Una setmana més, el dimarts, al matí de Tarragona Ràdio,
saludem Jordi Tinyena. Molt bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Iniciem el punt de lectura, aquest espai que fem en col·laboració
amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona
i com l'actualitat està com està i aquest any està com està,
doncs nosaltres fem una mena de regressió
i anem fins a l'edat mitjana,
perquè feia temps que no abordàvem aquest període, no?
Sí, vam començar a tractar una mica de tot,
però en els últims temps ens havíem decantat
per obres i autors molt contemporanis.
I avui ens portes cap a l'edat mitjana
amb el que són les quatre grans cròniques, no?
Sí, unes peces que des del punt de vista literari
tenen un interès evident,
però que són molt desconegudes pel públic en general.
També val a dir que són de lectura no fàcil
i que, per tant, no tindran un poble lector,
no l'han tingut mai, molt gran,
però com a mínim saber que existeixen.
Home, les cròniques no les hem llegit,
però els noms dels autors,
els protagonistes d'aquestes cròniques,
sí que ens són familiars.
Alguns sí, clar.
El de la crònica de Jaume I és evident que aquest ens és molt familiar.
El tenim al paisatge sentimental i de carrer, també.
Per tant, el coneixem.
O la crònica de Pere III, també.
Els altres potser no t'han conegut,
són Ramon Montaner i Bernat Desclot.
Doncs, què et sembla?
Comencem a parlar de les de Jaume I, per exemple?
Sí, abans d'això jo volia fer un comentari més genèric
sobre les cròniques,
i és que estem davant d'un fet
que no pot considerar-se extraordinari,
perquè cròniques medievals n'hi ha arreu,
però, en canvi, sí que és extraordinari
el fet que dues d'aquestes cròniques
siguin, de fet, autobiogràfiques de monarques medievals,
perquè això sí que només passa a la literatura catalana.
Són les dues úniques que hi ha a tot Europa
protagonitzades i escrites autobiogràficament per monarques.
Per ells mateixos, amb seguretat.
Bé.
Amb aquella seguretat que ens pot donar la perspectiva.
Vull dir que estan escrites en la primera persona majestàtica.
No us pensem, no us fem,
i que expliquen el seu regnat
i els seus plans, les seves dificultats.
I això dius que només passa a la literatura catalana
del que és l'àmit occidental.
Sí, sí, és a dir, que hi hagi cròniques històriques,
ja he dit que és freqüent,
que aquestes cròniques històriques,
lògicament es refereixin a monarques i a regnats,
també, com és lògic.
Ara que siguin els mateixos reis,
els que en primera persona,
amb aquesta primera persona majestàtica que ells gasten,
però en primera persona ens expliquin,
amb tons diferents,
perquè ja veurem que tenen tons diferents,
els seus projectes,
les dificultats en què es troben,
anècdotes del seu regnat,
entrevistes que han tingut,
intervencions d'altres,
doncs bé, això sí que és únic.
I abasten tant l'àmbit més privat com el més públic,
a l'hora d'anar relatant,
òbviament,
explicant allò que volen explicar.
Com totes,
però això també es fa avui amb les biografies.
I tant, per això.
També es fa avui.
L'autoritzada i la no autoritzada, no?
Bé,
ells es mouen dintre d'un àmbit fonamentalment públic,
especialment públic,
però no només.
Clar,
és que,
deies,
és difícil la lectura,
per al lector ordinari,
com les persones que llegim habitualment,
però que de ben segur,
entre altres coses,
a banda de l'àmbit més acadèmic,
han estat a font d'inspiració,
a font d'informació,
per a novel·les posteriors,
que s'hagin pogut fer sobre l'època o els personatges,
no?
I no cal que siguin novel·les contemporanies,
no?
Hi ha l'edat mitjana,
va haver-hi novel·les que es van fer ressò
moltes vegades d'això,
és a dir,
les novel·les de cavalleria,
tant el tirant com el curial,
veuen en alguns episodis
de coses que apareixen en les cròniques.
Modernament no cal ni dir-ho,
perquè,
per exemple,
hi ha una de les cròniques,
que és la de Ramon Montaner,
té un episodi central,
que és la companyia d'Orient,
els almogàvers,
per entendre'ns,
i el seu viatge a Grècia,
i els seus fets a Grècia.
Doncs bé,
el capdill d'aquests almogàvers,
que és Roger de Flor,
és el que va inspirar després la novel·la
Roger de Flor del Puig Palat,
que va guanyar el Premi Pinçolet,
de Tarragona.
