Tens sensacions d'ofec i falta d'aire?
Estàs trist i sense ganes de fer res?
Tens pors i no saps per quin motiu?
Si creus que necessites ajuda psicològica,
contacta amb la psicòloga Sònia Navarro.
Al seu gabinet, al carrer Pau Casals, número 10,
primer tercera de Tarragona,
o ve al telèfon 977-22-0560.
La salut passa pel benestar psicològic.
Saludem ja Sònia Navarro, psicòloga clínica.
Bon dia, Sònia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
Recordo que si volen intervenir poden fer-ho a través del telèfon 977-24-4767
si tenen interès en comentar algun aspecte del tema que tractem avui
o alguna altra qüestió.
Dit això, afrontem de forma molt genèrica
aquesta qüestió de la relació pares i fills.
En principi, aquesta relació s'ha de donar els 365 dies de l'any,
però aviam, és normal que les famílies ens relacionem més
quan arriba aquesta època estival perquè tenim més temps, suposadament.
El tret que algú decideixi fer activitats individualment, però bé,
per bé o per malament estem més estona junts.
Bé, suposadament.
Ah, hauria de ser per bé i suposadament hauria de ser així.
Diem suposadament perquè ara estem parlant de les vacances com si sempre duresin tot l'estiu,
però les vacances en realitat la majoria de persones li duren 15 dies.
Sí, però es modifiquen els horaris, no?
El que passa és que el dia és més llarg i sembla que dóna per tenir o per fer més activitats, no?
També, doncs, que d'alguna manera, com tu dius, junts o no, o no junts, depèn de les famílies, no?
De fet, de famílies n'hi ha de molts tipus, no?
I llavors això també implica que cada tipus de família estableix un tipus de relació
i crea un tipus de fill, perquè educar, en realitat, moltes vegades no ho tenim tan clar,
però educar és crear una persona que ha de ser independent, és a dir, nosaltres tenim un fill...
D'aquí la gran responsabilitat que és educar.
Clar, però que moltes vegades tendim a pensar que és una cosa nostra sobre la que nosaltres manem, no?
I en realitat, tot el procés d'educació és crear una persona que ha de marxar de casa,
que ha de ser independent i que no t'ha de necessitar.
Amb lo malament que es viu, el que no et necessitin, no?
Visualment és allò, com si naixessin amb una corda, en el bon sentit, lligada a la cintura
i de mica en mica vas deixant anar una mica de corda, una mica de corda, una mica de corda, no?
Fins que la deixes tota.
Clar.
Però arribar al moment de deixar tota la corda és una de les tasques més dures per tots els pares, no?
Però en realitat tu necessites, tu has de crear un fill independent.
Aquesta és l'autèntica generositat del pare i la mare, no?
Tenir la capacitat de renunciar, entre cometes, a que faci la seva vida, no?
Aquesta és la tasca més difícil que és educar, no?
I que moltes vegades hi ha un punt en què els pares pensen o tendeixen a pensar
que els fills els hi deuen una sèrie de coses, no?
O que mira el que em fa o el que no em fa, no?
Que llegeix allò de amb tot el que he fet jo per tu i m'ho pagues d'aquesta manera.
Bueno, és una frase bastant habitual, Iolanda, d'alguna manera, no?
En el fons tots donem i esperem a canvi.
Encara que diem que pels fills ho fem tot, sí que és veritat que ho fem tot.
En general, ho fem tot.
Però esperem resposta, no?
Però esperem, sempre esperem, no?
Igual que amb les parelles, no?
Teòricament donem, que estimar és donar a l'altre sense esperar res a canvi.
Però, clar, no és això el que fem.
Això passa a les novel·les de molt, eh?
La realitat és diferent.
A veure, no descobrirem res si direm que en dos mesos d'estiu
no recuperarem una relació si no la tenim.
El que sí que podem fer és reforçar i gaudir-ne d'aquesta relació.
recuperar-la o crear-la en qüestió de 15 dies de vacances
és una obvietat que això no es pot fer.
