Saludem ja Cristina Barber de la Biblioteca Pública de Tarragona.
Cristina, bon dia.
Hola, bon dia.
Avui ja tornem a la normalitat.
Després que dilluns passat passessin bona part d'aquest programa,
entre les 11 i la 1 des de la biblioteca,
avui, com dèiem, tornem a la normalitat.
I és la Cristina qui ens visita aquí a la ràdio.
I a més, arriba carregada de llibres.
I llibres d'aquells, diguem-ne,
que són molt benvinguts en aquesta època de l'any.
D'una banda, perquè ens ho podem plantejar
aquests dies de pont que venen de festes
per incrementar una miqueta més el nostre temps
per a la lectura, si ens agrada, és clar.
I d'altra banda, són també llibres que poden servir perfectament
per obsequiar, per regalar cara a aquestes festes.
Cristina, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Ens has portat quatre llibres amb ben diferents
i jo diria que tots molt interessants i atractius,
tot i que són completament diferents.
Quatre llibres físicament que els podem veure i tocar
en aquests moments, en les seves edicions diferents,
i no enganyem a ningú, que són aquí.
I després altres referències a llibres,
que també estan al mercat
i que perfectament podem trobar a les llibreries
i que per una cosa o una altra
tenen el seu interès.
Òbviament, tots aquests llibres ja formen part
del fons de la biblioteca pública,
si no fos d'aquesta manera,
no en parlaríem.
Les novetats literàries i actuals
que sempre s'incorporen tan bon punt
surten al mercat.
I algunes d'elles amb més d'un, dos i tres
i quatre exemplars, no, Cristina,
perquè a vegades la demanda de determinades obres
és tan gran que heu d'adquirir més exemplars
de segons quins exemplars, quins títols, perdó.
Una cosa bastant habitual abans era una cosa força estranya,
perquè el tema dels llibres ocupen lloc, no?
Però bé, ja no els col·loquem durant...
Hi ha molts llibres dels que se'n parla
mentre dura el ressò del premi, per exemple,
però això es van anar allargant en el temps també
i llavors els posem a l'aparador de novetats.
Hi ha alguns que n'hi hagi passat un any o dos
continuen a ser llibres molt prestats.
I que costa fins i tot...
No que costi, sinó que continuen
tenint una demanda tremenda.
Home, nosaltres intentem col·laborar
amb allargar la vida del llibre,
perquè tota la gent que es dedica a aquest tema,
especialment els llibreters,
es queixen sovint que
la pressió de les novetats és molt gran.
Encara no han acabat una parada,
i encara no han acabat una parada, han d'acabar una altra,
una mica anant seguint els cicles de l'any,
però no només això, sinó per la gran existència
que hi ha de llibre nou.
A la biblioteca intentem,
com que fem col·lecció de llibres,
doncs el llibre que ha tingut ressò,
doncs fàcilment ho podem detectar
i també s'intenta posar més a l'aparador
perquè continua sent força demanat.
Molt bé, Cristina, per on comencem?
Per on vols començar?
Comencem per la novel·la històrica,
que en tenim unes quantes.
Sí, i a més tenen moltíssima acceptació,
ja ho sabem, que agraden molt.
He portat unes novel·les d'aquestes
que crec que són les properes que ens demanaran.
La Maria del Carme Roca
ha guanyat el Premi Néstor Luján
amb una novel·la ambientada
a la cor medieval catalana.
És la primera vegada que una dona guanya aquest premi,
em penso, no?
Em va semblar que ho sentia.
Sí, sí, i ella ha escrit algunes novel·les,
però ella és Maria del Carme Roca,
és historiadora i filòloga
i escriu des de l'any 1997
i de fet ja ha publicat més de 25 títols,
però molts d'ells s'ha dedicat a un públic infantil.
També va guanyar el Premi Dona
i ara ha guanyat un premi
amb més ressò
d'aquests que diem mediàtics.
I com es titula?
El Néstor Luján de novel·la històrica.
Espera't.
Es titula...
A veure, ara no recordo el títol de la novel·la.
Intrigues palaciegues, això.
