Jordi Tinyena, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Abans d'iniciar l'espai, Jordi, avui qui ocuparà aquest temps?
Quin serà el personatge que ens ocuparan al punt de l'actuació?
Diu, el mestre.
Clar, saber ben bé qui era el mestre,
però quan has començat a pronunciar el seu nom,
doncs sí, realment, el mestre Joan Perutxo.
Joan Perutxo.
Ens faltava encara, eh?
Ens faltava.
S'ha d'anar fent, a poc a poc.
Qui era Joan Perutxo?
Doncs un personatge molt singular i un molt bon escriptor.
Un dels grans escriptors del segle passat.
desaparegut en aquest segle, el 2003,
i que ha deixat una obra ingent,
que encara, tot i que va ser valorada en el seu moment,
molt tardanament, també és veritat,
doncs encara ha de ser coneguda massivament per la gent.
És d'aquells escriptors que el personatge es menja la seva obra?
És a dir, que es coneix més el personatge i no pas els seus llibres?
Jo penso que sí.
En el seu moment, el Joan Perutxo és un personatge,
crec que bastant conegut,
però poc llegit.
O sigui, em consta que era poc llegit.
Però n'hi hauria poc a llegir 3 o 4 novel·les
o 3 o 4 obres en general del Perutxo,
perquè al final és això.
És a dir, tot i que hi ha autors molt prolífics
i Joan Perutxo és un dels autors prolífics,
de fet, amb una mica de criteris
poden triar poques obres i molt ben escollides.
Però s'ha d'endreçar tot una mica,
s'ha de classificar perquè va ser un home
que va fer moltes coses a la serenia.
Sí, sí, sí, va escriure de tot,
absolutament de tot.
Va escriure poesia, va escriure narrativa, novel·la,
llibres de viatges, memorialístics, gastronòmics, en fi.
Tenia una curiositat d'art,
tenia una curiositat extraordinària.
Et sembla que traçem primer que tot un perfil més personal?
Sí, un perfil una mica biogràfic.
En Joan Perutxo va néixer el 1920 a Barcelona,
en el seu d'una família que tenia de comerciants.
El pare tenia una botiga de tèxtils,
si no recordo malament,
i el barri de Gràcia,
un dels barris populars i amb tradició a Barcelona.
sembla que amb una bona biblioteca
i un gust per a les biblioteques
que el Perutxo va conservar sempre,
perquè entre les aficions que se li coneix,
una d'elles és la bibliofília.
Tenia una magnífica biblioteca,
buscava llibres de vell, primeres edicions,
amb exemplars valuosos i d'interès pels bibliòfils.
Als 17 anys va ser mobilitzat per la guerra
i va anar a servir.
i de retorn de la guerra va ser,
com molts altres, esclar,
obligat a fer el saber militar.
No en van tenir prou.
Sí, no en van tenir prou.
I va ser enviat a Menorca,
a ocupar Menorca,
perquè Menorca va ser l'últim bestió republicà.
Curiosament, aquesta experiència,
que sembla que l'hauria d'haver marcat
d'una manera especial,
i probablement el marcaria,
en canvi va ser absolutament eliminada
de la seva literatura.
No hi apareix mai.
ni el moment anterior a la guerra de la república,
ni durant la guerra,
ni tampoc pràcticament la postguerra.
És curiós perquè aquestes situacions tan radicals
en la vida d'una persona generalment
són motivadores després a l'hora d'escriure, no?
Doncs sí.
En general.
I és curiós també perquè una de les característiques
de la literatura de Perutxo és l'apel·lació a la història,
els períodes històrics.
però no es va acostar mai tant en el seu present.
sempre se'n va mantenir bastant allunyat.
Això fa pensar que li devia traumatitzar-ho en aquest període.
Que no en volia parlar.
Que no en volia parlar.
Que no en volia parlar, esclar.
