.
Ara són dos quarts a deu del matí,
obrim el temps de la tertúlia,
que avui compartim amb Roser Lozano. Bon dia.
Hola, bon dia. Marisa Suárez, bon dia.
Bon dia. Carme Borbonés, bon dia. Hola, bon dia.
Benvingudes i a aquestes alçades encara ens hem de
desitjar bon any perquè no ens havien vist encara
en aquesta tertúlia.
Per tant, els millors desitjos
van pel davant. I un any, mira,
ja que parlem amb la Carme Borbonés,
presidenta de Càritas, però professora
de la Universitat Rovira i Virgili,
una de les notícies del dia és que
la universitat està d'enhorabona,
perquè sembla que és la que rep més
finançament per part
de la Generalitat de les que no estan a l'àrea
metropolitana. Fora de
Barcelona, que aquesta és una altra història,
no cal confondre les coses.
Hi ha hagut un augment important, no?
Jo crec que això és molt significatiu.
a banda que ja tocava, perquè hi havia també un tracte
a vegades una miqueta diferenciat
en negatiu de respecte d'altres universitats.
També això significa un reconeixement en una feina
que s'ha fet molt ben feta durant molts anys
i que amb això n'ha d'estar molt contenta,
tot l'equip de govern i tota la universitat,
perquè és un reconeixement públic,
dir que s'ha treballat molt.
I com parlàvem ara, abans de començar la tertúlia,
fa molts anys que aquí la gent de l'UNSAT treballa,
amb unes condicions moltes vegades, fa més de 20 o 25 anys o 30 anys,
realment molt difícils.
I a poc a poc, això és un motiu d'esperança,
perquè vol dir que hi ha un reconeixement
i la gent amb això, encara que ha de lluitar
per tindre encara més recursos, però bueno...
Són uns 6.000 euros per estudiar,
aproximadament, no?
Exactament, que això era molt menys
i realment això dificultava molt l'oferta de qualitat educativa
respecte a moltes coses,
malgrat que també voldria dir que el professorat
i el personal de serveis i tothom
havia treballat indistintament pensant si hi havia unes recursos,
vull dir, el que fèiem és sumar més esforços de la gent
i això, torno a insistir-te, és un esperó
per treballar amb molta més il·lusió,
que ens fa molta falta començar l'any.
És una universitat, a més, que cada cop té més presència
fora de les comarques de Tarragona i més nom, no?
Per això, diguéssim, està molt reconeguda
i penso que hi ha molts professionals
ja que s'han format aquí
i són pràcticament, si no recordo malament,
la primera promoció va sortir l'any 1975.
Per tant, fixeu-se bé la quantitat de professionals
que han anat agregant,
per tant, crec que hi ha una presència
a tota la societat, en primer lloc pot ser
de les comarques de Tarragona,
però també de la resta del país
i alguns han anat també a l'estranger
perquè ha sortit d'aquí alumnes molt bons
i que això significa, doncs,
que s'ha treballat seriosament,
encara a vegades hi ha dificultats, com deies,
pel tema econòmic,
però hi ha darrere una gran professionalitat.
Una bona notícia, doncs, per començar la tertúlia.
No sé si voleu comentar en referent a aquest tema alguna cosa.
Jo crec que la Carme té moltíssima raó
la col·laboració entre les institucions a la ciutat,
si parlem de la Rovira i Virgili,
com la Universitat de la Demarcació de Tarragona,
ha estat molt important,
a banda de l'èxit d'aquest pressupost,
aquest increment tan important.
Crec que el que diu ella,
comentàvem abans de començar la tertúlia,
de la col·laboració i de les grans esforços
que ha hagut per part dels professionals
i que molts d'aquests estudiants
que érem de la Universitat de Rovira i Virgili,
ara estem treballant a l'administració pública,
estem en diferents institucions
i a vegades amb unes condicions
no precàries, però sí amb dificultats,
però que sempre hem tirat endavant,
potser amb pocs recursos,
però que ara potser arriba
l'hora del reconeixement a la universitat,
als professionals de la universitat,
i bé, encara que no hagués arribat
per aquest increment,
per el nombre d'alumnes que tenen,
doncs sempre crec que les institucions
han col·laborat entre elles.
Amb pocs recursos s'ha tirat endavant
i és de suposar que amb més recursos
encara s'han de fer més coses, no?
Sí, sí, jo crec que de veritat,
i torno a arreglar aquest concepte, no?
Diguéssim, que hi ha hagut tota una resposta
i amb això els professionals
han sigut molt honestos,
han fet un esforç que crec que
cal remarcar-ho i sovint no ens deixem de dir-ho.
