La sardina s'ha mort.
Bé, de fet ja porta unes quantes hores podrint-se.
El seu enterrament marca l'inici d'un període d'abstinència, resignació i de reflexió anomenat Quaresma.
Total, que ens haurem de portar molt i molt bé durant 40 dies.
Ho aconseguirem, Joan?
Va, va, va, va.
Deixa't de bestieses, Maria, que aquí tenim feina avui.
Comencem el tren amb ressaca carnavalesca, que encara respira aquí dintre l'Sturi i esperem que ens duri força.
Deixem les morts i deixem els fonals per un altre moment, que per això ja tenim la secció de necrològiques dels diaris.
Que per cert, és una de les que més es miren després de les pàgines de contactes.
Certament, les de contactes.
L'altre dia va...
Bé, com deia, abandonem el dol i els altres temes escabrosos i ens seguem al tercer programa del tren.
El teu magazín juvenil produït pels avantatjats i magnífics alumnes de la URB,
que sempre us intentaran entretenir uns 60 minuts, si fa, no fa.
Bé, jo discreparia amb això de magnífics.
Un tractament, un pèl cursi, crec, que per cert saps què és la forma més correcta i protocolària
per dirigir-se a qualsevol rector de la universitat?
Són una mica un superheroi.
Imagina't dirigir-te al rector benvolgut, magnífic i fantàstic rector de la URB.
Sí.
O de qualsevol altra.
Sí, li col·loques uns calçotets per fora, unes malles.
També, Maria, que jugues amb foc entre el dol i la sardina morta i el magnífic i fantàstic rector.
Podríem dir que tinc un dia una mica especial.
Digue-li fosc.
També.
Doncs, com dèiem, canviem el xip i animem-nos.
Donem pas al sumari.
Mentre les rodes gisclen i tot res sempre, cap pneumàtica es punxi, agafem velocitat i us presentem els vapors de la setmana.
Una setmana carregada de continguts orientals, ja que dedicarem tot el programa d'avui a parlar d'aquest món tan desconegut
que va més enllà dels restaurants xinesos, el món de les gueixes i els còmics de Godzilla.
En el noticiari Txorres d'avui, l'actualitat més calenta des del punt de vista dels nostres comentaristes més distesos.
I en el reportatge d'avui us ensenyarem un manual pràctic de com sobreviure a la gastronomia asiàtica i no morir en l'intent.
Això va per a tots aquells que no heu tingut valor mai de provar licor de lagarto, o en català, llangardès.
Tu sí que estàs fet en a bona lagarta.
I tu, un bon pato laqueado.
En la secció de cinema parlarem de les estrenes que podem trobar en cartellera, com no.
I també tocava parlar de memòries d'una gueixa i els nostres experts ens repassaran les noves tendències del cinema oriental.
I de la gran pantalla anirem a la pantalla domèstica, és a dir, la televisió, per si no us havia quedat encara massa clar.
Aquesta setmana el fric que s'encarrega d'aquesta secció us ha preparat un pupurri de sèries estelars, aparicions i altres programes de persones amb els resgats.
A l'entrevista de la setmana tindrem amb nosaltres artistes joves del circ xinès, aquells que fan acrobàcies diverses, malabars i tota mena d'exercicis impossibles de fer sense la supervisió d'un adult.
I a la secció musical, la parella de crítics més malosos i malòmens ens faran un repàs pel que són les tendences musicals dels habitants més esgrugaïts del globus terràqui.
I per acabar, a l'agenda cultural, la Marta ens explicarà quins són els actes que podreu aprofitar del panorama lúdico-cultural de la nostra magnífica ciutat, plena de racons, que la Raquel ens va descobrir a poc a poc.
I sense més preàmbuls, engeguem el tren.
Aquesta tarda no perdis el tren.
Señores, por favor, no se asustin. Mi corazón se quema.
I comencem en el noticiari més seriós de tots els temps. Donem pas a les notícies xorres de la setmana.
Comencem, doncs. Els afectats pel corredor del Mediterrani es manifesten a l'autovia.
Ni el fre ni la pluja van impedir que 200 persones protestessin a l'autovia Reus Salou.
Quan la massa de manifestants va arribar a l'alçada d'un conegut club nocturn,
la concentració es va disodre a causa de la notable disminució dels assistents masculins a l'acte.
Un jugador del vòlei Sant Pere i Sant Pau va ser expulsat la setmana passada del club.
El jugador va ser descobert mentre treballava a Dagogó en un local del Port Esportiu de Tarragona.
Segons ha confessat aquesta emissora, la seva veritable vocació no era jugar pilotes, sinó ballant pilotes.
Tarragona va acabar dimarts un carnaval passat per aigüe.
La intensa pluja caiguda a la ciutat obliga a suspendre la rua de lluïment d'aquest any.
L'Ajuntament es planteja agrupar la rua de carnaval amb la processó de Setmana Santa.
El Sant Cris desfilaria a ritme de samba, mentre que les comparses més animades d'enguany donarien un petit toc de color.
El Servei Català del Trànsit retorna l'import de més de 500 multes per excés de velocitat.
El radar, que es disparava de forma incorrecta, no tenia la documentació en regla.
Els Mossos d'Esquadra han lamentat l'incident, però a qui li ha sapigut greu de debò
és el propietari del restaurant on els agents tenien casualment taula reservada per celebrar-hi una mariscada.
I amb els Mossos d'Esquadra i el Servei Català del Trànsit tanquem el noticiari Txorres d'aquesta setmana.
I ara entrem al reportatge.
El tren a Tarragona Ràdio.
I seguim amb els temes orientals, aquest cop però enfocat des d'una perspectiva menys cultural i més gastronòmica.
Evidentment parlarem dels restaurants xinesos, uns locals pròpios del submón carregats de gent jove, amb poca pasta,
que s'estima més fora del seu estómac que la seva cartera.
Jo sí, ho he intentat.
Bé, amb els talls grans sí, amb l'arròs no.
La tècnica és, amb el dit gros i el del mig aguantes el de baix, que sempre ha d'estar fixe.
I després amb els altres has d'aguantar el damunt, que és el que es mou.
L'altre dia em vaig a passar la gueixa i vaig a ser-hi per posar-me'ls al moño.
Com palos, que me ha divertido.
No, la verdad es que no, eh?
Sin palos.
Del mig, ni molt avall ni molt amunt, i...
No.
És a dir, el de baix sempre està fixe i el de dalt es mou.
L'ecla número 2.
