Jordi Tinyena, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Iniciem un nou capítol del Punt de Lectura,
aquest espai que arriba al matí de Tarragona Ràdio,
cada setmana en col·laboració amb el col·lectiu d'escriptors
del Camp de Tarragona.
Avui parlem d'un autor que pràcticament acaba de treure
la seva nova novel·la.
No és un autor molt prolífic, allò piano, piano, valontano,
però Déu-n'hi-do.
Es diu Josep Lluís Burguera.
Ja coneixíem una novel·la anterior, el que sí,
però que té uns quants anys, aquesta novel·la.
Sí, és del 90... Va sortir el 2000.
El 2000 va sortir?
Sí, és una novel·la, és premi a Ciutat de Palma.
Més lluny quedava.
I ara ens sorprèn amb una nova novel·la.
Sí, amb Raïms i Ferments.
És novetat, novetat, perquè acaba de ser presentada
tant a Tarragona com a la Conca Barberà.
I bé, doncs, en parlem.
És un autor discret pel que fa al seu perfil professional,
personal, no en sabem gaires coses d'ell, no?
Però, vaja, una persona discreta.
És una persona discreta, sí.
Hi ha d'autors que amb la mateixa obra o amb menys obres
en sabem més coses.
Ell es maté, no sé si voluntàriament o no,
suposo que una part és voluntari.
Per exemple, no té, que jo sàpig, almenys,
no té cap pàgina web on els usuaris o els lectors
puguin accedir per conèixer-lo,
i això, evidentment, és voluntari.
Per tant, jo penso que la discreció sigui un valor.
De totes maneres, jo recordo que quan va treure la novel·la
El que sí, que a més, com deies, va ser una novel·la premiada,
vam conversar amb ell, i des d'aquest punt de vista
és una persona molt assequible, molt afable,
molt conversadora, molt oberta,
oi que és, diguem allò, si no tinc res per explicar
ni he de parlar d'una nova novel·la,
tampoc no té gaire sentit, dic jo, que deu pensar això.
Sí, no és que sí, però, vaja, hi ha autors que són...
Aquí n'hem parlat d'algun, no?,
que tenia una actitud molt bel·ligerant en defensa de la seva vida
i només es prestava a entrevistes quan treia un llibre,
era el cas del Jesús Moncada, ho havien comentat.
No sé si és el cas del Borguera,
però en qualsevol cas sí que és cert
que té una presència mínima a les metges de comunicació.
D'una banda, perquè les seves novetats també són...
entre novetat i novetat, passa bastant de temps.
De l'altra, perquè ella és una persona discreta, simplement.
Aquest és el quart llibre que publica, no?
Aquest és el cinquè.
El cinquè?
No, perdó, el quart.
El quart.
Sí, el quart.
Hi havia abans un llibre de contes,
una narració de contes que va guanyar el Premi Ciutat d'Ivisa,
el 1998.
Hi ha també un llibre de poesies,
publicat aquí a Barola, que es diu Irissacions,
i després les dues novel·les,
la del Premi Mallorca, Premi Ciutat de Palma,
el Llorenç Villalga, del 99 Cacic,
i aquesta que acaba de publicar ara a les Reims i Ferments.
El Cacic és d'aquelles novel·les potents, eh?
Sí, és una bona novel·la.
Una bona novel·la d'aquelles que amb personatges,
amb molta força, amb una història...
Està molt bé, molt bé, molt bé.
Sí, l'art d'afabular, de crear un món,
és una de les virtuts.
De les dues novel·les, només té dues novel·les,
però les dues novel·les creen aquest món de...
I aquesta novel·la en la línia de Cacic,
potser, en aquesta capacitat d'afabular,
de crear aquests mons i aquests personatges.
Sí, en aquest sentit, sí.
I en el gust per la paraula, també,
de triar bé el món,
de buscar aquella prosa
que sigui capaç de lligar bé amb la història.
En aquest sentit, sí.
Jo crec que tots els autors,
fins i tot quan escriuen coses diferents
o clarament diferents,
poden rastrejar-se amb unes constants,
encara que només sigui amb una mirada
o amb un tipus de predilecció per la llengua, no?
Però jo penso que aquesta és una novel·la que...
Aquesta última, eh?
Raïms i Ferments, que és la que ha presentat,
que si té una mica de sort,
i això sempre és un interrogant,
però si té una mica de sort,
és una novel·la que pot arribar a moltíssima gent.