I les persones també necessiten aquest copet
a les que han dit,
escolta, s'ha treballat amb molt esforç,
s'ha fet molta cosa,
però de veritat que també s'ha acceptat sempre molt...
Jo soc d'aquests professors
que vaig vindre a la primera fornada
i que de Tarragona ens va acollir molt bé.
Són els millors, però.
Deixa'm dir que gràcies
pels que som d'aquella generació,
però de veritat que ens va acollir molt bé a la ciutat.
Els primers professors d'aquells,
jo recordo perquè jo vaig acabar el 79...
És des de quan era a Universitat de Barcelona.
Sí.
La delegació de Tarragona...
Quan hi havia una empenta,
un apassionament,
unes ganes de tirar a la universitat cap endavant
que vulguis un home,
després tot se situa en el seu temps,
però aquells professionals del principi,
ojo, eh?
Catxo professionals.
Però ha canviat com tot, Roser.
tota evolucionament.
Jo crec que ha anat al mateix ritme
que ha canviat també la societat.
Però segurament la implicació que van tenir
tota aquella gent del principi
per tirar això cap endavant,
no sé si ara amb els mateixos mitjans
la gent tiraria, no?
Vull dir, s'han tornat en general, eh?
I tinc molts col·legues que són ja, diguéssim,
de tres generacions alumnes meus.
Són alumnes de professors que han estat alumnes meus.
Per tant, imagina't,
ja dic que això acabi en aquest sentit, no?
I llavors, però sí, jo, diguéssim,
va així, ho vam viure amb passió
i t'agraeixo que ho hagis dit
perquè, diguéssim,
em vaig casar,
vaig vindre a Tarragona,
em vaig estar a la universitat
i llavors allò és un projecte de vida, no?
I a mi m'agradaria que la resta de companys joves
que tenim al voltant
també continuïn t'entenent la universitat
com aquest projecte de vida.
I de totes maneres,
cadascú, òbviament, té la seva visió
i sempre parla en funció de la seva experiència personal.
Hi ha un aspecte que ha canviat de la universitat
o que intenta cada cop canviar més,
que abans no hi era,
no en aquesta, en cap universitat,
que és aquesta obertura cap a la societat.
Aquí s'ha fet un pas, sí, sí,
s'ha fet un pas enorme.
Queda molt.
Però, Roser,
aquesta època que tu parlaves,
la universitat només la coneixia
la gent que estudiava a la universitat.
Jo no estic d'acord.
La gent que no estudiava a la universitat...
A veure, era l'època també de la transició,
quan jo vaig estudiar,
era l'època de transició
i hi havia molta implicació en tot el tema polític,
en tot el tema social,
en tot el tema obrers,
hi havia molts moviments estudiants.
Després, potser sí,
però en l'època que jo et parlo,
que jo vaig acabar l'any 79,
quan em vaig xupar tota la transició,
pràcticament,
sí que la universitat estava molt oberta
a tot el que era actualitat,
societat, política...
No em refereixo,
sinó a l'accés que poden tenir persones a la universitat
que no cursen estudis acadènic.
Aquesta és la manera d'obrir-se a la universitat de conèixer.
Estàs parlant de temes polítics...
No, no, no,
mira, la biblioteca,
en aquella època,
la biblioteca de la universitat,
en aquella època estava oberta a tots els ciutadans.
Després es va tancar.
Però en aquella època,
qualsevol ciutadà de Tarragona
podia utilitzar gratuïtament
la biblioteca de la universitat.
Però no hi anava la gent a la biblioteca de la universitat,
perquè la universitat,
conceptualment,
per la gent que no estava matriculada i estudiava,
era una cosa d'altres persones.
Però nosaltres, per exemple,
des de la biblioteca...
Avui dia, sí.
Avui dia,
algú es pot plantejar fer un curs
a través de la fundació,
com sigui,
qualsevol persona que no estigui matriculada a la universitat.
Però la idea que t'ha cagut una mica
que això és meu i ho tanco aquí
i això, a més, val un preu,
això ha vingut posterior.
Jo recordo,
com estan a la biblioteca de Tarragona,
quan un llibre, tu no el tenies,
tu trucaves a la biblioteca de la universitat
i automàticament, sense un duro,
sense un duro,
allò te'l donaven.
Avui en dia ja no és així.
Totes les universitats,
tots tenen preu.
I és així.
Préstic interbibliotecari,
tants diners.
Jo agafo un llibre de la universitat,
ara mateix tal com està,
i em val quasi 500 pessetes.
No sé quines les tarifes hi ha ara.
Jo parlo de fa temps.
Però crec que el que plantejava...