No.
De fet, a veure, s'haurien de fer coses durant tot l'any, no?
A veure, dintre de tots els estils de famílies, no?
Per exemple, una que és molt habitual en aquests moments
és la família una mica que només comparteix els moments lúdics, no?
És aquella família que realment té poc diàleg, té poca conversa, té poca comunicació.
De cap de setmana?
Però, ni de cap de setmana ni de res.
No té comunicació durant la setmana perquè hi ha molta feina, moltes tasques
i poc temps de veure-ho.
Però, al poc temps que es comparteix, es comparteix al voltant de la tele,
que és el gran incomunicador, no?
I, doncs, fent algunes activitats lúdiques els caps de setmana,
si sortim fora, si anem el cap de setmana fora...
Sembla que hi ha horror al buit?
És allò que quedi una hora sense cap activitat programada?
De fet, és un tipus de família així, no?
Que realment no deixa espai a la soledat, ni espai a que hi hagi temps
per parlar del que a cadascú li preocupa, no?
O compartir un espai, senzillament.
O, bueno, compartir-lo, però sempre hi ha d'haver-hi alguna cosa.
La música, la tele, l'activitat al cap de setmana,
o les activitats múltiples que s'hagin de fer, no?
Aquest és un tipus de família cada vegada més habitual,
i és un tipus de família que crea persones que cadascuna va a la seva,
que no es parlen entre ells,
que cadascú es busca els seus confidents fora del seu àmbit.
Per tant, són uns grans desconeguts entre ells.
Per tant, són uns grans desconeguts, no?
Llavors, aquest tipus de família que, doncs, els pares,
mentre els nens són petits, ja, bueno, poder no se n'adona.
Ja va bé.
Ja va bé en el sentit que, bueno, van fent activitats...
Estan entretinguts...
I tothom va fent.
Però hi ha un punt en què moltes vegades el pare o la mare
desitja saber més coses de l'adolescent,
quan la persona arriba a l'adolescència.
I aquest adolescent no s'obrirà,
perquè no és una cosa que hagi vist amb naturalitat
parlar i comentar les coses.
Ja, havent-ho vist, en el moment de l'adolescència,
hem d'entendre que el nen o la nena es tancarà,
perquè precisament ha de tancar-se i allunyar-se dels pares
per crear-se a si mateix, i és un procés normal.
És allò de la corda que dèiem, aquí fa unes quantes voltes, eh?
Aquí hem de donar una mica, molt de cop, no?
I confiar i donar, però moltes vegades en aquell moment
es vol controlar coses que fins aquell moment no s'han donat importància.
I aquí és molt difícil que el teu fill adolescent respongui,
perquè no ha explicat coses prèviament i no explicarà.
El curiós de tot és que moltíssims adolescents
es queixen que no parlen o que no se'ls expliquen les coses, no?
En canvi, els pares, la queixa dels pares és que els adolescents no parlen, no?
Vull dir, la queixa te la pots trobar per...
Per les dues bandes.
Per en dos cantons, no?
I dintre de la mateixa família, tots dos tenir la mateixa queixa,
tots dos em refereixo als pares i als fills,
i no saber arribar, ni l'un a l'altre, ni l'altre a l'un, no?
Sempre hem sentit dir, Sònia, que allò que no hem ensenyat
des del moment de néixer, no quan comencen a parlar,
absorbeixen informació i són conscients del seu entorn molt abans.
Allò que no hem ensenyat, aquelles bases que no hem posat,
aquella via de comunicació que no hem obert des que neixen,
difícilment podem intentar refer tot això quan entren a l'adolescència.
És molt complicat, eh? És molt complicat.
Vull dir que realment, perquè a l'adolescència el teu fill
ja t'expliqui les coses que vulgui,
que això també ho hem d'acceptar, les coses que vulgui,
ha d'haver-hi hagut una via de comunicació molt oberta
en la que el nen ha de formar part de la família
no com una persona que ho veix,
sinó com una persona que també dona la seva opinió.