Intrigues palaciegues.
És que em pensava que el títol reflecteix molt el contingut.
És un contingut ben bé d'intrigues.
És un llibre d'intrigues palaciegues.
I ara em pensava que aquest no era ben bé el títol.
És tan evident que no és el títol,
és la síntesi de la novel·la.
Però sí.
A veure, la història centra al voltant d'una reina,
de la reina violant,
que va ser l'esposa...
De Jaume I?
La segona esposa de Joan I.
Ah, perquè Jaume I no va tenir una violant,
també d'Hongria era aquella, no?
Sí.
Però sí, sí.
I no sé si era una filla.
Mira què dic.
Bé.
L'any 1396,
arran de la mort sobtada de Joan I,
hi ha un buit de poder
a la corona catalano-aragonesa.
Joan no va deixar descendència masculina
i van proclamar rei al seu germà Martí.
Martí l'Homà.
Aquest dia comença a sonar, no?
Aquest sona, aquest sona.
Per les novel·les ja ens comença a sonar.
Per la història que ens van explicar de petits, no tant.
Per tant, sempre reivindiquem si està ben feta la novel·la històrica
perquè ens ajuda molt a tots a recuperar la història, no?
Però Martí, Martí l'Homà en aquell moment era Sicília en campanya militar
i la seva esposa, Maria de Luna, va esdevenir la reina regent.
Això passa per anar de gestes por ahí a conquerir el món.
Per això n'hi ha que durant 40 anys no es van moure d'aquí.
Això mateix, diu, calla que em mouré jo perquè després m'ho prengui tot.
Aquest sí que se sabia la història.
Violant de bar, esposa de Joan, no es va deixar prendre el tron així com així.
I a Intrigues de Palau, aquí ara sí és el títol,
Intrigues de Palau, és que de Maria del Carmen Roca,
ens novel·la tota aquesta mena d'intrigues de la Violant
per conservar el tron que havia estat del seu esposa.
Deu ser d'aquests llibres sense llegir-ho, eh?
Que et posen una mica nerviós.
Per això de les intrigues, depèn...
Depèn del bàndol que vagis.
Exacte.
Depèn de com va el bàndol que tu...
No, no, igualment, perquè clar, és aquella cosa que et manté un neguit
que també és l'objectiu d'una novel·la, no?
Aquest suspens i aquesta inquietud, no? És interessant.
Però bé, la base històrica és que va ser de les dones
que es van moure en la política movent els fils.
Que n'hi havia, eh?
La història ho ha ocultat, però han existit moltes.
N'hi havia hagut moltes d'aquestes reines i dones a les cors
que movien els fils i que després, doncs, tot això...
I més el que es pensava.
Que això devia robar fins a la reina Isabel.
I escolta, més el que es pensava en els reis.
Després amb la llei sàl·lica, tot això, doncs, mira, es va acabar, no?
Que és com estem ara.
No ho sé, eh?
No ho saps?
Clar, és que una cosa és el que es podia fer, diguem,
de cara a la galeria i una altra com governaven a l'ombra, també, eh?
A mi m'ha semblat interessant el plantejament de la novel·la,
la base històrica que té.
Ella, repetim-ho, es va casar el 1380 a Montpellier
amb el comte de Barcelona i rei d'Aragó,
Joan I d'Aragó.
Ella era la seva segona esposa
i van tenir els fills que van ser Jaume d'Aragó,
Violent d'Aragó, Ferran d'Aragó, Antoni d'Aragó,
Elionor d'Aragó i Joana d'Aragó.
Això de l'Ionor ho dius ara per l'actual monarquia?
Ho dic perquè, mira, la Violent aquesta també va ser reina,
és a dir que...
Ai, senyor.
Tots aquests noms tornen, no?
En fi, una novel·la en base històrica...
Aquesta reina està enterrada al monestir de Poblet.
És a dir que si algú...
És aquesta la que està enterrada a Poblet?
Bé, aquesta ja està.
Jo ara no vinc aquí.
Si n'hi ha una altra ja no ho sabem.
Aquesta ja està.
