.
Quatre minuts serà un quart d'una del migdia.
Saludem ja David Serra. David, què tal?
Bé, bé. Avui força bé.
Sí, una mica desconnectat del cinema i estic bé.
No deixa de ser com a mínim paradoxal.
Sí, no, no, avui tinc un dia estrany perquè porto dies
llegin llibres i anant poc al cinema perquè, mira...
També va bé desconnectar.
Sí, sí, és l'entrada de l'estiu.
En qualsevol cas, sal, David, perfectament el dia.
De les pel·lícules que s'estrenen aquest divendres,
no hi ha possiblement, abans ho comentàvem, David,
una pel·lícula que sigui un cap de cartell clar,
no hi ha una gran superproducció de Hollywood.
Sí que hi ha diferents pel·lícules,
algunes potser interessants, altres possiblement no tant.
I sí que tenim una escena fora del dia normal,
que és el dimarts, després ho comentarem, aquesta profecia.
Per on comencem, David?
Doncs per tu vulguis, si vols comentem algun tema de cants,
si vols comentem algun tema de les estrenes, el que et vagi bé.
Comentem, per exemple, si et sembla una de les estrenes
d'aquest cap de setmana, és Paparazzi,
una pel·lícula produïda per Mel Gibson.
Doncs per l'amic Mel Gibson,
que més surten un paper fent d'ell mateix
el Matthew Conehue,
i que el Mel Gibson s'ha recebat també un petit paper.
És una pel·lícula curiosa perquè li han fotut molt de pal.
O sigui, aquesta no l'he pogut veure,
però tota la gent que ha fet algun passi de preestrena
m'han comentat que és directament una TV movie,
basada en certa manera en aquest patiment
que tenen les estrelles,
que és que em persegueixen els Paparazzi.
A més, en aquest cas,
doncs aprofiten una mica el desastre aquest
precisament de la Diana de Gales,
que estava, com van dir,
que estaven indirectament involucats els Paparazzi,
doncs fan una història precisament
en la qual un personatge conegut,
una estrella,
doncs pateix aquesta persecució
i la seva família ho paga molt car.
Llavors, ho paga molt car,
em ho paguen directament en la mort,
no revelarem res extraordinari,
si dient que a partir d'aquí
entrem en una història típica i tòpica de venjances.
És una pel·lícula d'aquelles que d'entrada
l'aniré a veure, com totes,
però sense gaire entusiasme, mira què et dic.
És una pel·lícula de la qual
les crítiques que han arribat
han estat en línia general de les forces negatives
i que totes arriben una mica
a la mateixa conclusió, no?
Prometia molt
i finalment ha acabat
en una mena de producte de sèrie B.
Sí, perquè realment el tema dona per més,
però jo penso que en mans del Mel Gibson
en aquest cas no,
no ha fet una aposta directament
per aquesta història.
De fet, no ha posat gaire escalers.
És una pel·lícula més aviat
tubeta i d'aquelles barates
que directament penses que estan pensades
pel mercat televisiu.
No pel mercat cinematogràfic,
però s'ha estrenat les coses com són.
I segurament és una pel·lícula
que de vegades passa, eh?
Pel·lícules que no tenen
una gran fortuna comercial,
però quan les fan part les televisions
d'aquí 3-4 anys,
el diumenge al migdia
pot aconseguir una quota d'això
extraordinària.
Directament, directament.
Què més tenim? A veure.
Tenim, per exemple, una pel·lícula
posicionant en una de les curiositats
d'aquesta setmana,
de les pel·lícules, òbviament,
que es poden veure a la nostra ciutat,
que és una pel·lícula que es diu
Galatasaray versus Depor.
Es tracta d'un seguit d'històries
que tenen com a talau de fons
un hipotètic final,
un hipotètic partit
entre el Galatasaray de Turquia
i el Deportiu de la Coruña
en una final de la Copa d'Europa
de la Champions League a Sevilla.
Han arribat molt tard, eh?
Jo penso que n'ha arribat molt.
Aquesta pel·lícula, realment,
ara ja directament estem en terreny quimèric,
Depor Galatasaray,
doncs penso que...
D'entrada és una pel·lícula curiosa
perquè és d'aquelles que es fan per episodis.
