Seguim endavant des del matí de Tarragona Ràdio.
Com cada dimarts aproximadament a aquesta hora
obrim un temps dedicat a parlar de literatura,
un espai que realitzem en col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i que condueix cada setmana, Jordi Tinyena.
Bon dia, Jordi, benvingut.
Bon dia.
Avui al punt de lectura parlem de llibres,
de títols i autors congrets,
perquè ens proposes fer una mena d'inventari del 2005, no?
Sí, una mena de resum ràpid del que ha donat de si l'any
a la literatura aquí, a les nostres comandes.
I ha donat de si o ha donat de no?
Ha donat de si.
Bastant.
Sí, bastant.
Hi ha anys, hi ha collites que són més esplèndides,
tant en quantitat com en qualitat,
i d'altres que no ho són tant,
però aquest és un bon any.
Per tant, el que ens planteja és això,
fer una mica de llistat, entre cometes,
dels llibres que durant l'any 2005 han vist la llum
i que, òbviament, ja sabem que això dels llibres
té un període de caducitat llarg.
Sobretot perquè alguns d'aquests llibres,
alguns no, però alguns d'aquests llibres
se n'ha parlat molt poquet.
La veritat és que ja saps tu
que als mitjans de comunicació
teniu els horaris molt complets,
teniu les franges molt atapeïdes
i, per tant, si no es té una mica de sort,
molts llibres passen absolutament desapercebuts.
Per tant, em sembla que és de justícia
rescatar-ne alguns,
com a mínim perquè els oients de Tarragona
sàpiguen que els seus escriptors
segueixen escrivint i publicant
amb absoluta normalitat,
tot i que de vegades la informació no arriba.
És allò que, salvant les...
Hi ha algunes excepcions, òbviament,
de dir, tenim una estoneta,
què fem?
Doncs parlem d'aquest llibre, no?
Escolta, parlem, no sé,
omplim en parlant d'aquest llibre.
No.
La cosa no hauria de ser així,
en principi, però bé,
hi ha una realitat que no podem obviar.
Però, en fi, no ens queixem, no?
No, no, no ens queixem en absolut.
Des del punt de vista de la literatura
no ens queixem.
Ens queixem, en tot cas,
sempre des del punt de vista
de la comercialització de la literatura.
Clar, ha arribat un punt
en què el llibre es comercialitza
com qualsevol altre producte.
Ha deixat de ser un bé cultural
que la gent té com a referent
per fer un producte de consum.
I aquí, doncs, esclar,
el gran és menys el petit,
com a qualsevol altre mercat.
Home, el paradigma d'això que dius
són les diades de Sant Jordi,
que seguim sempre molt a prop
amb els programes especials
i des dels mitjans de comunicació.
Cada any preguntem el mateix
i vas fent el tom per les paradetes
i sempre hi ha els locals
que venen determinats llibres
i determinats autors locals
i després tot l'altre, no?
I es fa sempre aquesta diferenciació.
Quan es parla de quins llibres ha venut,
quins són els títols,
el mateix llibre té
o la mateixa persona entrevistada
diu, doncs m'he comprat aquest
i d'autors locals m'he comprat aquest altre, no?
Hi ha sempre aquesta distinció.
Sí, i jo, de totes maneres,
hi ha companys
a qui els molesta aquesta distinció.
I jo soc de la teoria
que no ens ha de molestar gens ni mica.
És a dir, que el territori
ens reconegui com a propis.
Pel que passa que de vegades
s'utilitza per menys tenir, no?
I per magnificar l'altre.
Això és evident
que pot tenir aquest significat
si es fa des de fora.
És a dir, quan des de Barcelona
un autor que es publica a Barcelona
és un autor català
i en canvi un autor que publica a Tortosa
és un autor local,
quan es fa des de TV3,
això evidentment suposa un greuge,
suposa una discriminació.
I és raonable que t'enfadis,
perquè tant local, en qualsevol cas,
és un de Barcelona com un de Trem.