Tots els nostres plats estan cuinats amb molt de calinyo i dedicació.
Home, no ha estat malament.
Trobo que el menjar és fastigós, no m'agrada.
Diguem que sopes i te'n vas.
El pollo amb almendres.
No he tastat mai les gambes de xinó.
Em vaig portar el bocàt i em vaig menjar sota la taula.
Doncs mira, alguns estan millor que altres, alguns una mica bruts, però bueno.
A mi no m'agrada el xinó.
Bueno, a part de mosques dins de la meva sopa...
No mata, però bueno.
Els espaguetis.
La ensalada.
Doncs no m'agrada gens.
A mi m'agrada molt.
Està bé, barat i bueno.
L'ecla número 3.
Et le comenem el deliciós l'oillito de primavera.
Però no et preguntis que polta.
Encara que no sàpiguis què és el que t'estàs menjant, menja-t'ho.
És bo.
No m'agraden els rotllos de primavera.
Home, és bo.
Ara no saps mai el que hi ha dins d'un rotllit de primavera.
No sé, jo quan menjo pollastre amb el mentres d'aquelles, jo em sembla que no és pollastre, eh?
No m'hi ficaré en aquest tema.
Bueno, que no sé, que fa com la sensació de...
Bueno, te'l menges sense gairebé mirar el que hi ha dins.
Mejor no saber-lo.
Fa molt temps que l'etastro-rotllos.
L'ecla número 4.
Si tens més set que gana, pots demanar-los la nostra sanglia tradicional.
No, no m'agrada la sangria, no, no, no.
Bueno, bàsicament els bars xinos per a begudes.
Pinatxo, pinatxo de la casa, negro.
Que nefalte.
Res, ni vins, ni coses d'aquestes, res.
No m'agradava la sangria.
No ho sé, acostuma a ser d'un Simón, m'agrada.
Jo robava el vi, o sigui, les apolles de vi me l'agradava guardant sota la taula
perquè els altres de la taula no em fotessin el vi.
La beguda, alcohòlica, molt alcohòlica.
L'ecla número 5.
Pel aspecte i seguretat als nostres clients,
no llanceu mai les estovades o altres objectes pel soble de les taules.
La servilleta va, va, ni això, però...
Aquella mesa que tiras uno, bueno, vuelve otro, que se te caen, topa el suelo...
A veure si...
I bailar con la canción que te ponen del chino, la servilleta pa' arriba,
espagueti que va pa' allà, vuelve...
Potser, però bueno, no importa.
No, la verdad es que no, eh.
Em van passar una ampolla d'aigua i a mi em va relliscar,
em va caure damunt del plat i el plat es va partir per la meitat en dos peces.
La comida ya va, vuelve, que...
Eh, toma, y...
Un poco barras.
L'ecla número 6.
Vine a celebrar el teu aniversari amb nosaltres.
Et posarem el cumpleaños feliz tantes vegades com vulguis.
El xinus és l'únic lloc on he anat a celebrar aniversaris i ens han ficat la cançó de
Compleaños Feliz del Parcís.
Bueno, de fet, sempre fas veure que hi ha algú que fa l'aniversari perquè et donin coses.
Aniversari al xino, no.
Hosti, patacà molt xungo, eh.
El típic aniversari, no?
Que els dius que et fiquin la música d'aniversari i llavors, no sé, totes les taules allí,
Compleaños Feliz i tal.
Però què passa?
El xino és un sopar d'aniversari.
L'ecla número 7.
Quan hagis de parlar amb nosaltres, no clidis, no som sols.
Els restaurants xinesos, uuuh, molta rata, molta rata.
Demà ser complicat per parlar amb la xina.
No, no, no.
Sempre t'ho fan repetir un parell o tres de cops.
No.
Una vegada vaig anar a un xino, vaig demanar pel·líus i em van portar un pot d'escuradents.
I la xina em va dir que el plató era molt cal.
Sembla que no et vulguin entendre o que se t'enriguin de tu a la cara, com que quan comenten
la jugada entre ells, no entens el que diuen.
Si t'has portat bé, quan acabis de menjar, et legalalem una ampolla de xupito.
Però no te l'emportis.
Robar les botelles aquelles de xupitos i veure-nos-les al carrer, això moltes vegades.
És el típico, no?
Tenen aquella mena d'alcohol raro que et donen amb xupitos, amb els engardats,
però que si no el vols veure no el veus.
Una vegada que em vaig dedicar a robar gots, copes.
Però bé, no importa.
No sé, bé, el típic, mangar tots els vasitos de xupitos i coses d'aquí, liar-la al mig del xino.
Llegle número 9.
El pleu del menú és el que malca la calda.
No intentis menjar mai sense pagar.
Passa per caixa.
Res, que vam marxar amb un bolso ple de xupitos allí mig corrent, però res.
Doncs m'ho agrada gens.
No.
Llegle número 10.
Presta molta atenció.
És molt important que l'entenguis.
Moltes gràcies per la teva atenció.
Ens veiem als nostres restaurants.
Sayonara.
Bé, doncs ara ja sabem què hem de fer per sobreviure als menús del restaurant xinès.
Anem a parlar de cinema.
El tren a Tarragona Ràdio.
Clowns to the left of me, jokers to the right.
Here I am stuck in the middle with you.
Bona tarda, David.
Bona tarda, Marc.
Bona tarda.
Hola.
Què ens porteu aquesta setmana?
Konichiwa.
Konichiwa, si vols.
Como Kielas.
Konichiwa.
Esta setmana konichiwa.
Seria més correcte, no?
Més oriental.
Sí, ara anava a dir.
Què tal el carnaval?
Com ha anat?
Bé, ha anat, s'ha acabat ja.
Sí.
Bé, però jo volia comentar que aquest cap de setmana he vist a més d'un i més de dos,
ho dic en masculí, eh, disfressats de geixes.
Doncs mira, precisament amb geixes comença la secció d'avui.
La cultura oriental també arriba a Hollywood.
Memòries d'una geixa està nominada als Òscars en sis categories.
Però això d'una geixa, què és?
Paciència, paciència.
Basada en la novel·la d'Arthur Golden, aquesta pel·lícula narra el creixement i aprenentatge de Sayuri,
una noia que és venuda com a esclava a una casa de geixes de Kyoto.
Durant el camí fins a convertir-se en geixa, Sayuri viu dividida entre el desig de retrobar la seva família
i la necessitat de sobreviure en una societat on la virginitat d'una noia és venuda al millor preu.
Ara sí, Joan.
