Bona tarda.
Està parlant seguint el cicle de la Setmana Santa.
La setmana passada vam fer un parèntesi, se'n recorden,
vam fer allò, un pica-pica, de cultura popular,
però ja vam anunciar que avui començaríem,
com hem fet amb altres àrees temàtiques de la cultura popular,
a visitar alguns centres d'interès.
I com a centre d'interès de la Setmana Santa,
sens dubte, la Setmana Santa sevillana.
Té de tot.
A veure, nosaltres aquí intentem,
quan fem algun programa d'aquest tipus,
veure allò diferent,
o allò que pot ajudar a enriquir els coneixements
que tinguem de la nostra pròpia celebració,
que normalment tampoc estan allunyades,
i és una mica el que s'intenta fer aquest busqueig general de la festa.
Una de les coses que sí que tenen molt
i que anirem sentint durant tot el programa,
els sevillanos, són molta música.
i músiques més o menys sèries o més o menys marxoses.
Per exemple, alguna d'una sèrie.
i músiques més o menys marxoses.
La música estarà molt present a l'espai d'avui,
parlant de la Setmana Santa sevillana,
però no n'hi haurà saetes.
No, avui no.
Ah, perquè clar, la música no vol dir...
No, però és aquesta cosa de desconeixement que tenim tots plegats.
Setmana Santa sevillana, la saeta.
No, no necessàriament.
Pot ser.
De fet, avui hem portat una selecció de marxes processionals.
L'altre dia tu que vas posar en apuros els nostres oients...
Que era de Valladolid, no?
La que vas portar.
No, era de Sevilla, però algú va dir que era de Valladolid.
Un oient va dir que era de Valladolid.
I després, una mica com a suport a l'oient que va trucar...
Van perdre l'apartament per no encertar-la.
És que donaràs de premi.
Ja ho diré, ja ho diré.
En la introducció d'un dels llibres que tenim avui,
que hem utilitzat per preparar una mica el programa,
que és les guies pràctiques de la Setmana Santa sevilla,
que va dir tal país cap a l'any 1992,
doncs, bueno, explica que realment la Setmana Santa sevilla
hi ha molts tòpics i a vegades és molt difícil de conèixer-la, no?
I, per tant, la música és un dels elements que a vegades no es coneix.
De fet, avui anirem veient així de fons,
de quan farem una entrada, no?
Però anirem veient unes marxes molt suaus,
algunes altres més, doncs, podríem dir, més barroques,
més recarregades.
I, de fet, seguirem una cronologia gairebé històrica
perquè les primeres són els que hem sentit avui.
Aquesta dius que és de les més antigues.
Sí, és de les més antigues que es coneixen,
perquè ara veureu que la Setmana Santa sevilla molt antigues, no?
Però aquesta es diu que és la més antiga,
que és de cap a l'any 1885, que és la quinta angústia.
I, bueno, és una de les peces que sonen,
encara en una època, o en un son una mica, doncs,
com a molt, jo diria, molt suau, molt dolç,
sense arribar després a una explosió gairebé d'alegria
que ens vindrà més cap aquí, no?
Jo no sé si el paral·lelisme és correcte,
però amb la música, amb aquestes marxes
de la Setmana Santa sevillana,
hi ha aquest paral·lelisme artístic
amb les talles i els passos.
Són d'una composició musical exquisita,
com ho són també els passos sovint.
Estem parlant d'obres d'art, eh?
Sí, la Setmana Santa sevilla, per sort,
el que té és una de les característiques essencials,
és un patrimoni artístic importantíssim, no?
De fet, la Setmana Santa sevilla encara veu processonar,
per exemple, el crucificat de la Vera Creu.
La Vera Creu és les, podríem dir que són les reminiscències
més antigues del que eren les grans confreries de flagelants,
que van sortir, no únicament a Sevilla,
sinó a tota Europa, segle XIII, segle XIV,
estem parlant de fa molts segles,
i que una mica intentaven, doncs,
purgar, no?,
tots els seus pecats, no?,
a través d'aquesta disciplina,
d'aquesta penitència, no?
