Fins demà!
Fins demà!
En Magí Seritzol, ja ho saben, ja ho hem comentat al llarg del sumari del programa,
ell és el coordinador del Tàrrec o Viva,
abans amb la Rosa estàvem donant un cop d'ull al programa,
un programa extens, extens de veritat,
i vaja, per un compromís d'última hora arribarà una miqueta tard,
arribarà 10 minuts de sartar a ser gent que a mi des del museu,
venint rapidet,
són 10 minuts mal comptats des de la plaça del Pallol fins al Museu d'Història,
per tant, tenim de 10 minuts sense convidat per jugar a tres bandes.
Carme Pedrol, bon dia, bona hora.
Bon dia.
La pota que ens quedava per convidar, per presentar.
Com va tot?
Per cert, Carme, a veure, nàstic.
És que estic una miqueta nerviosa encara.
Estàs una miqueta nerviosa?
Et dura l'efecte que està allò?
Sí, perquè com que vam marcar...
Un moment, vas anar-hi?
Vaig anar.
Molt bé, Carme.
Com que vam marcar molt aviat,
que llavors vam estar molts minuts...
A veure, encara que ja sé que aquest dematí a la tertúlia s'ha dit molt
que això estava guanyat, que ja es veia que no tenien gens de por,
els tertulians que han vingut...
Jo sí.
Com que vam marcar molt aviat...
Sí, però és que a toro passat és molt fàcil dir-ho,
que estava a la victòria, eh?
Tu ets una mica com a culer, eh?
Perquè també ho tenim molts, els culers de patidors.
Deus ser això.
I llavors, clar, deies...
Hosti, és que encara valten molts minuts, eh?
I aquesta gent no ho faran.
Però amb una pilota parada, amb qualsevol falta un cor...
En fi, són capaços encara de fer-nos un gol.
No de jugada, però...
I, clar, la veritat és que jo aquells minuts...
Potser 80 minuts, no?
O 70, vaig patir molt, eh?
Sí, sí, ja vam marcar els dos gols al minut 8 i al minut 10, o sigui que...
Però, bueno, molt bé, una afició...
Nosaltres vam parlar amb gent...
Vam ser dels últims de marxar, del camp d'aficionats del Nàstic, no?
I vam parlar amb gent de Castelló, i, bueno, que era la millor afició que havia passat pel Castàlia.
I us va tractar bé, l'afició del Castelló?
Perquè, vaja, durant la remissió en Quim Pons es queixava que li van dir menys guapo, li van dir de tot,
i és un lloc al Nou Castàlia on, tradicionalment, els aficionats del Nàstic no han estat gaire ben tractats.
No, no, vull dir, nosaltres no vam tindre cap problema.
Ja dic, a més a més, els marxants van dir això, ens van vindre, ens van felicitar,
nosaltres els vam fer una miqueta a la pilota, no?
Els vam dir, bueno, a veure, si l'any que viene podem jugar-nos...
Bueno, l'any que viene l'altre, podem jugar-nos dos a primera, no?
Perquè nosaltres adonàvem com a fet que jugaríem a primera.
El Castelló està...
Una mica paternalista, eh?
El Castelló està lluitant per no baixar a segona B, però, bueno, és igual, la Carme ja el col·loca a primera.
Però, i els van dir això, bueno, perquè, home, ells també, també...
I parlàvem en castellà?
Sí, es van parlar en castellà.
Home, nosaltres, allò que dius, no?, visc al Nàstic i visc a Tarragona moltes vegades,
i allí el gol, diguéssim, de muntanya, no?, com si estéssim al camp, el de muntanya.
Espanya, Espanya, els de Castelló.
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
Tots a una, saps?
És com allà del...
Jo he dit que ara no sé de què era.
Ah, es va ser, que deia Espanya 2, Europa 0.
Sí, una portada, com a mínim, singular, després que el Barça guanyés la Copa d'Europa.
A través del Nàstic, i fil també del comentari que es deia ara abans la Laura, no?
Carme Pedrol, el Nàstic era de pro.
Laura Picó, amb culer, t'acabes d'autoproclamar.
És possible? Perquè, clar, aquests dies, amb les seguits de victòries del Barça
i aquesta eufòria grana que es viu a la ciutat,
clar, hi ha molta gent que tota la vida ha estat del Barça
i tota la vida ha estat del Nàstic.
Però, clar, com que només et donava alegries un al Barça
i de quan en quan hi ha el Nàstic més aviat a passar-les de la millor manera possible,
ara que tots dos equips estan en efervescència...
Jo considero que soc una miqueta mal educada.
Perquè a mi la Laura m'ha trucat més d'una vegada
felicitant-me quan el Nàstic ha guanyat.
Jo encara és hora que l'haig de felicitar per la Copa d'Europa.
Sí, abans em passa un cafè allà i pensava,
no m'ho dirà la gambarra que és...
No, a més a més, és que no t'ho he dit perquè no hi he pensat.
No, és igual, és que no hi he pensat.
És possible compatibilitzar els dos sentiments?
Sí, perfectament.
Jo soc poc futbolera, però soc més del Nàstic que no pas del Barça.
I del Barça soc més aviat...
Jo vaig venir de Barcelona...
Tinc més aviat repelús, eh?
I sobretot en aquesta abundància de notícies que s'ha fet ara,
vull dir que s'han passat però molt, eh?
Però molt, però molt...
Hi ha qui diu que no, eh?
Però és la llena, l'oferta, la demanda.
Hi ha molta gent que li ha del Barça.
De fet, mira els xers de...
Mira els xers de la retransmissió.
Amb això una dada, la retransmissió...
Bueno, 60% de xer, eh?
Per la gent que no ho sàpiga, el xer és el percentatge
de telespectadors que estaven mirant aquell programa.
Per tant, 6 de cada 10 estaven mirant la final en aquells moments.
Però és que l'endemà, el dijous,
les celebracions que van ser retransmeses per TV3,
el que són, al moment àlgi del Camp Nou, 30% de xer.
O sigui, 3 de cada 10 veient per TV3.
I TV3 té una mitjana habitual de 18%.
O sigui, 12 punts percentuals més que la mitjana de la cadena.
És una barbaritat.
Jo per mi és una barbaritat, però bueno.
Però és una cosa que motiva, eh?
Jo ho volia dir abans,
quan vaig venir de Barcelona, que jo era petita,
jo amb la meva idea innocent pensava
que tota Catalunya era del Barça
i quan vaig arribar aquí, no només no érem del Barça,
sinó que eren anti-Barça i molts del Madrid.
I em va sorprendre moltíssim això.
Perquè eres petita.
No, em segueix sorprenent.
I llavors, clar, eres idealista i totes aquestes coses.
Em segueix sorprenent.
El que passa és que, bueno,
tothom de Tarragona i comarca,
perquè, clar, el Nàstic, vull dir,
no és el club de Tarragona, sinó que és Tarragona i comarca.
Clar, això va molt bé,
perquè vull dir que ara Tarragona se sent per tot arreu
i totes les emisores esportives parlen del Nàstic de Tarragona
i, home, això és una gran promoció per la ciutat.
La Carme ho té clar, ho té claríssim.
Si l'any que ve juguen Nàstic i Barça...
Home, jo ho tinc claríssim.
Victoria Nàstic, i si pot ser per golejada, millor que millor.
Home, jo et diré una cosa.
