...
Cada dilluns a aquesta hora parlem de la Biblioteca Pública de Tarragona,
de les activitats que desenvolupen, que no són poques,
i del que li és, diguem-ne, més tradicional als llibres.
Avui ens acompanya Nabel Lambea. Bon dia, Nabel.
Bon dia.
No sé ben bé el criteri que has seguit avui per portar-nos llibres.
Estem a cavall entre les curiositats, les novetats editorials,
en fi, una mica de tot, no?
Que és el que fa que la Biblioteca sigui tan plural, no?
I que tingueu usuaris que fan una demanda tan variada, d'altra banda, no?
Sí, a veure, la idea era portar novetats editorials,
perquè ara és un moment en què hi ha moltíssima cosa, no?
Ja hem dit altres anys que ara no s'esperen per Sant Jordi, com abans,
però, clar, ja comença dos o tres mesos abans
i realment estan sortint moltes novetats editorials, no?
O sigui que la primera idea era portar novetats,
però entre les novetats que vaig començar a mirar,
vaig descobrir una que em va fer pensar en una secció de la Biblioteca
que crec que no hem comentat mai, o jo almenys no havia comentat mai,
i, a més a més, també tenia relació amb una altra novetat editorial
que sí que havia comprat i que volia comentar, no?
Llavors, he decidit parlar d'aquesta secció.
Aquest primer llibre que tens damunt la taula, que a més el tens,
jo només veure el que t'he dit,
ai, Anabel, que bonic, jo el vull aquest llibre.
Digues el tio, és que és com a molt boniquet,
és molt nostàlgic, té el seu punt.
Sí, a veure, el llibre és la història secreta del raton Pérez.
A veure, això promet, la història secreta del raton Pérez,
d'aquest senyor que me'n llevava les nostres dents,
bueno, senyor, aquest animaló,
me'n llevava les nostres dents
i ens deixava alguna coseta sota el coixí.
Sí, sí, llavors, a veure,
és un estudi sobre, realment, el mite,
la llegenda, la rondalla, el que...
Però no el rotllo psicològic, traumàtic, no, no,
cultura popular, com si diguéssim, no?
Exacte, o sigui, és un estudi...
A veure, l'autor és un professor de teoria de literatura
i literatura comparada, no?
I llavors el que ha agafat ell
ha escrit molts llibres sobre tradició orals,
rondalles,
sobretot aquesta part de contes populars, no?
El que ha fet, realment,
és un estudi sobre aquest mite
que és un dels més antics
que es troba a Espanya,
però, a més a més, relaciona-lo,
el relaciona amb mites molt semblants
d'altres cultures.
O sigui, és un mite que és molt d'aquí,
el ratoncito Pérez, però...
És un mite universal.
Sí.
Amb altres noms, amb altres formes,
però ve a ser el mateix.
Molts són ratolins, curiosament,
suposo que pel fet que és petit...
La cosa petiteta, no?
I que pot...
Però realment sorprèn
que hi hagi a tantes cultures diferents
un mite tan semblant, no?
Promet?
A tu et dóna la sensació que promet el títol?
És a dir, quan obres el llibre
i comences a passar pàgines...
Sí.
Les expectatives que crea es deuen complir, no?
Sí.
Haig de dir que és un llibre que és un estudi.
O sigui, no...
Està molt documentat, molt,
d'aquells estudis molt ple de notes,
que qualsevol cosa que diu argumenta d'on ho treu.
O sigui, és un estudi, estudi.
No és que sigui difícil de llegir,
però no pretén tampoc ser divulgatiu
a aquell nivell supersenzill de llegir.
És un estudi documentat,
amb molta font,
molts versets,
versets,
moltes cançons que hi ha en relació
a aquest mite,
d'on el treu...
O sigui, realment és un estudi
que sembla que sigui una cosa més senzilla,
i a més...
I Déu-n'hi-do.
No és un recull de llegendes exclusivament,
tot i que fa referència, lògicament,
hi ha un treball de camp darrere important.