Es faci o no es faci, però que s'argumenti,
que se li deixi dir la seva opinió
i que s'argumenti en els moments el que sí, el que no.
Els nens han de tenir límits.
A més, els necessiten, perquè si no els tenen,
no saben si el que fan està bé o no està bé,
o inclús els desitgen,
perquè si no estan una mica com perduts.
Però dintre d'aquests límits han de poder parlar,
han de poder expressar el que volen,
i se'ls ha de poder argumentar el per què no estem d'acord
o el per què no el deixem fer.
Sempre amb la mesura justa.
Perquè ara et trobes en algun punt,
doncs, mares o pares,
que amb tres anys volen argumentar.
A veure, amb tres anys no argumentem el nen.
Argumentem amb un nen de vuit i de no.
Tens raó, Sònia, sense ànim d'ajutjar ningú,
perquè prou difícil és la tasca educativa,
però a vegada sorprenent això que dius,
uns discursos pedagògics d'un adult cap a un nen de dos anys,
quan realment aquell nen de dos anys segurament se li ha de dir
això no i això sí,
i arribarà el moment d'argumentar, no?
Exacte.
Per això he de dir que el nen se l'ha de tenir en compte,
però vigilem també tot el procés educatiu.
Amb dos, tres, quatre anys li hem de marcar molt bé els límits.
Amb vuit, nou, l'hem de deixar que parli
i l'hem de començar a argumentar.
Si volem que ell ens argumenti després,
perquè està de seguida...
Argumentem els dos anys
i quan són adolescents dient sí o no
i no argumentem res.
Bé, moltes vegades fem això, no?
Però es fa bastant habitualment, no?
Som curiosos, eh?
De cop, no?
O sigui, ara és que sí, ara és que no.
Hem de pensar que la família que és molt autoritària,
que és un altre tipus de família,
clar, o crea un tipus de nen obedient,
que és un tipus de nen molt dependent,
que es convertirà en un adult molt dependent,
que no sabrà decidir per si mateix,
o serà un nen excessivament conflictiu,
perquè serà una família amb la qual tindrà molts problemes aquest nen.
Si el nen es revela a l'autoritarisme,
doncs realment serà un nen molt conflictiu dintre la família
que hi haurà molta baralla d'una forma contínua.
I si no, serà un nen molt bo, molt dòcil,
el nen perfecte,
però serà un adult molt immadur, no?
Això també ho hem de tenir en compte,
perquè és un altre tipus de possible família, no?
Hi ha tendència a confondre la disciplina amb l'autoritarisme,
i no és el mateix, no?
No, no té res a veure.
Hem de ser disciplinats i no fa falta que siguem autoritaris.
I quan dic disciplinat és que, a veure,
hem de tenir unes normes,
quan hem dit que no en una cosa és no,
i és no sempre, no és no avui i sí demà,
perquè una de les coses que passa,
les queixes amb els nens més petits,
que es porten molt malament,
clar, quan s'indaga una mica més,
el que es veu és que moltes vegades
el pare avui el deixa fer una cosa
i demà no li deixa fer la mateixa cosa.
Actuem amb una gran incoherència.
Exacte.
El nen no en té ben bé
perquè avui sí demano la mateixa activitat
o la mateixa cosa.
Llavors, ell va provant.
A veure, si a vegades...
Si no tinc cap referència,
no sé si sí o si no, jo provaré.
Llavors entren les petaletes
i totes les...
El demanar perquè sí, no?
Perquè si ahir m'ho vas donant,
no entenc per què avui no.
I té raó, segurament.
Per suposat.
És que nosaltres fem el mateix d'adults.
Si avui ens donen una cosa i demà no,
doncs no ho sé.
Si anem a la perruqueria
i ens atenen a les vuit,
demà volem que ens atenguin a les vuit
i no entenem que...