Jo m'hi vaig barallar amb uns del Barça
el dia que van inaugurar el Camp Nou...
No, perdó, el nou camp, doncs, el nostre.
El nou Estadi.
El nou Estadi.
S'estem parlant ja anys 72, eh?
Sí, quan el van inaugurar,
que el partit d'inauguració el va fer el Nàstic amb el Barça, no?
I jo no entenia que gent d'aquí Tarragona,
amb un partit normal,
però si a més a més era d'inauguració,
jo no entenia com podien anar a favor del Barça.
Jo al·lucinava.
Perquè eren del Barça tota la vida.
I llavors, però d'aquí Tarragona,
jugant a l'inauguració del camp,
i a més a més amb el Nàstic...
El meu marit és d'Oviedo i resulta que és del Madrid,
que això també és molt divertit.
El sopàs de casa que ets jo,
és divertitíssim.
Superdivertits.
Doncs m'hi vaig...
Home, no barallar,
però discutir amb uns quants d'allí,
perquè, clar, tot un Barça jugant amb naltres,
pobres de naltres,
i a més ells ho feien, bueno,
amb una eufòria i una...
Jo pensava, home, freneu,
que els fareu malbé a la gespa.
Fa dos dies que la marça...
Vull dir, clar, i...
Però, bueno...
Jo penso que es pot compatibilitzar.
Sí, no, no, ja, ja.
Però aquests dies, fixeu-vos,
òbviament, la ciutat està farcida de banderes granes,
des d'aquí, per exemple,
en veiem una des de l'Avinguda Roma,
però és que els nens porten no samarretes...
Bueno, aquests dies moltes samarretes al Barça,
però hi ha nens que van al col·le amb la samarreta al Nàstic.
Sí, sí.
I això fa uns anys era molt complicat.
Tu, Carme, suposo que has pogut copsar aquesta evolució.
Jo sóc capaç de posar-me-la per despatxar,
i mira que amb la meva edat no m'estiria bé,
però sóc capaç de posar-me el samarreta al Nàstic per despatxar.
Però ha de posar-la del Nàstic, tu?
La del Nàstic, la del Nàstic per despatxar.
Estic quasi ja disposada.
Home, nosaltres, una de les entrevistes que vam fer molt bones
va ser la de l'entrenador.
Ja sé que diré igual, quan...
S'estàs enamorada.
La de Luis César.
Va ser una entrevista guai, eh?
S'ha enamorada, la Carme.
No, home...
De l'entrevista i de Luis César.
És vistablet, no?
En aquest moment, segurament potser senta una mica xivarri,
és perquè arriba el nostre convidat a les quatre bandes d'avui
amb la llengua fora, amb un munt de papers de Tarra Coviva.
Un munt de programes.
A veure si podem saludar, senyor Magí Seritxol.
Bon dia, bona hora.
Hola, bon dia.
Queda excusat, ja...
Perdona una miqueta el retar, però és que ja comencem ara de bòlit.
I això, home, és que de fet esteu a ple Tarra Coviva.
Sí, a més, aquest any, una de les novetats era que començava
aquesta setmana anterior,
i aquest cap de setmana ja hi ha hagut activitats,
i ja estem en tota l'oràgina.
Vaja, ja saps la mecànica, suposo que ja t'ho han explicat,
normalment ets la víctima, entre cometes,
de quatre senyores, de quatre dones serragonines,
avui només seràs la víctima de tres,
segons com tu miris ja has sortit guanyant.
Tenim una baixa de la Laura Román,
però quan vulgueu.
El Magí Seritxol és tot per a vosaltres.
Hola, Magí.
Hola.
Tu has llicenciat en Història?
No.
Jo vaig estudiar Història, però no vaig acabar,
i llavors el que m'he dedicat sempre és a la gestió cultural.
Llavors el que he fet són cursos de gestió cultural,
i des de fa 23 anys sóc gestor cultural.
Llavors he gestionat des del Festival de Teatre de Tàrrega,
per exemple, Festival Internacional de Teatre de Madrid,
Festival Internacional de Teatre Barcelona...
m'he dedicat durant bastants anys a gestionar festivals de teatre
i del món de l'espectàquel.
I com vas acabar?
Doncs vaig acabar perquè a mi l'Ajuntament de Tarragona
m'ha contractat l'any 89
per gestionar els festivals d'estiu de Tarragona.
Durant quatre anys vaig gestionar els festivals d'estiu
i després de quatre anys vaig passar al Museu d'Història.
I al Museu d'Història em semblava un repte interessantíssim,
que és intentar fer el mateix que havíem fet
o el que es feia en el món cultural,
fer-lo en el món del patrimoni,
que és una cosa que no s'havia fet al nostre país.
i de fet les pedres sempre han estat gestionades
per arqueòlegs, historiadors,
en fi, gent museòlegs,
però són gent que no tenen la pràctica professional
d'ajuntar dos mons,
que és el món del coneixement sobre el patrimoni
i el món del públic a qui va adreçar això.
És a dir, aquesta tasca de pont no s'havia fet
o com a mínim no s'havia plantejat mai.
I aquesta és la meva fanya,
és a dir, posar en comunicació les pedres i el patrimoni històric
al públic més ampli possible.
Has tingut sempre la facilitat per part de les administracions?
Sí.
Per poder fer el que volguessis?
O el que te'n semblava que es té?
Això és molt relatiu.
És a dir, mira, jo sempre dic que hi ha dos tipus de professionals.
Els que fan el megaprojecte,
que és el millor projecte del món
i estan anys per fer el megaprojecte,
després van a l'administració
i demanen els diners per fer aquell projecte
o el suport per fer aquell projecte.
L'administració, habitualment,
diu que no té els diners per fer això
i aquell projecte queda al despatx, queda en un calaix.
Si li preguntes a aquell professional,
dic, escolta, què has fet tu?
Jo he fet el projecte.
I com que me'n dic que no,
doncs no es pot fer.
Aquest és un tipus de professional
que abunda molt al nostre país,
malauradament abunda molt.
I solen ser molt ben considerats,
solen estar molt ben considerats.
Són grans professionals,
grans intel·lectuals,
grans d'això,
que fan els grans projectes,
que es queden en els grans calaixos.
Jo, amb la meva pràctica professional
de fa 23 anys,
el que he vist és que això no funciona.
El que has de fer és,
quan fas un projecte,
has de pensar en qui l'adreces
i qui és la persona o les persones,
les institucions,
que veurien bé un projecte d'aquest tipus.
I en el cas, per exemple,
de Tarra Coviva,
el Tarra Coviva neix l'any 98,
amb una edició pròleg,
i el 99 és la primera edició oficial,
però va començar un any abans.
Però ja feia 4 anys
que estava preparant això.
O sigui, no neix el 98,
i així pam, ja està.
O sigui, 4 anys abans,
jo ja estava pensant
des del Museu d'Història
què podríem fer,
quina activitat podríem fer
per fer arribar millor
tot el que és el conjunt
del patrimonio de la nostra ciutat
als primer, als nostres ciutadans,
als ciutadans de Tarragona,
i després, per fer-ho arribar
al públic potencial
que tenim en la nostra ciutat
per l'aspecte patrimoni,
que és enorme.
Tenim un potencial de públic
enorme, brutal.
Perquè en totes les coses
és una altra cosa.
És a dir,
tenim en el camp del patrimoni,
diguéssim jo,
sempre que faci una comparació,
juguem la Champions.
