Jordi Tinyena, molt bon dia.
Benvingut. La setmana passada vam fer pont de punt de lectura també.
Vam fer un pont molt bo.
Molt bo. És a dir, que a tu aquesta proposta
que canviïn i posin els dies de festa a les puntes
a divendres o dilluns, no...
Condemnat a galeres, l'hoguet.
Fins que no canviï d'opinió.
Per sempre. Els ponts, sí.
Clar que sí. No em direu ara que la productivitat
de tot un any de feina d'aquest país
se'n depèn que hi hagi quatre ponts.
Mira, ja estic veient com s'està creant el teu club de fans directament.
Mira, mira com es mobilitzant.
De totes maneres, Jordi, una cosa sí que hauríem de reconèixer.
Potser administrar-ho al llarg de l'any.
Perquè de setembre a desembre, escolta, massa festa o no?
No, no, no. Mai és massa festa.
Efectivament.
És el nostre heroi, eh?
No, la feina és un càstig.
És a dir, jo no hi crec, però fins i tot pels creients,
la feina, igual que paríem dolor, és un càstig.
És el resultat d'un pecat.
Per tant, ho hem d'entendre així, és un càstig.
Treballem perquè ens vam portar malament.
És a dir, és una maledicció bíblica.
És que ja ho van dir, que guanyaràs el pa amb la suor del teu front.
Efectivament, és un càstig.
Una altra cosa és el fet de desplegar les teves capacitats,
que naturalment això aporta treball també,
però aquest no està subjecte a horaris,
ni a vendre'l, ni a comprar-lo, ni a res d'això.
El treball com a tal és una necessitat,
però hauríem d'atendir,
i als països més avançats hem d'atendir
això que n'hem dit la societat del benestar
i que a poc a poc anem desmuntant,
tot sigui dit de passada,
doncs hauríem d'atendir a treballar menys i a guanyar més.
Tu que tens memòria,
recordes fa molts anys que deien que l'any 2000
les jornades laborals serien de 4 o 5 hores
i la resta del temps no la dedicaríem en lliure.
Si es deia a la dècada dels 80, eh?
Sí, sí, no cal anar més lluny.
França no fa massa a aprovar la jornada a 35 hores,
que sembla que va enrere ja,
però l'ha aprovat.
Sí, per ara es veu que la cosa va inversar.
Però bé, la voluntat era aquesta,
no dir, escolteu,
és que treballem per ser més feliços,
per tenir més temps lliure,
per poder dedicar-lo a la família
i a els gustos de cadascun.
A la lectura, que d'això es tracta.
Però ara, en canvi,
les tendències d'aquestes altres vegades liberals,
que de totes maneres són fórmules molt velles,
el liberalisme és molt antic,
doncs sembla que no, no,
hem de ser competitius perquè si no se'n van a Xina
i no sé com més.
I sempre la por aquesta
que si no el capital s'anirà
i que si no l'empresa s'anirà
i que si tancarà...
És com una mena de xantatge constant emocional,
no?
Permanent, permanent.
Els consumidors,
que són més consumidors que ciutadans.
Bé, és el caciquisme,
permeteu-me l'accés,
però és el caciquisme del segle XXI.
Abans el senyor s'anava a la plaça,
el plaça i tu treballes i tu no.
i tu no perquè és per això.
I tu sí que treballes.
I ara és el mateix, no?
Ara ve una multinacional i diu
no, no, si no em regaleu el terreny,
si no m'eximiu de no sé quants impostos,
si els treballadors no estan disposats
de treballar per la meitat,
me'n vaig a la Xina.
Doncs escolta tu,
bon ben iberca nova.
Clar.
Mira, la periodista Rosa Montero
llegia una vegada en una columna
que deia,
ho dien,
perquè clar, la frase no és nostra,
i això s'ha de dir,
deia que,
no sé si era Rosa Montero
o Mareuja Torres,
però no estan en aquesta línia,
i deien que la societat ja no és tal,
sinó que és un gran centre comercial
i els ciutadans no som ciutadans
sinó consumidors.
Bé, no s'equivocen.
No massa.
Bona part, eh?
