Matí de divendres, passen tres minuts de dos quarts de deu.
Ja sabeu, els oients habituals del matí de Tarragona Ràdio,
que els divendres, a aquesta hora,
substituïm l'espai habitual de la tertúlia
que fem cada dia, de dions a dijous,
per una conversa amb un convidat
per repassar diferents temes d'actualitat.
Aquelles notícies, aquelles qüestions
que al llarg dels últims dies, que al llarg de la setmana,
hagin cridat especialment l'atenció del nostre convidat.
Avui ens acompanya l'advocat i síndic de greuges
de la Universitat Rovira i Virgili, el senyor Francisco Zapater.
Ell no pot estar en directe aquí als estudis de la ràdio,
però sí que podem conversar amb ell a través del telèfon.
Senyor Francisco Zapater, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Avui vostè és notícia perquè ahir feia públic
l'informe del síndic de greuges,
de la sindicatura de greuges de la Universitat Rovira i Virgili,
del curs 2005-2006,
i la veritat és que a tots els mitjans de comunicació
ens ha cridat l'atenció
el fet que en el curs passat
vostè, la figura del síndic de greuges,
hagi rebut fins a un 42% més de queixes
respecte, si ho comparem,
amb les dades del curs anterior.
Què vol dir?
Que el col·lectiu d'alumnes, professors
i personal de serveis,
en fi, tenen molts motius ara per queixar-se?
No, no, no, tot el contrari, tot el contrari.
És un efecte purament aparent.
Sembla que sigui un repunte de la conflictivitat,
però no sé si.
No sé si per les següents raons.
En primer lloc, perquè la comparativa del curs passat
es va fer amb el curs anterior
que van veure molt poques queixes.
Clar, si en un curs n'hi ha 40 queixes
i en el següent n'hi ha 17 queixes més,
doncs la diferència és un 42%,
que sembla molt, però que en realitat és poc.
O sigui, primera conseqüència
és que està comparat amb un altre curs,
l'anterior, de molt poca conflictivitat.
En segon lloc, això és degut a la pujada del 42%,
sobretot és degut a que el curs anterior
jo vaig fer una crida a la comunitat universitària
perquè passessin per l'oficina del síndic
quan calgués, quan n'hi hagués la mínima.
I llavors la gent m'ha escoltat.
Llavors és l'efecte crida d'aquesta invitació.
Però en qualsevol cas, tingui vostè en compte
que la comunitat universitària
és una comunitat de 15.000 membres
i que 57 queixes en 15.000 membres,
doncs això és una quantitat de queixes,
una conflictivitat realment irrisòria.
Perquè vostè com ho entén això,
que no hi ha conflictivitat a la universitat,
que tot va molt bé,
o també es pot entendre que la comunitat universitària,
no vol queixar-se,
renuncia a queixar-se,
com segurament a molts ciutadans ens passa
en altres àmbits de la vida quotidiana.
La comunitat universitària està formada per persones
i per tant és semblant
a la comunitat social en general.
La comunitat universitària,
si té que queixar-se, es queixa.
Però sobretot, la comunitat universitària,
el que té és un substrat humà
i un substrat de cultura.
I clar, les persones amb cultura,
les persones d'aquesta manera,
tendeixen més a solventar els temes amb la paraula
que no amb altres mètodes.
I per això no n'hi ha molta conflictivitat.
En realitat, dic,
és irrisòria la conflictivitat que n'hi ha.
De les 57 queixes que comentava vostè que li han arribat,
al curs passat la majoria són d'alumnes?
No, no.
D'alumnes, en realitat, el 61% són d'alumnes.
El 26% de PDI,
és a dir, personal, docent i investigador,
el 4% de PAS
i els restants han estat incobades
o bé d'ofici o bé per col·lectius.
I de totes les queixes,
en fi, a vostè personalment,
quines li han causat més sorpresa?
No li preguntaré si són més greus o més ieus
o, en fi, si els problemes són allò difícils de resoldre,
però n'hi ha alguna que, en fi,
li ha suposat alguna sorpresa?
No, sorpreses no.
Sorpreses no.
En realitat, les queixes,
tinc a dir també que són queixes
per qüestions molt lleus, molt lleus.