Sí que...
Molt bé.
Continua sent font d'inspiració.
Doncs escolta,
aquest sembla,
comencem ja...
Sí,
podem començar amb la primera,
sí,
amb la primera,
que és la de Jaume I,
la primera per temps,
perquè naturalment
és el monarca més antic
del qual tenim crònica,
no?
Aquesta és una crònica
que haurà ser tota la vida del rei,
curiosament.
Comença amb l'engendrament.
És a dir,
que ja...
Fixa't si era nen prodigi,
que ja era capaç
d'escriure la seva pròpia vida.
Comença abans de néixer,
ja comença amb l'engendrament,
es fa ressò d'una llegenda,
que és l'engendrament de don Jaume,
i a partir d'aquí,
doncs,
ell va explicant fets de la seva vida
fins a arribar a la seva mort,
que es va produir l'any 1207.
Estem parlant, per tant,
del segle XIII.
Ai, perdó,
va morir l'any 1276,
va de 1207 a 1276.
És a dir,
el segle XIII.
I és una crònica molt pròxima,
segurament és la més pròxima,
perquè és la que té un estil més planer,
més directe,
en el qual sembla que
en alguns moments té un aire de conversa
amb el lector,
en el qual el rei va explicant
coses del seu reinat.
Entre les coses que explica,
naturalment,
hi ha els seus fets d'armes.
Les conquistes.
Naturalment.
El País Valencià,
les Illes,
Mallorca,
etcètera.
En algun cas,
fins i tot,
amb detalls
d'una certa
verssemblança,
buscant la verssemblança,
i també la proximitat
entre el lector i el narrador,
que és el rei.
I això, per exemple,
fa que ell,
quan intervenen personatges
de llengua diferent a la catalana,
els fa parlar amb la llengua original.
I, per tant,
dintre de la crònica
hi ha gent que parla francès,
hi ha gent que parla occità,
en àrab,
en àrab també,
que passa que el costat
anota el significat,
però sí que n'hi ha.
A banda de tota aquesta vida
d'armes
i de conquestes,
hi ha una vida,
diguem-ne,
més sentimental,
però no des del punt de vista sentimental,
sinó des del punt de vista
del que era la descendència,
els seus casaments,
tot això també ho reflecteix?
Menys.
Ho dic per la transcendència
que té en quan...
Hi ha detalls,
hi ha detalls,
però, vaja,
no especialment.
Sobretot aquest tema,
no?,
de les armes,
de...
Bé,
és que és el tema
que interessa
a la vida pública d'un rei,
és aquesta,
és com fa gran el regne,
no?,
i, per tant,
és el que ocupa
la part central
de la crònica.
Interès més històric
que literari?
No ben bé,
no ben bé.
jo diria que
quan parlem del segle XIII,
que estem a l'albada
de la literatura europea,
estem al començament
dels començaments,
tots aquests textos
tenen un interès literari,
perquè, esclar,
la literatura encara
no ha estat massa fixada,
la novel·la està naixent,
exacte,
la novel·la europea
medieval està naixent,
per tant,
aquestes cròniques
són una mica
l'avantletra
de la novel·la,
una mica
els primers maons
que construiran
l'edifici
de les narracions
de la narrativa europea,
hem de pensar
que entre
una crònica
o la vida
d'un rei
o la vida
del tirant,
el que hi ha
és naturalment
una evolució,
estem dos segles després,
però el que hi ha
és una vida
de ficció
i una vida real,
fonamentalment,
però,
clar,
l'aprenentatge
de l'escriptura narrativa,
d'aquest
explicar coses
per escrit,
doncs es fa
amb les cròniques
i es fa d'una manera
excepcionalment bé.
Sigui com sigués
els personatges
més atractius
contemporàniament
de la nostra història,
no?
Un dels més mitificats,
segurament,
un dels més mitificats,
no sé si més interessant,
però més mitificat.
Això no ho sabrem mai,
no?
Pere III.
Pere III és l'últim.
Ah, és l'últim?
Sí, però ja que hem començat
pels reis,
anem cap al Pere III.
Perquè parlem de reis,
però com tu ho vulguis,
eh?
No, no, no,
el Pere III,
som un...
el Pere el Ceremoniós.
Cronològicament l'últim.
Cronològicament l'últim
i aquesta és l'última crònica,
és la de Pere el Ceremoniós.
