Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No és que tingui una producció massa llarga, però és un dels aspectes poc coneguts perquè desgraciadament no acostumen a estar a les cartelleres teatrals del país i ara que hi ha l'oportunitat val la pena parlar.
Les persones així de la generació que tenen 40-50 anys, quan sentim el nom d'Espriu, visualitzem sempre Núria Esper, no sé per què, és com un mecanisme, és com un xip que s'activa.
Va haver una època que una mica Núria Esper era la persona que posaven escena sovint a textos d'Espriu, quan poca gent s'atrevia o no?
No, jo en canvi saps que...
O és el referent que jo tinc, eh?
Sí, això va de referents. Jo, per exemple, la persona que em ve al cap, curiosament, quan parlo de dramatitzacions d'Espriu no ben bé de teatre, perquè ja he dit que en va fer poc,
però hi ha hagut altres coses, narracions que després s'han dramatitzat i han pujat als escenaris.
Hi ha una... hi ha un conte, una narració que es diu Conversió i mort d'en Quim Federal, molt divertit, molt divertit, sí.
Jo em sembla que en vam parlar aquí algun dia, potser... Després n'hem parlat segur, però de l'Espriu poeta potser vam parlar.
Doncs hi ha un conte que és aquesta, Conversió i mort d'en Quim Federal, que és el moment de la mort d'un anticlarical,
i... bé, és molt graciós, no cal que l'expliqui ara, però el paper de la senyora, diguem senyora, del moribund,
el va dramatitzar la Maria Aurelia Camany.
Sí, jo em ve al cap la Maria Aurelia Camany. El van fer un disc, existeix un disc de Dixa, si no recordo malament,
que tenia la gravació aquesta de la dramatització.
De la Maria Aurelia Camany, si no vaig a Rada, em penso que hi ha algun enregistrament també d'alguna cosa de cabaret.
Podria ser. Sí, sí, sí, i tant.
És que em sona. Ah, doncs, seria difícil trobar aquest que dius tu, em penso.
I jo el tinc, eh? El tens?
Sí, no el tinc en disc, perquè me'l van passar amb un CD ja fa algun temps,
quan el vaig intentar localitzar, vaig localitzar el text i vaig localitzar la gravació.
Doncs, el podríem posar un dia.
El podríem posar un tros, sí, perquè és molt divertit.
Per això, pot ser un exercici molt divertit, escoltar aquest fragment.
No dura massa, tampoc, no? Se'n podria fer una...
Doncs vinga, ens ho apuntarem i t'ho reclamarem, si el proper dia no ens ho portes.
Parlem del teatre. Però això que et deia jo de Núria Esper, probablement és per al referent, no?
Sí.
Jo la veig més lligada, la Núria Esper, la veig més lligada al Teatre de l'Orca, que no pas al d'Esprió.
També, per una etapa posterior, aviam, és el que tu dius, tots tenim referents, però tots ens recordem,
i a més, malgrat que érem molt joves, ens en recordem, vull dir, com una cosa molt meritoria,
aquell circuit català de televisió de l'any de la Picó, que es feia èmfasi en obra catalana
i en obres de literatura catalana, i es feien obres de teatre, i clar, Núria Esper i algun altre actor i actriu
també, doncs, representaven una miqueta aquest circuit català de televisió que tensava el teatre a les famílies, no?,
en un horari així com molt restringit. Tot deu recordar d'això, també, no?
Que me'n recordo. Probablement d'aquí en deu venir...
I a la televisió en blanc i negre, aquella.
Sí, allò era en blanc i negre total, des dels estudis Miramar.
Però, en fi, és aquesta la referència, clar, la percepció dels autors és personal i intransferible, no?
Sempre hi ha una referència d'aquella obra de teatre que has vist per primera vegada a la vida a Barcelona,
en un teatre d'un poble, en fi, representada amb una colla d'amics, cadascú té la seva referència.
Avui intentarem parlar d'una mirada molt general, no?, del que era el teatre.
Sí, sí, sí.
Poc teatre va fer, no, Jordi?
Poc teatre, sí. De fet, només hi ha tres obres teatrals, estrictament teatrals,
que són una altra Fedra Sisprou, Antígona i Primera història d'Ester.
Aquestes les ha fet totes, Núria.
Només ha fet aquestes. El que passa és que després, ja ho he comentat abans,
hi ha hagut dramatitzacions d'algunes de les seves narracions, a banda.