O sigui, cada peça és un curtmetratge
i directament, doncs,
el que podríem dir d'aquesta pel·lícula
és que és com una curiositat
que s'aprofita directament
de tota la febre mundialista
i tot el que tenim ara mateix.
O sigui, pel·lícules una miqueta curioses
que en realitat poden despertar
l'atenció d'un públic no gaire atent
i que, bueno, són ben intencionades
i que ben valent una visita,
però que no esperem gaire sorpreses.
D'aquesta pel·lícula
també s'han dit de parlar
algunes bondats,
tampoc no gaires,
però que directament
és com si haguessin agrupat
quatre curtmetratges,
els haguessin posat un darrere de l'altre
i el més interessant,
com sempre, és el primer.
Sí, sempre estàs col·locat,
sempre es col·loca estratègicament
en la primera posició
per captar l'atenció de l'espectador.
Exactament, perquè això no la gent se marxa.
Llavors, algú espera
que torni una altra vegada
a sortir algun crometratge
tan bo com el primer
i llavors la decepció està servida,
s'ha fatat.
Ara, d'aquí uns instants,
parlarem de la profecia,
aquesta pel·lícula
que s'estrenarà dimarts,
un remake d'una pel·lícula de terror,
però aquest divendres
ja en tenim una altra,
Cuando llama a un estrano,
un altre remake.
Cuando llama a un estrano
d'una pel·lícula, diguem-ne,
extraordinària,
en el seu moment,
de l'any 79,
i que, bueno,
aquesta llamada d'un estrany
que per mi era una de les...
A mi em va ser una pel·lícula
que em va frapar
quan la vaig veure
i la vaig tornar a revisitar
des del punt de vista televisiu
i directament
ha passat a formar part
de la meva videoteca.
O sigui, és una pel·lícula
que la conec perfectament.
Ara bé,
entrem en un terreny peculiar.
Aquesta pel·lícula,
que aquesta pel·lícula
estigui vista a la preestrena
de puc parlar directament
i no revelaré tampoc res a ningú,
és directament el remake.
El que passa
que sense la mala llet,
la ironia
i la capacitat de sorpresa
de la primera pel·lícula.
Una còpia d'escafeinada?
Podríem atrever-nos?
Sí, perquè, a veure,
no gaire lluny,
perquè inclús al final
es permet el luxe
de copiar directament
el metafinal
de la pel·lícula Carri.
I això ja no vaig poder ni suportar.
S'havia acabat la pel·lícula, per això.
És una pel·lícula fluixeta.
És una pel·lícula
que s'aprofita
sobretot de la manca de memòria
d'un públic jovent
que va veure aquestes pel·lícules
directament entusiasmats
perquè la protagonista
és un adolescent.
Té un paper important,
precisament aquesta casa
New Tech
que directament surt de...
és de les revistes
tipus Habitània,
és una casa d'aquestes
de mira'm
però no em toquis
i la toquen molt
amb aquesta tecnologia,
diguem-ne,
de l'època que estem vivint.
És una adaptació directa
dels moments.
Ara,
sorpreses,
no gaires.
Tubeta,
molt tubeta
i certament decepcionant
des del punt de vista
del que podria haver aportat.
Que jo estic segur
que amb un director
amb més frapa
i una capacitat
d'ironia,
per exemple,
o de treure profit
als ambients foscos
hagués pogut fer
una pel·lícula
molt més interessant.
Vaja,
de moment,
de les tres que he comentat
no estan especialment estimulants.
Després hi ha algú
que li encanta,
però a priori...
Podem parlar de llibres,
podem parlar de llibres
però la veritat
es poden trobar
alguna sorpresa.
Jo, per exemple,
ara mateix...
L'última
de les que ens queda comentar
que s'estrena,
la Joven de les Espècies...
Sí,
la Joven de les Espècies
hi ha una altra
que no surt comentada
que és curiós
que és la de No Fear,
que sin miedo,
que aquesta és una pel·lícula
que ara la comentarem
que aquesta ja veuràs
que et sorprendré.
La Joven de les Espècies
a mi me sembla
una aposta molt interessant
des del punt de vista valent,
de ser una pel·lícula
que no s'ha estrenat
en gaire sales,
que en certa manera
no l'he vista
però el que em presenta
pot ser curiós
perquè és precisament
la història
d'una dona
que treballa
en una petita botigueta
d'aquestes espècies
i que aquestes
li transfereixen
una mena de poder curatiu.
