Dos minuts, un quart de dotze del migdia.
Cristina Barber, molt bon dia.
Hola, bon dia a tots.
Benvinguda. Feia temps que no parlàvem entre unes coses i una altra.
L'espai de la biblioteca s'ha mantingut allunyat de l'antena
per diferents esdeveniments relacionats amb l'actualitat.
La setmana passada vam parlar amb Ima Pujol,
ens vam decantar per altres qüestions relacionades també a la biblioteca.
Avui parlem de títols, de llibres, tot i que la Cristina diu
que moltes novetats d'aquelles no n'hi ha,
perquè en van sortir tantíssimes aquesta primavera
que ara la cosa està més tranquil·la i més calmada.
Per tot i així, ens portes algun que altre títol
que destaquen per la singularitat, per la curiositat,
per diferents factors, no?
Sí, diem-ne que som diferents.
Per exemple, hem portat uns quants títols diferents
per fer diferents propostes de lectura per l'estiu,
perquè no tothom té ganes de llegir les mateixes coses.
O sigui, novel·les d'aquestes, que en diem, d'aquestes trílers...
novel·les i novel·les de lesió en tenim sempre,
perquè, a més a més, moltes les donen als diaris
o les ofereixen a molt baix cost,
i tots tenim oportunitat de seguir més o menys aquestes novel·les
que sempre acostumen a agradar.
He portat una guia,
una guia per a aquells que no saben massa què llegir.
Però és una guia curiosa, és una guia diferent, eh?
Una guia per una tal Sílvia de la Cona.
No és un inventari de títols, no?
I es titula Biblioterapia i Cineteràpia.
Resuel Betú Vidal, libro a libro, pel·lícula a pel·lícula.
Bé, el que em molesta a mi d'aquestes guies
és que tot sembla que hagi de tenir format de cosa d'autoajuda,
no necessàriament, si no sembla que no s'hagi de vendre.
I no és ben bé això.
Si he fet un cop d'ull, em sembla més aviat un entreteniment,
que no pas una guia d'autoajuda ni res d'això, no?
És el que sembla.
Vé a ser un llibre que ajuda a dir-nos
que tant el cinema com la literatura
formulen preguntes que permeten connectar
des de noves perspectives amb un mateix.
Una novel·la o una pel·lícula
poden posar en moviment la història pròpia, personal,
els nostres records, les nostres necessitats,
també els nostres desitjos,
i d'alguna manera ens obren la nostra mirada
a altres mons, també, no?
Doncs bé, aquest llibre ens obre aquesta possibilitat
de veure, segons el nostre estat d'ànim,
segons el nostre moment personal,
segons situacions de la vida que podem viure o no,
les il·lustra amb pel·lícules o amb llibres
que tenen a veure amb aquestes situacions.
I en aquest sentit, d'aquí ve potser una mica,
si tu veus exterioritzada o veus en una pel·lícula
a una situació que t'és pròxima,
que t'és propera o que t'interessa fins i tot,
doncs potser t'ajuda, no?, d'alguna manera,
t'ajuda perquè la revius d'alguna manera.
Llavors acompanya, doncs, això,
un comentari de cada pel·lícula
d'una manera bastant senzilla.
Perquè es facin una idea...
La gràcia és la tria, jo crec.
Que es facin una idea als oients.
Obres el llibre a l'atzar i diu, per exemple,
hi ha una pel·lícula molt bonica,
El que queda del dia, de la pel·lícula, del James Ivory,
explicar tot el que és l'argument de la pel·lícula, etcètera, etcètera.
I aquesta cosa, diguem, la que vol interracionar...
On l'encabeix?
Diu, és una llamada d'atenció
per a que no renuncies por conformismo con lo establecido
a un análisis de conciencia
y de tus verdaderos sentimientos.
Això ho fa amb el cinema,
ho fa amb els llibres,
fa una miqueta d'explicació
i són pel·lícules i llibres coneguts,
no són...
Però la situació,
la situació del capítol on no enclau,
és reparar en una nova oportunitat.