O sigui, estem ja a la Champions.
O sigui, estem jugant
a la millor lliga del món.
I a més a més,
no perquè ho diem nosaltres,
sinó perquè des de fora
ens ho hem dit
i ens ho hem reconegut.
I per tant,
home, ja estem jugant
a aquesta lliga.
En aquest mapa,
diguéssim,
a veure,
vam estar 4 anys
pensant
què podíem fer.
una de les coses,
una,
no és l'única,
però una de les coses
que va succeir
va ser el Tarracovia.
Però clar,
a l'hora que feies
el projecte,
també vam pensar
com vendre el projecte.
A qui vendre'l
i com vendre'l?
Perquè no pot ser l'altre,
tenir el gran projecte
i que després és realitzable
perquè ningú te'l finança
i ningú l'interès.
Llavors,
durant 4 anys
va ser una tasca lenta
d'anar adobant el terreny.
De fer una tasca
de persuasió,
de dir,
escolteu,
aniria molt bé
a unes jornades
històriques
de la nostra ciutat,
aniria molt bé
a mobilitzar recursos
per això
i recordo
que el primer any
que vaig aconseguir
que donéssim
un cert suport
que va ser evidentment
l'Ajuntament de Tarragona
gràcies a l'alcalde
i gràcies al senyor Joan Arejo
que en aquell temps
era el temps
d'alcalde de patrimoni,
vam dir,
escolta,
mira,
hi ha alguna cosa de diners,
què podríem fer?
Els diners,
us ho diré ara,
eren 500.000 pessetes.
La primera edició
de Tarragona
es va fer
amb 500.000 pessetes.
Tornem una altra vegada.
Model de gestor A.
L'altre gestor
que és dit
amb 500.000 pessetes
no es pot fer res.
No puc fer res.
Per tant,
no fem res.
Es pagaria les dietes
per a la vostra projecta.
Suposo.
El pensament
que vam fer nosaltres,
no, no,
dóna'm les 500.000 pessetes
que alguna cosa farem.
Alguna cosa farem.
Amb 500.000 pessetes
que vam fer?
Plantar la llavor,
vam col·locar
la idea
de que era bo
fer unes jornades històriques
en la ment
de les persones
que decidirien
que això
es tirés endavant.
La primera edició,
500.000 pessetes.
La segona edició
em sembla que van ser
al voltant dels 3 milions
de pessetes.
I ara,
quin pressupost?
Ara estem
sobre els 400.000 euros.
Amb 9-10 anys.
Diguéssim,
sí,
9-10 anys.
Podem estar contents?
Sí,
molt contents
perquè la cosa,
evidentment,
ha anat quallant,
però l'obsessió no és
fins que no tingui
tot el que vull
no fer res.
No, no,
escolta,
tu comences a fer
amb el que tinguis.
O sigui,
s'ha de treballar
amb el real,
no amb l'ideal.
S'ha de treballar
amb el que tens,
amb el possible que tens.
Llavors,
tu demostra,
o la gent que tingui un projecte,
demostra que aquell projecte
és viable,
però s'ha de demostrar
una miqueta la pràctica.
I a partir d'aquí
ja van venint els recursos,
van venint els suports,
van venint...
i us ho dic així de clar,
és a dir,
em sembla l'Ajuntament
està fent un esforç enorme
i ho està fent molt bé.
És a dir,
mira,
he arribat en part tard
perquè tenia una entrevista
amb un tècnic
de l'Ajuntament d'Arles,
de França,
que volen copiar
el nostre model.
i m'han enviat
una delegació
de l'Ajuntament
per entrevistar
i altra gent
per veure com ho fem aquí
perquè consideren
que és un model
per a altres ciutats europees.
Vol dir que
a mi sembla que l'Ajuntament
ho està fent bastant bé
en aquest camp,
i penso que el camí
per a mi
és bastant esplendorós.
I després una altra cosa,
el Terracó Viva
està començant.
Començant.
Això són els inicis.
És a dir,
un festival...
Doncs els inicis
amb aquesta capacitat
de feina,
d'activitats,
de publicitat,
de tot...
No, però és un festival
que està començant.
Això són els inicis.
És a dir,
un festival important europeu
que és on volem col·locar
el Terracó Viva.
Si volem col·locar
el Terracó Viva
a nivell del Festival d'Edimburg,
a nivell de feina de Vinyó,
un referent europeu mundial
sobre la divulgació històrica
d'època antiga.
Aquest és el nostre objectiu.
Per fer això,
un festival necessita
com a mínim
10 anys de preparació.
De preparació.
I després un llarg camí
de consolidació i creixer-nò.
Els grans festivals
tenen 50, 60 anys,
és a dir,
no es fan en un dia.
Una qüestió,
si em permeteu,
referent a Tarracó,
en un dia d'aquests,
em sembla que era un article
a la premsa,
llegia que Magí Serizol,
quan va néixer Tarracó Viva,
tenia dubtes
en la concepció,
que també hi havia
una altra vegada
dos models.
Un, el model
Fira-Satmana Romana,
que podríem,
venem el que sigui
disfressats de romans
de qualsevol manera,
i l'altre,
que s'assemblaria més
al que és ara Tarracó Viva.
Sí,
quan m'ha dit
que fes un projecte
per divulgar el patrimoni,
que va coincidir
amb la campanya
de promoció
de la campanya
Patrimoni Mundial,
la Calda
em va fer un encàrrec
l'any 98
i em diia,
escolta,
a banda que siguem
Patrimoni Mundial,
necessitem mobilitzar
suports
per la candidatura,
és a dir,
que la gent se n'enteri,
que la ciutat ho visqui,
o sigui,
que no sigui una cosa
només acadèmica
i institucional,
sinó que mobilitzem,
que la gent...
Bueno,
me van carregar
una campanya
de mobilització,
i llavors van fer
tota una campanya
alançada a tots els col·lectius
i una cosa
va ser el Tarracó Viva.
Quan me van dir això,
a veure,
jo ho vaig posar
damunt de la taula,
jo he estat anys
preparant un projecte
i el que he vist
és que el model
d'esdeveniment històric
que abunda el nostre país
és el model FF,
que és Festa Fira,
és a dir,
Festa participativa,
popular
i Fira comercial.
Però fixeu-vos,
aquest model
volia dir que la història,
el patrimoni històric
era aleatori,
era una excusa
per fer una festa
o per mobilitzar
recursos econòmics.
El Tarracó Viva
és al revés,
la història està
en el centre del festival
i la participació
i el comerç
està a la perifèria,
no està en el centre.
El centre
és la divulgació històrica.
Per què això?
Perquè un model festiu
s'està esgotant.
És un model
que ja està
molt trepitjat,
està molt explotat.
Tothom
quan va a les festes
diu,
això és el mateix
que vam veure,
el que passa
és que ha canviat
el gorret.
Les fires
de molt baixa qualitat,
ho barregen tot,
com més sirem
més riurem.
I després
una altra reflexió
que ens vam fer,
escolta,
afegir una altra festa
al calendari festiu
de Tarragona
quin sentit té?
Tenim unes festes
magnífiques
que funcionen
de conya.
Són model
per moltes ciutats
de com elaborar
una festa
participativa
i que engresqui
la ciutat.
I ara què hem de fer?
Una altra festa?
Per què?
Disfressant-nos?
Per disfressar-se
està el carnaval.