Però jo penso que
des del punt de vista particular
doncs és bo que el territori
reconegui els seus propis escriptors.
Tant de bo el territori més àmpli,
és a dir, el país,
reconegués a tots els seus escriptors.
Amb els escriptors passa el mateix
que amb el futbol
i passa amb tantes altres coses.
I és que els mitjans nacionals,
que són els catalans, vull dir,
doncs en tenen prou
amb el barcel espanyol.
I llavors el Nàstig i Lleida a segona
i no et dic res els de segona
i els de tercera
passen absolutament de puntetes.
Doncs igual que passa amb el futbol
o que passen tantes altres coses,
amb cantants,
que també són uns quants,
només quatre o cinc cantants en català
que són els que surten als mitjans.
La resta, moltes vegades,
no sabem ni que existeix.
Amb els llibres passa el mateix,
amb una nòmina de 10 o 12 escriptors,
tots radicats a Barcelona,
doncs en tenen prou.
I per tant,
mentre això sigui així,
i sembla que ho serà
durant molt de temps,
que els territoris parcialment
a Lleida, a Tarragona
o a comarques determinades
coneguin els seus autors
i els valorin
i els reivindiquin,
doncs a mi em sembla perfecte.
No crec que s'hagi de fer de ningú.
De fet, passa en molts sectors,
fins i tot els mitjans de comunicació.
Els mitjans de comunicació locals
o els mitjans de comunicació de Bàs Nacional.
Qualsevol projecte
que s'encarregui en un altre àmbit
de l'economia,
sembla que això ho hem encarregat
a Barcelona.
Quan saps que hi ha professionals
i empreses locals
que ho poden dur a treure?
I no és un tòpic,
és cert que hi ha molta gent,
gent fins i tot
de ciutats més petites,
ja no parlo només de Tarragona,
Tarragona o altres ciutats catalanes,
que estan treballant
per Barcelona,
per la capital,
que els engovernen projectes
i aquí encara
hi ha determinats sectors
que pensen
que tot allò que es fa fora
és millor.
És una mica de provincianisme.
El provincianisme
té dues manifestacions
i són la cara i la creu
del mateix fenomen.
És a dir,
un,
que és el més comú
i el que tothom coneix,
que és el que es mira
sempre al malic
i el meu és el millor
i fora d'aquí no hi ha res.
És evident que això
és una visió provinciana
i absurda.
Però l'altre
és tot el contrari.
Aquí no es fa res bé
perquè som un poble
i aquí no hi ha res
que valgui la pena
i s'ha d'anar sempre fora
a buscar-ho,
que també és absurd
i ridícul.
Les dues posicions
són exactament iguals.
Nosaltres,
en la mesura del possible,
intentem desmarcar-nos
d'aquestes dues posicions.
Sí, però això passa
en tots els sectors,
no només en el món del llibre
o de la cançó
o de l'esport,
amb tot.
Mira,
l'Associació d'Escriptors
de la Generalitat Catalana,
per exemple,
de la qual som socis
gairebé tots
els que vivim
a les comarques del sud,
doncs organitza
al cap de l'any
un munt de coses.
Però totes es fan a Barcelona.
No recordo mai
que l'Associació d'Escriptors
de la Generalitat Catalana
hagi vingut a organitzar
un acte aquí.
Sí que ha col·laborat
en alguns dels que hem muntat
des d'aquí,
però a iniciativa seva
no se n'ha fet cap.
Tots són allà.
doncs és la inèrcia
d'un país
que té un cap molt gran
i un cos més estret.
En fi,
parlem de llibres.
Parlem de llibres, sí.
Donem uns quants títols,
uns quants autors.
Per on comencem, Jordi?
Comencem pels més necessitats.
I que em perdonin
els meus companys
per dir-ho així.
Jo crec que s'entén perfectament
en quin sentit ho dius.
Comencem pels pobres poetes.
Oh, i tant!
Els d'aquí i els de tot arreu,
però els d'aquí i els de tot arreu.
però si els escriptors
en general d'aquí
tenen menys premsa
que des de fora,
doncs els poetes encara menys.