I això és, bàsicament, un motiu, doncs,
generat a partir de les grans epidèmies.
Es parla de les 13 grans epidèmies
que van tenir lloc entre el 13 i el 14,
i aquestes epidèmies van comportar moltes coses,
però entre les coses que van comportar va haver
la creació, la divulgació del fet del Via Crucis,
que és el que dona origen a aquestes talles
que tu comentaves, que són aquests passos.
Perquè el patrimoni musical també és important.
Sí, però fixa't que estem parlant
del Cris de la Vera Creu,
que és un Cris del segle XV, 1400, per tant,
i, en canvi, les músiques,
la més antiga, em dic que era de 1885,
ara anirem cap a altres, una miqueta més cap a aquí,
per exemple, cap a principis del segle,
algú s'inventava músiques com aquestes,
que eren de les més estimades, no?,
una de les més conegudes i més estimades
a la Semana Santa de Sevilla
són l'amargura o amargures,
depèn de qui en parli.
a la Semana Santa de Sevilla
D'alguna manera visualitzem
el moviment dels passos, no?
El Lluís està fent-ho perfectament
el nostre tècnic de so.
De fet, les músiques de Sevilla
el que sí que fan és ajudar-nos a ballar,
ajudar a ballar. Fixeu-vos que quasi totes
les músiques que anem escoltant
són les que normalment acompanyen
el que se'n diuen els passos de pali,
que són les Mare de Déus.
Les Mare de Déus sevillanes el que fan és ballar, no?,
això és una de les característiques que tenen
i quan dic ballar no ho dic amb un to barrué
ni amb un to...
No, no, al contrari.
No, al contrari, sempre es troba aquest...
És un balançet, això.
Sí, com a molt suau,
que en determinats moments
té més o menys ritme,
més o menys intensitat.
En tot cas, aquestes músiques
i aquest fervor popular
no tenia res a veure amb aquell inici
de l'edat mitjana.
La Semana Santa de Sevilla,
tal com se coneix avui en dia
a nivell musical,
ja hem dit que s'arrenca
amb aquests sons en el segle XIX
i sobretot en el segle XX,
és a dir, no podem parlar de més
de 150 anys d'antiquitat
d'aquest tipus de marxes,
però el que sí que hi ha altres coses
que són molt antigues realment,
l'estètica barroca, molt carregada.
Quan dic barroca,
jo sempre parlo del barroc a sevillà
com un barroc ostentor,
si voleu, a vegades,
però un barroc també de primavera, no?
És a dir, realment,
les talles de la Semana Santa de Sevilla
es van configurar
com el resultat de l'època
de gran expansió econòmica
que va viure en aquesta ciutat,
que va ser el port
que va servir per sortir els navegants
i els comerciants cap a les Amèriques
durant molt de temps,
però en el segle XVI-XVII
va ser una època molt important
i en aquella època
es va refondar,
es van recrear
totes aquelles confraries anteriors.
De fet,
podem parlar
que en el 1621,
he apuntat algunes dades,
per exemple,
ja sortien 36 confraries.
És una de les altres característiques
de la Semana Santa de Sevilla
tot i que avui en dia dura
de diumenge de Rams
a diumenge de Resurrecció,
en aquella època era més curta,
però ja hi havia moltes confraries.
Hi ha algunes que encara
podem dir que surten avui en dia.
Per exemple,
les confraries de la Santa Cruz,
del Jesús Nazareno,
la Vera Cruz,
que hem dit que era anterior,
Passió,
el Gran Poder.
Jo crec que és una dada
significativa,
aquesta de 1621,
en 36 confraries.
De fet,
el 1688
tenim,
per exemple,
la constància d'un trono,
que en diuen ells,
d'un pas que existeix
encara avui en dia,
que és el Gran Poder,
és una de les talles
més impressionants
que es conserva
a la Semana Santa de Sevilla,
o bé,
el 1694,
una altra talla
molt important,
que és l'amor.