Sí, sí.
Molt bé.
He trobat a la Viquipèdia.
Si la Viquipèdia, la font de la Viquipèdia és bona,
doncs la donem per bona.
A veure, Cristina, parlaves en plural
quan parlaves de novel·les històriques.
Per tant, en n'has portat més.
Quina altra tens aquí?
He portat una altra ambientada...
Sí, aquesta era de la Catalunya, del segle XIV.
Ara anem amb Alfred Bosch,
amb la novel·la Inquisitio,
que ha estat premi Prudència Bertrana.
ens traslladem a 400 anys després,
a principis del segle XIX,
a la València del segle XIX,
on hi ha un grup de persones
que pretenen, d'alguna manera,
ressuscitar la...
La Santa Inquisició.
La Fonesta Santa Inquisició.
La Fonesta Santa Inquisició.
I Déu-n'hi-do.
Una mica perquè veuen amenaçada
pel progrés imparable
de la revolució industrial que va avançant,
veuen amenaçada la seva societat.
I la societat, en aquell moment,
és molt convulsa,
està dividida entre les persones
més conservadores del seu model
i les que van...
Els llibrepensadors, que es deuen aleshores.
Els llibrepensadors i els liberals,
i la gent més conservadora.
Això passava en aquesta època
i ara també passa.
Jo crec que aquesta divisió
entre la gent que està a favor del progrés
i la gent que lamenta perdre el seu món,
com ha passat gairebé en totes les èpoques,
perquè si llegim novel·les de guerres,
dius que aquesta gent veiem
com el seu món sonava enormes.
No, però hi ha Cristina aquí en aquesta novel·la
una cosa que a mi em crida.
A mi m'està agradant molt aquesta novel·la.
Te l'estàs llegint bé, no?
Sí, sí, m'agrada molt.
I hi ha un aspecte que és molt curiós
quan dius que aquestes persones
que estan pel progrés en el llibre,
algun dels personatges que representen
que estan a favor del progrés i tot plegat,
que tenen aquesta visió magnífica
que deien que si les màquines
fan la feina més dura
de les persones i dels treballadors,
aquestes persones, els pagesos,
els treballadors tindran més temps
per llegir, per escriure,
per ser feliços.
Com a personatge és magnífic.
Com a visionari, aquest personatge d'Alfred Bosch,
res, perquè mira si s'ha industrialitzat
i si s'ha mecanitzat la societat
i temps per llegir, per pensar i per riure
i divertir-nos, poquet, poquet, en tenim.
La novel·la a mi m'està agradant molt
i jo diria que sota la meva humil opinió
de les més fermetes d'Alfred Bosch.
A mi m'agrada.
De fet, aquest autor està,
en novel·la històrica s'està consolidant
l'encerta força,
l'encerta força,
amb la trilogia de Jaume I,
amb l'Atles Fortius,
ha tingut força acceptació.
De Jaume I, va ser de la Guerra dels Segadors,
no?
Ah, sí, sí.
De la Guerra dels Segadors, sí.
Ha tingut el Salvador...
Sí, sí.
Però és a dir, que totes aquestes...
Albert Salvador.
Albert Salvador, sí, vaig confús ara.
Aquestes novel·les d'ambientació històrica,
centrades moltes d'elles,
aquest no és ben bé el cas,
però en la història de Catalunya,
no sé, jo crec que fan aprendre una mica d'història
molts de nosaltres.
És molt bonica, la veritat és que sí,
és molt...
Vaja, a mi m'està agradant.
Doncs mira, la recomanes per regalar.
Sí, sí, perquè a més és d'aquelles entretingudes, saps?
Sí.
Que dius, no has de fer un sobresforç
i no vol dir que no tingui les seves qualitats bones.
És entretinguda, està molt bé.
Un altre llibre per entretenir-s'hi una mica,
entretenir-s'hi però d'una altra manera,
una mica per reflexionar i per pensar.
És el darrer títol de la Emma Monzó,
també és una autora que està ja sorprenent d'estar amb els seus títols,
no és l'única que fa...
És una autora que m'agrada força, eh?
