.
Hola, bona tarda a tots i totes i benvinguts al tren,
el magasín jove d'actualitat format per un grapat d'alumnes
més o menys agraciats de la URB amb la col·laboració d'aquesta casa,
Tarragona Ràdio.
Hola, Joan, què ens expliques avui?
Per cert, fas molt i molta mala cara.
És que m'estic recuperant de les dues macrobotellades,
ho he pres a dir en català,
que van tenir lloc a les nostres plàndides ciutats la setmana passada.
No, si arrossegues unes ulleres...
Però escolta, a Tarragona va arribar a fer-se els macrobotellons,
o, perdona, botellada en català?
El que són les convocatàries oficials, diríem que no.
Però de ben segur que on se va muntar un festival
segur que va ser a comissaria.
I això com és?
Perquè el tema era que tu arribaves
i pot si portaves ampolles te la confiscaven.
Te posaven etiqueta amb el teu nom
i l'endemà podies recollir-la a comissaria.
Del pal, la gent, hi ha dos de whisky i una de vodka.
Sí, i de pas el canotet de Maria,
que em vau fotre la setmana passada, no?
Nena, comportem-nos que ens quedin dos...
En aquest ritme ens quedaran dos tola diaris.
Mentre els joves de l'Espanya
es dediquen a fer concentracions massives
per a emborratxar-nos,
el país de sobre, l'Afegans,
es manifesten per temes més seriosos,
com la reforma laboral.
I és que Espanya és diferent.
Sol, sangria, paella, festa, turisme de borratxera.
I em sembla que em deia un tòpic...
Ah, sí, lo toro.
Precisament, toros, o millor dit,
de la plaça de toros és del que s'està parlant
aquests dies a la ciutat.
Volen cobrir-la amb una gran cúpula metàl·lica
perquè les inclemències meteorològiques
no impedeixin la celebració dels actes culturals
i esportius que s'hi duguin a terme.
Això vol dir que ja no es faran macorria
o corregudes en català,
amb l'entretingudes que són.
Maria.
Digue'm.
Res, que toca presentar el sumari.
D'acord, després emprenem aquest tema, eh?
I donem pas al sumari de la setmana.
I mentre les rodes xisclen i tot res sempre
i cap pneumàtica, es punts i agafem velocitat
i us presentem els vapors de la setmana.
El noticiari Txorres, unes notícies un tant peculiars
escrites per uns comentaristes no menys peculiars.
I en el reportatge d'avui parlarem de les corregudes.
Maria, això has escrit tu?
Clar, s'ha de ser directe.
Bé, com dèiem, el radiomator parlarem de les primeres vegades.
I en l'apartat del cel·luloide,
en David Polibueno i l'Albert Polimalo
ens parlarem de les pel·lícules absurdes made in USA
que tan bona recortació tenen.
I de la gran petalla a la petita pantalla.
La fera de la tele, el senyor Ricardo
ens parlarà dels culebrons.
I a l'espai de l'entrevista tindrem amb nosaltres
Lorena Barrionuevo, la persona que ens parlarà
de l'exposició itinerant Violència, Tolerança Zero,
que aquests dies es pot veure a Tarragona,
que organitza la Caixa.
A la secció musical, amb la i recuperat
de la muda musical de Manchester i la Raquel
parlaran del fenomen punk.
I ja per últim, la Marta ens posarà el dia
amb la seva agenda cultural
i tindrem un altre racó per visitar la ciutat
de la mà de la Raquel.
I sense més preàmbuls, engeguem el tren.
I com sempre, engeguem el tren
amb la nostra partícula repassada
a les notícies de la setmana.
L'actual posseïdora del títol
de Miss Sorda de Texas mor atropellada
per un tren.
La víctima de 18 anys no va sentir
el soroll de la locomotora,
tot i que aquesta va pitar constantment.
Ricard Laot, director de Tarragona Ràdio,
ha afirmat que el programa d'aquesta emissora
al tren no té res a veure amb el succès.
Els dos botellots previstos a Tarragona
el passat cap de setmana van ser dissolts
per la Guàrdia Urbana i la policia portuària.
Els agents van aturar tots els vehicles
de la zona del Miracle i el Far
i van confiscar qualsevol tipus de beguda alcohòlica.
Veïns propers a la comissaria de policia
es van queixar del soroll
que provenia de les dependències policials.
D'altra banda,
durant tot el cap de setmana passat
no hi van haver efectius disponibles.
Testimonis extraoficials
asseguren que aquesta indisposició
va ser deguda a la ressaca dels agents.
Presentat el nou projecte de remodelació
de la plaça de Toros de Tarragona.
L'actuació contempla restaurar la façana
i cobrir la plaça amb una cúpula metàl·liga.
Les obres començaran al mes de maig
i tindran una duració de 14 mesos.
Degut als aiguats que acostumen a caure per carnaval,
l'Ajuntament es planteja celebrar
les properes rues de lluïment
a dins la nova plaça de Toros.
Es troben restes de les cotxeres del circ romà
a l'interior de l'Ajuntament.
En aquesta part del circ
s'hi reunien les aurigues
abans de sortir a l'arena.
Flavio Briatore,
director de l'escuderia Renault,
s'ha posat en contacte
ja amb la tinent alcalde de Patrimoni,
Maria Mercè Martorell,
per tal de concertar una visita a la ciutat
per part dels seus mecànics oficials.
I acabem ja el noticiari Xorres
i donem pas al reportatge de la setmana,
aquest cop de la segona part
del nostre radiomator.
Dijous, 6 de la tarda.
El tren arrenca a Tarragona Ràdio.
Bona tarda Alberto, què tal?
Com està el percàncer que tenies a mitges?
Bé, estem a mitges encara,
però recuperat per estar aquí amb tots vosaltres.
I encantat també.
A tots també.
segona part del radiomator?
Sí, sí.
Com dius, arriba el gran moment
i és que diuen que encara que les segones parts
mai han estat bones,
de totes formes, tot seguit,
us presentem la segona part del nostre radiomator.
Ja saps que fa unes setmanes
el tren va sortir al carrer
i va col·locar un micro
i et va convidar a dir el que et donés la real gana.
La setmana passada
ens vas parlar de manies,
pors i fàstics.
I avui el tema és
La primera vegada.
Benvinguts a la segona part del radiomator del tren.
Sisplau, escolleixi un tema.
Pip!
Ah, escollit.
La primera vegada.
Recordo aquella nit especial
amb una noia que vaig conèixer aquella mateixa nit
a una platja,
nom del qual no vull recordar-me,
va ser meravellós.
La primera vegada que vaig arribar a la ciutat de Tarragona
me l'imaginava molt més gran.
Doncs la veritat és que tot i que tinc 20 anys
jo encara no he tingut una primera vegada
perquè soc mormor.
I bé, recordo que...
Bueno, a ella li va fer una mica de mal,
també és veritat.
També depèn de dimensions, no?
I va a mides.
Llavors jo el que em dedico
és anar per les cases predicant, doncs, això,
l'abstinència i la importància que té el matrimoni
en aquesta societat tan bruta i tan descerebrada.
Ha, ha, ha, sí, clar.
Ja està gravat, això?
Ja està gravat, cabrons,
després us han riureu-ho d'allò.