El carnaval
és l'època
de la disfressa,
del catxondeo,
de l'enfotre-se'n.
I per tant
ja està cobert
aquest espai.
Utilitzarem la història
per fer què?
Una festeta més?
No.
La història
l'hem d'utilitzar
per donar-li contingut
al patrimoni històric.
És a dir,
per fer de la nostra ciutat
líder
en el camp mundial
en aquest camp.
I per tant
l'aposta
va ser molt diferent.
Molt diferent.
I creus que
en algun moment
vindrà turisme
a veure...
És que està venint.
Ja està venint.
Està venint.
No ho sabem això, eh?
Us ho explico.
Avui,
pensament,
m'han passat un llistat.
Aquest any
hem creat un servei
d'atenció al visitant
i a grups
precisament per controlar això
perquè fins ara
venia gent
però no podíem
controlar com venien.
Bé,
tenim ja un llistat
i estem fent estadística
dels grups.
Hi ha grups
que venen
de València,
de Madrid,
de Pamplona,
del sud de França,
de Perpinyà
i de l'Esbora de Perpinyà,
d'Itàlia,
d'Anglaterra,
de Catalunya,
no cal dir,
de Barcelona,
de Mollet,
de tot el que és
la perifèria de Barcelona,
un munt de...
Venen grups,
20-30 persones
que lloguen autobusos
per venir a la nostra ciutat.
I després venen famílies
que demanen
3 i 4 nits de hotel.
O sigui,
aquella cosa de dir
venen dos hores
els de Barcelona
i se'n van,
s'acaba.
És a dir,
venen perquè,
evidentment,
el programa,
si l'heu vist una mica,
està pensat també
perquè no puguin...
Per tota la família.
I perquè no ho puguin veure tot.
És a dir,
és impossible.
És impossible.
És impossible.
Però per què això?
Perquè el que no vull
és que diguin
és que ja ho he vist tot
i l'any que ve no vinc.
No, no.
Tu veuràs una gran part,
però l'any que ve
encara veuràs...
Si t'agafen ganes
de tornar a venir
perquè no ho has vist.
Perdona,
està pensat per repetir,
per crear fidelitat
en el públic.
I això ho estem aconseguint.
era una família d'Olot
que avui estava passant el d'això.
Són nou.
M'han trucat i parlat amb ells.
No, és que...
Dic, escolta,
com s'ha entrat
el Terracó Viva?
Diu,
que és el primer any?
No, no, escolta,
venim del primer any.
I venim sempre nou.
I és que hem quatre nits d'hotel.
Jo ho sabia.
Me'n fan ganes de conèixer
els dos.
Escolta, quina fidelitat.
Diu,
és que això és estupendo.
I estem dient a tothom
que vinguin.
Però clar,
el públic aquest
és un públic
que li agrada
que li ofertis
alguna cosa de qualitat.
Que no anirà
a una fira
d'aquestes
xunguetes
i demés,
no hi anirà.
Vindrà una cosa
que li expliquin,
que li comentin,
que hi hagi un esforç didàctic.
I llavors venen.
I aquesta gent
és el nostre públic ideal
perquè és la gent
que a més a més
no només és això,
sinó que pregunta
escolta,
on puc dinar bé?
Jo dic,
home,
és un turisme de qualitat
i que gasta diners
per la ciutat.
Que gasta,
que té interès
i després una altra cosa.
El turisme de qualitat
no només
ens aporta diners
o recursos,
sinó que ens dona
una altra cosa
molt important per a mi.
És crític.
És crític.
És un públic
que no li pots donar
qualsevol cosa.
Si li dones
qualsevol cosa
no torna.
Per tant,
aquest criticisme
d'aquest públic
ens ajuda a millorar.
Clar,
a mi el públic
que bé,
tot li sembla bé,
pot anar
a una festa
a l'allioli
o una cursa
d'artefactes
o no sé què més,
de conya.
Però aquesta gent
primer no és fidel,
t'abandona
amb una facilitat brutal
i aquest any
va aquí
i l'entran
s'anirà
a la festa
del porró
de Vallmunt
del Priorat.
Aquest públic,
jo no dic
que no ens interessa,
estem oberts a tots,
però què hem de buscar?
Hem de buscar
el públic més fidel,
el que t'exigirà
un producte de qualitat,
el que t'exigirà
coses
i farà
que el nivell
pugi.
I tot aquest esforç
a nivell d'escoles,
per exemple,
compensa?
La implicació
de les escoles...
Sí, compensa.
I tu m'ho preguntes?
Clar,
clar que compensa,
clar que compensa.
Com m'ho ha de compensar?
Com m'ho ha de compensar
que expliquem la història
i el patrimoni
als nostres escolars,
als nostres nens i nenes?
Per favor,
clar que compensa.
Vull dir,
els nens i nenes...
I a nivell d'escoles
s'ha fet una valoració?
Home,
a nivell d'escoles,
a veure,
el que hem fet
és primer
ofertar un producte específic
per a les escoles
que tu saps
que ja existeix
a través del camp d'aprenentatge.
Aquest any
hem fet dos dies,
sempre feia un dia,
aquest any dos dies,
perquè resulta que
tots els de Tarragona
participaven,
doncs trucava gent
d'escoles de tota Catalunya.
I hem hagut d'obrir
un front
de dos dies
per a un front de Catalunya.
I aquest any,
per les trucades
que hem rebut,
obrirem l'any que ve
un altre tercer front,
escoles de València,
d'Aragó,
que volen venir.
A banda d'això
de les escoles,
evidentment que
activitats,
i això ho has dit tu,
que hi ha moltes activitats
que estan pensades
perquè vagin amb els nens.
És que això és molt important.
És que volem
que els pares vagin amb els nens.
I em sembla
que a la història
aprenem-ho tot,
tots som aprenents.
I com deies això
del meu currículum,
tu és licenciat en història?
No,
jo soc un estudiant d'història.
I m'agradaria ser-ho
tota la vida.
No vull ser licenciat,
vull ser estudiant.
El que m'agrada és aprendre.
I per tant,
aquesta passió per aprendre,
crec que l'hem de compartir.
És a dir,
crec que si una família,
i això ens està passant,
penseu que a vegades
fem una demostració
de grimensura romana,
que és una cosa tècnica,
de mesures,
de tripulacions...
Que quan al principi
tu expliques-ho,
ostres,
és d'un illo,
i vas amb recança.
Vols dir,
una hora d'explicació
amb un bat de sol
que feia ell al camp de mar,
i la gent entusiasmada
i diu,
ha s'ha acabat?
Com que s'ha acabat?
Escolta,
que portem una hora aquí explicant.
No, no,
que s'ha interessantíssim,
de grimensura romana.
Vull dir,
que no és una cosa
allò fàcil de dir això.
Les pedres estan a la part alta
i no hi ha més.
No.
Jo vull fer una pregunta.
Digues.
És factible
poder fer alguna cosa a la mar?
A la mar?
Els romans també van dir.
Evidentment que es poden fer,
clar que sí.
Les pedres estan a la part alta,
entre cometes,
però el patrimoni històric
no està a la part alta.
El patrimoni històric
està per tota la ciutat.
És a dir,
entenguem les pedres
com un element més del patrimoni.
El patrimoni també és la llengua.
El català ve del llatí.
I això és immaterial.
Ve la manera de pensar.
També forma part del patrimoni.
És a dir,
per exemple,
jo us poso un exemple
que a vegades m'agrada posar.
