Fins demà!
Fins demà!
El que està passant aquest any és que...
Ella és epidemióloga, per tant, parla amb coneixement de causa.
Vam estar esperant l'epidèmia de grip, que aquest any no hi ha hagut epidèmia de grip.
Hem estat esperant l'epidèmia de grip i tal.
No hi ha hagut epidèmia de grip com hi ha hagut als tres anys.
El que sí que està veient ara, vol dir que ja és una miqueta tard,
vol dir que són moltes viracis, refredats de vies altes i tot això.
El canvi d'estació, ja se sap.
Saludem Pilar Sada, directora del Museu Nacional Arqueològic.
Pilar, molt bon dia.
Molt bon dia.
Benvinguda.
És la primavera, eh?
És la primavera.
És la primavera que ja ho té això i les helègies.
L'estènia primaveral, que també existeix.
Això existeix?
Existeix, existeix.
Sí?
I tant.
És un invent?
No, no, no.
No, no, jo crec que no.
Jo sóc al·lèrgica i la primavera m'ha fet molt.
Si ets al·lèrgica, parles amb coneixement de causa.
I a més, a més, crec que és veritat, no?
Com a mínim, no sé si és per tothom en general,
perquè jo ho desconec, això,
però sí que m'imagino segons quina condició tens,
els canvis d'estació...
Els canvis d'estació, la gent...
Bé, hi ha gent que és molt més sensible,
canvis de temperatura, canvis d'intensitat de la llum,
que, bueno...
Físicament, sí, eh?
I amb això que deia la pilar d'al·lèrgia,
però els estats d'ànim, les eufòries, les depressions...
És que ens ve una mica marcat, també, pel físic, jo diria.
A mi, per exemple, porto uns dies,
des que ha començat a fer bon temps,
que estic amb una al·lèrgia, sobretot...
Que se nota als ulls, eh?
Sí, als ulls, la gola, el nas, no?
I això, encara que sigui una tonteria,
afecta l'estat anímic que tens.
Perquè jo em passo una hora i mig al matí,
pràcticament a la primera, estornudant,
em pico als ulls,
fins que una mica m'imagino que m'adapto,
no sé si és això o no,
però em passo una hora i mitja que és una mica agobiant.
I això t'afecta, no sé si el caràcter,
espero que no gaire,
però sí una mica l'estat general, no?
Bé, ens afecta més coses de les que mos pensem, eh?
A veure, el tema de la salut i la política i el temps
són temes recurrents, habitualment, de la tertúlia,
però aviam no ho hem fet perquè no tinguem res a parlar,
ni de bon tros, que tenim moltes coses a parlar.
Hi ha tema, hi ha tema.
Però, per exemple, ja que parlàvem de salut,
la setmana vinent hi ha convocada una vaga de metges.
Jo n'he convocada una vaga de metges a Catalunya,
en principi per als dies 28, 29 i 30,
i a més de tots els sectors,
de primària, hospital...
Públic, privat, tot?
Bé, en principi privat...
El que serien xarxes d'utilització pública.
I bé, per el que jo sé,
per el que jo sé que els companys,
la gent parla, comenta,
tu faràs, tu no faràs, tal,
qui s'apuntarà a serveis mínims,
sembla que va haver-hi a la taula de negociació,
i ara per ara la vaga continua en peu.
Això no vol dir que el dilluns o dimarts,
l'última hora, hi hagués alguna cosa,
però...
Bé, jo no sé si el públic general se n'ha assabentat.
Generalment, aquestes coses que són tan de col·lectiu...
Jo no sé si ens en assabentem gaire,
del fons, perquè a més, com que es diuen tantes coses
i hi ha tants interessos diferents
i és tan heterogènic el col·lectiu de metges,
perquè és un col·lectiu molt heterogènic,
ni parlem dels metges en general,
però Déu-n'hi-do, jo crec que no ens assabentem realment.
Ens assabentem si ens toca anar al metge a l'hospital aquell dia
i coincideix que hi ha vaga,
però de les motivacions que hi ha en darrere,
generalment no tenim gaire idea.