Una geixa no és ni una esposa ni una prostituta,
sinó que és una artista japonesa que es guanya la vida entretenint homes poderosos.
De fet, com a curiositat, direm que la primera síl·labada de la paraula geixa significa art.
Però una cosa, és que jo us heu de confessar un tema.
Jo no he vist aquesta pel·lícula.
Què? Has vist la pel·li, tio?
Però què dius, tio, vens aquí, sis nominacions...
A veure, Marc, tu tampoc, eh?
Bueno, sí, és veritat.
Però bueno, jo almenys tinc excusa.
Però, a veure, a veure, quin tipus de col·legades tenim al programa
que parlen d'una pel·lícula que no han anat a veure?
Perdoneu-me, però jo tinc excusa.
A veure, quina és aquesta excusa?
Maria, jo resulta que m'estic llegint el llibre.
Ah.
Sí, sí, eh? O sigui, com un campión,
perquè les 600 pàgines no te les treu ningú, eh?
I clar, després d'haver-me llegit la meitat,
doncs què vols que et digui? Em fa com a il·lusió acabar-me, saps?
Sí, sí, sí que em vas dir alguna cosa que te l'estaves llegint,
però jo et vaig proposar d'anar al cine i marxar mitja pel·lícula, no?
Sí, sí, és veritat, Marc, però no trobes que queda com una mica llets i poc ètic?
Deixem ja les greixes perquè, en realitat,
quan parlem de cine oriental, el primer que ens passa pel cap
són aquelles pel·lícules protagonitzades pels populars Bruce Lee o Jackie Chan.
Doncs sí, tots hem vist alguna vegada pel·lícules d'aquelles com Fúria Oriental,
Jo com la mort, o més actuals com ara Tigre i Dragón
o La caça de les dagues voladores.
Ah, i està prohibit oblidar-se de Caret e Kid, evidentment.
Però el més difícil d'aquestes pel·lícules era formar part del repartiment.
Al càsting es demanava als actors l'habilitat de poder-se
desempallegar d'un centenar d'enemics amb un parell de cops extraordinaris.
Sí, sí, i és que a més, les armes es convertien llavors en icones
identificatives dels personatges.
Ara se m'acut, per exemple, l'arma aquella del Miquel Àngelo
de les tortugues ninja, que mai es sapigut com es deia.
Ah, vaja, jo tampoc.
Però no cal oblidar els crits de guerra.
No són crits normals, no són propis d'una llengua,
però només els orientals són capaços de fer-los.
De fet, els dobladors ni s'atreveixen a imitar-los.
Llavors, tenim fragments tipus...
La venjança s'era meva!
I llavors ve el crit.
I ja ho va!
Començava l'acció.
Vale, Marc, però tampoc cal convertir l'estudi en un camp de batalla, eh?
Hauria volat més que haguéssiu portat el de...
Da, cera, polir, cera, senyor Millagui...
En fi, quan dic Tarantino, un gran admirador d'aquest gènere asiàtic,
em va voler fer un homenatge a Killville.
Sí, però a diferència de les pel·lis de Bruce Lee,
es va gastar prop de 500 litres de sang falsa,
va fer servir les últimes tècniques en efectes visuals
i es va rodejar d'estrelles com Uma Thurman i David Carradine.
Killville és un film del pur estil Tarantino,
buit però d'acció trepidant
que segueix tota l'estètica del cinema japonès i del còmic anime.
No sé si tenim a l'estudi cap aficionat a les pel·lícules de terror,
però realment des de l'Orient ens està arribant una nova forma de terror.
Títols com Llamada Pèrdida o Diei han trencat tots els motlles,
però a les sales occidentals la pel·lícula que ha tingut més repercussió ha estat The Ring,
versió americana basada en el guió de Ringo,
la versió japonesa i l'original.
Però no totes les pel·lícules orientals són així.
N'hi ha de tendres, de fantasioses, de romàntiques,
de lentes, de molt lentes, de més lentes,
del Japó, de Corea, d'aquí i d'allà.
Però igualment les més populars són les de sales, crits, cops i més cops.
Com tots sabreu, els còmics mangas són un altre element característic de la cultura oriental.
Ja fa anys que coneixem aquests personatges d'ús grossos, estilitzats
i que semblen occidentals tot i ser made in Japan.
Deixem-ho per un altre dia el tema de
perquè la majoria de personatges anime no tenen els ús xinesos.
Un dels grans èxits del cinema d'animació japonès va ser Akira, basat en el còmic.
Aquest film va obtenir excel·lents crítiques tant per la seva impactant història
com pel seu impecable i imaginatiu estil visual.
L'arribada d'Akira va trencar amb la idea de cinema d'animació només per nens
i va escobrir-nos l'anime japonès.
Fins llavors només podíem conèixer simplement a Heidi i Mazinger Zeta.
Però lluitant per canviar aquesta visió trobem un altre tipus de manga en forma de pel·lícula.
El viatge de Chihiro.
El brillant, tendre i a la vegada terrible monument d'animació.
Un clàssic indiscutible.
Va sortir a la gran pantalla l'any 2001 i va triomfar.
Cal destacar la nominació als Òscars com a millor pel·lícula d'animació
i la consecució de l'os d'or a la millor pel·lícula en la 52a edició de la Berlinale.
Tranquils, tranquils, no hi ha cap problema d'animació, eh?
Però és que, Marc, què estàs fent?
No, res, estava llegint els crèdits del viatge de Chihiro.
Si t'apassiona la cultura japonesa,
et penses segur que L'últim Samurai ja està des de fa temps al teu prestatge de DVDs.
Aquest film d'aventures protagonitzada pel nostre missioner impossible Tom Cruise
va ser nominada a quatre Òscars fa dos anys.
Que per cert no en va guanyar cap, no, David?
Ja, Marc, a veure, però és que...
A veure, és la nostra recomanació setmanal.
Queda una mica com a lleig de dir que la pel·li que recomanem avui
no va guanyar cap dels quatre estatuetes a l'escoctava, no?
És que, Marc, ens fas quedar malament a tot arreu.
No se pot treure de casa, tio.
Vale, llavors no direm que no va guanyar cap estatuetes?
Vale, millor així, Marc.
Recordeu que si us adormiu veient la cerimònia dels Òscars aquest diumenge,
nosaltres dijous que ve repassarem tots els premiats.
Doncs fins aquí el cinema d'avui.
La setmana que ve, més i millor.
I com deia aquell,
collon, hombre, no puede ser nombrado.
Sayonara, baby.