Sí, sí.
A més, parteix del mite,
o sigui, primer dona una visió de...
De qui és?
Exacte, no?
El Déu de les Dents,
que diu, no?
I llavors després...
Deu ser el patró dels dentistes, no?
Al final,
o de la cosa de l'ortodòncia.
Alguna cosa.
Realment és un dels mites,
diu que és dels més antics que hi ha.
Mira quin hi ha d'antics, no?
Doncs sí, sí,
diu que és dels més antics.
I a part,
també parla d'altres mites de ratolins,
d'altres mites de dents,
però...
arriba fins als nostres dies,
o sigui,
arriba a parlar del ratolí
i del mite aquest internet.
També.
També.
Què passa?
Si us corre el Google,
que et surt,
que no et surt,
vull dir que realment arriba fins als nostres dies.
Tot el que vulguin saber al voltant del ratol Pérez
ho trobaran en aquest llibre,
amb seguretat.
Molt curiosa.
Recordem el nom de l'autor.
Sí,
l'autor és José Manuel Pedrosa.
I et dic que,
vaja,
que ell en realitat és professor de teoria de la literatura
i literatura comparada.
Però n'ha fet moltes coses
sobre literatura oral i rondalles.
inclús un dels llibres que també tenim
en aquesta secció,
que és l'autoestopista,
fantasma i altres legendes urbanes espanyoles,
que d'aquests n'hi ha molts.
Però escolta,
aquest perquè potser els usuaris no el coneixen,
però jo imagino que deu tenir una sortida extraordinària,
perquè tot el tema de les legendes urbanes
té un gran atractiu.
Veia ser el que és la tradició oral
de la cultura popular dels nostres dies.
Exacte.
Tothom ha vist l'autoestopista fantasma.
Tothom ha tingut aquesta cosa de...
Sí, sí.
Són mites urbans
que realment hi ha gent
que arriba a creure-s'ho
o d'aquelles coses que ho sents tant, tant, tant,
que al final pots dubtar
de si és veritat o no.
Però realment hi ha tot un seguit
de llegendes d'aquestes urbanes.
Que sempre tenim un amic que li ha passat.
Quan ho expliquem així en tertulia,
tinc un amic que li va passar.
Sí, un conegut d'un amic de...
Llavors, arrel de mirar-me aquest llibre
i trobar-lo interessant,
vaig pensar que nosaltres tenim
aquesta secció a la biblioteca.
Com està batejada?
És una secció que està dins del que és antropologia
i dins del que és folclore,
les festes i tot això.
Doncs hi ha un apartat que és
llegendes i rondalles.
Perquè, clar, aquí ja,
si comencem a saber,
voler saber exactament
què és una llegenda,
que és una rondalla,
que és un conte popular
i entrem.
És un tema molt complicat,
perquè inclús hi ha molts estudis
precisament per trobar...
No es va fer seminaris
per saber exactament què és cada cosa.
La diferència entre una cosa i l'altra, no?
Però tenim aquesta secció
i el que, en principi,
anàvem posant tot així una mica junt.
Després,
quan allò va ser d'un gruix considerable,
vam començar a separar-ho una mica.
I què vam fer?
Vam fer una petita secció d'estudis,
perquè realment n'hi ha molts.
N'hi ha molts.
Clar, hem de pensar que,
abans dels llibres d'història,
ens diuen moltes coses,
aquestes històries populars.
El que passava a la sabidoria popular
passava a través d'aquestes històries.
i, clar,
li has de treure que hi ha part fantàstica,
però en moltes hi ha una base
que realment és certa.
Jo ho trobo molt curiós.
Llavors, a partir d'aquí,
a part dels estudis aquests,
tenim la secció pròpiament de llegendes.
i et mires una mica
el tema editorial al voltant d'aquest tema
i t'adones que la majoria
s'estructuren en funció de dues coses.