Jo ho desconeixia,
jo la veritat és que no ho havia sentit
i tampoc sap, bueno, no sé quins són els motius,
si és algun motiu organitzatiu,
si és un motiu de línies generals de...
Motius variats i diversos.
Hi ha una reivindicació econòmica al darrere
i això, clar, no sé si la gent sap que els metges,
a l'estat espanyol,
els metges són els que tenen els sous més baixos de tota Europa,
comparat amb els seus col·legues francesos o alemanys.
Això acostuma a ser amb tots els col·lectius.
Però és que dins de l'estat espanyol,
els metges més mal pagats,
però en diferència,
vull dir, a més és que això a vegades és molt fàcil,
perquè tu comentes, vas als congressos
i tu de metges de capçalera, no?
I tu parles en un company que treballa a Sevilla
i que fa exactament el mateix que tu fas a l'hospitalet,
i clar, les diferències de sou...
Els metges catalans damunt són els més mal pagats
de tot l'estat espanyol.
Jo a vegades he sentit els metges
i el que són els professionals d'infermeria
que només que passis, diguem-ne,
la línia entre Catalunya i l'Aragó
o entre Catalunya i País Valencià,
algun se'n van a treballar a la zona més fronterera,
podríem dir,
perquè saben que estan a prop de casa seva
però tenen uns horaris més alts, clar.
Això és bastant general, em sembla,
en tota l'administració, crec, eh?
Almenys jo, per la part que conec,
també passa una mica el mateix, no?,
a nivells comparatius
de sous dels mateixos nivells fora.
Primer que estan millor considerats
a nivell de nivell, eh?,
això que en diem,
i després a nivell de remuneració.
El que passa que a mi em preocupa,
i això és una de les coses també,
em preocupa com a part de l'administració, no?,
que quan a vegades es parla de,
per exemple, com aquest tema, no?,
una vaga o un atur reivindicant una sèrie de coses,
moltes vegades el que ens arriba,
almenys al públic en general, no?,
són les reivindicacions econòmiques,
i segurament a darrere de tot això
hi ha moltes altres coses, no?,
que segurament són molt més interessants
a nivell d'organització,
a nivell d'esquema de filosofia,
fins i tot de plantejament global de la sanitat, no?,
però moltes vegades només arriba això,
i llavors sempre hi ha...
És impopular entre la ciutadania, no?
És impopular, i a més a més,
és impopular, però a més a més,
és banal, no?,
perquè llavors es queda una mica com
estan demanant més augment de sou,
tal i que qual,
que això és una mica...
La següent part és amb el que cobren,
amb el que cobren.
Això, no?,
i llavors jo crec que seria molt bo,
en aquestes coses,
quan es fan aquestes reivindicacions,
fer arribar el que realment hi ha al darrere, no?,
que segurament hi ha moltes més coses
de funcionament i d'estructura,
i de com la sanitat pot estar més organitzada,
a més, ens toca a tots la sanitat, no?,
perquè hi ha altres temes,
potser que no,
que no ens toca a tant,
però la sanitat és un tema molt sensible,
que no moltes vegades aquesta,
que és l'única que surt,
perquè és la més, potser,
la més recurrent, no?,
els metges han tornat a fer una vaga
perquè demanen un augment de sou.
Clar, i potser perquè això és el titular,
això és fàcil d'altendre.
En canvi, explicar les raons de fons,
vull dir, de com els metges perceben
que s'està deteriorant el servei
que s'està oferint als ciutadans
en molts aspectes, no?
És molt més difícil d'explicar tot això,
vol dir, tot això és difícilment resumible.
S'ha augmentat molt la demanda i no els recursos, no?
Bé, lo dels recursos,
clar, jo no sé si...
Clar, jo parlo perquè coneixo més aquest món i...
Però jo no sé si sabeu
que és que realment comença a ser molt complicat
per a certes especialitats trobametges.
Ginecologia, pediatria, per exemple...
Pediatria comença a ser realment molt preocupant.