Exacte, les segones oportunitats de la vida.
I dins de les segones oportunitats,
doncs, trobem com a llibre
el llibre de les il·lusiones,
del Paul Auster,
el llibre de les il·lusions,
premi príncep d'històries del 2006.
El que resta del dia,
aquest llibre i pel·lícula alhora,
com has dit,
que has trobat a l'atzar,
i Mystic River.
Pel·lícula i llibre...
Per les segones oportunitats.
Per les segones oportunitats.
Et sembla bé la tria?
Jo crec que sí, no.
N'hi ha dues més, eh?
Quines més n'hi ha?
Unes que es diu
Todas les azafates van al cielo,
Daniel Burman és el director,
és una pel·lícula,
Sí, de fet,
hi van,
no sé si...
Sí,
per motius laborals,
segur.
Per motius laborals,
segur.
Després no sé si s'hi queda.
Espiritualment ja no ho sé.
I
En la Ciutat sin Límites,
d'Antoni Hernández.
No la conec tampoc.
Però bé,
la primera tria,
et sembla bé, no?
És un llibre molt curiós,
de veritat,
que sí,
biblioterapia i cineràpia,
resuelve tu vida,
llibre a llibre,
pel·lícula a pel·lícula.
Mira,
mira,
mira,
aquí s'espera.
No sé,
i ens quedarem atrapades
per aquest llibre.
Diu,
hablar de más y de menos
i posa,
d'exemple,
hablar con ella,
de Pedro Almodóvar,
cosas que nunca te dije,
de Isabel Cuixet,
corazón tan blanco,
com a novel·la,
de Javier Marías,
mejor imposible,
de James Brooks,
com a pel·lícula,
querida amiga,
de Marina Mayoral,
com a llibre.
És curiós,
està bé, Cristina.
A més a més m'agrada molt
això que relaciona
pel·lícula i llibre,
perquè anem a buscar
de la literatura
i en el món del cinema
a vegades coses similars.
I avui en dia
no està tan disociat,
són creacions artístiques
que estan molt interrelacionades
i vaja,
així a la biblioteca
almenys també treballem
perquè es vegi això,
cada llibre,
es veu la pel·lícula
que l'acompanya,
l'acompanya el llibre.
Però bé,
es dius,
calla,
que ara buscaré aquest llibre
o buscaré aquesta pel·lícula,
que m'han vingut ganes
de mirar-ho.
Doncs molt bé.
Què més tenim?
Tenim una novel·la
curteta,
curteta
de la Carme Riera
que es diu
L'estiu de l'anglès,
que em sembla
que ja la vam portar
perquè va sortir per Sant Jordi,
però clar,
no vam poder
aprofundir en ella.
Destaca,
jo destacaria
el diferent que és
de la resta de novel·les
de la Carme Riera.
Ens planteja
en clau còmica
i
com si fos una pel·lícula,
ai, perdó,
un llibre
una mica
de por
i també
de terror
i una mica
de comèdia,
no?
En castellà
té un to
jocoso,
no sé com ho diria
en català
exactament
aquest adjectiu,
no?
Una mica burleta,
podríem dir.
Sí,
doncs ens planteja
la relació
entre una
professora
que se'n va
passar a l'estiu
a una casa rural
anglesa
per tal
d'aprendre
l'anglès,
fer un curs
d'anglès
intensiu
durant el mes
que té
de vacances.
La relació
que ella manté
amb la suposada
mestressa
d'aquella casa
que ara
és una relació
que a poc a poc
doncs
és una mica
vampiritzant,
no?
És a dir,
que és més
una recreació
de la por
que es logra
entre aquests dos personatges,
no?
Però
el mèrit
de la Carme Riera
està en que
no ho converteix
només
en un
llibre
més o menys
terrorífic,
entre cometes,
sinó que
a més a més
en fa com una mena
de paràbola
de les relacions
humanes
que per poc
que a vegades
siguin profundes
les relacions
entre dues persones
a vegades
una acaba
devorant l'altra,
no?
