És el temps del punt de lectura, al matí de Tarragona Ràdio,
cada dijous després de les 12 del migdia.
És el temps que compartim amb Jordi Tinyena,
que ens atança títols, obres, autors de casa nostra,
de totes les èpoques.
És el cas d'avui. Jordi Tinyena, bon dia.
Hola, bon dia.
Per cert, aquesta setmana es presentava Lletres a taula.
És quan, jo no sé si els autors, els escriptors,
en definitiva, la gent que li agrada la literatura,
es vesteix una miqueta de llarg, no?, aquests dies.
Com a mínim, diguem-ne, que està en el seu ambient,
perquè es tematitza d'alguna manera la ciutat, no?
És una activitat, a més, força original,
que combina amistat, literatura, gastronomia,
en la qual l'on se'n pot sentir realment còmode.
Tu has participat en algun d'aquests sopars o restaurants,
en altres edicions.
Què tal, l'experiència?
Ara podem parlar, ara que ja ha passat.
Ara que ja ha passat, i no només ha passat,
sinó que el restaurant on vaig estar ja no hi és.
Ah, és el Marlott.
És el Marlott, sí.
Justament el francès, el dia que vés,
però ara està el Quimi Quima, eh?
Sí, sí, i tant, i tant, i tant.
És curiós, i és casualitat,
que avui el francès, com que és dijous,
ha passat per aquí a les 11,
és cert que va ser allà que vas comprar.
I vas escriure un conte, si no m'ho explico.
I vaig escriure uns textos al·lusius al menú,
i després vaig escriure un conte,
però el conte era ja de cara al sopar.
És a dir, en el moment en què ho vaig fer jo,
es donava amb el menú,
es donava un, amb el menú vull dir amb la carta,
es donava un text fet pels autors que hi treballàvem,
i després, a banda, hi va haver-hi un dia
que es va donar l'oportunitat,
igual que ara es fa,
que la gent sopés amb els autors.
Llavors, per aquell sopar,
jo vaig preparar un conte per explicar-lo als comensals.
Jo no sé.
El francès estava entusiasmat,
a més el conte,
diu que es va crear un ambient així molt,
no recordo com va dir la paraula,
però allò molt expectant, no?
Perquè era un conte més que, diguem-ne,
al final era molt important.
Sí, no, i a més era un conte original,
era una història original.
Jo no sé si amb aquestes lletres a taula,
d'una manera moderna i actualitzada,
s'intenta recuperar,
ni que sigui per un període de temps determinat,
aquelles sobretaules literàries
que es podien donar en altres moments
i en altres èpoques,
en què es vivia més pausadament.
És més puntual,
això és una vegada a l'any
i és difícil crear ambient.
Jo entenc que per la gent,
no sé que siguis un bon lector
d'un determinat autor o amic seu,
doncs esclar,
anar a un sopar amb un autor desconegut
o bastant desconegut és un risc, no?
Però, home,
jo espero que això s'anirà consolidant,
perquè, de fet,
és una gran oportunitat
per poder intercanviar impressions
amb una persona,
si l'has llegit i t'interessa, lògicament.
Per la teva experiència
i altres col·legues
van amics coneguts de l'escriptor
o van gent desconeguda
i tan sorpreses
de trobar-te cara a cara amb el lector?
De moment,
la majoria de la gent
és desconeguda o, com a mínim,
gent que t'ha llegit molt,
que et segueix molt.
Com a mínim,
els coneixes de vista?
Alguns no, eh?
Alguns.
Alguns, però majoritàriament sí.
Sí, sí.
Doncs bé.
Començat lletres de taula,
la tardor literària
a la iniciativa.
La tardor literària és molt llarga,
ara ja.
És una tardor que gairebé frega
amb l'entrada de l'hivern,
com aquell que diu,
per tant,
tindrem ocasió de parlar-ne.
Però bé,
des d'aquest espai volíem fer referència,
com sempre fem referència,
a qualsevol notícia
que es produeix
a l'entorn del món
de la literatura.
Víctor Català,
Solitud,
fa uns mesos
vam tenir la fortuna
de veure els aparadors
de les llibresies,
la reedició
de la seva obra, no?
Sí.
És una dona
que...
molt peculiar.
El Caterina Albert,
hem dit Víctor Català,
però...
Sí, bé.
Aquestes alçades hi ha, no?
No, aquestes alçades no.
No?
Fas bé de dir-ho,
perquè...