Radiologia, per exemple,
bueno, n'hi ha poquíssims,
vull dir que ens trobem en un context
d'augment de la demanda importantíssima
per diferents raons,
perquè la població és tan vellint,
perquè la gent cada vegada demana més qualitat de vida,
vull dir, abans els metges
l'únic que els demanava és que salvessem vides,
és clar, al sistema sanitari se li demana bastant més que tot això.
Molt més preventiu, moltes vegades.
Molt més preventiu, vull dir,
ara el que és important és el concepte de qualitat de vida,
de cuidar, d'acompanyar els malalts,
de prevenir, de fer promoció de la salut,
i tot això, a més, en un contexte,
en el que és la figura i el reconeixement social del metge
ha canviat moltíssim.
Bé, és que d'això també podríem estar parlant molta estona.
El que passa és que això va lligat, per exemple,
amb el tema, això que comentaves, no?,
la mancança de radiólegs o la mancança de pediatres,
va lligat llavors a una problemàtica
de l'organització de la formació,
és a dir, és un problema que veia des de la formació, no?
Sí, sí, és dubte.
Ja fa molts anys, la previsió que es va fer
des de les facultats de Medicina
quan es restringia l'accés a través de les notes,
que, aunque es veu que hi havia una gran demanda de joves
que volien cursar els estudis de Medicina,
jo tinc entès, fa molts anys,
la previsió que es va fer des de les universitats
era anar retallant una mica a l'entrada, no?
Perquè la previsió de l'augment de població
i com canviaria la nostra població
amb l'arribada dels immigrants i tot plegat
ha canviat moltíssim, no?
Però moltíssim, això ningú podia preveure,
penseu que, bueno, jo vaig ser la primera generació
de números clausos,
que hi havia nota per entrar a Medicina...
És que això es va fer perquè deien, no?,
hi ha massa metges i la previsió no s'esperava
que hi hagués tanta població molt vinguda, no?
I també per millorar una mica la qualitat
de l'ensenyament que es donava, eh?
Perquè amb unes facultats de Medicina tan massificades
la qualitat de l'ensenyament que es podia donar era...
Clar, jo no sé si és que aquí hi ha hagut
mala planificació...
Mala planificació, possiblement.
O realment hi ha hagut manca de planificació,
vull dir que ha sigut un dissafet.
Perquè és sorprenent, per exemple,
que d'algunes especialitats,
algunes que són com a bàsiques,
no hagin sortit gent preparada
per cobrir aquests llocs si hi ha una demanda, no?
És que és sorprenent,
quan a més a més m'imagino que en el cas de la Medicina
possiblement deu ser de les coses no més fàcils de planificar,
però sí una mica tens més clar
quina necessitat s'ha de clar.
Sí, per grups de població, ja saps el que...
A veure, només miren una miqueta les dades demogràfiques
i ja pots tenir una certa idea
d'entendre quanta gent dedicada a la geriatria,
quanta gent dedicada a les dones, als nens...
Difícilment sabres quants enginyers necessites
o quants arquitectes o quants professors d'història...
Vull dir que a vegades això és més difícil,
però amb els metges jo penso que són coses...
A veure, jo en Medicina conec poc,
malgrat que a la meva família hi ha molts metges,
però vull dir que no estic en el tema...
No, no, que s'opta, perquè dius,
bé, només amb les dades demogràfiques a la mà
ja es pot fer una bona planificació.
Després, en certes coses,
en un moment donat va haver-hi la reforma,
per exemple, de l'atenció primària,
el qual significava que s'havien d'incrementar
les places de metges de capçalera.
I tot això va anar una miqueta conjunt
a la creació de l'especialitat
de Medicina Familiar i Comunitària.
Però amb aquesta reforma se li ha donat
o se l'intenta donar cada cop més
i de forma molt encertada
perquè el resultat és bo
als professionals de la infermeria,
amb la reforma de la primària,
de derivar determinades funcions...
A les infermeres.
A les infermeres.
No, no, el paper que tenen les infermeres.
I infermeres perquè la majoria són dones.
Sí.
Bueno, comencen a haver infermeres.
Però comencen a haver-hi alguns homes, no?
Sí.
Comencen a haver infermeres.
