.
Quatre minuts, un quart d'una del migdia.
Aquí seguim en directe amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Obrim aquest temps d'entrevistes amb el qual encetem la setmana
a quatre bandes, a cadascuna d'aquestes quatre bandes,
quatre dones que avui parlen amb Manolo Allué,
conegut restaurador, entre altres coses, a la ciutat de Tarragona.
Saludem ja Laura Picó, bon dia.
Hola, bon dia.
Rosa Gairal, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Carme Pedrol, benvinguda.
Bon dia.
Laura Román, bon dia.
Hola.
Manolo, bon dia.
Bon dia.
Manolo Allué, anava a dir és la víctima, però no,
si heu demostrat al llarg d'aquestes setmanes que sou ànimes càndides.
Que no teniu malícia per res.
Per res.
Per tant, Manolo, estàs en bones mans.
Espero.
A partir d'ara jo ja et deixo amb elles i bé, sort, eh?
Que vagi bé la cosa.
Gràcies.
Enceta la primera ronda de preguntes, Laura Román.
Hola, Manolo, bon dia.
Jo tinc una curiositat, perquè, clar, què fa el Manolo?
A què és dedicat el Manolo?
Què és el Manolo?
Aquesta dedicació polibre.
A què pregunto, em diu una cosa diferent.
Uns em diuen que ets licenciat en literatura espanyola,
uns altres em diuen que ets restaurador des de mobles,
no has de menjar.
Uns altres em diuen que ets un expert en art,
que tens alguna publicació sobre pintura.
A veure, sí.
I llavors ens ho has preguntat.
A què ens dediques?
No, a part, hi ha pecats de joventut que encara recorden.
Com a pecats i com a juvenívols, suposo.
A veure, fa molts anys que tinc a veure amb l'art.
O sigui, he estat galerista durant uns anys, per sort o...
Sí, suposo que per sort, a Talagona i fora de Talagona.
Vaig viure 10 anys a Santiago de Compostela.
He publicat algunes coses, sobretot prorrogat catàlegs,
alguna publicació referida a l'art contemporani.
Amb el que estic vinculat, però diguem-ne no d'una manera professional,
ara. Continuo vinculat, normalment, i m'encanta i procuro estar a la vora.
Però ja no professionalment.
Sí.
Manolo, quan eres una miqueta més jove,
on vas anar a estudiar a la carrera?
A Barcelona.
A Barcelona.
Era l'habitual, no existia encara a l'UGRB, jo soc molt gran.
I, a més, la il·lusió, imagina't, finals dels anys 60.
I va ser un gran canvi de Talagona als anys 60 a Barcelona?
Per mi, absolut.
Jo tenia 16 anys i encara no havia fet els 17.
Aleshores, les coses eren molt diferents.
El batxillerat s'acabava jove, molt més jove que ara.
I, aleshores, no va ser un canvi, va ser un...
Te despendolaste.
Absolutament.
Absolutament.
No és que descobris una ciutat, sinó que, a més a més,
clar, passava d'un àmbit, probablement familiar,
però d'una ciutat molt petita.
Això, al 69 Tarragona en tenia poquets habitants,
i tots vivien al meu carrer i una mica més avall, una mica més amunt.
I Barcelona, clar, era una ciutat enorme, amb gent diferent,
amb gent d'aspecte diferent,
i sobretot que t'oferia un ventall de coses que a Talagona...
Aleshores no hi havia, vull dir, aleshores...
I no culturals, doncs fins a aquella època l'abric de l'hivern anàvem a Gales
o a Gonzalo Comella a comprar-los perquè a Talagona, doncs, bueno,
hi havia dos astres però per un nen no.
És a dir, era no el referent metropolità, no cultural, sinó vital, vital.
I, aleshores, era impressionant.
Per què ara els restaurants, els hi diuen restauradors?
Jo trobo que això hauríeu de reivindicar...
Sí, sí, sí, el restaurador de...
Perdoneu, el cuiner d'aquest programa, que és el Francesc Lledó,
sempre diu que a ell no li agrada, que a ell li han de dir cuiner, no restaurador.
Ell diu que és cuiner.
És que jo quan sento restaurador penso, home, d'entrada el xip aquell dius, bueno...
A més que és un galicisme que no té sentit de traduir-lo
perquè, de fet, dir-lo aquí menjador en un restaurant
em semblaria una...
Però, per exemple, una cosa que en castellà...
Incluso en català, casa de menjars, a mi m'encantava.
Vull dir, si ara tingués un restaurant, li posaria casa de menjars.
I de pare de sis, casa de comides.
I d'ahir vaig estar, amb una casa de menjars.
Ah, perfecte. O fonda, fonda.
Al costat de Vic.
Al costat de Vic.
Una paraula fantàstica.
Era casa de menjars.
Era una masia antiga, restaurada, que feien menjars.
I quan vas estudiar...
Quan vas a estudiar literatura, per què vas estudiar literatura?
No t'agradava més d'art?
O vas estudiar en posició familiar?
No, no, no, que va, que al contrari.
Per confusió...
És a dir, ets tan jove...
Sí, t'agrada llegir i t'agrada escriure una mica
i penses, bueno, literatura.
A veure, l'art era una cosa que m'havien ensenyat malament.
El batxillerat, aleshores, ensenyava molt malament.
D'una manera absolutament general.
I, a més, sempre s'aturava al principi del XIX o així.
És a dir, el segle XX no es visitava mai.
Aleshores, me'n recordo una visita amb un professor de literatura,
precisament al Museu Picasso,
a l'any 68,
un viatge aquest d'institut a Barcelona,
i em vaig quedar relativat.
Les menines em van impressionar moltíssim.
No m'imaginava que algú pogués fer allò,
que pogués estar en un palau al carrer Moncada,
i, a més a més, que realment era art.
No l'entenia, perquè tampoc me'l van explicar bé,
però em va sorprendre moltíssim.
Poder des d'aleshores.
Va ser quan vaig tornar a Tarragona,
al cap de 4 o 5 anys, o quan venia,
que realment em vaig relacionar,
per arros d'amistat amb gent del món de l'art,
pintors,
i em vaig matricular a l'Escola d'Arts i Oficis de Tarragona,
que aleshores es deia Escola d'Arts i Oficis,
admirant-te Lluís Carrero Blanco,
cosa que no recorda ningú,
però a mi m'agrada.