I va cap aquí
doncs
la paràbola
aquesta
d'aquest llibret
molt curtet
i que és
mira,
com una mena
de divertimento
divertimento
pastig
terrorífic,
una cosa
recomanable
sobretot
si van a fer
algun estat
a l'estranger
o a Anglaterra
més recomanable
encara
jo trobo
que
es trobaran
per tematitzar-se
del tot,
no?
Sí,
molt bé
més títols
Cristina
a veure
un llibre
força diferent
però
que si no el presentem
avui ja
potser ja farem tard
és un llibre
de Juan Villoro
que és
un
gran novelista
mexicà
molt
poc conegut
potser entre uns altres
però és una persona
molt de prestigi
i el llibre
és
a més a més
de novel·lista
és cronista
i es titula
el llibre
Dios es redondo
està publicat
per Anagrama
i l'any 2006
que acaba de sortir
dic que el presentem avui
perquè s'acaba d'acabar
el Mundial de Futbol
i aquest llibre
és un assaig
sobre el futbol
sobre el futbol
com a deliri col·lectiu
i aquests dies
n'hem tingut
una mostra
és aficionat al futbol
Juan Villoro
ho sabem
he estat cronista
esportiu
durant molts anys
és a dir
que ell
però a més a més
és
a veure
jo destacaria
de les seves obres
Efectos Personales
El Testigo
i Disparo d'Argon
per exemple
són tres magnífiques novel·les
però a més a més
és una mena
de
de
crac
el Sergi Pàmies
justament
l'ha descrit
amb ell
com una mena
de crac
de la literatura
futbolística
el Sergi Pàmies
també és un gran
aficionat al futbol
i comentarista
també
i també literat
és a dir
que són dues persones
que combinen
aquestes dues facetes
ànimes bessones
podríem dir
en el món literari
el Villoro
ho fa
comentant
el darrer mundial
del segle XX
els comentaris
o sigui
el que té
la gent
que li agrada molt
el futbol
és que li agrada
molt el futbol
durant el partit
i després
parlar-ne
doncs a veure
són comentaris
esportius
de nivell
a mi també m'agrada molt
llegir els comentaris
de les cròniques esportives
ah sí
no ho hagués dit mai
Cristina
ah perquè trobo
que hi ha bons
periodistes
que es dediquen
a aquestes cròniques
i t'expliquen
el de dins i el de fora
el que ha sentit
aquell jugador
el que ha sentit
però escoltes
el que hem dit moltes vegades
no cal que et miris
tot el partit
que més enllà del partit
això a vegades
s'aproxima molt
allò tan criticat
fins i tot pels seguidors
del futbol
que són les revistes
del cor
perquè el to a vegades
a vegades
no sempre
veia a ser una mica
el mateix
el món de la xafarderia
perquè
el que és la cosa
esportiva
esportiva
s'acaba ràpid
entre cometes
després ja ve tot
allò de més a més
però bé
això analitza
no sigui el futbol
hi ha
pel més
imaginem que
com a fenomen de masses
com
com si fossin
a veure
després de
veure uns mundials
doncs
com si fossin
els gladiadors
d'avui en dia
la gent allí
coneixant
o vitorejant
els
els
els màxims
exponents
de la força
ja et veig
que tu estan allò
si no podes
con ellos
un ET
Cristina
Juan Villoro
no no
a veure
és una cosa
que
agrada molt
jo no sé
si la crònica
aquesta
més assentada
sobre el futbol
després
interessa tant
però bé
la frase
és d'ell
feta de fa anys
ja
Dios es redondo
jo crec que
afecteix bastant
una mica
la línia
d'aquests titulars
i aquestes coses
i aquest entusiasme
i aquesta eufòria
què més?
què més?