Al final es va acabar amb una edic desastrosa,
ella es va emprenyar amb mi
i no ens hem tornat a veure mai més.
Doncs la primera vegada que vaig menjar cigrons amb patates,
doncs, bueno, primer no m'agradaven, no?
Després la meva avia me'ls va fer menjar.
Jo no volia, els vam deixar per verenar.
Per verenar estaven freds, no els volia.
Llavors me'ls vaig seguir de menjar per sopar
perquè m'estava morint de gana.
La primera vegada que vaig parlar per un micro,
a la facultat,
vam anar a Ràdio Sabadell
a veure el que era un estudi de ràdio.
Llavors hi havia una peixera,
jo estava dins de la peixera
i la resta d'alumnes i la professora
estaven a l'altra banda del vidre
i havia de dir l'hora
i havia de dir és la una i mèdia.
La primera vegada que em vaig posar davant d'un micro
era fa 11 anys,
vaig fer una secció de cine
i em va sortir molt malament
i encara la tinc gravada.
Se m'encen la llum vermella,
és a dir, estava amb l'aire
i vaig dir és la una i mèrda
i em vaig quedar molt tranquil.
No sé què dir, vaig gilipolles.
La primera vegada que vaig menjar pressac amb almíbar.
Va ser a casa dels meus avis
i bé, estava molt bo,
això sí que és veritat,
una cosa molt sucosa.
Quan vaig arribar dintre d'aquesta universitat
pensava que em tornaria a monja
perquè això semblava una tipus càctel a l'església.
Molt saborosa, molt gustosa.
Quan treus aquest tema,
clar, ho pots contextualitzar de moltes formes,
però a què li interessa la gent, sexe.
Quina primera vegada aquella?
No he tingut una primera vegada encara.
És un gust que mai oblidaré.
El millor record va ser que no me'n recordava molt.
La primera vegada que vaig vindre a la universitat
em vaig equivocar el dia de la presentació.
Vaig a cap a la Universitat de Lletres.
Aquesta primera vegada
ha sigut de les primeres vegades
que tens a la teva vida
més experienciadores, més enriquidores.
No sé si estic molt agraït a la ràdio Marató,
però bueno.
La primera vegada va ser molt interessant
perquè suposo que ningú s'ho esperava,
ningú s'ho esperava d'aquella manera.
Potser no va sortir com tothom desitjava.
Va ser dos minuts corrents.
Masturbacions.
Es queda pobra.
Giro, no giro, faig el ridícul.
Potser va ser més lent del que tothom esperava,
però mira, és una vegada per recordar.
Sorpresa.
Bé, doncs, la primera vegada que em va vindre a la regla
estava a classe i vaig embrutar tota la cadira.
Suave, no sabia si anar-me'n.
La meva primera vegada va ser un desastre.
I vaig marxar corrents i no vaig tornar amb una setmana.
Jo me'n recordo la primera vegada que vaig fer un examen a una universitat.
Venia tot il·lusionat perquè dius, conxa, tu tens un nivell i tens unes notes.
Per què no? Te les mereixes.
I dius, vindràs a la universitat i les repetiràs.
Vaig cometre l'error de demanar un orgasme
quan hauria d'haver demanat un xupito de tequila seques.
Doncs vas tot tan content a l'examen, després de preparar-te'l a casa,
com un campió, dius, venga, por todas.
Però bueno, arribes i jo me'n recordo quan vaig fer l'examen, tot nerviós,
vaig sortir i dic, bueno, per què no l'aprovaràs?
Si no ho has fet sempre, per què no ho fas ara?
I el pet que em va agafar va ser descomunal
i sort dels meus amics que em van portar a casa.
Llavors me'n recordo que va arribar el dia de mirar les notes.
Tota la classe allí, el passadís aquell, tètric, amb aquella situació.
Tothom, quina és la meva, quina és la meva?
I llavors arribo jo, amb peus de plom, fent-se el tirons.
I m'acosto a l'armari, o a aquell despatx, i em miro la nota.
No sé què vam fer del camí del bar a casa,
Això sí que mai m'ho han volgut explicar.
Suspès, no podia ser.
Això no era propi de mi, de la meva personalitat.
Però el dia següent em vaig despertar al garatge de casa meva,
perquè no es van atrevi a ensenyar-me a la meva mare.
I llavors vaig quedar molt decepcionat, sí, sí.
No vaig plorar per respecte als altres,
però la pena la portava interiorment.
Gràcies per utilitzar el nostre servei.
Recordi apagar el micròfon abans de marxar.
I després del ràdio Mató, d'aquest tema la primera vegada,
que hem parlat de virginitat, sigrons amb patates...
Escolta, Joan, quina va ser la teva primera vegada?
És curiositat, eh?
La meva primera vegada de què?
No sé, pots dir-me, per exemple...
La meva primera vegada.
La primera vegada que et va venir la regla, per exemple.
Bueno, no ho explicaré, perquè podria ser bastant rot el tema.
Però, per exemple, la primera vegada que et vaig veure...
Em vas veure, com va ser, com va ser...
Se m'ha perdut, cor pres, bueno...
Encara em faràs posar a mi vermella i tot, una cosa molt inusual.
Bé, doncs, després del reportatge setmanal,
donem pas a la secció del cinema.
I després de la magnífica feina feta per l'Albert,
que ja ha tornat de tenir, doncs, ja...
Ara camina amb normalitat i del seu equip,
que l'ha ajudat a muntar tot aquest reportatge,
anem a la secció del cinema.
Aquesta setmana, amb una baixa, amb la baixa del Marc.
I avui teníem amb nosaltres el David i l'Albert.
Hola, Joan o la Maria.
En aquest programa, per això, sempre hi ha alguna baixa, oi?
Si no és un, és una altra.
Jo, Maria, començo a estar una mica preocupat, eh?
Perquè primer, te'n vas a Madrid.
La setmana passada, el Blai, se'n va a Manchester.
I aquesta setmana falta el Marc, que m'ha trucat
i m'ha dit que ha quedat aquesta tarda amb la Keira Natalie.
Pots comptar, pots comptar, però bueno...
De somnis algú també hi viu, no?
Sí, i tant.
Però bueno, almenys ara he enredat una mica l'Albert,
perquè deixi estar els controls i em doni un cop amb aquesta setmana.
Hola, Albert, què tal?
Hola, David, d'aquí fem.
Bueno, doncs nosaltres, un cop acabada,
la preestrena, l'estrena, la reestrena
i la requeta estrena de Volver...
Que per si algú ha estat aïllat del món civilitzat
els últims 15 dies, que sàpiga que Volver
és l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar,
estrenada divendres passat i protagonitzada
per Penélope Cruz, Carme Maura i...
Ara, Albert, que em sembla que després de dues setmanes
trobant el Pedrito fins i tot a la sopa
tothom ha sentit el parlaje de la pel·lícula, eh?
Doncs bé, al que anàvem.
Que si la setmana passada vam xerrar una mica del cinema espanyol,
avui cruzarem el charco
i farem un cop d'ull al cinema Made in USA.
Doncs sí, a la secció d'avui parlarem del cinema comercial americà.
Com? No ho entenc.
El cine és comercial.
Cine, diners.
Estrelles, diners.
Públic, diners.
Tots són diners, no?
No, Albert, no sempre.