Tot això ha canviat com a molt.
És un tema acadèmic.
Jo parlo de coneixement,
no parlo de tota la utilitat.
De coneixement de la universitat.
Es planteja que les universitats són empreses.
S'està plantejant ara també
des d'aquest punt de vista.
Parlo des del punt de vista acadèmic,
de l'accés al saber, a la ciència.
La possibilitat, amb diners,
òbviament i pagant la teva matricular,
previ pagament de matricular,
que una persona que fins i tot
no tingui determinada formació
pugui accedir a determinats estudis
o a determinades àrees.
Això avui en dia...
Això s'ha fet a través de diferents camins.
Això s'ha fet molt.
A més, s'ha fet molt
tot el nivell de carreres que donen.
Llavors, clar, abans eren només
dues o tres carreres.
I era lògic.
La de la gent gran,
les aules de teatre,
les aules...
Jo voldria insistir en una cosa important,
que és que això es va començar a estovar
i es va fer més bé,
i s'ha conegut més,
com deia Jolanda,
a les ciutats petites
i a les universitats petites.
Perquè aquesta proximitat,
aquest valor de proximitat
va fer que, diguéssim,
Tarragona, inicialment, efectivament,
la gent tenia menys oportunitats
o no sabien,
pensava que no hi podia accedir.
Però a poc a poc,
el que dius,
organitzant un curs,
organitzant alguna cosa,
la vam fer,
vam estovar les barreres
aquestes psicològiques
i la gent participava més.
Cosa que les grans ciutats,
les universitats encara han quedat
com a reductes.
Després també han anat.
I amb això,
jo voldria trencar una llança
a favor de les universitats petites
i de les ciutats mitjanes
com és la nostra,
que tenim més qualitat de vida.
Tant avui hem de fer un can a Tarragona,
hem fet més qualitat de vida,
tenim totes les oportunitats
avui en dia
que tenen les grans ciutats
i alhora també tenim
aquest valor afegit
que és la proximitat.
El caliu.
I la proximitat
perquè, com deia,
les jaules de la gent gran.
Activitats que han vingut
moltíssima gent,
no li era tan difícil aquí entrar
i a poc a poc,
Iolanda va anar entrant.
En canvi,
encara a Barcelona avui en dia,
permetem-me que parlem
de la ciutat més gran que tenim,
la gent,
si no és ben bé del ram,
encara hi ha moltíssima gent
a Barcelona
que no ha tingut cap contacte
amb la universitat.
I a les comarques de Tarragona,
no solament Tarragona ciutat,
sinó als pobles
de totes les nostres comarques,
digueu-me,
si no hi ha cap família
que no tingui un parent,
un nebot,
un fill,
que hagi anat ja a la universitat.
I activitats que sobren a la ciutat.
Posa un exemple,
la Setmana de la Ciència.
Per exemple?
Fa 30 anys,
aquest concepte de la universitat
surt de les aules
per mostrar
el que es fa en matèria de recerca.
Això ens hauria sonat...
Jo parlava des d'aquest punt de vista,
d'aplicació,
polític o social,
era una època molt determinada,
sinó aquest obrir cap enfora,
que queda molt per fer.
Jo crec que la universitat
ha crescut amb el territori
i de la mà culturalment
la ciutat també.
Per tant,
ha estat com una època
educacional per a tots,
com a ciutadans,
com a usuaris,
com a estudiants.
Com a cap d'un servei públic,
com a director de la biblioteca,
també he vist
créixer a la universitat
des del punt de vista
una mica d'usuaris.
Un servei públic-empresa.
Totes les universitats.
Pensem una mica
que l'últim reducte
de gratuïtat de la cultura
en aquest moment
està a les biblioteques públiques.
Tot l'altre coneixement
que hi ha
en biblioteques especialitzades,
universitàries i nacional,
tot es fa pagar.
qualsevol article
que et demanen,
qualsevol llibre,
tot té una tassa
avui en dia.
L'últim reducte
és les biblioteques públiques.
Entre nosaltres
mai hi ha tasses.
Nosaltres,
tota la xarxa,
qualsevol biblioteca pública
del món,
ojo,
del món,
no tenim tassa
per llibre,
ni per res
que es demani.
Si les fotocòpies
valen a cinc pessetes,
faràs pagar el preu
de la fotocòpia.
Si vala un trasllat...
Però que no hi ha un guany,
no hi ha un benefici.
No hi ha un benefici.
I això és una lluita
que els professionals
de les biblioteques públiques
estem molt posats
perquè cada vegada
s'està posant un preu
al coneixement.
El coneixement
no és només la classe,
no és només
el que el docent dona,
és també els valers de llibres,
articles,
tesis...