El que és curiós
és que dins del món de la infermeria
surten moltes infermeres
de les facultats
i de les escoles d'infermeria.
Moltes, vull dir que...
Infermeres que se'n van fora a treballar
perquè es veu que hi ha una sol·licitud tremenda...
A Gran Bretanya.
Bueno, no m'estranya, no m'estranya
perquè tu mires,
jo ho sé, perquè...
Tu mires les condicions de treball,
el sou i tot el que té una infermera
recient acabada aquí
i el que li ofereixen a Anglaterra.
Bueno, jo, acabés ara a infermeria,
no m'ho pensaria dues vegades,
cap a Anglaterra,
perquè els donen, bueno,
en quant a sou,
en quant a formació,
en quant a especialitat.
Vull dir, hi ha infermeres
que van allí, treballen un temps
i tornaran aquí en l'especialitat
que aquí no existeix
que és d'infermera d'atenció primària
o d'infermeria comunitària.
Bueno, això no sé si ho sabeu,
però és que hi ha una fuga
i de metges i d'infermeres
i d'especialistes
a països de la Unió Europea
que ho demanen
i a la gent li ofereixen
millor condicions de treball.
Però sí, és cert que també
estan venint cap aquí
d'altres països...
de països sud-americans,
però també de l'anomenada
antigament Europa del Lés.
No tants.
Venen aquí perquè, clar,
els sous que cobren
respecte als seus països,
respecte als d'aquí,
malgrat tot,
són bastant més alts
i els nostres marxen
cap a països
que els hi paguen més.
És un moviment...
Sí, però això és possiblement normal,
no?
Amb un món globalitzat
com el que estem
i dins d'una comunitat
com l'europea
que es vulgui formar,
que hi hagi aquesta mobilitat,
jo fins i tot ho trobo
que és interessant i és bo, no?
En tot cas,
vol dir també,
a Anglaterra tampoc ho tenien
massa ben planificats
i necessiten tanta gent de fora
perquè realment
estan mancats d'infermeres.
Perquè a vegades
hi ha companys,
jo conec companys
que han acabat
l'especialitat de família
i se n'han anat a treballar a Anglaterra
amb uns contractes
i amb unes condicions de treball
que dius,
és que realment,
a veure,
això una persona
que no tingui lligams familiars
diu, mira,
no estic casat,
no tinc fills,
no tinc la novia aquí,
me'n vaig cap allà,
te donen molt bona forma...
vull dir,
que no saps anglès,
cap problema,
tres mesos
pagant-te el sou,
aprenent anglès,
te faciliten la vivenda,
te faciliten tot,
és que realment la gent...
Sí, però Sinta és molt atractiu,
jo l'altre dia
no sé amb qui parlava
i em deia jove,
deia sí, sí,
és molt atractiu,
molt bonic,
d'entrada,
el que cada país
inverteix en els seus joves
és en formació,
això és un tema.
I després,
algun jove a mi em comentava,
molt bé,
et dona un toc cosmopolita,
dir que has estat treballant
tres anys,
quatre a Anglaterra.
Molt bé,
però si ho fas
com una opció
perquè realment t'atreu,
aquesta experiència està molt...
Hi ha molts joves
que no desitjarien marxar
i ho fan una mica forçats.
Jo volia comentar una mica
és això,
jo crec que l'opció
està fantàstica,
és a dir,
poder fer-ho
en un món com aquest,
que tenim globalitzat
i que permet aquesta mobilitat
i ho trobo que és molt interessant,
el que passa que penso
que en tot cas cada país
i en el cas nostre,
davant d'aquest conflicte
que comentaves
que aquesta setmana
hi haurà una vaga
i hi haurà unes reivindicacions,
el que en tot cas
s'ha de demanar
és que els polítics
organitzin bé
o planifiquin bé
allò que és la seva responsabilitat
i en aquest cas la sanitat
o l'ensenyament...