També hi ha aquells que lluiten per fer pel·lícules
per amor a l'àrtic estiu.
Però avui parlarem del contrari.
Els americans i els diners, doncs?
Doncs sí.
Els americans ho veuen tot com un negoci.
De fet, les pel·lis Made in USA
monopolitzen les taquelles d'arreu del món.
L'any passat al nostre país, per exemple,
dins de les 20 pel·lícules que van tenir una major recaptació,
tan sols hi havia una d'espanyola.
Albert, alguna idea?
El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo?
David?
David?
Albert, com tu comprendràs,
El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo
no és la segona pel·lícula més taquillera del 2005 a Espanya.
Ah, vale.
Bé, doncs llavors estàs parlant de Torrente 3, no?
És que dubtava, saps?
Ja, ja, ja.
La pel·lícula de Santiago Segura va ser la segona més recaptació
amb un total de 18 milions d'euros,
superada tan sols per la tercera entrega de Star Wars
i seguida per Harry Potter i el Senyor dels Anells.
I és que sovint les pel·lícules made in USA
són considerades com a pel·lícules comercials o americanades.
I en realitat ho són.
I com diria mon pare,
aquestes pel·lícules comercials es diferencien del cinema d'art
segons si el director vol guanyar diners
o, en canvi, vol guanyar un Òscar.
Sí, home, David.
I ara em diràs que Ang Lee,
a banda de trobar-se l'Òscar en Terreno Vedado,
no volia omplir les sales d'espectadors i fer caixa.
Ei, molt bona aquesta, Albert, eh?
Ja ho sé, home, és una distinció bastant simplista.
Però jo diferenciaria les produccions americanes en dos tipus.
Si acabes la pel·lícula amb la boca oberta i dient
uala, valla uns superespectaculars efectes especials.
Hauràs acabat de veure una típica i cara producció americana.
I si marxis de la sala avergonyit per haver disfrutat de la pel·li,
tot i que diguis que ha sigut una mierda per dissimular la teva satisfacció,
hauràs pagat 5 euros per haver vist el que popularment es coneix com una americanada.
Les americanades acostumen a ser ridículs comèdies per a adolescents,
amb un contingut ridícul i protagonitzades per a personatges ridiculament ridículs.
Tots tenim al cap títols com American Pie, Scary Movie,
Col·lega d'on està mi cotxe, J-Bob el silencioso contra Atacan i altres.
O el que podeu trobar ara a les cartelleres, una tal Date Movie,
que per cert, les primeres crítiques no és que siguin molt bones, eh?
El David i jo hem arribat a la conclusió que si vols ser guionista d'alguna pel·li d'aquest tipus,
has de basar-te en dos estereotips.
En les noies, bellesa i intel·ligència són conceptes inversament proporcionals.
Això sí, el seu temps d'aparició a la pantalla va en funció de la talla del sostenidor.
I en nois no hi ha proporció possible.
El coeficient intel·lectual dels individus masculins d'aquestes pel·lis és completament nul.
En canvi, si t'agradaria ser actor barra actriu d'una d'aquestes produccions americanes,
has de tenir en compte que, independentment de lo graciós barra graciosa que siguis,
has de ben escutjar amb una cara predisposada a fer riure.
Sí, sí, perquè ja no m'imagino els dos protagonistes de Brokeback Mountain fent la segona part de Cuestión de Pelotas.
No, no, Albert, jo tampoc.
Jo ho dic perquè jo crec que en el món de les comèdies americanes és com una mica una màfia, eh?
És que sempre surten els mateixos.
Miris la pel·lícula que miris, sempre trobaràs aquell actor que el recordes per haver-lo vist fent el mono a alguna altra comèdia adolescent.
I és que hi ha actors que són fixos en aquest registre.
Segur que teniu més que vi rondant per les comèdies el personatge Steve Stifler, a l'estil d'American Pie.
O Ben Stiller, més conegut com a Zoolander, i protagonista també a Cuestión de Pelotas, los padres de él o i los padres de ella.
I avui, per acabar la secció, us farem una recomanació en DVD diferent.
Digue-li recomanació, digue-li prohibició.
Digue-li X.
Digue-li X, també, Joan, digue-li X.
Bueno, sí, una mica. Però és que avui us recomanem una pel·lícula en DVD que no heu de comprar per res del món.
La Fortunada ha estat el film anomenat Una rúbia molt ilegal.
I és que deixa anar a banda ja el títol en si, que no ho comentarem,
quan la millor interpretació de la pel·lícula és la del gos Chihuahua, com que no val massa la pena comentar la resta.
Però si jo la tinc, jo la tinc.
Per cert, el dilluns pensat a Antena 3 vam fer Una rúbia molt ilegal 2,
que dius, sí, ara troben el DVD d'Una rúbia molt ilegal.
La vas veure, Maria?
No, no la vaig veure, em vaig ficar a una altra pel·lícula.
No, no m'agraden els gossos, eh?
Doncs teniu tots tres raó, però si et digués que l'actiu protagonista del film
és la recent guanyadora de l'Òscar a la millor actiu, què en dirés?
Doncs em costaria bastant de creure la veritat.
Doncs vés tu creient, perquè Ries, Whisperspun, guanyadora de l'Òscar pel seu paper a Walk the Line,
és la protagonista d'aquesta ridícula comèdia americana.
Per ridícula el nom, lo del Whisperspun, eh?
Però què dius d'això, en sèrio, Albert?
Ja ho saben, això, els membres de l'Acadèmia de Hollywood, o què?
Juraria que no.
Doncs fins aquí el repàs de la vessant més còmica i ridícula of the American Cinema.
Un altre dia parlarem del cinema comercial americà de sang i fetge,
que també, Déu-n'hi-do, el rotllo que dona.
Doncs això, dijous que ve, més i millor.
Suposo que el Marc ja estarà aquí per comentar-ho,
a veure què tal li ha anat la seva cita amb la Queira.
En fi, adeu, Maria, adeu, Joan, i gràcies, Albert, per la teva col·laboració avui.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Molt interessant, eh?
Ja li preguntarem al Marc a veure els detalls.
Sí, sí, jo estic intrigat, a veure què diu.
Adeu, que vegi bé.
Adeu.
Bé, doncs, de la secció de la gran pantalla,
sempre m'agrada dir aquesta frase,
passem ara a l'espai de la petita pantalla.
El tren, dijous de 6 a 7 de la tarda a Tarragona Ràdio.
I bona tarda, Ricardo.
Hola, què tal?
Tu hem xofat a la tele, perveria.
Sí, sí, jo, el meu.
Saps de què parlarem avui o no?
A veure, de què parlaràs?
Bueno, ho he dit abans, però...
Parlarem d'un tipus de programa que jo personalment no acostumo a mirar.
Veus la música allà? És un rotllo raro, eh?
Ui, això d'on acostumo a mirar.
Llavors, com pots fer-nos ara aquí...
Jo no miro, però és un programa que no se sap ben ver
perquè tenen molta audiència, una pista.
Els protagonistes tenen noms de l'estil Roberto Antonio José Luis.
Ja o no?
Aquesta cançó de Font no em sembla una mica Operación Triunfo, eh?
No, no, Maria, no.
Culebrons o Tala Novela.
Doncs bé, preparats, no?
Això és un pastelón, eh?
Sí, respirem, eh?
