Jordi Tinyena, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut a un dia de tardor molt propi per parlar de llibres, no?
Sí, i tant.
La tardor literària, que està a punt de començar.
Ja està el programa enllestit.
Com va anar l'experiència del programa televisiu?
Que ens vas comentar que s'iniciava la televisió de Reus,
amb col·laboració de l'Ajuntament de Tarragona.
Ho dic perquè l'altre dia ho vam anunciar,
i dic, calla, que com a mínim comentem-ho,
perquè a més s'emet els dimarts, tinc entès.
S'emet els dimarts, el passen tres vegades durant el dimarts,
a les dues, trenta-cinc, a les quatre, trenta-cinc i a les nou, trenta-cinc.
I el dissabte els repeteix tres vegades.
És una tirada d'11 o 12 programes durant aquests dimarts.
Bé, va anar força bé.
Estan gravats abans, s'emeten enllaunats,
i estan gravats durant l'estiu.
Home, jo t'ho dic perquè, com que tampoc no s'obinteixen tant
els programes dedicats a la literatura,
val la pena que ens fem propaganda uns als altres, no?
Sí, va estar força bé.
Jo crec que té la mida justa
i que té un format que és força adequat.
No cans, és allò de que en vols més i et quedes amb ganes de més, no?
Són quatre, tres, quatre bocins,
en els quals es parla d'una acció literària.
En aquest cas es va parlar de les accions poètiques de la pell del llave.
Se'n van oferir algunes imatges i un parell de declaracions d'ells.
Després hi ha l'entrevista amb l'escriptor, en aquest cas era jo.
Hi ha una recomanació de lectura, que en aquest cas era el president del Parlament,
l'Orné Albenac, i d'entremig es van fent recomanacions
o es van fent informació sobre llibres apareguts.
Molt bé.
Està força bé, és bastant àgil i està fet visualment, és molt maco.
Doncs ho recomanem per allò que deia que...
Sí, aquest es pot recomanar.
Hi ha pocs programes dedicats a la literatura,
per tant s'han de recomanar a tots els que...
I a més si estan ben realitzats, com tu ho expliques, encara amb més motiu.
Parlem avui de l'Àngel Octavi Brunet.
N'hem parlat alguna vegada.
Avui ens tornem a fixar en aquest autor tarragoní
perquè ha guanyat un altre premi.
Dic un altre perquè Déu n'hi do, és una persona constant
que treu el temps d'allà d'on pot
per continuar amb la seva passió,
que era el cinema i era l'escriptura.
I de moment s'ha quedat amb l'escriptura
i això fa que ell va presentant treballs a diferents premis
i va guanyant.
Sí, l'Àngel Octavi segurament...
No segurament, és amb tota certesa
l'escriptor més prolífic d'aquestes terres
i molt possiblement un dels més prolífics del país
perquè escriu molt, escriu molt i molt de pressa
i participa a premis i en guanya
i per tant és un home ja que té un currículum prou dens.
I és jove.
És jove, sí.
A més a més és una sorpresa
és una sorpresa des de la perspectiva de qui el coneix
perquè tots els que el coneixem sabem que
ell a més a més treballa, té una feina de vuit hores com cal.
A més en l'àmbit sanitari
que res té a veure amb el món de la literatura.
Després té crios petits, tres crios petits
i doncs home, molt de temps, molt de temps no pot tenir
però el que té és evident que l'aprofita i l'ho dedica a l'escriure.
Jo a l'Àngel Octavi, per allò quan a vegades ell explica
i parla de com treballar, l'imagino, el visualitzo una mica
com tu l'has presentat, no?
Escrivint com pot amb un canalla enganxada d'una cama a un,
d'un braç a l'altre i ell davant de l'ordinador.
Ell juga a més a més amb aquesta imatge
perquè precisament amb el llibre del qual parlarem avui,
la fotografia, ja sabeu que els llibres acostumen a portar
una fotografia de l'autor,
doncs la que ell hi ha posat està ell amb els tres crios,
tots molt apretadets.
Aquest últim llibre que ha guanyat
el Premi Vila d'Escó, si no m'equivoco, no, Jordi?
Sí, és el Vila d'Escó del 2005.
És El meu cadàver i jo.
Títol molt curiós, com quasi tots els de l'Àngel Octavi,
perquè els títols són, mireu,
per exemple, vaiporot econològic,
Taút de Naftalina, Seda i Cuto,
L'apocalipsi segons McIntosh,
Contramendassium...
Els llavis amb el pols, aquest és més clàssic,
ja boca una imatge molt cinematogràfica.
Chico Martini?
Bueno, Jean-Paul Belmondo, realment,
que després el Chico Martini s'ho va copiar,
aviam, a cadascú lo seu.
El son de la medusa,
Vila d'en Bruix,
El faroner, Déu i l'intrus,
A la butxaca, un mort...
En fi, els títols són curiosos.
Aquest també, el meu cadàver i jo.