Després, de retorn,
va començar la carrera dret a la Universitat de Barcelona,
va fer dret,
va entrar a la carrera judicial l'any 1948,
va ser jutge,
va estar per les Terres de Tarragona,
per Gandesa,
però no sé si exactament sí,
Gandesa em sembla que és,
per la Terra Alta almenys.
i va exercir durant tota la vida
perquè la literatura tot és una passió,
és una activitat professionalment constant.
No va ser la seva activitat econòmicament més important.
Vivia de la seva professió com a jutge.
També de les col·laboracions a mitjans de comunicació.
Col·laborava assiduament a La Vanguardia
i era el responsable de la secció d'Art de Destino.
En el moment van fent.
La revista aquesta ja ha desaparegut,
però en el seu moment era una revista de referència.
la primera obra que va fer va començar a escriure en poesia.
De fet, amb ell, en una entrevista ja molt tardana,
quan li preguntaven què era,
ell deia que era un home de lletres,
que és una manera de dir la veritat,
perquè va escriure de tot.
Però posats a precisar una mica més,
ell sobretot deia que era poeta.
Va començar amb llibres de poesia
i no va ser fins més tard,
fins l'any 56,
que va començar a publicar novel·la.
Va escriure dues novel·les,
una del 56,
que és amb la tècnica de l'Obecraft,
i una del 57, el llibre de cavalleries,
que no van tenir ressò,
cap ni un.
I llavors va abandonar la novel·la
durant el consell.
I això que la cosa fantàstica
es veu que tenia tirada.
Ara recordo que va escriure
aquells relats sobre els dips de Prat-Dip,
que el va fer molt popular aquí al Camp de Tarragona.
El que passa és que mira les dates.
Les dates són dels anys 50.
El 56 i el 57
són les dues primeres novel·les.
Abans havia publicat
als 52 un llibre
que es deia
Diana i la mar morta,
que era prosa poètica,
encara no era una novel·la,
i amb anterioritat
havia publicat
ja
algun llibre de poesia.
Del 47 és el primer,
que és Sota la sang.
Esclar,
triga 10 anys
a escriure,
a passar-se
a la narrativa,
i ho fa
amb dos títols
que són de literatura fantàstica.
Esclar,
el primer és
una declaració d'intencions,
amb la tècnica de l'Ovecraft.
Tant l'apel·lació de l'Ovecraft
és l'apel·lació
a un tipus de literatura
fantàstica,
imaginativa,
un el meravellós
i té cabuda.
El que passa és que
en els anys 56 i 57 a Catalunya
això no s'estilava gens
i a Espanya tampoc.
Que li diguin a Albert Sánchez Pinyol, no?
Ara sí,
ara sí.
Però llavors
el que estava de moda
era la novel·la realista.
Era això.
Era novel·la testimoni,
novel·la de
en fi,
de mostrar la societat
i les seves penes
i per tant
aquest tipus
de narració
fantàstica.
Vaja,
que no estava
la societat per a fantasies
en aquell moment precisament.
No, no, no,
gens ni mica,
gens ni mica.
No, no,
gens ni mica
i per tant
ell,
en fi,
li va caure
com un gerro
i el fred
el fet que aquestes novel·les
no se'n cantés
ni gall ni gallina.
Potser havia de buscar
un altre camí,
per això va trigar tant.
Va abandonar la novel·la.
Em sembla que són set anys
que no va publicar...
No, no, no.
Tres anys després
va publicar
una altra novel·la
que és
Les històries naturals.
La millor,
jo crec que la millor novel·la
del Perugio,
la que ha estat
més traduïda també
i segurament
la que passarà
amb tots els honors
a la història restringida
de literatura catalana.
És la novel·la
de manual,
de llibre de text,
quan has d'estudiar
o havies d'estudiar
Joan Perugio
Les històries naturals.
Era l'obra de referència.
És una obra de referència.
Si algú ha de llegir
Perugio val més que
llegir les històries naturals.
És un llibre deliciós,
eh?