Que la formació és caríssima,
això no en carà ningú.
És a dir,
que quan un investigador
et ve i necessita
tres llibres
i et ve a una biblioteca pública
i tu veus
que aquests tres llibres
únicament estan en una universitària
i li has de dir,
miri,
per tres llibres
que potser vostè vol només
tres o quatre cites
i s'ha de gastar
mil i pico peles,
a mi això em sembla descarat,
sabent una mica
el nivell de sous
que hi ha avui al país.
I això és una batalla
que les públiques
anem, anem, anem, anem, no?
Perquè és una cosa
que no acaba d'entendre.
Fins quan en podeu aguantar,
us he dit
per la informació útil
per nosaltres?
Fins quan sereu gratuïts?
Les públiques
són trinxeres.
És a dir,
els professionals
ho tenim molt clar.
I l'última batalla
que ha hagut una mica
és el tema del cànon,
que en alguna ocasió
es va discutir,
que això
es va ser mal interpretat
perquè va haver gent
que deia
que hi ha una normativa
a la Unió Europea
que obliga
a compensar
els autors
pel préstec
que es fa
a les biblioteques públiques.
Jo, a veure,
això no ho trobo pas malament
sempre
que aquest cànon
evidentment
no reverteix a l'usuari.
És a dir,
si l'administració
en lloc de destinar diners
per pagar un avió
agafa aquests diners
i paga els autors,
benvingut sigui.
no tinc cap mena de queixa,
s'ha de fomentar la creació.
Òbviament,
el que a les biblioteques públiques
ens entrinxarem
completament totes
és a que ens diguin
el préstec
que valtros feu
heu de pagar un euro
perquè això vagi als autors.
Aquí no.
I aquí és on està la batalla.
En principi,
l'administració
ha entès molt bé
que això no es pot revertir
a l'usuari.
Aquesta batalla
la tenim guanyada,
en principi.
O sigui,
ells buscaran els seus diners
i parlaran amb els autors.
Però a les biblioteques públiques
això hi ha una consciència
dels professionals molt clara de tots.
Jo no crec que hi hagi
cap bibliotecari
en aquest món
de biblioteca pública
que es plantegi
que la biblioteca pública
es converteixi
en un servei de pagament.
I crec que som
l'últim reducte
de gratuïtat
de la cultura.
I això per mi
és una vergonya.
Jo ho dic així de clar.
Vull dir,
tothom ha passat
pel filtre
que això val diners.
I el coneixement
s'està posant en un preu
i no hi ha dret.
Aquest nivell...
Coneixement i la cultura
és un producte de consum
claríssimament.
Si te'l pots pagar
tens accés
i si no te'l pots pagar
no tens accés
a aquesta cultura.
I llavors,
el que és el dret d'accés...
Replantegem-los tots
perquè llavors parlem
molt de servei públic
i el dret d'accés a la cultura,
clar.
Replantegem-los
perquè tots,
inclús des de la universitat
tenim gent d'amplir
un labor
que fa molts anys
que prediquem
aquestes consertes
i després
no els acabem de practicar.
Jo voldria
que s'entengués bé,
efectivament.
Hi ha unes coses
que alguns professionals
prems molt alts,
etcètera,
això crec que
ens ho hauríem de revisar
una mica
i tindríem una aposta.
Això ha canviat molt la mentalitat
de fa uns anys ara.
Sí.
Molt.
Abans el coneixement
es transmetia d'una manera
molt més gratuït
entre cometes
i no passava res
i ara tot té un preu
però és que absolutament
tot,
qualsevol petita transmissió
del coneixement
hi ha un preu pel mig.
I és una cosa que...
Ja, però amb aquesta polèmica
també te trobes jo com a museu,
també te trobes
amb la gratuïtat als museus,
l'accés als museus,
si han de ser
que una època eren gratuïtes
o després es va canviar.
A nivell molt petit
tenim una biblioteca específica
d'art al museu
i està,
l'he comentat abans
de començar a parlar
amb la Carme,
la tertúlia,
que tenim un munt d'usuaris
de la universitat
perquè, clar,
tenen accés
a una quantitat de llibres
i a una qualitat
de llibres molt específics,
que no troben potser
a la biblioteca pública
ni a la universitat.
Per tant,
perquè la Diputació
pot adquirir
per intercanvi
o per altres vies,
pot adquirir
per adquisició
aquests volums
i tenim una gran quantitat
d'alumnes
que venen a consultar
la biblioteca del museu.
És gratuïta,
evidentment.
L'accés al museu
és gratuït.