Jo, en la meva professió d'abogat,
jurídicament això ho diem
quejas vagatela o delitos vagatela.
Clar, subjectivament,
per la persona interessada,
el seu problema és el més important.
Però, objectivament, mirat des de fora,
són queixes, en realitat,
molt, molt, molt lleus.
Queixes quasi, quasi domèstiques.
Fàcils de resoldre, per tant?
Això és una altra cosa.
Això és una altra cosa.
No és que sigui fàcil de resoldre.
A lo millor, una queixa vagatela,
doncs, té més complicitat de resolució
que el problema més gran
que pugui tenir una persona.
No és que siguin fàcils o difícils,
sinó, en quant a la intensitat,
en quant a,
qualitativament,
que les queixes són
de baixa intensitat, vaja.
I, normalment,
es poden resoldre
a partir del consens
entre les suposades dues parts
que estan en conflicte,
en la queixa que a vostè li pot arribar?
Un percentatge elevat de queixes
s'han resolt per via de consens.
O sigui,
el síndic actua de mediador
i, llavors,
les parts,
rebaixen
les seves respectives pretensions
i es troben,
en un punt intermig
de les seves postures inicials.
I jo penso
que la mediació,
el consens
i la resolució
dels problemes de mutu acord
és un element molt important
perquè,
això comprometa les parts
a complir
més que una decisió
imposada
d'un tercer.
I si no hi ha consens,
què passa, senyor Zapater?
Si no hi ha consens,
llavors,
el que fa el síndic
és si ha de fer
alguna recomanació
la fa
i si considera
que no se ha de fer
recomanació,
doncs,
arxiva el cas.
Pense vostè
que el síndic
no té cap capacitat executiva.
La capacitat
executiva
està residenciada
en els òrgres de govern
de la URB.
Llavors,
el síndic
simplement
suggereix
el que pensa
que s'ha de fer,
però sempre
l'última instància,
l'última ràdio
és
de l'equip
rectoral,
de l'equip
dirigent.
El senyor Francisco
Zapater
no és el primer
síndic de greuges
de la Universitat
Rovira i Virgili.
Vostè creu
que aquesta figura,
senyor Zapater,
comença a ser ja
més coneguda?
que tant els professors
com els estudiants
i el personal
d'administració i serveis
la tenen en compte
o encara
té la sensació
vostè
que està
una mica
al marge
del que seria
el rovell
de l'ou
de la vida
universitària?
Cada vegada
cada vegada
la figura
és més coneguda
lògicament.
A l'inici
el sentit
de greuges
era una institució
no obligatòria
per les universitats.
Cada universitat
feia el que volia.
La Universitat
de Tarragona
a la URB
des de sempre
ha tingut
síndic
però de forma
voluntària.
Últimament
ja per lei
s'ha imposat
o sigui
és obligatòria
tindre
la figura
de síndic
com es diu
a Catalunya
o
o defensor universitario
com es diu
a la resta
de l'Estat.
Llavors
inclús
inclús
he de dir
una cosa
n'hi ha universitats
que no tenen
síndic
però no
perquè no vulguin
sinó
perquè
com
s'ha de llegir
per mallories
qualificades
resulta
que
la fractura
de la comunitat
universitària
d'aquelles
universitats
fa impossible
un consens
tan elevat
i no
tenim
síndic
inclús
segons
tinc entès
en la ment
del govern
està
el que
tinge
el síndic
com un grau
de qualitat
de qualitat
a l'hora
de determinar
la qualitat
de l'ensenyament
d'una
determinada
universitat
saps
i vostè a nivell
personal
com es troba
fent de síndic
com em trobo
home
a mi
per pròpia
naturalesa
m'agrada
intermediar
m'agrada
tractar
de resoldre
els problemes
per consens
per el que
l'he dit
abans
i
buscar
una solució
pactada
que sempre
és millor
que una solució
imposada
jo sempre
dic
perquè jo
en la meva vida
professional
sempre utilitzo
molts
molts
exemples
de la medicina
i sempre
dic
que si jo
metge
puc
curar
el meu pacient
amb una
pastilleta
li donarà
la pastilleta
i en lloc
d'obrir-li
la panxa
i fer-li
una intervenció
quirúrgica
més o menys
el
el
el
símil
és
és
bo
per
la feina
de síndic
si
amb una pastilleta
se pot curar
l'enfrentament
de dues persones
doncs escolta
no tenim
que imposar
cap resolució
cap decisió
saps?