Sí, perquè és que
després teniu en compte
que formar,
vull dir que el que és
formar un especialista,
vull dir,
un metge,
jo què sé,
un radiòleg,
un ginecòleg,
a l'estat li ha costat
uns diners això,
és una inversió molt important
i tampoc
no se pot permetre,
jo no sé
fins a quin punt
vol dir,
mos podem permetre el luxe
i dir,
mira,
nosaltres formem aquí
especialistes molt bons
i que marxin fora
i aquí mos vinguen metges
estan venint molts argentins,
colombians,
ecuaterians,
cubans,
clar,
jo no sé
fins a quin punt
valdria la pena
que cada país
formés els seus professionals
i que les condicions de treball
fossin bones
perquè la gent
se pogués quedar
a treballar al seu país,
això seria
lo desitjable.
Però clar,
continuem amb el tema
dels metges,
que és el que ha passat a Anglaterra,
que a Anglaterra
aquest problema
ja fa anys
que el tenen.
Els hospitals anglesos
o els serveis de salut anglesos
el més habitual
és que els treballadors,
metges i infermeres auxiliars,
siguen hindus,
paquistanís,
vol dir,
com passarà d'aquí un temps,
vol dir,
que anar a un hospital
i trobar un metge
o una infermera
del país
nascut aquí,
doncs prontès
serà bastant estrany,
no?
El que va passar a Anglaterra,
diuen,
és que
la figura del metge
se va,
entre cometes,
proletaritzar,
vol dir,
el metge va passar una mica
de ser un professional liberal
amb un respecte
i amb una certa consideració
a ser un proletari,
un assalariat,
no?
Amb totes les bondats
que tenia el National Health Service,
vol dir,
que encara continua sent
un referent,
no?,
per a tot el que són
els sistemes de salut.
Clar,
això va fer,
a part,
clar,
és que jo voldria
que la gent fos conscient
que, per exemple,
un metge de família,
no?
És una persona
que ha hagut d'estudiar
sis anys,
la carrera de Medicina
dura sis anys,
és una carrera dura,
que vol dir
que mentre estàs estudiant,
oblida-te'n,
d'anar-te'n i sortir por ahí,
perquè t'exigeix molt
de dedicació,
d'estudiar.
Acabes la carrera,
sis anys d'estudiar,
què ets?
no ets res,
perquè si no tens
una especialitat,
no ets res.
Acabes la carrera
i t'has de preparar el MIR,
que és un examen molt dur.
En una mica de sort,
l'aproves a la primera
i pots fer l'especialitat
que t'agrada,
que no,
et pot costar
un any o dos
aprovar el MIR.
Aproves el MIR
i ets resident,
és a dir,
vindria a ser
com una espècie
d'estudiant en pràctiques.
Fins que ets un metge,
allò,
a metge,
ets deu anys,
posem-hi, no?
De dues maneres.
La època de resident,
no, no,
a l'època de resident...
Què dius?
No, a veure,
de totes maneres,
jo penso que això passa
amb totes les professions.
No, no,
espera't, espera't,
però ets resident.
L'especialitat més curta
actualment dura quatre anys.
Mentre ets resident,
cobres sou de resident
i tens tracte de resident
i condicions
que no és el mateix,
vol dir que ets...
Així entre n'altres...
Perdona,
això que diu l'Apila
és cert.
El pregau.
Jo penso diria
que passa per aquest perit.
No, no, però espera,
i després resulta
que els metges
se troben que van a treballar
i que han d'assumir
un nivell de responsabilitat
i de...
Un nivell de responsabilitat
importantíssim
i que hi ha metges
que cada vegada
que dividissin
el que els...
Hi ha metgesses
que et diuen
és que, escolta,
resulta que jo
li estic pagant més
a la canguro
que dic som els nens
que el que em paguen a mi
per hora de guàrdia.
Però si em deixen
no es pot limitar
només als professionals
de la salut.
Jo...
Qualsevol ciutadà avui dia...
Us explico...
Us explico la...
Bueno...
Jo t'explico...
Per el tema de la vaga
i tot això, no?
Jo et comento dues coses
des d'una perspectiva
evidentment
no com la teva
que coneixes molt a fons
el tema
i que a més a més
doncs estàs en el mig
d'aquesta problemàtica, no?
