmics
hi ha nivells culturals
i socioeconòmics importants
en què s'entengui
com una nosa
t'ho diré
jo crec que
i aquest m'entenc una mica
la gent ho veu amb preocupació
de no poder atendre-ho bé
i compaginar-ho bé
hi ha gent que se'n va a treballar
en l'autèntica certesa
que la persona que es queda cuidant el seu pare
no té prou preparació
però és que ha d'anar a treballar
perquè
estem ficats en un món
des que la gent ha de menjar
s'ha de pagar l'hipoteca
estem cronificant
estem cronificant
un munt de situacions
perquè per exemple
per tenir cura d'aquestes persones grans
o persones dependents
el que estem fent
és caure
amb les persones
que venen immigrades
i amb els recursos
i estem creant
una bossa
de pobresa doble
d'alguna manera
però quina altra sortida tens?
és a dir
a veure
van estar social
precisament
fet un embolic
i fet una porcarieta
perdoneu l'expressió
però cert
jo he treballat
amb temes de serveis socials
amb nanos
i és horrorós
com està tot muntat
perquè el que estem fent
és cronificant
de fet
assistents socials
i educadors socials
parlen de situacions cròniques
que ja no es poden arreglar
i que es perpetuen
al llarg de les generacions
a més a més
és a dir
l'avi ja era no sé què
el pare ja és no sé què
i el fill serà no sé què
per tant estem partint
sempre de situacions
que ja estan així
jo crec que no
això s'hauria de revisar
jo crec que no tens
no tens raó massa
és a dir
jo conec a la gent
que està treballant a infància
i
són companyes meves
i amigues meves
i jo crec que la gent
treballa
precisament en aquests temes
la gent que treballa
normalment
és una gent
amb una quantitat
d'il·lusió
no parlem dels professionals
que treballen
Anna
no estem parlant
dels professionals
que treballen
estem parlant
de l'atenció
que donen
en aquest cas
les institucions
a tots aquests temes
una directora
d'una casa d'acollida
o així pot dir
això
s'hi cronificarà
no
s'intenta per tots els mitjans
el que passa és que
realment
hi ha coses que són molt crues
de dir molt bèsties
i ara seré molt políticament
correcta
però cada vegada
gràcies a Déu
però és que cada cop
que es parla d'aquests temes
tothom és molt políticament
correcte
quan es parla d'infància
quan es parla de gent gran
és molt correcta
jo vull ser una mica
incorrecta
és a dir
cada vegada
gràcies a Déu
torno a dir
s'allarga
l'esperança de vida
però aquesta esperança
de vida
no s'allarga
amb les condicions físiques
que serien
les desitjables
llavors
abans la gent
quan demanava una residència
era gent
entre cometes
el que nosaltres dient
vàlida
ara
com que les famílies
encara que pensin que no
molta gent encara tenim el xif
que si un dia els meus pares
m'he citat
jo estaré allà
la gent quan acaba en una residència
està en un grau
de deteriorament terrible
llavors
tot això
s'acomplica moltíssim
perquè
és impossible
pràcticament
creixer en places
al nivell
que creix
l'esperança de vida
és bastant dur
després les famílies
abans se localitzaven molt
la gent no es movia
del lloc de treball
on naixies
treballaves
et caçaves
i en la casa pairal
continuaves
ara
és un món
completament canviant
però escolta
si ens hem adaptat
amb tot aquest consumisme
desmesurat
que portem
si poden créixer
les cases
els habitatges
les urbanitzacions
no poden créixer
les places
jo estic segura
que han de créixer
però tenim una cosa
més greu
sembla demagògic
però és que hi ha coses
que acaben de moure
s'ha de créixer
s'ha de créixer molt
però t'asseguro
que de la mateixa manera
que va haver-hi
en un moment determinat
el baby boom
i que us van trobar