Està escrita,
doncs,
al segle XIV,
abraça gairebé
tot el segle XIV
i es tracta
per dues raons,
però sobretot
perquè ja és l'últim
i, per tant,
estem ja
en el període
més elaborat
de l'edat mitjana,
ja que toca,
ja és el període humanista,
que ja està tocant
el Renaixement,
per tant,
doncs és naturalment
la més elaborada
des del punt de vista
intel·lectual,
la que té més intenció
per entendre'ns,
o una intenció
més complexa,
és a dir,
el pensament ja és
més complex
i, per tant,
aquesta,
de l'època,
i, per tant,
aquesta crònica del rei
també ho...
No és una narració
de determinats fets
com volia ser
la de Jaume I,
sinó que aquí hi ha
un temps per la reflexió...
Sí,
i a més a més
és una crònica
que és clarament pensada
per justificar
la política del rei,
és a dir,
té una intenció
molt clara.
Sí, és clar,
ens acostem,
a veure,
ho dic com una referència
que no pas lligada
a la crònica,
però sí en l'època,
clar,
estem en els moments
de Maquiavel,
del príncep,
del fi justific,
els mitjans,
aquestes mentalitats
ja que s'acosten molt
a la modernitat
en política,
i Pere III
és un rei
d'aquesta època
i és un rei
amb responsabilitats
fins al punt
que, per exemple,
ell és el creador
de la Canselleria Real,
que és una mena d'arxiu,
és a dir,
no sé si ho sap la gent,
però l'arxiu de la Corona
d'Aragó
és dels més importants
de l'edat mitjana,
segurament el més important
d'Europa,
l'edat mitjana,
i això és gràcies
a Pere III,
que crea
la Canselleria Real,
que té cura
d'arxivar absolutament
tots els documents reals.
Per tant,
no estem davant
d'un rei guerrer exclusivament,
sinó d'un rei
amb un versat
intel·lectual important.
Sí, sí,
intel·lectual,
que crea estat,
amb consciència d'estat,
que va creant mecanismes d'estat
que avui són habituals
i que en aquell moment
no ho són gens.
Doncs bé,
Pere III és un home
en aquest sentit
i amb consciència
que està dirigint un país
i que ha de crear
una administració
per fer-ho.
Llavors,
això amb la seva crònica
també es nota,
perquè jo dic,
és la més intencionada
políticament
de justificar
els seus actes.
Abasta en un període
molt ampli també
del seu regnat,
de la seva vida.
Fonamentalment,
abasta el seu regnat.
Ara,
clar,
comença abans,
comença amb el regnat
d'Alfons Olvenigna
una mica abans,
parla del seu pare
i després ja parla
directament del regnat,
dels seus conflictes
amb Jaume III
i el regnat de Mallorca
en aquell moment,
de les lluites
que va portar
contra aragonesos
i valencians.
Esclar,
es tracta d'un monarquet
que afirma
i hi ha una monarquia
que vol imposar
una idea d'estat.
En fact,
fonamentalment,
les guerres contra Gènere
també
i després els davanaments
de Sicília.
Esclar,
ja és un rei
que té possessions
a ultramar,
també al final,
esteve al XIV,
per tant,
té moltes coses
a parlar.
Només quasi dos segles
de diferència
respecte a les de Jaume I,
òbviament,
s'ha de notar
aquesta diferència
també cronològica.
Sí,
comparteix amb Jaume I,
a part que és monarca,
el fet que de vegades
baixa fins al detall
més petit.
Això ja ho feia
Jaume I,
el que passa és que
Jaume I,
i el seu to,
ja ho hem dit,
és un to molt col·loquial,
és un to molt directe,
molt de conversa,
molt pròxim,
i en canvi,
la prosa de Pere
el Ceremoniós...
Més elaborada.
Sí, sí,
és una prosa molt més culta,
és una prosa ja
molt més perfeccionista,
molt acurada,
és ja molt humanista,
molt...
Quan dius que com
Jaume I baixa
fins al més mínim detall,
en quins detalls
s'aturan tant Jaume I
com Pere III
en les seves cròniques?
Detalls de tota mena
de com va vestida la gent,
de què els van servir,
de com és la tenda,
si estan en una tenda,
coses d'aquestes.
Interessant, no?
Per allò que diuen
de la història
de la vida quotidiana
és important.
A veure,
són llibres que
tenen un interès
indubtable,
des del punt de vista
històric no cal ni dir-ho,
des del punt de vista
de la llengua
tampoc no cal ni dir-ho,
perquè es tracta
de textos externs,
de prosa,
i per tant sabem bé
com parlaven
i com escrivien
en aquell moment, no?