Perquè, clar,
en el nostre context cultural,
ara,
les noves generacions,
aquestes coses,
pot ser que no les sàpiguen,
perquè,
com que la literatura
ho hem dit moltes vegades
i seguim plorant per això,
ha desaparegut dels plans d'estudis.
Com a mínim mitjureta
la setmana per plorar
no es demana massa, no?
No, no es demana massa.
Com que la literatura,
dic,
ha estat,
doncs,
pràcticament bandejada
del batxillerat
i de l'ESO
i queda una mica
a criteri dels professors,
doncs,
és molt possible
que hi hagi molta gent
que surti sense saber
que Caterina Albert
i Víctor Català
són la mateixa persona.
I probablement
els costi entendre
que hi va haver un moment
en què les dones
havien de publicar
sota un pseudònim masculí
perquè publiquessin
la seva obra
o se les tingués en compte, no?
Sí,
és un context.
No és la primera
i moltes.
En el nostre context
bastant pròxim,
doncs,
Fernan Caballero
també era un home
o, en fi,
no d'altres, no?
Per avui ens ocupem de...
Una cosa bastant comú.
Ella va començar
a escriure molt joveneta.
Era d'una família molt rica
de propietaris rurals
de l'escala.
També intel·lectual?
O rica materialment?
No, rica materialment
i ben posada
en el món cultural i social.
De fet,
el pare va ser
qui va orientar
cap al vessants
artístic i literaris
a la filla, no?
I ella, de fet,
no només va escriure,
també pintava.
Tot i que avui
la coneixem
com escriptora,
fonamentalment
per solitud
i per dos reculls
de narracions
que són
dramas rurals
i caires vius.
Segurament
el millor que va escriure.
Però, a més a més,
és una persona
d'una personalitat
molt, molt, molt definida.
És a dir,
quan has llegit
Víctor Català
és molt difícil
que la tinguis al demà
i no la reconeguis.
Parlem una mica després.
Però és d'aquestes persones
que va saber crear-se
un món
i va saber crear-se
un perfum
literari, no?
L'ha fet d'haver nascut
en una família
materialment acomodada
que tenia les necessitats
materials cobertes
li va permetre
amb el seu talent
tirar endavant
a una carrera literària
que no era habitual
en aquella època,
com dèiem.
No gens,
per una d'una,
no gens.
Mira,
Catarina Albert neix
el 69,
doncs el 98
publica.
Dona a conèixer
el primer,
el seu primer treball literari
que és un,
que és una narració,
es diu Parricidi
i tenia 14 anys.
Doncs bé,
immediatament després
va publicar
La Infanticida
que és un monològ teatral
i ja no es va atrevi
a firmar-lo
com el cil.
Parricidi i la Infanticida
dius això a punta formes,
ja no saps què pensar
en principi tan joveneta,
no?
Sí, sí,
a punta,
a punta.
I ella no es va atrevir
a firmar amb el seu nom,
però es va descobrir
i llavors hi va haver,
hi va haver començar
a haver-hi un petit rebombori
en el món dels jocs florals
perquè, esclar,
aquestes històries...
Una senyoreta
escriure sobre això.
Una senyoreta escrivint,
primer escrivint
i presentant-se a jocs,
però després escrivint
sobre aquests temes,
no?
Ja veureu que
la narrativa de
Víctor Català
és una narrativa
molt dura,
eh?
Amb seners molt,
molt impactants
i en temes
molt seriosos,
no?
Doncs bé,
de seguida
va crear una polèmica
i ella naturalment
se'n va adonar
que valia més
amagar-se
darrere d'un nom masculí
i va triar
Víctor Català.
Víctor Català
és un nom curiós
perquè ella ho explica
en algunes dels seus
treballs memorialístics,
explica com va néixer
el pseudònim
i és que
estava escrivint
una novel·la
el personatge
del qual era
Víctor Català
i posats
a agafar un pseudònim
va agafar el del personatge
que ella mateixa
havia creat.
És un personatge
d'una novel·la
que no existeix,
d'altra banda.
És a dir,
no la va arribar a publicar?
No, no la va arribar a acabar,
no.
És curiós, eh?
Això sembla.
És a dir,
com a mínim
que quedi alguna cosa
d'aquest esforç.
Pels amants
de les classificacions,
en quin moviment literari,
en quin corrent
la podem ubicar a modernisme.
Estem al modernisme.
Ella va començar,
es va formar encara
sota l'empenta
de la Renaixença
i, de fet,
va tenir relacions
amb Narcís Uller
o amb Angel Guimarà
que llavors eren
les personalitats
més indiscutides
del moviment, no?
