...
Saludem ja en David Serra. Bon dia, David, benvingut.
Bon dia.
Encara una mica convalescent, eh?
Tot s'ha de dir, encara recuperant-se.
Mira.
Sí, tenim proves feia fents
que encara està una mica convalescent.
Això fa que no hagis pogut anar a les prestrenes a Barcelona,
cosa que fas habitualment,
però d'alguna cosa podem parlar avui, no?
No, podem parlar de tot,
inclús podríem parlar de l'Almodóvar
perquè ja només en les aventures
que hem viscut aquests dies als mitjans de comunicació,
de les entrevistes que li hem fet,
doncs ja podem fer-nos com una mena de mapa,
cartografia emocional
de la nova pel·lícula de l'Almodóvar,
que sembla que estarà molt bé i tinc que confessar
que tinc ganes de veure-la.
Vint bé aquesta, no? També.
Sí, jo soc de les persones que l'anterior pel·lícula
de l'Almodóvar a mi no em va dir res.
No recordo quina era, francament.
Doncs la dels seminaristes era la mala educació.
Sí que és veritat que ho recordo, que no et va agradar.
No, no, no, perquè és que jo no la vaig entendre,
però jo no des del punt de vista, per exemple, de siriana,
que és un problema, no que la pel·lícula és un...
Bueno, és un merder, o sigui, en el sentit de que...
No s'entén res.
Costa molt seguir totes les trames
i no dir que això no sigui interessant el que compten.
Ja t'ho vam comentar la setmana passada.
Però en el cas de la mala educació,
jo penso que era una pel·lícula catàrtica
que agafava, jo penso, el pitjor d'Almodóvar.
Perquè Almodóvar és un director, diguem-ne,
que no té imitat...
Bueno, le poden sortir imitadors,
però és un director autor...
És singular, és ell.
singular, amb un univers propi,
i s'ha d'entendre el seu cinema
des d'aquest punt de vista,
com un Fellini, per exemple.
I penso que aquest volver
al seu territori, diguem-ne, emocional...
És que aquest és l'univers real d'Almodóvar.
És el que em creu.
Aquells que els amants de les primeres pel·lícules
aquelles d'Almodóvar
probablement s'hi trobaran molt còmodes aquí.
A més torna a Xus L'Empreave,
que jo em preguntava on és l'increïble Xus L'Empreave,
que és una de les trobades de Pedrito Almodóvar.
Recorda allò, nosaltres, les testigues, eh?
Ai, brutal.
I aquesta pel·lícula, jo penso que,
independentment del que puguem dir,
que no diré res fins que no l'hagi vist,
és una estrena obligatòria
per a totes les persones que senten
estimació, curiositat,
per a aquest univers tan peculiar
que és el d'Almodóvar.
A més, parlant d'una manxa,
amb uns rituals...
Una mica realisme màgic o què?
Sí, però manchego.
Ja, ja.
En res de veure amb el latinoamericà.
I això és interessant.
Jo penso que aquesta és l'estrena absoluta
i penso que és la que ocuparà absolutament
totes les portades dels diaris
i de les retines dels visitants.
Per tant, aquesta, quan la veigis,
ja et donaràs més informació.
Hi ha una curiositat, aquesta setmana,
una pel·lícula d'estètica manga,
d'animació, però que és una producció espanyola.
Sí, aquesta la vaig poder veure a Sitges.
Gisaku.
Gisaku.
L'has vist aquesta, ja.
Sí, i és una pel·lícula que realment
ho has definit perfectament.
O sigui, és una curiositat.
Més enllà d'això, doncs, bueno,
jo penso que és una pel·lícula
que agafa precisament l'anime
per traslladar-lo al nostre, diguem-ne,
univers peculiar.
És una pel·lícula que, en certa manera,
quan vam sortir del cinema,
deien, ja estima que una animació tan aconseguida,
tan propera a l'univers nipon,
doncs no tregui profit d'un guió
que és absolutament inexistent
o cintueix,
i que és una història que realment
ens porta a un viatge de samurais
per un recorregut, diguem-ne, turístic,
pàtric,
que és singular, només singular,
i és avorrida.
A mi no em va interessar gens ni mica
i és una pel·lícula que se'm fa
molt difícil de recomanar
ni com a curiositat.
Per tant, de moment aquesta,
si no tenim cap altre remei,
la parquem una mica.
Però em sap greu,
perquè aquí el que podríem dir
és que Filmex,
que té un potencial enorme
per poder fer diferents gèneres...
Però l'animació havia fet
perquè fins ara feia sobretot fantàstic.
El feed, per exemple.
A mi no em va agradar gens.
A mi tampoc.
Però gens ni mica,
em va agradar ni els dibuixos,
ni la història, ni res.