Home, de l'Àngel Octavi Brunet,
a banda de valoracions que cadascú pugui fer de la seva obra,
ara en un moment que trobem molts exemples
dins de la literatura catalana,
d'aquests personatges de misteri,
d'aquest resoldre enigmes,
d'aquests detectius,
d'aquests perfils d'un thriller molt català,
l'Àngel Octavi, quan va començar a fer aquest tipus de novel·les,
no s'ho vintejaven gaire.
Ara sí que hi ha molts exemples, no?
No, no s'ho vintejaven.
Ell és el creador d'un investigador,
que és el McIntosh,
que és protagonista d'algunes de les novel·les
de les quals he fet esment ara,
i aquesta no ho és, però el meu cadàver jo no és...
No és del McIntosh.
No és de la sèrie del McIntosh,
tot i que té, evidentment, un misteri per aclarir.
Però els misteris sempre els té perquè el Contramendáquium,
que va guanyar el Piní Soler...
Va guanyar el Piní Soler, sí,
de l'any... a veure si ho trobo, ho tinc aquí...
De l'any 2000.
Sempre introdueix el món del misteri.
Del 99, perdó, es va publicar el 2000.
Aquest llibre plantejava l'època romana, etcètera, etcètera,
però també introduia l'element del misteri,
de l'enigma, del thriller.
Quan tu has dit abans allò del món del cinema,
per part seva,
doncs explica una mica
l'aire de les novel·les de l'Àngel Octave, jo crec,
perquè ella es mou, suposo que còmodament,
ell ho explica en el seu perfil biogràfic,
còmodament en el món dels guions
i en l'estructura dels guions.
A ell li agrada dir que les seves obres
siguin cinematogràfiques,
que tinguin un ritme que es visualisi,
i que el lector pugui visualitzar les imatges
al mateix temps que llegeix.
I jo crec que sí,
jo crec que efectivament
aquesta és una de les traietes de visita.
La cosa de la Nouvelle Bac,
del cinema francès,
que és el que sembla que li atreu més,
la imatge i l'estètica aquesta, no?
Probablement dins de...
El ritme, jo diria que més que l'estètica,
el ritme, sí.
Són ritmes molt ràpids,
en les quals passen moltes coses,
en les quals els personatges parlen també,
i el diàleg que juga en paper molt important.
Són guions allargassats,
i convertits en novel·la.
Aquesta novel·la,
aquest Premi Viladescom,
manté l'estructura habitual
de les seves novel·les,
la temàtica.
Sabem alguna cosa del seu contingut?
Tampoc no per explicar molt,
perquè qui s'ha de llegir...
Els argoments no s'han d'explicar,
però sí que podem explicar alguna cosa.
El meu cadàver i jo...
A veure, el títol és...
Hem dit abans que és un títol sorprenent,
però és un títol
que quan un ha llegit la novel·la
entén perfectament.
I jo ja no dic res més,
perquè no s'ha de dir res més.
Però guardeu-lo a la memòria
perquè quan s'acabi...
Clar, és que aquí hi ha un doble joc de paraules.
El meu cadàver,
un cadàver que és de la meva propietat,
o jo soc el cadàver,
i és el cadàver de mi mateix.
Ja, què deu ser?
Doncs bé, això ho ha de contestar cadascú quan llegeix.
Clar que sí.
Per la resta, una vegada obrim el llibre,
comencem amb una escena
i acabem amb una escena.
Però, tot i ser la mateixa escena,
el lector no veu la mateixa escena,
perquè naturalment el lector
quan comença no sap res
i quan acaba ja ho sap tot.
Per tant, és la mateixa escena,
però és llavors quan el lector
acaba de lligar caps
i pot tancar el nos.
Ja està.
Eh?
Ja està.
És que no podem dir res més
per un llibre que acaba de sortir.
Podem dir algunes coses més.
Hem dit que no és
de caràcter policíac,
que no surt del McIntosh.
No surt del McIntosh.
però hi va d'un tema
de ciència ficció.
És a dir,
és un tipus de novel·la de ciència ficció
i en concret
sobre el misteri de la matèria exòtica.
Jo aquí repeteixo el que diu ell,
perquè no m'atreviria pas a entrar-hi.
El misteri de la matèria exòtica.
Això m'ho apunto,
perquè s'ha d'esbrinar, eh?
Jo l'hi he sentit explicar a ell
que tota aquesta història
neix d'unes sessions
que va tenir amb el Manel Sant Romà.
Coses allò d'internautes i...
No, de física.
Ah, de física,
del tema dels astres i els planetes.
De física i d'astronomia, sí.
I a partir d'aquí apareix
aquesta tal matèria exòtica
que pel que sembla
és un ingredient indispensable
per aconseguir desbloquejar
la protecció cronològica de l'univers.
Ho llegeixo exactament com està escrit.
No, no, ja convida la lectura, ja.
Convida la lectura.