un de
un de
molta actualitat
que no té res a veure
amb la literatura
però sí que té
a veure amb la dura realitat
és de l'Antonio Martínez Nieto
i de moment
l'ha repartit
el diari
Expansión
com d'aquests suplements
que donen els diaris
que ningú en fa massa cas
i després al cap d'un temps
resulta que
tothom va buscant allò
perquè ho va donar
aquell diari
Com evitar la pèrdida
del permiso
de conducir
por puntos
i les multes
i les multes
de tràfic
això és un llibre
és que no t'ho esperaves
d'això
però d'això
hem fet un llibre
una guia pràctica
per a conocer a fondo
les claves
del nou permiso
de conducir
por puntos
i l'actual
règim
de infracciones
i sanciones
de tràfic
de fet
és la llei
de fet
és un compendi
de tota la llei
però també ho disfressen
diuen
com evitar
la pèrdida
del permiso
de conducir
por puntos
el títol
és una mica
enganyós
perquè
et dona la sensació
que et digui
com fer la trampa
com fer la trampa
no, no és com fer la trampa
és perquè t'assabentis
ben bé
de la llei
de com està
i dels punts
que hi ha
per cada cosa
però t'ho venen
també com una cosa
de dir
ui, això tindrà
molts seguidors
per això
és d'aquelles coses
que es perden
a vegades
saps?
a més a més
és un llibre petitet
no ho porta massa
i és nou
suposo que després
ja sortiran més llibres
però vaja
no et pensis
aquestes coses
t'es molt savi
tothom ja ho sap
sí, ho sabem tot
som molt llestos
tots plegats
bé
de què parlarem més?
hem parlat
de l'escriu de l'anglès
una novel·la històrica
de la Rita Monaldi
no sé si vas llegir
la primera part
d'Imprimatur
no, no, no
doncs la Rita Monaldi
i el Francesco Sorti
van fer una primera part
que es deia
Imprimatur
què tal era?
home, ha tingut el seu èxit
el que passa
que és una novel·la històrica
d'aquestes
molt ben documentades
i això
van dir
que seria
una sèrie
de deu llibres
també té de dir
que
està molt ben escrit
i ho llegeixen persones
que els hi ha
molt, molt
la literatura
no és
aquesta literatura
tan fàcil
ara ha sortit
la segona part
que es titula
Secretum
i l'acompanyen
amb un disc
CD
de música barroca
és a dir
que perquè et posis
totalment en situació
ens anem dels llibres
al cine
i de la literatura
a la música
és a dir
que cada cop
és més complicat
abans
amb una cadireta
més o menys
confortable
i un llibre
i una mica de llum
mantenies prou
ara ja
t'has d'ambientar
la música
l'escenari
has de posar un decorat
per llegir
Déu-n'hi-do
que no us pés
amb el Càdio de Vinci
ara molta gent
se'n va a París
a veure les obres d'art
que fins ara
existien igual
però es veu
que la gent necessita
motivacions extra
perquè
per anar a veure
segons quines obres
però escolta
molta gent
està revisitant
l'església del Mar
a Barcelona
a través del llibre
de la catedral del Mar
poca broma
jo mateix
penso tornar
jo també
jo també
perquè dius
m'hem de veure
allò dels
aquells treballadors
del port
com anaven carregant
pedres
i posant-hi les pedres
i vinga
parlant de l'església del Mar
es veu que l'autor
doncs suscita
moltes embeges
oh clar
ja sabem
que quan triomfa algú
Falcone no
Falcone
Falcone no
Falcones
això mateix
Falcones
però bé
ha tingut molta vista
en triar el tema
en documentar-se
si més no
jo crec que és una novel·la
correcta
potser no passa d'aquí
entretinguda
i que et porta
potser a voler
aprofundir en d'altres
episodis històrics
de la ciutat
i de la història
de Catalunya
perquè per exemple
els episodis
de la plaça
del Blat
doncs
queden allí
però
no t'ho acaba
de dibuixar del tot
i això ho fa
amb tota la història
que allí narra
però jo crec que
t'incita
li passa el que li passa
a molts autors
al final
perquè dius
desperta unes expectatives
i què bé
i després comença
a perdre la credibilitat
