Jordi Tinyena, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Com cada dimarts ens acompanya Jordi Tinyena
en representació del col·lectiu d'escriptors del Camp de Tarragona.
En aquest punt de lectura,
l'única pretensió que té en principi
és recordar alguns noms de la nostra literatura,
alguns oblidats, d'altres no,
però en tot cas anar fent memòria
i no oblidar que tenim els prestatges plens de llibres.
Alguns tenen pols i caldria treure-li, no, Jordi?
Algun d'aquests llibres?
Sí, ho fem de tant en tant.
Ho fem, intentem fer-ho.
I ens quedem absolutament bocabadats i sorpresos
de determinats títols
que els hem vist sempre allà
però que no se'ns havia acudit agafar-ho sempre
a la recerca de les novetats, no?
De la novetat literària,
quan realment hi ha cada llibre, que Déu-n'hi-do, eh?
Sí, de les novetats s'ha de parlar
perquè la literatura s'ha de renovar, no?
Però s'ha de tenir un reconegut de fons pels clàssics.
Avui un clàssic, jo no sé si és molt o poc conegut,
jo he de confessar que només el recordo
com a de llegir en aquelles llargues llistes
de noms de la literatura catalana
quan estàs estudiant el batxillerat, que surt.
Només tinc aquesta referència, ho confesso.
Joaquim Roure.
Riure.
Riure.
Ruire.
Ruire.
A veure, ja comencem amb la feina.
Joaquim...
Ruire.
Ruire.
Sí.
Molt bé.
Ui.
A veure, ja comencem a parlar de Joaquim Ruire.
De Joaquim Ruire.
Pobre, eh?
Si ens estigues escoltant.
Diuen que formo part d'una llista d'autors modernistes, no?
De l'època.
En principi, des del punt de vista cronològic, de l'època modernista,
tot i que abans em comentaves que no manté les característiques pròpies d'aquest corrent.
És molt singular.
D'aquest corrent.
Qui era?
Doncs era una persona que va néixer a Girona el 1858.
Estem, per tant, a cavall del segle XIX i del XX.
La seva producció literària és a finals del XIX i començaments del XX,
coincidint amb el període modernista i després amb el noucentista, també,
perquè va morir, i més tard, eh?
I fins va allargar perquè va morir l'any 39, just a l'acabar la guerra.
Per tant, un llarg recorregut que el va fer viure diferents moviments
i diferents moments de la literatura catalana, no?
I és un personatge que ara es torna a llegir, almenys a l'ensenyament,
perquè és un llibre seu, lectura obligatòria de la literatura catalana de batxillerat,
però és un d'aquests homes que sí que es figura a totes les històries de literatura,
amb nom propi, però sempre una mica així al costat, no?
I és curiós perquè ha estat llogat, i molt llogat, i molt admirat per personatges com el Josep Pla,
per exemple, cada vegada que en parla li va dedicar un dels seus homenots,
però és que cada vegada que en parla em diu autèntiques meravelles.
I he de dir d'avançada ja que no m'estranya,
perquè tant el Pla, Pla era un home que escriu molt bé,
independentment que t'interessi allò que t'explica,
és una persona que té el do de l'adjectiu,
el do de crear una imatge amb quatre paraules, no?
I aquest també és un do del Joaquim Ruïra.
Per tant, no és un autor para buscadors d'històries,
però sí para buscadors d'un llenguatge ben utilitzat,
ben situat, ben col·locat,
aquells que tenen gust i plaer per les descripcions, no?
Sí, el Joaquim Ruïra no va escriure mai novel·les,
en el sentit que les coneixem,
és a dir, textos llargs, amb una història, etcètera.
És més aviat un narrador, més que un novel·lista.
Digue'm, Tafanera, però abans de parlar de la seva obra,
una breu pinzellada de la seva vida, que sempre ens interessa,
allò si es va dedicar a l'ensenyament,
si no es va dedicar a l'ensenyament,
perquè la majoria d'escriptors, tots passen per les aules,
per guanyar-se la vida, lògicament.
Avui sí, avui està clar.
Però aleshores s'hi podien dedicar més?
O com que molts d'ells venien de casa bona,
doncs podien viure una mica de la renda?
En el cas d'ells...
De tot hi havia, no?
De tot hi havia.
Home, viure de la literatura, si avui és difícil,
llavors encara hi haurà més, eh?
Això està descartat, absolutament.
Ara que tinguessin rendes i poguessin dedicar-se a l'activitat literària,
tot i plena, doncs això ja és més fàcil.
En el cas d'ells, ell va estudiar dret,
tot i que no va exercir mai com a advocat,
i es va dedicar a administrar les seves rendes i les seves propietats,
perquè venia de família, per les dues bandes,
venia de família de propietaris a Girona.
Va intentar professionalitzar-se en la literatura,
va començar escrivint en castellà,
i va intentar professionalitzar-se, fins i tot se'n va anar a Madrid,
i va intentar escrivint en castellà, naturalment.