Les activitats
que fem per a les escoles,
jo estic cansada
com a educadora de museu
d'anar a cursos
i altres museus
d'arreu de Catalunya
i de fora,
perquè he anat fora també,
i la discussió
de si les talles
s'han de pagar o no.
Però una mica
com la biblioteca,
sou dels pocs gratuïts, eh?
Clar.
Aleshores, clar,
jo defenso
que les entrades
als museus
han de ser gratuïts.
A Londres
són tots els museus gratuïts.
Ja van ser gratuïts
una època,
si recordo, eh?
I van implementar
el preu,
el preu un any,
no recordo si l'any 2000.
Va ser un fracàs total.
Mira que els londinents
a l'hora de manifestar-se
o de
sembla que no tinguin
aquesta sang,
es veu que va haver
un rebuig total popular
i van tornar a la gratuïtat.
Bueno,
és que tots els museus
de Londres són gratuïts.
Bueno,
ayer s'havia estat
al Prado
d'aquestes festes de Nadal,
l'entrada
no sé si costava
sis o set euros,
estava ple.
Un altre,
elientalisme,
gent amunt i avall
que passejava.
Però, clar,
això ja...
Bé,
perquè no hi ha un escut.
Ara ja és bo,
també,
perdoneu,
és el que parlava al principi,
que la gent,
si més no entra en un museu
i encara que es passeja
és igual,
és l'inici.
No, però em refereixo
que sí que es pagava
i estava ple.
Jo me'n recordo,
en canvi,
del museu
quan era gratuït,
que va ser la primera mesura
que va implementar
el govern socialista
a la primera època socialista.
Quan van arribar,
no sé si us en recordeu,
al museu gratis.
No una vegada al museu.
Cada diumenge,
per mi,
era un plaer
estar una estona
a dins del museu del Prada.
Clar,
això és impossible,
a fer-ho.
Ara no,
si has de parar
cada diumenge.
Perdona,
això depèn del concepte,
com tu comentaves,
molt bé,
és una aposta
de les administracions
i les administracions
tenen aquesta concepció
de la cultura
que la gent inclús
pugui anar a passejar-s'hi
per un museu.
Per què no?
Perquè hem de pensar
que, exacte,
a passejar
i començar a tindre
el primer contacte
amb l'art,
el primer contacte
amb l'expressió artística,
això ja és bo,
però ha de ser una aposta
de les administracions,
com tu comentaves.
Jo sé de molts estudiants
que van a les biblioteques
dels museus,
perquè potser
les biblioteques
de les seves universitats,
tant de Barcelona
com de Tarragona,
estan saturades,
potser perquè
per fer qualsevol consulta
o qualsevol tràmi
necessiten
un munt de peticions
i, en canvi,
van a un centre cultural,
a Barcelona
o a museus
o al mateix museu
que treballo jo a Tarragona
i tenen un accés directe.
Aleshores, clar,
demanen
que se li facin
les fotocòpies,
demanen
que se li escaneixin
unes imatges
i aquest servei
el dona
a la biblioteca
del museu
on jo treballo
i és una biblioteca
superpetita
que comportim
amb l'arxiu històric
de la Diputació
que estem allà
totalment...
Però vol dir
que hi ha una bona aposta
per la cultura?
Per tant,
jo moltes vegades
reflexiono
i ja t'he dit,
amb els professionals
de museus
tinc moltes vegades
aquesta discussió
de dir
els museus
han de ser gratuïts,
les activitats,
perquè les escoles
puguin entrar
a fer aquesta educació
no formal
ha de ser gratuïta.
Hi ha un problema
perquè a vegades
necessitem recursos
i penso
home,
però és que paguem impostos.
Ah, exacte.
És que no és gratuït.
És que paguem impostos.
És que no és gratuït.
És que hem pagat
prèviament.
És això,
jo quan una persona
m'entra a la biblioteca
jo no penso
que se li estigui donant
un servei gratuït
i això és el que sempre
dic jo
a la meva plantilla.
Cada persona
que ens entra a la biblioteca
ens ha pagat
per avançat.
Per tant,
el client
que tots ens han pagat.
O sigui,
nosaltres els diners
no ens arriben
per l'administració.
L'administració
el que fa és gestionar
els diners.
Els diners arriben
pels ciutadans.
Això hem de tenir
tots clar.
Això els hem de dir
una vegada
jo ara us parlo
com a càritas
i he tingut que
parlar amb el maestrat
i dir-li
escolti,
escolti,
que hi ha coses
que les ha de fer
l'administració
perquè jo ja les he pagat
a l'avançada.
La resta ja
les farem a altres institucions.
Això encara és un discurs.