Ara bé,
jove,
sense poder tocar la gent,
no pot tindre
cap mena de contacte,
què passa
quan la persona
a la que està cuidant
es converteix
en l'objectiu sentimental
de la teva vida?
L'actriu protagonista
d'aquesta pel·lícula,
si no vaig errat,
és una estrella
del cinema de Bollywood,
del cinema de la Índia,
que ja havia fet
alguna primera pel·lícula
als Estats Units
i sembla que les coses
li van força bé.
Jo penso que pot ser,
a veure,
és d'aquelles pel·lícules
amb molt bones intencions
que directament
es fan recomanables
pel petit format
i que tinc ganes
de veure-la precisament
perquè és una actriu
que m'agrada,
m'agrada el cinema de Bollywood
perquè m'ho passo molt bé,
les coses com són.
M'ha sallat,
m'ha sallat pel meu gust.
Potser sí,
però entre mig
fas uns tests
i fas com una mena de,
jo què sé,
t'aprens els baixs
i pot ser una mena divertit.
Penso que no té música,
això,
en el meu cas,
és un hàndicap,
és un hàndicap,
però ja ho veurem,
ja ho veurem,
és una pel·lícula
que tinc ganes de veure-la
i la de Noam Fier,
la de Sin Miedo,
com l'han traduït aquí.
Curiosament,
és una pel·lícula
que jo tenia ganes
de veure-la
perquè és d'arts marcials.
És la que diuen,
i no m'ho crec,
directament,
darrera pel·lícula
i última pel·lícula
de Jet Li
dins del sector
de les arts marcials,
no m'ho crec
perquè no m'ho crec.
Perquè en farà més,
perquè sabem
que és el recurs fàcil
i en farà més.
Exacte,
però és una pel·lícula curiosa
perquè no és una pel·lícula
de director,
és una pel·lícula
d'artista marcial,
no per a Jet Li,
sinó per al Wonping,
que és el mestre
de tots els nous artistes
dels marcials
que han treballat
tant en Matrix,
que han treballat tant
en pel·lícules
com, per exemple,
Kill Bill.
És una pel·lícula
directament portada
per aquest personatge,
el que Hollywood
ha de fer un monument
en un moment donat,
i que ha fet una història
que ens està parlant
de la vida
d'un artista marcial,
la típica venjança,
els meus pares han mort
en un combat injust,
i és una mena
com la pel·lícula
de la boxa
traslladada al món
de les arts marcials.
Artista que ha de créixer,
lluitar,
enfrontar-se,
entrenar-se per lluitar.
El clàssic argument
d'arts marcials
que ara feia temps
que no veia.
Perquè ara tots són
gent que vola
i que lluiten i tal.
Suposo que haurà
efectes d'arts marcials
i coreografies fantàstiques.
I jo que soc
una mena de fanàtic
d'aquests petits elements
que m'ho passo molt bé
sempre quan no enganyen a ningú,
saps el que vas a veure,
doncs diem-ne
que tenim la pel·lícula
de les marcials
desitjada de la temporada,
feia temps que no veia
amb el Gently
i ara tenim una pel·lícula
que a més fa de xinès
de principis del segle passat.
En la seva salsa.
En la seva salsa.
Torna als orígens.
Són les pel·lícules
que es poden veure
des d'avui divendres
a la ciutat de Tarragona
i el dimarts,
en un dia poc usual
per a les estrenes,
vaja, de gairebé
poc ortodox,
s'estrena La profecia.
Sí,
que seria el dia 6
del mes 6
de l'any 2006.
O sigui,
si ajuntem tres cisos
ens trobem
amb l'anomenat
número del diable,
aquest 666
i és l'excusa
que la productora
i la distribuïdora,
la Fox en aquest cas,
doncs ha triat
per estrenar
aquest altre remake
d'una pel·lícula de por.
Confesso que jo
el teaser de la pel·lícula
me l'he mirat mil vegades
i m'encanta.
I no és res més
que un nen
pujat a un balanci.
O sigui,
és una mirada
desassossegant.