Bé, Marc i David,
jo m'apuntaré que la setmana que ve,
la cerimònia d'Òscars, eh?
perquè suposo que no tothom tindrà el plaer
d'empassar-se-la tota, diguem-ho així, no?
Però bé.
Sí, estem desperts dijous,
perquè potser, no, Marc, potser estem dormint.
Descansant de diumenge.
El vídeo, play.
Play and record.
Tindrem ressaca de diumenge, potser.
Bé, doncs deixem ja la secció de cine
i passem a la secció de televisió,
on el Ricardo
també ens estarà dedicat
al món oriental.
A veure què ens diu.
Dijous, 6 de la tarda.
El tren arrenca
a Tarragona Ràdio.
Hola, què tal, Joan Sant?
Com estàs, Maria Sant?
Ven aquí, dando cera y puliendo cera.
Estamos chistosos.
Us veig bé, sí, sí.
Bueno, comencem, no?
Avui la secció de tele, per primer cop,
està a l'altura de la resta del programa.
He vist que no heu del rotllo aquest asiàtic
i he pensat, calla,
i parlo una mica dels programes més xinos
i més hapos de la televisió.
Bueno, per començar,
dir-vos que de dibuixos japonesos
o manga, com diuen ells,
a la tele hi ha per parar un tren.
Quina gràcies.
Aquest és meu, eh?
És molt fiu.
Hi ha molts dibuixos,
però pel que fa a programes i sèries
la cosa està ja una mica més difícil.
Si us sembla, comencem pel manga.
Els dibuixos quedats per japonesos,
però que, com heu dit abans,
els seus personatges tenen els ulls
més grans i rodons que et pots imaginar.
Jo crec que això és un trauma.
Són desmesurats,
perquè els ulls ocupen més de la cara
dels personatges, no?
Estan acomplexats.
Bueno, si parlem de manga,
hem de parlar, com no, de TV3,
el canal que des de temps immemorial
ens ha portat més sèries d'animació japonesa.
Ara el que 3, eh?
Però com que aquest no és l'espai remember
de la secció,
no parlaré ara ni de Bola de Drac,
ni del Doctor Slum,
ni de la Rana Raponsi.
No cal,
perquè actualment TV3
segueix apostant pel manga.
Tenim el mític gat volador,
Doraemon,
amb la seva butxaca màgica
i el seu amic,
el desastrós,
Nobita.
Un bon exemple, crec jo,
pels nens d'avui en dia.
Jo me l'he mirat així una estona
i he arribat a la conclusió.
El missatge és,
ei,
si et poses un ventilador
d'aquells de butxaca al cap,
podràs volar.
Vinga,
intenta-ho,
que així no hauràs de fer els deures.
Us agrada?
Clar.
Després diuen que si el fracàs o escolar,
que si els nens juguen a coses rares,
com o no?
Però això sí,
un dels meus favorits
és, com no,
el Xinxan,
el nen que fa el ball del cul,
que fa trompa-trompa
i que insulta la seva mare
i té un pare
que quan no està treballant
o està borratxo
està enlocat
de dones dolentes.
Brut,
és un brut.
Doncs bé,
el Xinxan
és una de les series
de dibuixos
més polèmiques
perquè molta gent diu
que incita els nens
a portar-se malament.
Jo, personalment,
que ho he analitzat,
no ho crec així.
És com si a nosaltres,
de petits,
ens haguessin dit
no mireu el Doctor Slum
per si de cas
ens pensem que som robots
o no miris bola de drac
perquè si no
ho faràs camea més.
Bé,
doncs ara,
parlant de Xinxan,
ara els d'Antena 3
també el fan,
això sí,
en castellà.
No sé què en penseu.
És el que té Antena 3,
també.
És el que té,
sí.
A mi particularment
no m'acaba d'agradar massa
en castellà.
No sé què en penseu,
però és com si
quan fèiem bola de drac
en castellà,
us em recordeu de la música?
Volando,
volando arriba?
Sí,
era com ortopèdic,
no t'entrava.
I el doblatge
molt malament.
Piccolo,
però és que no m'entraven,
no eren els mateixos.
Betxeta,
dius,
però què estan dient?
Moncheta.
Betxeta era valencià,
en una castellà.
També teníem un accent raro.
Xe collons.
Ultra rat!
Podríem parlar hores i hores
sobre dibuixos manga,
no sé,
de Pikachu,
del Ranma,
que ho tornem a fer
el 33,
el Ranma.
Hi ha algú
que no mirés el Ranma?
Tu miraves,
Maria, fijo.
Jo en soc una aficionada.
M'encantava
el Gen Massa
Autome quan era un os panda
i ensenyava els cartells
i agafeia aquest jorollet.
I després el Frick
soc jo, saps?
La tia sap el nom,
cognom dels personatges.
Terrible.
Sí, deixeu-me.
Tenim també
el detectiu Conan.
Aquest a mi
em fa una miqueta de ràbia,
el Conan.
És una mica repelent.
El tio sempre descobreix
qui és l'assassí,
és una mica
la fletxa
però un baixet.
A part,
sempre estava
on hi havia l'assassinat.
Aquest tio l'agafa.
Amb aquesta secció,
ho he de dir un altre cop,
estic descobrint
que el Canal 4
és cada dia més friki.
Estic content.
Això m'agrada, però.
I és que al matí,
cap allà a les 8 del matí,
fan per mi
una de les sèries més mítiques
juntament amb Maxinguer Zeta,
El Comando G.
Aquesta sèrie
va triomfar molt als 80,
eren 5 nois orfes
que lluitaven
per defensar la terra
dels alienígenes.
Quins bons records.
I bueno,
per acabar
amb els dibuixos japonesos
i per els que ja estem
una mica més crescuts,
us vull recomanar
el programa
La pel·lícula manga
que fan els dijous
al 33,
així cap allà
a les dos quarts d'una
de la nit.
Avui concretament,
per cert,
que la fan avui,
fan Evangelion,
Mort i Reneixement.
Si sou una mica frikis,
la mirareu.
Canviant una mica el rotllo,
ara us vull parlar
també dels programes
de tele
Japóxinos,
que no són
dibuixos animats.
En aquest sentit,
tot i que ho volia deixar
per al final,
és que no puc més.
He de parlar
d'un dels millors programes
que s'han fet mai,
Humor Amarillo.
He de confessar
que allà cap de setmana
me'l vèiem passar sencer.