Però bé,
el tema de la poesia
és un tema
que afecta tot el país.
Perquè sí que és cert
que últimament
hi ha hagut iniciatives
que han revaloritzat
la poesia, no?
Actes com, per exemple,
l'ELC,
l'Associació d'Escriptors
no organitza un,
que són debats amb poetes
que feien poesia
o copen poesia.
Aquí s'organitza
la nit de la poesia,
es fa cada any,
hi ha un premi literari també
que és el Comas i Maduell
i publica el poemari.
Sí que és veritat
que en els últims temps
s'han fet
i es fan recitals de poesia,
també és cert
que se n'estan fent.
Però continua sent
el germà petit
de la literatura,
sense cap mena de dubtes.
Des del punt de vista
de les vendes
i des del punt de vista
editorial,
treure un llibre de poesia
és un risc
que no totes les editorials
volen córrer.
De fet,
moltes editorials
han tancat
les col·leccions de poesia.
Volia començar per ells,
dels quals se'n parla molt poquet.
I aquí hem de parlar
d'algunes persones,
d'alguns autors i autores
que fa temps que escriuen
i que han publicat
amb regularitat.
Em citaré,
no és un inventari exhaustiu
i per tant,
si em deixo...
No, no,
alguns noms triats així.
Sí, em deixo algú
que em disculpin
perquè no és la intenció
de fer un repàs sencer.
Entre ells,
per exemple,
començant pel més...
El primer que va sortir
que estava a la ratlla de l'any,
recordem que parlem
de l'any 2005 fonamentalment,
a la ratlla de l'any
era el Poemes del Sud
de Cinta Molet.
Cinta Molet ja fa anys
que resideix a Tarragona,
tot i que, com ella diu,
i reivindiquen els seus poemes,
és de les Terres de l'Ebre
i és una autora
prou coneguda
en els cèrcoles literaris
que ja fa temps que publica.
Poemes del Sud
de Cinta Molet.
Un altre llibre
es titula
Runa plena
i és d'Isabel Ortega.
Isabel Ortega
que també està reunint...
Els que tinguin edat
em recordaran...
Però va guanyar
algun premi
dels premis literaris, no?
Sí,
va guanyar
el Comas i Maduell
del 98,
exactament,
per tant,
no és una desconeguda
en el món de la literatura,
és una dona que escriu
amb moltíssima tranquil·litat.
Viu fora de Tarragona,
és professora,
si no...
És professora
i viu a la Conurbació
de Barcelona.
Però ella és d'aquí,
vaja,
els que tinguin una edat
m'entendran de seguida.
Ella és filla
del bar Pepito.
Del bar Pepito
dels Bocades de Truita.
Exactament,
del bar Pepito
davant dels bombers,
dels antics bombers.
Sí, sí, dels antics bombers.
Per tant,
una persona molt...
Molt tarragonina.
Molt tarragonina,
molt d'aquí, sí.
I una poetessa
molt exigent
amb ella mateixa,
val a dir-ho.
Runa plena,
doncs,
d'Isabel Ortega.
Una altra,
també força coneguda,
que es va estrenar
l'any passat
en el món
de la poesia.
Ella és més coneguda
per altres activitats,
quan digui el nom,
doncs segurament
no es sonarà,
és la Lourdes Malgrat,
que és la que porta
a l'Escola de Lletres,
sobretot coneguda per això.
També és coneguda
en el món literari
per algunes traduccions
que ha fet
i l'any passat
es va estrenar
amb aquest llibre Amat,
un llibre molt bonic,
editat per Arola,
del qual aquí
em van comentar alguna cosa.
Sí, a més,
era un llibre que combinava
fotografia i text.
Sí, combinava.
Després,
s'ha publicat també
Calç als llavis,
de Sebastià Poi,
que tampoc no és el primer llibre.
Aquí,
tothom és conegut,
pels que segueixen
en el món literari.