La cosa va per aquí.
Estem optimistes avui, eh?
Jo sempre estic optimista.
Festa, sí.
Ponsa, sí.
Jornades laborals cada cop més reduïdes.
Sumiem per una estona.
Sí, salvem el que podem.
I tant que sí.
Salvem el que podem.
Salvem la literatura i la memòria,
que d'això en volem parlar,
al punt de lectura,
amb un nom propi,
Maria Mercè Marçal,
molt relacionada a les lletres catalanes,
una dona que ens va deixar molt jove
a causa d'una malaltia,
i que justament aquest 14 de desembre
té un cert protagonisme.
Sí, avui s'inaugura a Sabadell
la fundació que porta el nom de la poetessa,
Maria Mercè Marçal.
Bé, aprofitant aquest motiu,
no n'hem parlat mai aquí encara.
Nosaltres parlem poc de poetessa,
és veritat, de tant en tant no més.
Serà per la cosa personal, no?
És fer la cosa personal, sí.
Avui toca una poetessa, de totes maneres,
que va escriure una gran novel·la.
Quina novel·la va escriure?
També, La passió de René Vivian,
que és una novel·la, després en parlarem,
però per alguns l'han considerat
una de les millors novel·les
de l'última dècada del segle XX.
A veure, pistes, poetessa,
segur que moltes, sobretot de vostès,
recorden cançons que interpretava la Marina Rossell,
com ara Sóc una dona,
o Les arbaquines de l'amor,
que també eren dos poemes
que va versionar, en aquest cas,
la Marina Rossell,
i eren poemes de la Maria Mercè Marsal.
Sí, no només la Marina Rossell,
també la Maria del Marbonet,
també el Ramon Montaner,
la Teresa Raúll,
en fi, una bona colla dels cantautors
dels anys 70
van musicar poemes de la Maria Mercè Marsal.
La Maria Mercè Marsal va morir ara fa uns 8 anys,
aproximadament.
98.
Molt jove.
Molt jove, sí,
sense arribar als 50.
Però ja també,
ja tenia una presència en el món literari.
Sí,
ella havia començat,
de fet,
és una dona que,
jo,
ja sé que són dones molt diferents,
amb vesties molt diferents,
però,
a mi em recorda,
quan parlo de la Maria Mercè Marsal,
em recorda molt també la Montserrat Roig,
és a dir,
el perfil de dona
que és activa en tots els fronts,
d'una banda...
I tot la fasonomia,
no?
Físicament,
d'un aire.
I d'estar present en tots els fronts,
perquè són dones que han estat presents
en el front polític,
la Montserrat Roig en el PSUC,
la Maria Mercè Marsal en el PSAN,
el Partit Socialista de Lliberament Nacional,
després,
en el front feminista
i dels drets de les dones,
també han estat presents,
i,
naturalment,
en el front de la literatura i de la cultura,
perquè,
abans de començar a escriure,
la Maria Mercè Marsal va participar
juntament amb el seu home,
això devia ser l'any 75 o 76,
va participar en la creació
dels llibres del mall.
Clar,
això avui no vol dir res,
però si llegeixo la gent
que va passar pels llibres del mall
voldrà dir molt.
Mireu,
i va passar,
llavors eren molt joves,
Miquel de Palol,
avui considerat un dels millors poetes
en llengua catalana,
el xebrer buru de sala,
autor de sala i traduccions literàries,
i una de les plomes habituals
dels diaris,
i després editors ben coneguts
com l'Àlex Susana
o com el Miquel Alzueta
que continua al front d'Editorial Columna,
per exemple.
A més,
van ser ells també,
els llibres del mall,
qui van traduir
Les flors del mall
de Rodeler
i qui va posar
a l'abast de tothom
i el va llençar d'alguna manera
Miquel Martí Pol,
que llavors era un autèntic desconegut.
Clar,
estem parlant d'un nom vinculat
al món literari més actiu
de la literatura catalana
més contemporània,
no?
I més combatiu,
és a dir,
aquesta actitud
i aquesta activitat
en relació a la cultura
en català
va en paral·lel
a la seva actitud
catalanista en la vida
que posats a participar
en política
a les prostimeries
del franquisme
ho fa amb un partit
independentista
com era el PSAN.
