Jordi Tinyena, bon dia.
Hola, bon dia.
Avui t'han fet esperar una mica, però ja saps, és allò que té l'actualitat.
Hi ha hagut una emergència.
Els escriptors teniu molta paciència, de fet, no?
Per força, per força.
No teniu cap altre arrement.
L'escriptura passa lentament.
I els professors també.
Encara més.
Vull dir que la paciència pot ser una de les teves virtuts, probablement.
Segurament, sí.
Segurament, bé.
Aquesta introducció no vol dir que parlem del Jordi Tinyena.
Vull, ells, si parlessin del Jordi Tinyena, si negarien Rodó.
Parlem d'una altra de les escriptores del camp de Tarragona.
Ja saben que la tendència és parlar d'escriptors propers o no.
Això sí, el punt de l'actualitat sempre el dediquem a autors, autores, en català,
independentment de la seva època.
Però avui posem la mirada en una autora contemporània d'aquí.
A més, es dona la circumstància que ha estat una altra de les autores
que ha participat en el llibre de relats de la ràdio
i de la que encara no havíem parlat.
És la que ens quedava.
quan la setmana passada parlàvem del llibre i vam fer la llista,
vam dir, ei, ens queda aquesta.
Montserrat Palau?
Montserrat Palau.
O Montse Palau.
Sí, no, Montse Palau és com es fa dir.
I fins i tot els llibres, també, autora Montse Palau.
Fa temps que escriu, és professora universitària,
una persona que manté una activitat molt intensa
en diferents col·lectius universitaris
que tenen a veure amb el món de la literatura,
però també amb el món de la dona.
Sí, sí, ella és professora de la URB, efectivament,
i entre les altres activitats docents que fa
i relacionades amb la universitat
és la co-directora del Seminari de Dona i Literatura
que es fa aquí a la universitat des de fa molts anys
i que s'editen les actes
i recullen aquesta relació entre dona i literatura.
Gran amant de los boleros, també s'ha de dir,
probablement pel que tenen de literari.
Jo recordo una vegada vam parlar amb ella,
vam dedicar un programa a parlar de boleros
amb la Montse Palau, que tenen molt de literari, també, els boleros.
I que surten amb algun dels seus llibres.
Es nota, es nota aquest amor pels boleros.
Tenen algun pes en alguna de les novel·les, efectivament.
Què podem dir de Montse Palau?
Clar, parlar a vegades d'un personatge,
d'una persona tan propera en el temps i en l'espai,
doncs es fa difícil,
perquè no saps què dius de nou i què dius de tòpic, no?
No, en el cas de la Montse Palau,
jo suposo que la majoria de les coses que direm
seran noves per la majoria de la gent que ens escolta.
perquè sí que és una dona coneguda,
entre altres coses,
perquè participa en tertúlies radiofòniques,
a Catalunya Ràdio,
ha participat durant molt de temps,
col·labora habitualment als mitjans de comunicació,
al temps i tal.
Havia començat fent ràdio, si no recordo.
Sí, a la cadena CER, a més a més.
I, per tant, des d'aquest vessant,
i d'altra banda perquè ha estat relacionada familiarment
amb una persona que ha ocupat un càrrec molt important
a la Generalitat o a l'últim govern,
però...
i bé, i per la seva activitat universitària.
però literàriament és una persona
d'una obra curta,
que escriu poc i que escriu
amb parèntesis molt llargs
de silenci.
No vull dir que no escrigui,
sinó simplement que no publica, com a mínim.
Per tant, vol dir que, esclar,
des de l'última novel·la,
que és del 99,
doncs han passat uns quants anys,
han passat set anys, pràcticament.
Jo recordo alguna vegada
haver sentit la Montse Palau
dient una cosa
que és molt evident i molt lògica,
escriure costa un gran esforç.
Costa molt, sí.
I fer una novel·la costa una narració,
costa un gran esforç.