Però, a veure,
com a ciutadà de peu
i a més a més
valorant moltíssim
la tasca dels metges
entre altres coses
perquè en la meva família
el meu pare
i els meus dos germans
són metges.
Bueno, el meu pare era metge
i va morir
i els meus dos germans.
Jo crec que sí
que hi ha hagut un canvi
en el concepte del metge.
És a dir,
abans,
en la societat nostra
hi havia una sèrie de figures
que eren com les que articulaven
el poder, no?
Era jo.
En els pobles
era l'alcalde,
el capellà
i el metge
i el mestre.
I eren les quatre figures, no?
El mestre també va passar
per una sèrie de canvis, no?
I el metge igual, no?
I jo crec que això no és dolent.
És a dir,
jo que estic normalment
per lo públic
i a més a més
que em sembla
que lo públic
és molt important
perquè les coses funcionin,
jo trobo que està molt bé
aquesta,
jo diria,
socialització del metge
més que una mica
socialització del metge.
Com a salariat et refereixo.
Perquè s'ha...
Bueno,
perquè s'ha...
Jo diria
que s'ha desenvolupat molt
la medicina pública,
cosa que abans
no existia
i jo crec que això ha sigut
un gran avenç
del nostre sistema democràtic.
És a dir,
que el sistema sanitari
funcioni
en aquests nivells
jo penso que és molt bo, no?
I aquí hi ha hagut
una mica
de problemàtica, no?
Hi ha gent
dintre de la medicina
que s'ha adaptat molt bé
en el sistema públic
i que a més a més
s'ha adaptat en condicions
que jo crec que les condicions
han d'existir,
han d'existir
les condicions de reconeixement,
les condicions de responsabilitat.
Jo penso que els metges
dels col·lectius
que hi ha
com a professionals
és un dels col·lectius
que treballa
en una cosa molt sensible
que és la matèria humana
i per tant tot això
és un plus
de responsabilitat
que jo crec
que se'ls ha de reconèixer, no?
I per tant jo estic amb tu
que hi ha d'haver
condicions,
hi ha d'haver
mitjans,
hi ha d'haver
reconeixement,
tot això.
Però també és veritat
que aquí
hi ha hagut també
una part del col·lectiu mèdic,
potser m'equivoco,
però he vist des de fora,
que ha vist amb recel
aquest passar
en una medicina
molt més pública,
no tan privada
i d'elit,
etcètera,
etcètera.
Jo crec que hi ha hagut això.
No, evidentment.
Hi ha hagut aquests dos...
Com una pèrdua de privilegis, no?
Sí, com una pèrdua.
I jo penso que això,
veure-ho com una cosa pejorativa
és molt dolent.
És a dir,
jo penso que com en totes les coses,
igual que en l'ensenyament,
que potser a lo millor
per proximitat professional
ho conec una mica millor,
no?
Però no s'ha de rebaixar
el nivell dels professionals
que estan en l'ensenyament,
sinó que,
al contrari,
jo penso que se li ha de donar
molta importància,
se li ha de donar
mitjans els suficients
i s'ha de lluitar
per col·locar
en el mestre, no?
Aquell mestre que fa uns anys
era com un tòtem
de l'organització dels pobles,
se'ls ha de donar
la responsabilitat que tenen.
I el metge igual,
però dins d'una cosa
que està molt més socialitzada,
no?
Que hi ha aquests privilegis,
entre cometes,
que es tenien
com a col·lectiu,
perquè eren molt significatius
dintre de la societat,
jo penso que està bé
que entrin dintre
d'un programa
molt més general,
amb una responsabilitat
i amb un reconeixement
molt important,
però que no cal
que sigui lligat
amb uns privilegis,
sinó amb una tasca concreta
que s'ha de fer
dintre d'una organització
molt més social.
Jo trobo que és així.
Ens queda pràcticament monogràfic
del món dels metges,
avui.
No, del món de la sanitat.
Estaria bé introduir
alguna altra qüestió
i que sigui breument.
Parlava la Cinta de...
