Tens sensacions d'ofec i falta d'aire?
Estàs trist i sense ganes de fer res?
Tens pors i no saps per quin motiu?
Si creus que necessites ajuda psicològica,
contacta amb la psicòloga Sònia Navarro.
Al seu gabinet, al carrer Pau Casals, número 10,
primer tercera de Tarragona,
o ve al telèfon 977 22 05 60.
La salut passa pel benestar psicològic.
Saludem Sònia Navarro, psicòloga clínica,
després del parèntesi de la setmana passada.
Torna al matí de Tarragona Ràdio.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
Avui parlarem dels efectes psicològics que té una malaltia,
de la que cada cop en sabem més coses,
no de la malaltia, disortadament,
sinó dels efectes.
Entitats que treballen amb malalts i pacients de malalts
ja s'han ocupat afortunadament també des dels metges
a explicar-nos què és aquesta malaltia, com actua.
I el que hem sabut tots recentment
és que és una malaltia crònica
i és una malaltia degenerativa
i que va creant una certa invalidesa
a mesura que passen els anys en les persones que les pateixen.
Una dada que també preocupa és que cada cop són persones més joves
en les que es diagnostica.
Aquesta malaltia, que insistim, és crònica, no té cura
i que, òbviament, a banda dels efectes físics,
té tot un seguit d'efectes psicològics,
que és el que tractem avui, no, Sònia?
Aquesta part psicològica dels efectes psicològics
que té la malaltia de Parkinson.
Sí, de fet, com tu has dit,
el Parkinson és una malaltia degenerativa
de tot el sistema nerviós.
No es coneix la causa encara,
és a dir, amb la qual cosa és una miqueta complicat.
L'únic que se sap és que
la part del cervell, no, diguem,
produeix més substància negra
i que llavors el que fa és que es produeix menys dopamina.
i llavors a partir d'aquí
és quan veiem totes les conseqüències de la malaltia, no?
Una mica, els grans símptomes són les tremolors,
que tothom reconeix, no?
Perquè el malalt de Parkinson...
El signe més extern, probablement.
Sí, és el que més es veu, probablement.
La rigidesa amb les articulacions,
que és la dificultat, a vegades, per començar a caminar,
per moure's, per iniciar un moviment, no?
El trastorn de l'equilibri i de la marxa
i la veredicinèsia, que és la lentitud que tenim
per iniciar o per realitzar moviments, no?
A part, moltes vegades, també els canvia el to de la veu,
tenen canvis a la cara, que es torna molt inexpressiva,
moltes vegades...
Trigidesa, també, no?
Sí, però ja la cara treu part de l'expressió, no?
Rampes, formigueig, dolor en les extremitats, moltes vegades,
alteracions cutànies, per exemple, eczemes i coses així,
restrenyiment, augment de la sudoració, moltes vegades,
disminució del sentit de l'olfacte,
vull dir, és que hi ha molta simptomatologia, no?
Dificultats per orinar, i entre totes aquestes,
sobretot, hi ha tota una sèrie d'alteracions
més psicològiques, que són les que parlarem, no?
Clar, de trobar-te que fas la teva vida
amb absoluta normalitat
i veure com progressivament van mimant
les teves capacitats psicològicament,
que persona pot assumir-ho amb normalitat, no?
Bé, és ben complicat, no?
Perquè tots aquests canvis que hem dit
és molt similar a quan parlàvem
a l'últim programa de la fibromiàlgia,
que també, evidentment, són dos casos similars,
no són malalties psicològiques,
però són malalties degeneratives,
o malalties, aquestes degeneratives,
aquella era de dolor crònic, no?,
que produeixen tota una simptomatologia
a nivell psicològic que hem de tenir en compte,
perquè moltes vegades es tracta només
amb la persona en la part més mèdica
i se'ns oblida que aquesta persona,
precisament, ha d'adaptar-se a tots uns canvis
a nivell personal, a nivell professional,
a nivell familiar, a nivell...
que tot això li pot provocar
tota una sèrie de trastorns psicològics.
Doncs parlem d'alguns d'aquests aspectes.
Sí, mira, els més típics, o els que més es donen,
són la depressió, per suposat,
els trastorns d'ansietat,
el que és l'insomni,
diferents trastorns sexuals,
bàsicament es donen tres,
després els comentem,
déficits cognitius,
i en algun moment pot haver-hi
algun tipus de demència,
fins i tot algun brot psicòtic,
és a dir, algun brot de...
en algun període en què hi hagi al·lucinacions
i deliris.