Des del punt de vista
del lector ordinari,
doncs segurament
hi haurà passatges
de tots aquests llibres
que els hi seran
irrellevants
i molt poc atractius,
d'altres
són més atractius, no?
I la llengua,
tot i que és una dificultat,
perquè estem parlant
d'un català medieval,
és una dificultat,
però jo ja ho he dit
altres vegades aquí,
fins que no es prova,
no se sap,
però el català medieval
no està tan lluny
del català
que coneguem avui.
Hi ha adaptacions
de totes maneres.
Hi ha alguna adaptació,
poques, eh?
Poques.
Jo trobo a faltar,
en el cas de les cròniques,
jo trobo a faltar
llibres de divulgació
antològics
de les cròniques
que centrin
alguns dels episodis
més significatius
per la història,
per exemple,
o per ells mateixos.
Que no calgui llegir...
Que no ho sé.
Jo trobo que aquestes coses,
aquestes edicions aquí
no s'han fet,
però, bueno,
estan pendents,
s'haurien de fer.
Anem a la segona gran crònica,
cronològicament parlant, ara?
Sí, aquesta és la de Bernat Esclot,
la segona crònica que apareix,
que tot i així
és la primera
des del punt de vista
de la història.
És a dir,
és la segona que apareix,
però en canvi
s'ocupa d'uns reis
que són anteriors.
Per tant,
cronològicament
al final ho situarem, eh?
Estem en amunt i avall,
ens merejarem i tot.
També és del segle XIII
i aquesta és una crònica
que va tenir influència
en la literatura posterior,
està dedicada
fonamentalment
a Pere el Gran,
el qual Bernat Esclot
considera model
de cavalleria,
espill
on es poden mirar
tots els reis europeus
i no es cansa
de llogar-lo
i d'ensalçar-lo.
I està inspirat,
segurament,
almenys a la primera part,
segurament
amb poemes
trobadorescos
recitats pels jugolars
i ell recull
coses d'aquesta,
igual que recull
alguna llegenda també,
per crear aquesta figura
mítica que ell devia admirar
profundament,
que és el de Pere el Gran.
Curiosament,
això serà recollit
després en una novel·la
que és el Corià de la Gulfa
del qual vam parlar aquí
en un moment,
i és que en aquella novel·la
apareix el rei,
el fan sortir en un torneig
i el fan heroi del torneig,
seguint una mitja
la petja
dels fets i històries
que relata
la crònica.
Home, aquest és un altre to.
És un altre to,
és molt més sé.
El que és els episodis
cavallerescos del rei
i de la seva imatge
aquesta imponent
que es traça
està feta
amb uns colors
molt vius
i és molt atractiva.
És a dir,
el prosista
està enamorat
del personatge.
Se li nota,
se li nota,
se li nota,
i llavors, bé,
doncs,
ofereix.
Té un to èpic
moltes vegades
per la mateixa raó.
En fi,
és una crònica
molt peculiar.
La de Ramon Muntaner,
on la situem,
aquesta?
La de Ramon Muntaner
és la tercera.
Se situa,
doncs,
entre 1208,
que és el naixement
de Jaume I,
i el 1328,
que és la coronació
d'Alfons III.
Més d'un segle?
A Benignes.
Sí, sí.
Narra tots aquests fets,
de tot aquest període,
però allò que ens...
A veure,
la de Muntaner
és segurament
la més literària.
És a dir,
les dels reis
estan ben escrites,
la de Bernat Esclot també,
però la de Muntaner
és en el qual
el narrador
s'investeix més
com a tal narrador,
on pren protagonisme,
on se'ns presenta
i on actua,
no?
Conscient de...
Conscient de què està narrat,
on fent,
sí, sí, sí.
I ell,
a més a més,
en una sèrie de...
Utilitza,
per exemple,
molt sovint
el què us diré,
adreçant-se al lector,
com una manera
de fer pròxim
el relat
amb la persona
que llegiré.
Ja es podria parlar
també d'una certa
modernitat,
en aquest sentit,
Sí, sí,
naturalment,
naturalment,
sí.
Jo crec que Muntaner
és el més narrador
de tots ells,
el millor
d'altra banda,
jo crec que la prosa
de Muntaner
és la que es llegeix
millor avui,
encara,
és la més expressiva,
la més rica
i la més llegidora
amb tota seguretat.
