Fins demà!
Que és una setmana on de semivacances, podríem dir, però tot i així nosaltres no renunciem a aquest temps dedicat a la sanitat.
Saludem el director gerent de la xarxa, el doctor Joan Mariat Zerà.
Hola, què tal? Molt bon dia.
No hem fet vacances, eh?
No, però això és un ritme una mica més tranquil, la Setmana Santa.
Però a Tarragona s'ha de disfrutar la Setmana Santa.
La Setmana Santa a Tarragona és tot un espectacle.
I els nasarenos ahir la nit pel carrer Major i per allà.
Allò és un espectacle d'aquests que són gràcies a la ciutadania de Tarragona, no?
O sigui, la gent de Tarragona jo crec que té aquest coratge que fa grans les coses de la ciutat, com a moltes, no?
Ara amb el Màstic, per exemple, 4-1 del diumenge, es veu que és en directe, eh?
Sí, sí, sí, sí. Està actualitzada la informació.
Però la Setmana Santa és molt gran, la Setmana Santa a Tarragona és molt maca.
I val la pena viure-la, ja hi ha molts dies per sortir.
I a més vagis on vulguis, està ple de gent aquests dies.
Està ple, i a banda del tema de la Setmana Santa, que òbviament és una manifestació que plega moltes persones,
aviam, no ens podem queixar el temps en aquesta època de l'any, aquesta primavera.
Fantàstic, fantàstic.
En fi, que val la pena crear un ambient agradable, perquè el tema que parlem avui és un tema, podríem dir, preocupant,
perquè és un tema que afecta moltes persones, però primer saludem la doctora N'Jasi Molins.
N'Jasi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda, gràcies per acompanyar-nos.
Ella és del Servei de Rehabilitació de la xarxa.
Home, dic que cal crear un escenari perquè el tema que tractem avui és un tema preocupant
en el sentit que és una malaltia crònica, estem parlant del Parkinson.
Ahir es va commemorar el Dia Internacional.
és un dia d'aquells en què entitats i tot el que és la comunitat sanitària, podríem dir,
posen èmfasi en cridar l'atenció sobre la societat de les persones que pateixen Parkinson,
perquè la seva vida no és fàcil, precisament perquè té una incidència relativament important
dins de la societat i perquè hem descobert, finalment, que no és una malaltia que només afecti
a persones grans, sinó que afecta a persones que estan en plena maduresa en el seu moment
de vida familiar, laboral, personal, i també els afecta aquesta malaltia.
Sí, la malaltia de Parkinson està dins d'aquest gran grup de malalties neurodegeneratives
que en diem, que el seu, la seva, qui ho provoca, sembla ser cada cop més,
com a mínim que hi ha un gran component genètic, llavors ja hi ha gairebé sis locus
que estan identificats, que hi tenen relació.
No sabem si realment aquesta és la causa o és que aquesta composició genètica facilita
que un agent extern actui amb més facilitat, que també és molt probable, no necessàriament
que sigui genètic, sinó que genera una certa debilitat que un agent extern provoqui
aquesta destrucció, perquè el que es dona és una destrucció de cèl·lules que són les que
produeixen un neurotransmissor, que és la dopamina, que és un líquid químic
que fa, com vostès saben, les neurones, el sistema nerviós, entre una neurona i un altre
es comunica per una química, que és una química que produeix un canvi elèctric,
que produeix una transformació elèctrica a la membrana.
Aquests transmissors, en uns llocs són d'una manera, a les plaques motores d'una manera,
i en el sistema nerviós central n'hi ha un tipus de producte químic que es diu dopamina,
per això moltes vegades quan parlem de substàncies estimulants i drogues, etc.,
que afecten el sistema nerviós central i que donen aquestes al·lucinacions
i que substitueixen, és perquè interactuen amb els receptors
i interactuen amb les pròpies substàncies químiques que fan la transmissió
en el sistema nerviós.