tots una miqueta
ara hi ha el iai o boom
ara
hi ha un altre aspecte
que no ha sortit a la taula
sovint quan parlem
de determinats temes
sempre partim
d'uns paràmetres
potser propers a nosaltres
jo ara penso
per exemple
aquesta família
amb dos o tres nanos petits
home i dona
que treballen
un parell de persones grans
i que a més tenen
un habitatge
de 60 metres quadrats
que a la nit
aquell jove adolescent
quan ha d'estudiar
no pot estudiar
perquè resulta
que a la saleta
on hi ha la tele
dinen i tot
han d'obrir el sofà
llit perquè dormi l'avi
és que aquí estem pensant
la família estupenda
del monovolumen
un moment un moment
que deixo a l'avi
i a l'avi
al centre de dia
i que el nen no sé què
i que boniqui
cadascú amb la seva habitació
living room
això és una minoria
això és una minoria
la majoria de persones
perquè després està
aquesta part material
allò que explicava l'Anna
de què pot ser
la jornada laboral
d'una dona
que té aquest quadre familiar
després està
la part material
física
d'espai
d'espai vital
que necessiten les persones
d'intimitat
que necessiten les persones
intimitat
necessita la persona gran
necessita l'adolescent
la dona
l'home
estem parlant
d'un espai reduït
que a més això
crea una tensió
en l'entorn familiar
important
que després repercuteix
en actituds
i maneres
de la família
que a vegades
només ho quantifiquem
en termes econòmics
i en termes físics
però després això té
un preu emocional
en aquell col·lectiu
de persones
extraordinari
m'he vist
és comentar una cosa
que lliga una mica
amb el que dius tu
de l'esperança de vida
i el que comentaves tu
de la cronificació
que hi ha certes coses
que sembla que estan
com a molt enquistades
mireu
és cert
que a Catalunya
tenim unes de les esperances
de vida
juntament
crec que darrere del Japó
i dels països nòrdics
una de les esperances
de vida
més altes del món
però també hi ha
una altra cosa
que normalment
no es diu
que hi ha una cosa
que els epidemiòlegs
manejem
que és
el diferencial
és a dir
la diferència
que hi ha
entre l'esperança
de vida
de les classes
socials
més altes
i l'esperança
de vida
que hi ha
entre les classes
socials
més baixes
llavors això
si en un país
aquesta diferència
relativament petita
és un indicador
que hi ha
polítiques públiques
igualitàries
i tot això
al nostre país
la diferència
entre l'esperança
de vida
entre una persona
que neix
a Pedralbes
i una persona
que neix
a la mina
és de 10 anys
és el diferencial
més alt
d'Europa
és molt
això vol dir
moltes coses
però per què està
aquest diferencial
perquè una de les principals
qualitat de vida
és molt complicat
jo m'hi refereixo
perquè per exemple
no és el mateix
que dius
només qualitat de vida
sinó aquí
si mos hi posem
al món de les drogues
de la pròpia alimentació
tot això
tot això
no
per això
jo ho pregunto
per saber-ho
per què
si la d'allò
és de dir
a veure
no és només
si portes
el mateix ritme de vida
m'explica
vull dir
és que no portes
el mateix ritme de vida
ja
però és només
en quant a alimentació
i això
o a més a més
control de la salut
però control
de la salut
ho pots controlar igual
no no
no no
que tu puguis
controlar si vols
d'acord
una altra cosa
és que la gent hi vagi
però segur que hi ha
un centre d'atenció primària
a la mina
sí però la cultura
de prevenció
no existeix
sí sí
escoltar
a la mina
ja et dic jo
a la mina
hi ha un dels centres
d'atenció primària
bueno
en uns professionals
i en uns serveis
ho pregunto
ho pregunto perquè no ho sé
però què passa
que no hi van
no no no
que la salut
de la gent
depèn
de moltes
moltes