Clus,
de Dan Bañer i Jordi Avelló,
un altre,
recordem que l'Dan Bañer
ha guanyat també el Carles Riba,
que és el districte
d'un poeta reconegut
ja molt jove,
o veja molt.
Jove.
Potser ja no tant,
molt,
però bastant jove
i reconegut.
Un altre poemari
publicat també
ha estat el de Josep Lluís Burguera,
Enraïms i Ferments,
un altre conegut també
de la literatura
que ha publicat
poemes i narracions.
Xavi Ferrer,
amb el retorn de l'Est,
una molt coneguda
a Tarragona
és l'Alba Xirinax,
amb el sol
a les vinyes,
del qual en vam parlar
aquí en el seu moment.
I també
hi haurà
altra poetessa
molt habitual,
que és
la Roser Guasc,
que també ha publicat
Terra del Record.
Déu-n'hi-do,
i hi ha hagut
producció poètica.
Déu-n'hi-do,
hi ha molts
i molt interessants
amb gent
perfectament consolidada
que per tant
vol dir que tenim
una escuderia
de poetes
que donarà
molts fruits
perquè són gent
que fa temps
que escriu
i que continuen.
I molt activa.
No és només
que hagin publicat
sinó que continuen
amb aquesta activitat.
Sí, sí.
Molt bé.
Passem a la narrativa,
per exemple,
o vols que...
Abans de la narrativa
jo volia fer
només una breu referència,
brevíssima referència
a una autora
que ha publicat
dos llibres,
un molt recent,
molt recent,
molt recent,
que s'està a punt
de presentar ara mateix,
que és la Fina Anglès.
La Fina Anglès,
que és professora
d'institut també
i que és de l'Aleixà,
és molt coneguda
pels seus llibres infantils.
Ella és una entusiasta,
els que la coneixen
saben que és una dona
amb una gran empenta
i amb un gran entusiasme.
Doncs bé,
d'ella és
Vella lluna treu el nas,
que és un llibre d'il·lustrat
també dedicat als infants.
És molt bonic aquest llibre.
Molt boniquet.
És un llibre
que val la pena
de tenir.
I després,
ara en surt un,
que és un llibre,
és el resultat
de molts anys de feina
i cal veure-lo amb el cavall
i és un llibre
no gens habitual
en el panorama
dels llibres que es publica
perquè no pertany
a un gènere concret,
no és poesia,
està a mig que a mi de tot.
Es titula
Un passeig amb els sentits
de la natura a l'art
i és itinerari
a la de Xaimes Pujols
amb l'obra de Joaquim Mir
i Maria Manent.
Aquí parlem d'un llibre
per adults, eh?
Sí, sí, aquí parlem
d'un llibre per adults.
És a dir,
la fina anglès
ha agafat els quadres
del Joaquim Mir
i els textos escrits
de Maria Manent
sobre la de Xaimes Pujols
i n'ha confegit
un llibre
seguint,
marcant uns itineraris
per aquests dos pobles,
seguint les pintures
i les proses
respectives del Mir i del Manent.
És molt interessant.
Sí, és un llibre
que es presenta,
naturalment es presenta
a l'Aleixà i a Mas Pujols,
com és lògic.
Però s'ha de presentar encara?
S'ha de presentar, sí.
No, no, no, és novetat absoluta
perquè encara es presenta ara, eh?
D'aquí molt poquet.
Ja en parlarem.
Sí, parlarem.
Més endavant.
Ja en parlarem, sí, sí.
Què més tenim en aquesta llista?
Tenim novel·la.
La novel·la,
també tenim una bona acollita,
novel·la i narració,
en general,
i també d'autors
que fa anys que escriu,
tots, eh?
I es passa el mateix que amb la poesia.
Vol dir que tenim un estaf,
un grup d'escriptors
que s'hi dediquen rigorosament
i en professionalitat.
I, per tant,
doncs van publicant amb normalitat.
Començo per un llibre col·lectiu
en el qual hi són quasi tots,
que és un llibre que va publicar
columna a meitat d'any
i que situa Castellers.