Molt bé, la destrucció d'aquestes cèl·lules, manca d'aquestes cèl·lules,
provoca una malaltia que evidentment no és localitzable,
com que actua dins l'ordinador, dins el servidor,
no és que agafi només un dit d'una mà, sinó que agafa tot l'organisme
i té manifestacions molt plurals dins el sistema musculo estilètic general de la persona
i també amb altres qüestions com són, per exemple,
temes psicològics i psiquiàtrics d'aquesta persona.
Al final, també evoluciona cap a processos de tipus psiquiàtric
d'aquesta mateixa persona amb deterior.
Quin és el gran problema?
Doncs perquè estem parlant d'una malaltia a conseqüència de tegit mort,
tegit destruït.
És crònica, és degenerativa, no té cura, progressiva...
progressiva, no té cura, de moment?
No té cura, no.
En aquest moment, l'únic tractament que coneixem, i és molt antic,
és de l'inici dels tractaments, és la levodopa, és el més efectiu,
després hi ha variants de la levodopa, però que té un gran problema.
És efectiu, sobretot al començament,
a l'instant, a les primeres dosis és molt efectiu,
a poc a poc en el temps va perdent la seva eficàcia,
i al damunt, fins i tot, avui hi ha estudis que diuen
que a llarg termini gent que porta molts anys amb aquest tractament
acaben tenint conseqüències neuropsiquiàtriques greus
i trastorns del comportament,
i algunes distonies, per exemple,
que aquelles rigides s'hi afegeix moviments involuntaris
de la pròpia persona.
No entrarem, que és un tema molt complex,
ja en parlarem un altre dia,
però en tot cas apuntar que sembla que les persones
que pateixen aquesta malaltia, els familiars,
i altres que puguin ser d'aquest caràcter neurodegeneratiu
tenen molta esperança en tot el tema de les cèl·lules mare.
Sí, però...
I reclamen la legislació i l'investigació,
perquè diuen que aquí sembla que començarem a veure la llum.
Sí, però en les neurodegeneratives,
és, per exemple, segurament avançarem molt més ràpid,
això espero, confio jo en la ciència amb això.
Era un petit parèntesi que obria,
perquè el tema entenc que és molt ampli i és molt important.
És molt encertada la pregunta, com quasi sempre,
perquè hi ha cases professionals de la salut...
Però el títol no m'ho donaran,
el títol no m'ho donaran, afortunadament pels possibles pacients.
No ho sé, però ja és admirable la capacitat que té
de resituar i veure-ho.
Però nosaltres confiem molt en les cèl·lules mare
en coses que seran més fàcils, no?
Per exemple, el fetge.
Per exemple, el cor.
Jo crec que amb no masses anys, confio, eh?
Un títol molt fàcilment abordable per arribar-hi,
que són un títol molt igual tot, ell.
No hi ha cèl·lules musculars en el cor
que siguin diferents a la del costat,
sinó que són molt iguals totes.
O l'hepatocit, que per molt complicat que sigui,
el títol hepàtic és tot uniforme.
Hi ha petites qüestions diferencials, però és molt uniforme.
O bé el pàncreas amb les cèl·lules pancreàtiques,
que són les que fan la insulina, el glucagon,
per tot el tema de la diabetes.
O sigui, reconstruir una cèl·lula
en un espai on totes són iguals,
perquè quan una cèl·lula mare...
O sigui, una cèl·lula mare és com una cèl·lula
que té tots els planos,
però no s'ha especialitzat en res concret, no?
Què fa que s'especialitzi en alguna cosa concret?
I aquells planos només transformin en aquella cèl·lula
en una casa i no en un gratacels.
Ho fa l'entorn.
No sabem exactament quins components de l'entorn,
però sí que sabem què és l'entorn.
Per tant, una cèl·lula mare posada al mig del fetge
se transformarà en una cèl·lula hepàtica.