Respirem, si és clau.
Vinga, abans de fer un repàs pels Culebrons de més èxit de la televisió,
vull explicar als dos o tres oients del tren que queden després de saber que avui parlarem de telenoveles
la definició de Culebron.
Són aquells programes de televisió prodits originalment a Llatinoamèrica
que expliquen una història fictícia del contingut melodramàtic.
És a dir, remes d'allò més passades.
I més fictícies, no, a vegades?
Sí, de tot, de tot.
Després d'aquest aclariment, comencem, si us sembla, per la primera cadena.
A la televisió pública, aquella que suposa és de tots i ens dona un servei,
he vist que hi ha uns quants Culebrons.
Bé, uns quants no, un munt.
Digue-li servei, digue-li X, digue-li el que vulguis.
Doncs bé, tenim La Tormenta, que és de l'estil Passió de Gavilanes.
Ja sabeu, surten caubois i cavalls i tot això.
No es preocupa amb muntany, eh?
La trama és d'allò més simple, eh?
La protagonista, Maria Teresa, ha de mudar-se a La Tormenta,
que és una hisenda on es troba el protagonista guapetón, Santos Torrealba,
l'encarregat amb fama de seductor.
Hisenda seria Hacienda.
Doncs sí, ahà.
I ja està, ja tenim trama per centenars i centenars de capítols.
No deixem la primera per parlar d'una tal novel·la que fa por només d'escoltar el títol.
Atenció, La Floricienta.
La Floricienta, que tenia que estar a les dues en casa.
Doncs sí, està que en rechul, no?
Les madrastres i les mamales.
Bueno, continuo, eh?
Doncs bé, La Floricienta aquesta va sobre una noia a la que li encanta la música,
però per problemes de pasta es posa a treballar com a ajudant d'un institut riu.
A veure, així a fred fa mal, no?
Però jo el que vull criticar, eh, important, és que la fan els dissabtes a les 11 del matí,
saps?
Entre les sèries de dibuixos que miren els nens,
per començar ja des de petits a menjar-los el cap.
Doncs bé, deixem la primera i parlem d'uns colabrons més d'estar per casa,
ja sabeu, els de TV3, la nostra.
La de tots.
La de tots.
I qui no ha vist a hores d'ara la sèrie d'aquesta música?
No em xafis, eh? No em xafis, eh? No em xafis, eh? No, no, jo no dic res,
però és que em sona molt, jo és difícil, eh, personalment.
Vale, bueno, vinga, trobem al cor de la ciutat la tala novel·la líder de la sobretaula catalana
amb un índex d'audiència mitjana de més de l'11%.
Algo així com 720.000 espectadors davant la tele mirant a Peris i companyia.
Déu-n'hi-do, eh?
Una cosa, sabeu que abans he dit que jo no mirava colabrons?
Sí, però al costat de creure.
Vale, doncs al cor de la ciutat tampoc ho miro, això sí, us el recomano a tots.
L'altre Culebron de TV3, i que és el preferit de la nostra companya, la Marta Castellà,
és el Vendelplà. Hola, Marta, t'agrada o no?
S'ha de dir que és una tal novel·la una mica diferent a la resta.
No perquè no tingui una trama de Culebron, perquè sí que la té.
La protagonista, us l'explico, no?
Sí, sí, màtrica.
La protagonista, la Teresa, casada i amb dos fills, després de molts anys vivint a la ciutat,
es veu obligada per diverses circumstàncies a refer la seva vida al seu poble, Vendelplà.
Una mica repetitiu, no?
És repetitiu, és típica estructura de mujer que lo pierde todo,
té que refer la seva vida amb gent nova, nous companys, primer la rebuig, generen aquest net.
Bueno, vale, ja, vale, ja t'emociones.
Jo prefereixo el seductor guapetón de Torre...
Torre Alba.
Sí, de Torre Alba.
A mi la Vilassau...
Bueno, no és un rolleu, que si no, després la Marta ens fot bulla, tio.
Com deia, és una mica diferent aquest, el Vendelplà,
perquè TV3 l'emet dilluns i dimarts en horari de prime time,
perquè diuen que és una telenovela de nit.
Sí, bueno, segons ells, perquè jo l'he mirat aquesta setmana i no he vist marro,
no he vist tema, així que dir de nit només té sentit per l'horari.
Ricardo, acabes de dir, i no l'he vist, i te l'he vist, i l'has vista, vamos.
Lapsos, merda, sí, bueno, l'he mirat per fer la secció, només.
Sí, a veure, l'he mirat per fer la secció i tal, perquè la Marta m'ho recomana.
I la Vilassau, bé, eh, tinc raó.
Tinc raó, veus?
Puntillo, eh, també.
Doncs bé, deixem TV3 per acabar parlant del canal de televisió que més telenovela té a la graella, Antena 3.
Per cert, avui no parlaré del canal 4, eh, tot i que el canal vermell, que fa mal,
fan un culebron molt xungo que es diu Rebell de Güell.
Clar, sí, sí, la trama és igual d'estranya que el nom, això sí, una cosa, us he de dir.
Hi ha més marro a Rebell de Güell, que el fan a la sobretaula, que al vent del pla, que el fan a la nit.
Bueno, ara sí, arribem a les telenoveles d'Antena 3.
Com que no em vull fer massa passat, no us fotré el rotllo, sobretot els culebrons que fan,
ei, que són uns quants, tenen La mujer en el espejo, El cuerpo del deseo, com ho escoltem a la cançó,
Rubí i la madrastra, com veieu, tot superproduccions.
Però bueno, jo només us parlaré de La mujer en el espejo, que va d'una tia, la Juliana,
que és molt intel·ligent i tal, però que té l'autoestima pel terra perquè és un cardo.
Tenen el rotllo Bet i la fea, no?
Sí, però més fea encara.
Ah, més fea ja.
La trama, no, espera, la trama és molt més surrealista perquè la Juliana té un mirall màgic,
cada dia la converteix en una tia bona, però de nit torna a ser el cardo que és.
Com que un dia la tia, oh, sorpresa, s'anomera del Guaperes de Tor, ja tenim argument.
M'estic emocionant, eh?
Això ho fan per la tele, en sèrie.
No, però no és tu per faciència, aquesta noia.
No sé, no sé.
Bueno, el lío.
L'altre colabron d'Antena 3 és El Cuerpo del Deseo, aquest que escoltàvem,
que, per cert, és dels mateixos productors que Passión de Gavilanes.
L'argument, igual que La mujer en el espejo, és una mica surrealista.
Va d'un home molt ric, el Pedro José, que ha mort d'un infart el mateix dia que un campesí molt atractiu.
Es veu que el Pedro José aquest, arrencant en el campesí, és una mica liat, eh?
I torna a casa on descobreix els típics enganys i secrets que surten en tots els colabrons.
Bueno, hem arribat per fi a la secció Rememba.
Avui, per què rieu?
Perquè és que realment em sona aquesta cansa.
Jo l'he identificat.
Jo això ho havia passat.
Sí, no?
És que m'ho he vist això de Mare de Déu.
Bueno, sí, perdona, perdona.
Avui us porto un programa entre sèrie i culebron mexicà,
que per mi és del millor que han fet mai a la tele.
Es tracta del gran Chavo de l'Ocho.