Que l'altre dia ens estiguin esperar.
Ens van fer un favor perquè potser ja era l'hora de tancar
però ens van atendre, no?
Intentarem una altra vegada anar i provar,
a veure si...
i si ens diuen que ja tanquen,
ens molestarem perquè l'altre dia...
És un exemple tonto,
però és habitual, no?
Vull dir que llavors fem el mateix.
Per tant,
ha d'haver-hi molta coherència
i unes normes que siguin clares,
que la família al complet les compleixi,
que no és segons el meu instantàni.
Això és ben complicat
perquè moltes vegades estàs molt cansat,
ja no pots més,
has fet no sé quantes coses,
el nen està una mica, doncs...
Pasadet.
Pasadet o...
Llavors,
és complicat,
però clar,
ells han de tenir una pauta,
un saber a què aferrar-se,
si està bé o està malament.
Ara estic pensant en un altre tipus de família,
també,
que és aquella que,
doncs,
tot és coneixement i aprenentatge, no?
I que es valora molt
l'aprenentatge,
el coneixement,
el que fa sinar el fer,
la productivitat, no?
D'alguna manera.
I tot el temps lliure,
també s'inverteix
en productivitat.
Tot ha de ser educatiu.
Tot ha de ser educatiu.
Llavors,
clar,
aquest tipus de família també
és una mica complicat, no?
Perquè no hi ha...
És una família
que crea
persones amb molta tensió,
persones amb un nivell
d'autooxigència molt alt...
Es parlen de nens molt estressats
avui en dia, no?
Bueno,
és que ho estan en general,
és que s'aixecan a les vuit del matí
i arriben a casa a les vuit de la nit,
moltíssims.
I no han parat tant tot el dia.
Realment,
com no han d'estar cansats
i estressats, no?
Realment,
porten un ritme
que no és propi d'un nen.
El nen necessita espais lúdics
per descansar,
per jugar,
per avorrir-se.
Per no fer res, no?
Exacte.
Però és que avorrir-se
en un moment donat
és una cosa
que hem d'aprendre
en aquests moments, no?
Cosa que no permetem
mai que un nen s'avorreixi, no?
Amb allò que deies al començament
que hem de buscar activitat constantment
perquè s'ha de divertir,
s'ha de divertir.
No passa res si no es diverteix.
No, no, inclús...
No passa res si està trist,
no passa res si plora.
És que, de fet,
han d'aprendre
les emocions negatives, també.
Cuidado
amb que el nen
ho tingui tot
i no tingui cap emoció negativa,
perquè un dia o altre
la seva vida s'ho trobarà.
Llavors,
el nivell de frustració
sempre és més elevat.
El nen
ha d'anar
tenint petites frustracions
al llarg de la vida
per anar...
Com una vacuna, no?
Exacte.
i anar, doncs,
aprenent a tolerar
el que és
que les coses
no surten
sempre com un vol.
Perquè,
part de la vida,
sempre hi ha coses
que no surten
com un vol.
Llavors,
el tema és que
quan aquest nen
mai ha tingut
cap frustració,
de cop,
doncs,
el dia que la té
no la pot tolerar.
És un tipus de persona
molt vulnerable
a la frustració
i és un tipus de persona
que ha molta facilitat
per caure
en processos depressius
perquè no en té.
perquè ara
no li surten bé
les coses, no?
I clar,
vull dir,
hem d'aprendre
a riure
i hem d'aprendre
a invertir el temps,
a passar-nos-lo bé,
a aprendre,
a invertir el temps
en fer tasques
perquè algun dia
haurem de treballar,
però també hem d'aprendre
a no fer res,
a descansar,
a avorrir-nos,
a sentir-nos tristos,
a plorar,
perquè no deixa de ser
emocions, no?
I això, doncs,
estem en un moment
que costa molt
acceptar
perquè el nen
no ens flori
davant de no sé què
o perquè no ens faci
la petaleta
davant de no sé qui,
doncs,
hem de donar-ho tot.