Aquí publica, doncs,
jo què sé,
tothom.
que poden haver-hi...
Total, la Montse Palau,
el Magí Sunyer,
el Joan Cavallé,
l'Alguer Xirina,
jo mateix, en fi,
una mica representatiu de tothom.
És un llibre d'encàrrec,
és un d'aquests llibres tan molestos
que...
Que l'autor no s'hi pot negar.
Sí,
que l'editor diu,
escolta, tu,
un llibre sobre Castells,
fem una narració
que giri a l'entorn dels Castells, no?
Això sempre és molest
per un escriptor
perquè t'obliga a escriure
sobre un tema
no necessàriament el que tu vols.
Això és el que passava abans a l'escola.
Avui farem una redacció
tema senyoreta,
tema lliure,
tothom respirava
quan deia
no,
redacció tema
mis vacaciones,
deies ja està,
ara hem d'escriure...
Ve a ser una mica
salvent les distàncies, no?
Sí,
però són d'aquelles coses
que si tenen aquest inconvenient
que és escriure a termini,
has de tenir la narració a tal dia
i d'altra banda
has de limitar-te a un tema,
que tampoc no és una gran limitació
perquè a partir d'aquí
pots favorar el que vulguis,
però bé,
ha d'estar relacionat amb això,
doncs té l'avantatge,
en canvi,
en aquest cas,
que si et sents lligat
al territori,
et sents lligat
al tema,
doncs...
I té una porció de repte,
també,
de dir,
mides...
El primer sí,
però quan aquests encàrrecs
són molt sovint deixats
deixen de tenir aquest.
Ja no tenen ni aquest component.
No, en aquest sentit,
ja no el tenen.
Però bé,
aquest castellers és un...
és una mostra
de textos molt diversos
perquè hi ha veus
autors molt diferents,
però té la...
doncs bé,
la gràcia
de que hi són tots,
gairebé tots,
els narradors
de per aquí,
l'Àngel Octave Brunet
també hi és,
en fi,
hi són quasi tots.
L'Àngel Octave Brunet
que va publicar
l'any passat
un llibre estrany
que era
La Gràcia Reig.
Ah, sí, sí, sí.
El rescatem ara.
No és ben bé una novel·la,
això jo dic ara,
no és una novel·la,
és un llibre,
és una narració,
però...
Que vaig fer amb
El Reig dels Pets.
Sí, sí,
amb El Reig dels Pets.
Veia ser una mena de
biografia estranya.
Sí, sí, sí,
és molt estrany.
Més d'una generació,
més que d'algun personatge,
no?
Sí, sí, sí.
Una crònica generacional,
podríem dir.
És difícil posar-li
nom a aquest llibre.
El Gràcia Reig
de l'Àngel Octave
que tornava
altra vegada
a l'actualitat
amb aquest llibre,
com sempre,
perquè l'Àngel Octave
deu ser l'escriptor
més prolífic
que hi ha per aquí.
Sí, una producció
molt àmplia
i premis i...
Probablement el més prolífic.
Narració també
que havia guanyat un premi,
M'he descuidat
de dir-te gràcies
de la Rosa Pagès
que escriu menys
que l'Àngel Octavi
però també escriu
amb regularitat.
La Rausenca Rosa Pagès
M'he descuidat
de dir-te gràcies.
Oralta Rausenca,
tot i que resident
a Barcelona
però molt lligada
a Reus i columnista
al diari Tarragona,
Isabel Olosti
amb la muntanya
dels secrets,
una novel·la
que va ser publicada
a columna jove.
I després,
dos novel·les,
ja que parlem de joves,
dos novel·les
d'un novel·lista
molt poc conegut
per aquí,
més conegut
a les Terres de l'Ebre
perquè és d'allà,
que és Andreu Corbatón
que ha publicat
amb regularitat,
fa temps que publica
i que publica
sobretot llibres
dedicats a la joventut,
són llibres juvenils
en la majoria dels casos.