Té una altra virtut,
segurament,
a part d'aquell
devia tenir
una voluntat
d'escriure evident,
si la dels
d'Ordorre
i són autobiogràfiques
i per tant
estem parlant
ells mateixos de primera persona,
la qual cosa dona,
en fi,
almenys posa un tel
determinat d'objectivitat,
com totes les autobiografies,
d'altra banda,
o la Bernat d'Esclot
és d'algú
que està rendit
davant del rei.
La de Ramon Muntaner,
en canvi,
és la crònica
d'un observador,
però que al mateix temps
és un testimoni
que ha participat,
és a dir,
Ramon Muntaner
escriu la crònica
ja vell,
ja ha retirat,
a Girona,
bona paralada,
em sembla que és,
i a partir d'allí
rememora
i recorda els fets
que ha viscut...
Que és un cortesà,
o és...
Sí, sí,
ell va estar,
sí,
és un cortesà,
va estar,
va viatjar,
ell és un dels que viatja
amb la companyia d'Orient,
amb Roger de Flor fins a Atenes
i participa
en les campanyes
dels Almogàvers,
no com a guerrer,
sinó com a administratiu,
podríem dir avui.
I anar prenent notes.
Sí, sí,
i després ja de gran,
de gran ho explica,
esclar,
viu molts fets d'armes,
encara que sigui
des de la rereguarda,
i per tant entén molt bé
què està passant,
es mostra com una estratega notable
entre dels moviments de tropes,
segurament és el personatge
més fascinant
de tots aquests.
Però gràcies a ell
és el que coneixem
amb el que passa a Orient
i l'aventura catalana a Gràcia.
Tal com ho expliques,
dius, home,
llàstima que no hi hagi
unes adaptacions,
venen ganes de llegir.
N'hi ha alguna, eh,
n'hi ha alguna.
En el cas de Ramon Montaner, sí.
No ho recordo ara,
ho he de consultar,
ho sento.
Però vaja,
no, no,
no hi he pensat.
Esperem que vinguis
la setmana vint,
ens ho pots dir,
en tot cas.
És molt probable que,
no sencera,
segur que no,
aquestes còneques
són molt extenses,
és probable que hi hagi
algun...
alguna publicació
que n'hagi fet
algun tros.
De totes maneres,
si no és de forma accidental,
casual o circumstancial
com aquest espai,
difícilment podem,
doncs,
fins i tot,
saber de l'existència
d'aquestes grans
quatre cròniques
que són un fonament important
en el que és
la nostra cultura
i la nostra literatura.
Sí,
d'això no se'n parla ara
gairebé ni a l'escola.
Ni a l'escola,
imagina,
doncs,
per anar per als mitjans
de comunicació.
Una mica de sort
amb alguns instituts,
algú a lo millor
els hi diu alguna cosa,
però no,
no és normal.
Doncs,
escolta,
ha estat una mica
de vernís cultural
el que ens has aportat
avui aquí
al matí de Tarragona Ràdio,
les quatre grans cròniques,
si algú s'anima,
el Jordi Tinyena,
si hi ha alguna adaptació,
ja ens ho dirà
la setmana.
Sí,
us ho miraré,
si n'hi ha alguna,
però dubto
que n'hi hagi gaire,
fragments,
fragmentàriament,
al millor hi ha alguna cosa.
I no podíem fer pel·lícules
d'aquestes coses?
Saps què passa?
El món de l'edició,
ja ho sabeu tots,
es mou sempre
per un problema
de rendibilitat econòmica.
El dia que el Departament
d'Ensenyament
decideixi
que les cròniques
o alguna de les cròniques
serà lectura obligatòria
al batxillerat,
aquell any
en sortiran no una,
sinó cinc o sis.
De butxaca,
de luxe,
amb pell
i de totes les grans.
Sí,
els editorials diran,
bé,
aquí hi ha una venda segura,
vinga,
fem-la.
Però,
de moment,
al batxillerat
s'ha fet lectura obligatòria
al tirant,
s'ha fet lectura obligatòria
el llibre de les bèsties,
el curial.
Aquests,
aquests ja tenen versions
i ja estan tot en marxa.
El dia que decideixin
les cròniques,
doncs també n'hi haurà.
Doncs mentre arriba aquell dia,
nosaltres,
com a mínim,
avui hem tingut una referència
des d'aquest punt de lectura.
Jordi Tinyena,
moltes gràcies,
ens retrobem la propera setmana.
Adéu-siau.
Adéu-siau.