Quan li queda
de mandat
encara de síndic
de greus
de la universitat?
Sí
miri
el síndic de greus
de la URB
durà cinc anys
sense possibilitat
de reelecció
i llavors
jo porto dos
em quedan
tres anys
està gaire bé
a l'Ecuador
podríem dir
del mandat
quasi
quasi
diu que
en fi
a vostè li agrada
buscar
una solució
pactada
en tot allò
que fa
dèiem a la presentació
que
que Francisco
Zapater
és advocat
com a advocat
també
a la seva vida
professional
és això
el que
el que busca
encara que potser
en fi
professionalment
a vostè
el que l'interessi
és més aviat
al contrari
que hi hagi
molts conflictes
no
No, no, no. No m'interessa, al contrari, potser això és un tòpic dels abogats.
No m'interessa, al contrari, a mi m'interessa la solució del problema del meu client,
no el resultat per la meva butxaca.
Llavors, naturalment, en la meva professió també busco aquest consens.
Sobretot, bueno, aquest consens jo tracto dues branques del dret,
el dret penal, que no n'hi ha possibilitat de consens en el dret penal,
perquè, en definitiva, el que ha fet un delicte, segons la llei,
doncs lo té que pagar, però també porto un dret matrimonial
i aquí sí que puc instigar el consens de marit i dona en un conflicte matrimonial
i crec que és el millor exemple d'on se han de trobar conflictes entre marit i dona, saps?
M'estic imaginant, senyor Zapater, que deu ser molt diferent.
En fi, la vida i el ritme de vida i l'ambient que pot haver-hi
al voltant seu a la universitat, quan fa de síndic de greuges,
de la vida del dia a dia de l'audiència i dels judicis i de les vistes orals que se celebren?
Sí, inclús la doble activitat a mi em serveix per dir que és tan diferent
la intensitat dels problemes als jutjats i a la universitat,
que jo sempre dic que els problemes a la URB tenen una intensitat de 0,2 a l'escala de Richter,
en comparació amb nosaltres, de la societat, saps?
Segurament, molts ciutadans, ens podríem evitar molts judicis i molta activitat judicial
si no això, féssim aquest recurs a la via judicial, no?
Potser molts conflictes els podríem resoldre abans sense anar al jutge.
És que, de fet, molts conflictes, no n'hi ha cap i a dubte,
se resolen abans d'anar al jutjat i els abogats tenim molt mala fama,
però si no n'hi hagués la intermediació dels abogats,
jo crec, personalment, que potser els conflictes judicials
es multiplicarien per 3, per 4 o per 5.
Se desactiva molt de conflictes al despatx dels abogats,
encara que la gent pensi que allí el que fem és posar gasolina, saps?
És a dir, que el col·lapse de la justícia seria encara molt més gran?
Quasi és impossible que sigui un més gran, saps?
És tal col·lapse que no és fàcil que sigui més gran, saps?
Però, en fi, seria més gran, clar.
Per què creu, senyor Zapater, que recorrim tant els ciutadans a la via judicial?
Moltes vegades potser no arriben gràcies, com deia vostè,
per la feina, per la intermediació dels advocats,
però per què creu que hi ha tan conflicte social
que es vol anar per la via judicial?
Molt senzill. En primer lloc, perquè hem creat una societat
en la que solament n'hi ha subjectes de drets.
No n'hi ha subjectes d'obligacions.
Tots tenim drets, però no tenim obligacions.
I, clar, cada dret té correlativament una obligació.
Si jo tinc dret a anar pel carrer,
vostè té l'obligació de permetre que jo vagi pel carrer.
segon, el consumisme.
Tercer, la vida frenètica que portem.
Quan hi ha ansietat en la persona,
quan hi ha un ritme frenètic,
llavors la persona no dialoga.
Si no n'hi ha diàleg, llavors el conflicte no s'arregla.
I si no s'arregla, i tots tenim raó,
doncs cap a on tenim?
Doncs cap al jutjat.
I el jutjat és una frustració,
perquè, clar, el jutjat no té ni eines ni mecanismes
de reparar els conflictes humans.