Ara una mica més, us sona?
Sí.
Jo parlo melodia, és curiós, sí.
Memòria melòdica.
És una sèrie friqui amb personatges més friquis encara
que ha deixat frases tan mítiques com
És que no me tienes paciència, que estàs bona,
o no te juntes con esa chusma.
Doncs bé, jo us recomano,
perquè aquesta secció havia de parlar també d'internet, ¿vale?
Jo us recomano que us baixeu de Lemule,
lo mejor del Chavo de l'Ocho, volum 1 i 2.
És molt bo.
És tan bo?
Mira si és tan bo.
A veure, a veure.
Té 4, no, 4 ho hauria d'emetre.
T'imagines el cap de setmana, després,
d'humor amarillo, nen?
Chavo de l'Ocho.
Jo no faria ni mig dia, ni res, ni...
Tu ni mig país.
Et tornaries ja del color vermell que fa mal, eh?
Sí, sí, sí.
Nàstic, vermell, tot queda aquí.
Bueno, fins aquí.
Què tal?
Ok, has acabat amb nivell, Chavala.
Aquesta setmana has acabat amb nivell.
Què vaig dir?
Parlarem de color bronze, tostón.
Cony, parlem d'algú bo per compensar.
El Chavo de l'Ocho.
Tot no és res.
Ens hauràs de sorprendre, eh?
Encara ves.
Gràcies, Ricardo.
Fins la setmana, que veus.
Us veiem.
I després de la secció de televisió,
passem ja a l'espai de l'entrevista setmanal.
I a l'espai de l'entrevista setmanal,
avui el dedicarem a un tema molt delicat
que malauradament està present encara a les nostres societats
i és que és la violència.
Sí, parlarem tant de violència de gènere com del bullying.
Aquest fenomen que ara s'ha posat de moda,
s'està parlant molt,
però que sempre s'ha produït a les aules,
aquesta violència entre els nanos més joves.
Molts sabeu que ja fa un parell de setmanes
a la Rambla Nova s'ha instal·lat una carpa
amb el nom de Violència Tolerància Zero
i és per aquest motiu que tenim amb nosaltres
la coordinadora d'aquest espai que es diu Lorena Barrio Nuevo
i ens vindrà aquí a parlar una mica
sobre aquest nou espai de Violència Tolerància Zero.
Hola, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Bona tarda, Lorena. Gràcies per acceptar la nostra invitació.
Gràcies a vosaltres.
A veure, Alon, quan a la Carpa,
l'espai aquest de Violència Tolerància Zero,
es parla de violència,
quin tipus de violència tracteu?
Doncs l'exposició intenta abarcar tot tipus de violència,
i llavors, bé, potser el que més hi ha representat
és la violència de gènere contra la dona
perquè en proporció és el que hi ha més a la societat,
però bé, també es mostra la violència, jo crec,
en àmbits molt diversos, no?
Llavors hi ha tant violència a la parella
com violència familiar,
que moltes vegades és la que passa més a ser percebuda,
i la violència a les escoles,
com deia, doncs, aquí el company, no?
Quin tipus de públic on atreven aquestes jornades?
Doncs és un tipus de públic,
la veritat és que és molt divers,
és de nens molt petits fins a gent ja gran, no?
Vull dir que és un tipus d'exposició
que de la manera que està feta
permet arribar a públics molt diversos.
Perquè estan responent de la mateixa manera,
per exemple, al públic més jove o més infantil
que les persones més grans?
Bé, tots responen de la seva manera, no?
Què passa és que, clar, cadascú també té la seva experiència, no?
I no és el mateix, doncs, una persona ja jubilada
uns 70 anys, no que un nen, doncs, a 12.
Però, bé, cadascú ho interpreta
amb els coneixements ja propis que té, no?
Però, bé, que arriba, jo crec que arriba a tothom.
Els nanos joves, en el que és la part
que parla més de bullying, violència entre ells,
reconeixen el fenomen?
És a dir, per una part si l'identifiquen
i per l'altra si ells reconeixen
que això es produeix a la seva aula?
Sí, això tots ho tenen claríssim, eh?
Quan arriben a la sala
que s'ha representat la classe,
ja comencen a riure, no?
Perquè jo crec que ja ells de seguida
veuen que aquell és el seu espai,
però, bé, a la vegada, quan comencen a llegir el que hi ha
i tots ja ens posen més serios,
perquè jo crec que també som conscients
i després, quan ho parlem, doncs sí, no?
Ells ho diuen.
Potser, clar, no s'ho volen reconèixer a la pròpia classe,
però, bé, sí que diuen que això passa.
Perquè hi ha alguna anècdota
d'algun d'aquests nens i nenes
que potser s'han sentit,
o si s'han sentit reconeguts
com a maltractador o com a víctima?
Sí, sí que passa.
Llavors, sempre als últims minuts,
bé, ho comentem una miqueta a l'exposició
i sí que és veritat que hi ha hagut casos de nens,
doncs que ells mateixos t'ho han dit, no?
Doncs jo sí, jo l'any passat
jo patia, no?,
aquestes agressions per part dels companys.
Clar, és que no ho mostren mai
són els agressors,
però amb les cares ja tu ja ho veus també, no?, una mica.
I tal com estem funcionant ara,
televisió, mitjans de comunicació, etcètera, etcètera, etcètera,
videojocs,
podríem fer una llista innumerable
de factors, no?
Es creu que la violència mateixa,
la mostra de violència,
crea més violència?
Sí, però jo crec que, bueno,
això, per exemple, amb els nens
s'intenta treballar molt
perquè no són conscients, no?,
potser de tot això
i se'ls intenta remarcar molt, no?,
que són comportaments apresos
i que moltes vegades, doncs,
el que tu veus
ho acabes reproduint després, no?
Vull dir que sí que és important
puntualitzar molt aquest punt.
I per què creus que es donen, per exemple,
aquests casos de violència a les aules?
Creus, per exemple, que la violència
fomenta la violència?
Potser aquests nens també han rebut maltractaments,
per això, doncs, a l'escola també en donen altres nens
o no té res a veure?
Jo crec que, clar, la violència és el que et dic.
Jo considero que són comportaments apresos, no?
Llavors, bueno, no que tu hagis rebut maltractaments,
però, bueno, sí que és el que dèiem, no?
A la societat avui en dia, bueno,
hi ha tants factors implicats que, bueno,
estem rodejats, no?, d'agressivitat,
de violència, maltracta cap als altres.
Vull dir que són tots aprenentatges
que els nens van fent i, bueno, i surt, no?,
per alguna banda surt.
I, bueno, sempre és també, jo crec,
la inseguretat aquesta, no?,
les edats que tu intentes agredir als altres
per sentir-te més segur tu, no?, també.
Vull dir que, bueno...
Això també pot repercutir en un futur, veritat?
El nen que és agressor o ha patit aquestes agressions,
si li resulta traumàtic,
això de gran li pot resultar una problemàtica.
Sí, bueno, de totes...
Per totes bandes, no?,
perquè, bueno, són conductes que s'aprenen
i que després tu, d'adult, doncs,
tens tendència a reproduir, no?
I, bueno, és el perill que té.
I sensacions d'adults n'heu viscut?
Tal com explicaves, anècdotes de nanos petits,
sensacions, reaccions de gent ja adulta,
s'emocionen, o comprenen, rebutgen?