Del qual,
per cert,
arriba a ser membre
del comitè superior,
no sé com es deia així.
Amb una militància
molt i molt activa.
Home,
tan activa
que es va presentar
a les primeres eleccions,
l'any 77,
el 1977,
del 79,
a les eleccions del 79,
es va presentar a les llistes
del passant
per la circunscripció
de Lleida.
Militància política
important
i militància literària
absoluta.
Absoluta, sí.
Va començar a escriure
jove també
perquè
em sembla que
a veure,
si ho tinc
la dada per aquí,
l'any 76,
la IES
nascuda
al 52,
era realment
molt jove,
va guanyar
el Premi
Carles Riba
de Poesia
amb un llibre
titulat
Cau de Llunes.
Clar,
el Carles Riba
de Poesia
era i és
el premi més important
de la poesia catalana,
es premiava
una persona
molt,
molt,
molt jove.
Poesia,
ja parlarem
de la novel·la
que em penso
que és on vols
posar l'accent,
i assagista,
traductora
de grans autores,
grans dones
de la literatura,
des de
Colette,
Llorzenar,
algunes russes
també.
També,
també.
segurament aquestes,
almenys algunes d'aquestes,
la Llorzenar,
per exemple,
s'haurien acabat traduint
també.
Tard o d'hora,
però vaja.
El que passa és que,
esclar,
es tradueixen aviat
perquè ella té una voluntat
de donar protagonisme
a la literatura
feta per dones.
Aquest és un dels fronts.
Jo recordo una entrevista
de la Maria Marcela Marçal
quan va ser
quan va ser
la protagonista
d'allò de l'escriptor
del mes,
que va fer la Generalitat
de Catalunya
fa bastants anys.
Jo estava bé,
perquè anava amb un banc
per Catalunya,
no?
Vaja,
no sé si estava bé,
no?
Tu que ets escriptor,
tu em diràs
si estava bé o no,
jo no...
Jo vaig arribar tard,
jo vaig començar a escriure
molt tard.
A tu no et van fer
fer bolus.
Per exemple,
mira,
quan la Maria Marcela Marçal
va ser
escriptora del mes,
això devia ser l'any,
jo me'n recordo molt bé
per una circumstància personal,
devia ser l'any
80...
94.
Devia ser l'any 94
quan va ser ella
escriptora del mes.
i és perquè
ella acabava de guanyar
el premi
Carles Amany
de novel·la
amb la passió
de René Vivian,
amb aquesta novel·la.
I jo havia quedat finalista
del mateix premi,
amb Mort a Menorca.
Això me'n recordo
d'aquesta circumstància
que va venir.
Clar,
per mi era la primera novel·la,
per ella també,
només que ella feia 20 anys
que escrivia poesia
i jo havia fet altres coses
d'adaptacions de classes.
Poesia, no?
No poesia, no,
ni novel·la tampoc.
Per tant,
jo vaig començar molt tard,
però quan va ser protagonista
de l'escriptora del mes,
recordo una de les entrevistes
que li van fer
i llavors ella deia
que sempre li preguntaven
allò que era
i no li preguntaven mai
allò que no era.
I llavors el periodista
li diu
doncs què no ets?
I va dir
jo no sóc un home.
Que esclar,
és una broma,
no és una broma,
perquè ella tenia un poema
que sóc una dona,
que era un poema
d'afirmació
de la condició femenina
i amb la...
No voldré ser mai
capità general
i coses d'aquella
molt militant
aquella cançó també.
Era molt militant,
efectivament.
Doncs amb aquesta militància
és amb la que
ella es llença també
a traduir sempre dones,
sempre literatura de dones.
Home,
de fet,
aquesta novel·la
que esmentaves
que ens ocupa
la passió segonsa
René Vivian
és una novel·la
que parla d'una dona.
Que parla d'una dona,
d'una escriptora.
D'una escriptora
i una escriptora més lesbiana.
Sí.
Vull dir que
tots aquells elements
que es podien identificar
amb aquesta militància femenina
i feminista
de l'època
estan en aquesta novel·la.