Però la seva
és una literatura
que cal escriure
al següent moviment
de la gent més jove
com ella,
que és el modernisme.
Dintre d'això,
d'un tipus de novel·la
que va ser conreada
també per noms ben coneguts.
N'hem comentat algun
aquí alguna vegada,
Raymond Casellas
o Prudència Bertrana.
Doncs bé,
és un període
que va més o menys
des dels finals de segle
fins al 1910,
1911.
Una mica
resposta allò anterior,
no?
És una manera
de fer narrativa diferent.
És força diferent, sí.
És el mateix moment
que el Joan Maragall,
perquè tothom sàpiga
situar-se
amb claredat.
De fet,
Joan Maragall
va mantenir correspondència
amb Víctor Català
i justament
li va retreure,
al principi,
li va retreure
aquesta predilecció
de l'escriptura
pel món més tèrbol,
pel món més brutal.
Temes escabrosos,
reals,
d'altra banda.
Víctor Català
se'n va defensar sempre.
Estava influïda,
perdona Jordi,
pel món rural
que l'havia envoltat
aquest tipus de coses,
potser perquè tenim
també mitjana
que el món rural
es produï en aquestes situacions.
Jo crec que sí,
jo crec que és el resultat
de tres coses,
per posar-ne tres,
que en podrien posar
sempre més,
però d'una banda
la seva proximitat
a un món
que coneixia
de primera mà
i que té dos vessants,
d'una banda
el paisagístic
de l'Empordà
que ja és molt present
a les narracions
i de l'altra
aquest món rural
de silencis
i de grans
drames familiars
que sovint
no surten a la llum
o que s'arrosseguen
al revés
durant anys i panys
i que això
forma un subsol
d'històries
i de caràcters
que segurament
ella va aprofitar.
Després hi ha un segon element
que no hem d'oblidar
i és que ja havia passat
el naturalisme de Zola
i la seva gust
també
pels marginats
i pels temes
més durs
i un tercer
que és el propi
del modernisme
aquesta actitud
d'enfrontament
de rebel·lió
davant del sistema
davant del món
i la seva convicció
que l'home
o la persona
és un ésser
minúscul
envoltat
d'hostilitat
i de la qual
és molt difícil
desempellegar-se
tot plegat
dona un perfil
molt típic
però va evolucionar
al llarg de la seva carrera
a mesura que
anava a créixer
en la seva producció literària
o va quedar
amb tot el que
implica la maduresa
creativa
però
es va mantenir
en aquesta línia
fidel
amb aquesta línia
de temes
de temes
forts
començant tan jove
dius
a vegades
és normal
que es produeixi
un canvi
i una evolució
al llarg
de la seva maduresa
intel·lectual
des d'aquest punt de vista
sí
però és que això
és una manera
d'entendre la relació
teva amb el món
que t'envolta
és a dir
Maragall
per exemple
li retreia
aquesta predilecció
per aquests temes
li deia
dona
és que
bé
la que tenia
albert
s'en defensar
en el seu moment
dient una cosa
senzillíssima
de dir
jo m'estimo la vida
i precisament per això
m'estimo la vida
i me l'estimo
tal com és
amb les seves alegries
i amb les seves misèries
desgraciadament
i sembla que hi ha
més misèries
que amb alegries
i en qualsevol cas
les misèries
m'emocionen més
m'impacten més
tenen un ressò
més important
a la meva ànima
i per tant
per això
m'escric
per què va mantenir
fins al final
el seu d'ònim
perquè clar
era un secret
a voces
que dirien aquells
d'aquella
que era una dona
i era una mica
doncs
diguem-ne
una actitud
no sé
una mica provocadora
el fet de mantenir
o no
o no tenia aquest perfil
que tenia Albert
jo crec que no
jo crec que en el seu moment
quan va sortir el seu dònim
era una necessitat
social
i després ja
s'hi van acostumar tots
i després
no
després va ser
d'una banda
perquè ja existia
el nom literari
canviar el nom literari
és difícil
ho sabem
però després
perquè
era una manera
jo penso
jo i molts
que n'han parlat abans
esclar
que és una manera
de dividir
dos aspectes
que ella va voler
dividir sempre
una l'activitat
com a literatura
i la literatura
per un comptat
i l'altra la seva activitat
privada i personal
que la mantenia
absolutament al marge
llavors
aquest desdoblament
en dos
doncs amb el seu dònim
i el nom real
quedava meridianament clar
és molt més fàcil
de mantenir
tot així
ens interessa
Víctor Català
i no tant
en Caterina Albert
però per molt
que ella
volgués mantenir
aquesta diferència
influïa
el fet de ser
Caterina Albert
influïa decisivament
la seva producció
Víctor Català
i tant
en una entrevista
de les últimes
que li devien fer
Caterina Albert
va morir molt
molt vella
va morir
amb 97 anys
l'any 1966
imagina
doncs
en una de les últimes
entrevistes
que la van fer
la van a veure
el Baltasar Purcell
que devia començar