A mi també.
Es titula Un home de paraula,
editat per la Magrana,
i en aquesta novel·la l'autora ens relata una mica el seu sentiment
després de la mort del seu company.
Ella és una dona que diu
com conciliar la necessitat d'oblidar amb el fort desig de no fer-ho mai?
Com conjugar el record i l'oblit de la millor manera possible?
Són les preguntes que es fa una dona de 43 anys
al llarg d'aquestes pàgines.
I alhora, amb humor i vitalitat,
fa un repàs de la singular personalitat de l'home
amb qui va conviure durant 16 anys.
Les anècdotes que van envoltar la relació,
els viatges, l'adopció de la seva filla,
i sobretot la complicitat intel·lectual que es va crear entre ells dos.
M'agrada molt la presentació que fa el llibre,
que ella explica que la seva relació va ser com una mena de risc.
Ella hi va abocar,
perquè diu que el seu referent és molt de camp,
és molt d'anar per casa,
va posar tots els ous en el mateix estell.
Allò que els directors de banc sempre aconsellen que no facis.
Però ella parla dels ous
referint-se a tot el seu món intel·lectual, sentimental, amorós.
Tota la seva vida era el seu company.
Era el seu amant, era el seu referent i es van trencar.
Aleshores, ell encara ho defensa una mica,
sabent que això podia passar, jo hi vaig apostar.
Però, volent dir, potser també no ho recomana.
O és el que passa,
quan una persona deposita totes les seves forces
i tota la seva il·lusió de viure amb la seva feina,
per exemple, si la feina és a Nivan Orris,
doncs se quedarà segurament que molt deprimida.
En aquest cas va posar tota la força en el seu company.
Jo trobo que és un llibre d'aquells que potser no sempre et ve de gust de llegir,
però que per reflexionar de la duresa també de perdre un ser estimat
i de continuar vivint, no?
Jo aquest no el conec,
però la Iman Monzó té una manera d'escriure
que t'atrapa també des de la primera paraula.
Per tant, jo entenc que si a més està aprofundint en sentiments tan de veritat,
pot estar molt bé.
Albert Ohm, coses meves.
Això, l'Albert Ohm entraria en allò que diuen els escriptors mediàtics també,
alguns pejorativament, d'altres no.
Com ho diries?
Tu l'has llegit ja aquest, Cristina?
L'hi has fet un cop d'ull?
Sí, sí.
Me l'he llegit i m'he pensat que era,
bé, és clar, un autor que surt a la televisió,
doncs és força conegut.
M'ha sorprès una mica.
Positivament.
Sí, perquè he vist que l'Albert Ohm
no feia llibre únicament oportunista,
que és un llibre molt del moment,
perquè fa unes reflexions molt curtes
sobre coses que estan passant.
Però ell sí que es defineix i es mulla.
Això m'ha sorprès una mica,
perquè potser no m'ho esperava, no?
I bé, a veure, és un llibre molt fàcil de llegir,
però doncs d'aquells llibres que dius,
ai, mira...
I què parla? Del món audiovisual o de tot en general?
Donem un cop d'ull al sumari.
Vinga.
No, és el món d'ara, no?
Diu, instants previs.
Aquest em m'agradaria llegir una mica,
perquè ell té la idea de la teoria,
no sé com n'hi diu, però vaja,
bé, dir això, els instants previs
que tot el millor de qualsevol relació,
de qualsevol cosa que fem,
el millor és l'expectativa, no?
Que quan ja ha passat, ja ha passat.
Un àpat, una relació, una compra, un viatge...
Sí, de manera que fins i tot...
O sigui, un viatge quan te'l programes
i fins i tot un àpat que el millor considera que és l'aperitiu, no?
Ho explica bé, ho explica bé, això, saps?
I fa gràcia perquè a vegades ho pots haver pensat, això, no?
Són d'aquells llibres que jo a vegades dic, Cristina,
són d'aquells autors que diuen allò que tu penses però no saps explicar
i me'n lleves aquestes paraules, no?
I veus que realment estan expressant allò que tu penses
i no saps dir.