Dels romans que hem heredat.
Hem heredat un munt de coses.
La nostra llengua,
el català,
hem heredat
tota la concepció jurídica
i de lleis
l'hem heredat dels romans.
La garantia judicial
és una herència romana.
Que és patrimoni immaterial.
Una altra cosa que hem heredat
i no ens en donem compte
quan nosaltres
reivindiquem constantment
serveis públics
és una herència romana.
O sigui,
la Roma va ser
la primera civilització
que va pensar
en donar serveis públics
a tothom.
I per això va guanyar.
Entre cometes guanyar.
Per això va durar tant.
L'imperi romà
no s'aguanta per les lleis.
I es pagaven impostos
també llavors.
Clar,
però els impostos
servien per tot.
Per fer rica l'emperador
i a Roma,
però també revertien
les províncies.
Amb això dels impostos
m'ha explicat algú
que hi havia un impost
sobre l'orina.
Sí.
Explica això.
Ens fem molta gràcia.
És una miqueta.
Sí.
Bé,
això ho explica Suatoni
que és el que fa
el llibre
La vida dels 12 cèsers.
Explica els 12 primers cèsers.
Des de Juli cèsers
fins a,
crec que l'últim,
és Domicià.
L'emperador va es paciar
que era un pagès ric
però com pagès
per tant bastant
mirava molt la pela.
Se'n va enterar
d'una cosa
que ja se sabia
que és que els bogaders
hi havia bogaderies industrials
a les ciutats romanes,
és a dir,
estàvem bastant avançats.
Les bogaderies
feien servir orina
humana
i d'animals.
La més preuada
era la de camell
que estava molt buscada.
L'orina humana
conté elements químics
que serveixen per la neteïsa.
Llavors,
els bogaders posaven
com uns cobells
a l'entrada
de les bogaderies
perquè els trasseguntes
pissessin allí.
Amb aquesta orina
netejaven la roba.
L'emperador se n'entera
i se n'entén
i diu,
a veure,
m'estiu dient
que els bogaders
estan traient diners
i el fisc un veu enduro?
I diu,
ep,
i va posar un impost
sobre la quantitat d'orina
que es feia servir
pels bogaders.
Ara entenc per què
els ho avisa.
jo vol dir,
a veure,
tornant a lo que t'he preguntat abans,
no hi ha cap possibilitat
que es fes alguna cosa a la mar?
Estem treballant.
Com escombras cada casa.
Estem treballant.
Com escombras cada casa.
Tu ja vols tot el serrallo...
Escolta'm una cosa,
a veure,
és que ell no ho diu,
ell és serrallenc.
A part de ser...
No ho pregunta,
però evidentment clar
que sou serrallenc.
Ell és nascut al serrallo.
Llavors, clar,
jo suposo que també hi ha de tirar...
Ens interessa moltíssim.
Ell, tal com parla,
es veu que és com molt tarragoní,
no?
Perquè més a més ho parli
i amb bona satisfacció.
Però home,
també té així...
Escombram una miqueta cap a baix.
Sí,
però és que no hi ha cap problema.
Tinc que tot fa baixada,
doncs almenys que faci també molt positiu.
No, no hi ha cap problema.
A veure,
fins ara no s'ha fet...
Penseu que vam començar
el Tàrrec o Viva
fent-ho en dos espais.
Actualment se'n fa en 15.
És a dir,
hem anat creixent.
Cada any ampliem els espais,
evidentment.
La idea és abarcar,
primer,
totes les restes monumentals
declarades patrimoni mundial.
Totes,
absolutament totes.
Això vol dir també incloure
Roda de Barà,
Constantí,
Vendré,
i Altafulla,
que ja participen,
fer-ho a l'equoducte de les Ferreres,
fer-ho a la Torre dels Escipions,
fer-ho a la Pedrera del Mèdula.
És a dir,
abarcar totes les restes arqueològiques
que són patrimoni mundial,
fer activitat a Tàrrec o Viva.
Però després queda un altre camp,
que és el que tu has dit,
el camp del comerç,
del comerç marítim,
de la Guerra Naval,
és a dir,
tot el que era l'intercanvi per mar.
Tot això és un camp enorme
que hem de tocar també.
I estem treballant
en un projecte
que, clar,
hauríem de fer-ho
i la idea és fer-ho
a través de la col·laboració
amb el Museu del Port
per intentar fer una activitat
a Tàrrec o Vila que ve
ja allà al Museu del Port
al costat del Segall.
Si fem activitat
al Museu del Port
és molt fàcil
poder fer activitats
complementàries al barri.
El que no farem, però,
i ho dic així miquetes,
si us fixeu en el programa
i des del primer any,
jo recordo que molta gent
m'ha deia
per què no fas coses
a la plaça La Font?
Per què no fas coses
a la Rambla?
Ja ho fem per Santa Teca.
Clar.
La resposta és
Tàrrec o Vila
no és una festa.
Com que no és una festa
no vull utilitzar
els espais festius tradicionals
perquè si no
t'associen a una festa.
Aleshores han defugit
els espais
que m'hagués sigut molt fàcils.
Tu fas una cosa
a la plaça a fora
i tens públic segur.
Era molt més difícil
el que vam fer
que és fer un lloc
on no se feia
habitualment
que hi anava menys gent.
Però bueno,
el tema de la gent
també jo sempre dic paciència.
El públic sempre és paciència.
Has de perseverar
anys re d'any.
Hi ha molt de públic
però és que a vegades
no...
Moltíssim.
I més que n'hi haurà.
I més que n'hi haurà.
El que passa
és que creixem a poc a poc
amb el tema públic.
Llavors, per exemple,
el tema aquest dels espais
el que estem fent és
primer fem el projecte
per adequar-lo
a un lloc
on sigui adequat fer-lo.
Jo crec que el Museu del Port
és un bon lloc
per fer una activitat didàctica
sobre el món del comerç naval,
sobre el món de la pesca
de la antiguitat,
sobre el món de la guerra naval.
És a dir,
podem fer tot unes activitats
sobre aquest apartat
al Museu del Port.
on està el Museu del Port?
El Museu del Port
va ser al Serrallo.
Per tant, a partir d'aquí
crear activitats
que derivin també cap al barri.
Aquesta és la filosofia, no?
És a dir,
si ara féssim una cosa
allà al Serrallo
per fer-la al Serrallo
no aconseguiríem gran cosa, Carme.
És a dir,
directament no aconsegueixes.
La gent no ho entendria tampoc.
Els despistes.
No, no,
jo no deia fer-ho d'immediat,
sinó si hi havia perspectiva...
No, t'ho estic dient.
Dic que hi havia perspectiva.
És més, us ho dic ara.
És a dir,
jo crec que hi hauria
un gran projecte
endavant a portar a terme
i aquí l'autoritat portuària
també ha de dir la seva,
l'autoritat portuària,
totes les administracions
i fins i tot Europa
ens podria donar ajudes.
A veure,
és el moment de pensar
en recrear
una nau militar romana
i una nau comercial romana
i fer-la,
utilitzar-la tot l'any
com una mostra
de rebre visites d'escolars,
rebre tot visites...
Tot l'any
rebre visites
sobre el món
de la navegació a l'antiguitat.