Sí, admirant-te portat a la mena.
Això es deia, admirant-te Carragona.
Quan es va inaugurar la nova seu,
es va tancar la del carrer Santana
i es va inaugurar el Sant Pere de la Salada,
em sembla que és...
Allà davant de la salle.
És un nom que es va ocultar,
no es va ocultar, però no sortia,
però es deia oficialment
Escola d'Arts i Oficis Lluís Carrero Blanco,
admirant-te Lluís Carrero Blanco.
Això suposo que fins a la mort de l'admirant
o una mica després.
Doncs a l'escola de Lluís Carrero Blanco
em vaig matricular per curiositat
i per omplir les tardes.
Aleshores també va ser un descobriment
fantàstic, perquè hi havia gent molt normal
que feien coses amb les mans.
Jo em creia incapaç de fer coses amb les mans,
perquè tu no sirves per això.
Ostres, però si tu no sirves.
No, el meu germà que canviava el fusible a l'altre...
Doncs jo no feia res amb les mans
perquè no era cosa meva.
I vaig descobrir que sí,
que a més inclús podia copiar coses,
reproduir coses,
i des d'aleshores.
Suposo que la família,
acostumats una mica...
Bueno, suposo que volien que fessis una carrera
de les llamades sèries...
El meu pare estava molt espantat, sí.
Estava molt espantat, perquè hi havia dues coses que...
Sortint artista al xico.
Artista i comerciant...
Artista i comerciant.
dues coses molt perilloses.
I, bueno, així ha estat, no?
Però per fortuna.
És a dir, que n'estic molt content
i a més a més penso
que inclús l'haver tornat a Tarragona
després d'uns anys fora
i que tingui totes les queixes del món.
A mi mateix, no?
Amb la mateixa...
Amb la relació que jo tinc amb la ciutat.
O sigui, jo quan vaig marxar
el 85, també per casualitat,
jo pensava marxar per un any
i vaig estar 10 anys fora,
tenia una relació més odi que amor
amb la ciutat.
És a dir, és lògic.
Vull dir, jo tenia 34 anys,
no podies estirar més,
i també era un moment, el 84,
en què la ciutat encara estava
molt lligada,
molt poc desperta, no?
El que ha passat des d'aleshores
és impressionant.
És una ciutat que més o menys
està a l'alçada
d'altres ciutats mediterrànies.
Jo soc...
Jo soc una miqueta cotilla.
Sí.
Tinc entès que vas compartir pis
amb l'alcalde Joan Miquel Nadal
en les èpoques d'estudiar.
Jo soc de tot, eh?
Bueno, bueno, sí,
això va ser també una casualitat
perquè teníem uns amics comuns
i vam compartir un pis
al darrere on està el Corte Inglés,
ara, a la plaça Comas,
a les Corts,
un pis, bueno...
És poc company,
és entrecedet...
Molt, molt, molt.
Bueno, era excessivament...
M'has portat massa quets de la tele, eh?
M'has portat i teva.
Crec recordar que hi havia una...
A la nevera hi havia
com una cosa molt compartimentada,
i que em sembla que sopàvem junts,
dinàvem als menjadors del seu
i pujàvem amb el seu cotxe.
Per 10 pescetes?
No, 35 pescetes.
I ja tenia aspiracions polítiques
en aquells moments?
Sí, sí, sí, era absolutament.
A mi em sorprenia
perquè la meva família
no eren catalans.
El meu pare havia vingut a l'any 47,
però jo era el primer català de la família.
I aleshores, en aquella època,
els sentiments nacionalistes
eren absolutament febles.
és a dir, no sabia de què parlàvem.
Jo estava més interessat per John Lennon
que per el president Macià,
que pràcticament no sabia qui era.
El Joan Miquel es feia un míting cada nit
i me'n recordo una cosa que em va sorprendre molt,
perquè ell el que faria per començar
era pintar,
me'n recordo perfectament,
perquè els taxis de Barcelona
amb la senyera,
o sigui, amb portes de groc i negre
i em va semblar molt maco
perquè a més era l'època dels fospar.
Molt l'artista per dins.
Molt l'artista per dins.
69 o 70.
O 70.
No, no, era mi dinero.
I a més, molt...
Me n'assabentava,
és una mica més ranc que jo,
de coses que jo no tenia ni idea.
A més, políticament,
en aquella època estàvem molt confusos,
almenys jo,
i, efectivament,
m'interessava més el rock
o el pop art
que no pas la política,
que les coneixia molt, molt.
Llavors t'has de desonflar
de fer exposicions
per part de l'Ajuntament, no?
No.
Encara que jo no vagi sabentat.
Això s'ha d'explutar i ràpid.
Encara que jo no vagi sabentat.
Una relació excel·lent
amb la Diputació de Tarragona
no pas amb l'Ajuntament
per casualitat, espero.
No em criden mai.
No va haver cap cosa
en aquella època de convivència
que et fes pensar que després no...
Al contrari, vull dir,
penso que ens apreciem molt,
senyor alcalde, i jo.
Però també és redillo, no?
Que no t'hagin mai dit.
Bueno, suposo que
també és el típic, no?
Com que ha estat fora i...
Allò de Manolo,
anem a pintar els taxis de Tarragona.
Per exemple?
No seria malament.
Malament, que és com baix.
No ho ha fet.
No, però és veritat,
a més ho he explicat moltes vegades.
Igual ell no se'n recorda,
però era una bona...
proposta.
Era una bona...
Estupenda.
Bueno, i com a ciutadà de la part alta,
que...
Sí, sí, això, això, això.
A veure, què passa a la part alta?
A veure, jo he viscut...
He treballat a la part alta,
un estudi des de fa, ja ho saps,
fa molts anys,
però viure, viure,
visc-hi des de fa quatre anys i un mes.
Vaig decidir...
En un pis molt bonit.
Molt bonit.
Però, clar,
amb molts problemes.
És a dir,
m'encanta el...
me'n recordo...
Els arquitectes diuen que si no vius on hi ha conflicte,
realment no vius.