Aquesta és la setmana,
clar, és que parlem de metges
i ha sortit
la professió de mestre,
que aquests també
de un i dos
i treballen
amb material sensible.
Sí, sí,
aquests també de un i dos.
I és la setmana
de les preinscripcions.
Aquelles persones
que ja tenen fills
més grandets
i han passat
per preinscripcions
diverses
saben de què va,
però aquelles mares i pares
que en guany
per primera vegada
amb els tres anyets
portaran a la canalla
a l'escola
tenen un desfici
allò d'on els porto,
on els porto,
què faig.
És un tema
que a mi em llama
molt l'atenció
perquè jo tinc un nen
que té gairebé tres anys,
és a dir que l'any que ve...
Però tu ja has passat
per preinscripcions anteriors.
Sí, sí, jo això.
Que l'any que ve
comença P3.
Clar, i al parque,
en el parc
em trobo en moltes mares
també així, no?
És el tema de conversa.
Bé, des de fa un mes i mig
estan totes les mares més,
eh, vol dir suposo.
I clar, i tu què faràs?
Perquè són les que van més al parc,
probablement.
Clar, sí, sí.
Bé, la veritat és que sí,
jo quan vaig al parc
majoritàriament
90% són mares
i de quan en quan
hi ha algun pare per allí
despistat.
Però bé,
vamos,
doncs és el que hi ha,
tampoc.
I des de fa un mes i mig,
bé, és que és monogràfic
i totes preocupades
i tu què faràs?
Perquè aquí no és que allí
m'han dit que hi ha molt bon nivell
i no sé què
i a tu què et sembla?
I, bueno,
i veus a la gent realment angoixada,
vol dir,
la sensació
que triant l'escola
que portaran els nens
s'estan jugant
el futur del seu fill.
Vull dir,
cosa que jo...
I pregunten
i observen el fill o filla
d'aquella mare
que està parlant
que ja són més grandets
i dius,
porta bé
i sembla amb aquest.
Potser aquesta escola,
vull dir,
fas uns criteris
i uns paràmetres estranyíssims.
Sí, sí.
No l'agrada triar l'escola.
Bé,
però a mi tot això
és que era quan pensava,
em feia pensar molt,
vull dir que, de fet,
els pares ens pensem
que triant l'escola
del nostre fill
és que ja li estem marcant
gairebé el seu futur
i que això és el que el marcarà
per a tota la vida.
Quan el que ens diuen els estudis
i el que ens diu la ciència
és que realment
el que ja marca un nen,
vull dir,
el que és bastant més important
que l'escola no es portarà
és la família
en què el nen s'està criant.
I tot això
volia fer referència
a un estudi
que es va publicar el 2004,
que, bueno,
no sé si coneixereu,
que és un estudi
que fan a nivell
de tots els països europeus,
a tots els països europeus
a determinats cursos
passen a una mostra
importantíssima de nens,
diferents proves
per valorar les competències.
La quarta primària,
segon d'ESO,
es fa aquí també.
Sí, sí,
es fa aquí.
Es fa habitualment
cada any
és una valoració.
A tots els països europeus.
I llavors,
tot això
és el que va permetre
que els finlandesos
eren els que tenien
el millor...
I a nivell de l'estat,
a nivell de Catalunya
va haver una sèrie
d'investigadors
que van agafar les dades
en concret de Catalunya
i van dir,
bueno,
anem a analitzar
aquí què és el que passa,
no?
Quins nens
tenen els millors resultats
en funció...
I llavors,
tot això ho analitzaven.
Primer,
en funció de l'escola
i després,
bueno,
potser més...
En funció de la família,
no?
Llavors,
bueno,
hi ha un sistema,
clar,
quan es fa recerca,
les coses s'han de classificar,
no?
Per classificar
el nivell social de la família
i tot això
és en funció
del nivell d'estudis dels pares,
del nivell d'ingressos,
de la disponibilitat a casa
de,
el que en diuen material cultural
i tot això,
no?
Doncs en tot això
se pot classificar
les famílies d'origen,
nens de nivell vals,
mig,
no sé què,
no?