Un llibre deliciós.
Magníficament escrit,
molt imaginatiu.
En fi,
en juga amb la història,
en juga amb la fantasia,
en juga amb els fantasmes,
en juga amb la mentida
de la taxonomia amb animal.
En fi,
és una llibre fantàstic.
Aquí és on surt la referència.
Del DIP, sí.
Del DIP.
Del DIP.
Del DIP de pràctic.
Del DIP és el personatge
que no veiem mai,
però que és el protagonista
pràcticament
de les històries naturals.
Efectivament.
Més coses de Joan Perugio.
Bé,
algunes coses més,
perquè totes,
òbviament,
no les podrem explicar.
Estem fent una mica
paral·lelisme
a la seva obra,
a la seva evolució.
El seu personatge,
el seu perfil
i la projecció social
que tenia el seu entorn
també és un aspecte
important a tractar,
perquè era un home
que ara en diríem mediàtic,
tot i que no s'ho vintejava
als mitjans de comunicació
com els entenem ara.
Va ser un home reconegut
tardanament, però.
És a dir,
sí que és veritat.
No anava a fer de tertuliano,
però era un home
amb un gran conversador.
Sí, sí, sí.
A més,
com que el seu espectre
d'interès us era tan ampli,
ja hem dit abans
que havia escrit narracions,
havia escrit articles,
gastronomia i tal,
érem amics del Néstor Luján
i, en fi,
companys de taula
i de conversa.
Allò de fer-se les partades
i les sobretaules.
I de conversa.
Però no va ser reconegut
massa aviat, eh?
Fins a dir,
les primeres novel·les,
la millor novel·la aquesta
que dèiem de les històries naturals
és del 60, eh?
És del 60.
Però fins als anys 80
va ser una persona
que va passar molt discretament.
És a dir,
té un llarg recorregut literari,
fins a dir,
des dels anys 60
que està publicant,
bé, des de l'any 47
està publicant,
o estava publicant.
Però, en canvi,
no era un home massa conegut.
Al costat d'altres,
que en aquell moment
eren més coneguts,
no sé,
el Pedro Ló...
No sé,
és que...
Però, en general,
va passar gairebé
amb tots els escriptors
en llengua catalana
d'aquella època, no?
uns més que d'altres.
Bé, a veure,
en aquell moment
és difícil per tothom,
però dintre de ser difícil
per tothom
hi ha alguns
que pels sectors
més catalanistes
o més interessats
per la cultura del país
ja tenien un nom
i sonaven i tal,
però això...
Encara no.
No, encara no.
Tot i que,
jo et dic...
I és perquè aquest tipus
de novel·les
en el seu moment
no van ser apreciades,
simplement,
i, per tant,
no li van donar
el relleu
que segurament
li haurien d'haver donat, no?
Ell, de totes maneres,
després va continuar fent...
Sí, sí,
ell va reprendre després,
a partir dels 60,
reprèn un ritme sostingut
de publicacions constant, eh?
Estem parlant d'una obra
que passa de la setantena,
clar,
a més,
tota una vida dedicada...
70 obres?
Sí, sí.
Són llibres, no?
Clar,
i d'una variació extraordinària, no?
Doncs, esclar,
estem parlant d'una obra
molt sòlida,
molt consolidada,
molt professional,
que indica, doncs,
que tenim una persona,
efectivament,
lliurada
a contra de la literatura.
A banda de llegir-lo,
tinc entès que vas coincidir
amb ell una vegada,
vas tenir ocasió
de compartir justament
una d'aquestes converses
de sobretaula,
i bé,
el personatge feia
un oralmita, no?
Sí, efectivament,
efectivament.
Ell va venir,
jo el vaig conèixer,
va venir aquí a Tarrobona,
el vaig portar
a l'Institut,
a fer,
a l'Institut de Camp Clar,
a fer una conferència
als estudiants
que havien llegit
Pamela,
una de les seves novel·les.