Aquest nen
es mereix,
bueno,
es mereix una portada
d'alguna revista
d'un Vanity Fair
o d'alguna història
perquè és una mirada
inquietant.
La primera pel·lícula
amb el Gregory Peck
del Richard Donnell
era fantàstica.
A mi tants,
el 70-76, crec.
Exactament.
Bon cinema fantàstic
amb pocs elements
de fetes especials,
molt suggerent.
L'únic que desitjo
és que es mantingui aquest to.
Perquè tornem una altra vegada,
tenim manca de memòria,
tornem-la a fer,
no em sembla malament,
sempre i quan el reciclatge
estigui fet
amb una mena de,
aprofitant el que ens ofereix
el cinema modern
i fer-lo amb totes les possibilitats
econòmiques,
de fotografia,
d'elements,
d'atrecció,
el que faci falta.
No he fetes especials
perquè no els necessita.
La història del naixement
del diable,
de l'anticrist,
doncs tenia
amb el seu guió
suficient força
per convertir-se
en una pel·lícula
desassossegant.
I penso que és una
de les pel·lícules estrelles
i que la Fox
s'ha fet molt bé
en estrenar-la en aquest dia,
tot i que jo no penso
en nadie perquè em fa por.
És un dia
que podem passar moltes coses.
Sí?
Creus que ets un partitiós
de vist o no?
No, però no aniré.
En qualsevol cas,
gairebé
les majors nord-americanes
estan exprimint
al màxim
al cinema de terror
dels anys 70.
Què queda per versionar
o per fer la segona part?
Bé, no?
Haurà la semilla
del Diablo,
per exemple.
Bé,
queden algunes pel·lícules.
La qüestió d'ara
és anar directament
al cinema més antic
i anar a agafar
pel·lícules de terror
dels anys 30,
de 40,
i se farà
i s'està fent.
O sigui,
el cinema recicla constantment.
Si ho fan a Mart,
jo no tinc cap mena
de problema
perquè el reciclatge
ben empreat,
doncs, bueno,
inclús ecològic.
Aquestes són
unes pinzellades
de les pel·lícules
que ens esperen
al llarg dels propers dies,
però també
no volem deixar passar
quan estava una mica
el palmarès de Canes,
no?
Es va divulgar
extraordinàriament
en aquesta edició
diumenge.
Hi havia moltes esperances
dipositades
amb el Pedro Almodóvar
i potser
tothom des d'aquí
s'ha quedat una mica...
Esperàvem més, no?
S'havia parlat tant
del Premi Millor Director
de la Palma d'Ori
i aquest Premi del Millor Guió...
Però s'havia parlat tant
d'ell,
de la Maria Antonieta,
de l'Iñarritu,
també amb la pel·lícula
precisament de Babel.
Jo penso que sempre
els festivals
tenen aquest reservat
aquest moment de sorpresa.
Penso que el Pedro
ha de estar molt content
perquè precisament
portar-se una Palma d'Ori
al Millor Guió
i les actrius
s'hagien massa
precisament perquè...
Quina és la millor?
A veure,
és molt complicat.
Jo tinc molt clar
que hi havia
com una mena d'intuïció
també en el moment
en què li van donar
el preu a les actrius
i després van ser
als actors.
Va ser aquests moments
màgics
que ens reserva sempre Canç.
És que haver de triar
entre Penélope Cruz
o Carmen Maura
o fins i tot Blanca Portillo...
Jo no m'agradaria
trobar-me la pell
del jurat.
Jo penso que han sigut molt gestos
i que han fet una bona tasca.
Realment tinc ganes
de veure la pel·lícula guanyadora.
El que sí que tinc clar
és que era complicat.
Que, com deia...
I ho deia bé,
el Pedro Almodóvar
ser el favorit
no és garantia de res.
No és garantia de res
exceptuant els Oscars
que gairebé és una...
Diguem-ne que...
Tot el que pots
per vindre dels Oscars
està bastant donat.
No perquè siguin premis
donats d'antubis
sinó precisament
perquè
és molt clar
que hi ha un pensament
molt estàndard.
No és el mateix
un jurat
de quatre directors
de quatre persones
que tota l'acadèmia votant...
Presidint...
A més,
un director tan poc ortodox
com a Juan Carreira
en aquesta ocasió.
Exactament.
Però bueno,
que les sorpreses
són ben agraïdes.