Gràcies, Déu,
al Canal 4
per tornar a fer
aquest programa,
en aquest cas
la versió 2006
amb nous dobladors
i noves proves.
Per això sí,
dirigit pel gran
Takeshi Kitano,
d'aquí que el nom
original del programa
sigui Takeshi's Castle.
perquè encara no sabeu
en quina hora ho fan,
el fan dissabtes
i diumenges
a les 2.20 del migdia,
més o menys.
Bueno,
parlem una mica
d'Humor Amarillo.
Aquest programa
que feia Telecinco
Años A
i que a friquis com jo
ens va marcar tant,
torna un altre cop
gràcies a aquest canal
de Soge Cable.
Quin fart de riure
ens hem fet tots
amb proves com
les hamburgueses,
el laberinto del Chinotauro,
els mítics cañones
de Nakasone
o les mil i una puertas.
Aquesta última, però,
era de les meves preferides.
Consistia en anar corrent
i llançar-te contra una porta.
Si la porta era de paper,
el concursant passava la prova.
Si no,
a part de deixar-te
les dents allà,
quedaves eliminat.
Jo estic impressionat
amb les gruites de Sumo.
Saps, aquell estrés
de pilota de colors
i te tocava
o un senyor
d'allí de 300 quilos
o un lligri, saps?
Aquell m'agrada molt.
A mi m'agradava,
en especial,
hem d'oblidar
el Chinokudeiro,
que, pobret,
sempre el linxaven
i encara existeix
avui en dia
la versió 2006
que, pobret,
aquí amb pilotassos
o el que sigui.
trobar dos dobladors
boníssims
que posaven mots
als concursants,
com deies tu,
el Chinokudeiro,
i també li ficaven
els noms a les proves.
Cada setmana acabo
amb la tele
recordant una sèrie
allò,
un programa Remembers.
Avui, però,
tinc una sorpresa
per el Joan i la Maria.
A veure,
què ens has preparat?
Com t'has de parlar
de Bola de Drac,
l'Aralel
o Musculman
i de què bons que eren?
L'hem de rescatar.
Doncs no parlarem d'això.
Farem un joc
per demostrar
als nostres oients
fins a quin punt
mirar la tele
ens educa
i, en aquest cas,
sobre la cultura japonesa,
xina, oriental,
etcètera, etcètera.
El joc consisteix
en anar dient
primer jo
i després vosaltres
una paraula en japonès
o xino
amb el que vulgueu,
tenim de temps
30 segons més o menys
i això,
la intenció
és demostrar als oients
que som gent...
Que la tele ens educa.
Exactament.
Quan vulguis,
Núria,
ens pots ficar.
Tòquio.
Shinchan.
Kamehame.
Yamaha.
Mitsubishi.
Tenshinhan.
Kabuki.
Kyoto.
Wasabi.
Chichi.
Sushi.
Ja l'he dit.
Sudoku.
Kazuya.
Yin-Yang.
Wantum Frito.
Hola.
Akira Kurosawa.
Mazinger Z.
Sake.
Kogi.
Kabuto.
Rana Raponji.
Taupai Pai.
Kamikaze.
Samurai.
Godzilla.
Geisha.
Gachan.
Totoro.
Bruce Lee.
Mononoke.
Ninja.
Atoi.
Ai, merda.
No,
ja s'ha acabat el temps.
Campana i s'hi acabó.
A veure,
jo crec que...
Un total
de 25 respostes
acertades
por 25 gens
s'hacen un total de...
Bueno,
que ha guanyat el Ricardo, Maria.
Com que ha guanyat el Ricardo?
Però jo en tenia moltes més
a la ment.
A la ment.
A la ment.
No digue'm el paper, oi?
Gràcies, Ricard,
per la teva secció d'avui.
Família,
donem pas
a l'entrevista de la setmana.
El tren.
Dijous de 6 a 7
de la tarda
a Tarragona Ràdio.
Ab Delaware,
queaguda.
No dig some,
a tarragona ràdio.
Com ja sabeu, durant aquest cap de setmana hem tingut el plaer
de comptar amb un circ ben curiós a la nostra ciutat,
de ben segur que molts de vosaltres ja l'haureu visitat.
Evidentment estem parlant del gran circ nacional xinès
amb el seu espectacle Ying Yang,
una funció que compta amb desenes d'artistes,
acròbates i ballerins professionals que ofereixen
tota mena de piruetes impossibles d'imaginar.
Però deixem de parlar del circ oriental
i deixem que els nostres convidats ens obrin una mica més les portes
a la màgia i a la fantasia d'aquest espectacle captivador.
És per aquest motiu que avui al tren tenim amb nosaltres
la presència de dos dels artistes d'aquest circ.
Per una banda, una noia de 16 anys que es diu Woody,
que és contorsionista, i per l'altra un jove noi també de 27 anys
que es diu Chen Linglong, que és el major saltador del món.
Tenim també amb nosaltres la presència de Zheng Mingwa,
traductora, i de Bàrbara Reis, relacions públiques del circ.
Moltes gràcies a tots per estar aquí amb nosaltres aquesta tarda.
Com es està respondent el públic de Tarragona?
Estàis contentos amb ells?
Sí, molt bé, la venta va molt bé, hi ha molta gent que veien al diario
a comprar entradas i són molt entusiastres.
Tots que ja vien el espectacle,
diuen que està boníssim i més que les esperàvem.
Sí, està molt bé.
A la vegada, què os estàs llevant de aquí,
de la gent d'aquí de Tarragona?
Alguna vivencia també?
O sigui, no només el públic,
sinó el públic de vosaltres.
Sí, les gusta molt la ciutat.
Fueron a veure el Teatrò Roma,
romana,
fueron a veure la Murraia.
Entonces sí, les gusta molt la estancia
i el temps també està bé aquí,
que també sempre està bé.
Però no sé si
aprenen alguna cosa aquí.
Lo que sí sé és la diferencia
entre el públic español,
no només Tarragona,
però el públic espanyol
i el públic d'Asia
és una molt gran diferència.
El públic d'Asia és molt tímida
i molt cerruda.
Llavors, no s'acorda
si ho estan disfrutant o no
fins que, al final,
aplauden.
El públic d'Aspanya és molt més abiat
i aplauden tot el temps
i molt moviment en la carpa
i les dona molta energia
durant la funció,
durant el espectacle.
El públic d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
El públic d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
el públic d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
és el públic d'Aspanya.
d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
és el públic d'Aspanya.
d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
és el públic d'Aspanya.
és el públic d'Aspanya és el públic d'Aspanya.