Que és un tema de la malaltia,
és féssic, de la pròpia degeneració de...
Sí, moltes vegades és un efecte tòxic
de la medicació que estan rebent.
És a dir, la majoria,
quan hi ha brots psicòtics dintre del...
són un percentatge petit, eh?
Vull dir, no tothom que té...
perquè ara comencem pel que sembla més fort, no?
No tothom que té Parkinson
acaba tenint un brot psicòtic.
Però es pot donar.
Però es pot donar.
I de fet, la majoria de vegades
és degut a una intoxicació
per la medicació que es pren.
Llavors, moltes vegades,
regulant les dosis,
tots els deliris i les al·lucinacions
normalment disminueixen.
El que passa és que a vegades
al regular les dosis,
doncs tenim algun efecte secundari
de la rigidesa o de la tremolor.
No el podem treballar.
És a dir, és una miqueta anar
amb cada persona individualment treballant, no?
Tot el tema de la depressió,
bueno, de la depressió vam parlar
en tot un programa, no?
Llavors, bueno, ja vam dir que...
clar, era un...
la persona que té una depressió
té molta simptomatologia diferent, no?
La pèrdua d'interès en fer coses noves,
en gaudir, la fatiga,
l'agitació o la inquietud que té,
la pèrdua de l'afecte,
el desinterès pel sexe, moltes vegades,
la pèrdua de autoconfiança,
la irritabilitat, l'aïllament social,
el sentiment de culpa, moltes vegades...
Si te'n recordes, vam parlar
dels dos tipus de depressió,
depressió major i la distímia,
que era aquella depressió
amb una simptomatologia...
Més lleu.
Més lleu, però més cronificada
al llarg del temps, no?
Què passa?
Doncs que les persones que tenen Parkinson
realment augmenten les possibilitats
de fins a un 80%
de tenir depressió.
Però quina, de les dues o les dues pot ser?
No, no, les dues.
A vegades depèn de la persona,
però si la depressió més o menys es diu
que hi ha un 25% de la població mundial
que té depressió,
doncs de la població...
25% de la població mundial té depressió, Sònia?
Déu-n'hi-do, ara m'explico moltes coses.
25%? Ara m'has deixat realment...
És un parèntesi que hem obert un moment, eh?
És molt alt, és molt alt.
És altíssim, sí.
Ho vam comentar, eh?
Amb el programa de la depressió.
Doncs com potser no te'n recordes.
O potser ho he volgut oblidar.
Per no deprimir-me, precisament.
Però ho vam comentar, eh?
Llavors...
De totes maneres, i disculpa la interrupció,
davant d'una malaltia com aquesta,
jo imagino que un període de depressió
és inevitable,
ni que després aquesta persona es remunti o no,
assumir una situació tan greu en la teva vida
t'ha de provocar realment aquest daltabaix emocional, no?
Per suposat.
Mirar un període de depressió
o un període de trastorn d'ansietat
és normal que el passem.
El que passa és que hem de saber tallar-ho a temps,
perquè, si no, evidentment,
aquests trastorns psicològics
el que fan és que empitjorem
molt més tota la nostra qualitat de vida,
que, de fet, per la malaltia ja empitjora, no?
Llavors, clar,
hem de poder treballar aquests aspectes
i no deixar...
Que no vol dir que no haguem de passar,
però que hem d'aprendre a tallar, no?
És com quan hem parlat dels processos d'adol.
Has de fer el teu procés d'assimilar.
És a dir, d'un dia per l'altre dius,
bé, tinc això bé, és igual, ja m'animo.
No, has de passar...
Bé, és que no ho així, eh?
No, no, és fent una miqueta la caricatura.
Has de passar tot aquest procés,
lògicament, i després intenta remuntar, no?
Sí, sí, però sobretot que no ens quedem enganxats,
perquè si no ja tenim dos trastorns.
Tenim la malaltia de Parkinson més la depressió,
o la malaltia de Parkinson més el trastorn d'angoixa.
Vull dir que el que hem d'intentar és que això no vagi a més,
i hem de tenir en compte que tothom passarà per aquest període.
I una cosa és passar per un procés concret d'angoixa o de depressió,
una altra cosa és quedar-te amb un diagnòstic de depressió o d'angoixa, no?
Llavors, en la població que té Parkinson,
les possibilitats de tenir depressió augmenten fins a un 80% d'aquesta població,
que és altíssim.
Vull dir, és que gairebé tothom en un moment o altre passa, no?
Es creu que les persones que tenen un Parkinson amb inici aviat,
és a dir, mentre més joves són,
més possibilitats tenen de patir Parkinson que quan són més...