És un autor que s'ha representat relativament poc, la veritat és aquesta,
tot i que jo crec que és un d'aquests autors que han de passar a formar part,
i espero que el fet que la Primera història d'Ester aquest any ocupi sal al Teatre Nacional de Catalunya
i es representi allí, espero que vulgui dir que efectivament Espriu passa a formar part
del repertori dels clàssics, perquè, de veritat, no en podem prescindir.
I, sobretot, més que de la Primera història d'Ester, de la qual la parlaré
i que és la que es representarà aquesta temporada al Teatre Nacional,
sobretot no podem prescindir de l'Antígona.
Que es va representar el Bertrina l'altre dia amb elles.
Bé, el Bertrina es va representar una Antígona, l'original.
L'Antígona original.
L'Antígona grega de Sòfocles, no la versió d'Espriu.
La versió d'Espriu, naturalment, és diferent, i també en parlarem una miqueta.
Clar, dius, has esmentat tres obres de teatre d'Espriu,
totes elles tenen un referent claríssim al que és el nostre imaginari
i la nostra tradició, no?, de la nostra cultura,
mirant, revisitant, manllevant els clàssics, o no?
Sí, sí, sí, esclar.
Espriu era una persona molt culta, amb tres referents molt clars,
una a la cultura clàssica mediterrània nostra, que és darrere el grega,
després un altre món cultural seu era el món dels jueus, món bíblic,
i un tercer referent també molt habitual, amb ell, que era el món egipci,
que també hi és present, no?
Aquestes obres en concret, tant la primera història d'Espriu com l'Antígona,
tenen referències, l'Antígona del món clàssic i l'Espriu, lògicament, del món bíblic, no?
És una mica de les dues, dels dos peus, per entendre's, no?
Jo volia parlar, però, només de literatura, perquè, esclar, el teatre,
aquesta és una bella discussió, el teatre és literatura, o és espectacle.
Per la mateixa raó, podries dir, un guió de cinema és literatura?
Bé, tradicionalment l'hem incorporat a la literatura en tant que text, no?
Que passa que és veritat que quan l'espectador, i aquí ja no és l'actor,
sinó que és públic, espectador, que passa per a la taquilla,
entra a un teatre, com si anés a veure una altra cosa,
doncs el producte, deixeu-me parlar així, el producte que rep,
no és el resultat únic del text, a diferència d'una poesia o d'una novel·la, no?
Sinó que allí ja intervé la lectura que n'ha fet el director,
la interpretació que en fan els actors...
Les retallades, qui sap, no és el text original, moltes vegades, no?
El que arriba al públic ja no és únicament el text, no?
Clar, nosaltres, des del punt de vista de literatura,
necessita exclusivament el text, no?
Ara, per exemple, l'altre dia, amb aquesta que deies tu de l'antígona de Sòfocles,
que es va representar a la Bertrina,
clar, hi ha una interpretació formidable de...
L'antígona la fa... La vam tenir aquí a Tarragona, també, per cert,
fa molt poquet, la Clara Segura,
que la vam tenir aquí fent la felicitat, la setmana passada.
i el creon és el Pep Cruz, clar.
Home, amb aquest cartell.
Amb aquest cartell, no?
Bé, des del punt de vista del text, però, que és el que...
Que és el que interessa.
Que és el que ens interessa.
I jo penso que de les tres,
la més important pel nostre teatre i per la cultura en general és Antígona.
És a dir, no tindrem, de moment, oportunitat de veure-la,
perquè que jo sàpiga, no està als escenaris.
Si volem veure Espriu, haurem d'anar al Teatre Nacional a veure la primera història d'Ester.
Que és, ell en deia amb un subtítol,
em va fer una cosa que a mi li agradava molt, també.
És molt Espriu, Anna.
Que és representar el món com si fos un teatre de titelles.
I, de fet, el subtítol de la primera història d'Ester és l'improvisació per a titelles.
Es tracta d'obres antigues, eh?
Perquè va ser de les primeres que va escriure.
Això és del 47.
Per tant, sí.
Va ser de les primeres coses que va escriure.
I, esclar, és un tipus de teatre que descansa,
en el cas de la primera història d'Ester,
descansa exclusivament sobre la paraula.
Quan ell diu improvisació per a titelles,
ja indica fins de quina manera està tractant els personatges
i com els està posant, no?
Però descansa tot el teatre sobre la paraula.