És una de les altres
confraries emblemàtiques
d'aquesta època.
Per tant,
en el segle XVII
és quan realment
podem començar
a veure coses
ja molt semblants
avui en dia.
Hi ha una dita
que diu
Reus-París-Londres.
Doncs mirin,
en el segle XVII
era París-Nàpol-Sevilla.
Eren els ports
que d'una manera o altra
exportaven
aquesta cultura
i aquests escultors.
I en aquella època
hi ha un nom
ja molt important
que és Juan Bautista Vázquez,
que és un escultor castellà
que se situa
a la ciutat de Sevilla
i del qual es diu
que sortiran
tota una escola.
Darrere seu
vindran personatges
molt importants
dels quals
es conserven talles
com són
Jerónimo Hernández,
Juan de Oviedo,
Andrés de Ocampo
o Marcos Cabrera
que són alguns
dels més
coneguts
d'aquesta escola.
Tot i així
encara
haurem de caminar
una miqueta
més cap aquí
per trobar
alguns dels noms
realment importants.
Hi ha
dos escultors
que són fonamentals
a cavall
del 16-17
que són
Juan Martínez Montañés
que és l'autor
d'un dels passos
més coneguts
que és
el que se'n diu
el pas
que exemplifica
la perfecta serenor
de la Setmana Santa
de Sevilla
que és Jesús
de la Passió
i un altre
que és
el Gran Poder
que és obra
d'un altre escultor
també molt important
que és
el Juan de Mesa
un escultor
que va viure
entre el 1583
i 1627.
Són artistes
molt importants
d'aquesta època.
Conserven les talles
originals.
Sí, sí, aquestes dos talles
són molt conegudes
i Jesús de la Passió
i el Gran Poder
són d'aquestos
que realment
s'han mantingut.
Encara no havíem arribat
però a les músiques
que realment
encara ens tardaran molt.
Però, per exemple,
hi ha una altra
que és molt coneguda
que és de...
Hi ha alguns autors
que també s'interessen
en quant als noms
que són, per exemple,
la primera que hem escoltat
és d'un tal José Font
i la segona
d'un Manuel Font.
Una mica dels catalans
teníem a veure.
De fet, hi ha una confraria
que és la confraria
de Montserrat
que en aquesta època
d'esplendor
del port de Sevilla
van fundar ja
uns catalans
i que encara surt
avui en dia
a la verge de Montserrat.
Ah, sí?
Que no és negreta
però, bueno,
té un aire.
Hi ha altres...
Bé, un altre dels sons
molt característiques
de la Segona Santa,
per exemple,
és una marxa
de López Farfán
que és del 24
que es passa
en los campanilleros
que si no m'equivoco
i no ens hem saltat
ha de ser la que ve ara, no?
i ne'an
Aquesta té molta energia, eh?
Sí, la música de Sevilla, a mesura que avança amb el temps,
es van creant, doncs, jo diria, aquest universo...
La interpreten bandes pel carrer.
Sí, aquestes bandes, aquesta que és una vara,
té una certa, diguéssim, característica
que és molt, molt, molt important a la Setmana Santa de Sevilla,
que totes les bandes de música, sobretot les que són de pali,
que són les que acompanyen les Mare de Déus,
van ampliades amb trompeteria, no?
Extra, en aquest cas.
Extra, normalment.
Llavors, és una cosa, podríem dir, mixta,
però que li dóna una serenitat especial en moments determinats
i aquesta manera de vibrar tan especial que tenen, no?
És a dir, això, sempre hi ha un so que no estem sentint,
evidentment, en cap de les peces que estem escoltant,
que és el so dels palis, no?
Els palis, quan t'hi poses al davant...
Perquè, normalment, hi ha moltes Mare de Déus
que els sabianos i els visitants les acompanyen
en el seu trajecte, sobretot de retorn a...
