Obrim el temps del punt de lectura com cada dimarts en companyia de Jordi Tinyena.
Bon dia, Jordi.
Hola, bon dia.
Benvingut. Aquest és un espai, ens agrada recordar-ho,
que fem en col·laboració amb el col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona.
Avui parlem d'un autor prou conegut, premiat, reconegut,
però que no ens havia ocupat mai, Emili Rosales.
Sí, un autor de les comarques de Tarragona, no ben bé del Camp de Tarragona,
però sí de les comarques, ell és de la Ràpita,
un nebrenc que em presumeix, tot i que resideix a Barcelona.
L'última novel·la que li vam conèixer va ser La ciutat invisible,
va estar al matí de Tarragona Ràdio, potser fa un any, no?
És premio, va ser premis Sant Jordi el 2004, és el publicar el 5.
Sí, fa un any aproximadament. És l'última novel·la que ha fet.
És l'última novel·la i, de fet, l'única novel·la coneguda,
perquè l'Emili Rosales havia publicat abans, però era un autor molt poc conegut.
Autor literari, però un gran professional
i amb una experiència, Déu-n'hi-do, dins del món de l'eduïció, no?
Sí, sí, sí. Ell, a més a més d'escriptor, ell escriu des de fa molts anys.
Coneix la indústria molt des de dins.
Sí, perquè s'hi dedica professionalment, a més a més d'escriure.
Deia, com a escriptor, ell va començar molt aviat.
El primer llibre és un llibre de poesies i és de l'any 89.
Per tant, hi ha un llarg recorregut d'una obra no gaire abundant,
però constant.
Però deia que, des del punt de vista professional, a més a més,
ell s'hi dedica perquè ha estat editor i ha estat editor a columna.
Ara mateix està a Planeta des de fa ja alguns anys.
Per tant, sí que ho coneix, el món. És el seu món, aquest.
Ell, generalment, clar, i tenint en compte la feina que fa,
com bé deies, bio a Barcelona, tot i que el vincle el manté.
Vincle emocional i familiar.
Només cal veure l'última novel·la, la temàtica.
I físic, perquè ell hi baixa, hi baixa sovint.
El que passa és que ell ho ha dit moltes vegades,
que per un escriptor, i suposo que quan diu un escriptor
també podria ser per qualsevol feina liberal o intel·lectual,
doncs anar a Barcelona és gairebé una obligació.
Jo penso que si ho prenem com a referent de dir
s'ha de conèixer, s'ha de xafar a Barcelona,
té tota la raó del món.
És a dir, Barcelona és la capital d'aquest país.
Si es refereix a qüestions de viure,
doncs és més discutible.
Però, vaja, en qualsevol cas,
és evident que a Barcelona hi ha més oportunitats que a la ràpita.
A veure, per on comencen, parlant d'Emili Rosales?
Perquè, tot i la seva joventut,
és un personatge al qual se li poden fer diferents mirades.
És clar, aquesta professional que dèiem com a editor,
però sobretot la que a nosaltres ens interessa
és la d'autor literari.
Sí, havia sigut professor també.
Havia sigut professor d'institut, perquè ell és...
De literatura, potser?
Sí, sí, sí.
Ell va marxar de la ràpita,
com la majoria del jovent en el seu moment,
i encara ara en aquelles comarques,
per anar a la universitat, lògicament.
En aquells moments, doncs anar a la universitat
volia dir o bé a Tarragona o bé a Barcelona.
I vas llicenciar en Filologia Catalana.
Va ser professor d'institut després,
durant un brevíssim període,
i després es va dedicar a l'edició.
també ha escrit,
també ha fet col·laboracions
a mitjans de comunicació.
Quan es va començar aquell experiment
que va ser el Vivir en Tarragona de l'Avantguàrdia,
sí, sí, sí.
doncs l'Emili Rosales
era un dels columnistes
setmanals, igual que jo.
Habituals.
Sí, sí.
De manera que l'hem tingut
vinculat.
També va anar a viure a Londres.
No sé què hi van a fer,
però també va estar un any vivint.
Podria ser una cosa d'aquelles de joventut.
Per què és jove,
Emili Rosales?
Sí, sí, és molt jove.