Si totes les cèl·lules que té al costat són hepàtiques,
és molt més probable que amb molta més facilitat
aquesta cèl·lula hepàtica es transformi,
aquesta cèl·lula mare es transformi en una cèl·lula hepàtica
i amb una certa, entre cometes, facilitat.
Això en el cor per l'infart, en el pàncreas per el pàncreas,
són molt uniformes tots
i tenim grans expectatives amb aquesta millora.
Què ens passa amb el sistema nervió central?
Que, escolti, cada cèl·lula és un món.
És un misteri, no?
I hi ha tantíssima variabilitat
de nombre de cèl·lules
i fins i tot en la mateixa trama,
el mateix matxembrat,
dit d'aquesta manera,
que conforma la trama
immensa i meravellosa d'aquest univers
que és el cervell i el sistema nervió central,
és tan avigarrat
i tan complexa
on dins d'un mateix espai
hi ha 5, 6, 7
fórmules diferents de tipus de cèl·lules
que s'agrupen en formes diferents.
Clar, això donarà
una dificultat molt gran
i afegida
sobretot en el cervell
perquè la cèl·lula mare
pugui saber què ha de fer
i com s'ha de transformar
i com s'ha de reconstruir.
Si anem, per exemple,
a la mèdula espinal
que hi ha una lesió motora
on totes són motores,
allà encara tindrem
probablement dins de les malalties
nervioses, neurodegeneratives,
col·locades en aquells espais,
més facilitat perquè en aquell entorn
només hi ha aquell tipus de cèl·lules.
Però el cervell,
probablement, avui,
per el que nosaltres sabem,
serà de les finals
en aquest tipus de tractament.
Estem abocats avui per avui
a anar a la química,
a seguir trobant instruments químics
pal·liatius
d'aquesta mancança
de substàncies químiques,
que és la dopamina,
i estem necessitats
tremendament
de tot l'entorn que no és químic,
que és la rehabilitació,
la fisioteràpia,
la teràpia ocupacional,
com acompanyar
amb aquestes persones,
els malalts i el seu entorn,
en aquest procés,
que és un procés complicat.
Jo voldria, en aquest cas,
a més a més,
era intencionat
portar avui
a la rehabilitació
en aquest espai
i parlar d'aquesta malaltia,
perquè moltes vegades
la rehabilitació,
en general,
en el seu conjunt,
aquesta és una discussió històrica,
sempre es parla de,
o es pensa en la rehabilitació
com una,
diguem-ne,
darrere de la traumatologia,
dels accidents,
una cama,
un futbolista,
la rehabilitació.
Clar,
això és veritat
i és així,
però la rehabilitació
és una especialitat mèdica,
no és quirúrgica.
I com a especialitat mèdica
del gran ventall
de malalties,
hi ha l'infart de miocardi,
que no té res a veure
amb la cirurgia,
ni amb la traumatologia,
i necessita com recuperar-se,
hi ha, evidentment,
la cama trencada,
i tot el gran món
d'altres malalties mèdiques,
neurològiques,
com és aquest cas,
que qui ha de fer l'acompanyament
i el tractament
és la rehabilitació
i la fisioterapia.
Doncs parlem de què pot fer
la rehabilitació
per un malalt
o malalt de Parkinson,
ja sí.
Ja em pensava
que no em deixaria parlar,
ara és el teu moment.
Mira, jo soc bastant optimista,
sempre,
perquè si no,
no podria treballar
del que treballo,
no?
Aleshores,
feia estona
que tenia ganes
de posar el meu granet d'arena,
no?
I tant.
Aixeques la mà
i ràpidament
et donem la paraula,
eh?
Una mica d'esperança.
Jo he parlat molt
perquè com que a ella
li agrada molt xerrar,
si la deixes començar
ja no xerra ningú.
Ens hem juntat
tres bons, doncs, avui, eh?
I tant, i tant.