Depressió.
Això, depressió.
Clar, perquè les seves expectatives de vida s'escurcen.
Exacte.
Llavors, doncs aquest, o sigui, el col·lectiu que comença més jove,
o que se li diagnostica més jove, té més probabilitats,
i també en aquells en què la malaltia progressa molt ràpidament.
Perquè, clar, també hi ha gent que el Parkinson va molt ràpid,
és degeneratiu, però va molt ràpid,
i n'hi ha gent que porta períodes en què la malaltia s'estanca,
i doncs es poden passar anys, no?
Una vida relativament normal.
Exacte, no?
Llavors, una miqueta, tant en la persona que inicia més jove com en la persona que progressa més ràpidament la malaltia,
són els dos tipus que hem de tenir en compte que segurament tindran més risc de patir depressió.
El que és com treballarem la depressió, bueno, ho vam comentar, no?,
explicant tot el que el pacient ho sàpiga, no?,
que vagi assumint la responsabilitat, és a dir, tècniques d'autocontrol,
tècniques de resolució de conflicte, tècniques d'afrontament a l'estrès,
i sobretot intentar mantenir tota l'activitat social,
la xarxa de relacions socials.
No aïllar-se, sobretot, és important.
I en alguns casos, moltes vegades serà bo treballar també amb la parella,
perquè moltes vegades acaben havent-hi problemes de parella i problemes familiars,
perquè el cuidador del malalt de Parkinson també pot acabar patint una depressió.
També necessita atenció psicològica al cuidador.
Molt, molt.
A vegades no parlem mai dels cuidadors,
però els cuidadors moltes vegades acaben també molt...
Emocionalment, a vegades, pitjor que el propi malalt, no?
Molt fotuts.
Doncs moltes vegades sí.
Llavors, en algun moment també, igual, és important que el cuidador,
o que moltes vegades és la parella,
doncs també formi part d'alguna miqueta de reforç, no?,
sobretot de cara a la parella, de cara a la família.
Els trastorns d'ansietat, que són els altres una mica més típics, no?,
de l'ansietat també vam parlar, no vull enrotllar-me molt, no?,
però sí, doncs, comentar que l'ansietat, doncs, moltes vegades,
quan augmenta i va en augment cada vegada que el malalt de Parkinson
intenta, per exemple, fer un moviment i veu que no pot, no?,
i això moltes vegades li produeix molta angoixa,
que fa que encara li costi més fer el moviment,
que hi creem el cercle viciós aquest de l'angoixa, no?
Llavors, moltes vegades, si recordes de quan vam parlar
de tots els tipus de trastorns d'angoixa,
que vam parlar de la crisi de pànic,
que era aquella que era la més exagerada,
moltes vegades el malalt de Parkinson té aquestes crisis de pànic
que són conseqüència, precisament, de la medicació que pren.
La medicació, bàsicament, que prenen els malalts de Parkinson
és la levodopa, i aquesta pot produir com a efecte secundari
en algun moment alguna crisi de pànic.
Llavors, això, tenir en compte, perquè poder és,
dintre de tots els trastorns d'angoixa, el més habitual,
però també hem de vigilar segons quines dosis estigui prenent de levodopa.
El malalt també ha de saber els efectes que té la medicació que pren.
Clar, perquè, clar, es comencen amb unes dosis,
però a medida que la malaltia va augmentant, habitualment,
també es va augmentant la dosi de medicacions.
I no hi ha medicacions que contrarrestin aquests efectes?
Entraríem en una espiral ja...
Bé, a vegades es barreja, no?
És a dir, la medicació per al Parkinson,
però tot això, sobretot, sempre...
Amb el metge.
Amb el metge, eh?
Vull dir, amb algun ansiolític o amb algun antidepressiu, no?
Llavors, contrarrestem.
Però, bueno, que tot això, doncs,
amb cada cas en particular s'ha de tenir en compte.
Però que les persones que tenen Parkinson,
doncs, que tinguin en compte que moltes vegades
les seves crisis de pànic són conseqüència
de les dosis de la medicació que estan prenent, no?
No la pròpia malaltia.
Exacte.
D'acord?
I llavors, doncs, bueno, clar,
el que és el tractament, doncs, serà, sobretot,
informar el pacient que...
Això sempre és el primer punt en tots els temes psicològics,
si no sabem què passa i què ens passa i per què,
doncs ens costa molt d'assumir.