allò
i diu
no l'he acabat
a veure si no passaré
de la segona meitat
no m'espantis
jo no pensava
explicar-te el final
ni de bon tros
no es deu acabar bé
però no té pinta
d'acabar-se bé
això
no em temptis
cada vegada
les aventures
són més desventures
i jo no sé
si es pot aguantar
tanta
no que t'expliqui
al final
vols que et digui
alguna cosa
o no
sense dir el final
bé a veure
no no
jo ja et dic
que
per mi
allò que
vas molt bé
vas molt bé
vas molt bé
dius
bé
ja estem
com passa
moltes vegades
que
que no
que perd credibilitat
ja està
no et dic res més
perquè no em perdonaria mai
explicar-te el final
d'un llibre
això no es pot fer
això és un pecat
però jo que intento
buscar lligams
amb això
amb el cinema
amb la música
i tot això
doncs amb aquesta
li he trobat un lligam
claríssim
amb el llibre
de Lucrestià
del Francesc Ximenis
que és un dels incunables
que tenim a la Biblioteca Pública
i quan ell parla
de les característiques
dels pagesos
de l'època
com a gent ruda
com a gent inculta
com a gent de
això està
i cita Lucrestià
el cita
només l'esment
l'esmenta de passada
però el tenim
doncs clar
em fa molta il·lusió
poder anar
quan pugui
quan tingui temps
a l'original
de Lucrestià
saps a mi que m'ha agradat molt
i ens estem allargant
més del compte
el que més m'ha agradat
perquè ningú es pensi
que mira
van criticant
criticant
trobo que
acostumats a llegir
tanta novel·la històrica
de França
d'Anglaterra
ens acosta
a una realitat històrica
perquè es veu
que està molt ben documentada
que és molt atractiva
vull dir
molt a prop de nosaltres
vull dir
quan envien
les hostes de Barcelona
aquí a Creixell
perquè hi ha un noble
això ho podem dir
perquè hi ha un noble
que ha fet no sé què
és a dir
aquesta proximitat geogràfica
que et dona la pròpia història
i que no ho havíem llegit
habitualment
trobo que ha estat
un gran encert
i el que deies
malgrat que hi ha coses
inversemblants
impossible de passar
en aquella època
com confessava
el mateix autor
hi ha molta fidelitat històrica
que diuen els experts
respecte a determinats episodis
ara
això no treu
que després
en la trama
diguem-ne
de l'imaginari
de l'autor
doncs dius
ja està
no et digues
un títol
per acabar
Cristina
o un altre
home
per acabar
que per acabar
aquest no seria
per acabar
perquè estem
d'acabar ja
que estem fora de temps
per una persona
que li agradi
llegir coses
així una mica
més aprofundades
durant l'estiu
les
meditaciones
en el desierto
per aquesta és profunda
aquesta és de pensar
o no
mira
meditaciones
en el desierto
de l'any 1946
al 53
de Gaziel
Gaziel
va dirigir
la Vanguardia
entre l'any 20
i el 36
i en tot aquest període
va convertir-se
en el periodista
polític
més admirat
i en líder
d'opinió
d'una burguesia
liberal i democràtica
que era el públic
a qui ell
se li adreçava
va ser contemporani
de Pla
de Julio Canva
i de Manuel Chaves
Nogales
per qui vulgui
revisitar
la literatura
escrita
en aquella època
ell després
després d'un curt exil
li va tornar a Madrid
però allí es va dedicar
a escriure ja
no tenia
no era un personatge
públic ben vist
i es va dedicar
a fer aquestes
meditacions
en el desert
per conèixer
també una mica
l'Espanya
de postguerra
com ja
per no parlar
només de Pla
que en vam parlar
ja per Sant Jordi
perquè és els 25 anys
de la seva mort
i per qui el vulgui
revisitar
o llegir de nou
doncs també els conviden
els teniu a la biblioteca
aquests
tenim l'obra completa
Déu-n'hi-do
Cristina Barber
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
a vosaltres
tinc entès
que començaràs
vacances d'aquí
no res
aviat
doncs que tinguis
molt bones vacances
i esperem retrobar-te aviat
aquí al matí de Tarragona
bon dia
друг