Bé, llavors,
primer de tot,
se n'ha parlat una mica,
però a mi m'agradaria
des d'aquest fòrum,
doncs,
saludar els acompanyants,
els cuidadors
d'aquests malalts,
eh?
Perquè, vull dir,
tant pateix,
per dir d'alguna manera,
el pacient
com el cuidador principal,
sobretot,
que té una càrrega
molt important.
Llavors, això,
penso que segurament...
Poc reconeguda.
Poc reconeguda
i que segurament
hi ha algun oient
que ens deu estar sentint
i llavors, doncs,
jo,
tota la meva simpatia
vers ell, no?
Això, per una banda,
perquè el seu paper
és importantíssim
i, per l'altra banda,
doncs,
la miqueta del meu granet d'arena
és que,
tot i que el cervell
és una cosa molt complicada
i molt apassionant,
per l'altra banda,
sempre tenim moltes més capacitats
de les que realment
utilitzem el dia a dia.
Llavors,
hi ha moltes coses
que es fan de manera automàtica.
Per exemple,
quan caminem,
doncs,
anem balançant els braços
i no pensem
anem a balançar els braços
perquè, a més a més,
si t'hi fixes,
llavors ho fas malament.
És igual a aquells 100 peus
que li van preguntar
a veure com ho feia
per coordinar els seus 100 peus
i quan es va posar a pensar...
Li van buscar la ruïna
amb la pregunta, no?
Exacte,
ja va ser incapaç
de poder donar un pas, no?
Doncs això és així.
Afortunadament,
hi ha molts mecanismes
i coses que van automàtiques,
que els hem après de petitets
i ja no cal ni que pensem, no?
Llavors, per exemple,
pujarem una escala,
doncs,
fem primer una cama,
després l'altra i tot això.
Llavors,
precisament,
aquí és on falla el Parkinson.
Tot aquest automatisme
que són uns nuclis en el cervell
són allà on hi ha l'afectació,
com deia el doctor Atzerà,
i aquests neurotransmissors
no fan bé el seu paper
i, en mica en mica,
per una banda,
coneix la gent,
coneix que el Parkinson
són aquells menys de tremolors,
però,
a vegades més seriós
és l'altre extrem,
quan hi ha immobilitat.
Normalment,
va disminuint progressivament
el balanceig als braços,
els passos cada vegada
són més petitets, etcètera.
Parlem també de dificultats
per deglutir,
per menjar,
per fer les coses
més quotidianes,
és a dir,
que no ens quedem només
amb la imatge de la tremolor.
Això mateix,
vull dir,
a la llarga hi ha problemes
de deglutió
i de la parla i tal,
però jo el que volia dir
és que,
afortunadament,
això és una cosa molt lenta,
aquest procés
pot passar en 20 anys,
hi ha casos de tot,
naturalment,
però que una persona
que li digui
que no estic en avui
al Parkinson
no pensi que demà
ja estarà absolutament invàlid.
Quins són els primers símptomes
de Parkinson?
Bé,
segurament això,
que potser aquella persona
té dificultats
a l'hora de caminar,
que a vegades
s'enganxa una mica
als peus de terra
i coses d'aquest tipus,
i llavors
un trastorn
que fa que faci la consulta,
que probablement
ja fa temps
que ho porta
i llavors
a partir d'aquí
és on es fa el diagnòstic.
Imagino que si tens
algun petit símptoma
així ho minimitzes,
no li dones importància,
i es van acumulant
tota una sèrie de coses
i no vas pensant
que pots tenir
aquesta malaltia.
Parlant
que afecta persones
relativament joves,
no com abans
que es pensava
que només eren coses
de persones grans,
no?
A partir del mitjà
d'edat,
més o menys,
però llavors
com que el procés
és més lent,
doncs els canvis
importants,
perquè hi ha diversos estadis,
doncs el primer estadi
pràcticament
no es nota,
el segon,
tercer,
que és precisament
on fem rehabilitació,
i després hi ha
un estadi més terminal.