Allí, doncs el que la fa la paga,
si en dret penal repressió,
i ja està.
En el jutjat,
en lloc d'arreglar els conflictes,
s'augmenten, saps?
Per què?
Per què?
Doncs perquè, clar,
allà hi ha una batalla jurídica,
i si aquesta batalla implica
la lluita d'un contra l'altre,
doncs no és fàcil reparar un conflicte
quan, després d'una guerra...
Què passa després d'una guerra?
Doncs que el vencedor imposa la seva llei
i ja està.
I el perdedor, doncs,
o se'n va cap a casa
o procura buscar nous motius
per iniciar una altra guerra, saps?
Les guerres condolentes
a nivell de col·lectivitat,
a nivell de països
i a nivell de persones humanes, saps?
El senyor Francisco Zapater,
com dèiem en la presentació de l'entrevista,
és cíndic de greuges de la universitat,
és advocat, per tant,
pertany a la comunitat universitària
i també a la comunitat del món de la justícia
a Tarragona, com a advocat.
En fi, vostè deu viure
i deu patir, entre cometes, cada dia
això, el que dèiem,
el col·lapse del Palau de Justícia,
el repartiment,
la dispersió dels edificis judicials
per Tarragona.
Un advocat com vostè,
com veu tot això?
I, en fi,
des d'un punt de vista més ciutadà,
què li sembla el projecte
de nou Palau de la Justícia
amb totes les dependències concentrades
que, en fi, tindrem d'aquí segurament
un parell o tres anys a Tarragona?
A mi m'he semblat perfecte,
m'he semblat molt bé,
m'he semblat molt bé
perquè és lògic
que hi hagi una ciutat judicial
que tingui tots els serveis.
Clar, ara n'hi ha una dispersió real,
no sé si són cinc o sis
o set seus judicials diferents.
Efectivament,
això és una dispersió
de recursos humans
i de recursos monetaris, no?
De totes maneres,
Tarragona és una ciutat petita
i traslladar-se
d'una seu a una altra
no és molt difícil,
però, clar,
pensi vostè en ciutats com a Barcelona,
un advocat que tingui que estar
en quatre seus diferents
en un dematí,
amb el col·lapse de la circulació,
doncs perd molt de temps.
En qualsevol cas,
en qualsevol cas,
és positiu aquesta ciutat judicial
i probablement serà una ciutat judicial
que amb l'utens quedarà també petita.
Pensi vostè que l'actual Palau de Justícia
es va inaugurar en els anys 70 i pico,
73 o 74,
i, bueno,
semblava,
només la primera planta i la segona
o la tercera estaven ocupades
i semblava que allà hi havia espai
per tota la vida
i el temps,
30 anys,
doncs s'ha quedat petit.
I m'imagino que la ciutat judicial
també passa el mateix.
I per això caldria,
doncs que si no es fan tots els edificis
que es necessita la justícia
per als pròxims anys,
almenys que quedin terrenys,
per si calen més edificis,
doncs que no ens passi el mateix
de 30 o 40 anys.
Aquest espai d'entrevista
de senyor Zapaterka de divendres
pretem, amb el convidat,
en fi,
fer una mica d'una mirada
a l'actualitat,
a les notícies de la setmana,
que més s'hagin cridat
a cadascú dels nostres convidats.
Aquesta setmana,
en fi,
hem tingut una mica de tot,
l'enconfiguració
del nou govern
de la Generalitat
amb la nova coalició
entre socialistes,
Esquerra Republicana
i Iniciativa per Catalunya.
Hem tingut les eleccions
als Estats Units.
Avui mateix tenim,
en fi,
en clau local,
terragonina,
l'aniversari
que ens recorda
que ara fa un any
es va produir
aquella explosió
amb l'esfondrament
d'un edifici
de la Rambla.
Tenim el procés de pau
a Euskadi,
en fi,
amb declaracions
i contradeclaracions
i decisions
que poden provocar
molts problemes
justament per avançar
en aquest procés.
A vostè,
en fi,
a nivell personal
com a ciutadà
d'aquestes notícies
de la setmana,
hi ha alguna
que li hagi cridat
especialment l'atenció?
Doncs,
jo,
jo,
en feia en dues.