Sí, i, home,
a veure, cadascú tria...
Primer, cadascú té el ritme que té.
Hi ha persones que escriuen més de pressa que altres, no?
I després,
cadascú dedica la seva professió
bàsica al temps
que creu que li ha de dedicar.
i, naturalment, aquest temps
que es dedica a la professió bàsica
és el que no es dedica a la literatura.
Això és perfectament comprensible.
La universitat
és evident que és una activitat
que, si es vol fer bé,
exigeix dedicació.
Això no hi ha cap mena de dubte.
I, per tant,
és perfectament explicable
que hi hagi silencis de producció literària.
Bé, és veritat
que hi ha altres professors universitaris
que es publiquen amb molta suïduitat.
Però, bueno, cadascú...
Cadascú és un món.
Comentaves que el darrer llibre
és del 99.
Sí.
I que també venia
després d'un parèntesi de 10 anys.
És a dir, tampoc no és cap novetat.
A la millor estem a punt d'una novel·la.
No ho sé,
què li hauríem de preguntar a ella?
L'últim va ser el del nom del pare?
Sí, sí, sí.
L'últim és el nom del pare.
La Montse Plot va començar a escriure
de molt jove.
Aquesta és la veritat.
I va ser rebuda força bé
en el món de la crítica literària.
És més o menys el moment.
Dic més o menys
perquè això de les generacions
ja sabeu que és un terme dubtós, no?
Però, cronològicament,
sí que és més o menys el mateix moment
quan van començar a sortir escriptors
que avui estan realment consolidats.
Doncs el Josep Maria Funerelles
o el Màrio Serra
o persones que van començar a escriure llavors
i que avui no segueixen escrivint
o segueixen escrivint en un altre àmbit
com la Maria Jaén,
per exemple,
que ha passat al món del guionatge a TV3.
Bé, i dic que va ser molt ben rebuda.
Estem a començament dels anys 90.
Al final, el 89 i el 90,
que va ser quan va sortir
el primer llibre de la Montse Palau.
Tot i aquestes reserves que tu deies,
així, diguem-ne que
des del punt de vista de mitjans de comunicació
sí que es veu aquest aire generacional
a tot aquest grup d'escriptors
i es pot incloure
des d'aquest punt de vista
la Montse Palau.
No, jo deia el de les generacions,
aquest és un tema de professors de literatura només.
Sí, sí, sí.
És per un manual.
Clar.
És a dir, el fet de...
Podem parlar de generacions, home.
O d'època,
és un òrbano en una època.
Clar, des del punt de vista cronològic
això té poc sentit.
Té més sentit
l'agrupació d'escriptors
en funció d'un mateix món
referencial o d'interessos comuns.
Això seria més fàcil agrupar-los.
Això pot correspondre a l'edat, també, cert.
Però no necessàriament.
De vegades, gent nascuda als mateixos anys,
més o menys,
escriuen de forma molt diversa.
Cara, el lector,
recordo la darrera novel·la
que va fer la Montse Palau.
Tens aquesta per al tema generacional
que dius aquesta proximitat
de temàtica, d'escenaris.
A vegades es crea aquesta connexió generacional
amb el lector.
Si tu pertanys a la mateixa generació
que l'autor i és contemporani
en allò que explica,
potser tens aquesta tendència
a aproximar-te, no?
O a entendre millor
el que et vol explicar.
És possible.
De totes maneres,
això només és un tipus possible
de literatura,
perquè, esclar,
si un autor decideix...
Ho dic en aquest cas, eh?
Sí, sí, en aquest cas, sí.
Si un autor decideix
fer novel·la històrica
o decideix fer novel·la fantàstica,
doncs és evident que aquí
la proximitat és d'una altra mena,
no de generacional, no?
Bé, ja està bé.