No va sortir bé,
i de retorn a Catalunya,
doncs va abandonar aquest propòsit d'escriure en castellà
i de professionalitzar-se així,
i llavors es va decantar per escriure,
perquè a la literatura no hi volia renunciar,
però ja sense pretensions de guanyar-se la vida,
doncs va optar per la seva llengua, que és el català.
Fonamentalment, m'explicaves abans que va fer narrativa,
novel·la breu i poesia, fins i tot.
Tot i que aquest capítol m'imagino que el deixarem una mica de banda,
pel teu plaer confessat per aquest gènere.
Sí, va escriure teatre també.
Aviam, forma part del moment que escriben una mica de tot.
Ell va escriure poesia, va començar, efectivament,
a l'any... va començar més de segle,
va publicar alguns volums de poesia,
El País del Ple, per exemple, que és de 1906,
el non-non, el 17, en fi.
Fins i tot ja l'any 91 l'Ajuntament de Girona
li va publicar encara un volum dedicat de poemes
que es titula Joaquim Ruïra Inèdit,
que ja ho diu tot.
I teatre també.
Va escriure l'any 1902,
és Amor o prova de bomba,
després el 31, La Bona Nova,
i el 1938, El Garet de l'Enramada,
que és l'adaptació d'un conte
que havia estat publicat amb interioritat a Barines i Buscatges,
i que és un dels contes de les narracions interessants del Ruïra.
Això no és una classe de literatura ni de bon tros,
però clar, el situàvem cronològicament en un moment
en què hi ha determinats corrents literaris
que mostren el gust per determinats temes,
hi ha un esperit i una filosofia darrere.
Joaquim Ruïra es desmarca del que cronològicament
o per època li tocaria escriure.
A banda d'aquesta capacitat descriptiva
i del gust per la llengua, per la paraula,
els temes són bastant superficials,
una mica contraposats amb altres contemporanis o no?
Bé, no és que siguin superficials o no,
simplement és un punt d'arrencar diferent.
És a dir, si per exemple,
el dia que parlàvem aquí de la narrativa modernista
i parlàvem del Casellas o de Prudència Bertrana
o de la Caterina Albert, de Pictor Català,
veiem que hi havia una sèrie d'elements
que els feien comuns,
en el sentit que teníem personatges molt durs,
personatges que estaven una mica en els límits
del que considerem normal, una mica outsiders,
i que aquests personatges, a més a més,
s'enfrontaven a situacions molt difícils, molt dures,
i que això era la metàfora de l'enfrontament
de l'individu amb la societat,
de la dificultat de l'artista davant del món, etc.
Clar, Ruïra no participa d'aquesta idea
aquest no és el tema que lliga les seves narracions,
és un altre, és a dir,
ell no és un home que construeixi grans arguments,
ja ho hem comentat abans,
sinó més aviat de petites escenes, de petites coses.
Llavors, aquestes petites coses
no necessiten que passin grans successos
ni grans fets,
només necessiten una mirada atenta
per seguir un o dos personatges
durant una estona,
que és el que fa el Ruïra.
Ara bé, això de vegades està situat,
per exemple, al mar,
una tempesta al mar,
una tarda de pesca al mar,
coses d'aquest estil,
o bé està situat al bosc, a la muntanya,
o bé de vegades és una festa,
és el cap del garet de l'enremada
que ha sortit ara,
que és una festa,
que és l'enremada,
el ball de l'enremada,
i doncs és una descripció d'aquesta festa
amb l'excusa d'un personatge
i de l'amor d'un personatge
per una noia d'allí.
D'altres vegades,
se situa en els dímits del somni
o de la fantasia,
que no arriba mai a ser truculent,
però és el cas de contes com la Xucladora
o com la Fineta,
que també...
A poca cosa en té prou
per vestir una narració.
I tu t'has de deixar portar,
i de veritat és que et deixes portar
per la manera com t'està explicant allò,
tot i que allò té un interès relatiu.
És a dir,
una tarda al mar, per exemple,
és una petita història
d'un nen que ja tirant cap a l'estiu
i en ple sol,
doncs ostres,
li costa anar a l'escola i no hi va.
I llavors se'n va a baixar a la platja
i se'n va amb els amics seus a pescar.
I passa una tarda magnífica a la barca
i quan arriba a casa
doncs el renyen com més natural.
Doncs bé,
això és el motiu de la narració,
és poqueta cosa,
però en canvi la narració
és una preciositat
perquè la capacitat del ruïne
per ensenyar-nos en paraules
les imatges és portentosa,
extraordinàriament.
Potser el que ens atreu d'aquest autor
és la bellesa del que ens explica,
que ja és prou motiu,
i ja és un objectiu prou potent
per acostar-se a una obra literària.
No sempre hem de buscar la història
i els grans arguments.