Home, i li van llançar floretes o piropos...
Això depèn de la confraria, eh?
Depèn, perquè hi ha algunes que no ho permeten.
Hi ha confraries que no són d'aquest estil
i això, per exemple, pot ser molt característic a la Macarena,
però hi ha d'altres belges que són tot el contrari.
Hi ha molta més austeritat i sobretat.
Sí, sí.
De fet, les dues doloroses més maques...
Dic maques perquè realment els sabianos utilitzen aquesta expressió.
Algú pot dir...
Aquest s'ha anat de l'olla, no?
Aquí està parlant de...
Com si estàs parlant de xiques guapes.
Una mica l'Argot Saviano parla d'això, no?
I les dues doloroses que podríem dir més...
Que els estudiosos consideren com a més característiques del XVIII,
ja estem avançant amb el segle,
són l'esperança Macarena i l'amargura, no?
Són dues peces d'una estètica molt impressionant.
I, bueno, hi ha una, la Macarena,
que té aquesta idea de l'esperança, no?
Que és com si hi hagués una possibilitat encara d'un futur no agradable.
I, en canvi, l'amargura és el contrast, no?
És a dir, és el no consol, no?
L'estupefacció davant del dolor.
És a dir, una mica els dos contrastos.
Hi ha Mare de Déus que són realment d'esperança
i hi ha altres que tenen una passió, diguéssim, continguda absoluta, no?
Bé, en aquella època que es van crear aquestes Mare de Déus,
que avui són dos molt famoses,
i els il·lustrats dels nostres governs,
doncs ja muntaven prohibicions contra les Setmanes Santes aviaris
i les prohibicions no només s'han fet contra els carnavales.
Les Setmanes Santes també van patir aquesta història, doncs, durant anys, no?
El moviment il·lustrat no autoritzava les sortides nocturnes dels processons.
Les nocturnes.
Les nocturnes.
No autoritzava la sortida amb les cucurulles, els capirotes, que ells en diuen.
Amb la cara tapada.
Exacte.
No, això no serà...
S'hauria de sortir amb cara descoberta.
Exacte.
I llavors hi ha una altra cosa molt característica que s'estableix en aquella època,
que és la carrera oficial.
Qualsevol persona que vagi a Sevilla,
doncs, veurà que hi ha un recorregut pel qual passen totes les confreries.
Això no és carrer molt cèntrics,
que passen molt a prop de...
Bé, passen per davant de l'Ajuntament, per la plaça de San Francisco.
Un cafè...
La plaça de San Francisco es coneix, bàsicament,
perquè passa la carrera oficial, perquè hi ha l'Ajuntament
i perquè hi ha un cafè molt característic,
que és el Cafè Laredo, que és un cafè històric de Sevilla.
I jo diria que cada plaça i cada moment de la Setmana Santa a Sevilla
també té un cafè o un bar o una etapa característica.
Això és una de les peculiaritats molt pròpies d'aquesta Setmana Santa.
És a dir, veure un pas d'aquestos passar per la pressa de San Francisco
des d'aquest cafè és una cosa, doncs,
d'aquelles de plaer gairebé d'una altra època.
Bé, en tot cas, s'estableix aquesta carrera oficial...
Ara no sé quina hora hauràs d'anar a agafar taula.
Bé, sempre hi ha possibilitat.
Estàs l'optimista sempre d'aquestes coses.
Sempre, sí, sempre.
Com es nota que estàs acostumat a anar a llocs multitudinaris,
que et saps moure amb sultura.
Per aquesta carrera oficial, moltes vegades,
es passa amb poca gent, també.
És a dir, això que hi ha moments d'èxtesi total,
estem d'acord, però també hi ha molt...
O sigui, l'avantatge d'aquesta Setmana Santa
és que durant 24 hores passen moltes coses, no?