I aquells que no el coneguin
han de saber que és un autor jove.
Sí, és nascut l'any 68.
Molt jove, doncs.
Molt jove, molt jove.
Sí, sí, sí.
Molt jove.
Bé, doncs ell va començar,
deia, com a poeta.
I va publicar dos llibres de poesia.
Un, que es titula Ciutats i mar,
que és del 1989,
que és el primer llibre.
I el segon,
que es va publicar
a començaments dels 90,
que era Els dies i tu.
Aquest és un llibre,
a més a més,
que va guanyar un premi,
que és el premi Salvador Espriu,
de poesia jove.
Un premi que ja s'ho posava
un cert reconeixement
dintre de l'àmbit.
poètic, no?
Però després ja no ha tornat
a la poesia.
En alguna entrevista
ell ha comentat
que la millor poesia,
la seva millor poesia,
està a les seves novel·les.
I fins i tot
ha tirat per elevació
i ha dit que la millor poesia
de Catalunya del 20
segurament està entre les pàgines
de la Mercè Rodoreda
i del Josep Pla.
Dos grans narradors,
dos grans prosistes.
Dins de la narrativa
de aquests altres.
Sí, sí.
Clar, entenem aquí
com a poesia,
entenent poesia...
Aquest pressocisme
en el llenguatge...
No, no ho sé,
ho hauria d'explicar ell,
però en tot cas
no tant la forma
sinó allò que seria
l'essència de la poesia,
que és poder condensar
el perfum de la vida
a través de les paraules.
Ho hauria de dir ell
de totes maneres
que és el que entén.
En qualsevol cas
ell no ha tornat
a escriure poesia
i es va començar
a partir dels 90
va començar a fer novel·les.
Des de llavors en Sa
doncs n'ha publicat quatre.
No està malament, eh?
No està malament, no.
Home, hi ha gent
que es publica més.
Hi ha gent que publica
un parell cada any.
Hi ha moltíssima gent
que no publica llocs.
Per tant, no està malament.
La primera novel·la
que va publicar
va ser el 1995
La casa de la platja,
del 97
Els amos del món
i el 98,
jo veieu que són
molt seguidetes,
Ventre Barcelona dorm.
Els especialistes
diuen que això
és un primer cicle
novel·lístic.
suposo que
no ho veig més
que un fet
i és que d'entre el 98
i el 2004
hi ha un tall
d'uns quants anys
en els quals no publica.
Un primer cicle
però des del punt de vista
cronològic,
no en quant a temàtica.
Sí, sí, sí.
No, és que ningú
no ha estat capaç de definir.
Jo em sembla que
aquestes definicions
és massa aviat per fer-les.
És a dir, Rosales
ha publicat relativament poc,
està escrivint
i per tant
en fi
és prematur
igual que ell
com tothom
que està escrivint ara.
És prematur
començar
a fer coses d'aquestes,
però bé,
com que els diaris
surten cada dia
i els suplements literaris també
s'han d'omplir
i s'ha de dir moltes coses.
Doncs bé,
suposem que és un primer cicle
en tot cas
és un cicle
que va del 95 al 98
en tres novel·les
amb molt poc temps.
Després hi ha un tall
fins al 2004
en què apareix
la novel·la
de Guanyar de la Sant Jordi
i efectivament
aquesta novel·la
és diferent.
És cert
que és una novel·la
diferent
a les anteriors
i aquesta és la que li ha donat
un reconeixement
a nivell de crític
i públic
que bé,
que segurament
és molt merescut.
I no és gens habitual,
és a dir,
el Sant Jordi
acostuma a ser
quasi sempre
el llibre més venut
de la jornada,
però quan a més a més
aquest Sant Jordi
és un llibre
que és bon,
és un bon llibre,
i si a més a més
de ser un bon llibre
és un llibre molt llegidor,
és a dir,
que coincideix
el fet que la crítica
i el públic
apreciïn el llibre,
el Sant Jordi
pot ser
i acostuma a ser
el llibre més venut de l'any.
Home,
se n'ha parlat molt
de la ciutat invisible
i en aquelles llistes
de vendes...
Sí,
les llistes de vendes
no s'han de fer gaire cas.