Conflictes els tinc tots.
A veure,
en el sentit que a mi m'encanta sociològicament l'apart alta,
vull dir,
la barreja absoluta i cada vegada més...
més coctelera que hi ha,
perquè això és el que és vital,
és absolutament vital,
que hi hagi gent de...
referents extractes.
El que passa és que tenim problemes tan grullers
que de vegades es fa insuportable.
És a dir,
jo no penso marxar con els pies per alante,
com s'acostuma a dir,
però perquè hi ha coses impresentables.
I en tenim la culpa tots, eh?
Tots.
Com ara què?
Els que no anem a les reunions de la societat de veïns,
jo, per exemple,
els que no protestem més que...
Tot.
És a dir,
jo visc en una cruïlla molt cèntrica,
carrer abat amb riu de cols,
en què hi ha una fase d'electricitat.
No té res a veure amb l'Ajuntament,
té res a veure amb tot,
amb el món, no?
Que salta,
quan tenen la nit de cap d'any,
es va saltar a les 9,
i la gent a punt de posar el peix al forn,
i tal restaurant del davant desesperat,
cridant pel carrer,
la noia de...
la filla del Pere Mercè,
que això no podria ser,
que tinc el peix a punt de posar el forn,
l'altre xiquet que tenia els...
Els amics.
El filet...
Bueno, jo m'haig de...
Anava a fora,
anava a la part bona de la ciutat,
em vaig afeitar amb una...
amb una espelma,
em vaig dutxar amb aigua semi-calenta,
i em vaig portar la camisa
per planxar a casa dels meus amics.
Bueno,
per portar la camisa i un pantaló el dia de cada any.
A veure,
no és que sigui el problema,
però sempre passa.
Vull dir,
el fanal de davant fa pampallugues
des de fa 4 anys.
4 anys que està fent pampallugues.
Igual és de Nadal.
Igual és de Nadal,
i ho han deixat així ja.
És d'aquells que sense ni s'apaga.
Això no ho enteneu, això.
Però jo crec que això passa a l'altre.
Això és Tarragona.
Això és Tarragona.
És Tarragona.
Per exemple,
la gran innovació,
la gran aportació recent
per la neteja,
una paperera d'acere inoxidable
impressionant
adosada amb l'edifici del davant
a l'antic Palau de Labat,
que penso que hauria de ser intocable.
Pam!
L'acere inoxidable allà davant.
Que a més està buida sempre,
perquè la gent no és...
És ratllofusió, eh?
On vulgui, exacte.
Els contenidors,
la pavimentació,
és de jutjat de guàrdia.
A veure,
jo poder...
Vaig vindre amb prejudicis.
Vaig viure 10 anys
en una ciutat històrica,
Santiago de Compostela.
Vaig viure i treballar,
jo tenia una galeria
al casc històric,
a l'absolut centre,
amb un edifici del segle XVIII,
restaurat,
amb la qual vaig...
Bueno, vaig haver en principi
de patir tots els problemes
que teníem
per qualsevol canvi
o per altres transports,
perquè era absolutament peatonal.
Això és de l'any 84 al 92.
Però vaig aprendre
que una ciutat,
no precisament model de ciutat,
però bastant pròxim
a el que és fora
la perfecció de la ciutat històrica,
hi havia coses
que s'haurien de copiar immediatament.
I ja les còpien
en altres llocs,
però...
A veure,
per exemple,
és un assemble que poso sempre.
se'm va mullar
un tros de parquet.
La casa era del XVIII
i el parquet poder del XIX,
més difícil del XX.
I el tros de parquet
jo no ho sabia,
era de cirerè.
Vaig trucar al fuster
i, bueno,
pon un tros de pino.
No, no, no, no,
és que esto hay que respetarlo.
I vam haver de buscar
el tros de cirerè,
tal o qual,
perquè realment
s'havia de respetar.
És a dir,
jo podia tenir
una multa
o una sanció
per l'interior
de casa meva
no respectar
el parquet,
no?
Ja no et dic,
els afores.
O sigui,
va haver una campanya
per treure tots els cables
que hi havia a la ciutat
impressionant,
que el pisament meu
el van portar
un jesuïta,
o els jesuïtes
són molt agosarats
i atrevits.
I realment
es va aconseguir
soterrar,
que va ser una feinada
perquè allà
són pedres enormes
el que hi ha a terra.
Soterrar
un 70% dels cables.
Electro,
telèfon,
amb la qual cosa
va canviar l'aspecte
moltíssim.
No sé,
coses d'aquestes.
Pots que vingui
aquest jesuïta?
No, no,
perquè és que té
la part alta
i té el serrallo.
També,
també,
bueno,
el serrallo
solament anem de visita.
La Carme sempre
col·loca la falca,
eh?
Perquè tu deies
això de les pampallugues
d'aquesta llum
meta de Nadal
que dura tot l'any.
Però, clar,
al serrallo
també hi ha unes
palometes d'aquestes
que surt fum.
Quan plou,
surt fum.
I sempre surt fum.
i clar,
no, no,
i que no fa gràcia.
Aquest jesuïta
que vingui
i que hi hagi una campanya.
que ara ho pots comentar
d'una manera,
a veure,
lleugera,
però és una cosa
que molesta molt.
Vull dir,
que passen coses,
qualsevol dia
s'encendrà allò,
passarà alguna cosa
i caurà un nen al cap.
Ets una persona,
jo penso,
molt sensible
amb la bellesa,
molt respectuosa
amb la història,
etcètera.
Jo mai he entès
una cosa,
com pot ser,
per exemple,
l'Ajuntament de Tarragona
que es facin,
jo penso,
agressions directes
a la mateixa ciutat,
des del meu punt de vista,
i que tothom calli,
i que tothom calli,
i no hi hagi ningú
amb una sensibilitat
semblant a l'Ajuntament
que digui,
o algú que aixequi el dit,
només una persona.
Falta,
no és perit crític,
perquè n'hi ha,
el que passa és que,
com que són coses puntuals,
jo l'únic que he fet,
i és la primera vegada
que m'he associat amb alguna cosa,
m'he fet membre
de la Real Societat Arqueològica
fa uns mesos.