És una novel·la que se situa en el món rural,
en d'aquelles novel·les de diferents generacions
per les quals van passar tota una sèrie d'esdeveniments.
És un gènere que agrada molt, no?
I tant, i tant.
És un gènere que agrada molt
i que a més a més té precedents molt importants
a totes les literatures.
En alguns ho han fet quasi,
és una marca de la casa, no?
Penso ara, per exemple, en la novel·la anglesa,
per exemple,
que hi ha un corrent potentíssim de novel·la rural
d'aquestes generacions,
d'un determinat nivell econòmic.
En les cases victorianes,
aquella cosa tan atractiva, no?
Sí, sí, clar, aquesta no és així,
perquè el tema no és aquest
i els personatges no són d'aquesta classe social.
però sí que hi ha aquesta voluntat
de recrear tot un món
que no s'acaba amb uns quants anys de vida,
sinó que té una pretensió,
una gran pretensió,
d'oferir-ho fresc a través de molts anys.
En aquest sentit, sí que és un tipus de literatura
que aquí s'ha fet poc, malauradament,
perquè és un tipus de literatura
que ajuda molt a entendre la societat en què vius.
Llavors, clar, aquí ens hem de plantejar
també una bellíssima pregunta,
i és, estem davant d'una novel·la històrica
o d'una història novel·lada?
Clar, de vegades les fronteres
són molt poc exactes entre aquests dos gèneres.
Jo penso que és una novel·la històrica,
crec que és una novel·la,
tot i que, efectivament,
aquí el punt d'abarrancada històrica
és evident, volgut i molt ben documentat.
Sí, perquè té un espai i un temps
molt concret i molt determinat.
No és un món imaginari en aquest sentit.
Estem parlant d'un episodi de la història
que és la creació
de la primera cooperativa agrària de Catalunya
que es va crear a Barberà de la Conca
sota l'impuls de la societat,
d'una societat que tenia un aire socialista
i internacionalista del moment.
És el primer experiment, per dir-ho així,
d'aquest caràcter que es produeix a Catalunya.
Aquest és el punt d'arrencada
i a partir d'aquí es desenvolupa
a través d'una família
de tres generacions d'una família.
I aquí arriba fins al segle XX.
Sí, sí.
A bastantes generacions gairebé un segle.
Des del punt de vista històric,
la fundació del cooperativisme és de 1894
i s'extingeix el 1939,
just a la Guerra Civil Espanyola.
Per tant, aquest grandíssim fresc històric
està ocupat per aquestes generacions familiars
que permeten explorar el que està passant a la història,
a través de la petita història.
Jo no ho sé, no sé si els lectors ho trobaran molt o poc encertat,
però és una mica la barreja entre la gran història
i la petita història.
Una mica entre el taló de fons,
d'allò que els historiadors són els que han d'esclarir,
amb allò que un amunt ho deia la intrahistòria,
aquells petits episodis de les persones
que naturalment, inevitablement, viuen en aquella història,
però no necessàriament hi estan condicionats.
Aquell corrent de les històries de la vida quotidiana
que després han esdevingut també matèria d'investigació
per part dels historiadors.
I que són la matèria bàsica de la literatura,
perquè la història sempre és,
jo crec que sempre és un taló
en el qual val la pena fixar-s'hi i ser-ne coherent,
però en tot cas sempre és un taló de fons.
És l'escenari i els que fan la història són els actors, segurament.
Sí, per principi, és a dir, la novel·la és ficció.
Quan comencem a llegir una novel·la
hem de dir, estic davant d'una història que és ficció.
Que a la millor podria ser veritat, a la millor no,
que tant se val, perquè el que importa
és que l'actor una vegada entra en contacte amb aquells personatges
se'ls cregui, se'ls faci seus
i, per tant, pugui considerar aquella història
com a versemblant literàriament,
encara que històricament pot ser que no ho sigui.
És una novetat, per tant,
tampoc no podem parlar tant i tant d'aquesta novel·la.
De l'anterior jo la recordo
com una novel·la de fàcil lectura
en el bon sentit del terme.
I aquesta també, eh?