Però a vegades
són conceptes
com l'atenció mèdica.
Escolta,
jo,
l'atenció mèdica
no és gratis.
Jo crec que l'accés
a la cultura
i el dret a la sanitat
no hi ha sigut.
Sí.
Això que hem d'anar
avançant.
I per tant,
crec que l'important
és les institucions
que d'alguna manera
ajudem
o estem
a l'educació formal
o no formal
per formació
a les universitats
o no formal
com les biblioteques
o els museus,
hem de fer pinya
i hem de col·laborar
entre n'altres
per poder donar
tot aquest servei
al ciutadà.
perquè tenen dret
i n'altres estem
com a representants.
Sí que jo soc funcionària
igual que la Carme
o que la Rosé
estan treballant
en una institució pública
però n'altres
hem de donar
el millor
de n'altres mateixos
per poder
que en aquest cas
el museu
o les biblioteques
o la universitat
tinguin accés a tothom.
I vosaltres creieu
que els ciutadans
que treballeu
en institucions públiques
i que a més
estan molt en contacte
amb la gent,
els ciutadans
tenen aquesta percepció
d'aquest carinyo
amb el que parla la Marissa
i que tots sabem
que realment
ho posa
quan fa la seva feina.
Jo crec que sí.
La gent percepa
aquest sentiment.
Jo crec que a la Biblioteca
de Tarragona
bastant.
Jo també ho crec.
Una mica ho dic
no ho dic com a directora
que estic al despatx.
No, com a usuària.
No, no ni com a usuària.
Veig per la quantitat
de bombons
que els regalen
a la gent de préstec
quan arriba
i ja tenen un raconet
on estan plens
de bombons,
de roses.
i és una mica
el carinyo
que la gent percep
de la gent
que atén al públic.
A darrere hi ha una organització
però realment
d'on han de percebre
el carinyo
és sobretot
de la gent
que està atent
al públic.
Això és una tasca lenta
i això és una cosa
que deia la Carme abans
la universitat
la primera promoció
va acabar a l'any 75
tot fa més de 30 anys
per tant
jo crec que és
a poc a poc
i aleshores
quan muntes
el cas de museu
o una exposició
fas una activitat
oberta a la biblioteca
i la gent té bé
i dius
ostres,
un compte a comptes
o qualsevol activitat
que faci
Jo també sempre penso
que la gent
no ha de percebre
tampoc
el carinyo
d'una organització
perquè això és una cosa
molt abstracta
ha de percebre
el carinyo
o més que el carinyo
la voluntat de servei
de les persones
que estan
dins d'aquella organització
la voluntat de servei
a la teva feina
comprensió
com felicitat
que comparteixi
i sobretot
compartir molt
ja s'ho veu
recordeu que aquí també
era ansietari
parlant de l'universitat
d'un altre tema
per això molts
defensàvem
en aquella època
la universitat urbana
perquè clar
jo recordo aquest concepte
dins de la universitat
és el que comentava abans
és molt més fàcil
jo ara per exemple
estic en una facultat
que està a la vinguda
de Pajós
jo és una discussió
me'n recordo
però era aquest
era aquest el concepte
que defensàvem
perquè aquest concepte
de proximitat
que aquí ens ho podem permetre
si fas un campus
fas un reducte
si ja ho sé
que avui en dia
poses distància
sí
poses distància
és com un gueto
com un gueto
de estudiants
mira ara mateix
la zona que hi ha
de les facultats
a la zona de vinguda
de Pajós Catalans
hi ha moltes grans
però clar
com que a l'altre cantó
hi ha hagut
que hi va haver molts debats
inclús dins dels pàrquings
hi ha blocs de pijos
no us penseu
això fa més domèstica
també
més propera
jo que em vaig a recollir el cotxe
perquè allí hi ha uns veïns
i ve que es tenen la roba
i hi ha que li molesta
i botigues
i videoclubs
i cafeteries
i infants
i infants
que passeixen amb els seus pares
a la tarda
perquè per allí
escolteu
això és la naturalitat
de compartir
això la cultura
la ciència
que és patrimoni
de tota la societat
si els estudiants
només se poden bellugar
per aquest campus
i el veïnat
o els constatadors
no poden entrar
sembla que separis
sembla que facis
com
aquest és el món
de l'estudiant
no és el món nostre
totes mirem
el que ens falta una mica més
i això és una cosa
que jo penso
que és l'assignatura pendent
de Tarragona
de la majoria
de ciutats
aquí
en aquest país
a fora no
el que és Europa
i Estats Units
ja es porta bastant
és aquesta interrelació
entre les diferents institucions
cadascú
cadascú
està una mica
amb el seu
en la seva olla