llavors
i ell explica
que la va rebre
estirada al llit
feia molts anys
que ja no s'aixecava
però molt ben pentinada
amb una camisa
de dormir de fil
immaculadament blanca
amb una mica de puntes
un pentinador al damunt
molt afable
si la veixant molt bé
és a dir
una senyora
es va casar
va tenir fills
va viure sempre
no, no es va casar
no
això també va
va ser una de les coses
que li van donar
un perfil
li van donar
el fet
que no és
de ser soltera
el fet
d'escriure
sobre temes
dels que hem comentat
i a més a més
amb un estil
de prosa
amb unes paraules
que llavors
van ser
van ser
anomenades
paraules mascles
imagina't
i estil viril
les paraules
diuen que tenen gènere
també
si li van donar
un perfil
una mica
no sé com dir-ho
llegendari
diguem així
masculí
per a l'època
que se suposava
que les senyores
i més si eren solteres
havien de contemplar
unes certes normes
segurament
l'obra va ser molt extensa?
doncs
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
no especialment en novel·la
en novel·la
va escriure poc
només n'hi ha un parell
de novel·les
però des del punt de vista
de la narració
sí que
sí que és extensa
va escriure una mica
de tot
potser és la primera dona
que escriu tot
perquè ja hi havia hagut
amb anterioritat
algunes dones
no gaires
però a l'edat
durant la renaixença
hi havia hagut
doncs la Maria Balloc
que ja havia fet
que hem parlat
alguna vegada
que havia fet novel·la
i havia fet alguna cosa
d'excursionisme
i jo també
en fi
hi havia hagut
algunes dones
però ella
o dir-ho d'una altra manera
cap
amb el pes literari
que arriba
a tenir
perquè esclar
la Caterina Albert
és un clàssic
en la literatura catalana
les altres són escriptores
que han passat
aquesta és un clàssic
bé
va escriure poesia
no gaire
tres llibres de poesia
després va escriure
alguna cosa teatral
també molt poca cosa
dos o tres coses
de teatre
sobretot monòlegs
i després va escriure
moltes narracions
llibres de narracions
n'hi ha molts
i jo he destacat abans
dos títols
que torno a destacar
perquè si teniu interès
a llegir-la
aquests són dos bons llibres
per començar
entre altres coses
perquè d'una banda
són molt característics
de la seva narrativa
i d'una altra
són peces breus
es poden llegir
doncs en pauses
aquest me la llejo
aquest me la salto
no són novel·les
que et lliguen
el llibre
amb més temps
doncs aquests títols
serien
dramas rurals
que és el més important
el que li va donar
més fama
a més a més
el primer que li va donar fama
i després
caires vius
a partir d'aquí
em va escriure
doncs
14 o 15
de recull
de narracions
una obra
Déu-n'hi-do
per l'època
estem parlant
de
doncs
d'un moment
en què s'escrivia
i després
va escriure
les dues novel·les
que he comentat
la primera
Solitud
i després
ja molt tard
hi ha el 1926
un film
un film
3.000 metres
que és la segona novel·la
ara
sense cap mena dubte
l'obra més important
és Solitud
i s'ha reeditat
s'ha reeditat ara
se'n va fer una pel·lícula
fa alguns anys
sí
fa alguns anys
amb fortuna o sense
alguns anys
vol dir igual
15 o 20
la vas arribar a veure
jo sí
jo l'he vista
l'he vista
la tinc gravada en vídeo
i en alguns anys
quan a l'institut
encara parlàvem
de Víctor Català
l'havíem vista
no va tenir massa fortuna
és una novel·la
és una pel·lícula
que reflecteix
en força
força bé
aquest aire
de
de duresa
que transmet
la novel·la
el que en termes d'ara
diríem
Catalunya Profunda
però és que no és ben bé
la Catalunya Profunda
perquè no
a veure
és un drama
molt personal
és a dir
una altra de les coses
de la Catalina Albert
és que incorpora la dona
en el món narratiu
i aquesta és una dona
una dona que a més a més
està incorporada
en el doble vessant
com a persona espiritual
però també com a cos
com a dona
que també sent
que viu
que necessita sentir
que en aquells moments
això és una
fent una gosadia
doncs
Solitud és la història
d'una dona
d'una dona que es veu
en un camí
d'anada i tornada
a una muntanya
és una ermitana
i sotmesa
després
una vegada allí
sotmesa
a una
a un
d'una banda
els efectes saludables
d'un personatge
entranyable
que és un pastor
i que comporta
doncs
el coneixement
atàvic
de la natura
i del passat
legendari
i de l'altra
d'una força
que concentra
o simbolitza
doncs
aquestes formes
forces desfarmades
de la natura
incontrolables
ingobernables
i que d'alguna manera
assetja
a la Mila
assetja i li fa mal
i llavors
és
és una novel·la
de veritat
que
avui pot suposar
una certa dificultat
de lectura
el llenguatge
sí?