La primera,
en la explosió
de la Rambla
i,
per què?
Doncs que va ser
un fet molt sentit
per tots els tarragonins.
I jo,
en aquest moment,
doncs,
em poso al costat
de les familiars
de les víctimes,
sobretot
de la família
que va perdre
la majoria
dels seus membres
i,
bueno,
doncs,
solament
vull enviar
un missatge
de recolzament
i d'estar
al seu costat.
Això,
per una banda.
I,
per altra,
m'alegra
molt,
molt,
molt,
molt,
el resultat
de la elecció
dels Estats Units
i m'alegra
perquè considero
que a l'electorat
se li pot enganyar
una vegada,
la vegada següent
que Bush va sortir,
la vegada següent
a la guerra dirà
que Bush va sortir
el llegit,
però una segona vegada
no se li enganya.
I, per tant,
l'electorat
dels Estats Units
i el d'Europa
i qualsevol electorat
que és mitjançament format,
a la llarga
se dona compte
i, per tant,
jo crec que aquesta
és una bofetada
en la mejilla
del Bush
amb efectes retardats,
però penso que és just
que la història
ha posat les coses
en el seu puesto.
D'aquestes dues notícies
que comenta,
d'aquesta última
de les eleccions
nord-americanes,
creu vostè
que canviarà
la situació
a l'Iraq
a partir d'ara?
En fi,
Bush ha pres decisions
importants
en les últimes hores,
però creu que canviarà
alguna cosa
o que tot seguirà
més o menys igual?
Jo crec que canviarà.
Jo crec que canviarà
perquè, curiosament,
clar,
tot això
i a centrar
en un altre terreny,
curiosament,
per la vida americana,
el que passa
al resta del món,
encara que siguin guerres,
no són més
que qüestions accessòries
i tot se mira
des del punt de vista americà
i, per tant,
lo important
pels americans,
sobretot
pels dirigents americans,
és la incidència
en els resultats electorals
i, bueno,
s'ha donat compte
que això té molta importància
a l'hora de votar
i, per tant,
ja inclús s'ha dit
que està obert
el que sigui,
el que sigui
que és sortir,
dirà,
ja,
naturalment,
que se lo tenen
que replantejar
aquella decisió.
La va veure
tot el món
que no calia
fer una guerra,
però ell
de forma cega
va portar a la guerra
i aquí estan
les conseqüències,
sap.
I de l'altra notícia
que comentava,
la de l'explosió
de la rambla
d'ara fa un any,
un any després
la investigació
policial
i, per tant,
tota la tramitació
judicial
encara no s'ha tancat.
Clar,
això pel ciutadà
de carrer
li costa d'entendre.
Vostè,
que suposo
que, en fi,
com a advocat
és un professional
en aquest àmbit,
suposo que ho entén
que encara, en fi,
continuïn les investigacions.
És normal o no?
Miri,
no tindria
que ser normal.
No tindria
que ser normal
que una investigació
que dur i tant
no tindria
que ser normal.
El que passa
és que
als jutjats
d'instrucció
de Tarragona
hi ha
una problemàtica
molt forta,
molt forta
d'una aglomeració
d'assumptes
i d'un atasco
immens,
immens,
immens,
a pesar
que els jutjes
treballen
més hores
que té el rellotge.
Però, clar,
si no n'hi ha
per part
dels governants
les decisions
que calen,
el jutjat
que porta aquest cas
està molt atascat
i no pot treure
del damunt
la feina que té.
És a dir,
que aquest cas
seria un exemple evident
que falten mitjans
personals i materials
al món dels tribunals.
Sin duda,
sí, sí.
Francisco Zapater,
advocat,
síndic de Greuges
de la Universitat.
Amb ell hem compartit
una estona
d'aquest matí
de divendres.
L'endemà
que presentés
com a síndic de Greuges
el seu informe
al claustre
de la Universitat
Rovira i Virgili.
Moltes gràcies
per atendre
aquesta trucada
en directe
del matí
de Tarragona Ràdio.
I en fi,
que vagi molt bé.
Primer,
la feina com a síndic
i després també
la feina com a advocat.
Moltes gràcies,
moltes gràcies.
Gràcies i fins la propera.
Fins la propera.
Adéu-siau,
bon dia.
Gràcies.