La majoria dels llibres són
o bé llegendes, rondalles,
contes populars,
donàries, geogràfica, concreta,
inclús nosaltres, per exemple,
tenim de Catalunya,
evidentment tenim moltíssimes,
perquè hi ha una col·lecció
de gent que s'ha dedicat
a recollir les llegendes
per comarques en concret.
Llavors hi ha o per comarques
o per un lloc molt determinat.
Per exemple, Montserrat
té moltíssima llegenda al darrere.
Que va de la tradició religiosa
a l'eusotèric, no?
De tot.
Clar, arriba un moment
que tot es barreja, no?
Però és un lloc
que sempre ha sigut molt màgic, no?
És allò que inclús els llibres
aquests d'intriga,
que estan tan de moda ara,
inclús alguns surt Montserrat, no?
Perquè n'hi ha algun
que pensen que Montserrat
alguna vegada s'ha pogut,
inclús el sangrial, eh?
Aquest sangrial
deu estar fent miques
per tot arreu,
perquè a tot arreu hi és.
Segons el novel·lista
l'ubiquen geogràficament
en un lloc o un altre del món, eh?
Sí, de fet,
ara que parlem així...
Hi ha una llegenda que diu...
S'havia dit.
parlant de llegendes,
és veritat que inclús
se sap que...
No sé si va ser Himmler,
crec que va venir
a parlar amb l'abat de Montserrat,
amb aquella dèria
que els hi va agafar els nens.
Home, jo això tinc la referència
d'Indiana Jones,
si vols,
que buscava el sangrial
en una de les pel·lícules.
Que vagi més enllà d'això,
jo ni deia.
doncs, sí, sí,
realment,
Hitler va enviar
molta gent
buscant
aquest seguit
de coses així,
ben bé,
perquè no sé
què buscava,
però realment...
Fins i tot
van enviar algú
a parlar
amb l'abat de Montserrat.
Se sap que la visita
que va fer Himmler a Espanya...
Aquesta és real.
Aquesta és real.
Està documentada.
Està documentadíssima.
No és una llegenda urbana.
No.
El que no sabem
és de què van parlar.
Però què van parlar, segur.
Clar,
la llegenda surt d'aquí,
que no sabem
què van parlar.
L'abat de Montserrat
i Himmler.
Però que van tenir
una visita, sí.
I diuen molt
que està molt relacionat
amb aquesta cerca
del sangral
que sembla
que Montserrat
és un món així,
és un lloc,
un punt
d'aquests màgics, no?
No ho sé.
Que perquè no hi parem compte,
però aquesta secció,
el dia que ens aturem
els prestatges
a contemplar els llibres,
l'explotarem bé
tots els lectors, eh?
Sí, sí,
és una secció
molt curiosa.
És interessant,
atractiva
i molt entretinguda,
a més a més.
I això que et deia
que hi ha una secció,
bàsicament els llibres
o tracten llegendes
o mites relacionats,
més que mites,
la part de mitologia
la tenim més separada,
la tenim en una secció
pròpiament de mitologia,
no?
Tenim més allò
de la mitologia clàssica
o mitologia...
Però el que és
saber popular
o rondalles
ho tenim en aquesta secció.
O és un...
un lloc geogràfic
en concret,
ja et dic,
des de les nostres terres
fins a, doncs,
comptes populars albanesos,
comptes populars xinesos,
comptes populars
de molts llocs,
o van al voltant
d'algun tipus
de llegenda en concret,
independentment del lloc geogràfic.
Una mica en la línia
del raton Pérez.
Exacte.
En aquest cas,
analitza un mit en concret.
Però...
Les sirenes.
És més habitual...
És més habitual...
Els...
No ho sé, ara...
Les fades.
O determinats personatges
o llegendes relacionades
amb alguna cosa.
Per exemple,
hi ha molts llibres que són
llegendes sobre
de la natura.
Pedres,
cataractes,
llocs així molt determinats.
O llegendes relacionades
amb les flors.
O llegendes relacionades
amb coses així.
O, per exemple,
aquest que et deia
de l'autostopista,
que és un tipus
de llegendes relacionades
amb folclori urbà,
perquè normalment
sempre són coses
molt de la ciutat, eh?