Jo sé,
és a dir,
perquè ho he anat a veure,
que hi ha reconstruccions
de naus romanes,
romanes i gregues,
jo n'hi he vist dos
a Magúncia,
a Mainz,
a Alemanya,
que n'han trobat
dos naus comercials
fluvials,
van trobar la resta,
estaven bastant malestades,
però d'aquelles restes
van crear una rèplica
a escala 1-1
i naveguen.
I algunes vegades l'any
fan navegacions per riu
a la romana.
I tant d'escoles
que participen...
Jo ara penso en Ben Hur,
potser era per Charron Heston,
no ho sé,
però esclar,
allò que hi ha
en aquells barcos,
en aquelles bolaites,
esclar,
i a mi m'agradaria una cosa...
La proposta està sobre la taula,
és a dir,
jo crec que t'hi trobo,
sense fer-lo aquest,
llàstima.
Parlant de pel·lis,
de totes les pel·lis romanes,
trobes que reprodueixen
fidelment la vida romana o no?
Mireu,
si al programa d'en Guany
hi ha un apartat
que està cap al mig,
a veure si...
que poso,
quan ja s'ha dit el programa,
li poso un apartat que posem
que diu
Per seguir gaudint de la història de Roma.
I posa Roma Internet.
Veieu?
i tenim tota una sèrie d'adreces d'internet
perquè la gent pugui seguir
veient coses sobre el món romà.
I a la dreta posa Roma els llibres
i aconsellem una sèrie de llibres
de divulgació
perquè la gent pugui seguir.
Veieu que hi ha alguna pàgina de pel·lícules?
Per algun motiu serà.
La veieu?
Què passa?
Que no l'encertem.
És un desert.
Ni una?
Ni una.
És a dir,
i us explicaré el per què.
Les pel·lícules de romans
bàsicament són pel·lícules.
Estan fetes per entretenir,
però entretenir des del punt de vista d'espectacle.
Llavors el que fan és l'espectacle.
I el que fan és l'espectacle.
A més a més em sembla molt bé.
És a dir,
és un dúci de l'espectacle.
Clar,
la divulgació històrica és una altra cosa.
Des del punt de divulgació històrica
les pel·lícules de l'espectacle
són horroroses.
Horroroses.
I a més a més,
no només horroroses,
són tergiversadores i manipuladores.
I manipuladores, a més a més.
Espartaco també?
És que a més m'agrada molt.
Espartaco,
t'explico,
Espartaco és
la lluita de classes
del segle XX
traslladat al segle I
abans de Jesucrist.
I això no és així.
Aquí se li ocorreix.
Això no és així.
És a dir,
Espartaco és molt bon
com a pel·lícula.
A mi m'encanta.
El guionista Espartaco
és d'Alton Trumbo.
Alton Trumbo
és un guionista de cine
fabulós.
Membre del Partit Comunista
americà,
represaliat per McCarthy,
que es va passar 20 anys
pobres sense poder
treballar per la indústria
d'una manera legal.
Bé,
al final,
el Kubrick
i sobretot
Quirro Douglas,
que és el productor
en Ubridis de la pel·lícula
que va pagar
va ser Quirro Douglas,
va dir,
si condició sine quaal
el guionista
ha de ser d'Alton Trumbo.
D'Alton Trumbo què fa?
Diu,
per mi,
que el pobre home
diu,
val,
ho puc fer.
M'aprofita.
Doncs aprofito.
I va fer un guió
plegat
de coses inconseqüents
en la història.
És a dir,
la revolta d'Espartaco
que va existir,
que va ser molt important
i tal,
va ser important,
però va ser important després.
És a dir,
ha servit com
un element iconogràfic
de revolta
contra el poder establert.
Però en aquell moment
no va ser tan important.
És a dir,
perquè hi havia una cosa
molt clara,
fins i tot,
els esclaus,
quan s'alliberaven,
el primer que feien
era comprar esclaus.
Sí.
Què volia dir això?
Que l'esclavatge
estava assumit
fins i tot pels esclaus.
Per tant,
era natural,
era normal.
No era una cosa,
ara ens sap,
evidentment,
és dur,
clar que és dur,
i evidentment
s'ha de lluitar
per abolir les restes.
Però en aquell moment,
fa dos mil anys,
l'esclavatge,
era tan normal,
no ho sé,
com anar a futbol ara.
És a dir,
una cosa normal,
era assumida per tothom.
Per això dic la pel·lícula,
la pel·lícula a mi m'agrada molt,
vull dir,
m'agrada molt,
i disfruto molt
perquè les interpretacions
són molt bones,
el guió és bo,
però des del punt de vista
de divulgació històrica,
parlant una miqueta positiu,
seria potser
la que més a prop
estiria de ser correcta,
diguéssim,
no?
Abans del camp d'aprenentatge
passava la de Golfos de Roma,
també.
Aquí està,
a veure,
aquesta és,
evidentment,
no està,
però Golfos de Roma,
primer que és molt divertida,
divertida,
i treballa per cert
el Zero Mostel,
que el Zero Mostel
era amic de l'Alton Trumbo,
és a dir,
a més,
és un dels altres repressaliats
per McCarty,
el Zero Mostel
és l'actor que fa d'escara,
el que lia tota la troca,
el que lia molt,
molt, molt, molt.
Mira,
el Golfos de Roma
t'adiria que,
ara,
no és que sigui correcte,
però com a mínim
copsa més l'ambient social
i de relacions humanes
que altres pel·lícules,
mira,
aquest encara t'adiria
que té algun element interessant.
I en les pel·lícules modernes,
per exemple,
l'última,
Gladiator Inevitable,
clar,
veus els títols de crèdits,
20 assessors.
Aquesta gent...
Bé,
això és una operació de màrqueting.
Això no és una operació de màrqueting,
us ho explico.
Conec un dels assessors.
O sigui,
un dels assessors
és un amic
i participa a Terracoviva,
els va estar
com a tres mesos
assessorant-los.
I diu,
i al final,
diu,
no em van fer ni punyatero cas.
És a dir,
però en res.
Després vaig a entendre,
i diu,
me van pagar bé,
però diu,
me van pagar molt bé.
Després vaig a entendre
que era una pura operació
de màrqueting.
Ells necessitaven Europa,
necessitaven,
perquè els europeus
som diferents
una mica de mentalitat,
els espectadors europeus
som en aquesta diferència
dels espectadors americans.
Diu,
necessitaven posar la pel·lícula
que s'havien assessorat
històricament,
perquè això
els donaven per dir
per vendre la pel·lícula.
Però no volien per res.
Per res.
Unes noms.
Van pagar el nom.
Doncs,
Carme.
No.
Jo el que volia preguntar abans
eren les novetats
d'aquest any 2006,
per la gent que ha vingut
tota aquesta colla d'anys,
a veure si hi ha alguna cosa
nova que cridi molt l'atenció.
En el programa està posat,
sempre poso les novetats
precisament per això,
perquè el públic fidel
pugui veure les novetats que hi ha.
Veureu que posa novetats
en el 2006.
Home, mira,
tots els grups de Tarragona
presenten totes les coses,
són noves.
Dibentres passat
van venir aquí
una bona mostra,
l'Alegio Prima Germán
i que l'Associació Cultural
Són Fructuós.
Tots els grups de Tarragona
presenten novetats,
per tant, fixeu-vos-hi,
de moment ja tenim
set o vuit novetats.
I després,
hi ha novetats,
hi ha un grup alemany nou,
hi ha un grup
del món grec nou,
què més hi ha?