D'aquelles que comences i costa deixar-les
i el que em crida també l'atenció
és la cronologia i l'època
que abasta aquestes raïms i ferments,
perquè quan es fa una crònica novel·lada,
una novel·la històrica,
dins de la literatura catalana
em tenc la sensació que els autors contemporanis
miren molt cap al segle XX exclusivament,
sobretot l'època de la República,
de la Segona República,
de la Guerra Civil,
de la postguerra,
retrocedir una miqueta més en el temps
i situar-se ja en el segle XIX
i, sobretot,
abastar aquest aspecte
de la revolució agrària a Catalunya.
Home,
com a paisatge històric,
com bé deies,
com a escenari històric,
és un lloc poc visitat
pels autors contemporanis, no?
Molt poc visitat,
molt poc.
La veritat és que
en allò que podríem anomenar
l'aire històric de les novel·les a Catalunya
hi ha dos períodes
que s'emporten la medalla d'or,
que són el que tu has dit,
la Guerra Civil o la República
i la guerra,
i la postguerra,
o bé
ens en anem ja a la d'edat mitjana.
I, efectivament,
amb alguna incursió també al XVIII,
hi ha hagut alguna incursió al XVIII,
però és veritat
que el segle XIX
és un segle orfe
de novel·listes actuals
que se n'ocupin.
Clar, i allà hi ha molta matèria,
és l'antecedent de tot allò
que després narren del XX, no?
I aquí no van a buscar mai,
per tant,
hi ha un punt d'agraïment
a Josep Lluís Burguera
que ens situa en aquesta època
del segle XIX
i en el món rural
del qual som,
és la base de la nostra societat actual
per entendre moltes coses
del present.
Sí, jo penso que, a més a més,
vaja, espero,
no penso,
espero que el Burguera escrigui més,
ara que està jubilat,
ell és professor de secundària jubilat,
doncs espero que,
que tenint tant de temps
com deu tenir ara,
doncs ens ofereixi ràpidament
algun tipus de literatura més,
sigui novel·la
o sigui narracions,
com ha fet Sincerra.
Hi ha una cosa d'aquesta novel·la,
ara que tu parlaves
d'això de les sagues familiars
i totes aquestes coses,
que és un referent
que ell ha volgut citar
i com que ell l'ha volgut ser explícit,
em sembla lògic
que nosaltres també ho fem,
que és el Novecento de Bertolucci,
la pel·lícula del Novecento.
si ho recorden els que l'escoltin,
doncs és un fresc,
un gran fresc també històric
al llarg de molts personatges
sobre el món rural de Parma,
en aquell cas.
Una gran pel·lícula.
I terrible, alhora.
Sí, una gran pel·lícula.
Bé, aquest és un referent
que el Jesús Lluís Burguera
ha volgut fer arribar els lectors,
de dir-los,
sí, estem davant d'això
a la catalana,
per entendre'ns.
Jo he de dir que
mutat és mutandis,
és a dir,
salvant totes les distàncies
que faci falta salvar.
Començant perquè allò és Itàlia
i això no,
continuant perquè allò és cinema
i això és una novel·la
i, per tant,
el gènere imposa
ritmes diferents.
Sí, però l'esperit aquest
de les nissagues
lligades a la terra
i tot això
hi és present, no?
Sí, sí.
És la voluntat de l'autor.
Doncs no és habitual,
però clar,
tenint en compte
l'època de l'any que estem
i que acabem d'estrenar la primavera
hem de parlar de novetats literàries
i més quan es tracta
de novetats literàries
que treuen els escriptors
del Camp de Tarragona, no?
Que és el cas
d'Esquerra Lluís-Burguera.
Sí, d'altra banda
cal felicitar també l'editor
que continua alimentant
la col·lecció de novel·la
que va començar fa alguns anys,
l'any 2001,
i que, doncs...
Que és Arola.
Que és Arola.
Sí, sí, que és Arola.
I que, doncs,
té una voluntat
de mantenir la col·lecció viva
ara amb aquest nou llibre
del Jesús-Burguera.
Recordem el títol,
Raimi Ferments,
i bé, ja està a la venda,
ja estan...
Sí, és novetat.
...en les apare·lades de les llibreries.
És novetat de Sant Jordi,
estar a les llibreries
estarà naturalment
entre les llistes de llibres
de Sant Jordi.
Haurem d'administrar molt
aquest temps, eh?
A partir d'avui
fins al 23 d'abril, eh?
Sí.
Déu-n'hi-do.
Farem esforços
per administrar-lo.
Jordi Tinyena,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
Adéu-sia.
Adéu-sia, bon dia.