Llavors,
jo volia tornar
perquè a mi
trobo molt interessant
això,
el fet que hi haguin
uns mecanismes automàtics,
que això igual que ara
també es dona molta
importància a tot això
de la ment inconscient,
no?,
que va treballant
com els ordinadors,
no?,
que tu tens la pantalla
però allà dintre
passen unes coses.
Doncs,
la rehabilitació,
la base de la rehabilitació
és que aquests automatismes
que es perden
o cada vegada
es fan més
com si hi hagués
algun problema
en el disdur,
vaja,
es pot compensar
fent-los conscients,
o sigui,
a veure,
l'equivalència.
Jo no puc caminar
com caminava abans
per això,
aleshores,
quin és el procés
que faig a partir d'aquí?
Si jo cada vegada
faig els peços
més petitets
i cada vegada
balancejo menys els braços
de manera automàtica,
si jo me'n faig conscient
que jo ho faig així,
em puc entrenar
i llavors
ha realit això,
doncs mitjançant
unes marques al terra,
per exemple,
doncs,
obligar-se
a fer els passos
més llargs,
doncs,
compenses
de manera conscient
un mecanisme
que normalment
és inconscient
i és automàtic.
Això requereix,
perdona,
que cada cop
que jo faig una acció
que en principi
hauré de ser automàtica
m'he de concentrar molt.
Exacte.
Per tant,
requereix un esforç considerable
coses que si no tinc malaltia
són tan senzilles
com caminar
i desmarçar bona part
de la meva energia
en fer un acte
quotidià i senzill.
Mhm.
Sí.
S'ha de tenir molta força
de voluntat,
doncs, no?
A banda d'un bon instructor
o instructor al costat.
No sé si seria,
força de voluntat,
no?
Seria...
Disciplina,
com a mínim.
Jo crec que és un problema
de motivació,
bàsicament.
O sigui,
dels malalts
que estan molt afectats,
no?
Per exemple,
gent que va amb cadira
de rodes,
paraplègics,
tetraplègics i tal,
hi ha gent que se sent
molt desgraciada
i no surt de casa seva
i hi ha gent que treballa
i fa la vida normal.
Per exemple,
jo tinc en ment,
doncs,
sempre tinc alguns exemples
d'aquests,
per explicar.
Tinc,
per exemple,
un senyor
que és paraplègic
que va tenir un accident,
era paleta,
va caure de l'endami,
es va quedar,
doncs,
sempre més en cadira
de rodes.
Aquest senyor
es va traslladar,
va vi a Barcelona
i ara l'he visitat jo
al Vendrell
i diu
que ell
té moltes ganes
de viure,
que gràcies a la cadira
està millor
ara que abans.
Ara fa poc
vaig anar un dia a Barcelona
i vaig conèixer
un tetraplègic,
noi jove,
guapo,
alt,
que a més a més
està treballant
a nivell d'empreses
i coses,
està tetraplègic
i també diu
que no ho canviaria,
que és més feliç
ara que abans.
És la motivació
i el terreny personal
de que es compleixi.
Clar,
perquè a més la persona
valora més altres coses,
ho agafa de manera
diferent,
moltes vegades
la coincidència
és que les persones
portaven una vida
molt intensa,
a vegades fent més coses
de les que podem fer,
etcètera.
Però a una persona
que li han diagnosticat
a Parkinson,
quan arriba per primera vegada
a rehabilitació,
ja m'imagino
que no va amb aquest terreny,
d'entrada
deu anar
amb una gran incertesa,
amb una certa por
i buscant resposta,
sobretot, no?
Quan l'ambient
a rehabilitació
ja és un estadi
que una mica
més evolucionat
que ja fa temps,
és quan ja els símptomes
són més manifestos.
Suposo que
el més dur
és el dia
que li diagnostiquen
la malaltia,
que potser és
un, dos, tres anys abans.