Treballar molt la respiració diafragmàtica,
treballar les tècniques de relaxació
i aprendre a canviar tot el tema dels pensaments irracionals,
adonar-se'n que moltes vegades fem pensaments excessivament negatius
i generalitzadors,
que són molt més exagerats que la realitat mateixa, no?
Una altra de les malalties,
o dels trastorns psicològics més habituals,
és l'insomni.
També vam fer un programa concretament de l'insomni
i llavors, doncs, bueno,
vam parlar, no?,
que realment quan es produïa l'insomni
era perquè no ens havíem desactivat
o a nivell físic o a nivell psicològic,
és a dir, que per aconseguir dormir
hem d'estar desactivats físicament,
és a dir, hem d'estar cansats,
però a més a més, psicològicament també hem d'estar desactivats.
I l'interruptor no el trobem mai, no?
Perquè sí, no?
És que allà on tinc l'interruptor, no?
Si no, moltes vegades anem al llit però continuem
i estem molt activats a nivell mental
i és impossible que...
Té un estat de nerviosisme.
...que ens adormim, no?
Llavors, això a tenir-ho en compte.
Llavors, com la part més fisiològica, no?,
més física,
per desactivar-nos ho podem fer
amb relaxació i amb respiració.
Podem ajudar el cos a que relaxi.
Però la part més mental, més cognitiva,
doncs, clar, ho haurem de fer
per tècniques d'intenció paradògica,
que és intentar pensar en una altra cosa diferent
a el que estem pensant.
I en cada cas, no?
I segons cada persona li va millor
unes coses que unes altres.
Deixar que el pensament flueixi i observar-lo
i quan ja s'ha acabat, doncs, anar cap al llit,
per exemple.
provocar un pensament que sigui molt relaxant per nosaltres,
és a dir, obligar-nos a concentrar-nos en un pensament
que fa que tallem tota l'activació que portem de tot el dia.
I és un tema d'exercitar-lo, no?
I és aprendre la tècnica.
Per suposat.
Això és treballar molt la relaxació i la visualització.
Hi ha gent que té molta més habilitat
i molta més facilitat per fer-ho
i hi ha gent que li costa una mica més.
Però, bueno, practicant, tothom ho aconsegueix, eh?
El que passa és simplement que hi ha gent que
necessita més sessions de pràctica, no?,
per poder arribar i gent que no.
Els temes de trastorns sexuals,
que és l'altre tipus de...
Clar, perquè el primer, m'imagino,
quan diagnostiquen una malaltia,
no el primer, però el que també penses dir,
bé, la meva vida en tots els sentits ha canviat,
també en aquest, en el sentit sexual, no?
També, per suposat.
I ja penso que els trastorns sexuals
afecten un 65% de la població...
En general?
No, malalts.
De malalts de Pàrkinson.
És que dic ara ja...
En general, no.
Dic, Sònia, avui, escolta,
acabarem l'espai amb una visió del món molt negativa.
No, no, no, en general no.
Amb els malalts de Pàrkinson.
Llavors, hi ha tres tipus de trastorns sexuals
que són els més habituals, no?
Que són les dificultats per mantenir l'erecció en l'home,
la inhibició del desig sexual,
que es dona tant amb l'home com amb la dona,
i la hipersexualitat.
Que això és un trastorn del que no es parla gaire,
i bé, gens de cap lloc.
Sí, perquè avergonyeix sovint la persona afectada, no?
Sí, però moltes vegades,
igual, segons la medicació i les dosis,
hi ha homes que tenen problemes per mantenir l'erecció
degut a la medicació que estan prenent, eh?
I això fa que, clar, doncs,
tinguin bastantes dificultats,
però hi ha vegades que tant en homes com en dones,
que el que fa és...
Estimula més el sexe.
Estimula més el desig, no?
Fins i tot pot arribar a ser una qüestió una mica obsessiva, no?
De molta necessitat de tenir desig.
D'aquest gairebé no es parla mai.
A més, si fas consultes en temes de Parkinson i tal,
trobaràs la dificultat de mantenir l'erecció
i l'inhibició del desig sexual.
Però molt poques vegades es parla de la hipersexualitat.
Però no perquè no existeixi.
No, sinó, bueno, perquè no es parla,
però existeix, eh?
I es dona.
El que passa, doncs, que, bueno,
hi ha unes persones que reaccionen d'una manera
i persones que reaccionen de l'altra, no?
Normalment, la hipersexualitat,
aquesta es dona també per l'efecte secundari, eh?
Vull dir que...
És la medicació, també.
I que la persona ho ha de saber.
En el tema de la inhibició del desig,
moltes vegades és degut, precisament,
a tots els canvis físics que s'estan donant.