Llavors,
clar,
el que demostra
aquest estudi
és que,
independentment de l'escola
a la que vagi el nen,
és igual que vagi
a una escola pública,
a una privada,
a una concertada,
clar,
tot això hi ha
mètodes estadístics sofisticats
que permeten dir,
bueno,
el que realment determina
les competències
que té el nen
és el nivell de família,
vull dir,
és la família d'on ve.
Clar,
pensi,
els pares mos agobiem tant
pensant,
ai,
a quina escola anirà.
Aquestes proves
es diu competències bàsiques,
ara estava jo per a la sensació,
les fan periòdicament
en determinats curs
de l'ensenyament primari.
Però que segur que són proves
que estan homologades
a nivell europeu.
Sí,
però són molt simples,
ja ho diu,
bàsiques.
Bàsiques,
no,
no,
també és un competències
en comprensió lectora,
en matemàtiques,
en vol dir allò de dir
el més elemental,
no,
clar,
l'avantatge que ho fan
al mateix temps
a tota Espanya,
a tota Catalunya,
a tots els països europeus,
és que després permet
fer comparacions
i treure conclusions.
I,
clar,
i la conclusió
a la que arribaven
els autors de l'estudi,
vol dir,
els que havien agafat
les dades de Catalunya,
les havien analitzat,
i, bueno,
i tot això ho analitzaven
en funció del barri,
de la comarca,
de si era urbà,
si era rural,
no,
vol dir,
posaven tots els tipus
de variables
que ells pensaven
que realment podien influir.
La conclusió
a la que arribaven
és que l'escola catalana
no era capaç
de saltar
una miqueta
aquest...
Aquesta barrera.
Aquesta barrera,
vol dir que realment
l'escola
el que fa moltes vegades
és reproduir
aquestes diferències,
no?
Sí,
no sé,
jo,
en aquest sentit,
jo penso que és importantíssim
el paper de la família
i és importantíssim
la implicació de la família
i,
potser,
per això ens interessa tant,
ens preocupa tant
a la família
on anirà el nostre fill
o la nostra filla,
on estaran,
amb quina escola,
no?
Però que sí que ho veus,
no?,
que a dintre d'una mateixa escola,
normalment a l'escola pública,
on hi ha molta més barreja,
no?
Perquè en l'escola privada
segurament,
doncs,
és més unitari,
no?,
el bloc,
no?
Però en l'escola pública
el que veus allà
és veritat,
és que
amb unes mateixes condicions,
és a dir,
amb uns mateixos recursos,
amb un mateix professorat,
amb un mateix programa,
amb unes mateixes condicions,
l'evolució dels alumnes
no és la mateixa
i que això
tindrien els mateixos professors
influeix moltíssim
el paper de la família,
és a dir,
com afronten
els estudis dels seus fills,
quina relació tenen
amb l'escola,
quina implicació
i quin interès,
no?
I per tant,
és evident
que el pes de la família
jo crec que és fonamental,
no?
El que passa
que jo crec que és bo
també que estem preocupats
per quin tipus d'escola
ja ens impliquem.
Jo crec que és bascada.
Queda un minut, eh?
Menys d'un minut.
Volia enviar un missatge
tranquil·litzador
a totes les mares i pares
que tenen nens
a punt de matricular
a P3.
El col·legi
és important,
però el que realment
és definitiu
és el que tots feu a casa.
A vegades és la nostra
pròpia inseguretat
que pensa que en aquella escola
millor, en fi.
Primer dia d'alta
el foc
de la banda terrorista
ETA
és un tema
que podíem haver comentat
tot i que les tertulies
van plenes
i perquè hi ha molt de camí
per fer.
Jo penso que el silenci
és fantàstic
en aquestes coses,
jo crec que...
És el millor.
Volíem significar-ho al final.
El silenci és la recepció.
Significar-ho al final
però s'obren els comentaris.
Que el camí es faci
de forma ben recta
i que acabi...
I que ho facin el quan de fer
i els altres
seguir-ho.
Pilar Sada, Cinta Daufry,
moltíssimes gràcies.
Fins la propera
i bon cap de setmana.
Igualment.