El dia
que a un li diuen
tu tens un Parkinson,
tu tens unes colores
i molt pletible,
tens un càncer,
no?
Aquell dia
segurament
és un dels pitjors dies
de la vida
d'una persona,
no?
Llavors hi ha un procés
en què la persona
s'adapta,
primer,
bueno,
hi ha tots els processos,
no de negació,
després a la llarga
doncs un sap
que té allò
o no pot canviar-ho
i llavors comença
una altra etapa
en la que comences
a focalitzar
en les parts residuals
o en les capacitats
que té la persona.
Llavors,
bé,
a partir d'aquí,
o sigui,
jo he tingut de tot,
jo tinc una persona
que li falta un tros
de cama
i diu que no,
que no vol caminar
i que vol anar
amb una cadira de rodes
i per molt que facis
cap amb la cadira
de rodes
i hi ha altra gent
que estan molt,
molt afectats,
que li falten dos cames
o el que sigui
i que hi acaben caminant.
I amb pròtesi,
com sigui,
volant a la seva seva vida.
Sí, sí,
devent de les ganes
que té aquella persona.
No,
Déu-n'hi-do,
és,
aquí parlem,
generalitzem molt
el que és la feina
perquè,
òbviament,
cada persona,
doncs,
té la seva manera
de viure la malaltia.
El fet de caminar
és fonamental,
comentaves,
doncs,
posaves un exemple així
a la hora de com
rehabilitem
i mai millor dit,
doncs,
és una funció
tan senzilla
aparentment
com és caminar
i en altres aspectes
que aquesta persona
ha de rehabilitar
i recuperar
de les seves habilitats
normals,
quotidianes,
automàtiques.
Bàsicament,
la rehabilitació
sempre té dos pilars.
Per una banda,
té el pilar
del que diríem
la fisioteràpia
que són això,
exercicis,
caminar,
coses d'aquestes
i per una altra banda,
molt important,
és facilitar
totes aquelles adaptacions
per la vida quotidiana
que facin
que les coses
siguin més fàcils.
Per exemple,
si una persona
té molt tremolor
en Parkinson,
doncs,
el fet de posar
un plat
que no sigui
un plat
que patini,
que sigui un plat
que tingui una base
que s'adhereixi
sobre la taula,
doncs,
fa que aquella persona
durant molt més temps
pugui menjar sola.
Si una tassa
o un got
o té dos nances,
es pot compensar
una mica,
és més fàcil
que se't vegi
pel tremolor
el líquid
que tens
a dintre de la tassa
que tingui una nance
que si ho agafes
amb dues.
Són moltes petites coses
d'aquestes
que semblen...
I aquests tipus d'estris
existeixen, no?
Sí, sí, sí.
És allò
per facilitar la vida
d'aquestes persones.
Després, per exemple,
a nivell de la banyera,
doncs,
qualsevol tipus de persona
que té una minusvalia,
doncs,
el fet que tingui...
Sempre és millor
tenir dutxa
que banyera
perquè és més fàcil.
Després,
el fet que hi hagi
una barana,
una barra
o una gafarsa,
que hi posis
un taburet
dintre de la banyera
o de la dutxa.
A nivell del llit,
anar posant petites coses
que tampoc no les poses
totes el primer dia,
ni molt menys,
sinó que,
mica en mica,
doncs,
vas adaptant
segons la situació
d'aquesta persona.
Llavors,
aquest pilar
és tot el que
se n'ocupa
en la teràpia ocupacional,
que són les dues coses.
A l'hora de vestir-se,
si aquella persona,
doncs,
a la millor no pot
cordar-se un botó petitet,
doncs,
sí que podrà
enganxar-se
a posar els pantalons
o el que sigui,
un velcro,
per exemple.
Home,
tot allò
que no signifique
pèrdua d'autonomia,
que és tan important,
no?
Exacte.