No, la veritat és que la gent gran,
clar, potser també tu saps expressar millor la sortida, no?
I, bueno, i fins i tot surt gent emocionadíssima,
plorant moltes vegades, també.
Sí, jo el cas que m'he trobat,
l'he visitat aquest matí,
i m'ha sorprès molt a l'apartat de la finestra indiscreta
una dona que estava asseguda al banc i estava plorant.
Sí, ja.
I m'ha sorprès.
Molta gent, molta gent.
Perquè gent potser que ho està vivint,
o ho ha viscut,
i llavors, clar, treu moltes emocions,
potser que tu intentes reprimir, no?
I molta gent surt també emocionada
pel fet que, bueno,
identifica coses que potser fins ara
no havia estat conscient, no?
Que allò és maltracte,
i vull dir que, per una banda o per l'altra,
la gent s'emociona.
I els adults, això, no?
T'ho poden expressar a la sortida molt més que els nens.
I ara que parlàvem de sensacions,
a tu, com a coordinadora i persona
que ho estàs viscant a diari,
a banda del que és tota la part teva
basant, doncs, professional,
com a persona també et deu omplir d'alguna manera, no?
Te deu aportar molt, això.
Clar, és molt enriquidor, no?
Veure diferents, això,
diferents grups d'edats,
i com la gent, doncs, bueno,
inclús t'ho explica, no?
Les pròpies experiències,
vull dir que, bueno,
és molt enriquidor, sí, sí.
Perquè a l'exposició també m'he fixat
que aposteu per les noves tecnologies,
és a dir, càmeres,
poseu com uns personatges que van...
Projectats.
Sí, projectats sobre els drets humans,
que cap persona ha d'estar exposada
a cap maltractament i cap...
Perquè, clar, s'ha cregut que és la manera, no?,
que més entra la gent,
és la manera més directa, no?,
i impacta molt més que, bueno,
el típic d'anar llegint
i que t'ho expliquin, no?,
vull dir, que arriba molt més.
Una persona et parli,
o testimonis a l'última part de...
Exacte, en primera persona,
algú que t'ho expliqui,
sempre, doncs, bueno,
tu creus més, potser, no?
Perquè de cara ja ha de demanar ajuda,
per exemple, una persona
que s'hi hagi trobat realment
o que estigui patint aquesta situació,
us ha demanat directament ajuda o...
Sí, sí que te'n demanen.
Clar, per això també tenim l'última sala,
que és informativa, no?,
doncs, a tots els programes
que podrien recórrer en cas d'ajuda.
Fins quan podrem visitar
aquesta exposició a la Rambla Nova?
Doncs, aquí a Tarragona
estarem fins al 24,
que és aquest divendres,
vull dir, ja queda poquet.
I previsió de bellugar-vos?
Previsió, la propera ciutat d'aquí de Catalunya
serà cap a Barcelona,
a l'Hospitalet,
i hi ha altres parts d'Espanya
també que es fa,
i la propera a Alicante, per exemple,
i crec que a Bilbao també.
Molt bé.
Doncs, moltes gràcies, Lorena Barrionevo,
coordinadora de l'espai
Violència Tolerància Zero,
que el podem veure encara uns quants dies aquí,
a Tarragona, a la Rambla Nova.
Moltes gràcies per haver vingut al programa.
Vinga, rebeu-vos-hi.
Aquesta tarda no perdis el tren.
Anem a saludar una setmana més
els nostres especialistes en música.
Què tal, Blai?
Recupera't el viatge.
Bona tarda a tothom, avui a la secció musical
parlem del Pum.
Però, Blai, no cal que cridis tant.
Hola, Raquel.
Hola.
I què tal?
No cal que cridis tant, Blai,
per avançar la secció.
Està bé, està bé.
Però és que vinc del concert de Gains Me
i no sé, jo encara estic allà d'alguna manera.
Doncs toca de peus a terra, Blai,
que ja estàs aquí.
Has tornat al món real.
Sí, sí, és clar.
Però avui parlem del Pum.
I una cosa, Raquel,
he anat a molts concerts d'aquest estil
i jo me n'adono que disfruto molt.
Com un criu, vaja.
I què vols dir amb això?
T'estàs plantejant tornar-te a Pum, Blai?
Home, a veure,
jo crec que de manera de pensar
una mica Pum sí que ho soc, potser.
Un Pum pacífic.
Pum pacífics?
Jo he anat a concerts Pum
i no hi ha gaire pacifisme, que diguem.
Perquè és ballar Pogo, per això ho dius.
Ballar Pogo?
Sí, home, sí.
El Pogo consisteix en donar-se petites empentes
entre el públic d'un concert
i llavors crea un ambient allò que mescla
el caos amb la germanor
i de vegades fins i tot hi ha gent que tira beguda,
gent que es tira pel públic...
Molt maco, digue-li empentes, digue-li...
Quina germanor, eh?
Quina germanor.
Sí, així tu passes bé, Blai.
Endavant.
I ara també et posaràs a criticar-me
la forma de vestir, els piercing, les arrecades, els tatuatges...
Però, Blai, si no portes ni piercing ni arrecades ni res, tu què com dius?
Ja ho sé, ja ho sé, però a veure, tu vas pel carrer
i et trobes un punk i què?
El mires malament, no?
Que no, que cadascú vagi quan vulgui.
Ben dit, Raquel, ben dit.
Doncs avui que parlem del punk,
vull remarcar que un punk no és aquell qui només en té la pinta.
Ah, no?
Doncs qui és un verdader punk, Blai?
Doncs un verdader punk és aquell qui ho qüestiona tot,
el que no creu en els convencionarismes
i no té cap necessitat d'aparentar res innecessàriament.
Ben dit, ben dit.
Oh, Blai, ens has convençut.
Sembles un polític del PP.
Mira, Raquel, jo les teves bromes...
Cada dia les en tinc menys, eh?
Del PP, Blai.
Sí, PP i PP.
El Partit Punt!
Ai, que sí, no?
Doncs si hem de parlar de punk,
hem de parlar dels dos dels grups per excel·lència,
els Sex Pistols i els Ramones.
Què en saps d'aquests, Blai, tu?
Tu que vols ser punk?
Home, a veure, jo tampoc n'he dit ben bé això,
però com a bon fan dels Ramones sí que te'n puc dir unes quantes coses.
Quan va sortir el marc del primer disc dels Ramones a Nova York,
va ser rebut com a una ofensa nacional.
La gent considerava que les lletres de les cançons,
la rapidesa amb què tocaven i el seu aspecte en general,
eren insultants.
És que els Ramones portaven unes pintes
que no passaven desapercebudes.
i contrastant amb el glamour que es respirava en la música d'aquell moment...
Però per poc glamour que tinguessin,
el Ramones, cosa vera que es podria discutir,
molts dels seus temes es van compartir en himnes nacionals.
Música no compromesa, dura i sense ornaments.
Els seus temes tractaven des d'esnifar cola
fins a barallar-se amb bats de beisbol.
Sí, sí, i aviat van assolir l'estatus de grup de culte
dins del moviment pang.
Es pot dir que aquells van ser els que van popularitzar-lo
per tot el món, donant a conèixer el seu pensament
anarquista, rebel i anticapitalista.