i llavors
en quant a institucions
que som transmissores
de coneixement
i de cultura
com poden ser
la universitat
biblioteques universitàries
biblioteques públiques
biblioteques especialitzades
de museu
falta realment
una xarxa
falta realment
un intercanvi
de serveis
un intercanvi
d'intencions
que fos natural
que no es fes
a cop de conveni
que no es fes
ni a cop de voluntat
perquè ara tot depèn
sempre del voluntat
jo tinc la voluntat
de fer-ho
tu tens la voluntat
de fer-ho
vinga ens apleguem
no, això hauria d'estar
molt més regulat
entre les administracions
entre les institucions
que és un canal
és a dir
que jo sabés per exemple
quins llibres tens tu
jo no sé els llibres
que tens tu
a mi m'encantaria
saber per exemple
quins llibres té
la biblioteca
perquè si un usuari
em demana a mi
un llibre que jo no tinc
jo igual ho vaig a demanar
a la Biblioteca Nacional de Madrid
quines ganes
de demanar-ho
a la Biblioteca Nacional de Madrid
si potser tu
pots fer-ho
o la Biblioteca
del Col·legi d'Arquitectes
o la Biblioteca del Museu
és a dir
hi ha quantitat
de petites biblioteques
a Tarragona
amb uns fons
especialitats boníssims
que nosaltres
en algun moment
a la Biblioteca Pública
quan ens ho demanen
com no tenim accés
a aquests catàlegs
moltes vegades
ens és més fàcil
entrar per internet
i veure
que està la Universitat de Córno
o que està
la Biblioteca Nacional de Madrid
ho demanes
clic clic
t'ho envien
això sí
paguen el cost
quan igual
moltes vegades
està aquí o allà
però clar
això és un esforç
de les administracions
d'informacitzar els catàlegs
en agafar el telèfon
en trucar
en saber
ho tens
és molt més
esforç
això
que no clicar per internet
i clic clic
mira
ho tenen aquí clar
llavors això falta
això falta a Tarragona
falta construir realment
una xarxa
que per mi ha de ser
primer
una xarxa
de biblioteques públiques
molt coherent
sempre ho he dit
biblioteca
la nostra biblioteca
com a central urbana
en totes les biblioteques
de barri
i després
biblioteca universitària
uns canals de comunicació
biblioteques especialitzades
uns canals de comunicació
i tota aquesta informació
tota sencera
a que l'usuari
pugui accedir
què hi ha a Tarragona
i de quina institució
depèn
i en quines condicions
pot fer ús
d'aquesta informació
i això qui ho ha de fer
ho sabeu?
mira
jo ja dono la idea
si volen
ja dono la idea
algú ho ha de fer
no?
a vegades
ha de tenir la voluntat
de...
sí
a vegades
aquestes xarxes
s'estan construint
fora
i als Estats Units
que evidentment
és el país més avançat
en quant a transmissió
del coneixement
en altres coses
no
però en biblioteques
sí
i això ho tenen claríssim
i a França
no, no, no
sí, sí, sí
perdona
però la societat
la societat americana
és una societat
que ha apostat sempre
per el que és
en quant a biblioteques
però és una societat
que s'ha creat molt
a si mateixa
i tu veus
qualsevol pel·lícula
sempre surto
la gent va a buscar coses
a les biblioteques
qualsevol pel·lícula
surt a la biblioteca
pel mig
aquí estem en una societat
en què les biblioteques
encara estem lluitant
per entrar molt
en el que és
la vida diària
dels ciutadans
en l'altre no
en l'altre
és una societat
que va i bé
i etcètera
però en aquest tema
de servei comunitari
en quant a biblioteca
és veritat
que és un lloc
on els professionals
d'aquí
mirem molt
el que estan fent
i ells estan creant
aquestes xarxes
inter
perquè es dona en compte
això
aquest coneixement
ha de fluir
ha de fluir
ha de circular molt més
i que l'usuari
que va a una pública
tinga el coneixement
d'una pública
l'usuari d'una universitària
el coneixement d'una universitària
i que en el fons
si parlem de pública
són totes públiques
perquè tot això
tant el que estem parlant
del museu
com el que estem parlant
totes estan sostingudes
en fons públics
però no són d'accés públic
això que us volia dir
és que el concepte de públic
l'estem fent servir
com un drap
que en fi
que soluciona
i no acabem
d'entendre-ho tots bé
això
Escolteu, queden 4 minuts per les 10
no sé si voleu una mica
de papers de Salamanca
si teniu interès
si no passem una altra cosa ràpidament
Per cert, s'ha fet una declaració
no sé si la sabeu
de prop d'una gent de Salamanca