A l'augment de la suor.
A l'augment de la pell es torna més grassa.
Llavors, doncs, que la persona
arriba a un punt que se sent menys atractiva.
Li costa més moure's.
Es troba cansat.
La seva autoestima baixa, no?
Llavors, no tant que hi hagi un problema
a nivell sexual,
sinó que tot l'entorn de...
tota la qüestió més d'autoestima
i de veure's atractiu,
doncs, un ja no es va veient, no?
I a qui li costa més
iniciar una relació sexual?
A tenir-ho en compte,
perquè, clar,
hi ha símptomes,
símptomes dels que hem dit al principi,
que afecten a la nostra autoestima.
perquè si a partir d'ara
jo sugo més
i em preocupa la meva suor,
la meva olor,
o me'n noto que tinc la pell més grassa,
o em noto que no puc fer
segons quins moviments,
o per moure...
Sí, la persona s'ha de ser molt insegura.
Exacte, no?
Llavors, crea una miqueta
aquesta inhibició, no?
També pot.
Llavors, doncs,
el que és...
Segons cada tipus,
hauríem de treballar
d'una forma diferent.
I llavors,
els dèficits cognitius,
perquè anem una mica...
Sí, ara ja hem de començar.
Una mica ràpid.
Tot el tema dels dèficits cognitius,
no?,
doncs hi ha molts trastorns,
o sigui,
hi ha dificultats en l'atenció,
en les...
hi ha alteracions visu-espaials,
i després també de memòria,
dificultats de memòria.
I moltes vegades
la funció executiva, no?,
allò de fer coses,
de posar-se en marxa...
La memòria immediata, no?
Sí.
Però és que moltes vegades
ho tenen a la punta de la llengua,
és a dir,
no és que ho hagin oblidat, eh?
És verbalitzar allò
que vols expressar, no?
Trobar-lo.
Saben que ho tenen.
El que passa és que els costa trobar
i necessiten com pistes
en algun moment, no?
Llavors, clar,
totes aquestes funcions, no?,
l'atenció,
la memòria,
la qüestió visu-espaial
i tota la funció executiva,
que és la de començar a fer alguna cosa,
moltes vegades es veu
molt afectant, no?
Llavors la persona
se sent molt incòmode,
perquè vol dir una cosa
i no li surt,
no la recorda,
no és capaç de prestar atenció
amb el tema que li estan parlant
de la manera que voldria,
clar,
tot això moltes vegades
també repercuteix.
Aquí,
i s'ha de treballar molt
el que són els tallers
d'estimulació cognitiva,
que és on es treballa
la memòria,
l'atenció,
les funcions adjectives
i el llenguatge.
Normalment això
es pot treballar en grup,
es fan tallers
per treballar
el que és
l'estimulació cognitiva,
però si la persona
està bastant afectada
s'hauria de treballar
millor a nivell individual,
perquè clar,
dependrà.
I per últim,
ja és el tema
de les demències,
que en algun moment
pot haver-hi
algun brot psicòtic
que he comentat abans,
quan està molt avançada
que pot donar
algun deliri
i alguna al·lucinació,
sempre com a conseqüència
de la medicació.
Llavors,
el que hem de fer
és anar al metge
ràpidament
perquè reguli
les dosis,
perquè la majoria
de vegades
regulant les dosis
de medicació
reduïm,
perquè això no deixa
de ser un efecte
secundari de la medicació,
és a dir,
es produeix
un trastorn psicològic
com a efecte secundari
de la medicació.
Llavors,
hem de tenir-ho en compte.
Una mica,
doncs,
per,
bueno,
un resum,
he intentat anar
molt ràpid.
Els efectes
que produeix
la malaltia,
doncs,
la malaltia
del Parkinson,
els efectes
psicològics,
és el tema
que hem tractat
avui
amb Sònia Navarro.
La propera setmana
ens la trobarem
el dijous,
d'acord, Sònia?
Molt bé,
fins la setmana que ve.
Gràcies.
Sents que no pots
controlar els teus impulsos
ni la teva conducta?
creus que tens pensaments
molt obsessius
i repetitius
que et fan perdre
molt de temps?
Si creus que necessites
ajuda psicològica,
contacta amb la psicòloga
Sònia Navarro.
Al seu gabinet,
al carrer Pau Casals,
número 10,
primer tercera de Tarragona,
o ve al telèfon
977-22-05-60.
La salut passa
pel benestar psicològic.
d'acorda amb Sònia Navarro.
Sònia Navarro.