Els Ramones van ser els primers
en tocar aquest estil de música
i en un dels seus primers concerts
es van conèixer els que més tards
formenien els Sex Pistols.
Don't know what I want
but I know what I get it
I wanna destroy
Possible
El punk va néixer per la necessitat
que tenien alguns joves
d'alliberar de forma violenta
el descontentament i rebuig
que sentien vers el que els envoltava.
En el cas dels Sex Pistols
van conduir aquest odi i violència
cap a la nació anglesa.
El grup britànic va reaccionar
contra l'atur i la política social nefasta
per a les classes treballadores.
Una ideologia que al cap de poc temps
continuaria Margaret Thatcher.
I el més curiós
és que van rebre l'atenció de la premsa
de tal manera que molt sovint
aclaparaven les portades
dels diaris més seriosos d'Anglaterra.
L'any 1967
el grup va ser entrevistat
pel programa de televisió
Bill Grandy Show
que va ser descrit a la premsa
com l'escàndol més gran de l'any a Anglaterra.
El motiu, la primera vegada
que algú pronunciava insults
i paraules vulgars a la televisió britànica.
I com no, ells havien de ser els primers.
Sembla que el seu objectiu
era provocar i insultar
el màxim de persones que poguessin.
Si no, només cal que us fixeu
en les lletres de les seves cançons
o més millor
només en els títols
com per exemple
Anarchy in the U-Kai
que és el títol de la cançó
que estem escoltant
o God Save the Queen.
Fes-ho tu mateix
és un lema
d'aquesta subcultura
així com el fet
a qüestionar-se tot el que hi ha establert
i el despreci cap a les modes
i la imposició de cànons estètics.
Per ser, Raquel,
ja que t'assembles tant
a l'Abril la Vinc...
Home.
Sí, sí, amics oients.
Darrere del micro
s'amaga l'Abril la Vinc catalana.
Doncs això tu creus que la teva doble
és una autèntica pang?
Això de doble
es podria discutir, eh, Blay?
Home, és evident.
Però...
Com tu dius,
un punk
podríem dir que no és gaire.
Podríem dir que és una
happy punk,
poc punk,
neo punk...
No ho sé,
l'únic que té de punk
seria l'estètica.
Poc punk o molt punk?
Pop punk.
Ho vas dir pop.
Pop o pop.
Ah, va, va.
Molt no, tio,
si no m'estic contradint.
L'Abril la Vinc
és una descendent
del punk rock
més aviat melòdic
que es va crear
als Estats Units
cap als anys 90.
Hard to wear high heels
Or slip on banana peels
I què diferència
el punk dels Sex Pistols
amb el punk rock americà?
Té de dir que la frontera
entre el punk i el rock
és molt confusa.
I després tenim el hardcore
que es tracta de melodies de rock
amb una base dura de fons.
Suposo que en aquest camp
cada grup és conscient
de la música que fa
i per quin motiu
la denomina d'una manera
o d'una altra.
I si més no,
el punk
que es fa actualment
s'acosta més a l'estil yankee
que no pas al que tocaven
als anys 70.
I ja hem fet
una selecció
de les bandes
més representatives
del punk rock americà
i no ha estat fàcil.
Comencem parlant, doncs,
dels autors
de la sintonia del tren.
Són els 9 FX,
la banda de punk rock americà
per excel·lència
dels últims anys.
En els seus punk rock shows
són molt bromistes
i entre tema i tema
comencen a parlar entre ells
fent aquell típic humor americà.
Per cert,
el 18 d'abril
troben al mercat
el que serà
el seu 15è treball,
titulat
Wolfing Wolf Clothing,
que vol dir
llops vestint llops
o algo per l'estil,
no ho sabem bé.
I tu, Blai,
has anat als punk rock shows
aquests dels 9 FX, no?
Doncs sí,
he anat a un punk rock show
dels 9 FX,
va ser a Milà,
aquest estiu,
a un festival
que es deia
el Rock in Hydro,
on per cert
també va tocar
The Offspring.
The Offspring.
Una altra banda,
de punt rock.
The Offspring.
és que no,
la meva pronunciació anglès
és pèsima.
Però qui no recorda
temes com
Won't You Bad
i l'altre
diga'l tu,
Blai.
Why you don't get a job?
Juntament amb
Blink 182
Green Day,
els Offspring,
són la banda punk
amb més seguidors
del nostre país.
El seu estil,
però,
és més proper
al rock
que al hardcore.
I ara que parles
dels Blink 182,
últimament no s'encen
a parlar tant,
no?
Doncs no,
no sonen gaire
perquè es van separar
Farà Cosa d'un any.
I han tret
un gran des éxitos
amb les seves millors cançons,
que per cert,
Blai,
i a tots els altres,
us recomano.
Sí, sí,
jo te l'he escoltat
i és una passada,
ho he de reconèixer.
Doncs curiosament,
els dos que segueixen
en actiu
són el Tom De Longe,
que ha creat una banda
que es diu
Angels and Airwaves,
i el Travis Barker,
que toca amb un grup
que es diu
The Transplants.
I, Blai,
escolta,
no trobes que els famos illos
aquests que han sortit
ara dels No Way Out
s'assemblen una mica
als Blink?
Doncs sí, sí, Raquel,
estic totalment d'acord
amb tu.
Jo crec que els Blink
han estat una clara influència
per molts grups
de hardcore melòdic,
però els No Way Out
tenen una cosa
que els diferencia d'ells.
El seu últim treball,
que du per títol bipolar,
han tret un doble CD
amb les mateixes melodies,
però un CD és en castellà
i l'altre és en anglès.
Molt bé,
però em sembla
que ens hauríem d'anar
despedint.
Sí, Raquel,
si ja margem per abans,
no et sembla
que hauríem de donar una pista
pel que serà
la cançó del final,
com fem habitualment?
és que el Blai
s'ha encapritxat
en fer un favor
als NoFX.
Mira,
jo, si vols,
t'ho explico.
Jo fa temps
que vaig escoltar
una cançó d'ells
que es titula
Please play this song
on the radio.
Sisplau,
posa la meva cançó
a la ràdio
i jo, clar,
a veure's,
fem un programa aquí,
jo m'he vist obligat
a posar aquesta cançó
del NoFX.
Està clar.
Segur que t'ho agraeixi.
Estaríem molt contents, eh?
Després tornarem a repetir
el tema
perquè és difícil, eh?
Sí, sí.
És almenys com si
em veus no allà.
Please play this song
on the radio.
Doncs moltes gràcies,
Raquel i Blai,
per aquesta història breu
del punk
i els quatre grups bandera
que a vosaltres han fet.
Molt bé, igualment,
a vosaltres.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Adeu.
Doncs,
després d'aquest repàs
del punk
aquí a l'apartat musical,
passem ja
a la recta final
del programa El Tren
a l'Agenda Cultural.
El Tren
a Tarragona Ràdio.
I entrem ja
a l'Agenda Cultural.
Hola, Marta.
Hola, molt bona tarda.
Maria, Joan.
Bona tarda.
Què ens has preparat
aquesta setmana?
Aquesta setmana
us porto
uns quants vagons
amb música,
teatre i dansa.
Tot i que també
us haig de dir
que aquesta és una semaneta
una mica fluixa
d'activitat.
Llàstima.