I també se senten dos marxes,
com per exemple una altra, doncs, més cap aquí.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No farem la prova perquè tampoc no cal,
però si atreguéssim de context aquestes músiques,
algú i alguna peça determinada es podia confondre
amb una banda sonora d'algun tipus de pel·lícula molt determinat, no?
De fet, s'han utilitzat per pel·lícules normalment versionades
i tenen aquest aire, sí, una mica de...
A vegades, a mig camí entre...
Amb una pel·lícula de Peplum, a vegades,
èpica, no?, allò potent, i altres vegades una pel·lícula molt intensa d'emocions.
Crec que a la Setmana Santa Sevilla hi ha realment moltes emocions.
Bé, ens havíem quedat amb aquelles prohibicions, per sort,
a la Setmana Santa Sevilla.
Com a altres festes, va tenir la sort que els romàntics
van superar aquelles crisis, podríem dir, polítiques
i van caminar cap a un concepte de revisió de tot el passat
a l'hora de, podríem dir, començar a utilitzar la Setmana Santa
com l'atracció de forasteros, no?
Per això, doncs, al segle XIX, a finals del segle XIX,
s'ha crea, doncs, una comunió molt bona
entre les autoritats polítiques i les confraries de la Setmana Santa Sevilla,
que també tindrà les seves repercussions posteriors
amb altres poblacions.
Per exemple, a Tarragona, la implicació del sindicat
d'iniciativa i turisme no té altre origen
que aquestes vinculacions que en algunes poblacions
en el final del segle XIX van començar a fer.
Com un focus d'atracció de visitants, no?
Es va traslladar a molts altres llocs, no?
Entrem ja, podríem dir, doncs, en els últims trams
i realment, en el primer terç del segle XX,
ens arriben el que serien els primers noms legendaris
d'una cosa que avui no escoltarem, que són les saetes.
Però potser un altre dia farem, no?
I en aquella època, doncs, hi ha alguns noms
que van esdevenir, doncs, molt coneguts.
Centeno, Torres, el Niño Gloria, la Niña del Falfa...
Bé, són...
És el primer símptoma de la configuració d'un nou panorama musical
perquè realment la saeta anteriorment no era una saeta d'autor.
Aquesta és una saeta que es comença a dir d'autor.
Avui en dia els saeteros, bàsicament, se'ls coneix per noms,
la gent que encanta.
i després es va configurant tota aquesta marxa musical processional
que anem escoltant, no?
És el principi realment del 20, això, no?
I passa una cosa molt important,
que és que realment podem començar a parlar
de tota la Setmana Santa de Sevilla,
perquè fins aleshores no havia existit
aquesta idea de tots els dies.
Com a molt podríem parlar des del dimecres en endavant,
però en cap manera...
En determinats actes, en determinades confreries,
però en conjunt globalment és a partir del 20.
Exacte.
Que la coneixem com a la Setmana Santa.
Tota la Setmana Santa,
entesa des de diumenge,
quan surt la borriquita que se'n diu,
que és un dels primers passos més coneguts,
fins a les exposicions del diumenge de resurrecció.
Déu-n'hi-do.
Fins ara,
que tampoc no ha patit gaires canvis, no?
Bé, sí que ha evolucionat,
perquè evidentment totes les festes evolucionen,
però és una festa molt diversa.
Hi ha confreries que mantenen una mica l'austeritat sense música,
hi ha d'altres que són tot el contrari,
tenen aquesta imatge absolutament de sol, de primavera,
de sol, de les 3 de la tarda,
de colors múltiples,
de nens menjant els seus entrepans
perquè venen des dels barris perifèrics.
Jo crec que es facin la idea dels vients
que no estan mai a Sevilla.
Vostès imaginin que una confraria
que pot estar ubicada, per exemple,
al barri de Sant Salvador,
sortiria aproximadament entre les 10 o les 11 del matí,
processionaria tot el dia,
fins a l'hora determinada en què arriba a la Iglesia Catedral
i passa per la carrera oficial
i arriba a la Iglesia de la Catedral.