Sí.
Ella n'havia parlat
ja,
la Maria Mercè Marçal,
sobre la condició lesbiana,
va parlar
segurament abans que ningú altre,
amb una certa normalitat.
Sí,
perquè ara ho veiem molt normal,
però fa 20 anys no.
Ara tampoc no es veu massa normal.
Ah,
tampoc.
Home,
jo crec que molta gent
no ho veu massa normal,
però en tot cas,
avui se'n parla,
avui hi ha una llei
de parelles de fet
que permet que...
Com a mínim,
hi ha un marc legal
que permet que les persones
puguin desenvolupar-se
amb llibertat.
Sí,
la homosexualitat femenina,
el seu sortir a l'aparador,
el sortir de l'armari,
popularment,
ha estat posterior
que el de la homosexualitat masculina.
Això és evident.
Doncs bé,
la Maria Mercè Marçal
en parlava,
estem parlant de finals dels 90,
per tant,
fa bastants anys,
avançant-se bastant.
I efectivament,
el protagonista
de la novel·la
és una escriptora
lesbiana
enamorada
d'una dona
al París
del començament
del segle XX.
Jo no l'he llegit,
aquesta novel·la,
però mirant informacions,
allò típic d'internet,
comparant
no només la temàtica
d'una banda,
que anem parlant,
però sobretot la capacitat
d'estructurar
una novel·la,
el llenguatge,
la manera
d'escriure,
d'afrontar la narració,
la comparant
amb Virginia Woolf,
per exemple.
No sé si és allò
que es fa moltes vegades
a les enciclopèdies
o realment
es pot buscar
un cert paral·lelisme
entre altres dones
d'altres cultures.
quan es busques
sempre es troba.
Jo sempre dic
que allò que no es troba
és allò que no es busques.
Però sempre trobes
alguna similitat.
Quan busques
sempre trobes allò que vols.
Doncs ens agrada més
que expliquis el teu punt
de vista,
que tu sí que l'has llegit.
Sobretot allò
que fa referència
al que un prefereix trobar.
M'entens?
Llavors,
amb els llibres
és molt fàcil,
com que la majoria
de les coses
són opinables,
qualsevol crític
pot portar
la lectura
al seu terreny,
a aquell terreny
que li agrada.
La passió
de René Vivian
és de fet
l'única novel·la
de la Maria Mercè Marçal,
l'últim llibre
que va publicar
i que va escriure
i a més a més
un llibre
multipremiat,
amb els millors
i més importants premis
que s'han donat mai
a la novel·la.
Ja he dit
que va guanyar
el 94
el Carlemany,
que va ser
quan el cos
va donar a conèixer.
Però després
li va seguir
el Premi de la Crítica.
Esclar,
el Carlemany
implica la publicació
de la novel·la,
ja no pot haver-hi
cap altre premi
que sigui d'aquest estil.
Per tant,
tots els altres premis
que va rebre
són de caràcter honorífic
a llibres publicats.
Entre ells,
el Premi de la Crítica
del 95,
l'any en què es va sortir,
el Joan Creixells,
el de la Crítica
de Serra d'Or
i fins i tot
el Prudència Bertrana
en aquells anys
que el Prudència Bertrana
estava fet
per votació popular.
Ah, sí, sí, sí.
Va haver-hi un parèntesi
uns anys
que el feia un jurat,
ara torna a fer un jurat,
però al mig
hi va haver-hi uns anys
en què el Prudència Bertrana
no premiava
una novel·la inèdita,
sinó que premiava
un llibre publicat.
Allò com el Premi Llibreter,
no?
Sí, sí, sí.
No, bueno, sí.
El sistema,
el que passa és que...
Novel·la editada, publicada...
Sí, una novel·la editada
i era la gent
la que votava
i decidia
quina novel·la
li semblava
la més destacada de l'any.
Doncs bé,
La passió de René Vivian
va ser una novel·la
d'aquestes, no?
És una novel·la
que no és amable de llegir,
no és una novel·la
que tingui una peripècia aventurera
que de seguida
t'atrapi i que et porti.