creus que sí?
al començament sí
al començament pot suposar
una certa dificultat
perquè
perquè és un període
d'adaptació del lector
sí
perquè
les primeres pàgines
és un període
d'adaptació
és un llarg viatge
de pujar de la muntanya
és clar
avui dia
la gent no té
una relació
amb la muntanya
com la que tenia
Catarina Albert
i per tant
moltíssim dels mots
del vocabulari
que fa servir
doncs
avui
és desconegut
parlar de la muntanya
vol dir parlar
dels afraus
vol dir parlar
dels congostos
de les balmes
doncs
aquest tipus
només els que fan
alguna cosa
d'esport d'aventura
poden arribar a entendre
aquest sí
però he de dir
que això
no
no interfereix
fonamentalment
en la lectura
de la novel·la
i que és una novel·la
altament recomanable
per tant
superada aquesta terminologia
diguem-ne
que és una novel·la
per la qual
el temps no ha passat
i es pot llegir
bé
en l'actualitat
i tant
home
és evident
que el que és més
argumental
pròpiament dit
està
passat
totalment
caducat
esclar
avui no hi ha
fonamentalment
no hi ha
ermites
en les quals
els ermitans
hi visquin
tot l'any
i visquin
dels aplecs
que s'hi celebrin
i del que recullin
això ha passat
a la història
clar
aquell és una ermita
d'aquell moment
i l'ermita
es guanya la vida
a més a més
de tenir l'ermita
i donant algun dinar
els aplecs
es guanya la vida
demanant
pel sant
per entendre's
no això ha passat
això ha passat
per tant
però llevat
d'aquest fet
argumental bàsic
doncs
home
a un no li costa
gens situar
aquella història
en un altre context
és una novel·la
ho dic allò
per crear una certa expectació
necessitat
els oients
de llegir-la
és una novel·la
d'aquelles
en les que
passen coses
o se senten coses?
se senten
se senten molt
sí que en passen
sí que en passen
però sobretot
se senten coses
i amb una càrrega
simbòlica
molt
molt forta
que no és gens
complicat
d'entendre
vull dir
que ningú no es pensi
que es posarà
al davant del llibre
i no l'entendran
absolut
el seguirà perfectament
i arribarà a patir
amb la mila
i se li farà simpàtic
el pastor
i l'altre personatge
se li farà insuportable
la recomanem
perquè a més
com que es va fer
la reedició
com ara comentàvem
és fàcil trobar-la
a qualsevol llibreria
i tant
ara mateix
està reeditada
sí que fa molt poquet
que l'han reeditada
alguna cosa més Jordi?
bé moltes
ja ho sé
això sempre ens quedem
però a grans trets
allò per situar
els oients
i sobretot
per animar-los
a que es retrobin
si és que mai
no ho han fet
amb Víctor Català
doncs no
en tot cas
remarcar aquests dos aspectes
que semblen
bàsics
de la literatura
de Víctor Català
a banda
d'haver triat
aquesta cara
més fosca
de la humanitat
de la nostra vida
d'una banda
la lluminositat
de la seva prosa
és a dir
no sé si té a veure
amb el fet
d'aquella pintés
també
però
la seva
és un món
molt acolorit
i en fi
amb un ús
d'urboculàric
extraordinari
per crear ambient
i l'altre
aquest paper
de la dona
que és un paper
integral
és a dir
la dona
que reacciona
i que sent
però també
la dona
que necessita
el seu cos
i que respira
i que toca
i que olora
Víctor Català
que tenint el ver
solitud
avui
ens hem aturat
en aquesta obra
al punt de lectura
Jordi Tinyena
moltíssimes gràcies
Adéu-siau
Adéu-siau