Això és una ruta que succeeixi.
I després han de tornar al seu barri.
Parlem d'uns quants quilòmetres.
Parlem d'uns quants quilòmetres i d'unes quantes hores.
Evidentment hi ha confraries
que tenen recorreguts molt més curts
només pel nucli antic de la ciutat.
I que pleguen moltíssimes persones, cadascuna d'elles.
De mil a 9.000, hem comptat.
I quan vostè posa sevillans i sevillanos
i posa els milers de visitants vinguts d'arreu del món,
doncs aquella ciutat esclata.
Normalment, l'estructura d'una confraria
comença per una creu, que és la Cruz de Guia.
Després van els trams dels nasarenos,
que poden ser de mil a 9.000,
que van per antiguitat.
És a dir, com més antic ets en una confraria,
més a prop de la imatge bas.
Després va a la Presidència.
Després hi ha uns ciris molt espectaculars
fets d'orfebreria.
Els encensers, que és un altre dels aromes
que sempre s'olor en la festa de la Setmana Santa Sevillana.
Les bocines són una mena de trompetes
que avui en dia no sonen,
però que antigament servien per anunciar aquest dolor,
aquesta angoixa, aquests moments de tan abró.
Després ve el pas de Cris,
acompanyat d'unes cornetes i tambores
que no hem sentit avui.
Després ven els trams de nasarenos de la Verge,
també per antiguitat.
El pali de la Verge
i la banda de música amb tonades com aquestes.
Estem gairebé fora de temps,
però tenim una trucada d'algú
que vol fer algun comentari i alguna referència
i ni que sigui breument no ens agradaria deixar-la fora.
Bon dia.
Hola, Iolanda, bon dia.
Amb qui parlem?
Amb la Marc Oso.
Què tal, Marc?
Què ens vols explicar?
Doncs mira, li hauria comentat al Jordi
que ha tingut un petit lapsus
quan ha dit que fins al diumenge
la resurrecció és l'últim pas.
S'ha deixat la carabela
que surt el dilluns de resurrecció,
que és l'últim pas de Sevilla.
Aquest és l'últim, l'últim de tots.
L'últim, que és impressionant
perquè és una carabela, és l'amor, representa l'amor
i surt el dilluns de resurrecció.
O sigui, no és el diumenge,
sinó és l'únic pas que queda el dilluns
per sortir a Sevilla.
Tot ens fa pensar, Marc,
que coneixes la Setmana Santa sevillana.
Sí, sí, m'encanta.
No, però ja li deia al Jordi,
ara li deia, recomana què hem de fer?
Doncs recomana'ns-ho tu.
Mira, sí, ara ho ensenya el Jordi.
Aquí ho tens, sí, certament.
Tens raó, Marc.
És veritat, no, Jordi?
Sí, sí.
I què bé que hagis trucat per dir-nos-ho, eh?
El que no tenia clar...
Bé, evidentment no hem fet un recorregut
processó per processó, no?
Sí, hem fet una cosa així molt global.
I també és molt bonica la veja de Montserrat,
molt maca pel pont de Triana,
que l'he vist jo passar pel pont de Triana.
És impressionant.
Hi ha molta gent.
Ara començarà a sortir cadascú que té...
Hauria de fer una altra, eh, de Sevilla.
No, jo, el que realment...
Perdona, eh, la franquesa,
però jo realment el dilluns no l'he vist mai desfilar.
Jo me l'he quedat impressionada.
Jo l'he vist desfilar,
però l'he vist desfilar el dissabte.
També surt, sí, sí, el dissabte.
Ah, vale, vale, veus?
Sí, sí, sí.
Ho dic bé, no?
Després el dilluns torna a sortir.
Aquesta del dilluns no l'havia vist.
I a més li dius als Sevilla,
com vas a veure el lunes,
que malaje, dices,
eso no se ve, eso es la muerte,
no nos gusta, no?