És moment,
l'Istiu,
també,
que si no ho han fet
fins ara,
que comencin a ajudar
una miqueta
en la mesura
de les seves possibilitats
a les tasques domèstiques,
que vegin
que comparteixen
una comunitat
i que també
han de fer
la seva aportació,
l'Istiu,
l'Istiu és un bon moment
per introduir-los
al nen
que no faci res,
no?
No,
haurien,
de fet,
els nens
s'haurien d'incloure
tot l'any
en fer petites tasques.
Vinc introduir-los
a partir d'una certa edat,
l'Istiu és un bon moment
perquè hi podem dedicar
més temps?
Sí,
és un bon moment
perquè li permetem
que vagi més lent,
sobretot perquè
el problema
de moltes mares
és que no tenen
la paciència
per acceptar
que el nen
ha d'aprendre
a fer les coses
i que no para la taula
tan ràpid
com ho fas tu.
I el llit
el deixarà
no tan ben fet,
però bé.
I que si li dius
que baixi la brossa
doncs li hauràs
de dir tres dies,
tres cops
en lloc d'un
perquè no hi pensarà
o cauran
les gotetes
pel camí
i s'hauran de...
Vull dir que
el nen necessita
un temps
és igual que
quan comença
a vestir-se sol
també necessita
un temps
per aprendre
a posar-se els botons
per acordar-se
les sabates
per sempre
tenim pressa.
Jo faré jo
que faig més via
i trenquem
l'aprenentatge.
Però no els deixem
llavors
provoquem
que el nen
no vagi fent res
o la nena
no vagi fent res
no vagi fent res
inclús hi ha un tipus
de pare
que no facin res
perquè ja
hem estudiat
en prou
doncs
a veure
no fa falta
estan estudiant
és veritat
però
poden parar la taula
poden disparar-la
poden persones independents
és que les hem de crear
vull dir que
ho hem de tenir en compte
tot això
també hem de vigilar
que tant els nens
com les nenes
facin les tasques iguales
sobretot quan hi ha
nens i nenes
barrejats
o quan són del mateix sexe
si tu tens nens
o tens nenes
més o menys
acabes intentant
educar-los igual
però Sònia
això ja saps tu
que l'educació
és l'exemple
si el pare no ho fa
el nen difícilment
ho farà
per molt
que se'ls hi digui
clar
però bueno
això
anem canviant
a petites
dosis
però seria important
que no es fes
diferències
i que han de col·laborar
que s'han de fer
al llit
al matí
però que també hem de tenir paciència
en el temps que aprenen
a fer
les coses
que no les fan tan perfectes
com a un
li agradaria
perquè si no tenim
aquesta paciència
acabarem fent
fent-la sempre
els adults
i sobretot
acabar recaient
bàsicament
sobre les mares
i llavors
al final
arriba un dia
que no poden
més
Són les mares
les que escoltem
quan arriba
al final d'agost
quines ganes tinc
que comenci l'escola
clar
realment t'expliques
que són situacions
difícils
que es viuen
a les cases
però també
a veure
els pares no tenen
tot l'estiu de vacances
com els nens
però l'espai
de vacances
sí que hauria de ser
un espai
en el que realment
es facin coses diferents
i hi hagi més espais
per no fer res
o per parlar
o per tranquil·litat
perquè
un altre tipus de família
és aquella
que té pressa per tot
és aquella família
tan eficient
i tant
que realment
és fer
fer
fer
fer
fer
és a dir
la cultura del fer
que fins i tot
mentre s'estan menjant
ja estan
ja estan recollint
vull dir
per si de cas
amb la qual cosa
no hi ha espai
per simplement
estar
i fer una sobretaula
i xerrar
amb l'important
que pot ser
en un moment donat
fer una sobretaula
i que tothom
tingui l'espai
per comentar
temes
dels que siguin
no fa falta
que entrem