Se servirà,
personalment em serveix,
i suposo que,
que serveix per...
Hi ha una sèrbica de coses
que estic molt d'acord
amb el que ha fet.
És l'única vegada
que m'he fet membre.
El Club de Tavis Tarragona,
quan era jovenet,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
i ara,
aleshores,
penso que,
clar,
hi ha molts problemes
superestructurals,
no realment puntuals.
Penso que,
que sí,
que hem d'espavilar,
a més,
hem d'espavilar des de,
des de,
sí,
des d'institucions ciutadanes,
molt més,
hem de comprometre,
no sé,
en programes com aquest,
s'ha de comprometre,
amb mil coses,
amb mil,
els diaris,
es fa poc,
es fa poc,
de tota manera,
hi ha exemples,
aquest estiu,
fent un viatge sentimental,
per dir-ho d'una manera,
per l'Espanya profunda,
vaig regalar a Cuenca dos dies,
i clar,
doncs,
mires,
preguntes,
parles,
a més,
viatjo sol,
i compres el diari.
era divertit,
perquè el follon
que tenien impressionant
en ple mes d'agost,
és que hi havia un grup
que havia decidit
posar uns ascensors
per fora del,
del tajo d'això,
perquè la gent,
clar,
pugés,
no?,
però el que passa,
clar,
ja va sortir iniciativa,
bueno,
Izquierda Unida,
i tal,
dient que es jugaven
la patrimonialitat,
perquè això era una agressió,
a dir que,
bueno,
que a veure si ho podien colar,
tant,
un escàndol absolut,
posar dos ascensors
per allà a fora,
quan,
després de parlar molt,
un escàndol colgant,
exacte,
sí,
uns ascensors
de metaclidà,
de metaclidà,
bueno,
era mirat transparent,
clar,
que deien que no afectaria,
per a més,
això parlava tothom,
i aleshores van dir,
no,
clar,
pregunto,
no era més fàcil,
els autobusos que hi ha municipals
que tardaven hores en pujar,
que facin un tipus llançador,
vull dir,
un puig i una altra baixa,
clar,
oh,
però,
bueno,
sí,
però clar,
quedaria molt bé,
oi,
vull dir,
són coses,
i qui diu això,
mil ciutats amb problemes,
però bueno,
són els problemes d'ells,
que hi ha agressions,
per exemple,
a Burgos,
la plaça Major,
si no heu estat fa temps,
madre de la more hermosa,
o sigui,
han fet com la plaça de Sants,
davant de l'estació de Sants,
aquella dureza,
però,
con un toque,
no?
Un toque de què?
Un toque de sart.
Con un toque de burgalés.
Al mig de Burgos,
un arquitecte...
Bueno,
a tu t'encanta,
em sembla,
jo crec que t'agrada molt la teva feina,
perquè t'hi visus fer-la,
t'agrada restaurar,
i que jo crec que és una mica treure,
no canviar les coses,
sinó treure la bellesa que tenen dins els mobles,
no?
Com vas començar a descobrir això?
Per casalita,
per casalita,
en relació amb la pintura,
jo de fet,
el que m'agradava era dels quadres,
quan estava a Galícia,
a la galeria vaig...
Bueno,
hi havia coses que s'havien d'arreglar,
que s'havien de restaurar,
bueno,
vaig començar a aprendre,
perquè hi havia gent que ho feia més bé,
nosaltres normalment,
hi havia un senyor gran,
que estava al Museu de Villas Artes de la Coruña,
que em va dir que si quieres venir,
i bueno,
vaig anar un dissabte allà,
a la pluja i tal,
i em va donar una tabla del siglo XIV,
i em va dir que...
Mira,
limpi-la.
Limpi-la.
Coges de la Hux.
Un regall.
Va ser el començament de la relació.
De fet,
va ser amb la pintura,
i de fet,
és el que més m'agrada,
i poder el que més sé fer,
perquè sí que no acabes mai d'aprendre,
però que és quan realment veus una cosa viva,
quan li pots treure,
i no la brutícia,
inclús,
que no tocar-li la intenció,
i en canvi netejar-li l'aspecte,
ho trobo sensacional,
ho faria gratis,
i de vegades ho faria.
Però és que viures allà a Santiago
quasi 10 anys?
Sí.
És que clar,
quasi és inevitable,
no anar a topar amb l'art,
és que allà és el que de carrer que...
A més,
és una ciutat molt provinciana,
absolutament provinciana.
És a dir,
el Santiago que veiem quan estem de viatge,
és una ciutat estupenda,
però la societat és de ciutat,
de províncies dura espanyola,
molt espanyola,
o sigui,
és...
És una teva gàliga,
però té un vessant molt espanyol,
hi ha molta gent de fora,
també,
eren molt els de fora,
catalans poquets,
hi havia una associació de catalans,
Santiago,
estem a tot arreu,
10 persones,
que fèiem una missa,
sí,
bueno,
els que...
Una missa?
Una missa el dia de la Mare de Montserrat,
a la catedral,
que ens traiem una...
No,
una Mare de Déu.
Ens traiem una Mare de Déu de Montserrat,
un canonge,
i després un pa amb tomàquet amb un...
Amb un botifarra.
I...
En pernil,
no ho sé,
amb pernil,
amb pernil,
amb botifarra,
no.
I ja està.
Bé,
sí.
Has dit que...
Tu creus que la societat arragonina
és provinciana,
també?
Absolutament.
Explica'ns,
ho explicaré.
A veure,
té un aspecte més...
Menys caspós,
per mi d'alguna manera.
No caspós,
perquè, bueno...
Menys espanyolista,
diguem,
no?
Sí, això...
Però,
però bé...
El toc meriterrani.
És un...
És un poblet
que a mi m'encanta
l'aspecte de poble,
però no el de capital,
la província.
És a dir,
que sigui un poble,
sobretot a l'apartal de...
Encara ho pots notar,
o sigui,
surts amb sabatilles,
a copar la verdura,
pel que el de la trista xafardera,
el que deia don Manuel Azanya,
los burgos podridos,
que eran els que tenien la culpa
de les involucions d'Espanya,
l'aspecte aquest absolutament provincial
és el que deploro.