Perquè,
l'aprendre absolutament
al 100%
d'una altra persona
emocionalment
ens pot afectar,
i molt.
Aquesta és una altra vessant,
la vessant emocional,
perquè estem parlant
que hi ha petits reptes
quotidians,
no podia caminar
amb la normalitat
a base d'aquesta motivació
i d'aquesta autodisciplina,
he aconseguit recuperar,
puc menjar sol,
puc vestir-me,
però ser el final
de la meva història,
conec com es desenvolupa
la malaltia
i ser on em portarà.
Aquesta part,
perquè emocionalment
podem viure
amb una certa qualitat
de vida,
també s'ha de treballar
des de la rehabilitació,
imagino, no?
Sí, sí.
Bé,
la persona que té...
O s'intenta,
com a mínim.
Es treballa una mica
amb el tema
de la incertesa,
no?
D'alguna manera
no saps
quan passaran les coses,
no sabem si demà
ens pot passar alguna cosa
i doncs, bueno,
ens pot atropellar
un cotxe aquí davant
de casa, no?
A vegades.
I llavors
és focalitzar més
amb els guanys,
amb les capacitats,
no pas amb les pèrdues,
tot i que les pèrdues
no es poden despreciar
i s'han d'alguna manera
elaborar, no?
Per no posar-les
en el primer pla
del protagonisme
de la malaltia,
sinó un efecte més
de la malaltia
però no és el principal, no?
Però és important
tampoc no aparcar-les, no?
És a dir,
fer veure com que no passa res,
o sigui,
perquè la gent
tenim diferents maneres
d'afrontar les coses
i aquí,
davant de qualsevol problema,
doncs,
es deprimeix molt
i això,
aquesta depressió
l'iparalitza
i per l'altra banda
hi ha gent
que fan veure
com que no passa res
i allò torna,
allò que tens aparcat allà,
doncs,
a veure,
si tu tens
una pèrdua
d'unes capacitats
o de qualsevol cosa, no?
També es pot parlar
de procés de dol
en la pèrdua
de les capacitats
pròpies?
Absolutament,
absolutament.
Té tota una sèrie
d'etapes i estadis
que s'han de seguir
per no fracassar, no?
En l'intens.
Esmentaves el cuidador,
que és molt important.
I tant.
En aquesta feina quotidiana
que es fa
des de la rehabilitació,
quin paper té
el cuidador principal?
El cuidador, a veure.
Però, d'una banda,
ha de buscar allò
el terme mig,
que a vegades és difícil,
no?
No sobreprotegir
ni abandonar, no?
Llavors, esclar,
això és una cosa
bastant complicada
perquè també depèn molt
de les dinàmiques
prèvies a la malaltia.
O sigui, això,
per exemple,
ara recordo
una companya
que conec
que a nivell
de l'esclerosi múltiple
va fer un estudi
de la càrrega
del cuidador
en pacients
amb esclerosi múltiple
i va veure
que si prèviament
aquella parella
perquè normalment
el cuidador principal
acostuma a ser
el marit o la dona.
Si prèviament
les relacions
no eren bones,
o sigui,
que teníem mal rotllo
perquè ens en tinguem,
doncs
la càrrega
del cuidador
és molt més important
perquè imaginem-nos
a nosaltres,
vull dir,
posem-nos en el lloc...
Si s'han obligat
aquella persona,
és clar.
Imaginem-nos
que hem de cuidar
un punt
que a sobre
no hi teníem
massa bon rotllo
o teníem
tot un acúmul
de ressentiments
previs acumulats.
Llavors aquí
es fa molt més difícil.
Però aquí sí que és
molt difícil
treballar aquest tema
inevitable.
Bé, no diem
que estigui en una situació
òptima,
en tot cas
es busquen
estratègies
i maneres
d'en sortir-se.
De tota manera
i arriba un punt
perquè
totes les visions
acaben
amb una realitat
que és la realitat.