A vegades aquesta bellesa
ja és prou potent
i prou important
per atreure el nostre interès.
Ell va començar escrivint per declaració pròpia.
D'una banda,
imitant a Verdaguer,
va començar als Jocs Florals
com tothom de l'època
i va ser premiat als Jocs Florals,
després es va enfadar
perquè es va sentir maltractat,
però vaja.
Doncs sota la penjada de Verdaguer,
que Verdaguer era un gran coneixer de la llengua
i un home que té una llengua riquíssima en la poesia,
i això és naturalment un apetge important a la seva obra.
I l'altra és la del Torró, Ramon Torró,
un que va ser biòleg després
i que va ser el que el va introduir a la literatura.
Ell ho explicava en una entrevista de l'any 34
en la qual explica que van començar llegint tots els romàntics,
tots inflats, absolutament tots,
i que van començar escrivint drames en castellà,
aquests drames històrics, no?
Atila, Uitissa i coses d'aquestes.
On tothom té un passat, eh?
Sí, si no, no, ell ho explica ell, eh?
Doncs bé, això està molt lluny
del que efectivament acabaria fent,
que ja no té aquestes pretensions
tan de drama històric romàntic,
sinó que són això, petites visions,
petits moments de la vida,
de la vida sobretot de balanes,
de balanes, de vida del mar,
del poble de balanes,
i del parlar, que en aquell moment,
avui és molt difícil que sentis algú ja parlant així,
però que en aquell moment encara estava ben viu,
que és el salat, el mateix que es parla a Mallorca,
d'articles salats, no?
I que en els llibres de Ruïna apareix, com a tal.
No volem fer proselitisme literari,
o sí, no ho sé, eh?
Però, a veure, avui en dia,
que costa tant arrencar l'atenció
vers els nostres escriptors clàssics,
què podria treure un lector d'avui dia de Ruïna?
Precisament aquesta contemplació de la bellesa d'un escrit literari?
Jo crec, a veure, ja insisteixo que no s'hi ha d'anar a buscar històries, eh?
Tampoc no ho pretén ell, vull dir, no és cap demèrit en absolut.
Són llibres que, a més a més, es llegeixen molt bé perquè les històries són curtes,
i per tant permeten pauses tantes com vulguis,
i moments per llegir-les, no?
Però a Ruïna se l'ha d'anar a buscar, se l'ha d'anar a llegir,
sobretot per gaudir de la riquesa de l'idioma.
I sobretot per gaudir de com aquesta riquesa de l'idioma està al servei...
El gust per les paraules.
El gust per les paraules, sí.
I que aquest gust està al servei de transformar
o de crear imatges a través de les paraules.
De veritat que és un autèntic plaer llegir el Ruïna amb aquest code,
perquè és molt ric.
Doncs fes-nos un menú, per on començaríem?
Fes-nos un primer plat, un segon plat i postres, per exemple?
No, no, no, un menú de degustació.
Un menú de degustació amb un únic llibre.
Vinga.
Amb un únic llibre perquè ho té tot, o bàsicament tot, no?
Ell va, ja he dit que havia escrit novel·les, va començar amb Pinya de Rosa,
després van seguir Marines i Buscatges, La Parada, les coses benignes, etc.
Doncs bé, jo us recomano Marines i Buscatges.
I els recomano per dues raons.
Una, perquè hi ha algunes de les narracions més conegudes i més interessants del Ruïna,
com per exemple el Jacobé, o el Garet de l'Enramada, o la Fineta.
De l'altra, perquè hi ha diferents tipus de contes,
des d'aquests situacionals, d'una tempesta, una tarda al mar,
fins als altres, una mica més fantàstics, de la Xucladora,
o fins a les novel·letes del Garet de l'Enramada o de Jacobé.
Però sobretot per una raó útil, i és que aquest és un llibre
que es trobarà a totes les llibreries amb absoluta facilitat,
perquè és el llibre que estan llegint els alumnes de batxillerat.
I què tal com responen? Tens experiència ja de com responen davant de...?
Home, els costa llegir-lo perquè la llengua és molt, molt, molt rica,
i per tant, com que és molt rica, estan molt lluny del seu coneixement.
Amb una solidaritat com la nostra, que a vegada parlem pitjor,
i que a vegades coneixem menys paraules, doncs esclar, Ruïra és un esclat,
és uns focs artificials, però que, home, segons el teu nivell,
et poden lligar al diccionari, no?
Doncs escolta, farem aquest tastet, ho provarem, ja veurem si repetim o no,
però el primer tast de la feina...
Jo crec que sí, jo crec que sí, que descobriran com es poden crear imatges,
com es poden...
Algú és per la metàfora,
algú és per la imaginació lingüística al servei d'una estampa, no?
Jo em sembla que agradarà a tothom.
Doncs ho provarem i tant que sí.
Jordi Tinyena, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos. Bon dia.
Adéu-siau.