No me'n recordo,
si de memòria,
perquè hi ha més de 200 actes,
hi ha més museus...
Aquests programes
no es reparteixen,
a veure,
vull dir,
no es reparteixen
a les cases
com poden ser altres...
No,
aquesta disposició
encara no la podem fer tant,
no?
Però, per exemple,
en aquests moments
portem repartits
quasi 10.000 programes,
hem intentat
repartir la setmana prèvia,
no ho hem repetit
casa per casa,
el que hem repartit
són centres culturals,
biblioteques,
museus,
institucions,
és a dir,
hem deixat plecs
del programa,
els llocs més representatius
que estiguin vinculats
al món de la cultura
i del patrimoni.
Llavors,
més o menys,
el que he dit abans
la Rosa de les escoles,
Valtros aneu a les escoles
o les escoles venen a Valtros?
Vull dir,
Valtros aneu allí
a fer la promoció
del Tarracoviva
o és l'escola
a la que...
Les dues coses,
les dues coses,
és a dir,
ja hem treballat a Tarracoviva
que no es veu
perquè no surt,
perquè clar,
a Tarracoviva
són uns dies concrets
i llavors és quan
els mitjans de comunicació
se'n fan ressò
i la gent ho veu,
però nosaltres
en fem un fart
durant tot l'any
de visitar escoles,
maleteta,
que dic jo,
folletonets,
una projecció de PowerPoint
i diem,
mireu,
el món romà,
tal com era,
i fem xerretes,
però no només a les escoles,
jo aquest any he fet
associacions de dones,
n'he fet 10,
n'hi ha 26,
m'enqueden encara 16,
m'he fet 10,
i he anat a associacions
de veïns,
escoles i instituts,
i he anat a museus,
és a dir,
tot allà on
podem percebre
que pot haver
un públic potencial,
allí anem,
però recordeu,
no només això,
i he anat aquest any
hem anat,
i dic he anat
perquè he anat jo
amb la malalteta
i a vegada sol,
a València,
al Museu d'Història
de València,
al Museu d'Història
de Catalunya,
Barcelona,
al Museu Nacional
Arqueològic
de Madrid,
al Museu
Provincial
d'Arqueologia
de Vitòria,
al Museu Municipal
de Saragossa,
i m'en sembla
que em deixo algun,
ah, sí,
i al Museu
Nomentino
de Sòria,
tots aquests llocs
he anat sol
amb la malalteta,
projector de PowerPoint,
a fer una xerraleta
per la gent d'allí
que tingui interès
per presentar
Terracó Viva
a la nostra ciutat
i tal,
i us puc dir
que les rebulles
són sempre boníssimes,
boníssimes,
vull dir,
la gent té un interès brutal.
La gent aquesta,
per exemple,
els soldats
o aquesta gent que surt
són professionals
entre cometes, no?
És a dir,
els que són són
afeccionats a la història
que tenen una passió
pel món romà,
llavors s'han de dir
que amb les seves hores lliures
a reconstruir material,
no?
Llavors, no,
normalment són afeccionats.
Professionals,
professionals que venen a Tarragona,
només hi ha
el grup de música romana,
l'Udi Sènici,
i els gladiadors
que saps d'imicant,
i aquests només
es dediquen professionalment
a això,
aquests són els únics
professionals del 100%.
L'Espanya a quatre bandes
és una entrevista
en profunditat
a una persona,
parlem sobre un tema,
avui hem parlat
de Tarracó Viva,
sobre la divulgació
històrica romana,
però també és un espai,
una entrevista personal,
Magí,
i ara et toca també
saber més coses
de tu,
de la teva persona,
de comets,
ja ho has anat
diluint una miqueta
al llarg de les respostes,
però, per exemple,
a Laura,
no sé si podem...
Avui li toca la Carme,
li donem el tret de sortida.
Sí, perquè en aquell temps
dels romans
també n'hi devien haver
de pel·lícules porno.
Jo volia preguntar
si m'hi ha dit
cap pel·lícula porno.
Pel·lícula porno?
Sí.
Normal,
és igual, eh?
És normal?
No, no,
és igual,
com sigui.
Si n'has vist alguna.
Així en general?
En general.
Clar que n'hi he vist.
És que mira,
ningú s'havia contestat
d'aquesta manera.
Esclar que n'hi he vist.
Què us diuen?
Que no?
Vesos de tot.
No,
diu que fan zapping.
Com que fan zapping?
Que fan zapping
i que ho encerten.
Ah, no, no,
i n'hi he vist
senceres.
Ah, i sencera.
Molt bé, molt bé.
Sencera.
Mira,
no me fas contenta.
I al final es casen o què?
Són democràtiques.
Foll a tothom.
I això és molt bo.
És a dir,
la part bona...
Això també passava
a l'antiga Roma, no?
Ha passat sempre.
Inclús tenim una idea
de callar l'antiga Roma
amb les orgies i tal.
Això és una mica
la inda urbana.
No, no, no.
Això existia.
El que passa
que jo sempre dic,
escolteu,
això és com si
d'aquí cinc segles
o d'aquí mil anys
pensessin que les festes
que fem nosaltres
són totes iguals
que les reis de Hollywood,
per exemple.
No?
La gent no és així.
Que n'hi ha,
a veure les ailes,
però són molt minoritàries.
Molt bé.
Tres coses
que demanaries als reis.
A quins reis?
Magos.
Ah, val.
Si vols a Joan Carles
i Sofia,
tu mateix.
Joan Carles i la Sofia.
Hola, Sofi.
No sé,
me fots amb un compromís
perquè no sol demanar coses,
jo sóc més de fer les coses
i llavors ja van sortint.
És a dir,
no ho sé,
no he pensat
per a parar mai
de demanar.
Evidentment no demanaria
ni la pau,
ni la solidaritat
ni aquestes coses
que es diuen
que no són xorrades
i que no serveixen per res.
És a dir,
el que demanaria
seria sensatesa a la gent
que no els dissés...
És a dir,
bàsicament això,
sensatesa.
És a dir,
no dissés perden
el bo que tenen
i no dissés
a entabanar
per tonteries,
no?
I em sembla
que són els mals bàsics
que són aquestes.
O sigui,
a vegades la gent ven
i posa una metàfora,
ven un moble
de fusta
tota la vida
de casa seva
per una cosa de plàstic
que val dos duros.
Aquesta caure
en la falsa il·lusió
per mi
degenera
sensats
i siguem nosaltres mateixos.
Bàsicament demanaria
que la gent fos sensata
i que fos autèntica.
És a dir,
perquè és l'únic
que tenim en aquesta vida.
A més,
totes,
temps posfuguit
i arts lunges
a vida brevis.
A veure,
normalment els convidats
els demanem
que ens diguin
un menú
que a ell els agradi,
però a tu et demanarem
un menú romà
i així els altres
també l'aprenem.
Això de la gastronomia romana
també us he dit una cosa.
El que ens ha arribat
de la gastronomia romana
és el Ferran Adrià
de l'època.
La deconstrucció...
El que ens ha arribat
és els menús
de la gent
de molta pasta
que ho va deixar per estir.
La gent normalment
prou feina tenia
per menjar
un rossego de pa
amb una miqueta
de formatge i olives.
A mi,
a veure,
jo he provat
un plat
de llenties estofades
amb herbes
que estava boníssim.
Jo soc un gran amant
dels llagums
i les llenties
les fes servir molt
els romans
i un plat de llenties
és genial.