Aquest any,
el Pullback
o Palback
i els Barquers del Cel.
Que és,
doncs bé,
llibres
que normalment no...
Estan en un altre circuit,
els llibres per a joves
no entren...
Normalment els diaris
no en parlen,
és a dir,
entren en un circuit diferent
que és la distribució
per a instituts
o per a escola
i la gent els coneix menys,
aquesta és la veritat,
no?
Si són les pròpies editorials
les que van creant
la difusió del llibre.
Sí, sí.
Aquí tenim un bon grapat,
un dia hem de parlar d'això,
només dedicat a això
perquè en tenim un bon grapat.
No només l'Andreu Corbatón
s'hi ha dedicat també
a la Mara Lluís Amorós,
també.
Sí.
La Margarita Lizeta
també té novel·la juvenil,
l'Ole Xerinax
té novel·la juvenil,
el Rausen aquell,
no me'n recordaré.
Ho sento.
Bé, ja farem memòria.
Ja farem memòria,
ho farem a un programa
dedicat amb ells
i no me'n deixaré cap.
Molt bé.
Però l'Anna Montaner,
que fa molt de temps
que no publica
però que també ha escrit
novel·la juvenil.
I després
hi ha la Margarita Lizeta
amb el llegat del Filisteus,
de la qual vam parlar aquí.
Bastant recent.
Sí, sí,
aquesta és del mes de novembre,
una cosa així molt recent.
I el Marcant meu...
És el que t'anà a dir,
com no diguis la teva,
jo dic, home,
el lleig quedarà, no?
El lleig quedarà,
que m'amagui tant,
que també és de l'octubre.
Una bona collita, també.
Jo diria que sí,
eh?
Sí.
I a més,
ja és una visió
molt heterogènia
i és una producció
molt variada,
molt diferent
i feta
des de diferents perspectives,
des de diferents
experiències
i sensibilitat.
és prou completa.
Hi ha de tot aquí.
Escolta,
l'inventari ens ha sortit
més que positiu
i hem deixat coses?
No en vull deixar una,
sí que ens deixem coses,
però hi ha una
que no la vull deixar
perquè és poc freqüent.
És a dir,
cada any hi ha poesia,
potser no tots els anys
hi ha aquests noms
que tots coincideixin
a publicar un llibre,
que això ja és més casual
i ens hem de felicitar
perquè passi,
però no és massa habitual.
O a la novel·la,
igual,
però en el teatre
és poc freqüent.
Aquí publiquem
molt poqueta cosa de teatre,
no tenim gaire
producció teatral
i en canvi,
doncs,
aquest any,
molt a final d'anys,
tenim el Lucrècia
de Magí Sunyer,
de la qual parlarem
aquí un dia també
i ens hem de felicitar
justament per això.
Una,
per l'entrada de Magí Sunyer
en el món del teatre,
que jo sàpig
és la primera vegada
que ho fa
i dos,
perquè,
doncs,
des de Tarragona
es participi
en la producció teatral
del país.
Més per felicitar-se
perquè hi hagi una producció,
perquè es publiqui.
De moment que es publiqui,
de moment que es publiqui,
tant de bo
que trobi productor
i es pugui portar
al escenari.
Doncs tenim un parell
de programes pendents,
aquest dedicat
a la novel·la juvenil
que es fa des d'aquí
i aquesta Lucrècia
del Magí Sunyer,
ja en parlarem
en propers punts de lectura.
En tenim una altra,
encara una altra,
dic allà
que estic mirant el temps,
vinga,
doncs...
No,
en tenim una altra
i es dona la benvinguda
amb un escriptor
que formarà part,
que forma parella
del col·lectiu
d'escriptors
del Camp de Tarragona,
que és un escriptor valencià
que ha vingut a viure
a la nostra ciutat,
que és el Xulio Ricardo Trigo.
Doncs també caldrà parlar-ne
un altre dia.
També caldrà presentar-lo.
Jordi Tinyena,
moltes gràcies.
Fins la propera setmana.
Adéu-siau.