Molt de...
És un tipus
de llegendes
molt vinculades
a carreteres,
més a la vida urbana,
que no pas
a la vida així més
del camp, no?
Doncs escolta,
caldrà tenir molt en compte
aquesta secció
i recordem aquest títol
que s'incorpora
i entra per la porta gran
d'aquest prestatge
que és
la història secreta
del rató en Pérez.
Molt atractiu aquest llibre.
Tenim una nova entrega
dins del que és
un altre gènere
que agrada moltíssim
i més aquest personatge
creat per Andrea Camilleri.
Sí,
acaba de sortir
La paciència de l'aranya
es diu en aquest cas.
Bé,
és un nou capítol
del comissari Montalbà,
no?
Té moltíssims lectors
aquest personatge,
però molts,
eh?
A tot el món.
I a més,
és...
O sigui,
té una bona saga,
és una bona...
Ni saga, no?
13 episodis
d'aquest detectiu,
més o menys,
no?
Després,
em sembla que aquest continua
després d'un gir decisiu.
És una mica difícil,
he trobat una mica complicat
seguir-li la pista
de l'ordre
del comissari,
m'ha costat una mica...
Es poden llegir aïlladament,
però si tens la referència
de les primeres novel·les
és molt més fàcil
agafar-li el punt,
no?
Aquest personatge.
Sí, però mira,
també va passar
amb el mateix,
amb el Henning Mankel,
quan van començar
a sortir les seves novel·les,
després,
al cap del temps,
realment,
l'editorial,
els lectors,
o com sigui,
es van adonar
que l'ordre
de traducció
no seguia
l'ordre...
Amb la creació
de l'autor del personatge,
sí.
Exacte.
I llavors, clar,
hi havia petites coses,
sí que són casos independents,
i llavors, per tant,
el llibre
i el cas...
l'alcalde de Henning Mankel
tenia la delicadesa
de cada episodi
fer alguna referència
del personatge
perquè el situessis
una miqueta
en el seu context,
cosa que és d'agrair a l'autor.
Exacte.
I això és el que va donar
la gent la pista
que podria ser
que estigués...
No, podria ser no,
era,
que l'ordre
de traducció
no va ser
l'ordre
en què es va escriure.
Però en aquest cas
del Camilleri
veus complicat, no?
Si algú no ha llegit mai
de començar per aquesta,
potser una mica...
Jo no començaria
per aquesta,
perquè té un...
té uns quants
al darrere.
Té el gos de terracota,
té un gir decisiu.
A la biblioteca
els tenim tots.
O bé en català i castellà,
alguns en català,
uns altres en castellà.
Jo que de vegades
els que fa més temps
que circulen
doncs
pots trobar
que un dels dos
no el tinguem, no?
Però he trobat
que realment
sí que és una mica complicat
seguir
quin és el primer
i quin és l'últim.
I m'adona la sensació
que
realment
no deu tenir
tanta importància
seguir-li
la vida particular
del comissari, no?
En canvi,
amb aquest en concret
sí que et diu
que
surt d'una situació
que ve
de la novel·la
d'un gir
decisiu.
Per tant,
sí que crec que
evidentment
has de llegir abans
evidentment
que potser
fora millor
llegir abans
un gir decisiu
abans de llegir
aquest gir.
Aquesta és la paciència
de l'aranya.
La paciència
de l'aranya.
A veure,
dic que
totes les novel·les
el comissari Montalbano
és un comissari sicilià,
per tant,
una visió
d'allò
de la Sicília
que sempre...
També és un lloc
d'aquests, no?
Allò que parlaves
de les llegendes
i tot això
sempre reflecteixen
les seves històries
d'aquesta proximitat
a la terra,
a l'entorn.
A més,
és un lloc
que també està així...
No és un balneari,
vaja.
No.
Molt bé,
doncs els seguidors
d'aquest personatge
ja tenen
la nova entrega
al mercat.