És a dir,
la xafarderia per la xafarderia,
el criticar per criticar,
el no deixar avançar,
el dir que en tempos passados
eren mejores,
a veure,
el no respectar gent jove
amb unes idees fantàstiques,
el no escoltar la gent gran
també amb les idees fantàstiques,
la prepotència,
tot això és el que ho diuen.
que no pertany una mica a un cercle
i que hi ha gent jove
que viu no exactament aquí,
no sé,
no hi ha aires nous?
Sí,
clar,
indudablement que hi ha aires novíssims,
que fa molts anys
que està canviant la cosa,
perquè hi ha molta gent
més jove,
i de fora,
el mestissatge
tots sabem
que és positiu.
El que passa
és que hi ha
una gent,
i jo de vegades
m'he inclòs,
que defen
el tarragonisme
com una cosa
absolutament seu
i tot el que més
no...
Es refereixes una mica?
Tarragona soc jove,
no?
Es refereixes una mica
al que entenem tots
com la petita aristocràcia
de Tarragona?
Aristocràcia
que potser...
Ho dic entre cometes,
ho dic entre cometes.
Patricis,
més que sí.
Les famílies de Tarragona,
diguem...
Sí, sí,
però a veure,
la diferència,
per exemple,
a mi m'agrada molt
comparar amb Reus
perquè la gent
s'enfada,
que la burguesia
local
no se'ls ha gastat,
no se'ls ha gastat
en la ciutat,
en canvi a Reus sí,
i a més això
és un mal històric,
és un mal històric
des del 19,
a veure,
que sí que hi ha hagut més,
però bueno,
n'hi ha hagut burguesia,
o simplement
la gent benestant,
la gent benestant,
que és un concepte
diguem-ne més ampli,
no econòmicament
en definitiu,
no se'ls ha gastat
i continues a gastar-se,
vull dir,
protestar i tot això,
però clar,
és que nosaltres
això ho fem a Barcelona,
això ho sents encara?
Sí.
Clar,
és que això
ho fem a Barcelona,
una senyora,
vull dir,
bueno,
la va convidar
a dinar
i va dir que una de les coses,
diu,
no,
no,
és que això
m'ho porten
de Barcelona,
perquè era més bo,
no podia comprar
a casa quadres,
o a...
O en fos.
No,
a veure,
és una cosa
que sembla,
encara,
encara es diu molt.
Però això és una mica
que rinclor,
encara pensar
que el de fora
és millor
que el d'aquí.
Ja,
no sé si ho pensen,
però queda
amb el subconscient
o l'inconscient
aquest col·lectiu
de...
O nosaltres això
no ho fem aquí,
ho fem a fora.
Ah,
conya.
I perquè,
en canvi,
els de Reus
no solament
ho fan a fora
per portar-lo ja,
i estan a Madrid
i patapam,
o si no ho exporten.
I perquè ara
ens hem esfavilat,
però Reus
ens passava la mà
per davant.
Ara,
en aquells moments,
què és el que estàs fent
a part de restaurar,
tenim en tasca
de classes?
Sí,
sí,
sí,
tinc un grup.
Tens un grupet de nenes.
Un grupet de nenes.
Sí,
nenes encantadores,
joveníssimes,
molt estimades,
que,
bé,
em pateixen
cada tarda,
els hi ensenyo.
No els hi ensenyo,
realment,
m'ensenyen més a mi
que jo amb elles.
Però que,
això sí que és més
que un club.
Què els hi ensenyes?
A veure,
una mica de tot,
no exactament restauració,
però bé,
què tenen que ver
amb la renovació
de mobles
o d'objectes,
coses que es fan malbé,
que es trenquen,
fan alfombres meravelloses,
en fi,
treballen molt,
i a un esperit
molt col·laborador,
molt col·laborador.
També és una manera
de compartir la vida,
no?
I de saber
els problemes de la gent.
Aprenc moltíssim.
Parlem del passat
i del futur.
I amb totes aquestes coses
es pot guanyar on bé la vida?
Bé,
es pot...
Depèn de les necessitats.
Exacte,
exacte.
Jo vaig a peu.
Tu no cal que vagis
a comprar a Barcelona,
que ho tens tot a Tarragona?
No,
a més a Tarragona.
I no cal que vagis
a comprar a Barcelona.
Jo no condueixo,
no tinc carnet de conduir,
vaig a peu amb tren,
a més teixo a Tarragona.
Compra Tarragona.
Compra Tarragona.
Els meus veïns,
és a dir,
els electrodomèstics,
li compro
el pinyol
del carrer major.
Quan arribaràs a casa
t'ho trobaràs
unes cistelles
i por.
És la propaganda
que la gent
ha portat a la gana.
I la verdura
els dimecres
o els dissabtes
a la massa al fòrum.
És que més fàcil
i un cabàs
i fas barri.
No el faig
perquè me l'hagin proposat
és perquè m'és
absolutament més còmode.
Clar,
és com els pobles,
això.
Exacte.
És que tant la part alta
com el serrani
jo crec que són com
són com petits
nuclois.
A més,
el xample antic
al centre.
Sí.
A la gent
els encanta
agafar cotxes
i patir
i dir que això
és molt complicat
i com deixar
les botelles d'aigua
doncs
no compreu aigua.
Compreu una depuradora.
Abans,
rebobinant cap enrere,
has dit
del quadre
de les menines
que potser no...
No,
les menines de Picasso
era,
el moció Picasso.
Sí.
Llavors,
has dit
potser no m'ho van explicar.
L'art s'ha d'explicar?
Sí, sí.
A veure,
penso que es pot tenir
un congènit,
una sensibilitat
o pots tenir
un ambient familiar
que afavoreix,
no?
Que si familiarment
hi ha un cert interès
per la música
o per la pintura,
doncs pot orientar
el nen
o a l'adolescent
en aquest cas.
El que passa
és que
en aquelles èpoques,
els anys 60,
doncs, bueno,
hi havia
una mentalitat
francament diferent
i estic convençut
que jo, per exemple,
com i ha pres art
és amb els artistes.
És a dir,
una exposició vista
en una persona
que sap més que tu
la veus molt més bé.