I vaig anar a la xiaixia.
I vaig anar a la xiaixia.
I vaig anar a la xiaixia.
I vaig anar a la xiaixia.
I vaig anar a la xiaixia.
I vaig anar a la xiaixia.
Chen Ling Long tenia 7 anys
entrant a la xiaixia de circo.
La xiaixia de circo és com una primària
que també té història, matemàtiques
i materials.
I també acrobatia, dança, música.
El tenia 7 anys
entrant a la xiaixia.
El tenia 7 anys
en el circo.
I Budi tenia casi 7 anys
quan entro.
I ara tenia casi 17.
Ja són 10 anys que estàs ahí.
¿Qué han tenido que sacrificar
com jovenes? Supongo que se han perdido
moltes coses.
Des de els 7 anys,
els dos en un circo.
¿Qué han tenido que renunciar?
Primero, és la escola.
Cada quien de 6 anys entra a la primària.
és també una escola normal
i, aparte, té altres materials.
Sí és una infància diferente a otras,
pero eso lo sabían entrando
i querían entrar a la escuela
i també era un honor
que podían entrar a una escuela de circo.
a la escuela de circo.
Entonces, les gustó mucho.
Sí tenían que entrenar mucho,
pero eso era lo que querían.
Porque la media de edad
de los artistas
debe ser relativamente baja,
debe ser bastante joven en general.
Sí, aquí la media es más o menos 20 años, sí.
Es que se puede comparar algo con el fútbol aquí en Europa,
que hay niños de 4 años, 5 años que ya están jugando fútbol
y luego llega un entrenador y dice, yo creo que tú tienes el talento.
Si quieres, vente con nosotros a una...
Bueno, no es de escuela de fútbol,
pero el circo sí es de escuela.
Entrenadores ven a niños con talento,
que tienen el cuerpo,
que tienen la mentalidad
y les invitan en la escuela.
y eso en China es un gran honor cuando puedes entrar a la escuela.
A los 100 niños que entran en la escuela de circo,
unos 30 nada más llegan al circo, porque sí, está duro.
¿Cuántos años de preparación hacen falta
para hacer los grandes números de acrobacia?
O sea, entran a los 7, pero supongo que hay como unos años que...
En la primaria son 6 años, más o menos,
y luego a los 12 o 13 el cuerpo está listo para especializarse en algún número.
Woody sí empezó un poquito más antes, tenía 11,
porque el cuerpo para contorsionismo sí es diferente
y que lo necesita muy joven para empezar.
Y luego era un entrenador de ella que le dijo que tiene el talento,
que tiene el cuerpo y invitaron a especializarse en contorsionismo.
Es que son los entrenadores que deciden quiénes tienen los talentos
para cuál número.
Quiénes entran en el trapecio, por ejemplo,
en el número de los aros en donde sale Cheling Lung.
¿Cómo les cambia a ellos a partir del momento que dicen
papá, mamá, que evidentemente ya saben que está en la escuela de circo
y que les puede ir más o menos bien, pero en el momento que dicen
papá, mamá, cojo las maletas y me voy a ver el mundo,
me voy a ver la tierra, que es bastante grande.
¿Cómo les cambia la vida a ellos esto?
Y por otra parte, ¿cómo ven ellos su futuro dentro del mundo del circo?
¿Ven que se van a poder dedicar a ello?
¿Ven que es algo solo temporal y que cuando ya crezcan la cosa ya va a ir a menos?
Mi papá sabía que me iba a ir a la escuela,
me iba a dar un poco de ayuda, y me iba a dar un poco de ayuda.
Sus papás también eran muy contentos, muy felices que podían entrar en el circo.
Es que ahora la acrobacia sí tiene este...
¿Cómo se dice?
Prestigio.
Sí, esa era la palabra.
Entonces, sí dicen cuando se va, ahora es medio año, que sí es mucho,
que le dicen mucha salud y que no extrañará a su familia,
pero hablan por teléfono mucho y todo.
Pues sí es difícil a una edad tan joven estar tanto tiempo en la casa.
Pero el circo también es familia, que ya están tanto tiempo juntos,
que el grupo este...
Bueno, todos entraron a las 6, 7.
Bueno, sí varían las edades, pero sí se conocen ya 10, 15 años.
Entonces es una gran familia.
Luego, cuando llega a los 30, todavía no lo sabe para ella,
está lejos todavía, pero a lo mejor quiere trabajar en la escuela de circo
de entrenador, de profesor.
¿Cómo ve a Chen Linglong su futuro?
Porque, bueno, ya está cerca de los 30.
¿Qué piensas?
Si es eso, me gustaría realizar algo más fáciles.
Por ejemplo, me gusta el teléfono.
Él también está muy interesado en ordenadores, sabe mucho de ellos.
Entonces, a lo mejor cuando acaba su vida de artista,
que quiere trabajar en ordenadores, programar ordenadores.
Es totalmente diferente.
Sí.
Bueno, una cosa no quita la otra.
No, no.
Ya iríamos terminando y les queríamos preguntar algo un poco personal.
¿Cuál es la recompensa de ellos después de tanto esfuerzo,
de tanto tiempo, de tanta dedicación?
¿Qué es lo que les llena después de un trabajo bien hecho?
Por ejemplo, en mi corazón, yo creo que es muy preocupante.
Y, por lo tanto, me gusta mucho.
La vida en el circo sí es duro, que entrenan muchísimo diario.
Entonces, sí, sí se cansa mucho en una gira de estas,
pero les gusta también muchísimo que pueden mostrar algo de su cultura aquí en España,
que también les da mucha satisfacción.
Pues aquí finalizamos ya nuestra entrevista.
y el tiempo se nos tira encima.
Y nada, agradecerles la asistencia y muchísimas gracias.
De nada.
Por haber venido aquí a Tarragona Radio.
Che, che.
Che, che.
Gracias.
A los tres.
Y deseamos que les vaya muy bien lo que les queda distancia en la ciudad.
Muchas gracias.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.

Y nada.



Y nada.





Y nada.

Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.

Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Y nada.
Quake away vol dir que mono.
Que mono o kimono.
¿Que mono de micu?
El que passa és que no sé com ho va prendre a l'Alaska.
No sé com l'havia oncoc ahs.
No sé què li havia dit.
Doncs jo, Raquel, si vols t'explico com els hi van anar els Macaco.
Doncs jo, Raquel, si vols t'explico com els hi van anar els Macaco, Mikako, Kokimiko.
Bueno, Macaco, eh?