Tenen la nova.
A més,
a mi em sembla
interessant
aquest senyor
perquè és allò,
és la novel·la
policia
que pura i dura,
no?
Perquè ara hi ha
moltíssima intriga.
Però amb la cosa esotèrica
que comentaves abans,
la intriga
i la novel·la policia
que a l'estil
com aquest,
per exemple,
que té molt d'èxit també,
però no s'ho vinteja tant.
Sí,
però vull dir,
hi va haver un gran boom
de la novel·la negra
que abans dèiem
la novel·la negra
i ara,
llavors aquest sí que
trobo que és tipus
això,
la dona Leon,
el Henning Mankel
que és policíaca,
policíaca.
El més pur estil
de la novel·la policíaca.
Exacte,
no hi ha res
esotèric al darrere,
no hi ha res fantàstic,
no hi ha res...
No busquen sang reals
ni coses d'aquestes...
No, no, no,
és allò,
assassinats
i coses així
més quotidianes,
no?
Sobretot,
Déu-n'hi-do.
Què més tens,
Anabel?
Molt bé.
A veure,
qui més ens vendrà avui,
l'Anabel?
Llavors,
també he lligat una mica
amb el tema aquest
del rató en Pérez,
ja sé que d'entrada
no sembla que tingui res a veure,
però el llibre
és La invenció
de Carmen Broto.
Són dos autors,
Josep Guixà
i Manuel Trajero.
Josep Guixà
és periodista
i Manuel Trajero
és un llicenciat
en Filosofia i Lletres
que també ha,
de fet,
ha escrit bastant
abans de publicar
aquest llibre,
no?
A veure,
Carmen Broto
és un personatge
que va aparèixer
assassinat
en 1949
en un carrer
de Barcelona
i és un personatge
que s'ha dit
moltíssimes coses,
deia,
o sigui,
ha arribat a ser
un mite
més que un personatge.
Un mite urbà,
també,
no?
Exacte.
És un personatge real,
és el personatge...
Però tot el que va envoltar
la seva mort,
el seu assassinat,
sí que ha esdevingut
un mite.
Sí,
inclús el que ells
postulen
en aquest llibre
és que,
doncs,
pel tipus de persona
que era,
era una persona
que venia
d'una família,
diguem,
de pocs recursos econòmics,
en canvi,
era una dona
que devia ser molt espectacular
per l'època,
era una dona
molt rosa,
molt...
I llavors,
diuen,
des que era una,
bueno,
majorvinguda del poble
amb aquesta pinta fantàstica
que devia tenir,
doncs,
va entrar al món
de la prostitució,
que,
en realitat,
no el món
de la prostitució,
no el món
de les querides,
que era tota una institució,
era un altre món,
era el món
de les querides.
Més aristocràtic,
no tan sòrdid
com es podria presentar
en aquella època,
doncs,
aquest...
Exacte,
llavors,
va tenir relacions
de gent,
llavors,
de molts diners,
entre ells,
doncs,
l'empresari,
l'amo empresari
del Tívoli,
o sigui,
era una persona
que es va moure
amb gent...
Ella era una mantinguda,
que es deia a l'època,
no?,
una mantinguda.
Exacte,
les querides,
allò era les querides,
no?,
o la mantinguda.
Llavors,
aquest personatge
el va utilitzar
Joan Mercè
a la novel·la
Si te dicen que caig.
Què van fer
aquests periodistes?
El primer que van fer
és anar a parlar
amb el Joan Mercè,
perquè Joan Mercè
llavors era
un aprenent
de jolleria
que treballava
molt a prop
d'on va aparèixer
el cos
de la Carmen Broto,
no?
Llavors,
ells el que han intentat
és realment
anar a buscar
el sumari,
anar a buscar
les fonts,
anar a parlar
amb la gent
que encara viu
d'aquella època
i mirar
de destriar
el que era
realment
fonamentat
i el que era
invenció
pura i dura,
moltes vegades
d'algun periodista
que llavors
en aquella època
doncs es van
voler
posar-li
una mica
de,
no sé,
de més misteri
encara del que hi havia,
per tant,
tot va
contribuir una mica
a muntar una història
i a fer córrer
determinades coses
perquè realment
els personatges
que tenien a veure
amb aquesta senyora
hi havia gent
important
de Barcelona
d'aquella època.