Me'n recordo
també fa molts anys
amb un bon amic
que tinc,
continuo a tenir
molta relació,
a més el vaig representar
com a galerista
molts anys,
una exposició
del Juan Gris
a les sales antigues
del Ministeri de Cultura
als anys 70.
Bueno,
vaig entendre
el cubisme
en quatre hores
perquè me'l va explicar
quadre per quadre
i vaig descobrir
el Juan Gris
i moltíssim,
va ser una lliçó
de dues hores
en directe.
Això
és la manera,
indudablement,
que s'ha d'explicar.
Se passa pel Museu d'Hermuda,
es fa una tasca
la Marisa Soares
fa una feinada
amb els xiquets
que van allà
a veure'ls
i fa unes fitxes
i tant,
n'hi haurà
vint
que es despistaran
però hi ha tres
que això els hi quedarà
i que d'aquí a vint anys
en un programa
com aquest
ho explicaran,
seguríssim.
Com està?
És que ara
pensaven les galeries,
com està el món
de les galeries
a Tarragona?
Fatal.
No,
l'únic aquí,
a veure,
hi ha,
diguem-ne,
el que diem
galeries comercials,
del figuratiu,
doncs funcionen,
a Arimany,
hi ha
disposicions,
bueno,
ara està molt bé
que estigui al menjador
d'estar.
Que es vegi.
Sí, sí.
A la hora es depèn
en un tipus de quadre
i en un tipus de menjador.
Però aquella galeria
que crea una dinàmica
cultural i artística.
Tarragona té una història
que suposo
que l'Enric Baixera,
que és un home
molt acurat,
l'escriurà algun dia,
del galerisme
a Tarragona
des de l'Aix-Gradà.
Ja ha escrit molt
sobre això.
i és una història
molt desgraciada.
És a dir,
hi ha hagut
gent esplèndida,
hi ha hagut galeries esplèndides
i hi ha hagut exposicions
fantàstiques.
Als anys 70,
aquí,
jo he vist
per primera vegada
obres del Miró
en directe
a la Galeria Fort,
que es venia,
gravats,
no em van vendre cap,
obra d'en Tàpies
a la Galeria
del Saumenge
a l'Hotel Lauri,
a la Crecelius.
Això, clar,
fa molts anys.
a la llibreia Guàrdies
del Tomàs Fort,
a fer unes exposicions
impressionants.
Tot això ha passat
i ara,
en aquest moment,
no hi ha.
És a dir,
és una història
molt interrompuda,
molt,
amb molts...
Antibaixos.
Exacte.
I,
perdoneu,
i per què?
I per què?
No hi ha mercat.
A Reus, per exemple,
sí que n'hi ha mercat.
Perquè a Reus
en això també ha passat la mà.
Aleshores,
a Reus,
tenen uns clients,
moltíssims clients
a treballar.
No hi ha hagut ningú,
sí que hi ha hagut,
la Luisa López
va fer un intent
durant uns anys
al carrer Augusto
que no va estar gens
malament.
Estic parlant,
estic fent quedar bé
a molta gent.
Bueno,
millor.
Més paquetets
trobaràs avui
al tron a casa.
No,
però,
però,
es va acabar.
Que parles bé
de molta gent,
has dit coses,
has fet crítica
i no has parlat
malament de ningú,
ets molt hàbil,
Manolo,
ets molt hàbil.
Ets molt hàbil.
Bueno,
no sé,
el jesuït aquell
em va ensenyar bastant.
Però això,
no penses que no és
la gent de Tarragona
que no tingui
tendència a comprar?
Jo conec molta gent,
una gent que va a Barcelona
a subhastes
a comprar pintures,
aquarel·les.
I gent que paguen,
fan això,
i que tenen un galerista
de Barcelona
o a Reus,
inclús,
i van comprant peces
de gravat.
A veure,
de fet,
no s'ha intentat,
sí que s'ha intentat,
en cert,
vull dir,
els homens
va fer una feinada
amb Crecelius,
atenció,
perquè podia tenir
sus amores
i sus odios,
però va ser
un lloc de referència,
penso,
Crecelius,
a més,
es van fer presentacions
de catàlegs
i coses,
bueno,
va ser important
als anys 70,
60,
amb un juvenet.
Quines els Fort,
el Pasqual Fort,
el número 3 de la Rambla,
em sembla que tenia,
era antiquari,
galerista dalt,
va fer coses fantàstiques,
la llibreria de la Rambla,
atenció,
que estàvem oblidant,
un lloc absolutament emblemàtic
del contemporani de Tarragona
durant molts i molts anys.
La llibreria de la Rambla,
no està actua amb Guàrdies.
No, no, no,
la Guàrdies era una.
La Tomàs Fortesa era la Guàrdia.
Exacte, la Guàrdies.
La Rambla,
que és l'actual,
i hi havia una sala d'art
que ha funcionat
molts i molts anys,
amb una programació desigual,
però amb coses excel·lents.
S'han pogut veure exposicions
excel·lents,
superagosarades,
superatrevides,
amb instal·lacions,
amb performance,
coses que, bueno,
estan recollides,
més o menys,
i la gent se'n recorda,
però he vist coses fantàstiques,
col·loquis sobre art,
irrepetibles,
amb gent que ja no viuen.
Però bé,
són coses que s'han acabat.
Després el Tinglado,
també,
el Tinglado número dos,
quan ho portaven la Chantal
i la Glòria Malé,
va tenir un prestigi,
a veure, internacional,
va ser un lloc de referència
amb exposicions,
jo aleshores vivia a fora.
I es va acabar allò, també.
Bueno,
per motius,
suposo que,
per canvis polítics
a l'autoritat portuària,
i perquè també se'n van cansar,
suposo que la Glòria
ja n'estava fins al gorro
i va aixantar,
tres quartos era el mismo.
Però va ser,
bueno, no,
de referència,
referencíssima,
és a dir,
els currículums
d'artistes molt importants,
figura Tinglado número dos,
com a algú,
un lloc important,
important.
Deixant una miqueta
l'art
i la para alta,
la façana marítima,
què tal?
jo estic,
a veure,
la platja
llarga,
o sigui,
bueno,
això ho fa el Mopo,
és que no ho sé,
el Mopo ha decidit
fer una barrera...