És una obra sense descans.
sense cap tipus d'actes en el moment,
quan llavors se'n feien.
Des del punt de vista literari és allò,
tot d'una tirada, que diríem molt bé.
Tot d'una tirada, sense cotacions gairebé.
És a dir, és un pim-pam, pim-pam, pim-pam
entre tots els personatges,
amb una jueva que se la sap totes,
que és la protagonista, que és l'Ester,
i un personatge masculí que, bueno,
que intenta contemporanitzar i es deixa enganyar.
Curiosament, la primera lectura que es va fer pública
de la primera història d'Ester,
que es va fer l'any 55 o una cosa així,
bastant més tard, per tant,
del que havia estat escrita,
es va fer a l'Institut Francès.
Va ser una lectura,
no va ser una representació,
i va participar el mateix espriu
que va fer del personatge de l'Altíssim,
com a curiositat.
Això d'improvisació per a Titelles,
és a dir, ell movent els fils,
fent el personatge de l'Altíssim,
jo el veig allò en el bon sentit de la paraula,
de dir, vaig a emmanegar el món com jo vulgui,
dins de la literatura.
Ja apareix el Salom,
que és el que la gent que coneix Espriu sap,
que és l'alter ego del mateix Espriu,
amb bona part de les seves narracions,
per exemple.
Però sobretot això em va centrar a Antígona,
perquè jo crec que Antígona és millor obra de teatre,
i sobretot és millor per nosaltres,
des del punt de vista cultural.
Ja sabeu que l'Antígona clàssica
amb la qual s'inspira Espriu
és els sacrificis,
és la idea dels sacrificis,
una tragèdia en la qual Antígona
pren la decisió
de contravenir la llei
per a humanitat.
El conflicte es planteja entre els seus dos germans
que lluiten pel poder,
Eteocles i Polinices,
aquests dos germans,
en lloc d'acceptar o negociar pacíficament
quin dels dos regnarà teves,
s'embarquen en una guerra fratricida,
de resultats de la qual
un és vencedor i l'altre és vençut.
Un viu, l'altre mort,
els partidaris de l'un són castigats,
els partidaris de l'altre són governants,
o regnen, no?
Moren els dos, moren els dos,
al final moren els dos.
I llavors,
el bàndol vencedor,
el que queda vencedor,
prohibeix enterrar el vençut.
I deixa que el cos
s'almengin als animals.
I llavors Antígona decideix
enterrar-se un germà
contravenint la llei.
Hi ha algunes coses
que estan per damunt
dels directors polítics.
De les lleis dels homes, no?
I Antígona,
per aquesta desobediència,
doncs és castigada a mort
i és executada.
A partir d'aquesta trama clàssica,
Espriu fa que això
sigui una metàfora
de la nostra Guerra Civil.
I llavors hi incorpora
alguns personatges que això ho fan,
i als parlaments,
perquè tota l'obra està escrita
de cap a de...
Però on l'ubica geogràficament,
físicament el temps?
L'ubica a Tebes.
També a Tebes, igual.
Sí, sí, l'ubica a Tebes
i manté els noms de Creon,
Eteocles...
I els elements aquells
de la tragèdia griega,
del Cor,
dels no sé què,
els manté igual.
I incorpora
en la segona versió,
perquè això va ser escrit,
esclar,
va ser escrit l'any 39.
És a dir,
era evident que el referent
era molt immediat.
va tornar a ser revisada
al 63,
que amb la versió
que s'ha representat sempre,
que és la del 63.
En l'ocant s'incorpora
un personatge
que és el lúcid conseller,
que no existia
a la tragèdia grega,
i que és una mica
la veu escèptica
davant de la realitat.
Juga una mica
aquest paper de distància,
de jutjar la realitat
a la distància.
I s'incorpora
un personatge
que es diu Molp,
que és el mateix espriu,
en realitat,
i que és algú
que acompanya
Antigonal a la mort.
No està condemnat a mort,
però ell vol participar
d'aquesta directa.
Per tant,
manté l'argument
i el que dota
és l'obra de Claus
perquè tingui aquest significat
relacionat
amb la guerra civil espanyola.
Sí, sí,
de guerra entre germans.
Va passar censura,
perfectament.
Sí,
no la devien entendre.
És el que t'anava a dir,
perquè, clar,
no devia fer,
doncs,
una referència molt clara,
molt evident.