Així doncs,
començarem l'Agenda
amb la secció de música.
Dia i hora.
Demà divendres
a les 11 de la nit.
Lloc.
A l'Escumbar
hi tocarà
Dani Nelo.
L'entrada
val 3 euros.
Us ho expliquem.
Dani Nelo
ha decidit
que és l'hora
de fer
el que sempre
ha volgut fer,
recrear-se
amb la música
que sempre
l'ha acompanyat.
Per tant,
el seu nou disc
Vèrtigo
és un contundent
còctel
desinhibit
i veiable
que ningú
deixa indiferent.
I és que Dani Nelo
sempre prepara
Vèrtigo
agitant-lo
després de disposar
tots els ingredients
de jazz noir,
sol i blues
i condimentant-los
amb la música
d'un estriptease
aquí
i un cha-cha-cha
de sèrie B
allà.
Tot un espectacle
final, eh?
Doni Dó.
I pel dissabte
us hem preparat
dos concerts.
Dia i hora.
Dissabte
a lesau de la nit.
Lloc.
El Teatre Metropol
tindrà lloc
el concert de Joan Isaac.
Us ho expliquem.
El proper dissabte
25
actuarà finalment
el Teatre Metropol
Joan Isaac
que recordem
que va haver d'ajornar
el concert programat
pel passat dia 3 de febrer.
Ara, totalment recuperat,
torna a l'escenari
per presentar
el seu darrer treball
de profundis.
Després de 30 anys cantant
i girant pels escenaris,
Isaac ens convida ara
a endinsar-nos
en la profunditat
de la seva veu
amb cançons fetes
des de l'ànima
i amb la col·laboració
de companys i amics.
Tot un clàssic
que val la pena
no deixar escapar.
Sí, ja podem córrer, ja.
I l'últim concert
que us volem recomanar
és el de
Humber Humber.
Dia i hora.
També dissabte
a les 11 de la nit.
Lloc.
Sala 0.
Us ho expliquem.
Humber Humber
és un duo
de punt rock
electrònic
format per Paco Alcázar
i Miguel Núñez
que fan concerts
des del 2001.
La seva música
és una elèctrica combinació
de sol,
rock,
punk
i electrònica,
un so propi
que hipnotitza
a qui ho escolta.
El seu últim treball,
Short Panic,
és la culminació
de 5 anys
de carrera musical
i consolida
tota la personalitat
d'aquest grup.
Per cert,
aquest grup,
Humber & Humber,
em sona
al pare de la Lolita,
no?
És el pare de la Lolita?
Casualitat?
Diria que no, eh?
I continuem l'agenda
parant a l'estació
de teatre.
Dia i hora.
Demà divendres
a les 9 i mitja
de la nit.
Lloc.
A la Sala Trono.
Us ho expliquem.
Es representarà
l'obra teatral
Matanzo.
Una de les directores
de teatre
més compromeses
del panorama estatal
dirigeix aquesta història
sobre les darreres hores
de dos porcs
que són germans
i que són a l'escorxador.
Tots dos animals
comparteixen la por
però la combaten
amb dos estats anímics
molt diferents.
Mentre que l'un
no es vol resignar
al fatal destí,
l'altre avança
amb el cap cot
derrotat
per la realitat.
Joan,
t'he de dir
que aquests dos porcs
són homes.
De seguida, Marta,
tu ja penses en mi
com fas la gent, no?
Porta un ganivet.
És per acabar
amb la meva persona
i amb el meu sentiment
d'home
o poc home, no?
No, home, no.
Sempre et vull dedicar
a una obra
amb tot l'amor
i tot l'afecte del món.
Però amb els porcs
el tema del tamany
no, no, no.
I matem els homes
de la setmana passada.
I avui, com a novetat,
us parlaré de dansa.
Dia i hora.
Demà divendres,
a l'Egeu de la nit.
Lloc.
Al Teatre Metropol.
Us ho expliquem.
L'acompanyés de la Vera Zopardi
sorprendrà tothom
amb el seu doble espectacle.
Dos espectacles
que han rebut
molt bones crítiques
i que tenen
el suport de músiques
tan brillants
com la de Pascal Comelade
o els sons i atins
de la rumba
o el bolero.
D'una banda,
presentaran l'espectacle
Psypsit,
que va ser creat
a partir d'una composició
d'aquest mag
de la música
que és Comelade.
Sentiments oposats,
melancònia i humor
es mesclen
a l'espectacle
on sis ballarins
treballen
un vocabulari gestual
elegant i subtil.
Viene regando flores
des de l'Habana
a Morón
ben cara
amb més força.
Estrenada l'any 2003
és un contrapunt
amable
i alegre.
Una posada en escena
de moltes rumbes
boleros
sones i mambos
que ens són coneguts
i que provoquen
sensualitat.
Dir-vos que ja podeu
afanyar-vos
a comprar les entrades
que valen
entre 15 i 17 euros
una mica car
per la butxaca nostra
d'estudiant.
Déu-n'hi-do.
Mirem amb el carnet
d'estudiant
a veure si
ens rebaixen.
Si fan descompte.
No ho sé.
Bé, i fins aquí
alguns actes
més importants
aquesta setmana.
Adeu i fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve, Marta.
Tot seguit,
un nou Rocó
de la Ciutat
per descobrir.
El Rocó d'aquesta setmana,
la Leti
ens parla d'una sala
on es fan molts dels concerts
dels que la Marta
ens parla
a la gent de setmanal.
Escoltem-la.
Em dic Dreti
i el Rocó que us recomano
és la Sala Zero
perquè posen música
que està prou bé,
fan molts bons concerts
i hi ha molt bon rotllo
entre tothom que hi vagi.
Com us deia abans,
com que la Marta
quasi cada setmana
ens informa
dels concerts
de la Sala Zero,
a veure si us animeu
a anar-hi algun dia,
que com bé deia aquesta noia
sempre hi ha molt bon ambient.
Si no ens trobem allà,
quedem aquí la setmana que ve
per descobrir un altre Rocó.
Gràcies, Raquel,
i fins la setmana que ve.
De res,
avui faltaràs.
Doncs fins aquí
el nostre tren
d'avui 23 de març
del 2006.
Acabem, com sempre,
amb un tema musical.
Avui us dedicarem
al tema
Please play the song
on the radio
dels NoFX.
Apa, disfruteu-lo.
El tren està possible
gràcies a Raquel Còlcola,
Marta Castellà,
Blai Mercè,
Alberto Lijarcio,
Albert Ballar,
Ricardo Latordere,
David Oliete,
Marc Blanco,
una abraçada
i que es recuperi aviat.
Els controls tècnics
i dies de so
Núria Cartanyà,
Albert Ballar,
a la coordinació Marta Montegut
i a la conducció Maní Armenal
i un servidor Joan López.
Fins de setmana que ve,
dijous a les 6 de la tarda
al 96.7 de la FM,
Tarragona Ràdio.
Salutacions cordials
i a reveure.
Please play this song
on the radio.
Almost every line
sung in time
and almost every verse
ends in a rim.
Only problem we had
was writing
and that was
But that's okay
because the chorus
is coming up again now.
Please play this song
on the radio.
Please play this song
on the radio.
Please play this song
on the radio.
Please play this song
on the radio.
Fins demà!
Fins demà!