Jo penso que no ha sigut
cap injustícia.
Al contrari,
penso que...
Mira,
a més,
parlem de Volver
perquè Volver
és una pel·lícula
que encara està en cartellina
i ja portem
gairebé onze setmanes
en cartellina.
I funciona molt bé.
Cosa que no
sembla que li hagi...
Bé,
que directament
te puc dir
que la d'Eyes
a l'edat del hielo
ja l'han tret
i la setmana passada
encara estava en cartellina
i jo lo comentava
amb la Jolanda
i dic
com està aguantant
aquesta pel·lícula
però que bueno,
que tenia els dies comptats
i aguantant també
vuit setmanes
que no està llens malament.
Ara bé,
si vols que parlem
una miqueta
de les que estan triomfant,
Mission Impossible 3,
la Patrulla X
i la que ara mateix
està funcionant
de meravelles
el Código de la Vinci
que tinc a dir
que és un bodrio
descomunal.
O sigui,
jo de Mission Impossible
he parlat molt bé.
Perquè està força bé.
Exacte.
No he parlat tan bé
de la tercera part
de la Patrulla X
perquè penso
que realment
s'ha perdut
l'esperit
del Bryan Singer
i s'ha perdut.
Quin gran director
és a punt de posar-nos en feus.
És veritat
però escolta,
lo del Código de la Vinci
no té nom.
Es parla de moltes coses,
però sobretot
de la manca de química
entre el Tom Hanks
i l'Odriet O'Toole.
Jo,
si em permeteu
la bufetada,
és que no és la manca de química,
és que no existeix cap química
però en cap element
de la pel·lícula.
Podria no haver fet
un curtmetratge
amb la Ian McKillan
i en reservem
només les escenes
del Dolent
i ja està directament.
I després,
l'home aquest,
com se deia,
el...
Ai,
la mare del Tano,
l'Albi,
el Silas,
el Silas
que és magistral
com a personatge,
està desaprofitadíssim.
La sortida,
si la gent
em va esperar el llibre,
surt de cop i volta
allà agafant la marit a tu,
que dius,
d'on has sortit
i com?
O sigui,
de quina manera?
És una pel·lícula
que desaprofita
totes les voluntats
que n'hi ha,
que té,
el llibre,
i ho fa d'una forma,
francament,
deslavafada.
O sigui,
és una pel·lícula
que no connecta.
Funciona,
però està funcionant molt bé.
totes les sales
tenen el Código de Vinci
per parar d'un tren.
O sigui,
és normal que funcioni.
Acabem,
si et sembla,
un apunt,
Plano Oculto.
Plano Oculto és una pel·lícula
que a mi m'agrada molt.
Perquè continua funcionant molt bé
a nivell de públic
i de crítica.
I una pel·lícula
a descobrir
i reveladora.
Una pel·lícula
que directament
la hem de recomanar
perquè funciona
i perquè té bones idees,
estan ben transmeses
i podríem dir
que és la pel·lícula
juntament a una petita sorpresa
que no sé si encara la fan,
El Tiempo de los Valientes,
pel·lícula argentina
de Lladres y Serenos
que no està llens malament
i una que volia recomanar,
veus que jo sabia
que m'oblidava alguna cosa,
que és la de Guantánamo,
la pel·lícula
de Michael Winterbottom,
que és una obra
mestra.
Una pel·lícula
que és realment
un fals documental
parlant d'un fet real
i que tinc que recomanar-la
des d'aquí
perquè la setmana passada
va ser la gran sorpresa
i em sembla
que tornaré una altra vegada
a deixar de llegir llibres
i tornaré a veure-la
perquè és una pel·lícula
magistral i necessària.
No se la perdin
perquè de veritat
perden l'oportunitat
de veure una pel·lícula
d'aquelles de mallúscules
que moltes vegades
només es poden veure
en cinemes
d'aquests
garitos de cinèfils.
No se la perdin
perquè val la pena de veritat.
Queden aquí
aquestes dues recomanacions
del Plano Culto
al Guantànamo
Michael Winterbottom
i Espaigli
dos directors
que els últims anys
estan en plena forma.
David Serra,
moltíssimes gràcies
i ens retrobem divendres vinent.
A vosaltres.
Fins ara.