I després, doncs,
vam compartir taula
i tertúlia.
Era un home
per escoltar-lo,
jo, que tinc
sobretot tendència
a escoltar,
més que parlar
quan estic amb gent,
he de confessar
que em va agradar
molt estar
escoltar-lo.
Jo som,
és que hi ha una estoneta més,
no?
Sí.
Jo penso que hi ha,
d'una banda,
caldria destacar
que hi ha pocs autors
d'aquests últims temps,
d'aquest segle passat,
que ofereixi una diversitat
d'interessos
i una veritat de literatura
tan gran com la de Perutxo.
Això,
ja ho he dit al principi,
em sembla que és just remarcar-ho
perquè el lector
hi trobarà,
segurament,
allò que busca sempre,
perquè va escriure
pràcticament de tot,
no?
Però,
sobretot,
jo penso també
que és l'home
que ha tingut
una imaginació
més fecunda,
per dir-ho així,
una capacitat d'imaginar,
no d'imaginar històries,
que això,
hi ha molts novelistes
que imaginen bones històries,
sinó que és capaç
de barrejar
la quotidianitat
amb la història
i amb el món fantàstic
i meravellós.
Aquest trident
que consisteix
a la seva literatura,
o una part important
de la seva literatura,
el fa singularíssim
i molt especial
dintre del programa
de les lletres,
no només
de les lletres catalanes.
hem parlat
de l'Obecraft
i efectivament
hi és,
vampirs,
fantasmes,
espectres...
Recordo que en alguna
entrevista de les últimes
li preguntaven,
que era una resposta
que donava sempre,
que li preguntaven
si creia en els fantasmes
i li deia,
mira,
jo com que no sé
quina autora
anglesa citava,
citava una autora,
aviam,
bé,
és igual,
citava una autora
i deia,
sí,
l'Eddie Wharton,
i deia,
els fantasmes
no existeixen,
però em fan molta por,
que és una manera
d'anar reconeixent
la veritat,
no?
Llavors deia,
amb la formació racionalista
que tinc jo,
jo sé que els fantasmes
no existeixen,
però després
quan arribo al Vinyana,
ell tenia una casa al Vinyana,
doncs quan arribo al Vinyana
jo,
aquella casa,
hi ha coses
que només la sento jo,
moviments,
ombres,
i al final de la seva vida
deia,
sí,
hi ha fantasmes.
Per aquest tipus
de temàtica,
això és fabular una mica
i per fer-ho,
no té cap sentit,
però bé,
no està malament de...
Si Joan Perutxo
escrivís ara,
és a dir,
hagués estat
contemporani nostre,
pel tipus
de temes
que tractava,
hagués estat
la cosa diferent,
perquè ara la societat
sí que està
per aquestes coses,
per la fantasia,
per la imaginació,
pel relat més fantàstic.
Sí,
el que passa és que...
És fabular, eh?
És fabular,
no, no,
és fabular,
però jo penso
que Perutxo
té una altra característica
que hem de dir també,
és a dir,
aquesta utilització
dels tres elements,
la realitat,
la memòria,
més la història passada,
home,
passada,
esclar,
la història,
la història,
i la imaginació,
i la fantasia,
els espectres i tal,
tenen un quart component
que ja no és temàtic,
sinó que és
de caràcter estructural
i de caràcter literari,
és la cultura.
És a dir,
Perutxo
no és un home
que escrigui
no sé com dir-ho,
que escrigui...
De manera simple, eh?
No,
clar,
ni manera ni simple
ni estilísticament
ni conceptualment.
Són novel·les
que exigeixen
un cert esforç
del lector
perquè els referents històrics
estan documentats
perquè són
de caràcter culte
moltíssimes vegades
i, esclar,
vull dir,
no és una lectura
per anar fent
el tocar,
eh?
per tant,
el tipus
de novel·la
fantàstica
que es pot
fer avui
sense desmereixer-la
en absolut
no té l'abast cultural
de les novel·les
de Pedro
o de Perutxo.