I després,
una cosa que m'agrada
al món romà
és que utilitzen
el pebre
amb els dolços.
Per exemple...
Una mica com ara
també amb les maduixes.
Exacte,
però això és romà.
És a dir,
utilitzen el pebre
que quan ho fas
i sembla estrany
quan ho proves
resulta que el pebre
potencia la dolçor.
Llavors,
jo no soc poc
del dolç,
soc més del salat,
no agrada les anxomes
i aquestes coses.
Però al dolç
hi poses una mica de pebre
i ho proveu.
I guanya,
té més alegria el dolç.
Ho provarem.
Ho provarem.
Jo aquí tinc una pregunta
però quasi-casi
que ja l'has contestat.
A veure,
una pel·lícula de romans
o un llibre de romans.
A veure si hi ha...
Si anem,
oblideu-ho.
Fins que no es faci
alguna pel·lícula sèrie
des d'Europa,
oblideu-ho.
Des del punt de vista
de divulgació.
T'ho hauran de proposar
tu, això?
Sí.
Sí,
només me faltaria
rodar pel·lícules.
No serà perquè
no tens actors?
Jo el que crec
és una cosa
que a Europa
a vegades
vedem.
Ens deixem menjar
el terreny.
És a dir,
per exemple,
els americans
al Far West
haguessin fet
una indústria
i hem sigut incapaços
de crear una indústria
al voltant d'això.
És que som tontos.
És a dir,
em sembla que
la pel·lícula de la història
d'Europa
l'hauríem de fer nosaltres.
Com que no soc productor de cine
ho deixo aquí,
però vull dir,
és un gran fallo.
Jo, més que cinema,
us aconsello llibres,
que són antics,
és de paper,
tal i qual,
però te'n pots emportar
al lavabo
i és fantàstic.
Coses digitals, no.
Mireu,
hi ha una...
I us ho diré,
a llibres
hi ha un consell
que dono aquí
al final del programa
que és,
a veure si ho trobo,
que us li deus títols exactes.
Hi ha un d'això
que és
novel·la històrica.
I al final poso,
i pels amants
de la novel·la històrica,
el primer hombre de Roma,
la corona d'hièrba,
favoritos de la fortuna,
les mujeres de César,
César i el cavall de César.
És sis llibres
d'una mateixa sèrie
de Colin Maculow,
la Colin Maculow
que és una escritora australiana
que va escriure
el Pajaro Espino,
se'n recordeu d'aquella sèrie?
Molt bé, l'an.
Molt bé.
Doncs aquesta senyora...
Quina i tant,
l'Aula.
Sí, clar.
Jo que consta que era més petita,
però ella va crear una cosa...
Richard Chamberlain,
en fi,
un orbo.
Copia una mica,
aquella sèrie copiava una miqueta
la pel·lícula aquella
del Cardenal de Otto Preminger.
Sí.
Copiava una mica la temàtica,
se'n recordeu, no?
Bueno,
la Colin Maculow fa
aquella novel·leta
que es deia un best-seller
i en sec,
de cop i volta,
fa una novel·la històrica
que la converteix en una sèrie,
amb cinc totxos,
són sis totxos,
grossos.
I jo vaig dir,
en començant,
ja ho veia a l'alçament,
que això és del Paco Espino,
i saps que et dius,
ui, aquí ja veuràs.
Quina mandra, no?
Aquí veuràs allò,
l'usúria,
amor és mucho i tal.
I quina meravella.
És divulgació al 100%.
Però al 100%,
és a dir,
la història està en el centre de l'acció
i les accions, diguéssim,
amoroses són molt secundàries.
Li ha agafat la història,
l'ha dramatitzat perfectament
i, per exemple,
un debat al Senat
te l'explica en pèls i senyal
i tens una sensació
d'estar allà al mig
debatent amb els senadors brutal.
I després,
amb el temps m'he anat a compte
que la seriositat
que s'ho ha pres aquesta senyora,
el treball que ha hagut de fer
de documentació,
és brutal.
Brutal.
Si ho he fet sola,
és per dir-li a la senyora,
xapó,
perquè he fet un treball increïble.
Es queden dos minuts i mig
i moltes preguntes més.
A veure,
com a Tarragoní,
colla jove,
colla vella,
Sant Pere,
Sant Pau o Serralló?
Ordena-les.
A veure,
jo no pertany a cap colla,
m'agraden bastant els castells,
no soc un fanàtic dels castells,
m'agraden molt.
Diguem que el meu cor,
així em deixo,
en principi està amb els xiquets de Tarragona
per afinitats...
De sang.
Personals i de...
No,
i només de sang
perquè està amb un germà
que sí que és casteller,
sinó perquè m'hi trobo molt bé
amb la gent de la colla
de les xiquets de Tarragona.
És una colla que m'encanta.
El que deia abans,
són autèntics.
Potser no farà
dels millors castells,
però són els més autèntics.
I després,
evidentment,
hi ha una part del cor
amb la gent de Serrallo,
amb els xiquets de Serrallo,
a més,
quan el Víctor era el president
del cap de colla,
que li tinc vincles efectius
i també.
Però com que ja vam començar
abans les altres,
a més a més,
jo amb xiquets de Tarragona
m'he tenen el cor robat, sí.
Ara imagina't que anem...
Jo em mullo, eh?
No divago, eh?
Ja ho veiem,
que et mulles.
A veure,
imagina't que anem a esmorzar
i llavors em vols portar
a donar un tom per Tarragona romana.
Quina ruta faríem?
Molt breument, eh, Magí?
Ah, res,
a veure, volta del Pallol
per la maqueta general,
perquè te fas una idea general
de com era la ciutat,
muralles,
pretori, circ, anfiteatre.
Si et queda més temps
ja podíem veure altres coses.
Però és una ruta
molt immediata i molt seguida.
Bueno,
doncs ja està.
Ho deixem aquí, Carme?
Sí.
Doncs, Magí,
què tal com t'has sentit?
Jo comodíssim,
que totes són amigues.
Jo dic, per favor,
menys...
Però com t'hi dius?
Laura.
Menys Laura,
que no et coneixi
i encantat de conèixer-te.
La Rosa, per favor,
i la Carme,
tota la vida...
Ai, quan han fet lluita d'ells.
El barrio.
Mai sí.
Això, això,
no és romanes,
però també han fet lluita d'ells.
Alguien han fet lluita d'ells.
Que s'ha de lluitar.
Diuen ara,
hi ha algun crític
que diu que les entrevistes
en què l'entrevista
tan surcontent
són massatges
que no s'ha mossegat.
No sé com t'has sentit.
Jo, si voleu,
canya, canya.
És a dir,
que jo estic obert.
Però vaja,
a mi sembla que
es poden dir moltes coses
sent...
d'una manera tranquil·la
i agradable.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
Felicitats per Tarraco Viva,
per haver-se l'atret
del barret
i haver-la fet créixer
d'aquesta manera.
I vaja,
esperem que això
només sigui el principi
de molts d'aquests projectes.
Et continuarem citant
a Tarragona Ràdio
perquè ens expliquis,
per exemple,
aquest projecte
de creixement
de Tarraco Viva
al Serrallo.
Gairebé la una.
Moltíssimes gràcies
també a les nostres dones,
a la Laura,
a la Carme i a la Rosa.
Fins dilluns.
Vinent, gràcies.
Gràcies.