I la realitat
és que aquesta
amb molts...
És una malaltia
que té
processos
intercorrents,
o sigui,
aquestes persones
justament
per tot això
tenen més facilitat
que altres
de tindre
malalties
sobretot respiratòries.
Evidentment
aquesta rigides
va afectant
i també
afecta
la musculatura
respiratòria,
la capacitat
de ventilar bé
i respirar bé
es va perdent
i la de la tos
i per tant
la possibilitat
que tinguin
malalties
intercorrents,
infeccions
intercorrents
i és
i en més
o bé
en aquest trastorn
de la deglució
fer petites
aspiracions
i infeccions
respiratòries,
etcètera.
I per tant
diem-ne
la probabilitat
que abans
d'arribar
a un estadiu
molt terminal
de la malaltia
tinguin
un procés
intercorrent
que es morin
per culpa
d'un altre procés
doncs també hi és
i segurament
és el més probable
però
si això evoluciona
en molts casos
fins a uns límits
on aquest nivell
de dependència
és molt gran
doncs acabarem
amb la necessitat
de l'internament
amb molta probabilitat
per molt cuidador informal
i molt bona
perquè arriba un moment
en què
per bona predisposícia
que hi hagi
les persones
tenen un límit
i un desgast
pot arribar
en un estadiu
d'una pràcticament
de demència
pot estar
en uns nivells
de necessitat
de mans
i d'ajuda
i de mitjans físics
per la mobilització
per la higiene
per allò
que és molt complicat
de tindre
fora d'un lloc
especialitzat
per poder-ho tindre
i molt probablement
en aquestes circumstàncies
la doble visió
d'aquest cuidador informal
passarà
a tindre
suport
de totes aquestes dependències
en un entorn
professional
residencial
i aquest cuidador
la seva visió
més important
serà
l'afectiva
no tant
la necessitat
de les mans
sinó la necessitat
de l'acompanyament
d'estar-hi
que tinguin present
de qui siguis
del carinyo
de poder estar
que creix
una vessant
tremendament important
i necessària
a totes les persones
i també
en aquestes persones
jo també voldria
aixecar bandera
amb això
i amb els professionals
que
en aquests estadius
doncs
tenen cura
d'aquestes persones
perquè també és una tasca
carinyosa
feixuga
i moltes vegades
poc agraïda
perquè aquestes persones
en molts casos
ja no estan
en situació
de transmetre
aquest agraïment
i ho has de fer
a vegades
sense que et transmetin
aquest agraïment
doncs en tot cas
per acabar jo
recordaria una
de les primeres frases
que ha dit la Jessi
de jo soc optimista
de mena
per això em dedico
a aquesta feina
si no no podria
jo crec que aquesta
la podríem
resumir una mica
perquè realment
davant d'això
les feines
es poden fer
de moltes maneres
per tant
sempre millor
fer-la
quan tens davant
persones
que estan en aquesta situació
doncs amb aquest tarannà
si no ja sí
que el drama
és absolut
és així
no hi ha dubte
jo espero
que ens torni a acompanyar
la doctora Molins
un altre dia
el camp de la rehabilitació
és amplíssim
per tant
segur que trobarem
moments
per anar repassant
totes aquelles malalties
i afeccions
que afecten
a la població
en general
i que aquí
intentem parlar
sempre
a tall de prevenció
i informació
perquè tinguem coneixement
d'allò
que no ens afecta a nosaltres
però a altres persones
però ningú
està lliure
que en un moment
o un altre
es pugui veure
relacionat
amb aquestes patologies
totes ara
moltíssimes gràcies
gràcies a vosaltres
bona setmana santa
que la gaudeixi
que sabem que és una persona
que està molt
molt vinculada
ja ho hem notat
a més a més
a l'inici del programa
que gaudeixi
i moltes gràcies
per acompanyar-nos
ja si bon dia
gràcies a vosaltres
adeu-siau
Gràcies