És sugabet també amb algunes coses, no?
Però és una lectura que mira, allà,
com si et prenguessis un talladet i vas anant...
On són els progres, per exemple,
referint-se a la campanya en contra de l'Estatut,
fa aquí una... i diu noms i tot, eh?
És a dir, que no es queda cura en aquest sentit.
Pobre Woody, referint-se al Woody Allen,
una mica la prèdica que té a Barcelona
que si no vigila una mica el convertiran en el proper floquet de neu,
diu, per exemple.
L'article de penjadors en cames,
referint-se a una desfilada que va anar de noies
i de noies que li van semblar tan primes, tan seques,
amb una mirada tan perduda
i si recordes la setmana passada,
com a màxim 15 dies una noia del Brasil es va morir,
i una model es va morir amb 40 quilos.
Vull dir que és una denúncia d'aquelles una mica ensucrada,
però bé, jo crec que...
A veure, m'ha sorprès bastant
perquè políticament també surten, eh?
Alguns...
Molt bé.
Dones i homes,
Is Is Pine or Is Not,
les meves bases...
O sigui, són articles de dues o tres pàgines cadascun,
per tant, que es llegeix molt facilet.
Aquest és un llibre molt bo per regalar.
Coses meves d'Albert Ohm.
I perquè et regalin, eh?
Per aquestes característiques...
És que saps que agradarà a tothom, eh?
No hi ha dubtes.
Hi ha dos títols més aquí damunt la taula,
un és de contes, no?
També tenim El secret de la felicitat,
que ha sortit el Sebastià Serrano,
que també entraria dins d'aquest.
Pel Sebastià Serrano passa una cosa,
que el llibre és d'ara llibres,
d'aquests que tenen la portada blanca,
amb aquelles floretes.
Té una pinta de fàcil,
perquè surt a la tele,
però després ja no és tan fàcil.
I quan hi entres,
dins...
Enganya una mica,
els de Sebastià Serrano.
Amb les floretes de la portada.
Sí, amb la floreta,
vas així.
Però bé, per regalar,
jo crec que en aquests dies,
un llibre que es diu
El secret de la felicitat...
Algun familiar d'aquells
que s'hauràs per anar de la taula,
li pots regalar.
Exacte, exacte.
Un altre més facilet,
es diu
Cuentos para regalar a personas originales,
d'Enrique Mariscal.
Veus, aquest títol és bonic.
Aquest títol és bonic.
Aquest ja em sembla,
és bastant original.
És per adults.
És per adults, sí.
Però vaja,
l'he estat llegint una mica
i està...
adults i joves, també.
No són típics contes
amb la moralina al darrere.
L'has de buscar una miqueta.
És una mica paradoxal.
Per això,
els contes ja et diu
que són per regalar a persones originales.
originales.
Explica la fàbula de la...
Bueno,
fàbula,
el conte de la marmota
a qui els animals
l'han de fer riure
i si no,
doncs els hi va la vida,
em sembla.
I comença la tortuga,
pobra tortuga,
inspirant-se,
fent el que fos
per inspirar
i fer riure la marmota.
I no riu la marmota.
Després de l'història
de la tortuga
i apa,
se'n va...
No pot viure,
representa.
És una mica cru.
I així van desfilant
una sèrie d'animals
fins que al final
ve una òliva
i li explica
una història
basada en no se sap què
i la marmota
comença a riu.
Ja riu,
ja li costava, eh?
I li diuen,
així la història
de l'Òliva
t'ha fet gràcia,
la lòliva
se salvarà.
Diu,
no,
era molt graciosa
la història
de la tortuga.
Senyca.
Per favor,
cal que tu dius.
És una mica
un impossible,
no?
De fer riure
una marmota
i la moralina
s'ha de saber trobar,
eh?
Costa una miqueta.
I aquí hi ha un altre títol
que diu
La petita història
dels tractors
en ucraïnès
de Marina Lejewicka.
Aquest llibre
n'han parlat
en programes
d'aquests
que fan la televisió
que parlen
sobre llibres
i el títol
és ben estrany,
no?