Però tècnicament,
el que no es pot negar,
el Pinotxo, per exemple,
de 2000,
tècnicament no podem negar
que hi ha els mitjans.
Sí, sí, sí.
Però no n'hi ha ni les històries.
I aquí s'acaba tot.
O sigui, a partir d'aquí...
La següent pel·lícula,
quina és?
La mirada oculta?
La verdad oculta.
La verdad oculta.
A veure, és un thriller.
És un thriller,
realment,
pel·lícula que desconec.
Jo em madrenço una garantia,
hem de parlar una mica de oïdes.
I després tenim la Whitney Paltrow,
que fa recomanable,
en tot cas,
el seu visionat.
El que puc dir comentar
d'aquesta pel·lícula
és que és un thriller
de l'uso de històries psicològiques
amb una mica de component,
diguem-ne,
de cinema d'autor.
Doncs jo penso que me l'apuntaré
després de Volver.
Volver, la primera.
Exactament.
Ara anem a les pel·lícules.
El Data Movie,
que vam veure a la preestrena
fa un temps,
és una pel·lícula
tipus Germans Farelli.
Que és una comèdia.
És una comèdia
que riu de tot el cinema romàntic,
de Quatre Bodes i un Funeral
i tot el tema.
Aquesta la recomanes?
Sí, perquè és tan absurda
que és una pel·lícula
d'aquelles que fa gràcies
perquè es passa d'en tot.
és una mica
amb la línia dels Scali Movies,
per dir-ho d'alguna manera,
però amb comèdia.
Però amb una versió dolça
fins a un extrem odiós.
O sigui,
fa autèntic surrealisme
del cinema romàntic,
del nou cinema romàntic.
Destino Final 3.
Doncs com a amant del Fantàstic,
doncs l'aniré a veure
perquè jo ja...
Sí, és una història que...
No, aquesta no l'he vista,
he d'advertir que
em baso una miqueta
amb els precedents.
Van veure Destino Final 1,
Destino Final 2
i és una lluita
contra el rellotge
i contra el destí, realment.
La mort,
que es presenta
d'una forma bàrbara,
absolutament cruel,
són pel·lícules
que l'únic interès
que tenen
és realment veure
com el guionista
se la pot acudir
una forma horrorosa
de morir,
rebuscada,
a més en el sentit de...
No són morts,
diguem-li,
fàcils,
són complexes
i sobretot
aquesta fugida
del destí,
aquest destí final
que ens persegueix.
Manté la mateixa dinàmica
de la 1 i la 2.
Exactament.
En principi.
No crec que doni
cap sorpresa,
cap cinèfila,
en aquest cas.
Pel que fa a estrenes
hi ha res més?
Doncs estrenes no,
però a la cartellera
tenim unes quantes pel·lícules
acabades d'estrenar
de la passada setmana
que també volies escoltar.
Jo m'hi reafirmo
amb el tema de Cargo.
Cargo és una pel·lícula
interessant,
té una primera part
interessant,
és una pel·lícula,
recordem,
que parlava
precisament
d'un tema
diguem-ne,
actual
d'aquella manera,
que és el tema
de la immigració
i en aquest cas
la història és d'un home
que puja un vaixell
de polissó
i, bueno,
el que es trobarà
dins del vaixell
és...
Tota la peripècia
dins de l'embarcació.
Una pel·lícula angoixant.
Potser al final
és decepcionant.
Amb això coincideixo
amb tota la gent.
Perquè hi ha finals feliços,
segurament.
No ho diem,
no ho diem,
el que passa
quan hi ha finals feliços
dius calla
que no m'ho acabo de creure.
És una pel·lícula
que es manté
fins al final
d'una forma
bastant tensa,
no és una pel·lícula
d'acció,
evidentment,
per acció
hem d'anar a veure
el Tide Dragon,
que és el que comentàvem
la setmana passada.
Què trobarem
amb Tide Dragon?
Doncs el mateix
que vam trobar
amb un bac,
potser amb un guió
fluixet,
molt fluixet,
però amb les escenes
d'acció
absolutament delirants.
i que confirmen
aquest noi,
aquest noiet
com el nou Jet Li,
un personatge
que marcarà
un abans i un després.
És potser dels actors
el que més s'apropa
a l'espírit del Bruce Lee.
O sigui,
tenim,
els amants
de les arts marcials
anunciu
que tenim realment
una nova estrella
en l'Star System
de les pel·lícules.
Ja podem deixar
una mica davant
del Jackie Chan.
Sí, directament.
No, el Jackie Chan
a més té una aparició,
no dic res,
a la pel·lícula
molt breu
però curiosa.
És com una mena
d'homenatge.
Ara, recordem,
pel·lícula només
pels amants del gènere,
per la cosa
de les arts marcials.