Sí,
un passeig,
una barrera.
Una barrera de ciment
per tota la costa mediterrània,
doncs,
bueno,
si anirem a Túnez
a prendre el sol,
perquè,
què hem de fer?
És una continuació del Miracle.
El Miracle és una platja
a la que vaig,
perquè vaig caminant,
com abans la gent
de la part alta
baixava caminant,
ara em sembla que soc l'únic.
Costa una mica
i tardes molt,
hi ha molt de ciment,
una calor que et mores,
però arribes,
no hi ha ningú mai,
excepte el diumenge,
que hi ha gent,
per exemple,
nois jovens amb motxilla
que arriben a Tarragona
al tren
i van a la primera platja.
A la de la comandància,
a la més lluny,
sí,
perquè encara hi va gent
de la part baixa.
Però què és el Miracle?
Hi ha dies de ple estiu
que hi ha 20 persones.
És una platja
que l'han matat.
Com l'estranya.
Entre tots la mataron
i ja sola se morió.
És una platja
que em costa,
conceptualment,
acceptar-la
perquè em fa por
i ja me'n vaig una mica
més cap allà
que no vegi
tot aquell búnquer trasero
sin sentido.
Búnquer sense cap.
Però una altra vegada
ningú va aixecar la mà
per dir això o no.
I si algú va dir alguna cosa
no hi va fer ni cas.
Fem un punt i una coma
perquè ara arriba
al darrer tren
de l'entrevista
que són preguntes d'aquelles
que sempre queden boniques
i són agraïdes
per l'oigenda.
Pregunta curteta,
resposta,
home,
breu però en la mesura
del possible.
Si t'has d'explicar,
cap problema.
Comença la Carme
que fa aquella pregunta
que li agrada tant fer.
És la seva pregunta
de capçalera,
Carme.
Però a més i més
és que només me diuen
sí o no.
No em donen cap explicació.
I a mi també em fa molt sí.
Ella vol títol,
si no n'hi ha.
El Manolo,
el Manolo.
Has vist mai cap pel·lícula porno?
Sí.
Veus?
Et sencera.
Et sencera.
sencera, no?
Jo tenia el fàping
aquell allò.
I tothom va saber el fàping.
Però vols dir a la tele
o al cine?
És igual,
a mi és igual.
Sí, sí,
i a l'ordinador, sí.
Molt bé,
sí, ja està.
I sencera.
I sencera.
Sencera.
Sí,
si és amb un vídeo
et saltes una mica.
Com que el desenllaç
el saps.
Saltes els diàlegs.
El veus per si es casen
al final o no?
L'o del xiste.
Bé, no.
Al final no ho sabem.
A veure, així,
Lijanet.
Allí va estar de bolos.
Vas estar de cuerva, Rosa.
Allí va estar de bolos
i tinc la veu malament.
Un tomb per Tarragona,
que agafi força Tarragona
i que s'hi regui relaxant.
Relaxant.
Però on passaries?
El poder que faig,
jo cada dia vaig des de
per la Rambla,
faig el tomb de Rambla,
la Rambla és inevitable,
el passeig de les Palmeres,
cruço jugant a la via de la via Augusta,
pujo,
però no per les escales
del passeig Sant Antoni,
perquè així vas mirant el museu
com va apareixent
i aleshores arribo
a les marquesines
del passeig de Sant Antoni.
Sempre al migdia,
si puc,
a les dues,
a les dues i tres,
si tinc temps,
hi vaig
i m'emparo a fumar
una cigarretta davant del mar.
Sempre hi ha gent estrangera
que viuen aquí.
Senyores,
senyors amb un goset,
gent molt amable.
De Tarragona no n'hi ha gaire.
Sempre hi ha gent estrangera.
Inclús ja els coneixo,
a molts.
Bon dia, bona tarda,
gent que viu pel voltant
i van al millor
lloc hivernal
de veure la platja
i prendre el sol.
I per on baixes?
Perquè arribo jo.
Aleshores,
bueno,
entro pel portal de Sant Antoni,
si tinc més temps
dono el tom pel seminari,
baixo pel carrer de Claustra,
pla de la seu,
baixar al Patriarca,
que no sé com es diu,
un carrer de Marceria
i cap a casa
al tros de Carremajor.
Això fora,
una mica el que fa
la professora
de Divendresant.
Fas diària més.
Al revés.
Aquesta cuina de la que tenim.
És un itinerari fantàstic,
la professora de Divendresant.
És un itinerari perfecte.
Manolo,
dos adjectius
per a les següents persones.
El Rajoy.
No sé si...
Sí, sí,
sé si en parles,
però no sé,
és un gallec complicat.
És un gallec amb...
A veure,
dos adjectius.
És un gallec
rancuniós
i...
que oculta...
que oculta contínuament
coses.
No sé com s'hi diu.
Això hi ha una paraula
pel que oculta.
Ocultador no és.
És una persona...
No que no digui la veritat,
sinó que està amagant.
Amaga.
El zapatero.
Penso que no amaga,
que és el contrari.
És una castella
bastant nova,
molt castanyà,
però amb bones intencions.
Però...
Però de vegades
solament amb bones intencions.
Maragall.
Maragall?
A mi m'encanta.
No, no, no,
no vol dir res més
que que m'encanta,
però m'encanta com a persona,
com a personatge
i sobretot,
perquè és molt intel·ligent,
però amb un sentit
de l'humor...
Es maragallada estigrada.
Envejable,
absolutament.
Me les apunto.
El Mas.
Bé,
és una persona
que representa
tot el contrari
del Maragall,
és a dir,
no m'agrada gens
el seu sentit
de l'humor,
perquè penso que no...
No és que no el tingui,
sinó que el té
de manera
que no m'agrada.
El Ballesteros?
El coneixo
una mica,
però...
penso que és un bon noi.
I el senyor Nadal?
És una persona
encantadora.
Gràcies a idees,
pintant taxi.
Pintant taxi.
Gràcies a ell
i estem aquí parlant
perquè això és el seu producte,
no?
Més o menys.
I bé,
que suposo
que m'ha dit moltes vegades
que passo un dia
i parlarem,
doncs em plaço...