Bueno, de fet,
tenim aquí un parell de guies
de les més conegudes a Sevilla
i cap de les dues les menta, eh,
en la sortida del...
Perquè és de malaje, com diu la Mar, eh?
Els sevillanos deuen dir, no, no, això...
Diu que porta mala sort, no?
És de mala barall.
Bé, el dissabte,
que està inundada a Sevilla
i tots els sevillanos estan al carrer,
segur que la veuen, vull dir que...
Mar, com ens recomanes anar
a la Setmana Santa a Sevilla?
Anar en pla turista,
en pla d'intentar fer-te amic d'algú?
Aviam què és el més recomanable.
Home, la veritat és que
aquella gent és un altre món, també, eh,
i també coneixo gent allí, no?
I són acollidors, no?
I sempre estem fora de Sevilla.
Normalment sempre anem a Castellà de la Cuesta,
que és un lloc molt xulo fora de Sevilla,
i amb el cotxe, doncs,
en un moment entres i surts a Sevilla,
però el guai és...
A veure, és...
Per exemple, és el silenci,
quan passen els...
Jo me quedo amb els silencis
quan passen els passos,
sobretot quan passa el Jesús del Gran Poder,
que sembla que camini,
quan se li mou la túnica blava,
que porta, eh,
és una cosa que t'assaposa la pell de gallina,
i després una altra de les coses
que em va sobtar l'any passat,
que t'ho dic molt ràpidament,
val dos os us en recordeu,
que va passar una famosa bulla
que va sortir a la televisió...
Sí.
Bulla és, per als que no coneixen el nom,
és un moviment de masses.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Un moviment, un follon, vaja.
L'any passat ho vam viure,
encara.
Resulta que passava els Jesús del Gran Poder
i són uns ninyatos
que comencen a córrer,
i la gent,
doncs clar,
com vau córrer, córrer.
I hi havia uns 10 o 12 persones davant meu
sentades a la vorera,
veient passar la Setmana Santa,
i nosaltres estaven recolzats a la paret.
Bé,
doncs va començar a córrer la gent,
els costeleros van tirar inclús els...
com se diu?
Les espelmes...
Les atxes.
Les atxes,
i va començar tothom a córrer.
Llavors tothom,
els savillans deien,
tranquilos, tranquilos,
que no passa res, no?
O sigui,
van intentar tornar-lo a fer l'any passat,
però no els hi va acompanyar la gent, no?
Vull dir que va ser un dels moments
que la gent se'n recordava,
perquè inclús corria la polsia,
vull dir que quan va passar,
no sé si va ser l'any 80,
el 90 i escaig,
em sembla que va ser,
ara no en recordo,
quan va passar l'altra banda,
que inclús van fer una pel·lícula,
inclús, no?
Sí, sí.
I quan va sortir la polsia corria,
la gent corria,
ho tenen gravat inclús en televisió,
perquè va sortir per la televisió de Sevilla.
No tenim més temps, Mar.
Digue'm.
No tenim més temps,
ens sembla molt de greu.
Bueno, jo et tu m'acaba d'explicar.
Però escolta,
de totes maneres,
un altre dia truca'ns,
o et trucarem nosaltres,
i el que tenim claríssim és que,
en guany no,
però si mai anem a Sevilla,
aprofitarem una de les teves visites,
perquè seràs una guia perfecta.
Vinga, molt bé.
Molt amable,
moltíssimes gràcies.
Adéu, Mar, bon dia.
Déu-n'hi-do, eh?
És que hi ha un club d'aficionats
amb això que no vegis, eh?
Tornarem a parlar de Sevilla,
perquè el Jordi acabi d'explicar-nos més coses
i perquè la Mar continuï aportant el seu testimoni.
Però ara hem de fer un gir de 360 graus.
Parlarem d'aquí uns moments
amb Jordi Tenyena dels Jocs Florals.
Jordi Bertran, gràcies.
Nos vamos con la coronació en Macarenau.
Adéu-siau.
Gràcies.