Doncs sí, que amb el pobre cantant de Macaco, el Dani Monoloco,
no el van deixar entrar a la piscina de l'hotel.
A l'hotel de Japó, vols dir?
Home, sí.
Estàvem parlant de la gira japonesa.
Per què no el van deixar entrar?
Blai, explica'm, per què no van deixar entrar?
Doncs veu que el senyor Dani porta un tatuatge al braç.
I els japonesos són tan especials
que es van pensar que era de la màfia japonesa.
Home, si tothom que portés un tatuatge al braç
el consideressin de la màfia japonesa,
em sembla que a la meva classe n'hi ha més d'una.
Ja, però són japonesos els de la teva classe?
No, tio, no.
Però el cantant de Macaco és japonès?
No.
Doncs així, així què dius?
Per això et dic que els japonesos no acostumen a portar tatuatge al braç.
Ah, bé.
També van anar-hi els Marlango al Japó.
I t'he de dir que al Japó els Marlango han vengut més de 20.000 discos.
A part que la Leonard Watley ja era coneguda al Japó per les pel·lis de l'Almodovac.
I des de quan l'Almodovac és conegut al Japó?
No ho sé, des de sempre.
Jo crec que és més conegut allà que aquí.
Ah, va.
I t'he de confessar una cosa, no he vist cap pel·lícula de l'Almodovac.
No has vist cap pel·lícula de l'Almodovac?
No.
A veure, hable con ella.
Tall to her.
No, són pel·lícules que dir...
Todos sobre mi madre.
Hola, what my mother.
Tacones lejanos.
Ah, també.
No, no, no.
Pepi Lucibon i otras chicas del montón.
Prou.
No.
Com te la saps, ja, Maria.
Quedem un dia i dediquem les 24 hores del dia a veure pel·lis de l'Almodovac.
I veig tota la filmografia de cop i ja està.
I m'ho trec de sobre aquesta espina clavada, vale?
Doncs això, mira, tornant al tema anterior, els Marlango, no confondre el nom de Marlango
amb el nostre company de la secció de cine Marc Blanco.
Això és superlaig.
Pel seu aspecte femení, o no?
No, no, només una similitud fonètica i ja està.
Doncs això, que els Marlango m'han quedat impressionats de que al Japó respecten molt les distàncies personals.
En una ciutat de 22 milions d'habitants, ningú es toca.
Me gustaría inventar un país contigo
Para que las palabras como patria por venir
I l'oreja de Van Gogh què? També té alguna anècdota per explicar al Japó?
Home, jo diria que sí, però jo no sé, no m'imagino allà tots els japonesos cantant les melodies aquelles de l'oreja.
Però potser m'imagino més l'oreja cantant en japonès, eh? Jo crec que els hi pagaria.
Doncs mira, jo t'explicaré una anècdota.
Bueno, us explicaré una anècdota.
Es veu que quan van anar al Japó van acabar a un karaoke cantant Limp Bizkit amb els pantalons baixats.
I jo m'imagino la cantant tota mona aquella, cantant Limp Bizkit i amb els pantalons baixats i realment una imatge força curiós.
Ja per anar enllestint la secció musical del programa d'avui explicarem el cas d'uns monjos budistes que han arribat molt lluny.
La comunitat budista Sakyatashi Ling viu en el poble d'Olivella, de la comarca del Garraf.
Ells donen a terme diferents projectes relacionats amb la seva filosofia i altres de caire cultural i educatiu.
Fa poc, però, van tenir la idea de treure un disc al mercat.
Això sí que té mèrit, però no us relaxeu com el meu company de secció, que només li falta ficar-se l'incens i posar-se a fer ioga.
Però ja marxem, eh, Blay? No et relaxis.
Què, què? Dius alguna cosa?
Va, doncs, és igual.
I com a complement, al final del programa podreu escoltar un pupurri de cançons d'artistes d'aquí,
que ha preparat el Blay quan estava més despert, que parlen de xinesos, japonesos i d'Orient en general.
Joan i Maria, això és tot pel programa d'avui.
Senza d'adorm.
Senza d'adorm.
No prenem que s'adormi la gent, eh, sisplau.
Però és que jo amb aquests monjos budistes m'he posat molt... no ho sé.
Doncs haurem d'anar cap al karaoke. El karaoke és apalancat.
Bé, doncs, moltes gràcies, Raquel i Blay.
Bona nit.
Et deixarem a tu personalment, Blay.
Aquí darrere hi ha un llitet perquè després puguis fer una bacaina.
Gràcies, gràcies.
I bé, i donem la benvinguda ja a la Marta i la seva agenda setmanal d'aquí uns moments.
El tren a Tarragona Ràdio.
I entrem ja a la recta final d'aquest tren dedicat al món oriental i totes les seves curiositats i entrem a l'agenda cultural.
Hola, Marta.
Hola, Maria. Hola, Joan.
Bones.
A veure, què ens has preparat aquesta setmana?
Bueno, a veure, comencem l'agenda comentant teatre.
Avui i demà a la nit hi haurà al Teatre Metropol l'obra La Cabra o Qui és Sílvia.
El públic del Teatre Metropol no es pot perdre el debut com a director, actor i productor del millor actor de l'any 2005, el Josep Maria Pou.
Primer de tot us vull recordar que aquesta obra es va presentar i representar Barcelona al Teatre Romea amb èxit de Tagueia.
I fins i tot ara m'acaben de comentar que s'han esgotat les entrades, no?
Oh, llàstima.
Jo aquí volia anar.
I, bueno, i posteriorment s'estrenarà la versió castellana a Madrid, a veure com va amb castellà.
Us explico més o menys de què va l'obra.
La Cabra o Qui és Sílvia és una tragèdia.
És un drama que va directament al centre de l'amor, la geologia i els ideals.
L'obra comença presentant a Martín, un reputat arquitecte que acaba de guanyar el prestigiós Premi Pritzker.
I també presenta la seva estimada dona, Steve.
Els dos es diverteixen amb diàlegs enginyosos, rèpliques brillants i bromes còmplices.
Aparentment són una parella perfecta.
Però aquest matrimoni perfecte, aquesta vida gairebé perfecta, comença a trencar-se en trossos.
La fractura es produeix quan Martín confessa que està bojament enamorat de la Sílvia.
Però qui és la Sílvia?
Jo diria que és una cabra, oi?
Bueno, doncs sí, la cabra, la Sílvia, perdó, és una cabra.
Llavors, de cop i volta tot el que formem part del món del Martín comença a veure'l com un animal.