De Perutxo.
En els seus llibres
hi ha aquest vernís
cultural constant
de referències
al món de l'art.
No, no,
no és allò
una demostració
enciclopèdica
ni de bon tros.
Està ben justificat
i ben introduït
en el que és
la trama de...
Sí,
però és una persona
quan escriu
és una persona
que coneix allò
que es documenta molt bé
si està parlant d'animals
com si està parlant
de botànica
com si està parlant
d'història
i llavors, home,
vull dir,
allò està molt ben treballat
i molt fet
però resulta
culturalment
en un nivell
un nivell gran.
Més que recomanable,
doncs.
Molt, molt, molt recomanable.
Ja en els darrers minuts,
Jordi,
si no hem llegit mai
Perutxo,
comencem per les històries naturals
o ens recomanes
alguna altra lectura
o si ja hem llegit
les històries naturals
cap on hem d'anar?
Bé,
hi ha una novel·la
que es llegeix molt bé
que va ser premiada
en el seu moment
Perutxo va ser premiada
a més a més
no n'he parlat
però va obtenir
alguns dels premis
més importants
d'aquest país
a part,
en fi,
per resumir-lo
va guanyar el Ramon Llull
el 1981
va ser Premi Nacional
de la Crítica
el mateix any
Premi Joan Creixell
el 82
etcètera,
etcètera,
va guanyar el 96
el Nacional de Literatura
i després
el 2002
va guanyar el Nacional
de les Letres
del Ministeri de Cultura Espanyal
pel conjunt
de la seva literària
és a dir,
sí que va tenir
un reconeixement important
doncs bé,
d'entre les novel·les
que van ser premiades
n'hi ha una
que va ser la que va guanyar
el Llull
el 81
que és
Les aventures
del Cavaller Cosmes
aquesta és una bona novel·la
per començar
perquè té ja
el món de Perutxo
el món que serà
que és habitual
en aquest tipus
de narracions
del Perutxo
però en canvi
el grau de dificultat
de lectura
és menor
que no pas
el de les històries naturals
i que va ser una novel·la
així com de cavalleries
històrica
sí, sí
però jo diria
que la tríada
seria
doncs
Les històries naturals
Les aventures
del Cavaller Cosmes
i si de cas
per triar-ne
una altra
doncs
Pamela
Pamela
que és una altra novel·la
ambientada històricament
però res a veure
amb les anteriors
no, no, no
cadascuna
és que són molt diferents
totes
tot i compartir
aquest món
de fantasia
del meravellós
que hem dit
si algú té més interès
després hi ha dues novel·les
més altament recomanables
als Laberins de Besantze
Un viatge amb espectres
i després
un llibre
que és
El baró de Maldà
i les bèsties de l'infern
que va ser publicat
l'any 94
però molt especialment
molt especialment
les històries naturals
títols molt suggerents
a tots ells
i fins i tot
si ens agraden
els anecdotaris
els dietaris
els comentaris
tot anar-hi
també té una producció
amplíssima
va ser molt traduït
també
una persona
com la que estem
dibuixant aquí
avui
doncs lògicament
desperta un interès
a tot arreu
i el Perutxo
és un dels autors
nosaltres ens queixem
molt sovint
que la literatura catalana
és poc traduïda
és veritat
però no és el cas
de Perutxo
Perutxo va ser traduït
a l'alemany
a l'anglès
al danès
a l'espanyol
al francès
l'italià
al nord-landès
al portugués
al turc
al xinès
a fi
Déu-n'hi-do
però això és un amaconegut
doncs sota una figura
que avui ens ha ocupat
de forma breu
lògicament
aquí al punt de lectura
amb Jordi Tinyena
si cal
doncs ja tornaríem
en un altre moment
no ens ho acabarem
no ens ho acabarem
Jordi Tinyena
gràcies
adeu-siau
Adéu