però per crear
aquest espai
per parlar
el tema
per exemple
també un altre tema
que molts pares
intenten
a l'adolescència
de cop
parlar amb els seus fills
és el tema del sexe
de cop
però a més a més
no s'ha parlat mai
s'ha tingut
sempre com un tema tabú
no es parla
res
i de cop
quan el nen o la nena
té 14 o 15 anys
o quan creuen
que mira
que li agrada a algú
però això és molt de pel·lícula
fill o filla
i de parlar amb tu
és una mica aquesta cosa
però això es fa
llavors
clar
això és molt
parlem d'home a home
o de dona a dona
però clar
això realment
no funciona
tot el contrari
si tu no has parlat mai
amb naturalitat
d'aquest tema
el teu fill
o la teva filla
no ha preguntat mai res
i de cop li dius
que has de parlar
el nen o la nena
el que fa és dir
bueno
què m'han de parlar
per molts dubtes
que tingui
no serà
el pare
o la mare
a qui preguntarà
i dubtes
en tenen moltíssims
no caiem en l'error
de pensar
que hi ha molta informació
i que ja ho saben tot
i que no
perquè tenen moltíssims dubtes
en general
i a la que tenen
un espai
per parlar
l'aprofiten
i tant que l'aprofiten
ara
normalment
no és amb els pares
si no és que
ja s'ha parlat
amb una certa naturalitat
com tot
i parlo d'aquest tema
perquè és un tema
que de cop preocupa
però molt de cop
així
i llavors
volen fer
la conferència
moltes vegades
que l'altre
evidentment
va refusant
o bueno
o escolta
però
i partir de zero
en explicar
als fills
o les filles
el món del sexe
és una aventura
és molt complicat
perquè els pares
normalment
ho pateixen
ho passen fatal
l'altre se n'adona
vull dir
és un tipus de conversa
que no arriba a cap lloc
vull dir que
si realment
es vol arribar
amb un fill
que quan sigui adolescent
a poder parlar
amb naturalitat
haurem d'anar
parlant sobre la marxa
sobre les coses
que van sortint
i sobre les preguntes
que van fent
contestant-les
amb naturalitat
si no ho fem mai
provocar
una trobada
quan la persona
té 15 anys
per parlar de sexe
la veritat
és que no és gens
aconsellable
no d'aquesta manera
no així en sec
la Sònia Navarro
avui no ens ha volgut
portar un manual
del que hem de fer
ja se n'ha donat
en tot cas
el que sí entenem
que ha volgut fer
cosa que li agraïm
és obrir-nos
a petits espais
de reflexió
i en funció
del nostre entorn
de la nostra vida
doncs intentar
millorar
o modificar
algunes de les coses
que sospitem
que potser
no acabem
de fer bé del tot
manuals no n'hi ha
si no
el món seria perfecte
en tot cas
allò que diem sempre
aplicar una mica
de sentit comú
i l'orientació
de professionals
com en aquest cas
la Sònia
aniria per aquí la cosa
sí, sí
perquè realment
no hi ha un manual
perquè funcioni
per tothom
cada família
és un món
cada adult
cada nen
cada adolescent
hem d'anar
ajustant-nos
molt bé
Sònia Navarro
psicòloga clínica
si no hi ha novetat
ens trobarem
la propera setmana
en el que serà
l'últim capítol
de la temporada
moltíssimes gràcies
adeus
sents que no pots
controlar els teus impulsos
ni la teva conducta
creus que tens pensaments
molt obsessius
i repetitius
que et fan perdre
molt de temps
si creus que necessites
ajuda psicològica
contacta amb la psicòloga
Sònia Navarro
al seu gabinet
al carrer
Pau Casals
número 10
primer tercera
de Tarragona
o ve al telèfon
977
22
05
60
la salut
passa
pel benestar psicològic
10
20
20
20
20
21
21
21
22
22
23
22
23
23
24
24
25
25
25
26
26
27
28
28
29
30
29