moltes variables
l'última
de les quals
són els serveis sanitaris
i això
els sanitaris
han de ser molt conscients
sí
depèn
bueno
la biologia
hi juga
però no tant
depèn del medi
i del medi
entès
com el medi físic
el medi social
i el medi cultural
i depèn
de la manera
com la gent viu
de la manera
com la gent viu
vol dir
com treballa
en qui relaciona
quin suport social té
quins hàbits alimentaris té
i tota aquesta
quantitat
de variables
influeixen
al final
sobre la salut
de la gent
mesurada
de la manera
més extrema
perquè clar
tot això
a vegades
com és la mortalitat
i este número
deu anys
dius això
què vol dir
vol dir moltes coses
vol dir
detrás de tot això
detrás de tot aquest diferencial
d'aquesta mortalitat
diferencial
hi ha moltes coses
a rascar
i moltes coses
a averiguar
però d'alguna manera
t'està dient
que no vivim
en un país
igualitari
vol dir que realment
hi ha
el que tu dius
vol dir
encara és molt determinant
i encara és
pesa molt
aquestes situacions
que es van cronificant
i que
clar
quan tu mires
les polítiques
que es porten a terme
en el nostre país
vol dir
hi ha llocs
on s'han fet
polítiques explícites
per lluitar
contra
contra aquestes diferències
de
bueno clar
això avui en dia
no queda molt políticament
dir-ho
de classe social
perquè sembla que no està de moda
parlar
és que hi ha classes
hi ha classes
és que sembla ara
que tots siguin sempre iguals
i ells com una
no no no
jo crec que eren més iguals
quan nosaltres érem petites
i tant
que no passarà
i tant
mira
la distància
ara les diferències
s'han agraujat
moltíssim
i la resta
que érem tots nosaltres
ara hi ha molts rics
molts pobres
és que ara saps què passa
que jo crec que realment
durant aquests últims anys
i per estudis estadístics
i tot
i fins i tot
quan se fa la diagnosi
de barris
que normalment la fa
la Rovira Virgili
i ara últimament
s'ha fet la de
de Sant Salvador
t'adones que
el nivell de pobresa
ara
tenim una dada
que és terrible
la pobresa
cada vegada
baixa d'edat
sí
estem parlant
és que em fa molta cosa
tota l'estona
estem parlant
de dades
d'estadístiques
això a mi em sembla perfecte
però a veure
anem a passejar
per on vivim
una miqueta
no cal parlar
de dades i estadístiques
sisplau
és una deformació professional
aquí a Tarragona
ja però és que aquí a Tarragona
no cal que anem massa lluny
ni que miren cap estadística
però no molesten mai
si són certes
t'ajuden a situar-te
i ajuden a més a més
a dir
a mi el que m'ajuda a situar-me
és anar a passejar-me
per certs barris
i veure la realitat
però t'ajuden
les dues coses
jo crec que ajuden
això ho deixo pels polítics
però jo això ho deixo
pels polítics
que són qui han de
fer polítiques
però mira
quan tu has de fer
una planificació
depèn d'on treballis
has de dir
mireu
és que en aquest territori
la mitja d'edat
és aquesta
i la mitja de gent
que viu en soles
és aquesta
i la mitja de gent
que no pot baixar
ni el metge
ni a comprar-se les patates
sola a baix
perquè té quatre pisos
amb una escala
de 40 centímetres
i és una senyora sola
que viu
i que està impossibilitada
és aquesta
jo agafaria per l'orella
el polític responsable
d'aquest àrea
i el portaria a veure
la senyora en qüestió
però
no, no, no
perquè el polític responsable
probablement estarà
a una reunió
pensant
és que veus
o no
canviem el sistema
és que a veure
sempre estem tractant
regidors, consellers
etcètera
com si fossin
no sé el què
exactament
i són persones
que els hem triat nosaltres
és que és molt greu
és que sempre els tenim
com a edificats
no, no
com a edificats
no
però tu