No és una novel·la així.
És una novel·la...
Molt optimista,
molt interna.
Sí, efectivament.
Molt complexa
de construcció
perquè és a base
de moltes cartes,
de documents
que es cruzen
suposadament
els personatges,
de pensaments
i de reflexions
de la mateixa
René Vivian.
Per tant,
no és una novel·la
d'aquest estil, no?
I jo crec que és
una novel·la difícil.
Allò com les novel·les
de Colette, per exemple,
que ella traduï
en aquesta línia una mica.
És una novel·la difícil
d'escriure, sí.
Ara, és una novel·la
que una vegada
un fa l'esforç
intel·lectual
d'acostar-s'hi
i resulta molt satisfet.
Però, curiosament,
la poesia
de Maria Mercè Marçal
i no només
pels temes musicals
que deia Mare,
sinó per altres
moltes poesies,
és una poesia
molt assequible,
molt directa
i molt clara.
Sí, sí.
És un contrast molt gran
perquè, efectivament,
la poesia
de la Maria Mercè Marçal
és una poesia
molt clara,
com tu dius,
d'una lectura ràpida
sobre temes
que interessen.
Molts són temes
directament femenins
i d'altres
són vistos
des d'una perspectiva
sempre femenina,
tot i que siguin temes
com la solitud,
l'amor o l'amor.
Però, sí que és una novel·la,
una poesia
de comprensió
ràpida i immediata.
En canvi,
la novel·la no.
És una altra...
Sí.
Va ser l'única novel·la.
És l'única novel·la
perquè havia escrit abans
alguna narració
curta
amb un llibre
col·lectiu,
un llibre
que es deia
Barsal Dones.
jugant amb aquestes coses.
Barsal Dones
és una narració
que es deia
Viratges
Reminiscències.
Però, vaja,
novel·la, novel·la
és la passió.
Va tenir relació
amb algunes escriptores
d'aquí del Camp de Tarragona
a través del seminari
Paraula de Dona
que va sorgir
a través de la universitat.
Em sona, eh?
No sé si parlo amb certesa.
És que no recordo exactament
si els seminaris
aquests
del Paraula de Dona
van néixer
en aquell moment.
En tot cas,
la figura
de la Maria Barsal
Estava present, oi?
I és una figura
present sempre
dintre
de les activitats
lligades a la literatura
i Dona.
Això segur.
Corre el perill
de ser oblidada
com altres
autors
o autores
d'aquest país?
D'aquest i de tots.
D'aquest i de tots.
No, però tu saps tu
que uns més
que d'altres.
Sí.
Per moltes raons.
A veure,
jo crec que dintre
del món de la literatura
hi ha un consens absolut
sobre el valor literari
de la poesia
i de la novel·la
de la Marçal.
I per tant,
en aquest sentit
no crec que sigui oblidada.
Ara,
segur,
segur,
segur,
segur que efectes
de projecció
de l'obra
públicament
doncs
ha desaparegut.
Pràcticament ha desaparegut.
De fet,
la novel·la
encara es deu trobar
però s'ha de demanar
i els llibres de poesia
per suposat.
I a més a més
no ha estat traduïda.
Ha estat una dona
que no ha estat traduïda
fora del català.
Bueno,
li han traduït alguna cosa
però...
Però poca cosa.
Molt poqueta cosa.
Va escriure algun llibre infantil
també
i algun llibre d'assaig
i de crítica.
Ella era catedràtica
d'ensenyament secundari
i de batxillerat
de català
tot i que havia estudiat
clàssiques.
I avui dius
que es presenta
o s'inaugura
la fundació
dedicada
a l'autorat.
Sí,
dedicada
a això,
doncs mira,
era un dia adient
per parlant-la
només falta
qualsevol dia
és bo
com tu deies
però bé,
ho has fet coincidir
amb aquesta data
i està molt bé.
Jordi,
gràcies.
Suposo que continuaràs
amb nosaltres
dijous vinent
com dèiem
hi haurà
un programa especial
del matí.
Si ens veiem
ens veurem
després
de festes.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
Adéu-siau.
Adéu-siau.