La petita història
dels tractors
en ucraïnès.
Tot i que està en català.
Està en català,
no està en ucraïnès.
Tranquils,
no tenim tant de nivell,
encara.
És una novel·la
i que és una novel·la
que la precedeix,
doncs,
el que ha tingut
un premi d'humor
a nivell internacional.
Es diu d'ella,
doncs,
que és una novel·la intel·ligent,
que és alegre,
que és ben escrita
i que és compassiva.
Sobre l'argument,
us ho dic perquè
ens sentireu parlar
una miqueta, eh?
Està titulada,
està feta
per edicions
La campana,
que últimament
treuen títols
que tenen molta acceptació
i l'argument
és que
quan feia dos anys
que era vidu,
diu el meu pare,
diu la noia,
es va enamorar
d'una rossa
i atractiva
ucraïnesa
que havia arribat
a Anglaterra.
Això va explotar
la nostra família
com una bomba
i vam començar
a sortir
a la superfície
antics records
i fantasmes.
Perquè no volen.
Pensen que el pare
només vol legalitzar...
No volen...
Lluiten,
les dues germanes
lluiten contra la intrusa
i pensen
que al seu pare
li estan prenent el pèl,
no?
que és una noia
que només vol...
immigrant,
que només vol el seu pare
per legalitzar
la seva situació,
no?
Però,
mentre tot es va
anant complicant,
el pare,
que havia estat enginyer,
es dedica a escriure
en ucraïnès
una petita història
dels tractors.
És a dir,
és una mica...
un argument,
una mica,
que dius,
bé,
no i jo,
què m'explica,
no?
Tot això,
però a mi m'han dit
gent que han començat
a llegir-la
que és molt i molt divertida.
I amb un gran sentit
de l'humor,
cosa que,
doncs,
agraeixes també,
no?,
en un llibre.
Sentit de l'humor
i, mira,
sentit també
que ens situa també
en un món,
el món de la immigració
i de tota aquesta gent
que ara...
Mira,
ara acabo de veure
aquí a la contraportada.
Que sí,
que hi és aquesta relació
de simbiosi
entre la persona
que necessita
uns papers.
Intel·ligent,
alegre,
ben escrita
i compassiva.
Boja,
per trencar-se de riure.
Novella extremadament divertida,
esplèndida,
enganxa,
una menja exquisida,
fàcil d'empassar,
d'una sola llàvida tirada.
Una novel·la tan excèntrica
com el seu títol,
La barreja dels emigrants ucraïnesos,
amb la convencional
vida occidental,
és esmoladament còmica,
però la prosa és lírica.
Escolta,
tots som floretes
de la crítica literària
de diaris
d'aquests internacionals,
per tant,
hi donarem un vot de confiança,
només faltaria.
És que la convivència
de diferents cultures
i de diferents civilitzacions
que està passant ara,
jo crec que dona,
ja ho hem vist
en alguna novel·la,
dona,
per fer una paròdia.
Ja és una situació
bastant còmica
moltes vegades.
Gent que no parla
a vegades
ni en el mateix llenguatge
i que no té
ni tan sols
el mateix alfabet.
Ai, alfabet, perdó.
És a dir,
que això dona
per situacions
d'inspiració
bastant còmica.
Doncs la Marina
Lewica,
que penso que es deu
pronunciar així
el seu cognom,
nosaltres tampoc
no parlem ucraïnès.
Sí, ells també
se'n va d'anar a rebre
de nosaltres.
Perfectament,
només faltaria,
si no estiguéssim disposats a això
malament aniríem.
Cristina Barber,
moltíssimes gràcies.
Aquesta setmana
la biblioteca
tanca dimecres,
lògicament i divendres,
la resta de dies de la setmana
tot normal,
l'horari normal,
sí, exactament igual.
Dissabte també és obert
de 10 o 2.
Ja que ara les festes de Nadal
jo m'imagino que poc o molt
sí que variarà,
però ja en parlarem
en tot cas, no?
Ja en parlarem
de més a part.
Gràcies, Cristina,
bon dia.
Adeu.