Perquè estem jugant
amb una bellíssima idea
que ja ha donat grans novel·les
i bones pel·lícules,
i pel·lícules no tan bones,
també.
Sobre el joc amb el temps,
el desplaçament amb el temps,
les dimensions possibles
a diferents moments de temps,
que la mateixa persona
estigui a dos moments històrics
vivint amb dos...
Ben.
Jo no ho he llegit tot,
tot, tot, d'Angelo Octavio Brunet,
però jo el tema
de la ciència-ficció,
que sembla que ens acosta
una miqueta,
no dic que sigui d'aquest gènere,
jo no recordo
que l'hagués tractat anteriorment.
Probablement obre una nova via
amb aquesta novel·la,
no ho sé.
Bé, tal com està aquí,
no, això és evident.
Nosaltres deixem molts interrogants
i moltes preguntes,
qui la vulgui llegir el meu cadàver
i jo de ben segur
que trobarà la resposta,
és Vila d'Escó,
per tant,
els premis,
les obres que es presenten a premis
i guanyen,
tenen aquesta garantia
que l'obra es publica,
per tant,
no és d'estranyar
que molts autors,
doncs,
quan acaben un treball
optin a presentar
la seva obra a un premi
i aquí en tenim uns quants,
no,
de premis,
aquí a les comarques de Tarragona,
premis literaris?
Aquí n'hi ha molts.
En general,
a Catalunya n'hi ha molts,
però aquí a Tarragona
n'hi ha molts
perquè, esclar,
hi ha des dels d'Altafulla,
la Ribera d'Ebre,
el del Parelló,
l'Amella de Mar,
el Piní Soler,
el Joan Sebastià Narbó,
en fi,
el de la Vila d'Escó,
n'hi ha molts.
Home,
i són premis
que ja tenen alguns,
estan molt consolidats
que hi ha força anys
que van.
D'altra banda,
són premis
que han estat vinculats
i estan vinculats
editorials d'aquí.
És a dir,
vull dir que serveixen també
per crear
aquesta infraestructura mínima
que necessita la literatura
d'autors,
lectors i editors,
no?
Llavors, home,
fan una feina
que s'ha de valorar
en el que val.
Doncs,
si tenen interès
a conèixer
aquesta matèria exòtica,
de quina manera,
doncs...
Deixa'm dir una cosa,
perquè,
digues, digues.
Perquè,
dit com ho he dit,
sembla que sigui
una cosa molt abstrusa,
molt difícil
i molt complicada
i no ho és gens.
Així com la setmana passada
parlàvem dels versos,
dels poemes
de l'edat manyer
i dèiem,
home,
són versos difícils.
Una mica inassequibles,
a vegades.
A vegades.
Una poesia
que no és fàcil,
però aquest llibre,
El meu cadàver i jo,
és un llibre
d'una lectura rapidíssima,
d'una lectura
a l'abast
absolutament de tothom
i, a més a més,
amb un sentit
de l'humor constant.
De vegades,
un diu,
ostres,
potser s'ha passat
aquesta vegada,
no?
Perquè,
tot i que parla
d'això,
de la matèria exòtica
i del desbloquejar
la protecció cronològica,
no és un llibre
ni científic,
ni és un llibre difícil
i abstrús,
conceptualment,
no, no.
És un llibre
d'entreteniment.
És una peripècia,
sí, sí.
És una peripècia
on el lector
entra i comença
a seguir
els moviments
d'un personatge
amb unes situacions
estranyíssimes,
absolutament sorprenents,
que es veu
en altres moments,
en una altra
període,
a dintre
d'una nau.
En fi,
és un llibre
que és d'aventura.
I una altra vegada
el ritme
de l'Àngel Octavi Brunet,
que també és present.
Sí, sí, sí.
El ritme sempre...
Amb un guàrdia civil
estranyíssim,
en fi,
amb una colla
de personatges
que no tenen
res de convencional.
I el sentit
de l'humor
que dius
que està present,
i ara en ve al cap
un dels llibres
que va fer també
l'Àngel Octavi Brunet,
que a mi em va encantar,
que era un llibre
de contes infantils,
que els nens espetaven
quan el llegíem.
No recordo ara el títol,
i ho lamento,
ja farem memòria,
ho intentarem recordar,
però també aquest sentit
de l'humor
que trasllada
a les narracions,
a les novel·les
per adults,
però també
amb els llibres infantils.
El recomanem,
i es diu
és que no he llegit mai res,
tampoc no cal
que vagi anar enrere,
perquè cada llibre
tret dels de la sèrie
del McIntosh
es pot llegir
de manera independent,
vull dir,
que si volen començar
per aquest Premi Viladescu
al meu cadàver i jo
no tindran cap problema.
Aquesta és la onzena,
novel·la de l'Àngel Octavia.
A la dotzena
tornem a parlar,
d'acord?
Sí, tant.
Jordi Tinyena,
moltíssimes gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau, bon dia.