per intentar implantar
el que tu vulguis
has de demostrar
que és necessari
i per això
tu has d'haver-hi estudiat
no te serveix
jo no ho desqualifico
i la paraula
que utilitzaré ara
no és en cap manera
cap insult
però no pots anar a dir-li
però que no veus
que tal barri
està de tal manera
no
has d'anir
tantes persones viuen
tantes més grans de 65 anys
tantes viuen soles
tantes no poden pujar
les escales
tantes no poden accedir
al cap si alguno
les acompanya
i sobre això
i a poder ser
molt bé documentat
dir-li
i ara
haurien
hem de fer
això
i això
com a mínim
però si no va ser així
no hi ha manera
no hi ha manera
jo entenc
aquesta necessitat
documentalista
ho entenc
i a més a més
ho sé
però ha d'anar acompanyat
a una mirada
més propera
i més crítica
és que la mirada documentalista
la fas
quan tu amb la mirada
prèviament hi ha un treball de camp
prèviament hi ha un treball de camp
és el que donen les dades
escoltem
quanta gent viu en aquest barri
quanta vivenda social tenim
quantes estadístiques tenim
de gent que ho sol·liciti
300
que tenim 6 pisos socials
s'han de construir més
però ho has d'anar així i dir-ho
Cinta
jo
queden dos minuts eh
després la rebella
per acabar
no
farem un petard d'un punt
i ara tirarem un petard d'aquests
que has portat
bueno
a vosaltres
no heu donat compte
dels temes que estem aquí parlant
que és que veig
que són temes reals
que preocupen a la gent
que crec que són d'una importància fonamental
i clar
tu la sensació
almenys
jo la sensació que tinc
és que la classe política en general
tot això
vol dir que ells viuen en un altre món
totes aquestes coses
jo tampoc m'ho crec
mira
no
jo cada vegada
la llei de la dependència
que s'aprovarà al Parlament
a veure
ni és tot tan negre
ni tan pesimista
jo penso que tampoc és tot tan negre
ni tan pesimista
no podem dir que estem igual
que fa 20 anys
no però es fan coses
se fan coses
que costa
és veritat
costa massa
costa molt
sí
costa massa
a veure
és que hi ha coses que arriben
i que és més fàcil
inaugurar la façana marítima
que un centre de dia
doncs sí
no sé què vols que et digui
segurament que el cos seria inferior
però m'ho vull referir
que a banda d'això
nosaltres hem de ser com més positius
s'han fet coses
tenim centres nous
jo suposo que anirem fent
els centres de
per el que parlem de sanitat
ara que parlem una mica de benestar
i aquestes coses
que s'anirà arribant
a la gent
i que hem d'anar insistint
la població
el votant
ha d'anar insistint
en aquests temes
i no podem anar
només cada 4 anys
a votar
i estar durant 4 anys
no dir res
probablement
la part de culpa
també sigui nostra
de no insistir
a veure
no vull dir que la respondent
de no exigir
que els són els crítics
hem d'exigir
una crítica positiva
perquè no sempre ha de ser negativa
sinó de dir
a veure
vau dir que faríeu això
i si vau dir que havíeu de fer
10 centres
n'heu fet 5
per què n'heu fet només 5
és que a lo millor
si m'ho expliquen
fins i tot ho puc entendre
a lo millor dic
no?
però a lo millor m'ho expliquen
i els dic
doncs no
l'heu pifiat
jo penso que la societat
hem d'exigir més
els propis polítics
i no crec que tots els polítics
passin d'aquests temes
jo penso que no
igual equivocadament
no se pot dir mai
tots ni tothom
20 segons
jo que us volia fer
ah, mirant de Rebella?
sí, us volia fer un comiat
tendre, bonic, emocionat
mostrar-vos tot el meu efecte
i el d'aquesta casa
i no em dóna temps
ho sento
em guardaré el discurs
per un altre dia
Anna Aixús
Rosa Cinta
moltíssimes gràcies
sincerament
i bon estiu
són les 10 del matí
moltes gràcies