No, no,
esclar,
ell parla de guerres
entre germans,
constantment.
Però, esclar,
està posada teva,
els personatges...
Clar,
tots, tots,
tots són els clàssics.
No la devien...
No devien lligar caps,
però avui,
i des de fa molts anys,
esclar,
es lliguen caps molt ràpidament.
Clar,
deies abans
que entraríem
en la tercera bat
si el teatre és literatura,
en el sentit convencional
de la paraula.
És una obra
que es pot llegir
o és una obra
que has de veure
representada aquesta?
No,
en ti on es pot llegir?
Es pot llegir.
I tant.
De fet,
ara fa temps que no,
però durant alguns anys
va ser a lectura obligada
de l'antiga literatura
catalana de cou.
Ui,
on quedarà ell?
No,
tampoc no tant.
Fins fa 5 o 7 anys
es va llegir.
Ara no.
No,
ara fa anys
que no es fa llegir.
Tot i que és una obra
que en aquell moment,
obtenia molt bons resultats
entre els alumnes.
No,
s'enganxa
molt fàcilment
perquè presenta
un debat fàcil,
un debat
on els joves
s'hi senten
empesos
de seguida.
I des del punt de vista
del llenguatge
molt més assequible
que no pas
la tragèdia grega
original.
I sobretot
molt més assequible
que la primera història
d'Ester,
perquè és clar,
entre les virtuts
d'Espriu
està la del llenguatge,
el do,
el do del llenguatge.
És a dir,
aquesta capacitat
per crear-se
un llenguatge pròpi
a base de precisió
en les paraules
d'ús de paraules
d'argot
o de col·loquial
molt,
molt,
molt,
molt tirades,
però que en el context
no ho són gens,
fins a la creació
de neologismes.
Aquesta barreja
que hi és,
per exemple,
la primera història d'Ester,
hi és molt,
antigona no hi és gens.
Antigona,
el llenguatge és un llenguatge
culte,
lògicament,
i d'acord
amb l'aire tràgic
que té l'obra.
En canvi,
la fe és una tragèdia.
Pel que fa a un altre
de Fedra,
sisplau?
Aquesta és una obra
molt diferent.
És una obra molt diferent,
sí.
Ell havia fet,
la primera cosa
que va fer en teatre
no havia estat seva,
sinó que havia estat
una traducció
de Fedra,
de la Fedra,
d'una Fedra en castellà
que havia escrit,
si no recordo malament,
el Llorenç Vilallonga,
de Mallorca.
I ell havia fet
una traducció curió.
Després,
ell va fer
l'altra Fedra,
sisplau.
Però vaja,
aquesta s'ha representat
molt poqueta
i totes s'han representat
relativament poc.
La Fedra,
molt menys encara.
La primera història d'Ester
va tenir un grandíssim impacte
en el moment
en què es va representar
amb circuits molt petits.
Estem parlant
de representacions fetres
al teatre d'Horta,
en fi,
coses molt...
Teatres militants.
Sí,
teatres molt petits,
perquè, esclar,
des del punt de vista comercial
això no ha estat...
Ara la fan al Nacional,
ja sabem que aquests autors
amb els anys
sembla que com a albi
agafen una solera
que té com a més
predicació
entre la gent
que va al teatre,
podria ser,
no sé.
Sí,
no,
i és important
que el Nacional
juga aquest paper
de crear llista de classes,
de crear un càrrec.
Aleshores ha agradat més
que haguessin fet l'antígona.
Jo sí,
jo hauria preferit
que haguessin fet l'antígona.
A veure,
la primera història d'Ester
és una obra
que et deixa
amb els ulls ben oberts
des que comença
fins que acaba,
perquè no te'n pots perdre
ni una paraula
t'has de perdre
i té un domini
de llenguatge
literalment impressionant,
literalment impressionant.
però des del punt de vista
del contingut
i de l'actitud
de la societat
l'antígona
té un altre nivell superior.
Fins que la representin
la podem llegir,
la recomanem,
és una obra
que es pot trobar fàcilment.
No com a vegades
que el Jordi fa referència
a obres que disortadament
no podem trobar
perquè ja no estan descatalogades,
però aquestes
es poden trobar
fàcilment.
Jordi Tinyena,
gràcies.
Gràcies per acompanyar-nos
un dijous més
en aquest punt de lectura
i farem una molt petita pausa
i tornarem al Parlament de Catalunya.