I què té forma
de relat periodístic,
d'investigació periodística,
de novel·la
i investigació periodística?
En primer lloc
et presenta
tots els personatges,
qui és
cada un,
l'assassi...
I és allò clàssic
del retrat d'una època,
no només dels personatges...
Exacte,
jo el que trobo interessant
és que realment
et dona una idea
de com era
la Barcelona
dels anys 50,
molt interessants.
Quines influències
hi havia,
com es movia la gent,
està molt documentat,
realment,
o sigui,
ells van voler
saber què era cert.
Tot el que havia,
les cròniques periodístiques
de l'època,
d'on sortia
aquella informació?
D'algú que havien trobat
pel carrer
i els havia donat
per dir
què hi havia de seriós,
què no hi havia de seriós?
Per tant,
desmunten
tot el que
sobre ella
es va,
inventar
absolutament.
Sorten una sèrie
de fotografies
perquè el llibre
val a dir
que està ambientat
amb anuncis
de l'època,
amb dades de l'època
i moltes fotografies
a les pàgines centrals.
Aquí hi ha una fotografia
de la Carmen Broto,
molt jove,
l'any 20...
Bueno,
aquí era joveneta,
en aquesta,
realment el que tu dius,
rosa bellíssima,
sembla una artista americana
i no pas una noia catalana
vinguda del poble,
no?
Sí, sí.
Tot el contrari.
I sorten fotografies
de diferents persones
que van tenir a veure
amb la investigació,
però també la veiem aquí
en plen...
Mira,
amb Jorge Negrete,
eh?
Sí, sí.
Al Ritz,
en fi,
la veiem
con Carmencita Franco,
sí, sí, sí.
Va tenir relació
amb l'Ola Flores,
va coincidir...
con Evita Perón,
aquí al Ritz es veu
que era com la seva
segona residència,
perquè surten moltes fotografies
al Ritz.
Sí,
va ser uns anys
que ja et dic
que era com
l'acompanyant
d'aquest senyor
que era el del Tívoli
i aquest senyor
diuen que realment
va ser una persona
que la va cuidar molt,
que va mirar molt,
li va comprar molt...
O sigui,
la va passejar,
realment la va defensar molt
davant...
O sigui,
era d'aquelles querides
però ensenyades,
no oculta realment,
perquè la va portar
a moltíssims actes
i et dic,
vaja,
vivia al Ritz.
Aquest senyor vivia al Ritz.
Sí,
amb l'empresari del Tívoli,
en fi,
amb tot de persones així
de la societat
en benestant d'aquella època,
molt vinculats al règim,
bona part d'ells
com era natural.
De fet,
una de les coses
que és curiós
perquè la sé sí...
Són Juan Mercè,
d'aprenent al taller
de joieria,
curiosament,
molt jove,
un Joan Mercè
joveníssim.
De fet,
a veure,
se sap perfectament
qui va ser la Sissi,
no sé jo què diguis,
és que no se sap.
No, no,
se sap,
inclús de fotografies
de la Sissi
al cap dels anys
explicant
on havia conegut
la Carmen Broto,
bé,
ell va dir
que no,
que no.
Que va ser
iniciativa pròpia,
però no hi havia
ningú darrere.
Aquest senyor
va escriure dos llibres
en posterioritat,
després de sortir,
de fet,
el van condemnar a mort,
després el van indultar
i li van canviar
per 30 anys,
després va sortir
abans d'hora,
bé,
de fet,
aquest senyor
al cap del temps
estava al carrer.
I una de les coses
que va fer
va ser escriure
dos llibres.
El primer llibre,
que, clar,
era molt franquista,
a l'època franquista,
absolutament,
doncs,
la Carmen Broto
era roja,
comunista,
de tot,
no?