Ja prepares la raó.
Avui els taxistes
ara ens posen a tremolar.
Ens trobem pel carrer
i passen a parlar.
Indudablement
que tinc moltes ganes
de parlar amb el despatx
com a tarragoní
infidel.
A veure, Manolo,
d'entre els personatges
públics de Tarragona,
aquells que formen
la vida pública de Tarragona,
aquí t'enduries
amb una boda,
aquí t'enduries
amb una illa deserta,
amb una boda.
Amb una illa deserta.
Tu de convidat
amb una parella.
Amb ell
i us aneu de boda.
Amb ells o amb ella?
Sí, sí.
Però això és difícil.
Això és dificilíssim.
Ja passa això.
Públic,
no sé,
per exemple,
em cau superbé
la Lourdes Llorac.
Doncs bé,
la Lourdes Llorac.
Illa deserta,
Illa deserta.
Ostres,
Illa deserta.
això és,
no sé,
amb la Laura Picó.
Amb la Laura.
Encantada,
encantada.
Molt bé.
I amb una mani.
Amb una mani?
Amb una manifestació.
Sí, sí, sí.
Amb una mani.
Me n'aniria
amb la Maria Mercè Martorell.
Amb una mani.
Amb una mani.
Molt bé.
Has fet una tria ben curiosa.
Dones.
Sí, dones.
M'és correcte.
Si fossis alcalde,
tres coses que faries urgents
per Tarragona?
Urgents.
A veure,
tu dius a la part alta,
però...
No, no,
clar,
no,
però avui tu també
a la part baixa, eh?
Sí, sí, sí.
És miu, eh?
No, a veure,
faria un pla d'assanejament
mental de la ciutat.
A veure,
i ho dic molt en sèrio,
no solament és la neteja,
s'ha de netejar
molta infraestructura mental.
Conselleria per conselleria.
Des de la promoció de la ciutat,
jo penso que està molt mal feta,
no sé què faran al futur,
enguany,
que deu ser ara,
però m'ha sembrat sempre
tremenda.
El desconeixement que hi ha,
vol dir,
ara hi ha molt de turisme nacional,
d'això en viuen la majoria
de les ciutats espanyoles,
que no sigui en Barcelona o Madrid,
i aquí es fa molt malament desconeguda,
absolutament.
Això neteja,
revisar projectes
d'ampliació estrafal·lària
i salvatge
de barris,
en fi.
Moltes,
una feinada,
una feinada.
El pressuposte
si t'arribaria
de Manolo.
A veure,
tres coses que demanaries al rei.
Els reis mags?
Sí.
Doncs,
una impressora nova.
Qui més?
Realista.
L'entrevista
amb el Joan Miquel Nadal,
personal cordial,
abans de les eleccions,
i que sigui
simplement verossímil
el que s'oterraran
els contenidors.
A tot a terra,
a tot a terra.
Que s'ho creiem
una mica més, no?
amb el llibre que tens
a la torreta de nit.
Amb aquest moment
és un llibre que m'encanta,
estic superenganxat,
m'estic llegint tots,
d'una escriptora americana
que sigui novel·les
de crim,
que es diu
Donna León,
i el de ara
és assassinat
en la Fenice,
que és el primer
que l'estic llegint
per tercera vegada.
És una escriptora
fantàstica.
Assassinato?
En la Fenice,
que és el Teatre de l'Òpera
de Venècia.
I un llibre
que recomanaries?
No,
el de la Donna León.
Qualsevol,
per dones,
per homes,
és una dona
feminista,
forta,
però moltíssima gràcia,
és molt entretingut,
i si us agraden una mica
les noves de crim,
és fascinant.
I després,
qualsevol clàssic,
això ho alterno,
per exemple,
no sé,
clàssics latinos i griegos.
Penso que és el més relaxant.
del món.
Si haguessis de tornar a marxa
una temporadeta
com l'estada que vas fer,
Santiago,
on aniries?
Quina ciutat triaries
per tot el que vas fer?
Per treballar?
Per treballar?
A veure,
per treballar,
m'agradaria
qualsevol museu
d'una capital de provisió
una mica decent.
No ho sé,
Segòvia,
La Colunya...
I per viure?
Per viure,
ja m'està bé.
Ja m'està bé.
Encara que hi hagi
en Pampallugues,
és igual.
Ja t'ha bé.
Sí.
També ajuten a dormir.
No.
Desperta'm.
Senyores,
alguna cosa més?
No et falta una pregunta,
tu, Carme?
No, no.
Jo ja estic...
La clàssica,
la clàssica teva
de la Laura.
El que passa que
jo me l'he saltat
i m'he venit
a preguntar una altra cosa.
Bueno,
l'última pregunta clàssica
que sempre fem
i sempre ens contesten el mateix
és si t'has trobat bé
aquí entre nosaltres.
t'ha estat còmode.
Torníssimament,
és que...
Ningú s'ha atreveix a dir que no, eh?
T'ha de convidar-me,
però m'ha passat molt bé.
És que si no,
l'esperem fora.
No,
per això,
tots diuen que sí.
Manolo,
allué,
moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Fins quan tu vulguis.
si tens aquesta entrevista
que has demanat al rei
ja vindràs a explicar-nos
com ha anat
o el que convingui.
Si aconsegueixes
que es dinamizi
aquest tema de l'art
i la cultura
a les galeries d'art
doncs també t'esperem aquí
a Fica és casa teva
i que ha estat un plaer
que ens hagis acompanyat.
Molt bon dia.
Moltes gràcies.
Adéu-siau.
I Carme,
gràcies,
Carme Padrol,
Laura Román,
Laura Picó,
Rosa Gairal,
gràcies.
Fins la propera setmana,
no,
no perquè us fem fora
ni de bon tros
que estem encantats,
sinó perquè la setmana vinent
hi ha un plenari
a l'Ajuntament de Tarragona
prou important
com per debatre els pressupostos
i no tindrem ocasió
de realitzar aquest espai
ni d'altres
però sí que
d'aquí dues setmanes
ens retrobarem
al matí de Tarragona Ràdio.
Gràcies.
Adéu-siau.
Molt bé, adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.