No,
naturalment que no,
però vaja,
en principi,
diguem-ne que és allò,
fa l'efecte
que com que és el més venut
me'l compro,
no?,
i es retroalimenten
elles mateixes.
No,
això passa per Sant Jordi,
això segur,
el guanyador del Sant Jordi
sempre llibre,
o no necessàriament
el primer en català,
però sí que és el primer
o el segon en català
dels que es venen
a la jornada,
això,
perquè és una tradició
del país.
Sí,
aquest any també ha passat.
Sí,
no,
és evident,
i aquest any,
en canvi,
la crítica i el públic
van per dos llocs diferents,
perquè la crítica
l'ha apreciat molt
el d'aquest any.
I el públic no.
I en canvi el públic no,
no, no.
Tu l'has llegit?
I jo l'he llegit,
a mi em sembla
una bona novel·la.
La temàtica és molt atractiva,
jo no l'he llegit.
Sí, sí,
no sé si després...
Forma part d'un cicle,
aquest tanca un cicle,
aquest sí que tanca un cicle
de novel·lístic
pel tema que té la novel·la,
el Sant Jordi en guany
del Jodar,
del Jodar,
no sé com ho deu pronunciar,
i aquest és un bon llibre.
Ara,
clar,
no és un llibre
que estigui destinat
a tenir milers de lectors
i de ser d'èxit.
El de Rosalés?
A la ciutat invisible,
sí.
D'entrada,
potser el que va treure moltíssim,
i que continua trient,
afortunadament,
els llibres no tenen data
de caducitat
al lector i al públic,
era el tema, no?
Sí,
és un tema molt atractiu.
Podíem,
si algun no l'he llegit,
que segur que hi ha molta gent
que l'he llegit,
podíem aproximar-los
una miqueta a la novel·la
sense explicar allò
en molts detalls,
tampoc.
No,
la novel·la camina
sobre dues cames.
Una cama és
el record
d'allò que pogués ser
i no va ser,
que és la construcció
de Sant Carles,
que porta aquest nom,
un or de Carles III,
que teòricament
era qui l'havia de construir,
aprofitant el Delta
i fent una ciutat comercial,
el Mediterrani.
Sant Petersburg,
de la Mediterrània.
amb els rerefons
del Petersburg del Bàltic,
i que efectivament
va portar a Espanya
un arquitecte capaç
de fer-ho
i li va encarregar
de començar-ho.
Llavors,
un és el rerefons històric,
és del segle XVIII,
i és això,
és la ciutat invisible,
la ciutat que estava projectant-se
i que no es va fer,
finalment,
que és actualment
la Ràpita,
i de la qual queda
algun vestigi,
algun petit vestigi
a la ciutat,
i l'altra és
una cama
que explora
una temàtica moderna
amb uns personatges
que viuen avui
i amb una sèrie
de fets
que són perfectament
contemporanis,
doncs,
el món
de la droga
a la zona,
el món
del pla,
bueno,
l'actitud de contra
el pla ideològic
de l'Ebre,
que en aquells moments
de la novel·la
s'estava discutint,
el món de l'art,
que és una de les dèries
o de les aficions
de l'Emili Rosales,
llavors,
bueno,
sobre aquests dos mons
es va construir
en una trama
molt ben portada,
la veritat,
i jo,
jo que soc
de flaca històrica,
a mi em sedueix
molt més
la trama del XVIII
que no pas la moderna,
no?
El que es va elogiar
molt en el seu moment
era aquesta capacitat
que tenia
de fer sovintejar
els diferents temps literaris,
no?
I els diferents temps històrics
dins d'un mateix plano
de realitat,
eh?
La novel·la està molt bé,
és una molt bona novel·la,
i aquí sí que ja heu comentat abans,
aquí sí que...
I distreta.
Sí,
distreta,
aquí.
A vegades,
escolta,
sembla que hagi de ser...
Sí, sí,
aquí van coincidir,
ja heu comentat abans,
van coincidir crítica i públic
davant de la novel·la,
no?
Ell ho diu,
però en alguna entrevista
jo li he llegit
que, com a mi,
li agraden les novel·les
amb argument,
que respecta naturalment
la gent que diu
no cal un argument
per una novel·la,
la qual cosa és certa,
no cal,
no cal.