La pel·lícula té
un punt d'absurditat,
o sigui,
està mal muntada,
hi ha moments
que dius
on estàs?
L'estàs arreglant, eh?
No, no, no.
Però no és avorrida,
vull dir,
el que va al cinema
sapiguent
el que es trobarà,
evidentment,
és una pel·lícula turística,
és una pel·lícula
d'acció pura i dura.
Doncs es trobarà acció,
sense cap mena
d'excusa,
diguem,
intel·lectual.
Ni profunditats,
ni històries,
ni res.
Res,
l'estimació de l'home
i els elefants.
Però escolta,
David,
és d'aquelles pel·lícules
que diuen moltes vegades
que no enganyen a ningú,
que són el que són
i ja està.
Ara bé,
La Pantera Rosa,
que és una pel·lícula
de molt de riu,
a mi no em va fer cap...
La primera, eh?
No ho entenc.
Tu i la humanitat
no esteu d'acord
amb el tema
de La Pantera Rosa.
No, no, no.
Jo torno a revisitar
les edicions
del col·leccionista
de La Pantera Rosa,
Blackhead Us,
les trobo infinitament millors,
inclús les dolentes
que les té.
No oblidem que
en moments
La Pantera Rosa
molt avorrits,
les últimes parts,
sobretot de La Pantera Rosa,
però és que la pel·lícula
no hi ha per on agafar-la.
Doncs mira-la,
la primera en el rànquing
de la pel·lícula més vista.
Exactament.
Per sobre de Crash i tot.
Per sobre de Crash.
És la primera
i a més amb una diferència notable.
Crash ha pujat molt,
Brooke McMountain
se'n va.
Afecta Oscars, clar.
Adeu, o sigui,
ja està,
la història ja s'ha finiquitat.
El Fatura,
que és la pel·lícula
que jo recomano
a nivell familiar.
Però no,
és que no acaba de quallar, no?
No, però a veure,
potser perquè el tema
doncs, bueno,
s'apropa a una imagina,
a un...
a un circuit diferent.
El Humanity era una mica,
doncs,
que era una història molt naïf,
tenia una espectacularitat
bastant poderosa.
En aquest cas,
realment el que passa
és que aquest nou nen
se traslladarà a l'espai.
És una aventura espacial
una mica a la línia
del Flash Gordon,
perquè ens entenem.
Jo trobo que és una pel·lícula
bonica des d'aquest punt de vista,
imaginativa.
Té alguns moments,
però és una pel·lícula
a nivell familiar
que no...
O sigui,
jo...
Tornem una altra vegada.
L'honestetat del producte
va de cara a tots els públics
i funciona com una franquicia estupenda.
I què més podem dir?
Doncs jo penso que a partir d'aquí
la recomanació està clara,
la pel·lícula de Modóvar
ha d'escobrir
i el Nou Mundo
segueix s'avorrint a les masses
i la memòria és d'una geixa
es manté.
Fixa't,
la memòria és d'una geixa.
És que és bonica.
O sigui,
jo vaig parlar de la pel·lícula,
no me la va agradar
perquè la vaig trobar molt artificial,
però és bonica.
I m'ho van dir,
clarament,
persones que...
Escolta,
aquesta pel·li ens agrada
perquè és bonica
i no té més.
Dic,
vale,
doncs ja està bé.
Quin altra deies abans?
Doncs a veure,
el Nou Mundo
que aquesta sí que s'avorrida...
El Nou Mundo
dius que millor que no, eh?
Jo em vaig savorrir mortalment,
inclús,
tinc que confessar
que em vaig a dormir.
La he vist dos vegades.
Millor Pocahontas de Disney?
És que és Pocahontas de Disney
però allargada.
O sigui,
han posat tot el que no interessava
del Pocahontas de Disney,
ho han posat.
Però en persones.
En persones,
acariosos.
I és una pel·lícula
que es fa difícil de digerir
perquè hi ha una veu nof
que s'allarga
durant tota la pel·lícula
comptant el que no es pot comptar
i que acaba esgotant...
Ah, però per això
estan les imatges, no?
Per posar un narrador
amb tant de protagonisme
a tota l'escena, no?
Sí, sí.
I les papallones
que volen pels boscos.
És una pel·lícula curiosa
perquè realment dius,
però és un exercici estètic,
púrido.
Bé, doncs,
tenim alguna pel·lícula familiar
que ja has esmentat
però l'aposta de la setmana
claríssima,
com la majoria de gent,
com la majoria d'espais
que recomanen aquesta tornada,
aquest Volver de Pedro Almodóvar.
David Serra, gràcies.
Bon cinema.
Bon cinema.
i a recuperar-me.
Adéu-siau.
Adéu-siau.