Generació d'aquests anys
amb aquesta gent
que hem esmentat més o menys,
doncs en aquell moment
va ser ella molt ben rebuda
amb un títol
que era Cadires confortables
i que era un relats curts.
Llavors n'hi van sortir molts
de llibres de relats.
Cadires confortables
no va entrar en algun dels premis?
No ho sé, no ho sé.
No, la veritat és que no ho diria amb certesa.
No, no, no em consta, no.
Sí que és un llibre,
sí que recordo que és un llibre
que va ser ben rebut
per la crítica en aquest moment.
El mateix any
o una mica abans
havia publicat
en una antologia
titulada
Deu narradors
que eren la majoria d'aquí,
no tots,
i després
havia publicat també
el mateix 90
havia publicat
en un llibre col·lectiu
també que es deia
Narradors Catalans d'ara.
Dic això perquè
tant el Deu Narradors
com el Narradors Catalans d'ara
n'indiquen fins a quin punt
ell estava en aquell moment
entre els autors
que oclusionaven,
que s'obrien pas
i que semblava
que venien a substituir
una generació anterior.
Jo recordo també
que va participar activament
juntament amb Margarida Aritzeta
en una sèrie de seminaris
paraula de dona
en què hi havia
una presència literària
i de dones poetes
sobretot important, no?
Des del punt de vista
acadèmic i universitari,
per exemple,
que també tenia
aquesta vinculació
amb una literatura
també de difusió.
Sí, bueno,
aquest és un aspecte diferent
relacionat amb la literatura
però més relacionat
amb la universitat.
I, home,
aquest és un altre
dels temes discutibles, també.
És a dir, sí,
perquè és una obvietat
que existeix
una literatura escrita
per dones.
Ara existeix
una literatura de dones
i de quina manera
la fem?
Bueno, això,
ells ho discuteixen
en aquest seminari.
Elles.
No només elles,
perquè hi participa tothom.
Jo hi he participat
en alguna d'aquestes seminari.
Però sóc el que t'anava a dir.
Un dia hauríem de parlar d'això, Jordi,
que no n'hem parlat mai d'això
perquè jo tampoc no estic gaire d'acord
allò de la literatura d'homes,
literatura de dones i tot això.
Vols dir que no podríem parlar
algun dia?
Necessitaríem més gent.
Més gent, doncs.
Farem una convocatòria
i a veure qui vol venir
a parlar d'això, eh?
Home, els seminaris
d'aquestes de dones i literatura,
tot i així,
de vegades,
doncs el que es presenten
són ponències
parlant de dones escriptores, eh?
I hi ha gent molt diversa.
Jo ja comentava ara
que jo hi he participat
algun any
parlant de Maria de Vallloc.
No sé si tu recordaràs
que vam parlar aquí.
Vam parlar aquí
de la Maria de Vallloc
i de la seva novel·la
perquè t'ans i botifles.
Va ser un personatge
que jo recordo
el dia que vas parlar
i em consta
que algun oient també
ens va impressionar.
Mira,
sobretot perquè a més
no era una escriptora
que coneguéssim.
No, gens conegut.
No, és la primera novel·lista
moderna catalana, no?
Doncs,
tornant a la literatura
pròpiment dita
de la Montse Palau,
deia que se va estrenar
amb aquest Cadires Confortables
del 90.
Després ha escrit,
va aparèixer
en aquests grups
amb aquestes antologies
de narradors
que també has esmentat,
de manera que semblava
que formaria part
del nou grup
d'escriptors
que s'obrien pas.
I, home,
és evident
que forma part
d'aquest grup.
El que passa
és que la seva producció
ha estat molt...
ha estat...
com dir-ho?
T'ha tingut molts parèntesis
que dèiem al principi, no?
Per exemple,
a les novel·les,
la primera novel·la
és de l'any 89,
que és Interferències.
Interferències.
Després ve Sospiria
de l'any 93,
hi ha 4 anys al mig.