En canvi,
amb el temps,
va tornar a reescriure
aquest llibre.
Van rehabilitar
la imatge.
i resulta que no,
que llavors,
a la segona edició
del llibre
d'aquest senyor,
resulta que la Carmen Broto
era una confident
de la policia franquista.
O sigui,
absolutament...
A mesura que anaves parlant,
Anabel,
i com que encara tens
el llibre d'Andrea Camilleri
aquí damunt la taula,
ara no hi ha tanta afició,
però va haver-hi un període,
aquest país,
que hi havia
una tendència
a recrear
determinats aspectes
de la crònica negra
de l'època franquista,
transformar-les
en investigació periodística
i en llibres.
Va una dècada,
i va haver-hi molta afició
per part de periodistes,
sobretot.
És un gènere
que avui en dia
no es conrea tant,
per tant,
sorprèn molt
l'aparició d'aquest treball,
La invenció de Carmen Broto.
Parlàvem de novel·les
de policiaques
i de misteri
i aquestes són més reals.
Lligat tot una miqueta,
ho has lligat molt,
això de les legendes urbanes,
el crim organitzat...
Déu-n'hi-do, eh?
Doncs La invenció
de Carmen Broto
de Manuel Trallero
i Josep Genguixà,
un llibre curiós
i atractiu i interessant.
Encara tens una altra per aquí?
No, però de fet,
això era simplement
per comentar-te
això de la secció
aquesta de llegendes,
no?
Llavors,
aquest dels que tenim
és un llibre molt curiós
del que tirem molt de veta
perquè es demana molt,
no aquest llibre en concret,
sinó el contingut.
És un llibre
de Martí de Riquet
i són llegendes
històriques catalanes,
no?
Que és això
que et deia
que moltes vegades
té a veure
o són llegendes urbanes
o són llegendes
de la natura
o són llegendes...
I després,
evidentment,
hi ha la barreja
de les dues,
no?
Llegendes urbanes
però espanyoles,
no?
O mitologia
d'Astúries,
de llocs així
molt concrets
i en aquest cas
són llegendes històriques,
o sigui,
tot que té un contingut
històric
i catalanes
i clar,
per exemple,
aquí trobem
la llegenda
de les quatre barres.
Això,
hi ha molta gent
que et demana
d'on ve
això
de les quatre barres,
no?
Doncs,
ho tenim aquí.
És una llegenda,
evidentment,
no hi ha cap...
No sabem si...
No hi érem allà
per constatar-ho,
eh?
O, per exemple,
hi ha
el Galceran de Pinós
i el rescat
de les 111,
o que també,
d'un i dos,
si s'han escrit llibres
d'aquesta llegenda,
o l'Engendrament
del rei Jaume.
Un altre,
un altre que...
Aquest,
també.
per tant,
és un llibre
que realment
ningú et demana
aquest llibre,
o ningú,
o molt poca gent
coneix aquest llibre.
Sinó que demanen
específicament
aquella llegenda
i s'han de remetre
a aquest llibre,
que és un llibre,
allò,
és un clàssic,
és un fons d'armari,
que diríem,
no?
Exacte,
és un llibre.
L'he portat per això,
no?
Perquè dius,
escolta,
jo he anat tantes vegades,
s'he donat tantes vegades
aquest llibre...
Que es mereix com a mínim
un...
Fes ment al programa
de dir-ho.
Digim,
escolta,
me l'emporto,
no?
Molt bé,
doncs escolta,
anem obrint boca,
perquè ara que ara
Sant Jordi,
setmana,
sí,
setmana també,
anirem parlant
de totes aquestes
novetats editorials
que s'acosten,
algunes singulars,
com aquestes que ens ha portat
l'Anabel Lambea
de la Biblioteca Pública
de Tarragona,
i com sempre
li agraï moltíssim
la seva companyia.
Gràcies,
Anabel,
fins la propera.
Fins la propera.
Adéu-siau.