No li caldrà l'autor,
amb els lectors
i que li cal.
Sí,
però perquè hi hagi
una bona novel·la
de veritat que no cal,
és a dir,
mira,
hi ha una...
Què vols dir amb això?
A veure,
expliqueu-ho.
Vull dir,
per exemple,
que ara fa molt poquet,
per posar un exemple,
el Vilamates,
que és un gran escriptor
de Barcelona,
tot i que escriu en castellà,
doncs va publicar
una novel·la magnífica
que és del doctor Passavento.
Aquesta novel·la
que ha estat premiada
fora d'aquí i aquí,
em sembla que té
el premi de la crítica
d'enguany,
el doctor Passavento.
Doncs bé,
aquesta és una novel·la
en la qual pràcticament
no hi ha més argument
que sinó un personatge
que aspira a camuflar-se,
a perdre's,
un escriptor de fama
que aspira a prendre's
i va prenent identitats
d'altres escriptors
al llarg,
sota l'ombra
d'un escriptor
que era el Robert Walser
que efectivament
va morir,
es va tancar,
ell mateix es va tancar
amb un manicomi
i va morir
amb aquest manicomi
d'Òstria,
em sembla que és.
Sí, d'Òstria.
Doncs bé,
no hi ha més argument
que aquest,
per tant no n'hi ha,
no passa res,
és a dir,
aquest personatge
està en un hotel,
va estar en un hotel,
després està en un altre hotel,
es troba amb un,
es troba amb l'altre
i sobretot va...
I vas llegint el pensament
com a lector.
Clar,
i sobretot va parlant,
sobretot va parlant,
va parlant,
va parlant el lector,
té trama.
Sí, tens raó
i tenen èxit a vegades.
Perquè una trama,
una trama no és una història,
és a dir,
una història és un conjunt
de fets,
per dir-ho,
a veure,
com un exemple
que era d'un teòric
de la literatura,
deia,
el rei va marxar
i la reina va morir,
això és una història.
I tant.
Però el rei va marxar
i la reina va morir
de pena és una trama,
és a dir,
la trama explica
les causes de les coses.
Aquesta pena és la clau
de tot el que
va passar anteriorment.
Doncs hi ha novel·les
que no tenen aquesta trama,
vull dir,
passen coses,
van passant coses,
però no tenen causa...
Jo m'apunto a les de trama,
veus?
Sí,
i a l'Emili Rosales també,
jo també, eh?
Doncs ens alegrem
que l'Emili Rosales
ha fost i per la trama.
I l'Emili Rosales també.
I La ciutat invisible
és una novel·la de trama,
efectivament.
Hi ha una trama clara
amb uns personatges
dels quals s'explica la història,
que interactuen
i que té un desenvolupament.
És una novel·la
molt recomanable.
Jo recordo que
quan l'Emili Rosales
va passar pel matí
de Tarragona Ràdio,
sembla una obvietat,
però ell estava molt content
de la seva novel·la.
Dir que sembla una obvietat
perquè no sempre
l'autor està satisfet al 100%
i ell sí que se'l veia
molt content
perquè, a més,
hi havia un component
personal important.
Comentava que, de fet,
el que havia era
construït una novel·la
a partir d'una experiència
d'infantesa,
d'una intuïció,
d'un somni
de quan era patit, no?
Sí, sí.
Ell estava content
i, a més a més,
té molts motius
per estar-ho.
Perquè la novel·la
és una bona novel·la,
tothom l'ha reconegut,
s'ha traduït també
immediatament
el castellà,
el francès i l'alemany.
En fi,
és un fet
per estar content.
Molt bé, Jordi,
alguna cosa més?
Moltes, podríem dir.
No sé si vols apuntar
alguna cosa més
de l'Emili Rosales
a banda de recomanar
la lectura
de La Ciutat Invisible,
esclar.
No, només que la llegeixin.
Doncs,
que la llegeixin
i ja ens diran el què.
Jordi Tinyena,
moltíssimes gràcies.
Fins la propera setmana.
Adéu-sia.
Fins la propera setmana.