Després van passar 6 anys
fins a publicar
el nom del pare
i ara, doncs,
no n'hi ha cap altre.
Va haver-hi una cosa
al mig
del que comentaré després
perquè també
em van fer referència
no fa pas massa,
però comentaré
d'aquí un momentet.
Bé,
és una producció
curta,
intensa,
però relativament curta,
no?
Ja,
digues, digues.
No, no,
que jo, clar,
totes elles,
no sé si algunes,
algunes serà més complicat
de trobar,
perquè les novel·les
ja de l'any 90,
les editorials
tal com estan ara
que s'estalvien
després de magatzem
tant com poden,
doncs,
guarden poc estoc
i és fàcil
que no les trobem.
Ara,
la del nom del pare
del 99,
segur que la trobem.
El nom del pare,
justament,
jo recordo
quan la vaig llegir
que estava lligada
amb aquest fet
que comentàvem
de la generació
explica, doncs,
una miqueta
el retrat
de determinats personatges.
Sí,
és el retorn
d'una dona
després de la mort
de son pare.
I el retrobament, eh?
Sí,
ha de fer-se càrrec
de l'herència,
en fi,
i és el retorn
a la ciutat
i el retrobament
amb la seva joventut,
amb els seus amics
de joventut,
amb els boleros.
Amb els boleros.
I, en fi,
sí, sí, sí.
Seria un bon llibre
per acostar-se
a la literatura
de la Montse Palau,
no?
Sí, sí,
sense cap mena dubtes
i jo penso
que és el millor llibre
de la Montse Palau.
Què deies
que comentaries després?
És autora
d'una novel·la
sota pseudònim.
El que passa
és que és un pseudònim
on que s'ha fet públic
i està publicat
el Qui és Qui
de la literatura catalana
de la Generalitat,
doncs, esclar,
es pot dir
amb tota tranquil·litat.
Però...
Quin és?
Ui, quin misteri.
No, no,
el pseudònim
no és cap misteri
perquè l'han fet públic
ells mateixos, eh?
Eva Maria SF.
Eva Maria SF.
Doncs aquest és un pseudònim
de la Montse Palau.
i...
I la novel·la
que va firmar
amb aquest pseudònim
és Sapore di Sale.
Ah, ja sé quina és.
Aquesta és de la col·lecció
que va fer el mèdul
de la novel·la aquella femenina,
entre cometes,
no?
De la novel·la
La Rosa de Pitimini.
Que havia presentat
en molts plans.
Havia sortit aquí també
amb una altra autora.
Amb qui va sortir?
Amb l'Antoni Vicenç.
Efectivament.
Que també havia col·laborat
amb un altre pseudònim.
Així que el Sapore di Sale
era de la Montse Palau.
Ja veus, eh?
En fi, doncs,
escolta,
potser si volen això,
si no han llegit
res de la Montse Palau,
nosaltres en principi
podríem recomanar aquesta
per començar, no?
En el nom del mèdol.
la darrera.
I bé, sí,
els agrada, doncs,
les curiositats,
aquesta col·lecció
de La Rosa de Pitimini.
Jo no sé si es pot trobar
a les llibreries,
a l'editor,
a l'edició,
a l'editor segur.
Sí, a l'editor segur.
Demanar-la segur
que es pot demanar
a qualsevol llibreria
perquè l'editor la té, segur.
Molt bé.
Jordi Tinyena, gràcies.
Per cert,
em van dir
que va anar molt bé
la presentació
l'altre dia
del llibre de relats.
Vicenç Villatoro
va fer, doncs,
com una dissertació
al voltant
allò que feu els escriptors.
Hi ha la venda,
el llibre d'en sintonia
a la ràdio
amb vuit relats.
Ja buscarem ocasió,
també,
de poder obsequiar-ne
amb algun exemple ara
als oients.
Ho deixem aquí, Jordi,
i ens retrobem
la propera setmana.
Adéu-siau.