És provocació zoofílica, em pregunto jo, aquesta obra?
Sempre, sempre amb el mateix, altres.
És que acabem el programa que després a un ole cuesta de dormir-se.
Se'ns pugen els colors, ja tenim ganes allò d'acabar, vinga, vinga.
I a més, no us ho perdeu per acabar-ho d'adobar, l'ambient familiar que es viu, no?
Enamorat l'home d'una cabra.
El Pau Roca, que encarnabili, és el fill homosexual de la parella, que juntament amb el Bla Iopis és el periodista que destapa la notícia que aquest prestigiós empresari està enamorat d'una cabra.
Qui són els actors? El Josep Maria Pou, la Marta Angelat, el Bla Iopis i el Pau Roca.
Així, la cabra és una comèdia de riure i alhora una tragèdia desoladora. No us la perdeu.
I un altre acte que tampoc no us podeu perdre és de música.
Divendres tindrà lloc a la vaqueria a dos quarts onze de la nit un concert en record de les víctimes de la guerra de l'Iraq.
Val a dir que durant aquest mes de març és durant a terme a tot el món un seguit de mobilitzacions recordant el tercer aniversari de l'ocupació militar a l'Iraq.
No la guerra fa un lema mundial que reflectia i encara reflecteix la necessitat de parar els conflictes armats i ara, tres anys després, se'ns mostra encara actual.
Així, doncs, la coordinadora Tarragona Patrimoni per la Pau ha convidat a grups de l'Associació de Música de Tarragona a sumar-se a la iniciativa d'actuar en record de les víctimes.
I només dir-vos una cita més amb el to que he anat al programa d'Oriental i rotllo japonès i tot això.
Us vull acabar dient que el dissabte a les deu i mitja del matí tindrà lloc al parc de la ciutat una sessió de tai-chi.
Per relaxar-nos una mica. També està bé.
És una activitat que organitza Antoni Alcárez Parats per a totes les persones interessades en conèixer i practicar el tai-chi.
Així, doncs, repeteixo per a punta nota el dissabte 4 de març al matí a les deu i mitja al parc de la ciutat.
Per cert, Marta, tu has fet alguna classe de tai-chi algun cop?
No, jo personalment no, però de ioga i així hi havia efectivat 3.
Jo de moment no, per això preguntava. No sé quines sensacions teniu si algú de vosaltres ho ha fet.
El que s'apropa més al ioga és una barreta d'incens i alguna altra cosa que es fuma, saps? Ja està.
Gràcies, Marta, per les teves dades, que sempre ens són de gran interès. Fins la setmana que ve.
Finalment. Adeu.
Anem ara, doncs, a descobrir un altre racó de la nostra ciutat.
Bona tarda a tots una altra vegada.
Hem continuat preguntant als tarragonins els seus llocs preferits de Tarragona
per poder conèixer més racons de la ciutat.
Pel racó d'aquesta setmana hem parlat amb la Sabrina,
que per no trencar amb la línia general del programa,
ens proposa un racó que també té a veure amb l'Orient.
Us recomiendo un bazar oriental que he visto subiendo
por la calle de la catedral hasta llegar a la catedral
porque es por donde paso siempre, es un camino donde paso siempre
y siempre me fijo y el otro día entré
y me ha gustado mucho porque es así como un sitio esotérico
que puedes comprar inciensos, no sé, también hay joyería, pero bisutería, no sé.
Me ha gustado porque puedes encontrar detalles curiosos.
Doncs, tal com explicava la Sabrina, aquesta botigueta es troba al carrer
que va des de la plaça de l'Ajuntament fins a la catedral, al carrer Major.
És una botiga bastant petita però plena de detalls que dubto que trobeu en un altre lloc.
I fins aquí el racó d'aquesta setmana. A veure quin trobem per a la setmana que ve.
Gràcies Raquel, fins la setmana que ve.
De res, fins la setmana que ve.
I fins aquí ja arribem al final de la tercera edició del Tren
que esperem que hàgiu après moltes i moltes cosetes d'aquest món tan exòtic com és l'Orient.
i bé, esperem que us tinguem aquí amb nosaltres a la pròxima edició del Tren.
Us deixem ara amb el popurri que han seleccionat la Raquel i en Blay per finalitzar el programa.
Bé, recordem que aquest tercer programa del Tren ha estat possible gràcies a David Olieta i Marc Blanco, Blay i Mercè,
Raquel Córcoles, Albert Ballar, Albert Lijarcio, Ricardo Latorre, Marta Castellà,
Núria Cartanyà als controls tècnics i dies de so, Marta Montagut a la coordinació,
i Maria Almenar i un servidor Joan López a la conducció.
Moltes gràcies per haver-nos acompanyat i fins la setmana que ve.
Arigato.
Te faltava diari, Ato.
Mitat i mitat és suficient.
Dale una chinita a la negrita,
échale vaigón al vaigón.
Dale una chinita a la negrita,
échale vaigón al vaigón.
Entre miles de tornillos viven en Japón.
Son más de un billón.
Dónde sale el sol.
No son rubios, no son altos.
Son tipo reloj.
En un metro hay dos.
Dónde sale el sol.
y el sol.
Y la Cristina.
Casa de la nave.
Machina la china.
Y parlava chinés de la cina.
Chino chinés.
Chau.
Chín.
Con exótica destreza regalaba sombras, sombras de la China.
Sombras de la China, sombras de la China, ve a correr la liebre por la cortina, al ganso haciendo el ganso.
Un trozo de barro se ha colado en mi uña.
Es fresco y está blando, pero se ha secado y ahora es una china, capuchina.
Voy a hacer lo peor que solo oír tu voz y algo por dentro me rechina.
Y creo que yo no necesito de ti, que yo no necesito de ti.
Que hace tiempo que me has olvidado.
Sabes muy bien que no, sé que sigues leyendo mis cartas.
En un bosque de la China, la chinita se perdió.
Como yo andaba perdido, nos encontramos los dos.
En un bosque de la China, la chinita se perdió.
Como yo andaba perdido, nos encontramos los dos.
Era de noche, y la chinita tenía miedo, miedo tenía de andar solita.
Ando, ando, ando.
Y tuve un breve lapso de mística química.
Y sin saber por qué, me quedo viendo el sol cada día.
Y tuve un breve lapso de la China, la chinita se perdió.
Deja de hablar, de verdad, que todo puede cambiar.
Me encantan los cuentos chinos, me encantan los cuentos chinos.