jo la tinc que me la van passar
en contra de l'autalització
de la ciutat
per fins polítics
no sé si la coneixeu
Ahir vam entrevistar
va estar el matí de Tarragona Ràdio
un professor d'història contemporània
de la Universitat de Salamanca
dues hores després
que començés el tema dels papers
i ens explicava justament això
hi ha moltes persones de Salamanca
però des de cap posicionament polític
sinó precisament des del sentit comú
ens explicava
doncs deia bé
això no passa res
i justament ens va explicar això
que hi havia una part de la societat
no de la declaració en particular
sinó de persones
i comentava precisament
que a la Universitat de Salamanca
que ell havia arribat al seu despatx
i que va passar completament desapercebuda
aquesta acció d'endur-se els papers
que ningú va fer cap comentari
ni passava absolutament res
exactament
tu has dit una paraula
persona que té de seny
que té de coneixement
i ja sabem perfectament
de què s'està parlant
i llavors se'n dona en compte
de l'utilització partidista
jo veig molt a Salamanca
a fer cursos moltíssim
té molta relació amb gent d'allà
contínuament
o sigui, diverses vegades a l'any
i la veritat és que tothom
que està en el món de la cultura
és que ningú dubta
és que és veritat
és una gent molt oberta
molt tolerant
vull dir que la idea
que a vegades està de la ciutat de Salamanca
pobres representants
però qui pensi això
de la ciutat
i de la gent de Salamanca
es posa en la mateixa posició
d'aquells que pensen no sé què
dels catalans
exactament
Salamanca és una ciutat
molt oberta
i a més molt culta
que porten molts anys
molts anys que dient
de cultura, d'universitat
i que hi ha un intent
de quatre representants
que utilitzen molt malament
el nom de la ciutat
i quina pena
doncs això
Irene, ens ha passat pràcticament
el temps per parlar de cultura
és fins i tot una mica singular
fer una tertulia d'actualitat
i que se centri bàsicament
en la cultura
és un bon símptoma
segurament
no sé si voleu afegir
algun aspecte més
de fet ens queda
molt poquet temps
tres minuts
ens ha estat un altre tema
jo no sé
com ho veieu
convida a la gent
a la ciutadania
que participi
participa sempre
participen sempre
les mateixes persones
Marissa
o hi ha rotació
a veure
a segons les èpoques
sembla
que siguin
les mateixes persones
però per això
des de les administracions
hem de
com dic jo
la imaginació
el poder
i hem de
tots els recursos
que tenim
i totes les idees
projectar-les cap enfora
perquè al millor
hi ha sectors
de la població
jo penso
en els museus
amb tota la part
de la immigració
jo quan tinc nens
de les escoles
i doncs pregunto
els noms
jo em dic Mohamed
o jo em dic
perquè és peruà
i es diu
no sé
Ángel Julio José
aquests noms
els noms que tenen més
aleshores pregunto
i els pares que fan
i tal
jo el domingo
vendré com mis padres
al museu
moltes vegades
m'hi diuen aquests nens
i penso
potser en sectors
de la població
que nosaltres
no contemplem
i n'hi pensem
a vegades
aleshores crec
que s'ha de fer
un esforç
tant a les biblioteques
com a la universitat
per donar peu
a aquestes
que puguin entrar
només
una dada
només
en un minutet
la biblioteca pública
acabem de passar
dels 300.000
préstecs anuals
déu-n'hi-do
ho celebrem
amb una xocolatada
molt bé
perquè déu-n'hi-do
i on la col·locareu
perquè amb tanta activitat
com feu cada dia
no ho sabem
però
que ho sàpiga
la gent
perquè estem molt contents
hem de parlar
més de qualitat
que d'estadístiques
a mi no m'agrada
parlar d'un
aquí hi ha un altre debat
el clientalisme
la cultura
no m'agrada gens
parlar d'estadístiques
però realment
que una ciutat
com Tarragona
amb els habitants
que hi ha
tinguem aquest nivell
de préstecs a domicili
vol dir una mica
el que implica
la utilització
d'una biblioteca pública
per tant vol dir
que la cultura
cada dia
està més a prop
de la gent
i amb això
i contribuïm tots plegats
i contribuïm
com deies tu
amb els nous sectors
i amb els nous col·lectius
hem fet una tertúlia
sense queixar-nos
això sí que és un triomf
realment
parlant de coses positives
i és molt interessant
i sobretot
amb optimisme
i amb ganes
Rosel Ozano
Marisa Suárez
Carme Borbonés
moltes gràcies
fins la propera
sol les deu
coach
amb
ans